Endavant (OSAN) Baix Camp dona suport a les treballadores de Telepizza Reus en vaga

Aquest proper dissabte 27 de juliol, la secció sindical de la CGT a Telepizza Reus ha convocat una vaga per exigir que l’empresa pagui el salari mínim interprofessional, estipulat en 900€ mensuals des del passat mes de desembre. A més d’aquesta il·legalitat, la falta de personal exigeix que un nombre reduït de treballadors i treballadores hagin d’assumir sobrecàrregues de treball, generant un elevat risc d’accidents.

Davant aquesta situació, Endavant (OSAN) considera que un sol dia de vaga farà públiques les reivindicacions però no solucionarà el problema. Per aquest motiu, fa una crida als diferents agents socials de la ciutat a organitzar-se, conjuntament amb els treballadors i treballadores, davant aquest pols a l’empresa i a participar del piquet informatiu del proper dissabte 27 de juliol a les 13h i a les davant del local, situat al passeig Prim.

Enfront la possibilitat de més dies de vaga i represàlies per part  de l’empresa, Endavant farà una recol·lecta econòmica per oferir els diners recaptats a la plantilla en vaga.

Mitjançant la campanya “És de mínims”, Endavant (OSAN) proposa la necessitat d’articular un programa que garanteixi una vida digna amb diverses mesures, entre elles que el salari mínim sigui de 1.200 euros per 30 h i l’equiparació salarial real entre homes i dones.

Per a una vida digna, plantem cara a les privatitzacions!

No a la Llei Aragonès ni a les externalitzacions dels serveis bàsics

Aquest mes de juny ha saltat la polèmica al Principat de Catalunya respecte a l’avantprojecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més conegut com a ‘llei Aragonès‘. Entrat a tràmit el desembre del 2018, és ara quan es troba en període d’esmenes i hem mostrar-hi tota l’oposició per tombar-la. I ens cal fer-ho no només per a les classes populars principatines, sinó perquè obre la porta a un nou procés de desmantellament de serveis públics al conjunt dels Països Catalans, al dictat de les directives europees: Pere Aragonès és avui el Mas-Colell del 2019, l’alumne avançat als dictàmens neoliberals.

En un moment en què la classe treballadora i les classes populars estem amb l’aigua al coll, obrir la porta a més privatitzacions a través de més externalitzacions és una amenaça directa a les nostres condicions de vida. Ara més que mai, calen polítiques que garanteixin vides dignes i no pas polítiques destinades al desmantellament dels serveis públics. No caiguem en el parany: no podem fer una lectura positiva d’una llei que regula unes externalitzacions inexistents, hem de fer saltar les alarmes d’una llei que obri la porta a aquestes externalitzacions!

Perquè patim a la nostra pròpia pell què vol dir tot això. Aquesta llei consolida el model de gestió mixt publicoprivat que ha defensat i defensa el govern i que ha portat els serveis públics a la situació de degradació actual. La privatització dels serveis públics ha afectat seriosament la qualitat de serveis tan essencials com la sanitat, l’educació, els serveis geriàtrics o d’atenció social a la infància i l’adolescència, entre molts altres. Cal recordar que, als Països Catalans, des del 2009, els serveis sanitaris de caràcter públic han patit retallades entre 15.000 i 21.000 milions d’euros anuals.

En aquesta ocasió, la llei regula explícitament l’externalització dels serveis socials i de salut (serveis hospitalaris, trasplantament d’òrgans i cures), els serveis educatius i de formació (incloent-hi l’educació infantil, l’educació especial, l’educació per a adults i qualsevol altre servei escolar) i els serveis comunitaris, socials o personals. Per tenir una sanitat, una educació i una assistència social de qualitat és imprescindible aconseguir que aquests serveis es prestin només des de la titularitat pública. Si tothom, sense distinció de classe, ha d’anar als mateixos hospitals i escoles, l’interès de tothom serà que aquests hospitals i escoles siguin de qualitat. Un primer pas per avançar cap a la xarxa única pública en sanitat i educació és posar fi al finançament públic a la sanitat i l’ensenyament privats, i caminar cap a una gestió 100% pública dels serveis públics.

També per una qüestió de transparència i control de la despesa pública, defensem la gestió directa d’aquests serveis per tal de garantir un control públic dels recursos, de les condicions laborals, de la qualitat del servei i de la coordinació entre els diferents recursos d’atenció a les persones. I és que més externalitzacions i privatitzacions comporten més precarietat laboral de docents, monitores, metgesses, vetlladores, infermeres, educadores, ocupadores, cuidadores. Aquestes són feines altament feminitzades i, per tant, serem, com sempre, les dones qui patirem més fortament aquesta precarietat. Ja avui en dia, una quarta part de les dones treballadores cobrem menys de 850 euros al mes, entre un 16 i un 25% menys que els homes.

