La lluita per l’autodeterminació és la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria
La coincidència de la convocatòria d’eleccions generals espanyoles i autonòmiques valencianes amb el «judici al procés» i l’augment de les forces obertament feixistes arreu de l’Estat espanyol dibuixen una tessitura complicada per a les aspiracions de l’esquerra independentista. I és, precisament, en aquestes condicions en què cal analitzar més fredament la situació i no deixar-se endur per la immediatesa. Les respostes a la conjuntura política actual s’han de fer amb una perspectiva de llarg recorregut.
En aquest sentit, cal entendre que l’Estat espanyol està intentant tancar per dalt l’escletxa del que vam obrir des de baix, especialment l’1 d’octubre al Principat, però no només. Sigui com sigui, de moment, se n’està sortint: si aquells dies vam entendre i dur a la pràctica que només amb un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències podíem exercir l’autodeterminació, ara el tauler on alguns sembla que posin totes les aspiracions i anhels és el del Congrés espanyol, un espai, per definició, antagònic als nostres interessos com a poble, com a classe i com a dones treballadores.
Cal no oblidar que el poble treballador dels Països Catalans estem lliurant una batalla per determinar lliurement el nostre estatus polític i el nostre desenvolupament econòmic, social i cultural. La segona transició espanyola, iniciada oficialment i mediàtica el 3 d’octubre de 2017 amb el discurs del monarca borbònic Felipe VI, busca la subordinació, de nou, a l’ordre constitucional fill de la dictadura franquista. Que aquest ordre constitucional és contrari a una vida digna per a la immensa majoria de la classe treballadora és el que ens cal posar damunt la taula per agregar cada cop més classes populars a un programa que defensi i recuperi drets, que construeixi sobiranies i que demostri que tot plegat només és possible a través de l’exercici de l’autodeterminació. I això és una dinàmica que no farem el 28 d’abril en cap de les dues conteses electorals.
I és que quan parlem d’ordre constitucional no parlem només del Govern espanyol, parlem de l’Estat en el seu conjunt, la seva raó de ser i les diferents institucions que en pengen supeditades, com les autonomies. És així com cal analitzar també el paper de les forces del pacte del Botànic, en el cas del País Valencià, encara que hi hagi moltes similituds extrapolables als governs autonòmics tant del Principat com de les Illes Balears, a l’hora de superar les limitacions socials, econòmiques i nacionals dins de la legalitat espanyola.
«El Pacte del Botànic ha fet més palesos que mai els límits de l’autonomisme. No és només que al govern autoproclamat del canvi li haja faltat voluntat política per a fer transformacions en profunditat, que també: és que l’Estat espanyol és irreformable i cap proposta d’avenç social o nacional no prosperarà». Això afirmem com a esquerra independentista amb motiu del 25 d’Abril d’enguany, i ho fem respecte dels fets viscuts en el darrer cicle electoral arreu de la nostra nació.
Si una cosa ens ha demostrat el cicle 2015-2019 és, d’una banda, que les autonomies estan segrestades en l’àmbit social i econòmic per l’article 135 de la Constitució espanyola i el Fons de Liquiditat Autonòmica; de l’altra, que només la mera voluntat de voler anar més enllà, ni que sigui simbòlicament, en les aspiracions nacionals, suposa l’aplicació de l’article 155 i el desmantellament de la minsa autonomia administrativa de la comunitat.
Les mesures de control econòmic i supeditació de la despesa social al deute suposen retallades en els serveis públics, empitjorament de les condicions laborals i contractuals i, com a conseqüència, una degradació de les condicions de vida de la classe treballadora. Aquesta degradació és encara més accentuada en les dones treballadores, a qui el sistema patriarcal dins del capitalisme condemna a desenvolupar les tasques de cura (persones dependents, sanitat…) que l’Estat deixa de proveir. S’hi empeny la classe treballadora a la contractació de serveis privats per cobrir necessitats bàsiques, una contractació molts cops inassumible econòmicament i que, de retruc, beneficia grans corporacions empresarials que, des del darrere, pressionen governs per legislar en aquest sentit del desmantellament dels serveis públics. La vida digna ens és impossible dins d’aquest Estat.
En el vessant polític, els drets nacionals s’esdevenen del tot irrealitzables en un Estat que no ha dubtat ni dubtarà a utilitzar tots els mecanismes, legals o il·legals, per garantir la sacrosanta unitat nacional espanyola. No ho oblidem: l’espantall nacional espanyol és només una façana per cohesionar la població de l’Estat, ja que el veritable interès que hi ha al darrere, la veritable raó d’estat de la unitat nacional, és el control i el domini econòmic sobre les capacitats productives dels territoris sotmesos al seu jou. Dit d’una altra manera, mentre els Països Catalans siguem motor econòmic de l’Estat, la raó d’estat passarà per damunt de qualsevol bri democràtic.
És així, doncs, com cal entendre la lluita per l’autodeterminació: la lluita contra el poder econòmic que ens condemna a una vida de misèria. Els veritables enemics de l’autodeterminació són l’Íbex 35 i les empreses que fan anar les portes giratòries entre els governs espanyol i autonòmics i els seus consells d’administració. La lluita per l’autodeterminació als Països Catalans és una lluita en la correlació de forces en el pla econòmic: els uns, per sotmetre’ns -a la classe treballadora i les classes populars- a majors graus d’explotació per treure’n més benefici; les altres, per assolir unes condicions de mínims que ens permetin posar la vida digna al centre. I això vol dir, també, rescatar la nostra llengua i cultura de la desaparició a la qual les volen sotmetre. La construcció nacional dels Països Catalans només es podrà fer trencant la legalitat espanyola i francesa.
I amb tot això, on queda el 28 d’abril? Hem de tenir en compte que identificar Vox com el perill a abatre només ens fa tancar la mirada i facilita que errem en la resposta tàctica. De la policia a la judicatura, dels grans poders fàctics als principals partits espanyols, el feixisme és l’ADN de l’Estat espanyol. La irrupció de Vox només els ha permès ubicar la centralitat política encara més cap a la dreta. Cal tenir clara una cosa: combatre únicament Vox és, malauradament, afermar el «règim del 78» per l’altra banda; en canvi, combatre el «règim del 78» sí que és combatre Vox i el feixisme estructural de l’Estat.
Afirmem que avançar és l’única manera de no retrocedir. I és amb aquesta consigna que podem plantar cara a un feixisme que vol atacar i retallar encara més drets a les dones, a la classe treballadora i a les nacions oprimides. Els dics de contenció contra la regressió de drets no poden ser estàtics i de resistència: cal passar a l’ofensiva. No podem treballar per un estat del benestar i de les autonomies que anheli suposats temps passats millors: només lluitant per recuperar i defensar drets podrem fer front a l’envestida de la ultradreta.
