Feminisme per canviar-ho tot! L’esquerra independentista #DecidimFeminisme

Feminisme per canviar-ho tot!

Un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

Els Estats espanyol i francès son estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar l’explotació, la negació de drets democràtics i l’imperialisme. La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La violència és l’eina que té el sistema patriarcal i capitalista per sotmetre les dones i les classes populars, podem parlar de molts tipus de violències i coercions que s’exerceixen sobre les dones des de diferents àmbits de la vida quotidiana o des de diferents tipus de relacions socials. Cal però no oblidar la violència estructural, que molt sovint és invisible o invisibilitzada i que forma part de les lògiques sistemàtiques del capitalisme. Quan parlem de violència estructural ens referim a aquella violència que afecta les condicions materials i afectives de les dones i que és exercida pel mateix sistema: justícia, cossos policials, sistema sanitari, sistema de pensions, lobbies de poder, les lleis reguladores dels drets… i que troben la seva manifestació en les violències institucionals i físiques. Mesures com ara amenaçar les pensions públiques, abaratir l’acomiadament, retallar places en escoles bressol, transports públics, serveis socials, sanitat, educació, IVA de luxe tampons o l’IVA rosa, que fomenten l’empobriment de les dones, sons violència cap a les dones i, en concret, les dones de la classe treballadora, per tant ens trobem davant del que podem anomenar feminització de la pobresa.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors. És per això que posem en el centre de la denúncia i acció política la millora d’aquestes condicions materials de vida, indispensables per a poder viure una vida digna.

Volem un feminisme per canviar-ho tot perquè un projecte de societat lliure on tothom pugui viure en dignitat i les dones no siguem el botxí de l’acumulació de riquesa, ens exigeix trencar amb el capitalisme i amb l’Estat espanyol i francès. Només una lluita que es tradueixi en la millora de les nostres condicions de vida quotidiana ens donarà la força per bastir aquest projecte d’emancipació col·lectiva, republicà, anticapitalista, feminista i internacionalista.

Davant el risc de què la nostra legítima indignació sigui sotmesa a jocs parlamentaris, tactismes i altres estratègies alienes a les urgents necessitats quotidianes, creiem necessari abordar un pla de lluita amb un programa de 10 punts sobre els quals definir quin és el nostre projecte feminista i quines són les tasques immediates que ens imposa la gravetat de la situació en què trobem i per avançar cap a l’alliberament de les dones treballadores.

1. Treballem totes, treballem menys.
Salaris i pensions de 1.200€, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata del articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones.
Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits.
Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic especialment per les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% pública i laica i perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes som antifeixistes.
Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de la OTAN.

6. Dret al propi cos.
Avortament lliure, gratuït i segur i sense límit d’edat i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge per l’eliminació de la violència masclista.
En l’habitatge, les condicions laborals i socials per les dones que han patit violència masclista.

8. Pla de prevenció de la violència masclista.
Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i formació específica de violència masclista per totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia.
Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Contra la repressió política i de la llibertat d’expressió i pels drets democràtics.
Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la fi de la doble repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques i la derogació de la llei mordassa.

Ho tenim clar: FEMINISME PER CANVIAR-HO TOT!

Contra la seva violència, organitzem la resistència!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 de novembre de 2018

Contra la seva violència, organitzem la resistència!

Feminisme per canviar-ho tot.

El 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, és una data assenyalada al calendari de totes: si bé cada dia fem front a violències quotidianes pel sol fet de ser dones, al voltant del dia 25 ens organitzem i aprofitem tots els altaveus per denunciar les agressions patides, sabent-nos amb més força i contundència.

Aquest 25-N ha de servir per començar una cursa de fons cap a la vaga general feminista del pròxim 8 de març. Per reactivar l’autoorganització popular que vam gestar a cada barri i a cada municipi, per retrobar les nostres xarxes solidàries i combatives i per continuar avançant en aquesta guerra contra el patriarcat.

Perquè l’erradicació de les violències masclistes no és una utopia o un canvi cultural al qual anirem arribant, a poc a poc, per art de màgia. La violència masclista té culpables amb noms i cognoms i còmplices entre els qui legitimen les institucions que la perpetuen. Des de la #JusticiaPatriarcal i una educació i una sanitat sense perspectiva de gènere, passant per un autoanomenat gobierno feminista que s’ho mira, passiu, sense que res canviï, fins a l’ordre patriarcal que forma part de l’ADN d’un règim que respon a dinàmiques liberals i que beu de l’herència feixista, com és el règim del 78, així com de tots els estats on la ultradreta avança en detriment dels drets de les dones i de totes les classes populars. Avui, més que mai, les dones i, en concret, les treballadores, patim les violències tant institucionals com personals en una societat que es proclama igualitària i es descobreix com a repressiva.

Per erradicar les violències masclistes tenim clar que ens cal denunciar les institucions i els estats patriarcals i, per fer-ho, ens cal més organització i més lluita. Alhora, passant de la protesta a la proposta, cal que ens dotem també de mesures polítiques urgents, però efectives. Perquè no hem vingut a fer una esmena als pressupostos o a ser escoltades només dos dies l’any. Cal fer front a les condicions materials desiguals de les dones, a la seva marginalització a llocs de treball menys reconeguts i remunerats, a la relegació d’aquestes a tasques de reproducció alimentades amb prejudicis i estereotips masclistes, al no reconeixement de la tasca dins la llar, a la seva invisibilització en tots els plans docents i a la mancança d’eines per defensar-nos davant les violències masclistes interpersonals.

