L’únic desllorigador és l’autodeterminació

L’Esquerra Independentista (Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant i SEPC) volem donar a conèixer diverses consideracions després de la celebració del Consell de Ministres ahir a Barcelona.

En primer lloc, volem subratllar el fet que l’estat espanyol va necessitar militaritzar la ciutat amb més de 9.000 policies i, ni tan sols així, no van aconseguir que la reunió es desenvolupés amb normalitat. Tal com vam fer l’1-O i el 3-O, un poble mobilitzat és un poble que guanya, i així ho va tornar a demostrar ahir el poble català amb talls de carretera des de bon matí, concentracions de rebuig al voltant de la Llotja de Mar i arreu del territori i, al vespre, donant suport a les persones detingudes.

En segon lloc, l’Esquerra Independentista evidenciem que el govern de JxCat i ERC està intentant tancar per dalt –amb un pacte autonòmic—el que el poble està obrint des de baix. En els darrers dies trobem alguns exemples que constaten això: la reunió de dijous a Pedralbes, amb comunicat conjunt inclòs, el sopar del govern espanyol amb representants del govern català i la patronal, l’actuació dels mossos el 21-D, la criminalització de les protestes i les diverses formes de lluita, argumentada amb un fals esperit de diàleg, o la necessitat de criticar tota expressió de protesta que ells no liderin. Dit d’una altra manera, els pactes que comporten les renúncies a què ens volen dur necessiten una escenificació simbòlica independentista que contrasta directament amb els fets materials i concrets que duu a terme el govern: repressió i criminalització de tothom qui se surt del guió escrit.

Per tot això, l’Esquerra Independentista denunciem com, a partir de la política de despatxos, ambdós governs aposten per un pacte autonòmic. Tenim clar que cap tipus de negociació amb l’estat no és possible, sinó que el camí va en la línia que marquen les mobilitzacions d’ahir. És amb l’organització popular i la mobilització sostinguda que podrem lluitar per fer efectius els nostres drets polítics i socials, així com exercir una veritable autodeterminació per tal que, efectivament, tombem el règim. Així mateix, considerem que l’actuació policial d’ahir va estar marcada, com ja és habitual, per irregularitats i brutalitat; es tracta, doncs, d’un nou episodi de violència institucional que també busca inocular la por al poble i desmobilitzar-nos.

El conflicte polític generat per la negació de drets per part de l’estat espanyol contra el poble català no es resol amb la força policíaca ni amb la imposició política, sinó garantint i exercint drets que assegurin una vida digna per a tothom: l’únic desllorigador és l’autodeterminació. Per tot plegat, recuperant els aprenentatges de l’1-O i el 3-O, l’Esquerra Independentista mantenim la crida al poble dels Països Catalans: alcem-nos, contra la repressió, per la llibertat dels presos i preses polítiques. Alcem-nos, pels nostres drets polítics i socials. Alcem-nos, per exercir l’autodeterminació. Alcem-nos, perquè, avui com ahir, la lluita és l’únic camí!

Països Catalans, 22 de desembre de 2018
Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant, SEPC

El 21D, Tombem el règim!

Manifest de les mobilitzacions unitàries contra el ‘Consejo de Ministros’ espanyol de 21 de desembre a Barcelona

MANIFEST TOMBEM EL RÈGIM

Avui, 21 de desembre, el mateix dia que fa un any de les eleccions imposades pel govern de Rajoy, s’ha celebrat un Consell de Ministres a Barcelona que tot i que es pretén vendre com una reunió de contingut social no és més que una excusa per justificar un nou desplegament de Policia Nacional i Guàrdia Civil a Catalunya. Tot un acte de provocació de la mà d’un govern que ha intentat mostrar una cara més amable i que ara mostrarà les seves veritables intencions.

Fa més d’un any que més de 2 milions de catalans i catalanes vam exercir el dretd’autodeterminació i reflectir, per mitjà de les urnes del Primer d’Octubre, la voluntat d’emprendre un camí vers la República Catalana.Una acció d’exercici democràtic que ha estat (i continua sent) fortament represaliada per part d’un Estat espanyol que, davant d’un moment de crisi, demostra que les estructures antidemocràtiques que va construir durant el Franquisme continuen intactes.