Ni l’Administració ni les institucions no ens serviran en aquest camí cap a una vida digna. La nostra institució és la lluita, el carrer i l’organització. Al Principat hem pogut constatar la ficció de l’espai parlamentari i institucional com a garant de profundes transformacions socials que beneficiïn la majoria de la població, les classes populars i la classe treballadora. La participació electoral és un miratge a l’hora de frenar i revertir positivament la involució autoritària, neoliberal i patriarcal de l’Estat espanyol. Ni els parlaments autonòmics ni, encara menys, el Congrés espanyol, no són eines que ens permeten construir la nostra nació. Els governs autonòmics ja no serveixen per a allò que van ser votats ni donen solucions a les problemàtiques socials de la població.
Els parlaments són seus, els carrers han de ser nostres. El nostre passat recent ens demostra que l’organització popular és capaç de posar contra les cordes l’Estat i aconseguir-ne objectius. És aquest el camí a seguir i no a la inversa. Hem de situar la conflictivitat al centre de la nostra lluita: cal disputar el poder econòmic a través d’un projecte de sobiranies que ens permeti caminar cap a una vida digna. I cal fer-ho amb un programa feminista d’unitat popular que agregui la gran majoria de la classe treballadora i les classes populars. Cal situar uns objectius de mínims inassumibles per al sistema que ens permetin passar a l’ofensiva.
I ho hem de fer en clau nacional: els Països Catalans són garantia de ruptura i de bloqueig al pacte i la renúncia. Això és una màxima que hem de recuperar de manera pràctica en la nostra lluita política. La inexistència jurídica dels Països Catalans és la principal garantia que ningú no hi mercadejarà per treure’n benefici propi. L’únic projecte viable dels Països Catalans és que siguin el projecte de les classes populars; i al revés: l’únic projecte que tenim les classes populars és la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.
I després del 28 d’abril? Cal tenir en compte dues premisses bàsiques: d’una banda, que, sigui quin sigui el resultat electoral, no hi ha la capacitat de curtcircuitar l’acció parlamentària al Congrés espanyol, i això partint del fet que els partits anomenats sobiranistes realment ho compleixin. Ni tan sols amb un hipotètic bloqueig d’investidura presidencial no seria possible: una nova convocatòria d’eleccions espanyoles podria escorar encara més cap a la dreta els resultats. De l’altra, que l’ofensiva recentralitzadora, tant en l’àmbit nacional com social i econòmic, travessat per una envestida contra els drets de les dones, és a l’agenda de la raó d’estat, independentment de qui governi.
Així doncs, cal que ens organitzem i rearmem per a un nou cicle mobilitzador que no només pugui fer front a noves retallades antisocials, emparades per un nou discurs oficial de crisi econòmica, sinó que ens permeti passar a l’ofensiva. Per això, hem de tenir clar que decidim votant cada dia quan creem comitès de vaga feminista que, a més, vertebren la lluita feminista arrelada al territori més enllà del 8 de març. Quan defensem i exercim el dret a un habitatge digne. Quan combatem el feixisme i el masclisme als carrers i arreu. Quan treballem per eliminar l’escletxa salarial. Quan desenvolupem vagues que ens permeten articular el territori i teixir aliances dins de la classe treballadora i les classes populars. Quan articulem pràctiques desobedients que tenen el suport d’una gran part de la població.
Ens cal recuperar la iniciativa i fer-ho utilitzant els denominadors comuns de la vaga de docents i de les lluites per uns serveis veritablement públics; de les vagues generals feministes i de les lluites en defensa del territori i de la nostra llengua, o de l’1 d’octubre: determinació, carrer, desobediència, resistència, ofensiva política, assemblearisme, carrer. No serà al Congrés espanyol, un espai institucional i contrari als nostres interessos, on podrem desenvolupar una praxi d’alliberament. De la mateixa manera que la lluita antifeixista no pot ser reactiva, a la defensiva i institucional, sinó que ha de ser ofensiva, constructiva i des dels carrers, els termes en què desenvolupem la lluita per l’autodeterminació han de seguir les mateixes coordenades. Decidim votant cada dia quan treballem per exercir l’autodeterminació dels Països Catalans, l’única manera d’aconseguir una vida digna per a les classes populars.
Article d’opinió de Roger Sànchez Esteban, militant d’Endavant (OSAN), publicat a L’Accent el 27/04/2019
1r de maig de 2019 | Als Països Catalans, treballem per una vida digna!
Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu del 1r de Maig de 2019, dia internacional de la classe treballadora
Arribem al Primer de maig de 2019, i la situació de les treballadores als Països Catalans no ha parat d’empitjorar des de la darrera crisi estructural. Com a conseqüència del sistema capitalista patriarcal, les condicions de vida de la classe treballadora són cada vegada pitjors, especialment en el cas de les dones.
– 31 dones assassinades per homes als Països Catalans durant el 2018.
– Una quarta part de les dones treballadores cobra menys de 850 euros al mes, entre un 16 i un 25% menys que els homes.
– Les dones dediquen, cada dia, gairebé 2 hores més que els homes als treballs de la llar, de cures i reproductius.
– L’any 2018, l’1% més ric es va quedar amb el 40% de la riquesa creada, mentre el 50% més humil, amb el 7%.
– Als Països Catalans es destina, de mitjana, el 40% del minso salari a pagar l’habitatge.
– Des del 2009, els serveis sanitaris de caràcter públic han patit retallades entre 15.000 i 21.000 milions d’euros anuals.
– L’estat espanyol ha destinat 61.000 milions d’euros al rescat bancari: hi haurà 40.000 milions que no es recuperaran.
Davant d’aquesta realitat, què ofereixen a la classe treballadora dels Països Catalans les classes dirigents del sistema (patronal i els seus partits polítics: PP, C’s, VOX, PSOE, PDCat, etc.)? Res més que nacionalisme espanyol/francès, autonomisme i reformes, que, lluny de millorar les condicions de vida de la classe treballadora, garanteixen la perpetuació del capitalisme patriarcal i la misèria que aquest sistema genera. El règim s’assegura, així, que la minoria rica continue sent cada vegada més rica, i que la majoria treballadora i aturada siga cada vegada més pobra.
La patronal i els seus delegats polítics de diferents signes ens continuen venent mesures i reformes que, en el millor dels casos, només arriben a ser pal·liatives, sectorials i sucursalistes. Aquesta dinàmica s’insereix en el marc i els límits d’una «democràcia» que només ho és de manera formal: la realitat és que el terreny d’allò que està permès decidir i canviar acaba allà on es posen en qüestió els pilars d’aquest statu quo, el qual serveix per blindar l’extrema desigualtat entre classe treballadora i classe empresarial i els seus titelles polítics.
