Skip to content
Endavant Osan

Omplim els carrers antifeixistes per exercir l’autodeterminació des de i per al poble

Victòria popular de l’antifeixisme combatiu el 9 d’octubre: no van passar perquè vam ser milers. El País Valencià antifeixista vam omplir els carrers de València sense por i amb tota la convicció del món, just un any després que els feixistes, amb la complicitat i connivència de la policia espanyola, intentaren rebentar la diada del 9 d’octubre, amb agressions encara impunes L’antifeixisme valencià i l’esquerra independentista vam fer un dic de contenció imprescindible per recuperar una diada i una mobilització necessàries per a les classes populars del País Valencià i d’arreu dels Països Catalans.

Esclafem el feixisme. La mobilització del 9 d’octubre va mobilitzar milers de persones, entre 10.000 i 15.000, segons les fonts. Això és quantitativament i qualitativa més gent que la que el dia 29 de setembre va impedir l’ignominiós acte d’autohomenatge de la Policia espanyola i la Guardia Civil a Barcelona. Nova victòria per a l’antifeixisme, la mobilització popular i l’esquerra independentista arreu dels Països Catalans amb pocs dies de diferència.

Superem l’autonomisme. La força, determinació i convicció de la mobilització antifeixista va obligar a moure’s tot l’espectre polític. La capacitat de disputar el carrer amb tot en contra va aconseguir marcar l’agenda mediàtica de l’endemà. I això, amb un Govern valencià completament mesell i lliurat a l’espanyolisme: mentre els dies abans deixava via lliure a les mobilitzacions feixistes, per tal d’intentar fer-nos por i perjudicar la mobilització valencianista i antifeixista, a l’endemà, se’n volia posar medalles. Per si en fos poc, la televisió autonòmica Apunt Mèdia exercia un galdós paper amb un vergonyós silenci sobre la mobilització antifeixista i el blanqueig dels grupuscles feixistes. Això, però, no ens ha de sorprendre, ja que cal recordar que el PSPV governant és una sucursal directa del PSOE del 155: els límits autonomistes són ben estrets i presents.

Exercim l’autodeterminació. Amb la mobilització del dia 9, però, res no acaba ni comença. Els límits autonòmics i econòmics d’un govern completament mesell i titella només donen legalitat a la nostra misèria diària. Al País Valencià, la taxa de risc de pobresa ha passat del 23,36%, el 2008, al 25,6%, el 2017. Quasi un milió de valencianes pateixen això que anomenen “pobresa energètica”. Una de cada 5 treballadores cobra menys de 1000€ mensuals. Als Països Catalans, l’encariment de la vida és una constant en aspectes bàsics com el transport (6,3%), l’habitatge
(3,7%) o les comunicacions (2,5%). I a tot plegat, cal afegir-hi la consolidació dels efectes de la crisi i del tancament de serveis sanitaris, sociosanitaris i de dependència bàsics, que repercuteixen especialment en les dones treballadores: el patriarcat vol carregar a les nostres esquenes totes aquestes tasques de cures i de reproducció de la vida. Això, quan ja cobrem menys que els homes per les mateixes feines: al País Valencià, les dones cobrem un 25,54% menys que els homes.

A l’altra cara del moneda, la riquesa d’empreses de l’Ibex-35, aconseguida gràcies a la nostra explotació. Per posar només un exemple: Telefónica va obtenir, el primer semestre de 2018, un benefici net atribuïble de 1.739 milions d’euros, que suposa un 8,6% més que els 1.600 milions d’euros que va guanyar en el mateix període de l’any anterior, segons ha informat la companyia, que va reduir el seu deute net per cinquè trimestre consecutiu. Els ingressos de la multinacional espanyola en els sis primers mesos de l’any es van situar en els 24.334 milions d’euros.

L’articulació d’un programa feminista d’unitat popular a través de les lluites diàries és una necessitat per a la nostra supervivència com a poble, com a classe i com a dones. Cal que teixim aliances des del carrer per construir sobiranies que ens permetin deslliurar-nos de la dictadura econòmica. Hem de recuperar drets a través del conflicte i la legitimitat de la lluita. Sols la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans pot garantir una vida digna a la classe treballadora del País Valencià i de tot el nostre territori. Aquest és el nostre objectiu, i l’exercici del dret d’autodeterminació per part de les classes populars dels Països Catalans, una de les millors vies per a assolir-lo.

Li diuen democràcia i no ho és

Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Des d’Endavant OSAN iniciem la campanya “Li diuen democràcia i no ho és”. Volem posar damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Construïm sobiranies, guanyem drets, exercim l’autodeterminació!

9 d’octubre 2018 | Per uns Països Catalans antifeixistes: esclafem el feixisme, superem l’autonomisme, exercim l’autodeterminació!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada del 9 d’octubre

Que no ens prenguen els carrers, per un 9O lliure de feixisme!

Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d’Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l’actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori.

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l’instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l’explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l’arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s’ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d’ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem.