Des del feminisme, hem vingut a trencar amb l’estat espanyol i amb les estructures repressives i econòmiques que el sustenten, i a començar de zero. Des del feminisme, hem vingut a canviar-ho tot.

L’Esquerra Independentista posem les següents mesures de mínims sobre la taula amb l’objectiu d’erradicar les diferents formes de violència masclista i treballarem per fer-les possible des de tots els fronts de lluita dels Països Catalans:

– En primer lloc, cal fer efectives totes les lleis d’igualtat i contra la violència masclista sense excuses i recuperar, amb urgència, els articles suspesos pel Tribunal Constitucional de la llei catalana d’igualtat en matèria d’igualtat laboral i per l’erradicació de l’assetjament sexual a la feina.

– Cal, a més, generar un programa de formació per a la prevenció de la violència masclista que parteixi de la coeducació, les formacions a les treballadores, les matèries en educació sexual plural i efectiva, la perspectiva de gènere en els plans docents, l’aplicació de protocols efectius i el fet de garantir una carrera professional igualitària a tots els nivells dels serveis públics.

– En els casos de violència masclista oberts és necessària la creació d’un parc d’habitatge públic on s’incloguin les dones en risc d’exclusió social.

– Per tot això, és necessari que la prevenció i gestió de la violència masclista s’articuli des dels municipis, de manera propera a la ciutadania, en coordinació amb els àmbits clau de prevenció i detecció, a les xarxes de dones i al moviment feminista, garantint unes condicions de treball dignes per a les treballadores i la seva formació en perspectiva feminista.

La violència masclista ens assetja en tots els àmbits de les nostres vides com a dones: es materialitza en la violència física dins les relacions interpersonals i reprèn la seva tasca en la marginalització i el menyspreu en els àmbits institucionals, relegant-nos a la dependència econòmica i l’empobriment respecte als nostres companys homes. La resposta implica eliminar la violència estructural i combatre, organitzades, el sistema patriarcal.

Prenem el feminisme per canviar-ho tot i no pararem fins a assolir-ho. Ens hi va la vida!

Les vagues d’avui, les condicions de demà

Després de més dos mesos de lluita, els i les bomberes forestals del País Valencià han posat fi a la vaga iniciada a mitjans de setembre. Des del grup d’afinitat de Bombers Forestals i el sindicat COS “mostren el seu malestar pels acords/negociacions dutes a terme sense fer cap consulta als treballadors, ja que són aquests els que han fet i patit la llarga vaga”. Aquesta desconvocatòria arriba just quan es convoquen diverses vagues en la funció públic al Principat.

Del 26 al 30 de novembre d’enguany, les forces sindicals del sector criden a una vaga a professionals sanitàries d’atenció primària al Principat. A la convocatòria també s’hi han sumat metges/es de la sanitat concertada. La vaga coincidirà amb la convocada a l’ensenyament públic el dia 29 de novembre, també al Principat; a l’educació universitària, la vaga del professorat s’estén al 28 de novembre. A ambdues convocatòries hi dóna suport la COS Educació, el sindicat de l’Esquerra Independentista. Per al dia 29, el SEPC hi suma vaga estudiantil universitària, mentre que també s’hi sumen vagues parcials a la funció pública de la Generalitat.

Les convocatòries al Principat arriben en un moment en què es poden forçar negociacions per als pressupostos autonòmics. En sanitat, les retallades han fet estralls tant en la qualitat de l’atenció a les usuàries com en les condicions de les professionals, a part de servir per drenar recursos de la sanitat pública a la privada. Pel que fa al sistema educatiu, les retallades pressupostàries han anat en paral·lel a uns canvis de governança dels centres amb els decrets de direccions i plantilles que busquen atomitzar encara més l’ensenyament públic. A nivell estudiantil, la rebaixa del 30% en les taxes universitàries és una mesura ja aprovada que el Govern actual es nega a implementar.

Aquesta darrera situació d’incompliment d’allò pactat, més enllà dels atacs que suposen les retallades en qualsevol servei públic, és una de les lliçons que més clar hem d’aprendre: només la lluita ens dóna el que el poder ens pren. És una condició que també veiem en el cas dels bombers/es forestals al País Valencià: les conquestes es poden perdre i els retrocessos els paguem tothom, la societat en ple.

La retallada pressupostària en sanitat i educació són, en primer lloc, un mitjà per retallar despeses en pressupost; però són, també, un mitjà per conduir la classe treballadora cap a la contractació privada tant de mútues sanitàries com d’escoles concertades o privades. La precarització de condicions laborals reverteix en un empitjorament del servei públic. Mentrestant, la transferència de recursos públics a la sanitat i educació privades facilita un millor posicionament d’aquestes per oferir uns serveis que la població no rep al sistema públic.

