Venim del nord, venim del sud…

El passat dissabte més de 10.000 persones sortiren als carrers de Perpinyà commemorant el Tractat dels Pirineus de 1659, que imposà l’actual frontera entre els estats espanyol i francès.

Tenc la sensació que parlar de la Catalunya Nord no està gaire de moda. No serà perquè no n’hem parlat prou, de la qüestió nacional! No. És més, crec que darrerament hem assistit a nous (i no tan nous) debats sobre la nació i la nacionalitat que han bullit a xarxes socials i planes de diaris. Fa no gaire, llegíem la darrera en una més que interessant entrevista al company de professió Toni Trobat. Benvingut sigui sempre, el debat.

El dirigent independentista valencià Josep Guia va escriure a finals dels 80 aquell Digeu-li Catalunya. És cert que la seva proposta terminològica no va triomfar gaire, però la seva concepció dels Països Catalans en clau de centre i perifèria l’hem arrossegada massa temps. Crec que de llavors ençà s’han fet moltes passes positives en una direcció concreta: posar la gent al centre de la qüestió nacional. Ni símbols, ni llengua materna, ni recorreguts històrics, ni vincles econòmics: el fet més important per a una nació és un poble amb la voluntat d’exercir-la.

Em preocupa, però, que algunes veus -volent defugir de tot allò que soni massa identitari- estiguin deixant de banda els Països Catalans i el valor que tenen com a identitat rebel i transgressora. Els estats espanyol i francès són dos monstres i l’afirmació nacional que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó un qüestionament d’arrel dels seus fonaments. Crec que és fer una passa enrere i un greu error parlar de nacions valenciana o illenca. La perspectiva autocentrada a Mallorca no pot ser incompatible amb la construcció nacional dels Països Catalans des de la diversitat i des de baix.

Em sorprendria que IB3 hagi dit quelcom de la manifestació a Perpinyà. A les mallorquines ens rebenta constatar el grau de desconeixement que existeix al Principat de la nostra realitat. Ens hauríem, però, de mirar al mirall, i demanar-nos que en sabem d’Elx, de Fraga o de Castelló. Que en sabem nosaltres de Perpinyà més enllà de tòpics i prejudicis. Siguem conseqüents.

Crec que ens hem d’alegrar per l’èxit de la Diada de la Catalunya Nord, i crec que no hem de tenir por de reivindicar-la. També des de Mallorca. I no des d’aquell nacionalisme essencialista a superar, sinó des de la il·lusió del projecte transformador comú al qual anomenam Països Catalans.

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 13/11/2018

Compartir: