Reproduïm la carta de la nostra companya Anna Gabriel, escrita per a la iniciativa Cims per la llibertat i llegida al Refugi d’Ensija, després que centenars de persones pugessin al cim de la Gallina Pelada.
Em demanen que, per escrit, i per tal que algú ho llegeixi, us escrigui quatre ratlles per aquest moment. El moment d’haver fet el cim, el moment de ser totes plegades, un cop fet l’esforç de la pujada, a punt per celebrar que sempre que avancem i ens enlairem, hi veiem més clar, més net, mes lluny.
Gràcies en primer lloc a totes les que avui, feu cims. A les que us heu decidit a venir a la Gallina pelada, mil gràcies. Al Xevi i la Lídia, els meus amics del refugi de la Serra d’Ensija, una abraçada també molt gran per la Meritxell Gené, a qui aprofito per agrair la preciocíssima carta de Vilaweb… a la meva gent de Sallent, que sempre hi són, sigui al cim, sigui a la plana…. Gràcies, de veritat, a totes. Per les infinites mostres de suport, estima i coratge, i que segurament mai podré compensar prou.
I deixeu-me donar les gràcies, també, a les companyes que han fet cims arreu dels Països Catalans i en especial a les companyes que han fet cim per la Tamara i per l’Adri.
No sabeu com dol, de vegades, que costi tant d’eixamplar la solidaritat, l’estima, el recolzament, a les altres companyes que també pateixen la repressió. No sabeu com costa, de vegades, pensar que jo puc tenir més visualització, o més suport i ajut, només pel fet que jo era diputada al Parlament.
Jo he estat diputada només circumstancialment, i en canvi sóc sobretot una persona, una militant, convençuda de no voler viure sota un sistema que cada cop s’acosta més a un règim sense drets garantits ni aspiració de llibertats.
El mateix, segurament, que pensen l’Adri i la Tamara, o el Valtonic… O qualsevol de les persones processades pels talls de carretera, per l’1 d’octubre, o per una vaga general. El mateix que els passa a les meves companyes de l’Autònoma, que s’afronten a penes enormes de presó per una protesta en favor de la Universitat Pública o a les antifeixistes del 12 Octubre. Som moltes les represaliades, i massa sovint, son moltes les invisibilitzades.
Si us puc demanar alguna cosa, com a mínim a les que avui sou aquí, us diria això; fem el cim, fem tots els cims, per totes les persones que pateixen la repressió. Sense distinció.
I aprofitem també per agrair la iniciativa d’aquelles que arreu dels Països Catalans també s’han ofert a fer cims. De forma solidària, generosa. Malgrat finalment, no hagin format part del projecte.
I per últim, gràcies a la gent de la organització de la iniciativa de cims per la llibertat, gràcies per la feina que heu fet, malgrat la nostra proposta d’ampliar cims, d’ampliar-los per la Tamara i l’Adri, per totes, i alhora, ampliar-los per dibuixar els Països Catalans sencers, no hagi estat acceptada.
Segur que sabreu i podreu entendre que nosaltres, avui, dediquem el cim també a la resta de represaliades. Permeteu-nos que nosaltres no vulguem acceptar les fronteres de les autonomies del règim del 78, i permeteu-nos que us demanem, que l’any vinent, puguem fer cims per totes, i no ens deixem a ningú.
I és que segurament vindran més anys de pujar cims per la llibertat. Difícilment aquest serà el darrer, malgrat ja ens agradaria. Però no ho visquem com una fatalitat, ni com un accident o com una pena que ens corprèn. Sinó com la conseqüència de ser un poble, una gent, que lluita perquè vingui un futur que no s’assembli al passat d’aixecar el braç.
Va ser tant gran el que vam fer el passat octubre, que havien de ser exemplificants en el càstig. I el castic hi és, però a nosaltres ens toca respondre-hi amb la dignitat, el coratge, i sobretot, amb el convenciment que cal seguir.
I és que a la repressió se la respon amb solidaritat i generositat, però sobretot, amb convicció. Ni som a l’exili, ni som a la presó, per deixar de ser a l’exili o deixar de ser a la presó. Hi som per defensar el dret a l’autodeterminació, i fins que no estigui garantit, no podem parar de lluitar.
El dret a l’autodeterminació son urnes sense porres, es l’esperança de pensar que podrem organitzar-nos per votar sobre tot allò que vulguem decidir. El dret a l’autodeterminació ha de comportar tenir cura per respectar la els drets civils i polítics.
Justament el contrari de qui nega el dret a l’autodeterminació. El nega perquè ja li està bé també negar el dret a la llibertat d’expressió, o al dret a la informació. El nega perquè vol il-legalitzar partits o perquè vol endurir el codi penal.
Mentre unes tenim un projecte d’una República referent amb drets i llibertats, d’altres canten cançons feixistes i llancen discursos d’odi i de por per mantenir la unitat d’Espanya i els privilegis econòmics d’uns quants
Ara ja, es converteix en una qüestió de dignitat moral; no podem deixar avançar el feixisme, el racisme ni l’odi. Ens hi va massa. Massa memòria.
Així que baixem de nou cap a la plana, tornem als barris, pobles, viles i ciutats. Juntem-nos i organitzem-nos. Preparem-nos per respondre a l’estat, i al món, amb el millor dels nostres missatges; L’estat potser és molt fort, però nosaltres ens hem decidit a no rendir-nos, perquè rendir-nos voldria dir, renunciar als drets més bàsics, voldria dir, renunciar a la democràcia.
Ens hem decidit a no viure en un país que vulnera drets humans. Volem una República que els garanteixi.
Ens hem decidit a seguir mobilitzades, a convertir el judici que vindrà en un judici a l’Estat, per sentenciar-lo per totes les vulneracions, atacs, amenaces i demofòbia.
Ens hem decidit a fer municipalisme i construir la unitat popular carrer a carrer, barri a barri. Sabent que la gent no és el nostre adversari, que ho és un sistema que busca en la gent la base de l’enfrontament.
Ens hem decidit a ser feministes, que és la única forma de saber-nos lliures i iguals.
Ens hem decidit a tantes coses, que cal un món nou perquè hi capiguem totes.
Una abraçada per totes, i ens trobem allò on ens fem fortes, en la lluita.
Anna,
Ginebra, 7 d’octubre de 2018