L’anomenada Transició no va ser més que una operació de blanqueig que no ha democratitzatòrgans judicials ni ha jutjat a cap membre del govern dictatorial. Per això l’entesa ha estat i serà impossible, i per això el govern espanyol, independentment del seu color, no farà altra cosa que provar d’imposar la seva llei sota l’amenaça vetllada d’un 155 etern. Fins i tot l’autonomisme és una il·lusió, cosa que va quedar demostrada quan el Tribunal Constitucional va frenar mesures socials aprovades al Parlament.

Acabar amb el Règim, per a viure com?

Tot i que a Catalunya ja s’havien privatitzat la majoria de serveis públics, des del 2008, com a conseqüència de la Crisi, les condicions de vida, els drets socials, econòmics i culturals s’han vist especialment afectats i pauperitzats i el masclisme, el racisme i les agressions al col·lectiu LGBTI creixen al mateix ritme que la ultradreta. L’habitatge continua sumant morts i persones expulsades de les seves llars, les llistes d’espera en sanitat continuen augmentant, el sistema d’ensenyament continua perdent recursos, la precarietat laboral s’estén per tot arreu, s’està atacant el model d’immersió lingüística. Tots els àmbits de la vida estan sent espoliats pels interessos econòmics i l’autoritarisme.

Pel que fa al darrer any, el retrocés democràtic patit és esfereïdor. No és normal la persecució a qui vol exercir la seva llibertat d’expressió. No és normal la repressió a membres dels CDR com l’Adri Carrasco (exiliat a Bèlgica) o la Tamara Carrasco (amb mesures cautelars que no permeten que surti de Viladecans). No és normal tenir un govern votat a les urnes exiliat, i l’altra meitat a la presó, juntament amb líders socials, a punt de passar per un judici injust i sense garanties, procés que ha començat aquest mateix 18 de desembre. No és normal tenir unes institucions buidades de capacitat de govern que només poden acomplir funcions de gestió, com en l’època de Franco. No és normal haver patit només entre setembre i desembre de 2017 més de 139 atacs feixistes de manera impune, i això sense conèixer les dades d’aquest any.

És per tot això que queda clar que, si volem exercir el nostre legítim dret a l’autodeterminació, és per construir un nou país amb unes estructures socials on es vegin reflectides les lluites que cada dia duem a terme en multitud de fronts: lluites com la dels col·lectius per l’habitatge digne parant desnonaments, el moviment feminista, el caràcter marcadament antifeixista de la nostra societat, la lluita per mantenir la nostra escola pública de qualitat i inclusiva, la dels i les estudiants universitàries, les organitzacions de defensa de la llengua i cultura, la lluita pels drets laborals, la lluita per unes pensions dignes, i un llarg etcètera.

No es pot reclamar el que es dóna, però si allò que se’ns pren

Per fer front a aquesta situació hem de plantar cara. Els darrers mesos hem vist que no es pot deixar tot en mans dels partits polítics. L’únic moment en què el Règim va tremolar és quan el poble català va emprendre jornades com les de l’1 i el 3 d’octubre, que en la seva transversalitat i di
versitat van ser, no només el motor de les demandes, sinó també el motor de les propostes i de la construcció d’un nou país més just.

Per assolir els objectius hem d’estar organitzades i comprendre que part de la solució implica assumir que les institucions no són només dels representants dels partits polítics. En els darrers deu anys s’ha produït un canvi social profund i és el fet que les persones, el poble, hem decidit que no ens quedem confiant a casa ni volem delegar únicament als partits la nostra participació política. Volem ser part activa i propositiva de la vida social i política del país. És aquí on rau la clau del canvi substancial, d’un poder constituent que pot ser transformador.

Sobren motius per lluitar per enderrocar i invalidar el Règim del 78 i constituir una nova forma d’organització social que garanteixi una vida digna. Per això, farem d’aquest 21 de desembre una jornada de lluita, i no serà una lluita aïllada sinó l’inici d’un cicle de mobilitzacions amb el que recuperar la sobirania que se’ns roba i nega, i que només assolirem plenament amb la República Catalana.