Cal destacar, a més, que aquestes retallades afecten molt més les dones treballadores. Davant la retirada dels serveis públics, a través de les privatitzacions, qui més en pateix les conseqüències són les dones de la classe treballadora, que assumeixen cuidant, curant, etc., tot allò que l’Estat no garanteix.

El cas extrem d’aquest drenatge d’allò públic cap allò privat és l’externalització, com en el cas dels bombers/es forestals valencianes. La senyal d’alarma ha de saltar, però, quan estem parlant de serveis que són, precisament, d’emergències. El desmantellament del sector públic està afectant a serveis bàsics, imprescindibles, que per la seva sensibilitat i especial rellevància haurien d’estar fora de qualsevol mercantilització i qualsevol càlcul de cost-benefici: en última instància, el que hi ha a una banda de les balances és la nostra vida, ja sia en cures o en rescat per emergències.

Els serveis públics d’allò que un dia es va anomenar ‘Estat del benestar’ no van ser cap regal, sinó conquestes, drets arrabassats gràcies al conflicte, al sacrifici, a la lluita. Per bé que les vagues puguin ser sectorials, els serveis públics, les condicions laborals de la plantilla professional que hi treballa i els drets socials que se’n deriven reverteixen en tota la població, especialment la classe treballadora, que som les principals i majoritàries usuàries d’aquests serveis i, més concretament, les dones treballadores. En aquest sentit, cal tenir present el context de crisi sistèmica en què ens trobem: la regressió en drets i serveis és un fet que cal frenar mentre des de l’autoorganització treballem, fora de les institucions, per recuperar sobiranies i exercir l’autodeterminació en tot allò que afecta les nostres condicions materials de vida.

És en aquesta doble condició de treballadores, com a usuàries i com a professionals, que donem tot el suport a les vagues per millorar els nostres drets socials i laborals. Per això, quan les vagues es guanyen, nosaltres també hi guanyem. Tot el suport, sempre, a la lluita de la classe treballadora.

Municipalisme de mínims per a un municipi al límit

Ja fa quasi quatre anys que tot Barcelona es va sacsejar entre promeses de canvi i una vida millor. El canvi, però, havia de ser un castell de focs i ha estat foc d’encenalls.

El govern de Barcelona en Comú ha vist com les seves mesures de maquillatge, i fins aquelles d’una certa profunditat, no han estat capaces de revertir cap de les tendències negatives que s’imposen a tota la ciutat, principalment, la generalització de la precarietat laboral i l’increment disparat del preu de l’habitatge. Així, ens trobem que el 2016 els homes amb contracte indefinit tenien un salari mitjà de 35.207€ l’any, mentre que les dones amb contracte temporal tan sols arribaven als 17.719. Igualment, els homes del sector financer cobren una mitjana de 62.089€ anuals, mentre que les dones de l’hostaleria es mouen dins uns irrisoris 15.022, i les treballadores dels serveis socials només en cobren 14.963.

En paral·lel, l’habitatge ens mostra una altra cara del drama. Del 2000 a mitjan 2018 el preu de lloguer el m2 ha pujat dels 6€ mensuals fins als 13,3. Durant el darrer mandat, aquest preu s’ha incrementat al conjunt de la ciutat un 22,5%. Això ha anat acompanyat d’un trinxament sistemàtic dels barris. El 2000, abans de la crisi immobiliària, els llogaters de districte de Sant Martí pagaven a 5,5€ mensuals el m2. Un dels seus barris, la Vila Olímpica del Poblenou, ja el pagava a 12,37€/mes el 2014, i la desorbitada quantitat de 17,2 actualment (1).

Per entendre aquesta mena de processos, cal que ens fixem en com s’expressa el capitalisme en el nostre context concret. D’una banda, a través de la privatització total o parcial de serveis públics, cosa que s’emmarca dins la darrera ofensiva neoliberal però que no és res més que el capital buscant nous llocs on valoritzar-se un cop saturats o esgotats altres espais d’inversió més rentables. En aquesta clau, la internalització i municipalització de serveis ha de ser central en la nostra tasca. En segon lloc, i de manera més concreta per a la ciutat de Barcelona, l’escassetat del sòl i els seus canvis d’ús han generat una dinàmica condicionada per rendes de monopoli, amb el subsegüent increment exorbitant dels preus del sòl i, principalment, l’habitatge. L’enorme poder històricament donat dels rendistes barcelonins s’ha engranat ara amb el capital internacional, amb els fons voltor a l’avantguarda, per tal de xuclar la riquesa social sense cap retorn productiu per a la societat.

Tot plegat, ha produït un increment constant de la desigualtat social al si de la ciutat, així com la jerarquització territorial dels seus barris dins un marc metropolità més ampli, que es visualitza en els diversos processos de gentrificació que s’hi donen, és a dir, l’expulsió del veïnat treballador dels barris on estava arrelat. El sector que relliga la precarietat laboral amb una pressió a l’alça enorme dels preus de l’habitatge no és altre que el turisme, la punta de llança del Model BarcelonaTM. Un sector que, malgrat les exageracions dels seus apologetes, només representa de manera directa (hostaleria) un 7,3% del valor afegit brut de Barcelona i una petita part de sectors com el comerç al detall (5,3%). De fet, en termes d’estructura productiva, Barcelona ni tan sols es troba massa especialitzada en turisme respecte la resta del país, com sí que ho està en terrenys com les telecomunicacions o els audiovisuals, en què duplica la mitjana del Principat.