L’externalització de serveis, amb un pes molt important de les clàusules econòmiques, no només obre la porta a la precarietat d’usuàries i treballadores ja descrita, sinó també a la concentració d’aquestes concessions en mans de grans empreses, aquell nombre reduït que sempre es reparteixen el pastís. Entre elles, el conglomerat ACS, de Florentino Pérez, que forma part d’aquest 1% més ric que, l’any 2018, es va quedar amb el 40% de la riquesa creada, mentre el 50% més humil, amb el 7%. Posen a subhasta la sobirania dels nostres serveis bàsics, que és com si venguessin al millor postor el nostre benestar, les nostres vides. Posar la vida al centre és contrari a vendre-la al preu més baix.

Endavant (OSAN) sempre hem defensat la titularitat pública dels serveis, i per això estem en contra d’aquest projecte. Perquè tenim clar que les velles receptes només serveixen per aprofundir en la situació en què ens trobem ara, de feminització de la pobresa, de cronificació de la precarietat i de desmantellament del minso estat del benestar que queda. I alertem, també, que això és només una avançada a més retallades antisocials i pressupostos d’austeritat al dictat de la Unió Europea arreu dels Països Catalans.

Per tot plegat, cal fer de la ‘llei Aragonès’ un cavall de batalla a tombar per guanyar unes condicions de vida dignes. Aquestes condicions s’assoliran si disputem a l’ofensiva un programa de mínims en el qual els serveis públics bàsics estiguin 100% garantits: per a la prestació de tots els serveis directament des de l’administració, per tal de mantenir-ne la qualitat, la universalitat i la pervivència. Necessitem uns serveis públics al marge de la lògica d’acumular beneficis de les grans empreses, i amb capacitat per poder limitar els interessos privats de les grans corporacions. Tenir garantida l’atenció sanitària en cas de malaltia, una escolarització que intenti pal·liar les desigualtats socials o l’assistència a persones dependents són mesures de mínims per poder aspirar a una vida digna. Contra les externalitzacions i les privatitzacions, municipalitzacions i nacionalitzacions.

Ara bé, també sabem que aquestes mesures de mínims només seran possibles si la classe treballadora ens organitzem al voltant d’aquest programa polític que sigui el motor per construir una veritable alternativa al sistema capitalista patriarcal. En l’amenaça del capital contra la vida, organització, lluita i sobiranies!

Països Catalans, 4 de juliol de 2019

Celebrem la segona trobada de dones de l’organització

La lluita feminista torna a centrar una jornada de debats no mixta que ha de servir per traçar les principals línies de la nostra acció política i el camí iniciat a la IX AN, Ara més que mai, Endavant!, per feminitzar l’organització.

Diumenge, 30 de juny de 2019, a Tarragona, dones de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant (OSAN) hem debatut i aprofundit en els debats iniciats just ara fa un any. Aquests debats giren al voltant de la necessitat d’un Programa Feminista d’Unitat Popular, del paper de les dones en la lluita i conquesta dels nostres drets i del feminisme com a motor de canvi. Aquest canvi l’entenem imprescindible davant el nou cicle polític encetat fa uns mesos, després de les conteses electorals que deixen ben clar que entrem en un cicle de desmobilització i assentament del règim.

Si les dones de classe treballadora avancem, tota la classe treballadora avança. Per aquest motiu, continuem apostant pel treball conjunt amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista al voltant de la campanya «Feminisme per canviar-ho tot». I continuem generant propostes de mínims per a la millora de les condicions de vida de les treballadores, des d’una perspectiva feminista i de classe.

Un altre pilar central en la lluita feminista i, en especial, dins la nostra organització, és el debat sobre l’abordatge de les violències masclistes i la feminització de l’organització. Cal buscar el compromís ferm de tots els nostres companys homes amb el feminisme, i que es continuï el treball al voltant de les masculinitats iniciat el setembre passat, i que ara es troba en una segona fase. Així mateix, entenem que és obligació de tots els homes d’Endavant que es formin en feminisme i que assumeixin la responsabilitat de generar espais segurs per a totes les companyes.

Dones militants de l’organització d’arreu dels Països Catalans han pres part de la jornada. La trobada ha tingut lloc al local dels Xiquets de Tarragona, mentre que el dinar s’ha fet al Casal Popular Sageta de Foc.