TOMBEM EL RÈGIM! PELS DRETS SOCIALS I POLÍTICS, PER L’AUTODETERMINACIÓ, CONTRA LA REPRESSIÓ!

El #21D i sempre, les batalles es guanyen als carrers: siguem ingovernables!

21 de desembre de 2018. Dues setmanes des que va complir 40 anys la Constitució espanyola, una eina completament antidemocràtica al servei de les classes dominants i contrària als interessos i drets dels pobles, de les dones i de la classe treballadora.

21 de desembre de 2018. Un any després d’unes eleccions autonòmiques fraudulentes imposades per l’aplicació de l’article 155 de la mateixa Constitució. Aquestes eleccions van ser una evidència més que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista.

La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’estat. Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real.

Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania. També el del Principat de Catalunya, més encara amb un govern que ha dilapidat tot el capital polític acumulat l’1-O, el 3-O i el 8-N de 2017, i que s’està dedicant a imposar l’autonomisme a còpia de brutalitat policíaca. L’autodeterminació és una revolució política que només el poble, que no hi tenim res a perdre, podem dur a terme realment.

El 21 de desembre de 2018 pot i ha de ser, també, un revulsiu per a estendre les lluites arreu.

  • Per les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat dels presos polítics i la tornada dels exiliats: amb l’inici d’uns judicis ignominiosos a la vista, la normalitat no pot ser la tònica dels nostres dies.
  • Pels drets socials i la millora de les condicions de vida: només trencant amb l’estat Espanyol podem garantir uns serveis públics universals i unes condicions de vida dignes per a tothom.
  • Per una veritable democràcia: hem de poder decidir sobre tots els aspectes que afecten la nostra vida i no només votar representants cada 4 anys.
  • Per una societat feminista: contra totes les formes de violència, opressió i explotació que patim les dones, per erradicar un patriarcat que té base legal en el règim del 78.
  • Pel dret a l’autodeterminació: des de la mobilització sostinguda de tots els altres elements en lluita, essent conscients de la nostra força com a classe treballadora i del fet que només amb un poble disposat a assumir fins a les darreres conseqüències podrem materialitzar la nostra independència.

L’articulació política del projecte d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes és la millor forma de combatre l’estat espanyol demofòbic, oligàrquic i explotador. A l’estat espanyol, n’hi diuen democràcia i no ho és: siguem ingovernables, les batalles es guanyen als carrers!

Entre les armilles grogues i les línies roges

El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

“Jugar al discurs únic de la no-violència ha estat una trampa, un error del moviment independentista en què ara ha quedat atrapat. Cal fer autocrítica, perquè en aquest cicle nou de lluita, estàs sent esclau del discurs anterior”. Amb aquesta claredat i senzillesa s’expressava una de les ponents de la taula rodona sobre autodefensa i no-violència organitzada pel CDR de Sant Andreu, el passat 3 de desembre. “En algun lloc he llegit ‘La no-violència ha derrotat imperis’. Això és mentida”, va dir l’altre ponent.

Ambdues ponents van posar damunt de la taula diversos aspectes que convindria tenir en compte en general, per a qualsevol lluita, però especialment en el moviment popular que lluita per la constitució d’una República catalana, objectiu de qui organitzava l’acte. Les idees principals es podrien sintetitzar en aquests punts:

  • Cal una anàlisi concreta del context. No es pot caure en l’error d’estigmatitzar la lluita pacífica ni de criminalitzar l’acció directa. El que ha de primar per davant de les eines que es fan servir són els objectius a assolir.
  • El debat que hem de tenir les que ens mobilitzem des de baix és sobre l’eficàcia de les eines per a assolir els objectius que volem, no sobre les eines en si. Parlem de lluita, no de violència o no-violència: dividir-nos és el que busca el poder.
  • Les mobilitzacions tenen un objectiu, i hem de calibrar això políticament en funció de les nostres forces. Cal que, cada cop, capes més àmplies de la població entenguin que l’acció directa és una eina més.
  • Avís per a navegants: des de fa molt de temps, no som nosaltres qui definim què és violència; ho fan ells. Hi tenim poc a guanyar, en aquest jardí. Hem de prescindir dels seus marcs i definir-los nosaltres. Hem de valorar les accions des de l’eficàcia política i des de l’ètica, tenint en compte que també hi ha coses inoportunes.