I doncs, per què sembla que el turisme sigui la panacea de la qual els barcelonins no poden prescindir? Per què el govern de BeC no ha estat capaç de revertir cap d’aquestes tendències malgrat algunes tímides reformes en àmbits com els allotjaments turístics o les terrasses de bars? Perquè no ha estat capaç de superar la Santa Trinitat que encotilla la institució municipal: els límits legals, els límits competencials, i els límits pressupostaris.
El govern de l’Ada Colau s’ha imposat aquests tres topalls al seu programa de reforma. Aquesta és al diferència clau entre el projecte de BeC i un autèntic projecte rupturista al servei de les classes populars. Una aposta de canvi autèntic no se sosté si pretén funcionar dins els marges de les institucions actuals, que se’ns presenten com a neutres però no són altra cosa que un aparell de poder al servei de la classe dominant. El Model Barcelona va ser ideat per ICV i PSC per a mercantilitzar cada pam de la ciutat sota una màscara de modernitat i multiculturalisme, Trias va entomar el guant i va completar l’operació tot convertint el model en Marca Barcelona, i ara Colau, amb la inestimable ajuda dels veterans d’ICV, ha blindat i legitimat el model amb una retòrica progressista buida de canvis estructurals. L’excés de gesticulació i la renúncia a endegar una acció autènticament transformadora, no són perillosos sols per negligència i inoperància, ho són per com actualment poden suposar adobar el terreny a la dreta més dura i el feixisme.

Davant aquest panorama, si volem una acció política realment al servei del poble treballador, convé que plantegem una proposta municipalista no circumscrita als límits del sistema que ens oprimeix. Un element aglutinador en aquest sentit pot ser i ha de ser un programa de i per a la Unitat Popular. Aquest programa ha de comptar, a nivell municipal amb una sèrie de mesures que, si bé duen al límit o superen la institució, es troben dins el terreny del sentit comú de la classe treballadora. Un programa que no s’aplica simplement assolint l’alcaldia, sinó que requereix una força popular organitzada al carrer disposada a disputar el poder i l’hegemonia per tal de sostenir-se.

Aquest programa de mínims hauria de saber atacar qüestions clau que milloressin les condicions de vida de la gent i alhora cohesionessin i organitzessin el veïnat treballador a l’entorn de plantejaments de ruptura. I què hauria de contenir aquest programa?

Una qüestió central aquí són els serveis públics. És absolutament necessari que ens posicionem a favor d’uns serveis municipals de qualitat que siguin de titularitat i gestió íntegrament públics. Cal foragitar del sistema sanitari tots aquells serveis privats que hi viuen supeditats. Cal que totes les places públiques per a gent gran en centres de dia siguin ofertes per centres públics, i aturar els concerts i convenis de col·laboració que enriqueixen mans privades. Això és clau també en termes feministes, per com la tasca de cures a persones dependents recau per sistema sobre les dones de classe treballadora, restant doblement explotades. Així mateix, es fa urgent una absorció dins la xarxa del Consorci d’Educació de Barcelona de l’escola concertada, sobretot en un moment en què l’enorme demanda de pública no pot ser suplida només amb la construcció de nous centres.

A banda, és urgent una equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els treballadors de serveis subcontractats per l’ajuntament de manera estructural, així com la subrogació d’aquests treballadors en la mesura que se’n municipalitzin els serveis. Això és especialment urgent en el sector dels serveis socials, amb un personal molt feminitzat i precari que alhora incideix de manera directa sobre les condicions de vida de les dones treballadores, que són les qui més han patit i suportat l’empobriment general. A més, cal que no ens constrenyem amb una concepció limitada d’allò públic. Els economats municipals, presents a ciutats poc sospitoses de sovietisme com París, poden ser la clau per reviscolar els mercats municipals, expulsar-ne els supermercats i permetre fer-hi polítiques de control de preus d’abastiment quotidià i programes d’ocupació. L’impuls de tallers municipals, per exemple en l’àmbit de la reparació de mobles i electrodomèstics, permetria també vincular polítiques de contractació pública amb els paradigmes ecologistes de la reparació i la reducció de residus.

I és que la qüestió del treball ha de ser un element central d’aquest programa. Cal que establim una ordenança de condicions laborals que fixi un salari mínim de ciutat ajustat al cost de la vida que s’hi dóna, així com un repartiment del treball en base una jornada màxima de 30h setmanals. Caldria, també, generar un mecanisme d’inspecció laboral actiu que controlés les llicències d’activitat, supeditades al compliment d’aquestes condicions. A banda, és urgent clausurar les empreses que, sota la careta de l’economia col·laborativa, funcionin a base de l’explotació de falsos autònoms, com Deliveroo i Glovo.