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d’emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d’un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15´6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17´4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l’aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

– L’autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació i implicació en les organitzacions populars. L’antifeixisme en aquest 9 d’Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l’Hospital d’Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc. en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l’organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella.

– L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l’opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.

– La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.

Columnes antifeixistes per assistir a la manifestació de València

País Valencià, tomba del feixisme!

La lluita social és el camí per materialitzar la victòria popular de l’1 d’octubre

Manifest de l’Esquerra Independentista un any després de l’1 d’octubre

L’1 d’octubre és una victòria popular: vam ser el poble qui vam posar-hi el cos, la determinació, la fermesa, la solidaritat, la resistència i la desobediència per exercir un dret fonamental. I vam guanyar. Un any després, però, aquesta victòria s’ha vist frustrada des de les pròpies institucions que l’havien de materialitzar. Lliçons de la història, de la llegida als llibres i de la viscuda als carrers, ens han de fer aprendre el camí a seguir. Lluny d’abaixar el cap, el que ens pertoca és analitzar errors i mancances, per corregir-ho, i posar de relleu aquells elements que ens poden permetre tornar a guanyar.

Les mobilitzacions i l’autoorganització popular de la tardor de 2017, amb el referèndum de l’1 d’octubre i les vagues generals del 3 d’octubre i 8 de novembre com a moments clau, van fer trontollar les estructures de poder econòmic i polític del règim del 78 i van obrir la possibilitat de canvis socials i polítics profunds emmarcats en un procés d’autodeterminació i de construcció de la República. El desafiament plantejat a les estructures de poder no havia tingut precedent en 40 anys de monarquia borbònica al nostre país.

La potencialitat d’aquestes accions va quedar neutralitzada per les gesticulacions simbòliques del sobiranisme governamental, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, que no tenia vocació d’impacte pràctic ja que no va anar acompanyada de cap mesura de desplegament de la República ni cap crida a defensar-la. En aquesta línia, la concurrència a les eleccions autonòmiques de desembre de 2017 han consolidat un canvi de cicle polític.

Aquest canvi de cicle consisteix en la canalització d’aquesta energia rupturista cap a la negociació en el marc de les institucions del règim del 78. La República que es va forjar al carrer i a les escoles aquells dies intensos de la tardor del 2017 està a dia d’avui al congelador. El protagonisme dels esdeveniments polítics ha passat de la gent organitzada al carrer i a les escoles als partits polítics i les institucions autonòmiques. Per això el govern autonòmic no està en disposició d’implementar la República, encara que realment ho vulguin, ja que acatant les lleis i les regles del joc mai tindrem prou força per impulsar els canvis profunds que implica l’autodeterminació.

L’exercici del dret d’autodeterminació és, en si mateix, una revolució política perquè posa en mans del poble la decisió de com organitzar i estructurar les institucions que governen un país. I les institucions polítiques reflecteixen les relacions de poder en la societat. És per això que les grans empreses de l’IBEX 35 afincades al país i les organitzacions empresarials més poderoses han fet mans i mànigues per tal que el procés de ruptura descarrilés i es canalitzés a través de les institucions autonòmiques per la via del pacte i el diàleg.

Aquesta oligarquia ha tingut un paper protagonista i determinant en els esdeveniments recents, de vegades a la llum pública, com quan van traslladar les seus socials de les seves empreses, i molt més sovint, exercint pressions sobre el sobiranisme governamental entre bambolines, en reunions privades als reservats dels millors restaurants del país. El lobby empresarial i les seves pressions han jugat un paper clau poc reconegut en la manca de determinació del sobiranisme governamental per tirar endavant els seus compromisos amb l’autodeterminació i la implementació de la República.

Les negociacions engegades en el marc institucional, tutelades per les grans empreses i les organitzacions empresarials, no ens portaran a l’exercici del dret de l’autodeterminació ni a la proclamació de la República. Només si aconseguim tornar a portar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i treure-la de les institucions tenim possibilitats reals de tornar a posar la ruptura en clau democràtica i republicana sobre la taula.

Per tal d’avançar en la ruptura cal tornar a posar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i als centres de treball i treure’l de les institucions. Per tant les mobilitzacions com a expressió de poder popular han de ser el focus de la nostra activitat política.

Cal que les mobilitzacions vagin dirigides a evitar que l’estat d’excepció instaurat s’estableixi com a normalitat i a confrontar i assenyalar l’oligarquia i les grans empreses de l’IBEX 35 com la força directora que hi ha darrera els atacs als nostres drets nacionals. Cal mobilitzar-se també per frustrar la temptativa del sobiranisme governamental de reconduir la força de l’independentisme cap a un escenari de pacte en la perspectiva d’un nou encaix dins l’Estat espanyol.

Per poder exercir el dret a l’autodeterminació i aconseguir la independència hem de remarcar la divergència d’interessos entre l’oligarquia empresarial i la majoria treballadora del país. Hem de fer evident que la República és el mecanisme que permetrà millorar les condicions de vida de la majoria treballadora enfront dels interessos de maximitzar els beneficis empresarials emparats per les institucions del règim del 78.

