Pàgina 33 – Endavant

Per un programa feminista d’unitat popular per la independència dels Països Catalans

Comunicat d’Endavant (OSAN) a un any del 27O i la fallida declaració republicana al Principat

“Allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. “Només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives”. “Qualsevol moviment assumit pel govern de Junts pel Sí que passi per no anar fins al final en allò que ha anunciat, la realització d’un referèndum vinculant, convertirà també a aquest en un obstacle en l’exercici de l’autodeterminació dels catalans i catalanes”. Extractes del document L’autodeterminació és una revolució política.

Tot això ho dèiem el juliol del 2017 i els fets posteriors han corroborat aquestes afirmacions. Ara, un any després de la ‘Declaració d’independència’ del Principat, és moment de fer balanç crític per assentar les bases del camí a fer.

D’entrada, caldria assenyalar què va fallar en les dates anteriors i immediatament posteriors a l’1 d’octubre:

la direcció del sobiranisme transversal no va plantejar mai el referèndum com una ruptura popular i democràtica per l’autodeterminació sinó com una acumulació de forces per negociar amb l’Estat una redefinició de l’encaix autonòmic amb algunes prebendes fiscals
en consonància amb això, mai no va crear ni articular cap ‘estructura d’Estat’ o similar: la institucionalitat i la legalitat existents eren només espanyoles, sense voluntat de ruptura
les lectures naïfs o directament ignorants de la naturalesa de l’Estat capitalista en general i de l’espanyol en particular van conduir a una nul·la preparació de l’embat repressiu tant en la seva forma policíaca com jurídica
la carta de la mediació internacional era també un brindis al sol que partia de la manca d’anàlisi tot just mencionada: més enllà de qüestions jurídiques que es puguin guanyar temporalment a Europa, la comunitat internacional ha fet cas omís de casos molt més flagrants i brutals de violació de drets humans com per preocupar-se d’un conflicte plantejat, ara mateix, com a merament administratiu, des del seu punt de vista

El procés de ruptura imprescindible per a l’autodeterminació s’assemblarà molt més al 20S, a l’1O i al 3O, de forma sostinguda, que no pas al 6 i 7 de setembre. Dit d’una altra manera, la independència té molt més a veure amb el poble, el carrer, la determinació i la desobediència, que no pas amb la tramitació parlamentària d’una llei. No debades, ni els partits sobiranistes es van creure allò que havien aprovat però el poble sí, i així ho va demostrar en les dates posteriors mencionades. En aquest sentit, cal que assumim que el procés d’independència serà dur i costós, a diferència del mantra de la ‘independència tranquil·la’ de qui defensava un trànsit pacífic i indolor ‘de la llei a la llei’.

També aviat farà un any de la convocatòria d’eleccions imposades mitjançant la intervenció de l’article 155 de la Constitució espanyola, cosa que permetria convocar-ne de noves. Malgrat el que reclamen algunes veus, unes noves eleccions al Principat no són cap solució: pensar-ho seria defensar, de nou i encara, l’acció institucional com a via factible per a la independència. Tant el govern actual com els partits que el conformen han demostrat la seva incapacitat i falta de voluntat política per materialitzar cap ruptura. Així ho afirmàvem en la valoració d’aquelles eleccions: “Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte l’estat ni en el si de l’independentisme, per a poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent.”

Des d’Endavant, tal com vam analitzar el mes de maig d’enguany, donem per acabada la fase d’anar a reclamar al parlament autonòmic la implementació de la república. “Ara bé, l’independentisme d’arrel popular té encara la capacitat de mantenir oberta la confrontació democràtica amb l’Estat i sotmetre’l a un desgast i a unes contradiccions que mostrin la seva veritable cara”. I hi afegíem que “hi ha les condicions per a construir un nou escenari encara més potent que el del passat octubre, i no circumscrit exclusivament a les fronteres autonòmiques del Principat de Catalunya.”

És per això que situem els eixos principals en les propostes següents:

Cal una estratègia nacional de Països Catalans. La limitació territorial del Principat ja no té sentit un cop l’acció parlamentària ha quedat completament desmuntada.
Hem de superar l’institucionalisme. La maquinària administrativa i jurídico-legal ha demostrat el seu sostre i ha quedat desbordada per a qualsevol acció popular mínimament rupturista per garantir-nos una vida digna a la classe treballadora i les classes populars.
Necessitem que hi hagi un lideratge popular per l’autodeterminació. Qui té el cul llogat no seu on vol o, com deien aquells, no tenim res a perdre, més que les cadenes. Un procés d’autodeterminació només el pot liderar qui té més a guanyar-hi que a perdre-hi i això ens obliga a buscar aquest lideratge entre la classe treballadora i les classes populars del nostre poble, no pas entre partits o entitats amb interessos materials i objectius diferents.
Feminisme de classe com a pal de paller. Les dones treballadores som més de la meitat de la classe treballadora i el grup poblacional més atacat per les retallades i sotmès, per definició, dins del sistema capitalista patriarcal. L’apoderament i mobilitzacions de la vaga general del 8 de març passat ens mostren que hem de situar les dones treballadores al centre de la nostra lluita.

Per tot plegat, fem una clara aposta per treballar en una alternativa independentista nacional sobre la base d’un programa feminista d’unitat popular. La força i la mobilització popular hi són com per plantejar aquest embat i mantenir el conflicte viu amb l’Estat, cal estendre-ho a tots els ressorts, a totes les lluites i arreu dels Països Catalans.