La patronal i els seus polítics tampoc no dubten a utilitzar el feixisme, el racisme i la repressió (a les institucions i als carrers) com a taula de salvació per combatre qualsevol moviment que puga fer trontollar el sistema capitalista patriarcal. No vacil·len a l’hora d’utilitzar el racisme i el feixisme per a dividir la classe treballadora, atacant a la baula més feble del sistema, les treballadores migrades. No dubten a usar-los per desmobilitzar la classe treballadora enfront del seu veritable enemic, el de classe, i per afavorir la regressió en les llibertats individuals i col·lectives encara existents. No dubten tampoc a utilitzar una demagògia populista per a intentar presentar com a mesures a favor de la majoria el que no és més que el programa de l’oligarquia.
Davant d’aquesta situació, Endavant (OSAN) defensem la necessitat d’articular un programa social que garantisca una vida digna per a la classe treballadora dels Països Catalans, amb mesures que toquen qüestions de fons del règim d’explotació vigent. Entenem que la lluita antifeixista no pot ser reactiva, a la defensiva i institucional, sinó que ha de ser ofensiva, constructiva i des dels carrers i centres de treball. L’articulació política de sectors cada cop més amplis de la classe treballadora entorn d’un programa polític d’aquestes característiques —un programa d’unitat popular— és el motor per a construir una veritable alternativa al sistema capitalista patriarcal. Per això, considerem necessari plantejar un punt de partida per al procés col·lectiu de configuració i popularització d’aquest programa que posi sobre la taula un conjunt de mesures de mínims per a una vida digna al voltant de la jornada laboral, el salari mínim i l’escletxa salarial; el dret a un habitatge digne; la nacionalització dels sectors estratègics i d’una banca pública, o uns serveis realment públics, entre altres mesures marcadament feministes per a posar les dones treballadores al centre de la nostra lluita i combatre totes les violències masclistes que patim.
La consecució d’aquestes mesures sols serà possible mitjançant l’organització de totes les treballadores i aturades, als carrers i als llocs de feina. Fa 100 anys, la vaga i mobilització de les treballadores de la Canadenca van fer possible la instauració de la jornada laboral de 8 hores al territori dels Països Catalans sota jurisdicció espanyola. Aquesta vaga i mobilització, com moltes altres, va marcar el camí a seguir per a la majoria treballadora i aturada dels Països Catalans a l’hora d’aconseguir una vida digna i bastir una alternativa al sistema capitalista patriarcal. Seguim-la!
Als Països Catalans, treballem per una vida digna!
Convocatòries per al 1r de maig. Dia internaciona de la classe treballadora
Les eleccions del 28-A i l’acció política de l’Esquerra Independentista
El pròxim diumenge 28 d’abril, l’estat espanyol celebra unes eleccions generals i unes d’autonòmiques al País Valencià. Endavant OSAN volem compartir una lectura de la situació política i unes reflexions sobre com respondre a l’escenari que sorgeixi del 28-A.
Un escenari de reassentament de l’estat
El règim polític ha superat i absorbit l’auge electoral del 2015 de les forces que es reclamaven partidàries d’un canvi polític en profunditat. Cal recordar que aquestes forces, enteses en la seva globalitat, van acabar accedint al poder, de manera exclusiva o en aliança amb el PSOE, en la totalitat de les institucions interiors dels Països Catalans sota dominació espanyola. Així mateix, l’estat ha aconseguit neutralitzar l’embat rupturista plantejat l’octubre del 2017 per una marea de milions de persones que van desbordar els plantejaments processistes al Principat.
Malgrat que el joc electoral és de resultat incert, amb la irrupció de l’extrema dreta, la disputa de diverses hegemonies al si de l’independentisme o la revàlida a la qual se sotmeten les forces «del canvi», el joc polític de fons és el d’una maniobra de reassentament de l’estat, de moment exitosa.
No només ningú no amenaça a curt termini la unitat de l’estat o la continuïtat del règim polític, sinó que, a més, el règim i el nacionalisme espanyol han aconseguit reconduir el centre de gravetat de l’agenda política cap a posicions més recentralitzadores i antisocials.
Tot i això, persisteixen els elements i les contradiccions que poden permetre a mitjà termini tornar a plantejar un embat amb més èxit i més intensitat que el dels darrers anys, però aquests elements i aquestes contradiccions no es dirimeixen en l’escenari del 28-A, sinó en la mobilització i l’autoorganització social que es pugui generar com a resposta al nou escenari polític, sigui quin sigui.
La irrupció de l’extrema dreta
VOX juga un paper instrumental als interessos de l’estat en aquest procés de reassentament. Eixamplant l’espai polític per l’extrema dreta ha aconseguit que es reconstruís el joc d’alternances dels partits del règim i, alhora, ha aconseguit rebaixar els posicionaments rupturistes en favor d’un reagrupament de les esquerres i del nacionalisme perifèric de forma subordinada al PSOE.
El PSOE ha exhibit explícitament la seva estratègia de vot útil antiVOX: és a dir, davant l’amenaça de l’extrema dreta, reforçar el flanc de centreesquerra del règim polític. Això, entre altres coses, vol dir aparcar tota perspectiva de canvi.
El desacomplexament del discurs de l’extrema dreta és una realitat. I això és l’avantsala de l’empitjorament de les condicions de vida, en primera instància de les persones migrades i de les dones treballadores, d’un repunt de l’ofensiva espanyolista i del creixement de les agressions feixistes. No podem obviar l’amenaça que suposa, i per això no podem donar validesa als missatges electoralistes que, amb la intenció d’explotar la por a VOX, fan creure que és possible derrotar l’extrema dreta simplement anant a votar.
Combatre VOX alimentant l’estratègia del PSOE no només no és combatre VOX, sinó que és insuflar-li aire i convertir l’extrema dreta en alternativa al govern. Per a combatre l’extrema dreta cal combatre els fonaments de les seves propostes i retornar el centre de gravetat de l’agenda política a posicions més favorables a la ruptura. Això no es pot fer des del joc parlamentari, sinó que només es pot fer des de la mobilització i l’autoorganització social. Per acabar amb els sistemes d’explotació i de dominació, cal posar la vida al centre.
Candidatures independentistes: avenç tàctic o oportunisme polític?
A diferència d’anteriors eleccions, les candidatures independentistes no afronten aquests comicis amb cap objectiu tàctic per a fer avançar l’autodeterminació. Els objectius de les candidatures independentistes es redueixen al joc de les cadires i al combat per l’hegemonia en diversos sectors socials ja independentistes.