Recupera el fil de piulades amb imatges de la segona Trobada de #DonesEndavant

Per què diem «no» a la Llei Aragonès?

«És de mínims exigir que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, transparència i qualitat»

Aquests dies, estem vivint una nova ofensiva per la privatització dels serveis públics de la mà del govern de la Generalitat amb el que s’ha anomenat la Llei Aragonès. Aquesta Llei pretén apuntalar la privatització de la gestió de serveis de titularitat pública de tal manera que siguin empreses privades que els gestionin.

Aquest fet no és una novetat en la gestió dels serveis del nostre territori; de fet, a Barcelona veiem com una gran majoria dels serveis d’atenció a les persones -també els que tenen relació amb la gestió de les diferents infraestructures i serveis de la ciutat- es troben externalitzats des de fa massa anys. Aquesta situació parteix de la doctrina neoliberal promoguda, entre altres, per Tatcher els anys 80, que situa, entre moltes més qüestions, la gestió privada dels serveis com una mesura que garanteix la seva eficàcia i eficiència; tanmateix, la realitat ens mostra com l’entrada d’empreses privades a gestionar serveis de titularitat pública provoca un empitjorament de les condicions laborals de les treballadores, una disminució de la qualitat del servei, una manca de control real dels recursos públics i tampoc assegura que sigui més econòmic per a l’administració; ans al contrari.
 
Un exemple que ens serveix per situar el que estem exposant és en el cas de Barcelona amb el Servei d’Atenció Domiciliària; el servei es divideix en quatre zones; una gestionada per SUARA Cooperativa, dues per Valoriza i una altra per CLECE S.A, l’empresa de Florentino Pérez. I aquí hem de fer especial atenció en dues qüestions: d’una banda, que aquest servei és un dels més importants pel que fa a nombre de treballadores -fins a 4.000- i també que aquest és fonamental per moltes veïnes de la ciutat, ja que és un servei adreçat a les persones que per raó d’edat, dependència o discapacitat tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent o a distància. Doncs les seves treballadores amb prou feines arriben als 1.000 euros mensuals, estan en lluita des de fa anys per la millora de les seves condicions i denuncien que no poden prestar un servei de qualitat a causa les retallades que pateixen de material i logística necessàries per a poder fer la seva feina. Això és el que passa quan s’externalitzen els serveis d’atenció a les persones, això és el que apuntala la Llei Aragonès.

I cal fer especial èmfasi al fet que en l’àrea d’atenció a les persones, sobretot són dones les que hi treballen. Això és fruit de la socialització de gènere, que ens ensenya -entre moltes altres qüestions- que les dones hem de ser aquelles que cuidem a la resta de persones. I quan entrem en el mercat laboral això es tradueix també en l’assumpció d’aquestes tasques. Aquestes feines sovint tenen uns convenis laborals absolutament precaris. No és casualitat, sinó que és conseqüència del poc valor que tradicionalment s’ha donat a aquestes feines i tasques, malgrat ser imprescindibles pel sosteniment i reproducció de la vida. Aquest fet també és una de les causes principals de la feminització de la pobresa.
 
Així doncs, aquesta externalització de serveis el que provoca és que l’administració deixi de tenir el control real dels serveis, bàsicament perquè actualment no hi ha cap mecanisme que permeti tenir-lo un cop la gestió passa a ser de grans empreses. I aquest és l’altre punt imprescindible que cal posar sobre la taula; en base la llei actual de contractació ja són les grans empreses les que tenen més possibilitats de guanyar els concursos públics dels serveis que fins ara es podien externalitzar -ja que el preu d’aquest condiciona l’atorgament d’aquestes licitacions; i de fet, fins ara es podia reduir que condicionés només en un 20%- tanmateix, amb la nova llei, el preu és un 40% de la valoració que es pugui fer de la licitació.

Per tant, aquelles empreses que poden oferir un preu més competitiu seran les que tindran més possibilitats de guanyar la concessió de la gestió del servei. Com és evident, les empreses busquen obtenir els màxims beneficis, per tant, per ser més competitives busquen abaratir costos necessàriament. I això, com dèiem a l’inici, es pot produir només a partir d’empitjorar les condicions laborals, la qualitat del servei i dels materials utilitzats per la prestació d’aquests així com reduint les hores de prestació d’aquest. Es produeix, doncs, a costa de les treballadores i de les usuàries.
 
Per tot això és imprescindible que ens oposem a una llei que apuntala la gestió per part de grans empreses de serveis fonamentals com són l’educació, la salut i la cura de les persones. És de mínims que exigim que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, la transparència dels serveis, com també la qualitat d’aquests i assegurar que grans multinacionals no es lucren a costa d’una qüestió tan bàsica com és l’atenció que necessitem per a poder viure dignament.