En aquest sentit, cal assumir que tota mobilització és l’expressió d’un conflicte entre dues o més parts, i el que cal analitzar en tot moment és en quina correlació de forces es troben les oprimides per a poder assolir els seus objectius. Una de les ponents va comentar que hi ha un historiador italià que afirma que “l’índex de brutalitat i violència d’un conflicte el marca el nivell de violència i brutalitat de la força opressora”. Per tant, no podem criminalitzar qui es defensa.

“L’autodefensa és un dret que reconeixen fins i tot totes les religions i les legislacions. I això ho pots fer oposant el teu cos o d’una altra manera”, va afirmar una de les ponents. I va afegir que el sabotatge és una acció típica dels moviments populars, “ara pràcticament abandonada, però que té un risc molt baix i pot tenir una efectivitat molt gran”, tant en grans mobilitzacions ―obertura de peatges amb grans moviments de vehicles― com en petites ―inutilització de caixers automàtics en l’aniversari de l’1-O.

Així les coses, el debat entre el moviment popular independentista no hauria de ser el de centrar-se en quines eines fa servir, sinó per a què les usa. Centrar-se en quines eines és un (no) debat imposat per qui té la força per a fer-ho: el poder, des dels grans altaveus mediàtics. Entremig, la desaparició d’una independència indolora, màgica, “de la llei a la llei”, no ha servit encara per obrir el meló del debat de fons, i que gran part del sobiranisme està volent esquivar: legalitat versus legitimitat. Fer aquest debat sense apriorismes comporta entendre que materialitzar una ruptura que sigui vàlida per a fer efectiva la independència implica desobeir, i que concretar això vol dir establir una correlació de forces materials que la facin possible. I, això, sense línies roges imposades des de dins o des de fora.

Així mateix, l’acció dins del moviment popular independentista tampoc no hauria de ser copiar per mimetisme allò que ha funcionat en un lloc en concret, sinó veure quin denominador comú pot extrapolar-se a la nostra lluita concreta. Fet i fet, seria allò que dèiem al principi de l’anàlisi concreta del context. Per exemple, les armilles grogues a l’Estat francès tenen força com a simbolisme, però des del carrer n’hem de llegir allò que els fa tenir èxit: masses de gent a les manifestacions, mobilitzacions sostingudes, combinació d’eines de lluita en funció dels objectius a assolir ―en les primeres mobilitzacions vèiem sardanes als peatges, ara veiem contenidors en flames als carrers de París― i un llarg etcètera que ens faria veure punts en comú amb el 20-S, l’1-O, el 3-O i el 8-N de 2017, així com amb el 29-S o el 6-D d’enguany, entre d’altres. Alerta: punts en comú no vol dir mimetisme ni identificació completa.

La materialitat de les múltiples eines de lluita no ens ha de fer oblidar l’altra cara de la moneda: la repressió contra qui les fa servir, siguin quines siguin. Així, com que el discurs de què és violència i què no el marca el poder, i no el bàndol oprimit en lluita, ens trobem que dues persones són a la presó per pujar damunt d’un cotxe i que mig govern també hi és per permetre una votació, entre milers de represaliades per les coses més minúscules o surrealistes. Replicar aquests esquemes criminalitzadors contra el moviment popular amb qui, suposadament, es comparteix el mateix objectiu polític, és un tret al peu i el primer obstacle per a l’alliberament, així com una excusa per no abordar el debat de fons.

Entre les línies roges i les armilles grogues, les caputxes negres permeten omplir els carrers de colors en un #HoliFestival. El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

Article d’opinió de Roger Sànchez Esteban, militant d’Endavant (OSAN) i membre del CDR Sant Andreu, publicat a L’Accent el 12/12/2018

86è aniversari de les Normes de Castelló. Volem viure plenament en català!

Enguany fa 86 anys de les normes de Castelló, aprovades el 21 de desembre de 1932, i que commemorem hui. Fou una fita que suposà l’establiment de les normes ortogràfiques, primer pas per a la normalització i recobrament de la llengua pròpia al País Valencià. Es tracta d’unes normes que, com no podia ser d’altra manera, afermaven la unitat de la llengua catalana.