Les propostes que aquestes candidatures fan en matèria d’autodeterminació són, al nostre entendre, una mostra d’oportunisme polític. Són propostes que no estan fetes amb l’objectiu de ser materialitzades, perquè no és possible materialitzar-les, sinó d’aplegar el màxim vot possible en detriment de les altres candidatures independentistes.
L’obertura d’una taula de negociació sobre l’autodeterminació no és possible. L’independentisme no té la capacitat de coacció necessària per a fer seure tot el poder polític i econòmic de l’estat a negociar l’aspecte més innegociable de tots els seus principis. Si la podia arribar a tenir, la va perdre després de la derrota tàctica de la tardor del 2017 i l’hivern del 2018.
El bloqueig del Congrés espanyol no és possible. Els dos blocs dibuixats mediàticament, el PSOE i la dreta espanyolista, són en realitat un únic bloc. Són el bloc del 135, el bloc del 155, el bloc de la monarquia i el bloc dels interessos intocables de l’Ibex 35.
Les candidatures independentistes a les eleccions del 28-A només poden aspirar a disputar petits espais de poder polític o d’hegemonies regionals. És a dir, el resultat de l’independentisme el 28-A no té cap rellevància real en l’avenç de la lluita per l’autodeterminació.
En canvi, creiem que el plantejament de campanya de les candidatures independentistes aprofundeix negativament en alguns plantejaments erronis. Confondre estat i govern. Confondre estat i dreta espanyolista. Confondre la correlació de forces amb l’aritmètica parlamentària. Situar la participació electoral normalitzada com l’únic instrument per avançar. Creure que és possible avançar cap a la independència mentre es continua fent política i preservant els interessos autonomistes. Pensar que l’origen i la solució del conflicte nacional passa per una modificació del tarannà no dialogant de l’estat. Continuar fabricant missatges i solucions simplistes i emocionals.
Forces «del canvi»: d’impugnar el règim a ser el soci menor del PSOE
L’actual dinàmica política porta a moure el centre de l’agenda política cap a posicions més recentralitzadores i més antisocials. Una mostra d’això és com en una dècada s’ha passat de la pretensió de l’autonomisme de compartir sobirania amb l’estat, a fixar totes les demandes per a poder rebre més diners de l’estat.
Aquesta dinàmica també ha arrossegat les candidatures «del canvi», des de Podem i l’espai dels comuns fins a Compromís i Més. Si el 2014 es presentaven com a candidatures que impugnaven el règim del 78 i que en la qüestió nacional proposaven una redistribució en profunditat a curt termini del poder territorial, el 2019 se situen com un puntal per a sostenir l’alternativa de centreesquerra i autonomista dins el mateix règim.
És cert que la posició del 2014 es basava en una estratègia que no descartava una victòria electoral d’aquestes opcions a escala estatal, mentre que el 2019 les seves perspectives electorals es limiten a l’opció de ser un dels possibles socis de govern del PSOE. Però convé no oblidar que en les eleccions del 2015 aquestes opcions polítiques van assolir quotes de poder molt importants en les diferents institucions interiors dels Països Catalans.
L’acció institucional d’aquestes candidatures és la mostra més clara dels límits que el règim ha situat. No s’ha forçat cap canvi polític estructural ni s’ha pogut ni tan sols recuperar la capacitat de negociació autonòmica o d’inversió social de fa poques dècades. Aquests nous límits posen fi a les aspiracions històriques de l’autonomisme d’un aprofundiment descentralitzador en clau federal, i també a les aspiracions històriques del progressisme de convertir el marc constitucional en una garantia de progrés social.
L’aposta dels dirigents d’aquest espai polític ha estat la de reinventar-se com a garantia que el PSOE compleix el seu programa social per escorar l’agenda política cap a l’esquerra. Això suposa renunciar a qualsevol plantejament rupturista. I també suposa assumir la plena integració en el règim del 78 i en el marc autonòmic, i acceptar-ne els límits. És a dir, situar l’horitzó polític d’una gestió honesta de les lleis constitucionals i estatutàries com a horitzó màxim de la justícia social i de les llibertats nacionals.
Quina acció política en clau rupturista era possible davant d’aquestes eleccions?
Ni l’esquerra independentista ni la unitat popular hem pogut fer una intervenció clara i a l’ofensiva en aquesta convocatòria electoral. No revelem cap secret si afirmem que les dificultats per a restablir una estratègia política efectiva després de la tardor del 2017 també afecten de ple el nostre moviment.
A Endavant no creiem que la tasca de l’Esquerra Independentista en aquestes eleccions fos construir una oferta electoral més dins les actuals candidatures independentistes i/o «del canvi», perquè a la pràctica no s’hauria pogut abstraure de les dinàmiques descrites anteriorment ni hauria servit per a obrir espais polítics nous amb recorregut.
L’única alternativa que creiem que hauria pogut afrontar les eleccions del 28-A des d’una posició d’ofensiva política era que l’independentisme jugués a fons la carta del boicot electoral. El boicot a unes eleccions és una eina de lluita i d’acumulació de forces igual d’important que presentar-se a unes eleccions o que altres formes de desobediència civil. El boicot a unes eleccions pot prendre diferents formes: campanya per a l’abstenció, candidatura absentista, vot nul, objecció de consciència a formar part de l’administració electoral, etc.
El boicot electoral està més que justificat des del punt de vista democràtic, especialment després de l’1 d’octubre i de la repressió que l’ha seguit. Les eleccions no poden ser legítimes si determinats drets democràtics no poden ser aplicats, malgrat que les candidatures que els defensen guanyin aquestes eleccions.
Aquesta eina de lluita és una assignatura pendent de l’independentisme. I això és una mostra més de com l’independentisme governamental no és capaç d’assumir una estratègia rupturista i vol continuar la línia contradictòria de trencar amb l’estat tot conservant l’autonomia.
Endavant OSAN vam proposar, el novembre del 2015, que la unitat popular llancés la proposta de boicotejar les eleccions estatals de desembre de 2015 com una estratègia per a donar continuïtat als resultats de les autonòmiques del 27-S. Gran part de l’independentisme, però, estava més preocupat per garantir que Artur Mas i la vella Convergència continuessin al comandament del procés que no per intensificar el pols per a l’autodeterminació. Quan, el 27 d’octubre, el govern de l’estat va convocar eleccions autonòmiques fent servir l’article 155, s’obria una gran possibilitat d’articular el boicot electoral, que va ser ràpidament liquidada pel sobiranisme governamental. Davant la disjuntiva de sostenir de manera testimonial la idea del boicot amb el conseqüent risc de quedar anul·lats políticament, l’Esquerra Independentista vam optar, amb el suport explícit de la nostra organització, per participar en els comicis del 21-D. Va ser una decisió que, vistos els resultats del «govern efectiu», ens genera dubtes de si va ser encertada.