Les reivindicacions que plantegem per abordar les problemàtiques que patim com a poble són les següents.

1. Pel dret a l’autodeterminació i la construcció de la República: no entenem la independència del nostre poble com un simple canvi de bandera sinó com un procés on poder decidir els aspectes principals de l’organització de la societat. Un procés de decisió democràtic que permeti posar sobre la taula tots els aspectes rellevants de l’organització política que ens hem de dotar com a poble al conjunt dels Països Catalans.

2. Per la ruptura amb el règim del 78: Una verdadera democràcia passa per trencar amb les institucions del règim del 78 i, així, poder decidir sobre l’autodeterminació del nostre poble i tots els aspectes que afecten la nostra vida, no només votar a representants polítics cada quatre anys que estan encotillats per les lleis i la Constitució espanyola.

3. Pels drets socials i la millora de les condicions de vida en especial de les dones. Mantenir l’Estat espanyol és mantenir els privilegis d’unes elits que es fan d’or a costa del treball de la gent, mantenir l’Estat espanyol és mantenir un sistema violent amb la meitat de la població. Només trencant amb l’Estat espanyol podem garantir uns serveis públics universals i unes condicions de vida dignes per a tothom.

4. Per les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat de les preses polítiques i la tornada de les exiliades. La repressió desfermada per l’estat contra qualsevol dissidència política i els atacs sistemàtics a la llibertat d’expressió i d’acció política no es poden solucionar amb un canvi de govern a l’Estat, cal forjar una nova legalitat republicana per garantir els drets i llibertats bàsiques.

Salvador Allende afirmava que “La història és nostra i la fan els pobles”. Thomas Sankara tenia clar que “Només la lluita allibera”. No tenim temps per a plorar les derrotes, sinó necessitat d’organitzar la victòria. Per al proper embat contra l’Estat, articulem la lluita social imprescindible per guanyar: materialitzem aquesta revolució política que és el veritable exercici de l’autodeterminació!

Comunicat de la campanya pel dret a l’avortament al Principat d’Andorra

Des dels Col·lectius Feministes del Principat d’Andorra i de l’Alt Urgell, juntament amb organitzacions polítiques compromeses amb la lluita feminista, volem denunciar públicament la situació de greu vulneració del dret fonamental de les dones a exercir el nostre dret al propi cos a Andorra, on l’avortament és IL·LEGAL sota qualsevol circumstància!

A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en els tres supòsits bàsics: en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare i en cas de malformació del fetus, i per a qualsevol d’aquests motius les dones andorranes ens veiem obligades a marxar i avortar sota una altra legislació.

Denunciem aquesta greu situació de penalització i criminalització que respon a una motivació política, exercida per estructures de poder on regna un fonamentalisme religiós alimentat per lobbies econòmics, masclistes i conservadors que governen el país per mantenir un estat masclista i heteropatriarcal.

Sense cap dubte, assenyalem com a un dels majors responsables d’aquesta situació de masclisme aberrant al Copríncep del Principat d’Andorra i Bisbe de la Seu d’Urgell Joan Enric Vives.

Les dones de classe baixa quedem doblement discriminades si no ens podem permetre l’avortament fora del país per falta de recursos econòmics i social, i ens veiem obligades a ser mares sota qualsevol circumstància, independentment de si se li pot oferir o no una vida digna a les nostres filles.

Entenem per tant, la lluita per la despenalització de l’avortament com una lluita de classes, on cal que les dones ens organitzem i lluitem per combatre el patriarcat i el capitalisme salvatge que ens considera com a propietats de l’església i dels estats. Som subjectes a lleis que determinen les nostres vides i que ens impedeixen decidir sobre els nostres cossos, infantilitzant-nos i privant-nos d’autonomia física i sanitària.

Davant d’aquesta greu situació de vulneració sistemàtica dels nostres drets sexuals i reproductius, emplacem al conjunt de les dones a prendre la sororitat com a eina indispensable de la lluita feminista i fem una crida a que ens organitzem, conjuntament amb les organitzacions feministes, partits polítics i sindicats, a favor de l’educació sexual i pel dret a l’avortament.

És per aquest motiu que els col·lectius feministes del Principat d’Andorra i de l’Alt Urgell, juntament amb organitzacions polítiques compromeses amb la lluita feminista, exigim la despenalització immediata de l’avortament a Andorra i que el Govern d’Andorra deixi de sotmetre’s a les amenaces del Bisbat d’Urgell, per a què ni bisbes ni governs masclistes no tinguin cap mena de dret sobre els nostres cossos i la nostra vida, ni a Andorra, ni als Països Catalans ni enlloc!

No ens aturarem fins que l’avortament sigui lliure, gratuït i garantit a la sanitat pública!

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 28 de setembre, dia per la despenalització de l’avortament

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense.

El dret a la plena sobirania reproductiva i el control sobre els nostres cossos és una reivindicació històrica de les dones de la classe treballadora. Un dret que, malgrat els avenços parcials, contínuament es veu amenaçat com a mecanisme de disciplinament de les dones de les classes populars, amb l’ajuda de l’Església i del capital. La primera, per criminalitzar la sexualitat lliure i els efectes d’una educació sexual ridícula, el capital per garantir mà d’obra disciplinada per unes condicions de vida de misèria.