La importància, no només per a la llengua, sinó també política, d’este fet, la confirmen també els esforços incessants dels enemics de la llengua per a atacar esta unitat: els esforços de l’estat espanyol per a dividir, afeblir i arraconar la nostra llengua a través de les seues lleis, dels seus jutges, dels seus mitjans, i també dels grups «incontrolats» que ataquen persones, llibreries, escoles, i que les seues forces policials mai no persegueixen; la discriminació constant per a fer-nos renunciar a la llengua; els obstacles a l’escola en valencià; les sentències dels seus tribunals per a impedir cap avanç de la llengua en l’administració, i els intents de tancar i dificultar els mitjans en la nostra llengua. Fins i tot prohibeixen que les institucions dels diferents territoris dels Països Catalans ens comuniquem en la nostra llengua comuna, imposant-nos la seua per la força. L’estat té ben clar que per a assolir el seu objectiu d’imposició i uniformització, dividits som més febles. I és per açò que, malgrat insistir constantment que no som un poble, que els Països Catalans no existeixen ni existiran mai, en la seua constitució, amb la que reconvertiren la dictadura franquista en el règim constitucional borbònic del 78, del qual ara celebren els 40 anys, van haver de dedicar un apartat a prohibir-los.

Amb els seus atacs constants, l’estat també ens demostra que l’autonomia no és més que una concessió subordinada, que en cap moment no pot exercir cap sobirania, i que com a concessió, l’estat pot decidir en tot moment retallar-la, mutilar-la o suprimir-la, i ho fa a través les sentències del seu tribunal constitucional també per a imposar-nos la seua llengua. El fet que canvien els governs autonòmics i se substituïsca la dreta més espanyolista i corrupta per altres gestors no canvia este fet. Sense trencar amb este estat, seguim sotmesos a la seua política d’assimilació.

Però després de tots estos anys, de 40 anys de dictadura feixista i de 40 anys de règim constitucional monàrquic d’un estat que vol agranar-nos, malgrat ells, i malgrat el paper de la col·laboració de les classes privilegiades, sempre servents dòcils de l’estat, la llengua perviu. És viva perquè la gent del poble no l’hem abandonada ni tenim cap intenció de fer-ho.

Fa 36 anys, el 25 d’abril de 1982, a la plaça de bous de Castelló es feia un aplec per a recordar els 50 anys de les Normes, en el qual Joan Fuster recordava que el valencià, el català que parlem al País Valencià, segueix sent una llengua postergada i perseguida, i reafirmava la fidelitat del poble a la llengua, al sentit de les normes, a la més decidida resistència davant dels atacs a la llengua. Féu un parlament que remarcava la necessitat de recobrar la nostra unitat com a poble, desenes de milers persones respongueren amb el crit «País Valencià, Països Catalans!».

L’esquerra independentista ha participat també, des de fa més de quinze anys, en els actes de commemoració anual de les Normes, refermant el compromís amb la llengua i amb la necessitat de continuar amb la lluita. Avui ho tornem a fer des d’Endavant, organització de l’esquerra independentista: tornem a ser ací perquè no renunciem a la nostra llengua, ni a recobrar la nostra unitat, ni a la independència; perquè no podem fer una altra cosa, perquè totes les vies que passen per l’estat, per acceptar els seus límits autonòmics, la divisió que ens imposa, acaben en via morta. Per açò volem refermar el compromís amb la plena emancipació del nostre poble i amb l’alliberament dels Països Catalans.

Alcem-nos! Aturem-ho tot el dia que comencin els judicis!

Alcem-nos!

L’Esquerra Independentista i el conjunt d’organitzacions vinculades cridem a “aturar-ho tot” a l’inici del judici

Emplacem a totes les forces polítiques, socials i sindicals a començar els preparatius per planificar les mobilitzacions i aturades.

Diverses organitzacions vinculades a l’Esquerra Independentista hem presentat avui l’estratègia de mobilitzacions de cara als judicis del Tribunal Suprem contra el procés d’autodeterminació de Catalunya i cridem a “aturar-ho tot” i a mobilitzar-nos des del primer dia per alterar la normalitat quotidiana i econòmica del país.

