Defensem la sobirania del poble! Els Països Catalans amb Veneçuela

Comunicat de l’Esquerra Independentista i Ítaca, organització internacionalista dels Països Catalans

Ahir, 23 de gener de 2019, el poble de Veneçuela va patir un fort cop a la seva sobirania. Ahir, 23 de gener, el president del Parlament Juan Guaidó va donar un cop d’estat per autoproclamar-se president també del poder executiu, fet que deslegitima allò que el poble veneçolà va decidir i revalidar a les urnes: l’únic president és Nicolás Maduro.

L’Esquerra Independentista rebutgem aquesta violació de la sobirania del poble de Veneçuela i assenyalem com a principal responsable els Estats Units. Critiquem frontalment qualsevol ingerència externa en la vida política d’un poble lliure i sobirà, i animen a participar en totes les mobilitzacions que es convoquin d’ara endavant per donar suport explícit al legítim govern de Veneçuela.

Veneçuela se respeta!

Sobre la sobirania popular i legitimitat democràtica
El 20 de maig del 2018, Veneçuela va celebrar les eleccions presidencials en un context de tensió política, en què part de l’oposició va decidir cridar a l’abstenció i no presentar-se als comicis, amb l’objectiu de deslegitimar el procés electoral, tal com havien fet anteriorment. Va ser un context marcat, també, per la violència contra les institucions i les ingerències exteriors per part de Colòmbia, els Estats Units i la mateixa Unió Europea.

Malgrat aquest context, les eleccions es van comptar amb una participació total del 46,07% i un suport al President Maduro del 67,8% (el que representa un 31,7% del cens electoral total). Hi van participar 16 partits polítics i 3 van decidir no fer-ho pel fet de considerar il·legítim el procés electoral, malgrat que es va decidir avançar-lo a petició de la mateixa oposició.

Aquests comicis van ser monitorats per unes 150 persones, entre elles 14 comissions electorals de vuit països; dues missions tècniques electorals; 18 periodistes internacionals; un Europarlamentari, i una delegació tecnicoelectoral de la Central Electoral de Rússia.

El sistema electoral va ser el mateix que les eleccions parlamentàries del 2015 en què la Fundació Jimmy Carter va assegurar que era un sistema net i amb totes les garanties possibles, i en les que va resultar guanyadora l’oposició. Oposició que ara valora il·legítim el mateix sistema electoral i que ha trepitjat la sobirania del poble de Veneçuela. Cap dels candidats que va participar en el procés electoral va impugnar-ne els resultats.

Més enllà d’aquestes eleccions, a Veneçuela se n’han celebrat altres de locals en què els candidats de les organitzacions socialistes han sortit guanyadores, alhora que s’han continuat creant i reforçant Consejos Comunales com a espais de democràcia directa i participativa. Espais construïts des de la base que reforcen la sobirania popular i que fan avançar el projecte bolivarià.

Sobre les ingerències externes i els interessos geoestratègics i ideològics
Només 17 minuts després d’aquest atac a la democràcia, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer explícit el reconeixement a Juan Guaidó com a president interí. El van seguir els suports del Canadà, Colòmbia, l’Argentina, el Brasil i el president del Consell Europeu, Donald Tusk.

Aquesta ràpida reacció mostra de manera nítida la relació directa entre aquests estats, concretament els EUA, i l’oposició de dretes, que sempre ha gaudit del seu suport polític i econòmic. És una mostra més dels plans de la potència americana al continent, que ha incidit en els canvis a altres països: amb Sebastián Piñera a Xile, J.M. Santos a Colòmbia, Mauricio Macri a l’Argentina i, recentment, Jair Bolsonaro al Brasil. Un continent que queda en mans de l’extrema dreta aliada de l’espoli, l’imperialisme, el neoliberalisme i la repressió.

Així mateix, a l’estat espanyol, Partit Popular, Ciutadans i Vox van trigar pocs minuts a donar suport i demanar el reconeixement oficial i explícit a Juan Guaidó. Aquells mateixos partits que neguen els drets polítics i socials de tot un poble, que passen per sobre de la sobirania popular i la democràcia, donen suport a cops d’estat, tal com van fer el 2002 amb el fallit cop d’estat també a Veneçuela.

Aquests suports tenen una explicació geoestratègica clara: Veneçuela és el país amb més reserves de petroli al món i un aliat per als interessos a Llatinoamèrica de Rússia, país amb el qual negociava obrir una base militar al Carib aquest any, juntament, també, amb la Xina, que li va concedir un crèdit de 5.000 milions de dòlars al setembre per fer front a l’embargament econòmic i financer internacional en què es trobava.

La intenció de Donald Trump d’encaminar Veneçuela cap a un conflicte civil ens fa pensar en un altre model de Guerra Freda contra Rússia i la Xina i en una nova etapa internacional.

D’altra banda, Bolívia, Cuba, Urugay i Mèxic s’han posicionat clarament al costat de Maduro, ja que han previst, també, què pot significar aquesta amenaça per als respectius països i per al projecte polític de construcció d’alternatives al continent i al món.

En paraules de Pasqualina Curcio, Doctora en Ciències Polítiques per la Universitat Simón Bolívar:
“L’estratègia és clara, repetir mil vegades la mentida per convertir-la en veritat i destruir qualsevol alternativa que faci front a l’imperialisme.

