Endavant (OSAN) organitza una xerrada-debat a Montblanc sobre el marc de treball #ÉsDeMínims

El recentment creat nucli comarcal d’Endavant (OSAN) a la Conca de Barberà va convocar dissabte passat, 1 de juny, una vintena de persones per a exposar el marc de treball #ÉsDeMínims. La presentació va comptar amb la presència de Marta Civit, de Conca Terra d’Acollida, Eulàlia Reguant, de la CUP, i Gemma Tomàs, d’Endavant. A la trobada van coincidir diversos col·lectius comarcals i es va comprovar que les inquietuds i reflexions eren força compartides.

L’espai polític que es planteja té com a objectiu cohesionar les diverses iniciatives i lluites socials i polítiques de la comarca que avui estan disperses. Endavant pensa que totes les problemàtiques que com a societat afrontem tenen el mateix origen a combatre: el capitalisme patriarcal. La lluita pel territori, la lluita pel feminisme de classe, l’habitatge, l’acolliment de les persones migrants, l’antifeixisme, etc. no poden ser lluites fragmentades, i les persones que les duen a terme no poden estar aïllades les unes de les altres. Pensen que cal unir esforços per a créixer més i millor, que s’han d’unificar agendes.

Endavant (OSAN) proposa unes reivindicacions mínimes que posen la vida al centre i que poden servir per a aglutinar i cohesionar les classes populars dels Països Catalans:

-Salari mínim de 1.200 € per 30 hores de setmana laboral
-Regulació del lloguer a un 10% del salari
-Banca pública
-Aigua, llum, gas i telecomunicacions públics i a preus socials
-Serveis públics bàsics 100% garantits

A més, en l’àmbit comarcal, pensen que aquestes reivindicacions esmentades anteriorment es poden enriquir amb altres d’específiques del territori que serveixin perquè aquesta iniciativa connecti i arreli en les veïnes de la Conca de Barberà.

Endavant (OSAN) valorarà com ha anat la presentació i pròximament es posarà en contacte amb els diversos agents comarcals per a pensar els passos següents.

Els apoderats de VOX

He votat amb il·lusió i ple convenciment dues vegades a la meva vida. La primera fou el 2009, a Iniciativa Internacionalista, a les eleccions europees. La segona, 10 anys després, a Crida per Palma. Les dues vegades, amb la identificació d’apoderat penjant del coll. Les dues, sabent que no m’estava pujant a cap onada electoral. II va treure 569 vots a Palma. La Crida n’ha obtingut 1439. El 2009, l’objectiu era llençar un salvavides internacionalista al poble basc, encara immers en el cicle de confrontació armada i il·legalitzacions. Despús-ahir, la cosa anava de posar una primera pedra, municipalista i de ruptura, a Ciutat.

Avui com fa 10 anys, no s’han complert els objectius anunciats públicament. Ni la Crida per Palma ha aconseguit “irrompre a l’Ajuntament”, ni Iniciativa Internacionalista aconseguí, en el seu moment, representació al Parlament Europeu. Però si no estic per a gaires celebracions, tampoc per a grans lamentacions. Ben igual que II fou el tímid inici d’un canvi de cicle que portà als independentistes bascos d’estar contra les cordes a obrir un nou temps polític, crec que els 1439 vots a la Crida per Palma són aval suficient per a seguir treballant amb força pel municipalisme a la capital de Mallorca.

Si alguna cosa crec que ha demostrat la Crida per Palma, és que la seva gent sap fer campanyes electorals. Sap plantejar batalles comunicatives en condicions difícils i optimitzant uns recursos escassos. Crec que d’això no hi ha cap dubte. Si alguna cosa m’ha deixat preocupat després de les eleccions, no és aquesta. No. Em preocupa el mapa sociològic que sembla dibuixar-se de la nostra ciutat.

MÉS queda relegada a la darrera força política amb representació a Palma. Si algú creu que això ens alegra a les independentistes d’esquerres, va ben errat. S’imposa la realitat d’una forta espanyolització en la lògica dels perfils de vot a Ciutat. El PSOE —autèntica xarxa de seguretat del Règim— ha recollit de forma espectacular el vot contra el trifachito. Una vegada més, el partit de la rosa es mostra com un dels principals entrebancs per a la construcció de quelcom rupturista a Mallorca.

Vaig anar al barri del costat a fer el recompte. Extraradi obrer. Cinturó roig de Palma. “Esto es barrio obrero”, em feia saber un dels apoderats del PSOE, polsera rojigualda al canell. I malgrat tot, el més desconcertant era la quantitat d’apoderats de VOX. Arreu. A tots els col·legis. Segurament més que cap altra força política. Els resultats fan mal. La ultradreta espanyola és la tercera força política a la nostra estimada Palma. I ens ho ensumàvem des de les primeres hores de diumenge. Una vegada més, queda demostrat el perill de separar en excés la lluita institucional de la lluita al carrer. VOX barrejà de forma contundent les dues desplegant múscul a peu d’urna.