I encara volem anar un pas més enllà, estem convençudes que només d’aquesta manera també podrem avançar en la construcció d’espais on administració, usuàries i treballadores decidim com han de ser els serveis entre totes; construint espais de sobirania. Perquè al final, això també va de sobirania; de sobirania sobre les nostres pròpies vides.

Article d’opinió de na Maria Rovira, militant d’Endavant Eixample, publicat al Nació Digital el 02/07/2019

Robagallines

L’altre dia, una persona que desconec piulava una història. Venia a dir: «El meu pare de 84 anys li ha fotut dues hòsties a un carterista que li ha intentat robar la cartera dins del Mercat de Sants». La majoria dels comentaris que hi venien a sota felicitava el pare de l’home en qüestió, i posava en relleu que feien falta més actituds com aquesta. I és només un cas, una anècdota. A Barcelona, ja hi ha diversos grups de persones organitzades per tal de «fer front» a carteristes dins del metro o als carrers. Cada cop més comptes de tuiter –anomenats «Helpers»– et demanen col·laboració per tal de denunciar en les xarxes socials els petits furts o per magnificar qualsevol bronca de carrer. En definitiva, crear un estat d’alarma i justificar una major despesa securitària en determinats barris. Uns barris ja de per si castigats per la pobresa i pel conflicte social; ara plens de turistes a qui cal protegir com a bé superior.

Al llarg de la meva vida, he patit furts (un mòbil, un parell de bicicletes); a l’àvia li han estirat la bossa en sortir del banc o han entrat a robar en un casal. Les meves ganes de justícia immediata i la tendència pensar una solució per la llei del Talió per a qualsevol d’aquests incidents són coses que m’han passat pel cap. És una reacció que humanament et pot passar pel cap. No obstant això, cada cop que hi penso fredament, acabo valorant que la meva condició social deu ser força millor que la de la persona que m’ha robat i que, de cap manera, em canviaria per ell o ella. Que si m’han robat la cartera o la bici, difícilment ho haurà fet un pijo amb sis zeros al banc, casa a la Cerdanya i 18 metres d’eslora amarrats a Port Lligat.

I és que, en definitiva, aquells i aquelles que davant de carteristes i robagallines del segle XXI (avui un mòbil, demà una bici o, potser, una bossa) són capaços de remoure dels instints més baixos i se’ls desperta tota l’agressivitat, són els més mesells davant l’espoli que vivim com a classe treballadora. Són els qui voldrien compartir canapès en la llotja al Village del Trofeu Conde de Godó amb distingits defraudadors, passejar-se pels paddock del Circuit de Catalunya entre residents a Mònaco i Andorra o poder saludar i fotografiar-se amb els futbolistes que, any rere any, passen per jutjats a fer la complementària de la renda de l’exercici anterior. Aquests, els que ens roben a cabassos, a mans plenes, descaradament; que tot i guanyar fortunes necessiten arquitectura financera per desviar uns milions a la fundació que han creat àdhuc, uns altres a l’empresa pantalla del pare i representant (ara compro cotxes i demà venc pisos, ara creo una societat i demà el meu advocat en crea una altra); aquests ningú no els toca la cara. Mai. És aquí on rau la hipocresia d’aquests discursos sobre la seguretat.

Què és seguretat? Tenir un policia a cada cantonada? Omplir les xarxes d’espies i delators? Generar un estereotip de criminal per criminalitzar? Ara els MENA, demà les noies romaneses i, al cap de tres dies, els manters o els que venen llaunes? És això la seguretat que volem? O el que volem és tenir la seguretat de no quedar-nos sense escola bressol pública, saber que anirem al metge i no hi haurà més llista d’espera? Que cap veïna serà desnonada per un fons immobiliari quan se li acabi el lloguer de 850 euros que havia pactat amb l’anterior propietari?

Per què les batudes amb 1.000 policies al Raval requisen menys droga de la que pot circular en el convit nupcial on coincideixen Fainé, Aragonès i Mas? Per què no veurem mai cap checkpoint a l’Avinguda Pearson a la recerca de maletins d’origen dubtós? O controls «rutinaris» a les portes del Liceu? Sembla evident que qui més roba i defrauda, qui més carteres buida –abans i tot d’omplir-les– ni viu al Raval, ni es dedica al petit furt. Així doncs, focalitzar els «lladres» en els robagallines sembla una eina de confrontació entre uns assalariats que tenim poc, amb uns pàries que el poc ens roben. No fos cas que comencéssim a pensar que qui realment ens roba molt i ens deixa amb poc fa anys que ens governa i comparteix convits nupcials amb qui més ens explota.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 29/06/2019

28-J | Orgull és revolta!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del dia per l’alliberament LGBT

Aquest 28-J, 50 anys després de Stonewall, ens recordem de la necessitat de mantenir l’espurna d’aquella revolta i que cal que sortim als carrers. Reivindiquem que existim, i ho fem sent conscients que l’orgull és revolta.