Com podem afrontar l’escenari post 28A?
Ja hem expressat més amunt que creiem que, sigui quin sigui el resultat aquest 28-A, és un pas enrere en la lluita per l’autodeterminació i per plantar cara al sistema capitalista patriarcal. El nostre objectiu no són els resultats d’aquesta nit electoral, sinó la construcció d’una acció política que pugui condicionar tant l’acció de l’estat com els plantejaments en replegament de les candidatures independentistes i/o «del canvi», i que passi, així, a l’ofensiva política.
L’objectiu de tota acció política el podem resumir en intentar evitar que tanquin des de dalt tot allò que el poble ha obert des de baix en els darrers anys. I fer-ho amb l’aprenentatge dels encerts i dels errors de la darrera etapa política.
Som plenament conscients que l’acció política que creiem que el moment demana no es pot dur a terme només des d’una organització en solitari, i menys des d’una organització modesta com la nostra. Aquesta acció política només podrà ser fèrtil si implica tots els sectors socials que han impugnat el règim i l’estat en diverses mobilitzacions els darrers anys als Països Catalans.
Seguint el fil de totes les reflexions fetes en aquest comunicat, proposem cinc eixos de treball que han de permetre respondre a l’escenari que sorgeixi de les eleccions del 28-A:
- Treballar per l’èxit de les candidatures municipalistes d’unitat popular a les eleccions del 26-M. Davant d’unes autonomies bloquejades per la impotència a l’hora d’exercir l’autodeterminació o pels límits imposats per la recentralització, caldrà desplaçar el centre gravitatori de l’audàcia en política institucional a les institucions locals.
- Impulsar una agenda de mobilitzacions socials al voltant de demandes bàsiques per a una vida digna de les classes treballadores i de les dones treballadores. Aquesta agenda mobilitzadora ha de cercar agregar un gruix important de les classes populars i ha de servir per tornar a plantejar l’antagonisme entre les demandes populars i la defensa tancada que tot el sistema polític fa dels interessos del capital.
- Avançar cap a la creació d’un programa feminista d’unitat popular que posi la vida al centre i que garanteixi la millora de les condicions materials de vida de les dones treballadores. Només un moviment feminista fort i organitzat, reflex de les mobilitzacions del 8 de març, pot fer front a l’auge del masclisme i del feixisme.
- Generar una gran campanya antirepressiva que visualitzi com la repressió de baixa intensitat està afectant centenars de persones i com en aquesta repressió hi participen tots els aparells de l’estat i es manté inamovible governi qui governi. Alhora, la campanya ha de servir per a generar una autoorganització popular que permeti fer front a l’elevació del llindar d’autoritarisme que estan construint els aparells repressius de l’estat.
- Impulsar una acció política a escala nacional en defensa del dret d’autodeterminació que permeti començar a posar les bases d’una alternativa política a l’autonomisme al País Valencià i a les Illes, i d’un desbordament del bloqueig del sobiranisme governamental al Principat.
Països Catalans, 26 d’abril de 2019
Un 25 d’abril perquè avancem sense renúncies des dels carrers
L’esquerra independentista tornem a fer el bloc més nombrós per a la diada
La manifestació per a la Diada del 25 d’abril d’enguany ha vingut marcada per la coincidència amb les eleccions generals espanyoles i autonòmiques valencianes, d’una banda, i un avançament en la data de la seua commemoració, de l’altra. Tot plegat, però, no ha impedit que l’esquerra independentista eixira als carrers de València sense renúncies i amb una aposta clara per al País Valencià i els Països Catalans.
Així, vam denunciar que cap projecte polític que haja intentat una transformació de les estructures del règim del 78 no ha reeixit amb èxit. Només avançant tindrem futur. Fer un dic de contenció per frenar la ultradreta no serveix. La lluita contra el feixisme no pot ser només reactiva, a la defensiva i institucional: ha de ser sobretot ofensiva, activa i als carrers. Construïm un present digne per a les classes populars.
L’única manera de no retrocedir és avançar. Avançar vol dir treballar per la territorialitat completa de la nostra nació i perquè la classe treballadora tinguem tots els drets reconeguts reals i efectius, vinguem d’on vinguem, dins d’una societat feminista. La vida digna no passa per l’autonomisme ni per unes institucions que no són ni seran nostres. Les millores que necessitem vindran d’un present de lluita als carrers i allà on la classe treballadora podem actuar superant limitacions legals per recuperar drets.
És de mínims aplicar mesures contra l’emergència social que patim la classe treballadora i les classes populars. I ho hem de fer construint sobiranies i recuperant drets. Cal que assumim que l’estat espanyol és irreformable: només exercint l’autodeterminació als Països Catalans podrem construir un futur digne per a les classes populars. El capitalisme és incompatible amb la satisfacció de les necessitats de la gran majoria de la població. Autonomisme és precarietat. No hi ha res a gestionar en la misèria que ens ofereix aquest sistema. La recentralització és una amenaça cada cop més real: només avançant tenim futur.
Durant la manifestació, també vam tenir un record per a les preses i exiliades polítiques, com la nostra companya Anna, i pel company Guillem Agulló, assassinat ara fa 26 anys. L’acte polític final es va iniciar amb el parlament de Plataforma de Solidaritat amb el Kurdistan, que va donar pas a la lectura del manifest de l’esquerra independentista. L’acte es va cloure amb la Muixeranga i els punys alçats de les assistents a la manifestació.
Els actes de l’esquerra independentista amb motiu de la Diada del País Valencià no s’acaben ací. El mateix dijous 25 d’abril, farem sengles actes polítics a Vila-real i Xàtiva. Per un present i un futur dignes, avancem sense renúncies, perquè avançar és l’única manera de no retrocedir: independència, socialisme, feminisme, Països Catalans!
Avançar
Recentment, l’alcaldessa Colau li esmenava la plana a la regidora Pin, que havia catalogat els creueristes com una plaga. A les files d’Esquerra Republicana volen marcar perfil pescant candidates de la frontera i copiant els lemes del «Si tu no hi vas, ells tornen». I el mateix PSOE, en l’àmbit estatal, basarà gran part del seu discurs de campanya a aturar els partits de la dreta oficial espanyola. I direu: «què tenen en comú aquestes tres afirmacions?» Intento explicar-me.