Carles Riera, diputat de la CUP Crida Constituent, ha posat de manifest que la defensa durant els judicis ha de consistir en una acusació a l’Estat espanyol i una reivindicació de l’exercici del dret a l’autodeterminació: “Ho vam fer i ho tornaríem a fer, per la independència i els drets civils i polítics, vulnerats constantment per l’Estat espanyol, que demostra dia rere dia que és un estat profundament antidemocràtic”.

A la roda de premsa de presentació de la campanya Alcem-nos, l’Esquerra Independentista hem cridat a convertir els judicis en un “boomerang democràtic” i a activar la mobilització popular per fer front a la vulneració de drets polítics i civils a través de la resistència activa i de la desobediència civil de la població per tal de denunciar un judici que forma part d’una macrocausa general en contra del dret a l’autodeterminació i que atempta contra els drets democràtics fonamentals.

Per aquest motiu, l’Esquerra Independentista fem una crida, ja des d’ara, a la mobilització popular, a alçar-se contra la retallada de drets polítics i civils, i a aturar-ho tot des del primer dia del judici, amb el 3 d’octubre com a referent quant a amplitud de la mobilització. “La mobilització ha de començar des del primer dia del judici, ha de ser general arreu del territori, a tots els Països Catalans, i ha de tenir incidència en la vida econòmica i social”, ha afirmat Laia Casas, portaveu del SEPC.

Per això, hem emplaçat a totes les forces polítiques, socials i sindicals a començar els preparatius per planificar les mobilitzacions i aturades descentralitzades mentre duri el judici.

La campanya iniciarà el proper 19 de desembre amb un acte multitudinari al Teatre Poliorama, a Barcelona, i després s’estendrà arreu del territori.

La Taula de l’Esquerra Independentista està formada per Alerta Solidària, Arran, Cos, CUP, Endavant Osan i SEPC, i les organitzacions que s’han adherit a la campanya són: Constituents per la Ruptura, Crida Constituent, La Forja, Lluita Internacionalista, Pirates i Poble Lliure.

40 anys de la constitució espanyola. Li diuen democràcia i no ho és!

Assenyalem edificis de l’Estat espanyol i d’altres institucions que segresten la nostra sobirania

Amb motiu dels 40 anys de la Constitució espanyola, hem denunciat que és una eina completament antidemocràtica al servei de les classes dominants i contrària als interessos i drets dels pobles, de les dones i de la classe treballadora. Des de comissaries de la policia espanyola a delegacions d’hisenda o jutjats, hem assenyalat edificis de l’Estat espanyol i d’altres institucions que segresten la nostra sobirania.

Avui, 6 de desembre, se celebren 40 anys de la constitució espanyola, l’episodi que posa fi a la transició. Aquest esdeveniment és un dels principals elements que referma el Règim del 78 i la base legal de la negació dels nostres drets com a dones, com a classe treballadora i com a poble, en pro dels drets de les oligarquies polítiques, socials i econòmiques de l’Estat.

La Constitució plasma al seu si la dominació de classe de la burgesia per damunt de les classes populars. Tenim multitud d’exemples, com la reforma de l’article 135 realitzada durant el 2011 per part del PP i el PSOE, seguint directrius de la Unió Europea. Aquesta reforma prioritza el pagament del deute, assegurant beneficis multimilionaris pels banquers i l’estabilitat del sistema capitalista, per davant de garantir unes condicions mínimes de dignitat per les classes populars. Cal recordar que el deute públic va passar d’un 36,3% del PIB al 2007 a un 98.3% al 2017, i que una part significativa d’aquest deute correspon al rescat bancari.

A més, la Constitució encarna en la figura del Rei la unitat i la permanència de l’Estat i ofereix a la família reial una posició suficientment elevada per defensar els seus interessos i el seu enriquiment personal. La constitució nega expressament l’articulació política dels Països Catalans situant a l’exèrcit com el màxim garant de la seva unitat, dividint el nostre país a través de les províncies i en comunitats autònomes i prohibint la federació de territoris. Es garanteix una línia contínua entre el franquisme i la monarquia constitucional mantenint les estructures i les principals figures de les institucions fonamentals de l’estat com la policia, l’alt funcionariat i sobretot la justícia, passant del Tribunal d’Ordre Públic a l’Audiència Nacional, garantint dècades de control judicial per part del règim i mantenint una justícia classista i patriarcal. Una constitució redactada per homes, que reforça el patriarcat i els privilegis masculins.