Finalment, cal confrontar l’economia rendista depredadora que depaupera les nostres condicions de vida i encarar un model productiu diferent. Això passa per la prohibició de l’ús d’allotjament turístic de l’habitatge, la fixació del lloguer màxim al 30% del salari mínim, usar la guàrdia urbana per a l’aturada efectiva dels desnonaments enlloc de facilitar-los, i l’adquisició de nou parc públic d’habitatge per al lloguer social a través dels drets de compra preferent (tanteig i retracte) i l’expropiació d’habitatges d’ús turístic, propietats d’entitats bancàries, fons voltors, grans tenidors, i pisos buits durant més de dos anys. I, per a reencarar el model econòmic, recuperar la façana de mar i el sector portuari per a l’economia productiva i no per a l’especulació, i endegar la municipalització dels hotels per assegurar, d’una vegada per totes, que l’impacte del turisme repercuteixi positivament sobre els barris i el veïnat treballador.

Cada cop sembla més evident que la campanya electoral girarà a l’entorn del fals debat de la seguretat, una seguretat que pensa més en la integritat de les coses que de les persones, una seguretat a mida per a explotadors i grans propietaris, una seguretat insegura per al poble treballador. Aquest discurs, enarborat per la dreta deutora dels lobbies, ha arrossegat el govern de la ciutat cap a posicionaments inexcusables per a una esquerra que es ven com un canvi.

Cal que els plantifiquem al nas una nova inseguretat. La inseguretat dels fons voltor sobre les seves inversions, la inseguretat de la sanitat privada sobre els llits que gestiona, la inseguretat del guàrdia que sap que pot ser sancionat per actituds racistes, la por del restaurador que no s’omplirà les butxaques robant una plaça al veïnat, una inseguretat segura per a les classes populars.

(1) Dades sobre salaris i valor afegit brut ofertes pel departament d’anàlisi-gabinet tècnic de programació de l’oficina municipal de dades de l’ajuntament de Barcelona.

Article d’opinió de Quim Serra, militant d’Endavant Gràcia i de la CUP de Gràcia, publicat a L’Accent el 14/11/2018

La lluita per l’autodeterminació uneix els Països Catalans a banda i banda de l’Albera

Més de 10.000 persones van manifestar-se dissabte 10 de novembre pels carrers de Perpinyà. La mobilització, amb motiu dels 359 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659), va omplir d’estelades i crits a favor de la llibertat dels presos polítics del sud la capital del Rosselló.

L’esquerra independentista ens hi vam manifestar amb una agenda pròpia, la que traça que les lluites socials i nacionals esdevenen avui l’únic camí per la transformació social i l’alliberament nacional davant l’augment de l’extrema dreta i la perpetuació de la precarietat i la desigualtat a la Catalunya Nord. Sabem que la lluita contra les pèssimes condicions precàries de temporers i contra l’empresonament de migrants és la mateixa que la lluita contra els feminicidis o contra l’escletxa salarial: volem decidir-ho tot en tots els àmbits.

I volem fer-ho més enllà de referèndums que no arribaran si l’Estat no ho té tot lligat i ben lligat. Hem de bastir un projecte propi en tots els nivells de l’acció política i vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. Ho hem de fer tot desenvolupant un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Més enllà de la memòria històrica, cal que prenguem consciència que l’únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita. Això vol dir, també, saltar-nos les barreres mentals i els límits dels estats opressors i les seves administracions. Arreu dels Països Catalans hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes: ho hem de fer cada dia, enllaçant les lluites en defensa de la terra amb les que planten cara a qualsevol mena d’exclusió; només així aconseguirem ser poble.

Perquè sem Catalunya Nord, fem Països Catalans!

Venim del nord, venim del sud…

El passat dissabte més de 10.000 persones sortiren als carrers de Perpinyà commemorant el Tractat dels Pirineus de 1659, que imposà l’actual frontera entre els estats espanyol i francès.

Tenc la sensació que parlar de la Catalunya Nord no està gaire de moda. No serà perquè no n’hem parlat prou, de la qüestió nacional! No. És més, crec que darrerament hem assistit a nous (i no tan nous) debats sobre la nació i la nacionalitat que han bullit a xarxes socials i planes de diaris. Fa no gaire, llegíem la darrera en una més que interessant entrevista al company de professió Toni Trobat. Benvingut sigui sempre, el debat.

El dirigent independentista valencià Josep Guia va escriure a finals dels 80 aquell Digeu-li Catalunya. És cert que la seva proposta terminològica no va triomfar gaire, però la seva concepció dels Països Catalans en clau de centre i perifèria l’hem arrossegada massa temps. Crec que de llavors ençà s’han fet moltes passes positives en una direcció concreta: posar la gent al centre de la qüestió nacional. Ni símbols, ni llengua materna, ni recorreguts històrics, ni vincles econòmics: el fet més important per a una nació és un poble amb la voluntat d’exercir-la.

Em preocupa, però, que algunes veus -volent defugir de tot allò que soni massa identitari- estiguin deixant de banda els Països Catalans i el valor que tenen com a identitat rebel i transgressora. Els estats espanyol i francès són dos monstres i l’afirmació nacional que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó un qüestionament d’arrel dels seus fonaments. Crec que és fer una passa enrere i un greu error parlar de nacions valenciana o illenca. La perspectiva autocentrada a Mallorca no pot ser incompatible amb la construcció nacional dels Països Catalans des de la diversitat i des de baix.