Segurament ja no restarem tanta importància a la quantitat de banderes espanyoles que ja fa anys que han anat apareixent als balcons dels nostres barris. Ni tampoc tractarem de broma la darrera escenificació de Jorge Campos, qui ha passat de personatge freak de la política mallorquina a líder d’un nou grup parlamentari.

En un temps en el qual sembla que la política és una performance continua, l’autocrítica està molt poc de moda. Les que aspiram a revolucionàries, però, sabem que més que un gest de responsabilitat, és una eina imprescindible d’anàlisi i millora. Posem-nos-hi. Clar que ens veurem als carrers. Però també a les urnes: amb les piles i les eines carregades.

Anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 28/05/2019

Davant les eleccions autonòmiques a les Illes Balears

El pròxim diumenge, 26 de maig, es duran a terme a les Illes Balears les eleccions autonòmiques, coincidint, com és habitual, amb les municipals a tots els municipis dels Països Catalans sota dominació espanyola.

Aquestes eleccions són un punt clau en la reconfiguració del poder a la comunitat autònoma, no només per a la següent legislatura, sinó per a un nou cicle polític.

La reconfiguració de la dreta

Després de la pèrdua de la majoria absoluta i de gran part de la seva hegemonia política el 2015, el PP ha intentat durant quatre anys reconfigurar el seu espai polític. Ho ha fet des d’una perspectiva molt més moderada que en l’etapa Bauzá: limitant els atacs a la llengua catalana i a les treballadores dels serveis públics i intentat acomodar-se en el projecte de poder local caciquil, de les grans empreses turístiques i constructores d’origen insular. I han continuat cultivant la imatge que ells són els “propietaris naturals” de les institucions autonòmiques.

Les enquestes i els resultats de les eleccions generals auguren l’entrada de Vox al parlament balear i a altres institucions. L’extrema dreta se sent forta i se suporta en l’anticatalanisme, l’anticomunisme i l’antifeminisme, i es mostra com el principal enemic dels projectes transformadors de Mallorca i com el màxim defensor de l’Estat. Els individus que encapçalen l’extrema dreta ho representen a la perfecció. El candidat de Vox a president del Consell, Jorge Campos, ha estat el principal dirigent del gonellisme i fou qui presentà la denúncia contra el raper Valtonyc que l’obligà a exiliar-se. El candidat a la batlia de Palma, Fulgencio Coll, és un militar que ha estat cap de l’Estat Major de l’exèrcit de l’aire.

Les possibilitats d’un govern conservador per a aquest 2019 passen necessàriament per una via a l’andalusa, on el PP necessitarà el suport de Ciudadanos i VOX per presidir el govern. Després de quaranta anys, és ben possible que el PP no guanyi les eleccions i necessiti pactar amb l’extrema dreta. Això pot ocasionar un programa de govern especialment bel·ligerant contra les organitzacions i els col·lectius crítics amb el model turístic, el moviment feminista, el moviment per la llengua i, en general, contra qualsevol mode de dissidència al règim espanyol. També pot ocasionar el desenvolupament del programa social i econòmic més contrari a les capes més vulnerables de la societat, les dones i les persones migrades.

Una esquerra que no toca les qüestions materials

A partir de les eleccions de maig de 2015 es configurà a les Illes Balears el govern de Francina Armengol. El tercer govern progressista de la història de les Balears partia d’una situació a priori molt més favorable a l’hora d’aplicar un programa transformador que els dos anteriors. Les grans mobilitzacions contra el govern Bauzá provocaren la davallada electoral més important de la història del PP. El pacte progressista es feia sense la necessitat de cap partit de centredreta, a diferència de les dues anteriors ocasions. Finalment, el pes dels socis del PSIB-PSOE en aquest pacte era molt major que en les anteriors ocasions, fins a arribar al punt que en un inici es qüestionàs la necessitat que fos Armengol qui presidís aquest govern.

El pacte naixia amb tres grans reptes al davant:

  • Enfortiment del sector públic, amb demandes clares per part de les treballadores, pujades salarials, convocatòria d’oposicions i interinització de serveis, i augment de les plantilles i dels pressupostos per fer front a les necessitats socials creixents en educació, sanitat i serveis socials.
  • Afrontar la massificació turística com un dels principals reptes de les Illes Balears pel seu futur, condicionant una economia cada vegada més precària que només aporta grans beneficis a una minoria i que fa cada vegada més difícil la vida a les diferents illes, sobretot a Mallorca i Eivissa.
  • Combatre la crisi social i financera, que exclou cada vegada més veïnades de casa seva, un cost de la vida en clar augment per culpa del turisme i uns salaris cada vegada més insuficients.

La realitat és que, quatre anys després, el pacte de progrés no ha afrontat cap d’aquests tres grans reptes, sinó que hi ha passat de puntetes. L’autopista de Llucmajor a Campos ha estat el símbol més evident d’un govern que du a terme polítiques absolutament contràries a la voluntat dels seus votants.