Fa molts anys que lluitem, com vam lluitar per aturar l’anomenada Llei Gallardón, i ho fem malgrat la repressió, com la que van patir les nostres companyes de les illes jutjades per aturar aquesta llei. Lluitem com han fet darrerament les dones a Argentina i Irlanda per aconseguir la despenalització d’un dret tan bàsic com hauria de ser el d’avortar. Nosaltres vam aconseguir aturar la Contrareforma de l’Avortament, però encara avui dia les menors d’edat necessiten autorització paterna per tal d’avortar. A Argentina, les institucions van fer cas omís de la voluntat popular i els avortaments clandestins seguiran matant centenars de dones de classe obrera, que no es poden pagar un avortament en bones condicions. L’Estat argentí és responsable d’aquestes morts, i l’Estat espanyol és responsable dels perjudicis per a les menors a qui destrossin la vida obligant-les a parir.

I a Andorra, on els coprínceps són el bisbe de La Seu d’Urgell i el President de l’Estat francés Macron, ens trobem un dels dos darrers llocs a Europa en què encara és il·legal l’avortament en qualsevol supòsit i termini. A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare, en cas de malformació del fetus. A Andorra, les dones no tenen cap dret sobre el seu propi cos, i es veuen obligades a marxar i avortar sota una altra legislació, i discriminades absolutament si no s’ho poden permetre. Per això, les dones més joves i les dones migrades encara tenen més difícil l’accés a l’avortament en un indret on et condemnen a fins a 3 anys de presó i 5 d’inhabilitació per avortar.

A Andorra, igual que a Argentina i a l’Estat espanyol, l’Església pren un paper cabdal per frenar el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos. No ho fa sola, ni ho fa perquè sí, sinó en aliança amb els estats, i al servei del capitalisme, com bé representen Macron a l’Estat francès i al coprincipat d’Andorra o Rajoy, Sánchez i Rivera a l’Estat espanyol. No és només qüestió de ser més o menys catòlic, més o menys antiquat, el dret a l’avortament lliure i gratuït és un dret fonamental per a la salut reproductiva de totes les dones. Es tracta que les vides de les dones segueixen no valent res per si soles. Tant és si morim, tant és si ens condemnen a cuidar uns fills amb sous de misèria, tant és si ens allunyen de qualsevol tipus de desenvolupament vital tot just en l’adolescència. Sempre importa més la vida del fetus que la nostra, perquè no som més que un mitjà per seguir tenint persones que treballin per ells.

La nostra salut, la nostra vida i els nostres cossos no han d’estar al servei ni dels mandats de cap Església ni dels dictats del capital. La restricció al dret a decidir sobre la reproducció amb plenes garanties tant per parir com per no fer-ho és l’enèsima expressió de misogínia i doble moral classista que amenaça les dones de la classe treballadora.

Això implica la infantilització de les dones ja que, mentre sí que podem treballar, no podem decidir sobre el nostre cos. I, tot i així, de res serveix reconèixer el dret a avortar si l’objecció de consciència del personal mèdic a la sanitat pública el boicoteja, fent-lo impossible de manera gratuïta, alhora que ho deriven a les seves consultes privades on la consciència es relaxa previ pagament.

Cal que l’avortament estigui garantit per la sanitat pública, i que hi tinguin accés totes les dones independentment de la seva renda, de si tenen papers o no, de la seva edat. Aquesta és la manera de trencar amb la falsa moral que fa que mentre les dones de classe alta poden buscar maneres per avortar, les pobres no puguem. Perquè la prohibició de l’avortament és una qüestió de classe.

Estem fartes i hi plantarem cara. Sense vergonya ni remordiment per interrompre qualsevol embaràs que no sigui desitjat. Plantarem cara per exigir unes condicions de vida que ens permetin escollir amb totes les garanties ser mares o no.

No, la vergonya no és nostra, la vergonya és del bisbe de la Seu, la vergonya és de Macron, de Sánchez, la vergonya és de tots els masclistes que sustenten el patriarcat. Nosaltres ens sentim orgulloses de decidir sobre els nostres cossos, tant si decidim tenir fills com si no, ens sentim orgulloses de lluitar cada dia perquè les nostres vides valguin la vida de viure.

Pel dret a l’avortament lliure i cobert per la sanitat pública!
Pel dret a una salut reproductiva plena!

Educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar, avortament legal, lliure i gratuït per no morir!

Mobilitzacions amb motiu del 28S als Països Catalans

1 d’octubre: la lluita i la desobediència són l’únic camí!

L’1 d’octubre és una victòria popular. Així com els pobles guanyen els drets, exercint-los, ho vam fer nosaltres. Des de l’apoderament popular d’inicis de setembre que va eclosionar el 20S i va cristal·litzar el 29S, amb l’ocupació i defensa de les escoles, fins el 3 d’octubre, amb la vaga general més massiva dels darrers 40 anys al Principat. Entremig, determinació, desobediència, resistència, confrontació i solidaritat contra un Estat que ens va atacar brutalment només per exercir un dret fonalmental.