Cal desmuntar la mentida. És il·legítim i constitueix un intent d’usurpació el fet que alguns sectors de l’oposició pretenguin sostenir-se en el suport de sectors estrangers provinents de governs imperialistes per poder exercir una autoritat que ni el poble ni la Constitució no els atorga.”

Repetim mil vegades aquestes veritats.

Detingut un militant d’Endavant per participar a la vaga del 8N

El 21 de gener de 2019, el nostre company Martí ha estat detingut pels mossos d’esquadra de paisà per no comparèixer a declarar davant del jutjat de Martorell, on va ser citat com a investigat qpel tall de l’autovia A2 a l’altura d’Abrera del 8 de novembre del 2017, dia de vaga general. Ha estat detingut, per tant, per una activitat totalment normal i legal, un dret fonamental establert en l’ordenament jurídic espanyol i internacional.

El cas d’en Martí és un dels centenars de casos repressius del darrer any. La gran operació repressiva desencadenada per l’estat espanyol contra els drets nacionals i socials del nostre país no apunta només a líders polítics i socials, com hi ha cert interès a fer creure, sinó que és un escarment contra la gent del carrer, contra el poble organitzat. Sense detencions ni actuacions policials, el degoteig constant de citacions i multes queda invisibilitzat a ulls de molta gent: la repressió aconsegueix el seu efecte sense cap cost per a la imatge de l’estat.

La decisió d’en Martí (i de tantes altres lluitadores que han pres aquest camí abans) de no anar a declarar és una acció valenta que obliga a fer visible la repressió de l’estat i, alhora, genera solidaritat i ens ajuda a elaborar una resposta col·lectiva.

La desobediència no és només un acte personal, sinó també un acte col·lectiu, i és, a més, l’eina que tenim per lluitar contra lleis i persecucions judicials injustes vers la mobilització popular i el procés cap a la independència.

Així mateix, volem tornar a alertar que la identificació del nostre company no es va produir in situ i que, per tant, podria respondre a altres canals judicials.

No oblidem tampoc que la situació repressiva que patim ens ve servida gràcies al paper hipòcrita i còmplice del conseller Buch (i de tot el «govern efectiu» que el sosté), al capdavant del Departament d’Interior i màxim responsable polític dels mossos d’esquadra.

Endavant (OSAN) volem enviar un missatge alt i clar: ni la criminalització dels mossos d’esquadra, clars col·laboracionistes de la repressió de l’estat ocupant, ni la persecució judicial, no aturaran la nostra determinació de defensar uns Països Catalans socialistes, feministes i independents. Per aquest motiu, no pensem col·laborar amb la suposada justícia de l’estat espanyol que ens vol callades i temoroses; al contrari, seguirem defensant amb dignitat i determinació els drets del poble treballador català i la seva llibertat.

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!

Ara fa 2 anys, amb motiu del dia internacional per l’alliberament LGBTI, editàvem un cartell on s’hi veien, dibuixades, la Moreneta i la Geperudeta besant-se. La tria de la imatge no era casual: l’església catòlica és una de les principals puntes de llança contra la llibertat sexual, a l’Estat espanyol i arreu. “Un cartell que és un cant a la vida, a la fraternitat i a la llibertat d’estimar com vulguem per sobre de normes morals inventades per homes. Sabíem que el cartell indignaria la jerarquia catòlica, perquè la llibertat que transmet la imatge del cartell deixa en evidència la foscor i l’odi que transmeten ells”, dèiem a principis de juny d’aquell 2016.

L’ofensiva patriarcal de l’església catòlica, de fet, no se cenyeix a l’atac contra les llibertats sexuals si no també a la defensa de la submissió de les dones com a objectes i no com a subjectes de ple dret. Com a mostra, un botó d’exemple: la persecució penal contra les feministes de Palma que van entrar a la catedral a reivindicar el dret al propi cos.

L’acció feminista de Mallorca va tenir lloc el febrer de 2014 i s’inseria en plena lluita contra la contrareforma del dret a l’avortament que volia impulsar el govern del PP amb l’aleshores ministre Ruiz Gallardón. Les feministes de Palma van ser condemnades, però el moviment feminista va guanyar en tombar la contrareforma.

“Sortim al carrer amb la plena consciència que els drets es conquereixen; que, potser, la igualtat formal, al nostre país, s’està guanyant gràcies a totes les lluites que ens han precedit, però sent conscients que la batalla tot just acaba de començar. Per la igualtat real, encara queda molt de camí i no podem deixar de dir ben alt que la nostra és una societat profundament travessada per les desigualtats de gènere i sexualitats dissidents”, afirmàvem al manifest d’aquell 28J.

Aquesta combinació d’Estat i església forma el tàndem repressiu contra les llibertats sexuals i personals a l’Estat espanyol. Com fa temps que denunciem: n’hi diuen democràcia i no ho és. Així, l’any 2016, poc després que publiquéssim el cartell, la resposta reaccionària de l’Església no es va fer esperar i el cardenal de València va convocar una missa multitudinària com a ‘desgreuge’. En paral·lel, els tentacles de l’Estat, l’extrema dreta, interposava una denúncia contra qui assenyalaven com a autor del cartell. De nou, la llibertat d’expressió rebia una amenaça directa per tal de censurar-la.