Hi ha dues maneres d’explicar el teu projecte: una, en funció d’allò que tu vols i, una segona, en oposició al que no vols. Colau no vol que els lobbies de la ciutat li diguin que ataca la gallina dels ous d’or del turisme de creuers. I, d’altra banda, ERC i el PSOE faran campanya en oposició als seus adversaris perquè no tornin.
És aquí on cal entendre que, per a aquestes empreses electorals, és més important la batalla pel poder que no pas la consecució d’un contingut programàtic concret, ja que, si no tens el poder, no el pots materialitzar, i, per tant, és molt millor no tenir programa i governar que tenir-lo i no governar. És aquest el motiu pel qual ni la Colau no ha trobat solució al problema de l’habitatge, ni ERC no ha materialitzat cap República, ni el PSOE no es planteja tombar la Llei mordassa, les reformes laborals o fer passar pels tribunals els criminals del franquisme.
Cap d’aquests partits no explicitarà gaire quins models, terminis, marcs legals o responsables seran els qui garantiran que les seves mesures es portin a terme. Parlem de llaços, pancartes, banderes, tribunals; de coses que no han fet els altres i, en general, del «i tu més». Perquè dir que l’objectiu del teu mandat és retallar creuers, materialitzar la república desobeint o jutjar criminals franquistes potser obliga la gent a pensar
És aquí on cal que l’esquerra independentista pensi. Pensi quines són les baules febles de la cadena que ens oprimeix i quins són els temes que realment preocupen i ocupen a la gent, perquè la gent, més enllà de dur un llaç, vol que les seves condicions materials de vida siguin d’uns mínims que els permetin encarar la resta de reptes amb seguretat. Sous, habitatge, pensions, serveis públics i banca pública han de ser elements clau per determinar que la nostra societat està cohesionada socialment. Perquè és de mínims que, havent-hi l’atur que hi ha, no ens plantegem reduir de 40 a 30 les hores a treballar setmanalment; perquè és de mínims que, amb els beneficis empresarials de sectors com l’immobiliari, la banca o el turisme, tinguem gent cobrant menys de 1.200 €; perquè és de mínims que qui fa tota una vida que treballa, tingui una pensió que no li permeti pagar el lloguer. O que, per accedir a un habitatge digne, hagi de pagar el 60 o 70% del salari i li tallin els subministraments si no els pot pagar; perquè és de mínims que, si hem rescatat la banca, els seus actius immobiliaris passin a ser de totes, i això només ho garantim amb una banca pública.
Tenim una classe política incapaç de desbordar els marcs imposats, que, o bé de dia té un programa i de nit el canvia per no molestar les elits, o bé intenta mercadejar els vots en funció d’arguments que no tenen cap lligam amb cap programa polític concret que no vagi més enllà de fer fora l’altre o evitar que tornin. I que, per tant, no té cap necessitat d’incomodar les elits amb programes reformistes o revolucionaris que millorin les condicions de la classe treballadora. És, doncs, moment d’establir un programa de mínims que articuli un moviment de caràcter nacional que ens faci avançar cap a una majoria social. Perquè guanyar va d’això: d’avançar en tots els fronts, i avançar és la millor manera de no retrocedir.
Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 12/04/2019
25 d’abril de 2019 | Avançar és l’única manera de no retrocedir!
Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 d’abril de 2019, Diada del País Valencià
Avançar és l’única manera de no retrocedir!
Sense renúncies: independència, socialisme, feminisme, Països Catalans
Enguany, la tradicional manifestació de la Diada del 25 d’abril cau tres dies abans de la celebració de les eleccions generals espanyoles i autonòmiques al País Valencià. La temptació de pensar les solucions a les diferents problemàtiques que vivim en clau institucional és massa gran. Res més lluny de la veritat, però: l’estat de les autonomies és un carreró sense eixida i no té proposta de futur per a la majoria de valencianes i la resta de catalanes.
El Pacte del Botànic ha fet més palesos que mai els límits de l’autonomisme. No és només que al govern autoproclamat del canvi li haja faltat voluntat política per a fer transformacions en profunditat, que també: és que l’estat espanyol és irreformable i cap proposta d’avenç social o nacional no prosperarà. Ni l’entramat jurídic ni la situació de profunda crisi del sistema que pateix l’estat no permetran cap altre pas que no siga el de la recentralització institucional i la retallada de competències: ens espera més centralisme i menys drets socials per a les valencianes.
Aquesta recentralització de l’estat cal inserir-la en un avenç del feixisme i de les polítiques d’ultradreta, que són un atac directe a les nacions oprimides, a la classe treballadora i a les dones en general. L’estat i els seus grans partits estan preferint fer concessions a la ultradreta atacant o retallant drets de les més vulnerables. I, si ho fan, és perquè dins del sistema econòmic els surt més a compte una regressió en els drets més que no pas una millora de les nostres condicions de vida.
Les propostes que aposten per gestionar les molles que són les autonomies són més precarietat per a la majoria i misèria per a cada vegada més gent. Si no volem anar encara més enrere, el que hem de fer és avançar. Els dics de contenció del feixisme no poden ser estàtics ni confiar en un passat Estat del benestar i de les autonomies que no hi és ni tornarà. No n’hi ha prou de mantenir el PP fora de les institucions. Cap projecte polític que haja intentat una transformació de les estructures del règim del 78 no ha reeixit amb èxit. Només avançant tindrem futur.
Aquest avenç s’ha de concretar en la lluita per defensar i també recuperar drets que ens estan robant a cops de decret. Aquest avenç s’ha de concretar en la construcció de sobiranies que no depenguen d’administracions fallides, controlades econòmicament i mancades de voluntat política. La nostra institució, la del poble, ha de ser la lluita als nostres pobles i barris, i en les organitzacions de base, de les veïnes i de les treballadores. Aquest avenç implica entendre que l’exercici de l’autodeterminació és l’única manera de plantejar transformacions profundes que milloren les nostres condicions de vida. El regionalisme i l’autonomisme són, doncs, carrerons sense sortida: les valencianes només tindrem futur en un País Valencià i uns Països Catalans lliures.
En aquest context, l’esquerra independentista tenim el repte d’aportar solucions reals que suposen una millora de les condicions de vida de les treballadores del país, i això implica construir i popularitzar un programa de mesures socials que toque tots els pilars del règim: un programa d’unitat popular. El treball iniciat amb la vaga general feminista del 8-M i el programa feminista per canviar-ho tot definit per l’esquerra independentista són una base adequada per al seu desenvolupament. Plantegem reivindicacions de mínims que suposen millores materials de les nostres vides en l’àmbit laboral, en l’habitatge o en uns serveis realment públics.