Entenem que el nostre alliberament no passa només per mesures legals, que ens igualin a la norma i que durant un mes a l’any empreses s’apropiïn de la nostra lluita per netejar-se la imatge. La base de la nostra opressió té les arrels en un sistema capitalista que reforça la concepció que només són legítimes aquelles relacions amb una finalitat reproductiva i que, per tant, generen mà d’obra. És un sistema al qual interessa encotillar-nos en expressions de gènere estretes i ordenades, en què les dones assumeixen les tasques reproductives i de cures dins i fora de la llar i, per tant, un sistema econòmic, que, tot i tolerar-nos en alguns moments, és contrari al nostre alliberament. Encara que ens pugui semblar que el sistema evoluciona i s’adapta a nous contextos socials, igual que ho va fer quan va necessitar assimilar la dona com a mà d’obra barata, actualment ha acceptat incorporar altres sexualitats en el mercat sempre que estiguem disposats a reproduir els mateixos models de familiar nuclear que la resta de parelles heterosexuals.

A més, cal que posem de manifest que no volem viure lliurement com a lesbianes, bis o trans dissidents per reproduir lògiques patriarcals que són contràries al nostre alliberament com a dones. Lluitarem contra un capitalisme rosa que, mentre ens utilitza per ampliar el seu mercat, millorar la seva imatge i tenyir dels nostres colors la seva roba, ens expulsa dels nostres barris, ens precaritza i ens explota.

En aquest sentit, cal que fem valdre el paper de les dones lesbianes, bis i trans, que sempre han estat presents en aquest lluita, però sovint en un segon pla. Recordem i homentatgem avui les dones trans que van liderar la revolta considerada com l’inici de la lluita LGTB, la revolta de Stonewall. Sortim als carrers aquest 28-J, també, per totes les que vam aguantar les càrregues de la policia a la primera manifestació a Barcelona.

En definitiva, apostem per canviar-ho tot, sent convençudament feministes i socialistes. Entenem que, sense un canvi en el model econòmic i social, el nostre alliberament no serà possible. Quan avancem nosaltres, estarem fent avançar també a tota la resta, caminant cap al món nou que volem construir. Entenem que una lluita LGBT que no tingui en compte les nostres condicions materials i que no posi el focus a millorar el nostre accés al món laboral, a l’habitatge o a la salut no ens serà útil.

Per donar resposta a les opressions que rebem les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, cal que recuperem aquest esperit de lluita col·lectiva. Aquell que entén que ha d’anar de la mà de la resta de lluites i que té com a principi la solidaritat entre totes. Un esperit de lluita que entén que no és compatible voler-nos representar, mentre ens expulsa de casa. Recuperar l’esperit de la primera revolta i per encarar totes aquelles que estan per venir, però amb la certesa de defensar-nos entre totes col·lectivament.

L’Orgull és revolta

Restauració

Del darrer cicle electoral (que inclou unes europees, unes generals espanyoles, les autonòmiques al País Valencià i les Illes i les municipals espanyoles), se’n poden extreure conclusions molt diverses i des de molt diverses perspectives. Pel que fa a l’esquerra independentista, la prioritat passa per la valoració dels resultats municipals de la CUP, però cometríem un error si els analitzem aïlladament. Sobretot si no tenim en compte els resultats obtinguts pels comuns en les seves diverses formes. És important que sigui així perquè la davallada electoral d’ambdós sectors (anticipada per algunes convocatòries anteriors) respon a causes parcialment comunes: les darreres eleccions tanquen, en certa manera, el cicle polític encetat amb la crisi econòmica (2008). Un cicle íntimament entrellaçat, al Principat, amb el procés sobiranista.