Tot plegat no és gratuït: l’ofensiva del règim del 78 no és només territorial -supressió de l’autonomia per limitar el dret a l’autodeterminació- o econòmica -intervenció dels comptes, preeminència del deute, retallades en drets i serveis socials-, si no també contra els drets i llibertats sexuals. I ho és, també, en una doble vessant: jurídica i institucional -denúncia, Església- i de carrer; és així com cal llegir les cada cop més constants agressions homòfobes que patim als Països Catalans.

Aquest cop, hem guanyat. I és una victòria triple: per la llibertat d’expressió, per les llibertats sexuals i contra el feixisme i l’ordre patriarcal que ens volen atemorir. Per això, no farem cap més pas enrere: no callarem ni demanarem permís per ser com som i expressar-nos-hi en consonància.

“Sortirem al carrer en tota la nostra diversitat, sabent-nos part de la classe treballadora i hereves d’una lluita contra totes les opressions que patim per voler viure les nostres vides dignament: en la lluita incansable per l’enderrocament del patriarcat capitalista, en la solidaritat i l’autodefensa per cada agressió que rebem com a persones LGTBI, en la ferma consciència que la construcció de la nostra identitat sexual és un exercici de plena autodeterminació, en la indestriabilitat de la lluita de classes amb la lluita per l’alliberament LGTBI, en l’ocupació de tots els espais que ens han sigut negats, en la determinació de saber que les nostres identitats són revolucionaries i dissidents, en la construcció d’un nou paradigma social inclusiu i divers per a totes les persones. Ens manifestarem en contra les opressions de l’Església i contra la Institució familiar obligatòria i defensem un model de convivència plural, perquè puguem decidir com volem que siguin les nostres famílies i per la creació de persones lliures.”

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!

Alcem-nos! Solidaritat amb les detingudes

Davant la ràtzia repressiva d’avui, amb 16 persones detingudes sense ordre judicial, protagonitzada per agents de la policia nacional d’uniforme i de paisà avui a la demarcació de Girona.

Les detencions d’avui són molt greus, no constitueixen un fet aïllat i són una nova operació inserida en una ofensiva repressiva contra els drets civils, polítics i socials i contra la defensa i l’exercici del dret a l’autode- terminació arreu dels Països Catalans. Davant d’això és imprescindible una resposta popular el més àmplia possible, i la major fermesa institucional possible.

Avui s’han produït, de moment, 16 detencions, per iniciativa pròpia del Cos de la Policia Espanyola. No són les primeres. A les detencions d’avui, les precedeixen centenars de detencions contra activistes i lluitadores.

Avui agents encaputxats de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional han detingut a persones dels moviments populars per frenar la societat organitzada, entre elles, activistes del moviment juvenil, miiltants del moviment per l’autodeterminació i la independència, estudiants, activistes sindicals, dos alcal des de la CUP i fins i tot periodistes.

Tenim el dret i l’obligació de preguntar-nos: quin és el paper del Ministeri d’Interior i del Govern Espanyol espanyol davant d’aquesta ofensiva repressiva contra els drets civils i polítics? Coneixien aquesta ofensiva contra el moviment popular? Per quin motiu el Govern espanyol, últim responsable polític d’aquesta operació policíaca, considera que unes identificacions requereixen d’una detenció a primera hora del matí, als domicilis particulars de les persones interessades, amb ús de la violència i la intimidació contra la població?

I encara: el Departament d’Interior i el Govern català sabien res d’aquesta operació? Ens preocupa la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. En el primer cas, per la corresponsabilitat amb aquesta operació que suposaria. En el segon, en el cas de no saber res, perquè demostra novament una incapacitat del govern per gestionar els seus propis afers. En qualsevol dels dos casos, suposa en el millor dels casos una falta d’autoritat alarmant.

Reclamem responsabilitats, als responsables polítics i policíacs – directes i indirectes – d’aquesta operació, que només fan que augmentar l’alarma social, confirmar la judicialització de la política, i el tancament en banda a solucions polítiques i democràtiques que responguin a la greu crisi política, social i econòmica, i donant ales des de les institucions a les propostes i els posicionaments de l’extrema dreta, que avui sembla governar sense haver estat mai escollida per fer-ho.

Ens trobem, cada vegada de forma més quotidiana, amb diferents tipus de violència, la de l’Estat i la de la ultradreta, dos tipus d’encaputxats, uns que actuen de matinada o de dia i uniformats o de paisà, i uns altres que actuen de nit contra la població. Totes dues violències actuen amb plena impunitat.

A Verges, un poble que ha patit amb intensitat els atacs i les agressions de l’extrema dreta, l’única detenció que s’ha produït és la del seu Alcalde, amb la finalitat d’atemorir i criminalitzar tot un poble.

La Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional, que instrueix aquesta causa i n’ha instruït d’altres contra l’independentisme popular i d’altres moviments en la defensa de drets socials, civils i polítics, segueix actuant igual que ho feia al Franquisme, la popularment coneguda com a Brigada político-social.