Alhora, en un moment en què l’Estat ha mostrat la seva veritable cara repressiva i centralitzadora, la proposta política tant del govern progressista com el regionalisme conservador del PI es limita a aconseguir un pacte per a un nou finançament.

La necessitat d’un bloc polític transformador a Mallorca

Davant el fet que després del joc electoral, a l’hora de les polítiques concretes guanyin els de sempre, Mallorca necessita configurar un espai polític que faci canviar el terreny de joc. Un espai polític que superi l’intent de modular els principis polítics imposats per la dreta i l’estat per passar a plantejar uns principis polítics que qüestionin d’arrel l’estat de les coses. Un espai polític que empenyi en una mateixa direcció que la resta de Països Catalans envers la ruptura amb l’Estat i el sistema patriarcal capitalista.

Aquest espai polític només pot sorgir des de la lluita popular per una vida digna, basada en els següents quatre eixos:

  • Un programa de vida digna amb mesures radicals i efectives per garantir drets com l’habitatge, l’energia i ‘aigua, els serveis públics, la reducció de la jornada laboral i la pujada substancial dels sous i les pensions.
  • Un fre d’emergència contra la massificació turística, el model econòmic que condiciona totes les misèries que viuen les treballadores de Mallorca.
  • Un programa polític feminista que impregni totes les cares de la societat, que situï les dones treballadores, especialment les més vulnerables, les migrants i les majors, al centre de la vida.
  • L’exercici de l’autodeterminació com a element aglutinador de la lluita envers l’Estat espanyol i el sistema patriarcal capitalista, sabent que el règim del 78 és incapaç de concedir les necessitats bàsiques per a una vida digna a les classes populars.

Per això creiem necessari continuar enfortint les organitzacions i els col·lectius que planten cara als efectes del capitalisme i a l’acció de l’estat espanyol a la nostra illa. I també creiem necessari donar el màxim suport possible a les candidatures municipalistes d’Alternativa per Pollença, Alternativa per Artà, Gent per Sineu,Alternativa per Santa Maria, Crida per Palma, Valldemossa que volem i Volem Sencelles, que volen portar aquestes lluites i aquest programa de transformació als ajuntaments.

Perquè només lluitant podrem garantir una victòria de la vida davant del capital.
Perquè ni el règim ni la seva reforma no ens permetran exercir drets i llibertats.
Avancem per no retrocedir.
A Mallorca, apostem per la Unitat Popular.

5 raons per uns municipis feministes

La construcció d’uns municipis feministes passa per mesures que ens han de fer avançar cap a una societat més justa

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millorar les condicions materials de vida de les dones, parlem de canviar-ho tot. Perquè dins del sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat Espanyol i la ferotge Unió Europea, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·lament i digna amb unes bones condicions de vida i sense patir violències. La construcció d’uns municipis feministes passa per un seguit de mesures que ens han de fer avançar cap a una societat més justa.

L’Esquerra Independentista fa anys que treballem als nostres pobles i viles per teixir uns municipis feministes. Entenem el feminisme com una pràctica i lluita per la llibertat, la justícia i la no discriminació, l’exclusió ni explotació de les dones pel fet de ser-ho.

Militem, doncs, en el feminisme que va més enllà de la igualtat d’oportunitats. Nosaltres som les feministes de la igualtat de condicions materials de vida, aquelles que plantegem una alternativa que posi la vida al centre, que garanteixi que una altra forma de viure i organitzar-nos és possible, les del 99% i pel 99%. És a dir, som les que creiem que la lluita és indispensable perquè totes les dones -independentment del nostre origen, condició social, edat o opció sexual- tinguem les mateixes oportunitats i possibilitats per afrontar les nostres vides dignament amb tots els drets i sense discriminacions. Som les primeres a parlar de drets, i és que les lluites contra la precarietat, per un habitatge digne, pels serveis públics o per l’educació, estan plegades de dones. Perquè tenim molt clar que si les dones guanyem, tota la classe treballadora hi guanya.

Les dones hem hagut de batallar amb urpes i dents per tenir presència en espais de representació i poder. Fem valdre tot el camí recorregut, però és el moment de no només conformar-nos en què les dones ocupem els seus palaus de gel o les seves estructures capitalistes. Cal que a cada passa feta, pensem si la nostra batalla interpel·la a totes les dones que vivim només del nostre treball, tant el reconegut com el que no. I és que estem cansades de sentir conselleres, ministres i dones polítiques parlant d’igualtat d’oportunitats per a tothom i de feminització de la política quan, tot seguit, continuen avalant retallades en salut, serveis socials o de dependència que tenen conseqüències directes contra les dones.

Aquest maig del 2019 hi ha eleccions municipals. Unes eleccions que ens brinden l’oportunitat clara de posar la vida al centre de l’acció política per avançar cap a la construcció d’uns municipis veritablement feministes. 5 raons per uns municipis feministes:

1. Acabem amb la feminització de la pobresa, capgirant aquest fenomen estructural que fomenta i contribueix a fer que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar…) siguin inferiors.