En canvi, aquells articles que fan referència a garantir drets socials bàsics per a totes les persones, com són el dret a un habitatge digne, una remuneració del treball i unes pensions suficients per tal de poder satisfer les necessitats i portar una vida digna, són paper mullat. Això fa evident que l’Estat espanyol és constitucionalment un règim creat per negar-nos la nostra sobirania com a poble i permetre l’enriquiment i la concentració de poder en mans de l’oligarquia a costa de l’empobriment progressiu de la resta de la població. Davant d’això, l’articulació política del projecte d’uns Països Catalans socialistes i feministes és la millor forma de combatre l’Estat demofòbic, oligàrquic i explotador espanyol.

L’acció s’ha fet a llocs com diversos jutjats, incloent-hi la Ciutat de la Justícia, seu de l’INSS, la seu del TSJC, comissaries de la policia espanyola, bancs i delegacions d’Hisenda, a ciutats com Manresa, Terrassa, Esplugues de Llobregat, Nules, Sant Feliu de Llobregat, Lleida, Barcelona, Sabadell, Cornellà de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, el Prat de Llobregat, la Seu d’Urgell i Mataró.

Del 25-N, les violències i les democràcies

Haurem passat un altre 25 de novembre amb actes de denúncia, accions i declaracions solemnes. Segurament, tot el que s’haurà fet haurà servit per crear una mica més de consciència; haurem actualitzat les xifres de dones assassinades, agredides o violades, i haurem dedicat una part del nostre temps a reflexionar sobre com pot ser que hàgim de cridar que no en volem ni una més. Haurem passat, en definitiva, un altre 25-N. I haurem sumat un dia més de presó, un dia més de maltractaments, un dia més de gana o un dia més de por. Sia als Països Catalans o a Ginebra, hi ha dies que passen per totes igual.

I abans no arribi la pròxima diada feminista, la pròxima cita per a denúncies, accions i declaracions solemnes, potser en aquest interval de temps podríem avançar. Per no trobar-nos que ens acostumem a comptar-nos com a víctimes, de dia internacional en dia internacional. Per no trobar-nos que el sistema també digereix les nostres denúncies, les nostres accions i les declaracions solemnes. Per no trobar-nos, si és que no ho ha fet ja, que les metabolitza i les utilitza per presentar-se com un sistema democràtic, com un sistema que garanteix la llibertat i la igualtat i que, tot i que no és perfecte, és el més perfecte que pot existir. En definitiva, davant la possibilitat que ens facin creure que vivim en una democràcia completa o que cal fugir del feminisme com cal fugir del masclisme, hem de plantejar-nos avançar per tal d’evitar seguir retrocedint.

I ens cal avançar per anar més enllà de la façana, més enllà de les capes oficials i de les xifres; per anar als plecs de l’ànima, al cor dels barris i les vides. I sentir endins que no hi ha democràcia si hi ha gana, que no hi ha democràcia si hi ha impunitat davant el feixisme i que no hi ha vida si hi ha masclisme i patriarcat.

La democràcia no és un corpus legal o un entramat d’institucions. Democràcia no és ni tan sols votar. Perquè no hi pot haver democràcia si s’empresona per voler escoltar el mandat popular, de la mateixa manera que no hi ha democràcia si hi ha gana o si hi ha gent que salta al buit abans de ser desnonada. Perquè la democràcia no és el respecte a la llei, ni tampoc l’estat de dret.

No hi pot haver democràcia si l’amenaça de l’extrema dreta, de les seves agressions, del seu racisme i de la seva voluntat de tornar les dones a la sección femenina no només resta impune, sinó que té la complicitat de massa silencis. Perquè no hi pot haver democràcia si la seguretat de les dones depèn de si no anem amb tanga o de si hem cridat suficientment quan ens han intentat agredir.