Tant en l’època de la dictadura com els darrers quaranta anys es segueix reprimint, perseguint i criminalitzant a les persones per allò que diuen i defensen. Es produeixen detencions sistemàtiques i sense cap justificació, no en base a fets concrets sinó amb l’única finalitat de castigar, reprimir i perseguir la protesta i la dissidència política. Per un presumpte delicte de desordres publics, n’hi ha prou amb una citació, no calen ni encaputxats ni detencions.

Les detencions d’avui no són un fet aïllat…
L’operació d’avui busca atemorir i desmuntar tot un moviment popular.

De la mateixa manera que l’ofensiva lliberticida i contra els drets civils i polítics dels darrers anys pretén desmuntar el moviment antifeixista, el moviment feminista i qualsevol moviment que qüestioni els privilegis que protegeix i que reprodueix aquest estat espanyol monàrquic i la seva unitat territorial, ara pretenen fer-ho de nou contra el moviment per l’autodeterminació.

Però no podran. No podran atemorir i desmuntar tot un moviment popular en defensa del dret a l’autode terminació.

Les detencions d’avui no se situen en un marc diferent de les diferents causes obertes contra el poble: per exemple, la que està oberta en el marc del Tribunal Suprem i que afecta a les preses polítiques, exiliades i càrrecs electes.

També hi ha moltes altres causes, que no en són alienes, i de les que cal que parlem també, contra la societat organitzada per la seva militància política, amb un especial acarnissament amb l’esquerra indepen dentista i els Comitès en Defensa de la República, però especialment, contra qualsevol que gosa qüestionar els privilegis sobre els quals se sustenta l’estat espanyol, la seva unitat territorial i la seva monarquia.

Davant de les detencions de les companyes, fem una crida a totes les forces polítiques i sindicals, a totes les entitats i tot el teixit associatiu del país, a prendre partit, a situar-se en alerta davant la greu situació de retallada de drets civils, polítics i socials al nostre país.

Per això demanem a tothom estigui pendent de les convocatòries i les mobilitzacions per donar-los suport, i per això hem sortit avui de nou als carrers per denunciar i plantar cara a una nova vulneració de drets civils i polítics.

I no pararem de fer-ho.

Cridem a organitzar-nos, cridem a alçar-nos!
La situació és greu, i cada nova actuació dels aparells d’estat, començant pels cossos policíacs i les ins titucions judicials, no deixen de confirmar aquesta greu dinàmica repressiva, i de retallada de drets civils, polítics i socials.

Les detencions d’avui, fins a 17 en el moment d’escriure aquest manifest, ens recorden la gravetat de la situació, i la imminència de l’inici dels judicis contra l’autodeterminació, que només és un aspecte més, d’aquesta boja dinàmica repressiva i de venjança de l’Estat.

I davant d’això, no ens cansarem de fer noves crides a la mobilització i al treball conjunt, a sumar forces.

És indispensable sumar totes les forces possibles, poble a poble, barri a barri, ciutat a ciutat. Des de baix.

Avui mateix, després de les mobilitzacions, cal començar a treballar perquè no hi hagi un sol poble, ni un sol barri, sense aquesta necessària coordinació i treball conjunt.

Per això cridem a les entitats, organitzacions, associacions, sindicats, assemblees, comitès a trobar-nos conjuntament, poble a poble, barri a barri, i ciutat a ciutat: a trobar-nos, per coordinar-nos, i decidir les imprescindibles mobilitzacions que necessitem, des del primer dia de judici, per lluitar per la democràcia, per l’autodeterminació, pels nostres drets civils, polítics i socials.

Busquen atemorir el moviment popular i respondrem alçades, des dels barris, les viles i els pobles; organitzades per fer front a la repressió però també i sobretot per fer valer els drets que ens volen negar.

Pel dret a l’autodeterminació, pels drets civils, socials i polítics.
Tombem el règim!

Mobilitzacions contra la ràtzia repressiva contra l’independentisme

Fil amb recull de les mobilitzacions amb milers de persones arreu del territori

El naixement del feixisme des de l’esperit del capitalisme

Amb VOX ha arribat l’escàndol i una explosió d’hipocresia. Els seus resultats a les eleccions autonòmiques andaluses han encès les alarmes de totes les ments benpensants. Però VOX ja existia. I també el seu programa i el seu espai sociològic.

Naturalment no és irrellevant que hagi aconseguit finalment uns resultats electorals brillants, particularment pels i -encara més!- per a les andaluses. Què és el que ha canviat? En els darrers anys han aparegut diverses opcions al panorama electoral, com a conseqüència de la crisi econòmica global i de les seves manifestacions polítiques concretes a l’Estat espanyol. Les més rellevants han estat Ciutadans i Podemos, a les quals es pot afegir l’expansió de la CUP des dels municipis petits i mitjans cap a la política autonòmica. Cada una d’elles té un perfil particular i respon a uns interessos de classe (i finançaments) diferents.