Em sorprendria que IB3 hagi dit quelcom de la manifestació a Perpinyà. A les mallorquines ens rebenta constatar el grau de desconeixement que existeix al Principat de la nostra realitat. Ens hauríem, però, de mirar al mirall, i demanar-nos que en sabem d’Elx, de Fraga o de Castelló. Que en sabem nosaltres de Perpinyà més enllà de tòpics i prejudicis. Siguem conseqüents.

Crec que ens hem d’alegrar per l’èxit de la Diada de la Catalunya Nord, i crec que no hem de tenir por de reivindicar-la. També des de Mallorca. I no des d’aquell nacionalisme essencialista a superar, sinó des de la il·lusió del projecte transformador comú al qual anomenam Països Catalans.

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 13/11/2018

7 de novembre de 2018 | Sem Catalunya Nord, fem Països Catalans!

Manifest de la TEI amb motiu del 7 de novembre de 2018, Diada de la Catalunya Nord

Sem nord, fem Països Catalans!

A la Catalunya Nord sabem que els drets s’han de lluitar, conquerir i exercir. Ho sabem com a nord-catalanes i com a habitants dels Països Catalans, ja des de la signatura del Tractat dels Pirineus el 7 de novembre de 1659. Dels Angelets de la Terra als maquis, de Prats de Molló a la Maternitat d’Elna, som terra de pas i de refugi, som un poble de lluita i resistència. Som terra d’exili però també d’activisme clandestí: darrerament, aquesta pràctica combativa l’hem estès de nou al sud de l’Albera, tot col·laborant en l’organització, logística de les urnes i defensa de les escoles per al referèndum de l’1 d’octubre al Principat.

Ells canten ‘llibertat, igualtat, fraternitat’, però la realitat és l’Estat francès és el país que tanca més migrants a Europa: l’any passat va tancar 46.800 persones; 204 d’elles, infants. Les pèssimes condicions precàries en què treballen els aproximadament 8.000 temporers al Rosselló és l’altra realitat. Macron i Le Pen representen dues cares de la mateixa moneda: la de les agressions contra la classe treballadora i els nostres drets. I això vol dir atacar, en primer lloc, la baula més dèbil de la nostra classe, les persones migrades. Aquesta violència és la punta de l’iceberg d’una República que tampoc no és apta per a dones. Mentre Macron treu pit per perseguir per llei l’assetjament al carrer, les dades són palmàries: 123 dones assassinades el 2016, un feminicidi cada 3 dies. L’escletxa salarial a l’Estat francès és d’un 9% de mitjana, per bé que pot arribar al 24%.

Liberal de façana o obertament racista, pro-europeu o euro-escèptic, les receptes que l’Estat ofereix als pobles i nacions oprimides sota el seu jou menen cap al mateix camí: l’anorreament total, la nostra desaparició com a poble conscient, com a classe amb drets. El recent referèndum de Nova Caledònia no ens ha de fer enganyar: l’han concedit després d’una massacre de dècades i d’una substitució poblacional amb colons ben remunerats per garantir-ne el resultat. Com el català, els pobles bretó, cors, basc i occità, entre altres, encara esperem reconeixements dels nostres drets.

Quan diem que la lluita és l’únic camí ho diem per destacar la important mobilització popular contra l’expulsió d’una família albanesa instal·lada a Perpinyà i desallotjada amb mètodes de dubtosa legalitat dels edificis ocupats per a allotjar provisionalment famílies i migrants que es troben al carrer. Quan diem que la lluita ens dóna el que el poder ens pren és per denunciar l’ascens de l’extrema dreta, que no tan sols es mesura en el nombre de vots i de càrrecs electes sinó també en la incidència que té el seu discurs en les polítiques governamentals, des de ja fa massa anys, i en diversos partits polítics com poden ser LREM, LR o el PS.

El nostre present passa per la necessitat de vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. En aquest sentit, cal posar damunt de la taula, tants cops com faci falta, el dret a decidir-ho tot, bastint un projecte propi en tots els nivells de l’acció política. Hem de desenvolupar un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Perquè l’únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita, saltant-nos les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes.

La lluita des de l’exercici de la memòria històrica, que és la de totes nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l’annexió francesa el 1659, és també, ara, la lluita contra l’assimilació cultural i lingüística de les comarques nord-catalanes. Són les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d’exclusió, les que ens permetran ser poble i construir Països Catalans des del nostre dia a dia.

El proper dissabte 10 de novembre, ens veiem als carrers de Perpinyà. Commemorarem la signatura del Tractat dels Pirineus l’any 1659 i reivindicarem que sem nord i fem Països Catalans!

Roben al poble per repartir-s’ho entre els rics: assenyalem els bancs com a lladres de la nostra sobirania i dels nostres drets

Endavant (OSAN) encartellem desenes d’entitats bancàries arreu dels Països Catalans per denunciar el robatori legal dels bancs

Endavant (OSAN) hem assenyalat diferents entitats bancàries com a lladres de la nostra sobirania. Arreu dels Països Catalans, hem enganxat cartells amb el lema “Roben al poble per repartir-s’ho entre els rics” a seus de La Caixa, Ibercaja, BBVA, Bankia, Santander, Banc Sabadell i Banc Popular, entre altres. L’acció s’ha fet per denunciar l’enriquiment que fan a través d’un dret bàsic com és l’habitatge, en el marc de la campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació.