2. Drets socials al servei de les veïnes, tendint cap a la gestió pública dels serveis de cura i de la llei de la dependència. Apostant per una educació pública i de qualitat per a tothom. Per reivindicar el dret universal a la salut i en el qual l’avortament sigui lliure, gratuït i segur.

3. Treballem totes, treballem menys, dibuixem una nova organització social dels treballs i dels temps. Vetllem per la corresponsabilització de la vida laboral i social-familiar per a tothom, perquè es reconegui el treball de cures com a imprescindible per la vida i que, per tant, tingui el reconeixement i tota la societat se’n corresponsabilitzi. Fem de les tasques de cures entorn la dependència, vides emmalaltides o acompanyament de la mort una tasca fàcil i col·lectiva. Millorem les condicions de les treballadores de la llar i ampliem permisos per a les tasques de cures majoritàriament delegades a dones.

4. Stop violències masclistes i LGTBI-fòbia, prou impunitat a tota classe de violències masclistes. Sensibilització, prevenció i atenció a dones que han patit violència. Protegim espais d’oci nocturn d’agressions sexistes i homòfobes. Construïm uns pobles habitables, sense punts foscos, amb espais segurs i on l’urbanisme i la mobilitat es repensi en clau feminista, per tal de donar resposta a les diferents situacions i necessitats de les persones.

5. Feminisme per canviar-ho tot, perquè la lluita feminista té el potencial no només de canviar i millorar la vida de les dones, sinó de totes aquelles persones que treballen per transformar-la i fer-la millor, més justa i més digna. On el sistema ha volgut prioritzar el capital i l’acumulació, el feminisme ha estat motor de resistència per crear i proposar alternatives comunitàries i que posen la vida al centre. No és casual, doncs, que la lluita feminista hagi estat capaç de ser espurna i sumar milers i milers de dones en les darreres mobilitzacions feministes com les vagues del 8 de març.

Monserrat Roig explicava molt bé com les dones al llarg de la història havíem passat de mirar-nos el món des de la finestra i darrere les cortines, a baixar al carrer i enfrontar-nos-hi.

Enfrontar-se al món no és opcional quan el sistema ens colpeja contínuament pel sol fet de ser dones. Uns municipis feministes, doncs, tampoc són opcionals quan el més important que tenim és la pròpia vida i poder-la gaudir el màxim. I gaudir vol dir sostre, aliment, afectes, cultura, entorn i poble.

Feminisme, sí, per canviar-ho tot. T’hi atreveixes?

*Laia Santís i Oliva Serra són militants de la CUP i d’Endavant-OSAN. Santís és l’actual regidora de CUP Vilafranca i quarta de la llista per a les eleccions del 26-M. Serra és la tercera de la llista de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Article publicat originàriament a Crític, el 20 de maig de 2019

Plantar cara al feixisme, així com desobeir el sistema que l’empara, no és cap opció, sinó una obligació

Ahir, 16 de maig de 2019, quatre companyes independentistes van ser citades als jutjats pel Jutjat d’Instrucció núm. 12 per declarar, en qualitat d’imputades, per delictes de desordres públics.

Els fets en qüestió són els que tingueren lloc el passat 29 de setembre de 2018, a l’encreuament de Via Laietana amb plaça de l’Àngel, a Barcelona, quan es produí una topada entre manifestants antifeixistes i policies autonòmics en el marc de les protestes per la convocatòria de mobilització espanyolista per part del sindicat policial JUSAPOL. Les imatges d’aquells fets seran recordades per l’esclat de color com a simulació d’una festa holi malgrat que tot plegat acabés, de nou, amb els cops de porra indiscriminats dels “grisos” de sempre.

A part d’elles quatre, altres persones es van veure afectades per l’acció repressiva dels Mossos d’Esquadra o van patir ferides de diverses consideracions a causa de les càrregues de la policia del “govern efectiu”.

Citades a declarar, ahir, van decidir no acudir als jutjats.

«Desobeïm el requeriment judicial perquè ens sentim apel·lades per l’actitud digna i contestatària d’aquelles que van decidir fer front al feixisme, el passat dia 29 de setembre, tot denunciant la complicitat d’Interior en permetre aquella marxa infame, i perquè volem expressar així també la nostra solidaritat amb les que van rebre els cops de porra de les càrregues policials. L’única resposta que el sistema va donar davant l’exaltació ultra de la violència policial patida durant el referèndum del Primer d’octubre va ser, de nou, l’empara del feixisme i més violència policial.

El procés judicial que afrontem arrenca d’aquest context, i amb invariables autors se’ns pretén jutjar ara a nosaltres. No es jutja els promotors del “a por ellos” i autors de la violència policial demofòbica i espanyolista del Primer d’octubre, sinó a les qui ens enfrontarem a la hipocresia del poder. Per tot plegat, conseqüents i coherents, no podem sinó desobeir la imposada justícia espanyola i proclamar als quatre vents que el nostre compromís amb la llibertat i la lluita contra el feixisme continua i continuarà malgrat l’amenaça de la detenció i la coacció del procés judicial.

