Per una vida digna, construïm unitat popular!
El 21 de desembre de 2018 ha certificat la victòria del 155 al Principat. Ja no es tracta d’una imposició política de l’estat, sinó de l’establiment de la normalitat autonòmica i autonomista per part del “govern efectiu” del PDeCAT i ERC.
Després de la jornada de lluita del 21-D, la via institucional per a un hipotètic alliberament del Principat està morta i enterrada. I ho està, sobretot, per part dels mateixos portaveus d’aquesta fal·làcia “de la llei a la llei”: ni volen ni poden materialitzar la ruptura necessària. La brutalitat policíaca amb què els mossos actuen contra cada convocatòria que se surt del guió establert, des que es va restablir l’autonomia post155, no és res descontrolat, sinó una determinada voluntat política de frenar el descontentament popular.
Els pactes governamentals que porten a les renúncies de la voluntat popular necessiten una mà de ferro implacable. Amb tot, cada cop una part més substancial del poble comparteix la inutilitat de l’acció institucional i entén la necessitat de mantenir viva la confrontació amb l’estat des dels carrers, com van ser l’1-O, el 3-O i el 8-N. No és una opció majoritària, encara, però sí que suma sectors descontents amb una via morta i defraudadora, perquè hi tenim molt en joc.
Cal no oblidar que la normalitat autonòmica i autonomista comporta un empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora, en general, i de les dones en particular. Els topalls de dèficit o el FLA són mecanismes pels quals, arreu dels Països Catalans, les autonomies són gestions d’una misèria que comporta destrucció de drets socials i laborals, desnonaments, desmantellament de serveis públics que cobreixen les dones treballadores i altres atacs directes a la classe treballadora, atacs que configuren una violència estructural i sistèmica.
Tot això té lloc en un context, als Països Catalans, on la lluita per les millores socials, la lluita feminista i la lluita per l’autodeterminació nacional mai no havien sumat tant. Això de la independència ha d’anar de canviar-ho tot, de lluitar per totes les sobiranies. L’independentisme popular ha de sumar majories al voltant d’aquest programa d’unitat popular, amb reivindicacions concretes. La jornada de lluita del 21-D era la primera data del calendari; una de les pròximes serà, sens dubte, la vaga general feminista del 8 de març vinent.
L’Esquerra Independentista tenim el repte d’articular un programa que uneixi les lluites contra la repressió amb la lluita pels drets socials i polítics, i l’exercici de l’autodeterminació als Països Catalans. Perquè serà només així, amb l’organització popular i la mobilització permanent, des dels carrers, que recuperarem drets robats per l’estat, en tant que defensor legal del sistema capitalista patriarcal d’explotació, i que podrem exercir sobiranies per a una vida digna.
De l’1-O al 21-D, la lliçó a aprendre és l’extensió de l’autodeterminació. Hem de treballar per relligar el despertar de la consciència social, manifestat en les vagues sectorials, la lluita per les pensions o contra la pobresa energètica, entre d’altres, amb la vaga general feminista i la indignació contra els judicis polítics del procés. És aquest conglomerat social de lluites el que ens ha de servir com a embrió del programa d’unitat popular que esdevingui l’espai central als Països Catalans: és de mínims garantir unes condicions de vida digna per emancipar-nos d’aquest estat que li diuen democràcia i no ho és.
Com dèiem ja abans del 21-D, l’articulació política del projecte d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes és la millor manera de combatre l’estat espanyol demofòbic, oligàrquic i explotador. Les batalles i les mínimes condicions per viure dignament es guanyen als carrers: per a una vida digna, construïm unitat popular. Perquè l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!