Ja n’hi ha prou d’autonomisme i regionalisme obsolets. Davant l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme, que mai no havien marxat, no podem simplement defensar allò que tenim, no podem simplement defensar uns drets adquirits que estan en retrocés i en descomposició. No podem, doncs, simplement, no fer passos enrere: ens cal avançar i plantejar una eixida sense renúncies. Perquè avançar és l’única manera de no retrocedir! Independència, socialisme, feminisme, Països Catalans!
L’únic camí: l’organització i la lluita. Pensem col·lectivament, construïm juntes!
Endavant celebrem les segones jornades organitzatives nacionals
El passat dissabte 30 de març, Endavant (OSAN) vam celebrar les segones jornades organitzatives nacionals, a Gràcia (Barcelona). Són les segones, després de les que vam fer l’1 d’octubre del 2016 a Sabadell. Amb el lema «L’únic camí: l’organització i la lluita. Pensem col·lectivament, construïm juntes!», vam centrar-nos a reflexionar i aprofundir en la nostra estratègia i acció política, així com a debatre què vol dir militar a Endavant.
La jornada, que va aplegar vora 150 militants d’arreu dels Països Catalans, va servir per consolidar una cohesió ideològica i organitzativa ben necessària per contrarestar les pressions del capitalisme, del patriarcat i del reformisme. Entenem que aquesta cohesió es fomenta a partir de la idea de la utilitat de l’eina on militem, Endavant, i de l’acció política que fem. Per això, vam abordar què hem de millorar per fer-la més útil per a les classes populars i com, coneixent-nos, podem empatitzar en les diferents tasques, situacions i espais on participem com a militants.
En aquest sentit, vam reforçar la necessitat d’evitar que es desactivin els espais de lluita perquè es dediquen a la lluita institucional. Correm el risc que les pròximes conteses electorals es presentin com a necessàries per fer un front antifeixista institucional que només reforça el PSOE i consolida el règim del 78, alhora que arrossega «l’esquerra» parlamentària cap a una lògica de defensa de mínims que desactiva qualsevol alternativa política. No hi ha res a defensar des d’una posició estàtica: cal avançar per fer-ho.
Entenem que Endavant hem de ser un dels agents que desactivi aquesta cooptació: el front antifeixista ha de ser als carrers. I ha de ser allà des d’on posem damunt de la taula la proposta que fem com a organització i com a Esquerra Independentista: el programa feminista d’Unitat Popular. Fins i tot les reivindicacions que plantegem en el programa #ÉsDeMínims, tot i que són volgudament parcials per poder agregar-hi una gran majoria de la classe treballadora i de les classes populars, són inassumibles per al sistema i ens permeten passar a l’ofensiva política.
Som conscients de la pertinença d’aquesta dialèctica entre demandes immediates i horitzó final. Per això, seguim en la línia de treballar i persistir en el nostre objectiu final: la conquesta del poder polític i la supressió del treball assalariat i de tota explotació. I ho fem des de la certesa que no és possible liquidar progressivament el sistema capitalista mitjançant reformes legislatives, i que el poder no és un conjunt d’institucions a prendre.
Així mateix, assumim que la independència dels Països Catalans és un camí que no es pot recórrer únicament ni amb l’instrumental de la democràcia realment inexistent, ni amb els que han fet de la tríada d’eleccions, parlament i partits polítics el dogma que un govern és democràtic. Cal que tinguem present que els punts d’intersecció entre la lluita per l’emancipació nacional, la lluita contra l’explotació capitalista i la lluita contra el patriarcat no havien estat mai tan nombrosos als Països Catalans com ho són ara.
Que el poble pugui guanyar el poder a l’estat i fer efectiva la independència passa per una acció de masses destinada a neutralitzar la capacitat de consens i coacció d’aquest estat damunt de la població i del territori. Això, a hores d’ara, no serà possible si no treballem per aconseguir un poble mobilitzat i disposat a persistir fins a les últimes conseqüències. Per això, l’únic camí passa per l’organització i la lluita. Pensem col·lectivament, construïm juntes! Avançar és l’única manera de no retrocedir!
La lluita per una vida digna per a les dones treballadores ha d’anar més enllà del 8 de març
Una nova vaga general feminista situa les dones treballadores al centre de les reivindicacions
El proppassat 8 de març, els Països Catalans al sud de l’Albera vam tornar a viure una vaga general feminista exitosa als nostres carrers. Les dones de l”Esquerra Independentista hi vam participar a través de les desenes de comitès de vaga feminista organitzats arreu del territori. I com a moviment, també vam posar damunt de la taula tot un seguit de punts per millorar les condicions de vida de les dones treballadores. Ho vam fer i ho seguirem fent a partir d’un programa de mínims que desenvolupem amb la campanya #DecidimFeminisme per canviar-ho tot.
Passada la jornada de lluita, ens cal assentar les línies de la nostra acció quotidiana, una acció política que posi les dones treballadores al centre de la nostra lluita. Aquesta acció política passa, sens dubte, per articular un programa d’unitat popular que garanteixi uns mínims per una vida digna:
És per això que la jornada de vaga general feminista no pot acabar el 8 de març. Amb el potencial demostrat, l’últim que podem fer és marxar a casa fins l’any vinent. Cal seguir caminant perquè, a diferència de l’any passat, el moviment feminista està posant sobre la taula un programa polític per millorar la vida de les dones treballadores. Aquest programa és de lluita i és del dia a dia, només així el podrem anar construint.
En aquest sentit, cal que lluitem per aconseguir millores vitals per dignificar les nostres vides. Per a fer-ho, és imprescindible estar organitzades: el 8M no acaba res.
Cal tenir clar que aquestes millores no les aconseguirem votant a un o altre partit: només assolirem millores si ens mantenim organitzades i persistim en la lluita. Parlem de mesures salarials i laborals per una millora de les condicions de treball i d’eliminació de l’escletxa salarial, entre altes. Parlem d’expropiar habitatges buits o de garantir serveis 100% públics, així com de fer extensius tots els drets a tothom, derogant lleis racistes. Parlem del dret al propi cos amb l’avortament lliure, gratuït i segur, i sense límit d’edat, entre altres. Parlem de l’abordatge i eliminació de la violència masclista, de la necessitat d’un pla de prevenció de la violència masclista i de combatre la LGBTIfòbia. Parlem de fer front a la repressió política, defensant la llibertat d’expressió i els drets democràtics.
La principal amenaça contra els drets de les dones i de les treballadores és l’ascens de l’extrema dreta a les institucions. Ara bé, la regressió dels drets no se soluciona des de les aliances de ‘centre esquerra’ liberal, ni a l’estat ni a les autonomies, tal com ens han demostrat: manant aquests som igual de precàries, igual d’explotades i patim la mateixa violència.