S’hi pot buscar tota mena de causes conjunturals. Hi són i cal tenir-les presents. La CUP no es presentava a les generals, de manera que durant la primera fase del cicle (abril) la CUP era un actor absent, mentre que les altres forces estaven ja en campanya. Una part del vot de l’esquerra independentista va donar els seus vots al Front Republicà, que va obtenir uns resultats raonablement bons atès el risc inherent a aquesta aposta. Tampoc no ajudava a la clarificació el fet que les municipals coincidissin amb europees i autonòmiques. La CUP només participava en les municipals, i aquest fet tampoc no afavoria el vot per les nostres candidatures. Pel que fa als comuns (Podemos i les diverses formes en què es presentava) probablement s’han vist afectats per la resurrecció del PSOE i el seu paper com a vot útil davant la radicalització de la dreta espanyola i la irrupció de VOX.

Però centrar-nos en aquests fets ens podria dur a una autocomplaença perillosa i a una manca d’autocrítica que ens impediria analitzar correctament la nova conjuntura. Les darreres eleccions són una hòstia a la cara de la «nova esquerra» sorgida en o potenciada per l’escenari de la crisi. El balanç d’aquesta crisi (una dura derrota per a la classe treballadora des del punt de vista objectiu) ha estat assumit com a inevitable i, fins i tot, «normal». Per si a algú li quedaven energies per lluitar-hi en contra, el sistema ha sabut introduir l’espantall de l’ultradreta, sempre útil per a intimidar l’esquerra i portar-la a posicionaments moderats. L’exhibició d’aquest espantall és el resultat d’una provocació: els grans avenços que, des del punt de vista de la vertebració subjectiva, el moviment popular havia assolit en forma de mobilització i hegemonia ideològica. El sistema ha estat ofès i es llança a l’atac. Quan l’adversari avança línies és exactament quan cal colpejar-ne l’esquena de la defensa, però per això cal assumir certs riscos que no s’han assumit.

Naturalment cal establir distincions entre ambdós casos: la CUP és el resultat d’una acumulació de forces de l’esquerra independentista que comença abans de la crisi i en la qual la crisi actua simplement com a potenciador. La missió històrica dels comuns, en canvi, consisteix a canalitzar per via institucional la tensió generada per la crisi. D’altra banda, les limitacions de l’esquerra independentista en aquest context no provenen tant de les renúncies forçades per l’activitat institucional com per l’absència d’un programa concret de ruptura, programa que els comuns no troben a faltar perquè la seva aposta té un caràcter netament reformista i exclusivament institucional. Això condueix necessàriament a la reproducció de les formes pròpies de la política burgesa, tals com un culte a la personalitat malaltís en el cas de l’actual alcaldessa de Barcelona, Pablo Iglesias i altres. La CUP no és completament aliena a aquest fenomen però ha establert mecanismes de seguretat que el limiten considerablement.

Fins aquí els condicionants conjunturals, molt menys favorables que en anteriors cicles electorals. Però no ens podem quedar aquí. Els resultats d’aquest darrer cicle electoral, que seran probablement confirmats per les properes autonòmiques del Principat, contenen també un punt de lucidesa per part dels electors: el balanç de l’acció institucional de l’esmentada «nova esquerra» és molt pobre. No només no es pot apel·lar a grans conquestes revolucionàries a escala local, sinó que a escala autonòmica, del Principat, no s’ha sabut plantejar cap estratègia alternativa al «farol» previsible dels partits nacionalistes. És important no deixar-se dur per la dinàmica antirepressiva que substitueix en aquests moments l’autèntic debat polític, que és el de l’autodeterminació i la destrucció del règim del 78. Si alguna cosa demostra el judici recentment conclòs és el fet que, efectivament, no hi havia cap voluntat de rebel·lió i que, per molt injusta que sigui la presó preventiva i les condemnes que estan per venir, els acusats tenen moltes coses per explicar al poble que va fer possible l’1-O.

Es podrà dir que l’esquerra independentista no ha sabut què fer al respecte tampoc fora de les institucions, però no és menys cert que, malgrat totes les prevencions inicials, no s’ha pogut evitar que el poder institucional –com a mínim en grans institucions com la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona- s’acabés comportant com un cos separat del conjunt del moviment.

Aquesta anàlisi no pretén fomentar el catastrofisme. Només evitar que enfrontem el nou escenari sense haver superat mentalment l’anterior romanent en un món de ficció còmode però erm. S’obre davant nostre un escenari de restauració. La resurrecció del PSOE és un símptoma de cansament i d’un desig col·lectiu de moderació i «normalitat» després d’una dècada gens normal. Aquesta resurrecció, a escala del Principat, coincideix amb la línia possibilista d’ERC en una restauració de la sociovergència i del centre autonomista amanit, com a molt, amb certa gesticulació independentista per part d’ERC. La hiperventilació postconvergent respon més a l’instint de supervivència de Carles Puigdemont i el seu entorn que a una estratègia política digna d’aquest nom.