Un any després, però, no som república. I no ho som perquè les institucions i els partits polítics que es reclamen sobiranistes no han estat a l’alçada del poble. Després de l’envestida popular, el fre i marxa enrere fet des de les institucions ha deixat via lliure a l’envestida reaccionària de l’Estat espanyol: a la negació del dret a l’autodeterminació s’hi sumen retallades dels drets socials i polítics més elementals. Res d’això és nou, malauradament, però del 29S al 3O havíem obert l’escletxa per començar-ho a revertir. Avui dia encara paguem l’ocasió perduda del 10 d’octubre, i els costos són molt alts: preses polítiques, exiliades, més de mil persones ferides i més d’un miler d’encausades per diverses actuacions relacionades amb el referèndum. I la llista no para de créixer.

La no implementació de la República, seguint el mandat popular, no ha fet més que obrir les portes a l’autonomisme més mediocre i caduc. No hi ha negociació perquè no hi ha força ni capacitat d’iniciativa d’unes institucions que van abandonar el poble a la seva sort. Ni van aplicar el resultat del referèndum, ni milloren les nostres condicions de vida ni ens protegeixen de les agressions constants d’un feixisme desbocat que té carta blanca de l’Estat. I a tot això, segueixen mantenint una gran part de la població sense els mínims drets socials i polítics, consolidant el racisme institucional.

Recuperem el llibret que vam publicar el mes de maig d’enguany, Què fer en la nova etapa política al Principat?, que comença subratllant i explicant que l’autodeterminació és una revolució política:

La pràctica del dret d’autodeterminació ha significat, des de les seves primeres expressions, una força revolucionària, transformadora, capaç d’ensorrar imperis, acabar amb estats fonamentats en una dominació injusta i fer avançar la sobirania popular, la igualtat individual i col∙lectiva i la democràcia real en mans de la majoria del poble. Tant el dret com el principi d’autodeterminació, des de les seves primeres formulacions, han estat absolutament temuts per les classes dominants i pels estats consolidats per una raó ben senzilla: exercir l’autodeterminació implica la possibilitat de la plena independència nacional i, per tant, també la possibilitat de capgirar les relacions d’autoritat i de dominació social imposades per les elits pròpies i foranes en el terreny econòmic, polític i social.

Un dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista és l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a pas cap a la plena independència nacional. Exercir l’autodeterminació significa, en l’estat actual de coses, materialitzar una autèntica revolució política. Fins i tot pensant únicament en l’exercici del dret d’autodeterminació per al Principat de Catalunya, tal com ho fa el processisme i probablement també una part de l’Esquerra Independentista, només és possible fent una revolució política que modifiqui, al mateix temps, el tipus de relacions socials i econòmiques sostingudes en l’arquitectura institucional de l’Espanya de les autonomies.

És ben senzill: només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans mitjançant un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i amb l’ordenament fixat per la Unió Europea, en un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives. La lògica de l’exercici d’autodeterminació que va de la llei a la llei, de la superioritat de la legalitat catalana i de l’empara de la legislació internacional desenfoca el fet essencial de l’exercici de l’autodeterminació: es tracta d’una qüestió de lluita pel poder, de lluita per la sobirania i de mobilització d’un poble, i no pas d’una qüestió jurídica, legal ni formal. Per tant, per molt que els diversos tractats de les Nacions Unides sobre drets humans reconeguin el dret dels pobles a l’autodeterminació, allò fonamental per a exercir l’autodeterminació, tal com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar‐se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

L’autodeterminació i l’organització popular, claus per a l’emancipació

Aquest Onze de Setembre, desenes de milers de persones han secundat les mobilitzacions de l’Esquerra Independentista arreu del Principat, que situa l’autodeterminació i l’organització popular com a pedra de toc per a l’emancipació nacional, de classe i feminista. A més, centenars de milers de persones han sortit als carrers per reclamar la independència, tot exigint complir el mandat popular de l’1 d’octubre passat.

Desenes d’actes previs van omplir els dies anteriors de l’Onze de Setembre, com la mobilització de Girona. I el mateix dia de la Diada, l’Esquerra Independentista vam sortir als carrers de Lleida (800 persones), Reus (3.000 persones) i Barcelona (més de 15.000 persones). A la Diagonal de Barcelona, l’ANC congregava de nou centenars de milers de persones, desbordant previsions.

La mobilització popular es manté inalterable però fins que no torni a desbordar el sobiranisme governamental no es mourà res. Com ja apuntàvem al nostre manifest, “el full de ruta processista ha fracassat. O es produeix un canvi d’estratègia que abandoni el processisme, o tot això es convertirà en un procés de negociació autonòmic”. Cal aprofitar tot aquest múscul de mobilització perquè sigui veritablement el carrer qui imposi un full de ruta innegociable amb el qual cap partit polític no pugui mercadejar ni rebaixar.