La nit del dimarts 6 al dimecres 7 de novembre, l’organització política Endavant (OSAN) hem assenyalat diverses entitats bancàries com a lladres dels nostres diners i la nostra sobirania. Arreu dels Països Catalans, s’han enganxat desenes de cartells amb el lema ‘Roben al poble per repartir-s’ho entre els rics’ a seus de La Caixa, Ibercaja, BBVA, Bankia, Santander, Banc Sabadell i Banc Popular, entre altres.

L’acció s’ha fet com a resposta a la decisió emesa el mateix dimarts 6 de novembre pel Tribunal Suprem respecte qui ha de pagar els impostos de les hipoteques, coneguts com els costos dels actes jurídics documentats (AJD). Recordem que l’únic interessat a inscriure l’operació i elevar-la a escriptura pública -per poder recuperar els diners en cas d’impagament- és l’entitat que fa el préstec. Ras i curt, es tracta d’un impost que imposa i beneficia el prestador, és a dir, el banc.

El 18 d’octubre, el TS va fallar a favor de les usuàries, sentenciant que són les entitats bancàries i no les clients les que han de pagar els impostos de les hipoteques. La reacció de qui governa i mana realment a l’Estat espanyol, l’ÍBEX-35, no es va fer esperar: jornada negra per al sector bancari espanyol. La picada de crostó va ser immediata: a l’endemà, el TS es feia enrere amb arguments d’allò més febles. Ahir, 6 de novembre, el ple del TS va fallar contra les usuàries, carregant-se la doctrina marcada feia només tres setmanes.

Amb aquesta decisió judicial, s’han evidenciat, un cop més, els privilegis del sistema bancari espanyol. En aquest sentit, es confirma que la mateixa justícia és un element de la classe dominant. Tot això, recordem-ho, en una qüestió tan central com el dret bàsic d’accés a l’habitatge, cada cop més vulnerat arreu dels Països Catalans.

Cal que denunciem el poder dels bancs, que roba i subjuga la nostra sobirania, i fem visible una justícia parcial i classista. Fan negoci sobre el dret a l’habitatge, on la classe treballadora i les classes populars només hi podem perdre. Allà on la banca guanya, perquè mana, li diuen democràcia i no ho és.

L’acció s’ha fet a Palma, Girona, Gràcia, Sant Feliu de Llobregat, la Seu d’Urgell, Sants, Lleida i el Vendrell, entre altres.

 

Continuem fent front a la repressió de l’Estat espanyol!

Davant la petició fiscal de 177 anys de presó per a diversos presos i preses polítics catalans, des d’Endavant OSAN volem mostrar el nostre total rebuig a aquest nou acte repressiu contra el dret d’autodeterminació dels Països Catalans. Un rebuig que creiem que no pot quedar només en la gesticulació retòrica, sinó que volem transformar en propostes mobilitzadores. És per aquest motiu que volem compartir les següents reflexions.

Aquesta petició fiscal és la culminació de l’accentuació autoritària de l’estat, que ha portat el processament judicial d’un miler de persones per voler facilitar l’exercici del dret d’autodeterminació. Una accentuació autoritària que, a més, s’ha escampat amb detencions i empresonaments que ataquen la llibertat d’expressió i els drets polítics, que combinada amb la impunitat judicial dels grups d’extrema dreta que actuen als Països Catalans, té com a objectiu espantar el poble.

L’objectiu del procés judicial no és només espantar i amenaçar els milions de persones que defensem el dret d’autodeterminació. Volen fer abjurar les forces autodeterministes del Principat de la unilateralitat i la desobediència, que és l’única via que permet exercir realment l’autodeterminació. Així mateix, volen llançar un avís a qualsevol intent d’obrir el debat autodeterminista al País Valencià i les Illes Balears. En la seva democràcia, no és possible parlar de tot.

Aquesta causa general contra l’autodeterminació no té res a veure amb la necessitat d’una dura crítica política contra el processisme i la gestió del mandat de l’1 d’octubre. Ni la repressió pot ser l’excusa per evitar la crítica política, ni la crítica política pot ser l’excusa per inhibir-se de la mobilització antirepressiva.

Cal convertir el judici oral en una gran mobilització contra l’aparell de l’estat espanyol. Les mobilitzacions al voltant del judici no han de servir per acumular forces cap a un procés negociador sinó per tot el contrari. La mobilització antirepressiva ha de servir per a fer descarrilar aquest procés de reforma i reassentament de l’Estat i obrir encara més el fossat entre el poble català i l’aparell de l’Estat espanyol.

Proposem als agents socials, polítics i sindicals treballar, cadascú des de l’àmbit i protagonisme que li pertoqui, per la convocatòria d’una vaga general i d’una jornada de lluita el primer dia del judici oral. Creiem que l’estratègia d’acusar l’Estat dins la sala de vistes s’ha de complementar amb la realitat d’un país paralitzat. Pensem que només una contundència mobilitzadora d’inici, hereva de les de l’1 i 3 d’octubre, ens permetrà poder teixir les aliances amb sectors socials d’altres territoris de l’estat i d’arreu d’Europa que posin l’aparell de l’Estat espanyol contra les cordes. Una mobilització especuladora, que remeti a la incertesa del 10 i 27 d’octubre, creiem que aïllarà i desmobilitzarà el moviment independentista.