Tot i que aquestes reflexions tenen valor per al conjunt dels Països Catalans, els resultats de les autonòmiques ofereixen certs matisos. Tant al País Valencià com a les Illes Balears els resultats, sent dolents, permeten allargar el període obert amb la derrota del PP en ambdues comunitats i, per tant, evitar ni que sigui temporalment certes tendències reaccionàries i violentament anticatalanistes que havien arrelat perillosament en aquests territoris. A la Catalunya sota ocupació francesa la victòria de l’extrema dreta (tot i que lleument a la baixa) delata tendències molt afins a les del conjunt de la República Francesa, confirmant-se la tendència a la baixa de la coalició de Macron i la consolidació d’Els Verds com a primera força de l’esquerra.

S’obre davant nostre un període passiu i enrocat des del punt de vista de la política institucional. Cal separar el gra de la palla, defensar les places conquerides i començar a segar les males herbes. Tornar a acumular forces, reforçar la cohesió territorial del moviment, mobilitzar el descontentament que els efectes de la crisi continuen generant i aprofitar la crisi de legitimitat del règim tant a escala espanyola com a escala europea. I quan el capitalisme i les seves expressions institucionals tornin a entrar en crisi (fet previsible donada la conjuntura econòmica) invertir millor el capital acumulat.

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 20/06/2019

Esborrar la memòria, justificar els crims

Una vegada més el caràcter poruc, espantadís, acomplexat i pusil·lànime dels gestors de la Universitat d’Alacant quan es tracta de fer front al feixisme i la desmemòria torna a fer de les seues. Ahir, dimarts 18 de juny, els il·lustres responsables de la institució decidien retirar de dues publicacions en internet aquest nom: Antonio Luís Baena Tocón.

No és la primera vegada que s’hi fiquen en un fangar semblant: el 27 de setembre de 2017, la Universitat d’Alacant va anul·lar dues activitats que anaven a celebrar-se en les dependències del Passeig de Canalejas: una xarrada sobre el dret a decidir i la presentació del diari La Jornada. El motiu: les amenaces per les xarxes socials d’un grup feixista. Huit nazis s’hi van concentrar a les portes, ben tancades. Si esperem fermesa, una certa integritat i un raig de valentia per part de la Universitat d’Alacant per tal d’oposar-se quan el feixisme l’interpel·la, ja ha donat exemples sobrers que el seu camí és el d’amagar el cap com un estruç.

El fill d’Antonio Luís Baena Tocón ha reclamat la retirada del nom de son pare a aquesta i a més institucions i mitjans, en atenció a la Llei de Protecció de Dades i argumentant que no va ser un botxí, sinó una víctima més. Baena fill té tot el dret a investigar i aclarir la participació de son pare en els processos judicials en què va intervenir. Nosaltres, el comú dels mortals, també tenim tot el dret a saber que l’alferes Antonio Luís Baena Tocón (repetim-ho, Antonio Luís Baena Tocón), va ser el secretari judicial del procés militar que va condemnar a pena de mort Miguel Hernández (repetim-ho, Miguel Hernández). La Universitat d’Alacant, per la seua part, abandona la seua funció social i raó de ser; esborra la veritat, amaga el resultat d’investigacions científiques, oculta l’evidència històrica.

Sospite, però, que el problema no rau en la implicació del militar franquista Antonio Luís Baena Tocón en el judici i la sentència a Miguel Hernández, sinó en la voluntat d’esborrar de la Història aquells episodis incòmodes per a aquesta democràcia postfranquista. Baena fill ha preferit fer-se invisible, escapolir-se de la responsabilitat històrica que representa son pare, que no ell ni la família. Altres, el Tribunal Suprem, per exemple, han optat recentment per la reivindicació històrica i per la legitimació jurídica del colp d’Estat de Franco. Els dos casos, però, tenen com a nexe comú la incapacitat endèmica, estructural, de la democràcia espanyola per restituir en la seua dignitat les víctimes del franquisme i per reconéixer-ne el caràcter criminal.