La democràcia només pot sorgir d’aquelles formes de governança que vulguin posar la vida de les persones al centre. I això exclou moltes de les lleis, les institucions i les polítiques públiques que, en l’actualitat, s’entenen com a democràtiques. Perquè la llei respon, sempre, a un moment històric, a uns interessos de grup o de classe i a una correlació de forces. I sempre, sempre, cal que ens demanem si aquella llei, en aquell context o amb aquella correlació de forces, permetia posar la vida al centre. I ni la Llei d’Amnistia de 1977 ―que va amnistiar torturadors i no va deixar de condemnar lluitadores per la llibertat―, ni la Constitució espanyola ―que impedeix que els pobles puguin decidir, però no impedeix que els bancs puguin desnonar vides― ni les retallades austericides en educació o en sanitat no posen la vida al centre.

Proposem avançar per no trobar-nos que encadenem commemoracions sense haver modificat ni un bri les consciències ni les realitats materials. Avançar per despullar aquesta democràcia, que no ho és. Avançar per bastir l’alternativa al sistema capitalista patriarcal, que és el feminisme.

Avançar seria crear institucionalitzats pròpies, generar espais de sobirania, superadors de la lògica del benefici i el capital.

Avançar seria que no hàgim de sumar cap dia més de presó ni cap dia més de maltractaments, de gana o de por. Que ens guiï la voluntat de no conformar-nos amb menys. Assumint que en el mentrestant, lleis, interessos o extrema dreta seguiran colpejant la vida. Però alçant-nos quotidianament, perquè, algun dia, els pobles puguem decidir, les preses i les exiliades puguin tornar a casa i les dones i la humanitat sencera puguem, simplement, gaudir de la vida.

Article d’opinió d’Anna Gabriel Sabaté, militant d’Endavant (OSAN) i ex-diputada de la CUP-CC, publicat al Diari ARA el 30/11/2018

El moviment feminista respon amb força arreu dels Països Catalans pel 25-N

Desenes d’actes arreu del territori coincideixen amb la presentació de la campanya «Feminisme per canviar-ho tot», de l’Esquerra Independentista

Amb la gran empenta aconseguida a la vaga feminista del 8 de març d’enguany, el moviment feminista als Països Catalans ha tornat a omplir places i carrers amb motiu del 25-N, Dia Internacional contra la Violència Masclista. Des del dijous 22 fins al mateix diumenge 25, desenes d’actes de tot tipus ―de xerrades a marxes de torxes, de performances a manifestacions, passant per activitats de formació o d’autodefensa― han dibuixat uns Països Catalans feministes que han vist néixer, entre d’altres, el Moviment Feminista de Mallorca. De nou, el moviment feminista ha mostrat la seva vitalitat i força, que a ca nostra es tradueix en el millor element per a la construcció nacional.

Situar les dones treballadores al centre de la nostra lluita és una de les màximes que perseguim des de fa uns anys, tant Endavant com el conjunt de l’Esquerra Independentista. Identificar, fer visibles, denunciar i combatre les múltiples violències estructurals del sistema capitalista-patriarcal forma part, doncs, d’una feina necessària i imprescindible per a avançar. Aquesta lluita també implica una feina interna consistent a revisar-nos, formar-nos, responsabilitzar-nos i generar espais segurs per a les dones; combatre les violències dins les nostres organitzacions són tasques prioritàries, també, per a feminitzar-nos.

Per això, la setmana de la diada del 25-N, l’Esquerra Independentista vam presentar la campanya «Feminisme per canviar-ho tot». Més enllà de les violències físiques, considerem necessari també abordar la violència estructural del sistema econòmic: apostem per un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista. I ho fem amb un programa de 10 punts en què posem al centre de la denúncia i de l’acció política la millora de les condicions materials de vida indispensables per a poder viure una vida digna.

La campanya de l’Esquerra Independentista s’allargarà durant tot el curs vinent i ha de servir per treballar braç a braç amb el moviment feminista de cara a preparar la pròxima gran fita: la vaga general feminista del 8 de març de 2019. Perquè ens volem vives i amb vides dignes en una terra lliure, #DecidimFeminisme per canviar-ho tot.