Li diuen democràcia i no ho és!

Països Catalans, 2 de novembre de 2018

Anar on volem anar, deixar de fer de crossa

L’autor fa una proposta per encarar les municipals des de l’Esquerra Independentista

Al si del moviment sobiranista i independentista conviuen actualment diversos corrents, que podem classificar segons el marc nacional de sobirania pel qual aposten, regional de Catalunya o nacional de Països Catalans; per com volen aquest alliberament, si alhora o gradualment, per territoris; i segons si volen aquest alliberament per mantenir-se dins els paràmetres i estructures del capitalisme patriarcal o bé per sortir-ne. Aquests, a grans trets, són els motius de fricció dins l’espai polític sobiranista. L’esquerra independentista, aquells i aquelles que treballem per l’alliberament nacional dels Països Catalans –sense ritmes, alhora- i per superar el capitalisme patriarcal i les estructures del poder que el sustenten, tenim el deure i l’obligació de saber llegir el moment i treballar, des d’ara mateix, en l’articulació d’una majoria social i política que desbordi la resta d’opcions regionalistes, les gradualistes i les sotmeses als interessos del capitalisme patriarcal. Treballar per construir hegemonia dins el moviment, pas previ per desbordar els estats opressors i les estructures del poder.

No treballar en aquest sentit ens deixa en un paper d’estrassa. Ens fa esdevenir l’ala esquerra d’un moviment regionalitzat inserit en el sistema i, alhora, apuntalar les polítiques neoliberals dels governs autonòmics, als quals volem disputar el projecte social per a les classes populars. És a dir, treballem contra els objectius estratègics del nostre propi moviment, pel simple fet que som incapaços de desenvolupar el nostre projecte, o pitjor encara, per la por de fer-ho. La cantarella del “no ens entendran” sovint amaga les nostres mancances a l’hora de defensar el projecte polític o la incapacitat de confrontar models, quan el més senzill és seguir el corrent i dir allò que cert mitjans volen sentir.

Entrem en un any electoral, i qui més qui menys ja té el focus posat en el maig vinent. Així doncs, cal treballar per fer valdre el projecte polític històric –i present, fins que ningú no l’impugni-, posar entre les cordes les forces polítiques de dretes del govern autonòmic, denunciar la repressió policial dels mossos d’esquadra i la complicitat amb els feixistes arreu del país i recordar als seus socis de govern que ells també en són responsables. Evidenciar la negativa d’aplicació del mandat de l’1 d’octubre –Llei de transitorietat- i destapar les mentides sobre les estructures d’estat i els crèdits financers que havien de fer possible l’inici de la República, entre d’altres, és incompatible amb presentar candidatures anomenades ‘Republicanes’ als nostres municipis.
Les candidatures republicanes són una doble derrota per a l’esquerra independentista, ja que, d’una banda, ens neguen la possibilitat de crítica al republicanisme neoliberal i, de l’altra, deixen amplada de banda a les opcions reformistes del règim del 78 per regenerar-se, sigui com a opció socialdemòcrata en candidatures dels comuns, sigui per erigir-se com la solució recentralitzadora i repressiva de Ciutadans davant l’embat republicà o sobiranista.

Diuen que anem lents perquè anem lluny, però el cert és que, encara que anem lluny, si fem de crossa no anem allà on volem anar, ja que la crossa fa el mateix camí que el coix. En el mentrestant –i ràpidament, perquè van a prop-, els adversaris no deixen de fer camí, el seu camí. I anar lent i fer de crossa és la nostra mort com a moviment. Si els companys de viatge assoleixen mai el seu camí, de pacte entre elits, tingueu ben clar que no ens faran costat –mai no ho han fet- i els adversaris seran més forts. Cal, doncs, començar a treballar des d’ara i a cada barri, poble i comarca dels Països Catalans per generar un moviment polític que planti cara i batalla, tant dins les institucions com al seu marge. Hem de disputar la lluita d’idees als qui a l’octubre van abandonar el consens que el carrer va marcar i van segrestar la voluntat popular dins un Parlament poruc i autocensurat, i hem de disputar la idees i els carrers a aquells que continuen negant amb la força de les armes o de les forces de xoc feixistes la materialització del projecte popular del mandat de l’1 d’octubre, de ruptura amb el règim del 78.

Això, avui en dia, tan sols ho pot fer un sol espai polític, l’esquerra independentista. L’espai que pot dir alt i clar que no ha abandonat el consens del carrer, l’espai que no ha deixat d’aturar desnonaments, combatre feixistes, reivindicar la nació sencera i apostar per un moviment feminista i de classe que superi el règim del 78 i l’entramat que el sustenta. Cal, doncs, acumular forces i massa mobilitzada entorn de les seves consignes, enquadrar cada cop més gent als espais de lluita popular (pa, sostre i treball, i vides dignes) i a les organitzacions política, juvenil, estudiantil, sindical, antirepressiva i institucional del moviment. Només així tindrem opcions de materialitzar el projecte propi. Qualsevol altre camí és el del coix, que no porta enlloc.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants i de la CUP Sants, publicat el 29/10/2018 a L’Accent