El cas d’Antonio Luís Baena Tocón em fa venir al cap un documental excel·lent, What Our Fathers Did: A Nazi Legacy. En ell, hi apareix amb tota la seua dignitat i dolor el testimoni de Niklas Frank, fill del governador nazi de la Polònia ocupada Hans Frank. Frank fill és capaç d’admetre els actes criminals de son pare, assumir-los, rebutjar-los i, d’aquesta manera, rehabilitar la memòria de les víctimes del nazisme. Niklas Frank no és responsable de les decisions del seu familiar, però se’n fa càrrec i, gràcies a això, és capaç de mirar el seu passat amb voluntat de justícia i reparació. No es deslliura d’ell, però sí de la pesada càrrega homicida del botxí. Com a contrapunt, apareix al documental la patètica presència de Horst von Wächter, que disculpa i exculpa la feina assassina de son pare, Otto von Wächter, lloctinent de Hans Frank als districtes de Cracòvia i Galítsia. El fill von Wächter atribueix al desconeixement, la burocràcia o l’acatament de les ordres superiors cadascuna de les deportacions de jueus signades per son pare, eximint-lo de la seua responsabilitat. La veu i els ulls tremolosos de Horst von Wächter no aconsegueixen amagar si no la justificació, almenys l’exoneració.

Malauradament, disposem de ben pocs Niklas Franks per aquestes terres, que analitzen el present tot assumint el seu passat. En tenim a cabassos d’Horts von Wächters. Als carrers, a les institucions, als tribunals de justícia i, també, a la Universitat d’Alacant.

Article d’opinió d’Aquil·les Rubio, militant d’Endavant l’Alacantí, publicat a L’Accent el 19/06/2019

Fins a l’últim rescat

Al final de l’any 2000, els Mimbrero ja eren fora i en Benjamí Ramos era l’únic pres polític català que el moviment reivindicava com a tal. En aquell moment no ho sabíem, però en Benjamí acabaria sortint el mes de juny de 2001, per motius de salut, molt abans de complir els 11 anys de condemna imposats l’any 1995. L’any 2001 començava doncs amb un pres entre reixes, amb un moviment desestructurat, altament criminalitzat pels mitjans, amb un suport social encara feble i un sostre electoral incalculable. Incalculable no en el sentit d’il·limitat, sinó en termes científics, de no comprovable. L’esquerra independentista estava mentalment a anys llum de saber que algun dia tindria més de 300 regidores i 10 diputades. De fet, l’eina electoral ni tan sols existia tal i com avui l’entenem.

Aquesta perspectiva aparentment desoladora, no va ser obstacle per creure que, en el futur, les coses anirien millor i, de fet, les coses ja anaven millor que feia 4 o 5 anys: el nivell de combativitat als carrers era força elevat, les mobilitzacions eren setmanals, tot denunciant la precarietat laboral o la repressió policial, amb l’okupació, contra el feixisme… On l’acció directa i l’agitació eren el pa de cada dia i l’organització de base als pobles, barris i universitats, tot i millorable, ja distaven molt dels deserts i les renúncies de la generació anterior que va cavalcar la repressió olímpica entre presó, exili, l’abandó i les poltrones.

El gener de 2001, però, va començar la ràtzia policial que marcarà les vides d’una generació. Entre gener i agost de 2001, la policia espanyola i la Guàrdia Civil van detenir una desena de persones, actives dins l’esquerra independentista i el moviment antifeixista, acusades de col·laboració o pertinença a banda armada; altres van haver de marxar a l’exili, per evitar les detencions.

Avui parlar d’exili, és parlar de Waterloo amb el suport d’un Govern o, en el pitjor dels casos, una vida discreta a Suïssa o Bèlgica, amb dignitat, sense clandestinitat i una opinió publicada identificada amb la causa… En aquell moment, en canvi, van poder detenir el Juanra a Amsterdam primer, i a la Marina anys més tard a l’Estat francès.

Aquesta setmana, després de 5 anys de clandestinitat i quasi 13 de presó, ha sortit en llibertat la Marina, i es tanca un cercle que vam obrir una matinada de gener de 2001. Les que vam viure aquell episodi i vam ser a la plaça del Raspall dimarts a la tarda, ens vam reconèixer com a supervivents, perquè res feia pensar fa 18 anys que d’aquesta en sabríem sortir, res feia pensar que ens en podíem sortir. El brindis i les abraçades eren per ella, però egoistament era també per aquest “nosaltres” que encara hi és i no ha claudicat. Avui, juny de 2019, tornem a ser al cap de camí, per endavant ens queda la Lola, encara empresonada lluny de casa. Amb algunes petites diferències: avui el nostre projecte polític és més fort, les nostres organitzacions polítiques tenen més consistència, les nostres generacions joves tenen miralls en què poder mirar-se i, malgrat derrotes institucionals, reculades processistes i un país a vertebrar, tenim una mirada llarga cap a un horitzó que sabem de llibertat i no ens pot fer por el desert que tenim al davant, perquè de pitjors n’hem creuat. Ara, amb la Marina al nostre costat, fins a l’últim rescat.

(Foto: La Platja)

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 06/06/2019