El discurs dur de l’Esquerra Independentista contra l’autonomisme es va veure confirmat plenament ni 24 hores després amb l’espectacle de la moció al congrés. Tal com ja alertàvem abans de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, que aquest fos vinculat implicava no només materialitzar-lo sinó implementar-ne el resultat. Des del mateix 1O, la direcció del sobiranisme transversal n’ha diluït els resultats i els ha volgut rebaixar, tot mercadejant-hi amb partits estatals, que només cerquen reforçar l’encaix del Principat a l’Estat espanyol. La moció presentada pel PDECAT recorda els vells temps d’Artur Mas negociant amb Zapatero contra el propi govern principatí, mentre que el titubeig d’ERC només afegeix fets al seu joc de cara a la galeria, però també palesa la seva falta de voluntat per materialitzar els resultats de l’1O, al qual ja hi ha renunciat per activa i per passiva.

L’autodeterminació s’exerceix. I per a fer-ho, cal construir el contrapoder, des de tots els fronts, que ens permeti sostenir la desobediència i expulsar l’estat espanyol dels Països Catalans. Ens veiem als carrers, fent de la Unitat Popular una estratègia i construint un programa polític compartit per una majoria treballadora, especialment per a les dones.

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!

Comunicat de l’Aplec de Camp de Túria sobre l’assetjament i amenaces feixistes

Comunicat de l’Aplec de Camp de Túria davant els fets ocorreguts aquesta vesprada a Bétera:

Hui, divendres 14 de setembre de 2018 han començat els actes del VII Aplec del Camp de Túria. Fins hui, l’Aplec ha sigut un punt de trobada festiu i reivindicatiu de la comarca. Milers de persones han passat pels aplecs de Bétera (dues vegades), l’Eliana, Nàquera, Llíria, Riba-roja i la Pobla de Vallbona. Fins hui, mai hi havia hagut cap indicent; fins hui l’Aplec s’ha viscut amb la normalitat i la dignitat que mereixen aquesta comarca.
Però hui ha sigut diferent. I no pas per sorpresa.

Des de feia dies, diferents grupuscles d’extrema dreta han estat amenaçant amb boicotejar l’acte. Els mateixos que van caldejar els dies previs del 9 d’Octubre; alguns dels quals, com Pepe Herrero, imputats per aquells fets que van escandalitzar la societat valenciana.

Des de l’organització ens vam reunir amb les diferents administracions i, fins i tot, amb el delegat del Govern per garantir el correcte desenvolupament dels actes.

L’estupor nostre i dels assistents ha sigut veure com des de les 18h de la vesprada, grups de feixistes s’han començat a reunir al voltant del recinte davant la passivitat de la Guàrdia Civil.

Aquest dispositiu policial ha obligat els assistents a la cercavila d’inauguració de passar entre els feixistes, que, com al 9 d’Octubre, han amenaçat, insultat i escopit els participants de l’Aplec, entre els quals gent major i menors d’edat.

A partir d’aquest moment, els feixistes han assetjat el recinte i els assistents que han hagut de suportar moments de molta tensió mentre la Guàrdia Civil es limitava a fer un cordo sense cap separació del recinte, de manera que els feixistes han pogut arrancar alguna pancarta i increpar als assistents a menys d’un metre de distància.

Els participants en l’Aplec hem hagut d’aguantar intents d’agressió, llançament d’ous, insults i amenaces, i tot mentre ens feien càntics i salutacions feixistes.

Davant la situació de violència i tensió i la permanent amenaça a la integritat dels assistents a l’Aplec, l’organització hem posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Delegació del Govern els esdeveniment que s’han produït al parc del Jonqueral. Però res ha modificat la permissivitat de la Guàrdia Civil que ha permés que durant més de dues hores els feixistes impediren la normal celebració de l’Aplec. És més, en paraules del secretari del delegat del Govern se’ns ha dit que el dispositiu era en tot moment proporcional.

Des de l’organització de l’Aplec considerem que el que s’ha viscut hui a Bétera és una altra mostra de com el feixisme té impunitat per vulnerar els drets més fonamentals dels que no pensen com ells. Considerem vergonyós que en ple segle XXI no es puga garantir el dret d’expressió, de reunió i de manifestació.

Per això, exigim que es depuren les responsabilitats polítiques corresponents; exigim saber si els feixistes comptaven amb algun tipus de permís i/o acord amb la Guàrdia Civil donada la camaraderia i complicitat que han mostrat.

Exigim que des de la fiscalia es procedisca a la investigació dels fets i es prenguen mesures fermes per acabar amb la impunitat feixista que ja fa massa temps que dura a casa nostra.

Anunciem, així mateix que emprendrem les accions legals contra les persones i entitats que han vulnerat els nostres drets més fonamentals. Perquè està en joc la llibertat i la dignitat de les persones.