D’aquí a uns dies vindran a picar a les portes de casa nostra i ens detindran. No ens fan por. Perquè arribarà un dia que no podran detenir a tot un poble. Arribarà un dia, simplement, que no podran.

«No passaran!»

Barcelona, 17 de maig de 2019

manifestació dels cdr i arran contra l’acte d’homenatge als policies nacionals i guardia civils per l’actuació de l’1 d’octubre a Barcelona / Victor Serri

Endavant – la Plana Baixa insta als ajuntaments de la comarca a incrementar la presència de dones a les programacions de festes.

El dilluns 13 de maig, el nucli de la Plana Baixa d’Endavant (OSAN) ha fet arribar a les 20 localitats de la comarca un document titulat On són les dones als escenaris?, instant els organismes competents que prenguen mesures per tal de potenciar la presència femenina a les actuacions de Festa Major.

ON SÓN LES DONES ALS ESCENARIS?

Any rere any, a les festes majors de cada poble i ciutat ocorre un fet que potser passa desapercebut, però per això mateix cal fer-lo visible per tal de posar-hi remei. Parlem de la presència escassa o gairebé nul·la de dones als escenaris en els diversos concerts i actuacions musicals que els ajuntaments, penyes i associacions locals programen.

Des d’Endavant (OSAN) – la Plana Baixa vam fer un repàs de les actuacions durant les festes major de l’any 2018 a nou poblacions de la nostra comarca, com són la Vall d’Uixó, la Vilavella, Nules, les Alqueries, Borriana, Vila-real, Onda, Tales i Ribesalbes, per tal de tindre una idea de fins a quin punt arribava aquesta discriminació i els resultats foren contundents.

  • A les Alqueries, un 50% eren homes i un 50% mixtes, en què les dones representaven el 17%.
  • A Borriana vam tindre dalt dels escenaris un total de 52 homes per 7 dones.
  • A Nules, un 83% eren exclusivament masculines per un 17% on hi havia dones, totes en formacions mixtes on la majoria eren homes.
  • A Onda, un 51% eren formacions exclusivament masculines per un 2% exclusivament femenines. El 47% n’eren mixtes.
  • A Ribesalbes, un 25% eren exclusivament masculines per un 75% mixtes, amb presència molt majoritària d’homes.
  • A Tales, el 53% de les actuacions estaven formades només per homes, per un 48% que n’eren mixtes.
  • A la Vall d’Uixó, un 68% eren homes per un 32% mixtes.
  • A Vila-real va haver-hi als escenaris un 90% d’homes per un 10% de dones.
  • A la Vilavella, un 55% exclusivament homes per un 45% mixtes, amb majoria d’homes.

Cal ressenyar que, en la totalitat de les actuacions mixtes, la presència d’homes és majoritàriament aclaparadora.

Per Endavant, aquesta situació és una problemàtica a la qual cal posar remei des de ja mateix.

 La presència femenina marginal en les diferents actuacions suposa un greuge injustificat i transmet a la societat la percepció que la capacitat artística i els mèrits de dones per a estar presents dalt d’un escenari són inferiors als dels homes, cosa que reforça el rol patriarcal que ells són creadors de continguts i elles només consumidores o acompanyants.

 No negarem que potser hi ha un major nombre de grups musicals o punxadiscos masculins –herència de l’arraconament que les dones hem patit des de sempre–, però també hi ha un bon grapat de dones que formen part de grups musicals –mixtes o netament femenins– o que fan sessions de música. Cada vegada n’hi ha més i començar a donar-los visibilitat és imprescindible per tal que es normalitze la presència d’aquestes a qualsevol actuació.

No s’entén que en una nit en la qual punxen quatre o cinc DJs, cap d’ells siga una dona. Com tampoc que les úniques figures femenines que es veuen a les actuacions siguen les vocalistes de les orquestres –sense desmerèixer en absolut el paper d’elles–, en què, per cada dona, hi ha cinc o deu homes.

La paritat en tots els àmbits (música, cultura, educació…) és l’única garantia d’avançar cap a una societat més igualitària i trencar amb la invisibilització històrica que hem patit les dones.

 Interpel·lem directament els ajuntaments, les regidories competents i les persones responsables de programar les actuacions a fer un pas decidit i començar a omplir la programació artística i musical de presència femenina per tal de posar fi aquesta situació d’invisibilització que patim, també, en el camp dels espectacles musicals, més enllà del paper d’acompanyants o del paper sexualitzat al qual estem relegades. Simplement, que se’ns contracte per a fer el mateix que fan els grups i artistes masculins.

La plataforma virtual Fusa Activa disposa d’una ampla base de dades amb noms de formacions musicals mixtes o formades íntegrament per dones, que pot servir per a agafar idees de cara a programar les actuacions de les festes majors.