Mentre aquestes forces irrompien, VOX es mantenia a l’ombra. Malgrat que les obsessions de VOX abasten diversos nivells, des del furor patriarcal al racisme etnocèntric, es pot afirmar rotundament que VOX és fill de la cultura de l’«a por ellos» en la mesura que ha fet la seva irrupció enmig d’un context d’inflamació patriòtica motivat pel «procés». Sense pretensions regeneracionistes ni la disfressa de la «nova política» (emprada per Ciutadans i fins i tot per les diverses reformulacions de CiU), VOX reprodueix un discurs inequívocament feixista en bona part dels seus aspectes, inclosa la Reconquesta. N’hi manquen dos: un Caudillo (o Duce, o Führer) digne d’aquest nom i la clàssica escenificació pseudoobrerista d’un NSDAP (el partit de Hitler) o de Falange. El primer aspecte està encara per veure, car bé podria ser que Santiago Abascal arribés a acumular el carisma necessari. Tampoc no és menyspreable, a aquest nivell, l’aparició del Rei com a actor polític significatiu i clarament alineat. El segon aspecte denota clarament fins quin punt el sistema considera que la classe treballadora està derrotada i, per tant, no cal competir amb els comunistes en el seu terreny. I em refereixo al sistema perquè, es pinti com es pinti, VOX és fill del sistema.

La columna central de la ideologia burgesa contemporània als països occidentals és la interpretació del sentit de la Segona Guerra Mundial (1939-1945, encara que en realitat la va iniciar l’Alzamiento el 1936) i, per tant, de l’adveniment del feixisme. Segons aquesta narrativa, la catàstrofe econòmica posterior a la Gran Guerra (1914-1918) hauria estat aprofitada per un boig perillós (Adolf Hitler) per materialitzar les seves fantasies expansionistes (Lebensraum o «espai vital») i genocides (antisemitisme i «solució final»). La classe treballadora hauria comprat el producte i la sacrosanta democràcia, filla immaculada del lliure mercat i el liberalisme, hauria quedat atrapada entre l’espasa del feixisme i la paret del comunisme (representat a nivell interior pels partits comunistes i a nivell geoestratègic per la URSS).

La realitat és que a Itàlia un rei de merda com qualsevol altre (Vittorio Emmanuele III), enmig d’un context convuls de vagues i d’ocupacions de fàbriques i terres, va entregar a Benito Mussolini, l’any 1922, el comandament del país com a garantia de la subsistència de la dominació de classe i la propietat amb el beneplàcit de les institucions burgeses.

Alfonso XIII, un altre rei de merda, en aquest cas espanyol, va fer el mateix amb Miguel Primo de Rivera l’any 1923 i Adolf Hitler, lluny de tenir un suport popular absolutament hegemònic, es va colar en minoria a la presidència amb el suport dels conservadors a Alemanya l’any 1933. Els mateixos sectors conservadors van donar suport a l’Alzamiento tres anys després a Espanya.

Les fantasies expansionistes de Hitler eren compartides per Mussolini i Franco i no eren res més que l’ornamentació poètica de la necessitat de les oligarquies de construir un imperi colonial que les darreres guerres imperialistes (inclosa la Gran Guerra) havien reservat quasi en exclusiva al Regne Unit, França i algun soci menor. L’obsessió nazi contra els jueus no és més que l’expressió domèstica d’un racisme de matriu anglesa i francesa que feia dècades que servia per justificar el genocidi a les colònies. Si aquests deliris foren tolerats i instigats per les classes dominants fou perquè, a banda de que coincidien amb les seves pulsions imperialistes, servien com a força de xoc contra el moviment obrer. És així com els comunistes alemanys van ser liquidats (assassinat, presó, exili) molt abans que la ment lisèrgica del Führer parís la «solució final» (d’altra banda molt més vinculada a objectius pragmàtics del que podria semblar).

Quan la guerra va acabar els intel·lectuals del nou ordre capitalista (de Bertrand Russell a Karl Popper passant per Hannah Arendt i Friedrich Hayek) van crear la categoria del totalitarisme sobre un esquema que amagava la lluita de classes, de la qual la guerra n’havia estat una expressió concreta, sota un marc ideològic segons el qual la «societat oberta» (en expressió de Karl Popper) estava amenaçada a dreta i esquerra pel feixisme i el comunisme a parts iguals. Calia ocultar el fet que la burgesia, histèrica davant l’amenaça de la revolució, havia instigat el feixisme contra el comunisme i l’havia utilitzat, també, per vehicular els seus objectius imperials. I que, per tant, qui compartia essències amb el feixisme no era el comunisme marxista si no el propi sistema capitalista, de l’esperit del qual havia sorgit el Tercer Reich (que no va deixar de ser mai, a més, un règim capitalista). I així es va estendre la gran cortina de fum sobre el matrimoni (de vegades apassionat, de vegades de conveniència) entre feixisme, burgesia i capitalisme.

La prova irrefutable dels fets ens la dóna precisament la història dels Països Catalans. Com que l’Estat espanyol era un actor dèbil (i debilitat per la guerra) ningú va tenir cap problema a permetre la continuïtat del règim de Franco que, a més, va rebre l’inqüestionable suport dels EUA com a peó en la Guerra Freda. La utilització del feixisme com a arma defensiva contra la revolució ha tingut moltes altres manifestacions (Brasil, Indonèsia, Argentina, Xile, Uruguai…), fins el punt que podem dir que el feixisme és la forma política que pren el capitalisme quan se sent amenaçat. O el que és el mateix: l’arma política de la burgesia en situacions d’urgència. Per això, els límits entre un estat feixista i altres formes de capitalisme autoritari poden arribar a ser, a voltes, difusos.