Bétera, 14 de setembre de 2018

Per a que no continuïn decidint per nosaltres, als Països Catalans, autodeterminació!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’Onze de Setembre de 2018

De baix cap a dalt. Unim forces. Sortim als carrers. Per canviar-ho tot

El règim de la monarquia parlamentària a l’Estat espanyol sorgit de la transició del 1978 està en crisi. Els pactes entre classes dominants i les forces polítiques que les representen, que el van engendrar, s’han desgastat. Han perdut part important de la seva capacitat de generar una estructura institucional sòlida que permeti mantenir la unitat d’Espanya i l’acumulació capitalista.

Però que el règim estigui en crisi no vol dir que estigui a punt de dissoldre’s, sinó que es prepara una reforma recentralitzadora de l’Estat, retallant els drets polítics i socials i augmentant l’explotació de les classes populars, especialment de les dones.

Davant aquesta situació, diversos projectes polítics del nostre país aposten per millorar la situació de les autonomies -aconseguint més finançament i competències– a través de la negociació amb l’Estat i amb forces polítiques estatals. Aquesta és, però, una via morta, ja que la correlació de forces polítiques i socials a l’Estat espanyol només deixa obert el camí de la recentralització i la repressió contra qualsevol intent de defensar els drets polítics, econòmics i socials de les classes populars.

Aquesta via autonomista que aposta per la negociació i l’entesa amb l’estat va també associada a un intent de tornar a les polítiques econòmiques i socials socialdemòcrates amb l’objectiu de construir un capitalisme de rostre humà. Aquesta és també una via morta ja que només incrementant l’explotació de la classe treballadora i la resta de classes populars es pot mantenir la tendència creixent dels beneficis de les grans empreses.

Davant aquest context de recentralització, repressió i increment de l’explotació, l’Esquerra Independentista hem de plantejar la nostra alternativa política de Unitat Popular centrada en l’Autodeterminació dels Països Catalans. Només trencant amb l’Estat espanyol podrem desenvolupar les transformacions socials i polítiques que ens permetran millorar les condicions materials de vida de les classes populars del país.

L’encaix a Espanya és impossible i negociar-hi, una quimera: el Processisme 2.0 tampoc té cap mena de recorregut. D’una banda, el Parlament és una institució buida de contingut, sotmesa als articles 155 i 135 de la Constitució espanyola. De l’altra, ni la Mesa del Parlament ni el Govern de la Generalitat, estan disposats a plantar cara ni a ser veritablement útils no només per exercir l’autodeterminació, sinó de recuperar drets socials per a les classes populars d’aquest país.

L’autodeterminació és la peça clau per conquerir les sobiranies que ens han de permetre decidir efectivament sobre els aspectes clau de les nostres vides enfront dels interessos de l’oligarquia que només aspira a afiançar la seva posició dominant per garantir la maximització dels beneficis i l’estabilitat política de l’Estat espanyol. Així mateix, només amb l’autodeterminació podem garantir els drets socials, polítics i nacionals de les classes populars del país sense subordinar-los a les necessitats de l’acumulació capitalista i la unitat d’Espanya.

L’Onze de Setembre ha de ser el toc d’inici d’una ofensiva popular per recuperar drets que ens estan arrabassant. Aquesta ofensiva no pot passar pel Parlament, sinó que passa per la gent, passa per la classe treballadora, i passa als carrers dels nostres pobles i ciutats. Sense dret a l’habitatge i dret al treball no hi ha autodeterminació i, sense autodeterminació, les treballadores no podrem decidir el nostre futur, ni com organitzar col·lectivament la nostra vida social i econòmica. Per a un present i una vida dignes, només podem confiar en la força de la gent i en l’organització popular de base.

Som davant un nou cicle polític on la contraposició entre reforma i ruptura té un paper central, i en el camp de la ruptura, l’autodeterminació dels Països Catalans és la clau de volta que dóna coherència al projecte de transformació social i econòmica profunda que necessitem per garantir una vida digna a les classes populars del país.

Cap a la independència, el socialisme i el feminisme, als Països Catalans, autodeterminació!

Organitzar-se i persistir

A la conferència del dimarts 4 a Barcelona, Quim Torra va cridar a la mobilització fins a la sentència de l’1-O. Alhora, va tornar a estendre la mà al govern espanyol per a dialogar i pactar un referèndum d’autodeterminació.

Quan fa quasi un any de la celebració del referèndum d’autodeterminació, ja es pot constatar que el govern no estava disposat a complir res del que la gent va votar l’1 d’octubre i que, per a ells, i segurament per a la direcció de l’independentisme transversal, només era un acte de propaganda i mobilització per a negociar amb l’Estat o aconseguir una mediació internacional. A l’independentisme, aquells dies ens deixen una lliçó valuosa: per avançar és imprescindible mobilitzar-nos més enllà dels límits marcats per les institucions i la direcció del procés.

Segurament algunes coses s’haurien pogut fer d’una altra manera, i l’esquerra independentista en fa autocrítica, però aquells dies es van reclamar drets i ens vam mobilitzar com mai per a obtenir-los, i d’això no fa ni un any. Per tant, quina classe d’engany és cridar la gent a la mobilització per a reivindicar drets si després et negues a exercir-los, com va fer aquest govern?
El que sembla clar és que JxCat i ERC no tenen cap pla per a l’independentisme que no passe pel consentiment de l’estat espanyol. Cal honestedat i explicar que l’Estat només pactarà un referèndum quan estigui derrotat i que, mentre es parla simbòlicament de la república, JxCat i ERC gestionen l’autonomia amb molt mal resultat per a la vida de les treballadores.