 

El document ha estat enviat als ajuntaments d’Aín, Alcúdia de Veo, Alfondeguilla, Almenara, les Alqueries, Artana, Betxí, Borriana, Eslida, la Llosa, Moncofa, Nules, Onda, Ribesalbes, Suera, Tales, la Vall d’Uixó, Vila-real, la Vilavella i Xilxes, tot i que esperen que transcendisca aquests municipis i es prenguen mesures a tot arreu, ja que el problema és generalitzat.

 

 

30 dies de festa, 30 anys de misèria? Al Pirineu decidim!

Des de fa mesos la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern “Barcelona – Pirineus” va avançant a través de proclames del govern de la Generalitat i d’un silenci i secretisme absolut al voltant del projecte real i de les infraestructures i inversions que seran necessàries. És intolerable que aquest macroprojecte, que probablement captarà la majoria d’inversions al Pirineu durant les següents dècades, s’estigui construint d’esquena al territori i sense tenir en compte la seva gent.

Els responsables de la candidatura s’omplen la boca paraules com sostenibilitat, repensar el Pirineu i la relació amb Barcelona, desenvolupament econòmic i social o escoltar a la gent, paraules i discursos que es fan pensats en desactivar recels i protestes. Perquè la realitat és ben bé una altra, a part del secretisme extrem sobre el projecte en general i les inversions que requerirà, ja s’han iniciat obres relacionades amb els JJOO d’hivern: l’ampliació de Coll de Pal i el desdoblament de la C16 (Berguedà), sense que oficialment aquests s’hagin aprovat. Són projectes que destrossaran part del territori, alhora que sepulten desenes de milions d’euros en unes obres innecessàries per la gent que vivim dia a dia en aquestes comarques. A més, en el cas de Coll de Pal s’han iniciat les obres sense haver realitzat ni aprovat elaborar el Pla Especial del projecte global, ni l’Estudi d’Impacte Ambiental ordinari i sense el permís de l’ACA per la utilització d’aigua.

Per tot això, des de l’Esquerra Independentista exigim de forma immediata:

Transparència. Exigim que es facin públiques quines infraestructures es preveuen construir o ampliar en motiu dels JJOO, quines inversions hi ha programades, quin pressupost públic s’hi destinarà i d’on es trauran aquests recursos.

Referèndum vinculant. Exigim que sigui la població del Pirineu qui pugui decidir si vol o no els JJOO d’hivern, on hi hagi un debat públic obert i transparent on s’exposin tots els pros i contres i que culmini amb un referèndum al Pirineu perquè sigui el poble qui decideixi si aquesta ha de ser la prioritat de les properes dècades o no.

Paralització immediata de les obres de Coll de Pal, del desdoblament de la C16 i de tots els projectes vinculats als JJOO d’Hivern i aprovació d’una moratòria fins que aquests no s’hagin aprovat per referèndum.

El model socioeconòmic i territorial del Pirineu impulsat per les institucions les últimes dècades, basat en l’especulació i el monocultiu del turisme vinculat a la neu està esgotat. Aquesta aposta ens aboca a convertir-nos en un parc temàtic d’esbarjo de la capital, essent el rerepaís, provoca un model de treball basat en la precarietat i la temporalitat extremes, despoblament rural, envelliment de la població, una economia fragmentada i sense oportunitats reals i centra les inversions en les necessitats dels “turistes” i no de les veïnes.

La manca de serveis públics (sanitat, educació, transport…) i d’inversions realment necessàries i útils que permetin viure al Pirineu està deixant les nostres valls despoblades i deprimides econòmicament, fet que contrasta amb les desenes de milions que es destinen a projectes aliens als nostres interessos, que sols agreugen la ferida de destrucció al territori i laminen encara més l’economia pròpia del Pirineu.

A més, cada dia són, i seran més evidents, els efectes del canvi climàtic, que farà inviable la pràctica totalitat de les estacions d’esquí a mitjà termini. Seguir concentrant les inversions en el sector de la neu, enlloc de buscar i enfortir una alternativa per revertir la situació actual, és una greu irresponsabilitat.

L’Esquerra Independentista del Pirineu i Aran ens oposem als JJOO d’Hivern, i ens comprometem a treballar colze a colze amb els col·lectius de defensa del territori per tal de plantar-hi cara. Alhora, creiem que és imprescindible plantejar, debatre i impulsar entre totes una alternativa socioeconòmica i territorial pel Pirineu, que posi a les pirinenques i als pirinencs, i les nostres muntanyes i valls al centre.

Cal avançar cap a un nou model sostenible i de proximitat, que respecti la natura, di- versifiqui l’economia local i aposti pel sectors primari i secundari vinculats al territori, un nou model que plantegi l’alternativa al el capitalisme voraç i aposti per noves formes econòmiques comunitàries i cooperatives entre pobles i valls.

El temps per al nostre territori s’acaba, començar a salvar-lo és una qüestió urgent i està a les nostres mans!