Les mesures que posem sobre la taula no s’aconseguiran ni reformant el govern de l’estat ni les autonomies. La repressió dels governs contra el moviment feminista, també aquest passat 8M, demostra que som una amenaça als seus privilegis perquè anem a l’arrel del problema. I és que el feminisme pot ser la palanca que acabe amb l’entramat jurídico-legal de l’estat i de les autonomies que s’hi subordinen.
Que les dones treballadores tinguem una vida digna és de mínims. Després del 8M, #DecidimFeminisme per canviar-ho tot!
La Canadenca 100 anys més tard
La recent commemoració del centenari de la vaga de la Canadenca ha fet present en converses i xarxes socials la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores com un dels grans èxits de la classe treballadora. Sens dubte, aquella fita aconseguida fa un segle va suposar un punt d’inflexió en les condicions de treball, ja que va prohibir les jornades laborals interminables. Però els anys han passat i s’ha fet evident que el model basat en la jornada de 8 hores té moltes mancances i ha contribuït durant tot aquest temps a perpetuar l’explotació laboral i les desigualtats.
A finals del segle XIX, el moviment obrer, en el marc de la revolució industrial, va començar a reivindicar allò que es va anomenar el “model 3×8”. Enfront de jornades de 15 hores de treball (tant adult com infantil), es plantejava un repartiment del temps que consistia a dedicar 8 hores a la feina, 8 hores al lleure i 8 hores al descans. Mitjançant un gran nombre de mobilitzacions arreu d’Europa –i de vagues com la de la Canadenca a Barcelona– es va aconseguir que s’aprovés arreu del continent la jornada setmanal de 40 hores que avui coneixem. Però, si el dia té 24 hores, en treballem 8, en descansem 8 i en dormim 8 més, qui s’encarrega de mantenir la vida al planeta? Qui alimenta? Qui neteja les cases? Qui manté la roba neta i educa els infants?
Les reivindicacions impulsades majoritàriament pels homes s’oblidaven que el model 3×8 presentava una gran mancança en el plantejament: no contemplava la necessitat del treball domèstic i reproductiu com a tasca imprescindible per al manteniment de la vida. Evidentment, aquestes tasques es reservaven a les dones, que, malgrat que sempre havien format part del gruix de mà d’obra del teixit industrial, després de treballar havien d’encarregar-se de la neteja i la cura de persones grans i criatures, o bé havien de quedar-se a casa i, per tant, renunciar a un salari en el nucli familiar.
Però amb el creixement del capitalisme i la societat de consum, les empreses necessitaven cada vegada més mà d’obra per acumular beneficis, i les famílies necessitaven un sou més per fer front al nou estil de vida marcat pels habitatges unifamiliars, els electrodomèstics, els automòbils i tot allò que es relacionava amb la prosperitat occidental. Així, moltes dones es van incorporar a la jornada laboral de 8 hores, però pocs homes van veure la necessitat de participar en les tasques reproductives i el treball domèstic, de manera que ells es van mantenir en l’esquema 3×8, mentre que elles van doblar la seva càrrega de treball i es va generar allò que, des del moviment feminista, anomenem la doble jornada, i que, segons l’última Enquesta dels Usos del Temps de l’INE, implica que les dones dediquem a la llar, de mitjana, 4 hores diàries, mentre que els homes hi dediquen la meitat. Així, malgrat el suposat alliberament femení i la incorporació massiva de les dones al mercat de treball, va romandre en el subconscient social i en els discursos de determinats sectors el missatge que són les dones les responsables d’encarregar-se de la casa, però sense donar cap valor social a aquestes tasques.
Actualment, la doble jornada és un dels motius que generen més desigualtat en el món laboral, ja que condemna moltes dones a la dependència econòmica, causada per haver d’accedir a contractes precaris, amb una elevada taxa de temporalitat i un percentatge molt més gran de contractes parcials –un 13,9% de dones respecte d’un 8% d’homes, segons dades de 2016– i, sobretot, per rebre la pressió social d’haver de ser elles les qui redueixin la jornada (el 2014, les sol·licituds de reducció de jornada van ser 96% femenines a l’Estat espanyol) o demanin excedències, davant la necessitat de tenir temps per dedicar-se a la cura de persones.
Amb tot, ens trobem en ple segle XXI i hem comprovat que la jornada de 8 hores no és suficient per a la lluita contra la discriminació de gènere en el món laboral: es manté la bretxa salarial i l’assetjament sexual és una realitat diària. A més, tot i les millores aconseguides fa cent anys, les crisis cícliques del sistema capitalista han mantingut les condicions de precarietat de la classe treballadora i han servit de pretext per instaurar el fals rumor que, per salvar les empreses, cal allargar les jornades de treball amb hores extra, sovint impagades, de manera que moltes persones tornen a treballar de mitjana moltes hores més de les estipulades per llei.
Des de diversos àmbits ha revifat la idea que la millora de les condicions laborals no serà possible si no hi ha una veritable redistribució del treball i la riquesa. Sota el lema Treballar menys per treballar tots, diversos moviments van començar a reivindicar ja als anys setanta del segle passat la possibilitat d’escurçar les jornades laborals a 6 o 7 hores per permetre l’accés al mercat laboral de més persones. Així, d’una banda, es reduiria l’atur i la desocupació i, de l’altra, s’apujaria el salari mínim interprofessional per garantir un nivell de vida digna per a tota la societat i es rebaixaria l’acumulació de capital empresarial a favor dels drets i les condicions de vida de la classe treballadora. Però tot això no serà efectiu si no va acompanyat de veritables mesures de conciliació de la vida laboral i familiar que parteixin de la idea de corresponsabilitzar tota la societat de les tasques de cura i de dignificar i valorar el treball domèstic com una part imprescindible del cicle del manteniment de l’economia d’un país.
Cal, doncs, recordar d’on venim i qui ens va precedir en la lluita per a una vida millor, i l’exemple de la vaga de la Canadenca ha de quedar en la memòria col·lectiva. Però no oblidem que queda molt de camí per recórrer per posar fi a la desigualtat de gènere en l’àmbit laboral, i que la lluita de classes no és vàlida si no es té en compte el 51% de la població. La vaga general feminista del 8 de març ens brinda l’ocasió de posar sobre la taula que aquest model laboral de 3×8 no és vàlid per a moltes dones. Aquest 8 de març, reprenem la Canadenca amb perspectiva feminista.
Article de Joana Badia Rion, advocada laboralista i militant d’Endavant Sants, publicat al número 472 de la Directa del 06/03/2019
Llegeix també: 100 anys de la vaga de la Canadenca. Els drets es guanyen lluitant!