És així com vam suportar el General fins 1975 i els seus ninots fins 1978. I no cal insistir en com el règim constitucional actual va conservar les estructures d’estat reals del franquisme en forma de jutges, militars, policies i buròcrates de diversos tipus. A banda de les garanties constitucionals (llibertat d’expressió, premsa, associació, etc.) el canvi més rellevant fou la convocatòria d’eleccions per sufragi universal. Si bé aquestes mesures no es poden menysprear, el cert és que es van adoptar per maquillar el règim de cara a la seva entrada en els organismes internacionals i que la classe dominant va creure, encertadament, que si controlava els ressorts profunds de l’Estat, els anhels de llibertat del poble no amenaçarien seriosament el seu domini.

I així és com el feixisme s’ha mantingut latent a la part dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Però no és ara quan el feixisme supera aquesta fase de latència, ens hem de retrotraure a la meitat dels anys 90, amb la victòria del PP a l’Estat i la instauració de la seva forta hegemonia al País Valencià, és a dir, a la irrupció de l’aznarisme. El discurs antiterrorista en la lluita contra el moviment basc va jugar un paper principal en la configuració del discurs dominant; l’islamisme i l’independentisme català han près el relleu com a factors aglutinants.

Des d’aleshores, cada cop s’ha anat fent més explícita l’existència d’un programa de màxims de la dreta espanyola que era una combinació entre els somnis humits de la patronal (acomiadament lliure, per exemple) i les pulsions nacionalistes més extremes (política imperial -Guerra d’Iraq-, liquidació de les autonomies, persecució de la llengua i la cultura no castellanes). És a dir, el programa del franquisme amb l’afegitó postmodern del discurs antiimmigrants i la resposta virulenta (i molt típicament franquista) a un moviment feminista creixent. El PP, la COPE, FAES, Intereconomía, Ciutadans i ara VOX no són res més que els canals de transmissió d’aquest programa en funció de cada moment. I amb aquest arsenal l’Estat i l’oligarquia que el domina es preparen per l’eventualitat d’uns temps convulsos. VOX és, en aquest context, l’expressió del subconscient de la burgesia, del seu programa de màxims. Fins quin punt VOX és fill de la burgesia i de la seva ideologia (el liberalisme) ho demostra el fet que les seves objeccions a la legislació contra la violència masclista són perfectament paral·leles al discurs de la patronal sobre el treball: la negació que en el treball existeix una relació especial que requereix una legislació especial que no es redueix al simple contracte civil respon a la mateixa idea liberal d’igualtat abstracta segons la qual la legislació contra la violència masclista privilegia les dones i discrimina els homes.

Què ho fa pensar, que arriben temps convulsos? La crisi econòmica (i els seus efectes en forma de moviments populars, 15-M) i la crisi de l’Estat expressada en el procés sobiranista. Però, sobretot, la clara consciència que ja no es podrà oferir mai més a la classe obrera ni pacte social ni Estat del Benestar. I que, per tant, l’autoritarisme, la repressió i la retallada de llibertats seran els únics instruments en mans de l’Estat si a la classe treballadora se li acudeix pensar incorrectament.

En els mesos posteriors al final de la Gran Guerra el proletariat alemany es va posar en peu de guerra i els anys 1918 i 1919 l’amenaça de la revolució va planar sobre les classes dominants. Per controlar el galliner un ministre socialdemòcrata -Friedrich Ebert- no va tenir cap escrúpol en utilitzar els Freikorps (paramilitars ultrapatriotes protofeixistes) contra la insurgència. Aquest és un instrument propi de tots els moviments feixistes (des dels «fasci di combattimento» a Falange) que no hem de menysprear. Per ridícul que sembli el moviment contra els llaços grocs al Principat (impulsat per Ciutadans) té tots els ingredients d’un assaig tímid d’impugnació de l’hegemonia del moviment popular al carrer i, en aquest sentit, la irrupció de VOX podria tenir un efecte proliferador de formes d’intimidació contra l’independentisme, el feminisme i els immigrants… de moment.

I l’escenari propici per l’irrupció del feixisme es completa amb un context internacional extremadament convuls en què les potències occidentals (EUA i UE) es revolten com una bèstia ferida davant la irrupció d’antagonistes forts com la Xina i Rússia, amb la guerra pels recursos i l’islamisme internacional com a teló de fons. En aquest sentit els lideratges forts estan a l’ordre del dia en forma de Donald Trump, Vladimir Putin, Jair Bolsonaro i altres actors menors.

Aviat sentirem veus que diran que el problema és la tendència de la classe treballadora a assumir discursos demagògics encara que el perfil sociològic del votant de VOX ho desmenteixi clarament i l’experiència històrica del feixisme a Espanya i Alemanya també. I que el que cal és tornar a la bona política burgesa.