Les mobilitzacions del 1r de maig per a una vida digna

Milers de treballadores omplen els carrers dels Països Catalans per a unes condicions de vida dignes

La jornada del Primer de maig de 2019 als Països Catalans ha posat de manifest que cal combatre unes condicions laborals i de vida que han empitjorat de manera estructural. Sense l’excusa de la crisi, les pèssimes condicions en què treballem s’han quedat clavades: malvivim en la precarietat crònica. Som els treballadors i les treballadores qui paguem les retallades i els beneficis de les empreses.

I, entre la classe treballadora, som les dones qui ens enduem la pitjor part: des d’una escletxa salarial que ens fa cobrar fins a un 26% menys que els homes arreu dels Països Catalans, fins a una segregació laboral per gèneres, passant per pitjors condicions laborals, assetjaments sexuals, o la càrrega de les tasques de cura que l’estat deixa de proveir. El capitalisme i el patriarcat s’alien contra les dones treballadores en una combinació fatídica per a les nostres vides.

Endavant vam plantejar aquest Primer de maig com un altaveu per fer visible la necessitat de posar damunt la taula un programa de mínims per a una vida digna. Així, el 30 d’abril, en una quinzena de localitats dels Països Catalans, vam repartir 30.000 diaris amb mesures per a una vida digna per a tothom. Entenem que la consecució d’aquestes mesures sols serà possible mitjançant l’organització de totes les treballadores i aturades, als carrers i als llocs de feina.

L’Esquerra Independentista vam organitzar i participar en nombroses mobilitzacions arreu del país: recordant el centenari de la vaga victoriosa de la Canadenca i les lliçons que n’hem d’aprendre, plantant cara al feixisme arreu i fent una crida a les treballadores del món perquè ens unim, ja que tenim clar que, arreu del món, contra el capitalisme i el feixisme, compartim el mateix enemic i la mateixa lluita.

Vilafranca del Penedès
Tarragona
Tarragona
Tarragona
Tarragona
Sabadell
Sabadell
Ripoll
Sabadell
Ripoll
Tarragona
Palma
Mataró
Mataró
Manresa
Lleida
Lleida
l'Hospitalet de Llobregat
la Seu d'Urgell
Granollers
Granollers
Girona
Girona
Girona
Calafell
Girona
Borriana
Borriana
Barcelona
Barcelona
Barcelona
Barcelona
Barcelona
Barcelona

Endavant (OSAN) reparteix 30.000 diaris a una quinzena de localitats dels Països Catalans amb mesures per a una vida digna per a tothom

Endavant (OSAN) reparteix 30.000 diaris a una quinzena de localitats dels Països Catalans amb mesures per a una vida digna per a tothom

Amb l’acció #PerAUnaVidaDigna, emmarcada dins de l’acció política #ÉsDeMínims, Endavant (OSAN) comparteix entre la classe treballadora cinc mesures bàsiques per una vida digna, just un dia abans de l’1 de maig.

Un dia abans de l’1 de maig, l’organització política Endavant (OSAN) ha repartit 30.000 diaris informatius a una quinzena de localitats dels Països Catalans. Sota el nom #PerAUnaVidaDigna, l’organització política de l’esquerra independentista ha compartit amb la classe treballadora la necessitat d’un programa de mesures socials urgents contra l’emergència social. Les mesures es concreten en cinc eixos: el salari i les condicions laborals; el dret a l’habitatge digne; els serveis públics; la banca pública, i la nacionalització dels sectors estratègics. El repartiment s’emmarca en l’acció política per aconseguir un programa de mínims per a una vida digna, iniciada el mes de febrer passat.

Dimarts 30 d’abril, Endavant (OSAN) ha repartit 30.000 catàlegs informatius a una quinzena de localitats dels Països Catalans. Sota el nom #PerAUnaVidaDigna, l’organització política de l’esquerra independentista ha compartit amb la classe treballadora la necessitat d’un programa de mesures socials urgents contra l’emergència social.

El diari, de 16 pàgines, denuncia que la classe treballadora dels Països Catalans ha sortit de la crisi per entrar en la precarietat. Amb números a la mà, contraposa els augments dels beneficis de les empreses i les retallades antisocials dels diferents governs -autonòmics o estatals, seguint els dictats europeus- amb l’empitjorament de les condicions de feina i de vida de les classes populars i de la classe treballadora.

Per això, Endavant aposta per la construcció d’un programa de mínims que es concreta en 5 punts: salari mínim de 1.200 euros per 30 h, amb equiparació salarial real entre homes i dones, i pensions dignes; regulació del lloguer a un màxim del 10% del salari; aigua, llum, gas i telecomunicacions públics i a preus socials; serveis públics bàsics 100% garantits, sense privatitzacions ni repagaments, i una banca pública. També inclou uns destacats especials en la necessitat del feminisme per canviar-ho tot.

El repartiment s’emmarca en l’acció política d’Endavant centrada a reivindicar l’aplicació d’unes mesures de mínims per a una vida digna. La necessitat d’aquest programa de mínims ja es va socialitzar per primer cop el mes de febrer passat. El repartiment s’ha dut a terme al Vendrell, Reus, la Vall d’Uixó, Girona, Mataró, Granollers, Borriana, Barcelona (Eixample, Sant Andreu, Gràcia, Nou Barris, Sants, el Guinardó, el Clot), Manresa, Lleida, Sant Sadurní d’Anoia, la Seu d’Urgell, Martorell, Tarragona, entre altres punts.