El que sembla clar, encara més, és que l’etapa d’anar a demanar al Parlament autonòmic que materialitzi la independència, o als partits que facin tal cosa o tal altra, és una etapa acabada. Cal dir-ho amb honestedat: la independència no serà una conquesta a curt termini que vingui d’un full de ruta de partits polítics, d’un trànsit legalista de la Constitució espanyola a la catalana, d’alguna mobilització puntual, de les properes eleccions o d’alguna jugada mestra de la direcció del sobiranisme governamental.

Només hi ha una fórmula infal·lible per a guanyar: saber que no hi ha fórmules màgiques i construir un contrapoder prou fort per poder sostenir la desobediència contra l’estat espanyol. La resta són il·lusions que s’esvaeixen després de la campanya electoral de torn.

Article d’opinió d’Isabel Vallet publicat al Diari Jornada el 08/09/2018.

Onze de Setembre de 2018 | Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!

Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu de l’Onze de Setembre de 2018

L’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre són una de les majors mobilitzacions de la nostra història. Al Principat el poble va desbordar l’estat espanyol, i també els càlculs tacticistes del sobiranisme governamental. Al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord, enmig de les amenaces feixistes, la solidaritat tornava a dibuixar el veritable abast de la nostra nació.

Tota aquesta força va ser malgastada pels qui en realitat cercaven una negociació amb l’estat, pels qui havien ordit la fantasia d’un trànsit legalista cap a la independència i pels qui van veure amb vertigen que el poder quedés en mans del poble mobilitzat. El full de ruta processista ha fracassat. O es produeix un canvi d’estratègia que abandoni el processisme, o tot això es convertirà en un procés de negociació autonòmic.

Mentrestant, continua l’empitjorament de les condicions materials de vida de la classe treballadora. Sous precaris, dones sobreexplotades i empobrides, costos de la vida pels núvols, privatitzacions. Els nostres drets socials depenen de la quantitat de diners que portem a la butxaca. La banca i la patronal continuen enriquint-se a costa nostra amb la complicitat de tots els aparells de l’estat i de les autonomies.

La llibertat dels Països Catalans i una vida digna per a la seva gent només es podrà aconseguir exercint l’autodeterminació, recuperant la sobirania política i econòmica, i defensant els drets civils, polítics, socials i de les dones. Cal parlar clar: no creiem que la independència pugui ser una conquesta a curt termini que vingui d’alguna mobilització puntual, de les properes eleccions o d’alguna jugada mestra de la direcció del sobiranisme governamental. Només ho podem assolir mitjançant una veritable revolució política.

L’autodeterminació s’exerceix; no es pidola ni es negocia com un simple estatut d’autonomia. Les declaracions de sobirania o d’independència aprovades al parlament autonòmic són paper mullat sense una desobediència sostinguda enfront l’estat. Cal construir el contrapoder, des de tots els fronts, que ens permeti sostenir la desobediència i expulsar l’estat espanyol dels Països Catalans.

Mentre el sobiranisme governamental, l’autonomisme i el govern de l’estat juguen a escenificar una retòrica progressista, les condicions de vida de la classe treballadora i de les dones continuen degradant-se. L’eix central de l’acció política independentista s’ha d’articular a través d’un programa d’unitat popular que reculli les principals reivindicacions per a la dignificació de la vida de les classes populars i de les dones treballadores. Cal enfrontar-se als poders econòmics i polítics culpables de l’empobriment de les classes populars.

Creiem fermament que cal una estratègia nacional de lluita per l’autodeterminació per al conjunt dels Països Catalans. El fracàs de la via autonòmica a la independència posa fi a les justificacions per a reduir l’estratègia independentista només al Principat.

L’esquerra independentista cal que siguem impulsors d’una alternativa rupturista cap a la independència. La Unitat Popular no pot quedar reclosa com una simple etiqueta electoral d’un partit frontissa que fa de consciència crítica de l’independentisme majoritari. Hem d’aspirar i treballar per a fer de la Unitat Popular una estratègia i un programa polític compartit per una majoria. Això passa per recuperar l’autonomia política respecte el sobiranisme governamental, per no fer concessions al consens polític i no defugir la confrontació, però també per pràctiques polítiques amb vocació d’aplegar una majoria de les classes populars.

Per fer totes aquestes tasques es fa més necessari que mai reforçar les organitzacions de l’esquerra independentista, participar als CDR i en les lluites socials, estendre i fer créixer el moviment feminista, reforçar el sindicalisme nacional i de classe, no fer ni un pas enrere en la lluita antifeixista i convertir la mobilització antirepressiva en una impugnació constant de l’estat espanyol. Allò fonamental per a exercir l’autodeterminació és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències.

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!