Ja s’han iniciat les crides a la «unitat dels demòcrates» i els «cordons sanitaris» (tot plegat té ressonàncies que ens recorden a la política antiterrorista i el Pacte d’Ajuria Enea). I així, la socialdemocràcia, cooperador necessari de l’expansió del feixisme, prova de liderar l’esquerra i lligar-la a un programa de mínims. És a dir, desactivar-la. Si aquesta estratègia té èxit i acompleix la seva funció intimidatòria sobre l’esquerra espanyola i els moviments d’alliberament nacional, el feixisme ja haurà acomplert un dels seus principals objectius. Si no, la lluita de classes es manifestarà políticament en el xoc entre dos bàndols: la revolució i el feixisme, com a expressió política del programa de la classe treballadora, d’una banda, i de la burgesia, de l’altra. I un partit que es juga es guanya o es perd. Qui busqui l’empat ja ha perdut perquè en política l’empat no existeix

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 16/01/2019

Que la terra et sigui lleu, company Pasqual

El passat diumenge 13 de gener de 2019 ens ha deixat el company Pasqual Cabedo Ferriols. Company de lluites des de feia més de 30 anys i antic militant de l’organització, des d’Endavant (OSAN) volem compartir el condol amb la seva família, amistats i companyes de vida i de lluita.

Avui, dimecres 16 de gener, podrem dir-li adéu al tanatori de Vila-real a partir de les 3 de la vesprada fins a les 6, que serà incinerat.

Ens fem ressò del breu repàs militant que li dediquen a L’Accent:

“Nascut a Vila-real i instal·lat des de feia anys a la Ribera Baixa, on exercia de professor, la seua vida fou un exemple de generositat, de compromís i de lluita. El 1988 va ser fundador a la comarca de la Plana, amb altres companys i companyes, de l’organització de joves Maulets. Estant a Vila-real, també va col·laborar amb la casa okupa.

Posteriorment va passar a militar a Catalunya Lliure i, després d’un xicotet parèntesi, es va incorporar a Endavant-OSAN, on va impulsar la l’assemblea a la Plana, a la qual va dedicar moltes il·lusions i moltes hores. Bon coneixedor de la història de l’independentisme, va voler que el seu exemple servira per acabar amb la divisió del moviment, que fou sempre una de les seues preocupacions. De la seua implicació i del seu compromís, també en donaren fe els companys independentistes de l’Horta i de la Ribera per a qui sempre estava disposat a posar l’espatlla i a aportar propostes i idees.”

Com deia Berolt Brecht, «L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma». Que la terra et sigui lleu, company.

La construcció de sobiranies, eix central de la Diada de Mallorca

El passat 30 de desembre, més de 5.000 persones es van manifestar per celebrar la Diada de Mallorca. Enguany, el 31-D és celebració oficial per segon cop consecutiu.

El bloc més nombrós de la manifestació va ser el del Bloc d’Unitat Popular, l’espai on participem l’Esquerra Independentista de Mallorca i dels Països Catalans. Fet i fet, l’Esquerra Independentista hem celebrat i reivindicat sempre la Diada del 31-D, no només quan no era oficial, sinó també quan se celebrava el mateix dia 31 de desembre.

Enguany, l’Esquerra Independentista ens hi vam manifestar sota el lema «Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació. Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans», perquè sabem que la millora del nostre dia a dia només pot materialitzar-se si hi ha una ruptura amb l’estat actual de les coses.

En aquest sentit, la Diada ha servit per posar damunt la taula els següents fets:

  • Els canvis governamentals no són suficients per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora mallorquina.
  • La defensa del territori i la llengua són eixos claus per a protegir la sobirania a l’illa.
  • El feminisme de classe ha d’ocupar el carril central de la lluita popular per a recuperar drets.
  • Cal plantar cara a la reacció de l’estat, una reacció en clau recentralitzadora i de realçament del feixisme, tant institucional com de carrer.
  • La lluita antifeixista és més necessària que mai per a defensar-nos i respondre a totes les agressions, com les patides recentment.

Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per a Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Amb el conjunt de les lluites, construïm un programa d’Unitat Popular que ens permeti exercir l’autodeterminació.

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 31 de desembre de 2018, Diada de Mallorca

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació
Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans

En la celebració de la Diada del 31 de desembre, ens reafirmam una vegada més: l’autonomisme ens aïlla, l’autodeterminació ens unifica. Dins del règim autonòmic no tenim futur perquè s’ha demostrat que no permet el desenvolupament d’una vida digna per a les classes populars. La millora del nostre dia a dia només pot passar per una ruptura amb l’estat actual de les coses.

Quan parlam de ruptura parlam d’anar més enllà de canvis de govern. Parlam de canvis estructurals, de sotracs que sacsegin els fonaments d’un sistema d’explotació que destrossa el territori, retalla drets i llibertats a la classe treballadora, explotant-nos cada vegada més, especialment a les dones, a qui, a més, ataca amb una violència constant que no dubta a recórrer a l’assassinat, com en el cas de Palma d’enguany, tot just fa uns mesos, i dels 25 en total als Països Catalans.

El govern actual s’ha mostrat incapaç, si és que no directament mancat de voluntat, de fer front al monocultiu econòmic del turisme. L’explotació que suposa afecta tots els ressorts de les nostres condicions materials de vida: des del preu desorbitat de l’habitatge fins a la precarització de les nostres feines —especialment, les dones treballadores— i l’anorreament de la nostra identitat nacional, amb una progressiva i accelerada substitució i desaparició lingüística i cultural. Tot plegat, significa la negació de totes les sobiranies de què necessitam disposar per viure dignament.