1r de maig de 2019 | Treballadores del món, unim-nos!

Manifest de la Taula de l’Esquerra Independentista amb motiu del 1r de maig, dia internacional de la classe treballadora

Treballadores del món, unim-nos!
El mateix enemic, la mateixa lluita

El 1919, les treballadores de la Canadenca van dir prou amb una vaga que no es pot comprendre sense la unitat de la classe treballadora. Van aconseguir avenços indiscutibles, com la jornada laboral de vuit hores, pujades de sou i l’alliberament dels presos represaliats. Va ser una victòria de la qual tota la classe obrera en som hereves. Ha passat un segle des d’aleshores, i les necessitats de les classes populars han anat canviant, però, en canvi, els nostres drets laborals, no. Continuem enclavades en jornades setmanals de 40 hores -oficials-, tot i els canvis sociològics, logístics i del món del treball que ens obliguen a posar-nos dempeus i dir prou de nou. D’ençà que va esclatar, el 2007-2008, la farsa de la “crisi”, s’han allargat les jornades amb hores extres, sovint il·legals i impagades. Alhora, ha augmentat any rere any el nombre d’accidents laborals. El fet que als Països Catalans més de 167 persones perdessin la vida en accidents laborals l’any 2018 -un increment del 23% respecte al 2017- és la prova que l’explotació no només deteriora les nostres condicions de vida, sinó que, en molts casos, el capital disfressat de terrorisme patronal ens mata.

Volem jornades de 30 hores. La saturació del mercat laboral, els temps de desplaçament i els canvis socials pel que fa a les cures -que segueixen recaient sobre les dones- justifiquen sobradament que la classe treballadora aconsegueixi aquesta fita. Exigim una pujada del sou mínim a 1.200 €, amb pensions i prestacions que permetin unes vides dignes. També la millora de les condicions laborals, amb la fi de les ETT, els falsos autònoms i les falses cooperatives, un recurs constant per tapar l’explotació, així com per aïllar i dividir les treballadores dins les mateixes empreses.  Sense oblidar una reducció de l’edat de jubilació dels 60 anys i dels 55 per feines d’alt desgast físic, a fi de garantir una vellesa digna.

Les pujades sagnants del preu dels serveis bàsics que fa que n’urgeixi la nacionalització. La llum, el gas, l’aigua i internet no poden seguir sent un luxe que lucra grans fortunes. Però encara és més urgent la socialització de l’habitatge, els serveis d’educació i de sanitat, i la gestió des d’una visió global i integral de la vida, des del bressol fins a la mort.

Al març vam sortir al carrer i no ens oblidem de les nostres demandes: aspirem a una societat feminista i socialista. Hem de seguir lluitant cada dia per una societat sense violència masclista, on cap companya més sigui assassinada, maltractada o violada amb l’aixopluc de la justícia patriarcal. Exigim també la fi de la discriminació salarial, de contractació i de prestacions amb biaix de gènere, i que mai més les feines feminitzades siguin les feines més precaritzades. I reclamem el dret al nostre cos: posar fi a la seva mercantilització i a les pràctiques que l’exploten i el volen llogar amb fins sexuals o reproductius.

Serem lliures totes o no ho serem. Apel·lem a l’internacionalisme com a única eina per a la pau entre pobles i per a la fi del racisme, utilitzat pel capitalisme per treure’n més benefici a través de la doble o triple explotació. Davant d’això s’han de garantir els mateixos drets socials, polítics i laborals per a tota la població, indiferentment de la seva situació legal. Tombarem la llei d’estrangeria i tancarem els CIE.

Aquest any hem vist un augment de les mobilitzacions, moltes d’elles liderades per dones i col·lectius racialitzats, com ara la lluita contra la patronal de les càrnies a Esfosa o contra les empreses de telemàrqueting. També hem lluitat en les vagues per a l’educació pública i la sanitat primària, i en la del servei del 010 contra l’Ajuntament de Barcelona. Ens hem organitzat al sector social combatiu i a les clíniques veterinàries. La gran Vaga Feminista del 8 de Març o els clams per la remunicipalització dels serveis, entre d’altres, són mostres de l’espurna de les lluites sindicals, així com ho són les armilles grogues a la Catalunya Nord. També a la resta de l’estat francès, les treballadores del tèxtil de Bangladesh, les grans vagues de l’Índia i el Pakistan, la resistència palestina o veneçolana són exemple que estem davant d’un moviment global. L’alçament de moviments d’ultradreta al llarg del planeta ens avisa que avui, més que mai, la nostra lluita és la mateixa: tenim un enemic comú. El feixisme és una arma del sistema en crisi: combatem-lo arreu, combatem el capitalisme!

Treballadores del món, unim-nos!

Participa a les mobilitzacions!