El govern progressista no ha significat una vida millor per a la gent de Mallorca, sinó que ha blanquejat el sistema de misèria de les autonomies. Els partits d’esquerres ja es preparen per tornar a vendre fum a la campanya electoral, mentre la realitat de Mallorca són els desnonaments, la precarietat laboral, la massificació turística, la destrucció del territori i la violència contra les dones.

Aprofitant-se de la incapacitat de “l’esquerra” parlamentària, la dreta es rearma. El PP pretén recuperar unes institucions que es creu seves, amb les que s’enriquí, enriquí la seva classe i empitjorà la vida a la majoria de la població. En paral·lel, Ciutadans tira d’anticatalanisme i d’una falsa renovació política per intentar fer-se un lloc decisiu al futur parlament.

Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per a Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Braç a braç amb el Moviment Feminista de Mallorca, apostam per armar una vaga general feminista per al pròxim 8 de març. Amb el conjunt de la Unitat Popular, arrelem per tenir un projecte de sobirania per a Mallorca, per posar límits al turisme, per protegir el territori, per garantir serveis públics, casa, treball, energia i la resta de subministraments bàsics a tota la població de Mallorca.

Enfront de la venda de la nostra illa i dels seus recursos, nosaltres apostam per construir sobiranies per a Mallorca. Enfront de les retallades i atacs contra la classe treballadora i les classes populars, nosaltres decidim exercir drets per al poble. Enfront de l’autonomisme, renovat o no, però ja caduc, nosaltres tenim clar que necessitam l’autodeterminació per als Països Catalans.

Caminam cap a la ruptura, ofeguem el règim del 78 on, 40 anys després, no ha canviat res. Construïm Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans. Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

L’autodeterminació no es negocia, s’exerceix

Per una vida digna, construïm unitat popular!

El 21 de desembre de 2018 ha certificat la victòria del 155 al Principat. Ja no es tracta d’una imposició política de l’estat, sinó de l’establiment de la normalitat autonòmica i autonomista per part del “govern efectiu” del PDeCAT i ERC.

Després de la jornada de lluita del 21-D, la via institucional per a un hipotètic alliberament del Principat està morta i enterrada. I ho està, sobretot, per part dels mateixos portaveus d’aquesta fal·làcia “de la llei a la llei”: ni volen ni poden materialitzar la ruptura necessària. La brutalitat policíaca amb què els mossos actuen contra cada convocatòria que se surt del guió establert, des que es va restablir l’autonomia post155, no és res descontrolat, sinó una determinada voluntat política de frenar el descontentament popular.

Els pactes governamentals que porten a les renúncies de la voluntat popular necessiten una mà de ferro implacable. Amb tot, cada cop una part més substancial del poble comparteix la inutilitat de l’acció institucional i entén la necessitat de mantenir viva la confrontació amb l’estat des dels carrers, com van ser l’1-O, el 3-O i el 8-N. No és una opció majoritària, encara, però sí que suma sectors descontents amb una via morta i defraudadora, perquè hi tenim molt en joc.

Cal no oblidar que la normalitat autonòmica i autonomista comporta un empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora, en general, i de les dones en particular. Els topalls de dèficit o el FLA són mecanismes pels quals, arreu dels Països Catalans, les autonomies són gestions d’una misèria que comporta destrucció de drets socials i laborals, desnonaments, desmantellament de serveis públics que cobreixen les dones treballadores i altres atacs directes a la classe treballadora, atacs que configuren una violència estructural i sistèmica.

Tot això té lloc en un context, als Països Catalans, on la lluita per les millores socials, la lluita feminista i la lluita per l’autodeterminació nacional mai no havien sumat tant. Això de la independència ha d’anar de canviar-ho tot, de lluitar per totes les sobiranies. L’independentisme popular ha de sumar majories al voltant d’aquest programa d’unitat popular, amb reivindicacions concretes. La jornada de lluita del 21-D era la primera data del calendari; una de les pròximes serà, sens dubte, la vaga general feminista del 8 de març vinent.

L’Esquerra Independentista tenim el repte d’articular un programa que uneixi les lluites contra la repressió amb la lluita pels drets socials i polítics, i l’exercici de l’autodeterminació als Països Catalans. Perquè serà només així, amb l’organització popular i la mobilització permanent, des dels carrers, que recuperarem drets robats per l’estat, en tant que defensor legal del sistema capitalista patriarcal d’explotació, i que podrem exercir sobiranies per a una vida digna.

De l’1-O al 21-D, la lliçó a aprendre és l’extensió de l’autodeterminació. Hem de treballar per relligar el despertar de la consciència social, manifestat en les vagues sectorials, la lluita per les pensions o contra la pobresa energètica, entre d’altres, amb la vaga general feminista i la indignació contra els judicis polítics del procés. És aquest conglomerat social de lluites el que ens ha de servir com a embrió del programa d’unitat popular que esdevingui l’espai central als Països Catalans: és de mínims garantir unes condicions de vida digna per emancipar-nos d’aquest estat que li diuen democràcia i no ho és.

Com dèiem ja abans del 21-D, l’articulació política del projecte d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes és la millor manera de combatre l’estat espanyol demofòbic, oligàrquic i explotador. Les batalles i les mínimes condicions per viure dignament es guanyen als carrers: per a una vida digna, construïm unitat popular. Perquè l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!