Carta de n’Anna Gabriel per als Cims per la llibertat

Reproduïm la carta de la nostra companya Anna Gabriel, escrita per a la iniciativa Cims per la llibertat i llegida al Refugi d’Ensija, després que centenars de persones pugessin al cim de la Gallina Pelada.

Em demanen que, per escrit, i per tal que algú ho llegeixi, us escrigui quatre ratlles per aquest moment. El moment d’haver fet el cim, el moment de ser totes plegades, un cop fet l’esforç de la pujada, a punt per celebrar que sempre que avancem i ens enlairem, hi veiem més clar, més net, mes lluny.
Gràcies en primer lloc a totes les que avui, feu cims. A les que us heu decidit a venir a la Gallina pelada, mil gràcies. Al Xevi i la Lídia, els meus amics del refugi de la Serra d’Ensija, una abraçada també molt gran per la Meritxell Gené, a qui aprofito per agrair la preciocíssima carta de Vilaweb… a la meva gent de Sallent, que sempre hi són, sigui al cim, sigui a la plana…. Gràcies, de veritat, a totes. Per les infinites mostres de suport, estima i coratge, i que segurament mai podré compensar prou.
I deixeu-me donar les gràcies, també, a les companyes que han fet cims arreu dels Països Catalans i en especial a les companyes que han fet cim per la Tamara i per l’Adri.
No sabeu com dol, de vegades, que costi tant d’eixamplar la solidaritat, l’estima, el recolzament, a les altres companyes que també pateixen la repressió. No sabeu com costa, de vegades, pensar que jo puc tenir més visualització, o més suport i ajut, només pel fet que jo era diputada al Parlament.
Jo he estat diputada només circumstancialment, i en canvi sóc sobretot una persona, una militant, convençuda de no voler viure sota un sistema que cada cop s’acosta més a un règim sense drets garantits ni aspiració de llibertats.
El mateix, segurament, que pensen l’Adri i la Tamara, o el Valtonic… O qualsevol de les persones processades pels talls de carretera, per l’1 d’octubre, o per una vaga general. El mateix que els passa a les meves companyes de l’Autònoma, que s’afronten a penes enormes de presó per una protesta en favor de la Universitat Pública o a les antifeixistes del 12 Octubre. Som moltes les represaliades, i massa sovint, son moltes les invisibilitzades.
Si us puc demanar alguna cosa, com a mínim a les que avui sou aquí, us diria això; fem el cim, fem tots els cims, per totes les persones que pateixen la repressió. Sense distinció.
I aprofitem també per agrair la iniciativa d’aquelles que arreu dels Països Catalans també s’han ofert a fer cims. De forma solidària, generosa. Malgrat finalment, no hagin format part del projecte.
I per últim, gràcies a la gent de la organització de la iniciativa de cims per la llibertat, gràcies per la feina que heu fet, malgrat la nostra proposta d’ampliar cims, d’ampliar-los per la Tamara i l’Adri, per totes, i alhora, ampliar-los per dibuixar els Països Catalans sencers, no hagi estat acceptada.
Segur que sabreu i podreu entendre que nosaltres, avui, dediquem el cim també a la resta de represaliades. Permeteu-nos que nosaltres no vulguem acceptar les fronteres de les autonomies del règim del 78, i permeteu-nos que us demanem, que l’any vinent, puguem fer cims per totes, i no ens deixem a ningú.
I és que segurament vindran més anys de pujar cims per la llibertat. Difícilment aquest serà el darrer, malgrat ja ens agradaria. Però no ho visquem com una fatalitat, ni com un accident o com una pena que ens corprèn. Sinó com la conseqüència de ser un poble, una gent, que lluita perquè vingui un futur que no s’assembli al passat d’aixecar el braç.
Va ser tant gran el que vam fer el passat octubre, que havien de ser exemplificants en el càstig. I el castic hi és, però a nosaltres ens toca respondre-hi amb la dignitat, el coratge, i sobretot, amb el convenciment que cal seguir.
I és que a la repressió se la respon amb solidaritat i generositat, però sobretot, amb convicció. Ni som a l’exili, ni som a la presó, per deixar de ser a l’exili o deixar de ser a la presó. Hi som per defensar el dret a l’autodeterminació, i fins que no estigui garantit, no podem parar de lluitar.
El dret a l’autodeterminació son urnes sense porres, es l’esperança de pensar que podrem organitzar-nos per votar sobre tot allò que vulguem decidir. El dret a l’autodeterminació ha de comportar tenir cura per respectar la els drets civils i polítics.

Justament el contrari de qui nega el dret a l’autodeterminació. El nega perquè ja li està bé també negar el dret a la llibertat d’expressió, o al dret a la informació. El nega perquè vol il-legalitzar partits o perquè vol endurir el codi penal.

Mentre unes tenim un projecte d’una República referent amb drets i llibertats, d’altres canten cançons feixistes i llancen discursos d’odi i de por per mantenir la unitat d’Espanya i els privilegis econòmics d’uns quants
Ara ja, es converteix en una qüestió de dignitat moral; no podem deixar avançar el feixisme, el racisme ni l’odi. Ens hi va massa. Massa memòria.
Així que baixem de nou cap a la plana, tornem als barris, pobles, viles i ciutats. Juntem-nos i organitzem-nos. Preparem-nos per respondre a l’estat, i al món, amb el millor dels nostres missatges; L’estat potser és molt fort, però nosaltres ens hem decidit a no rendir-nos, perquè rendir-nos voldria dir, renunciar als drets més bàsics, voldria dir, renunciar a la democràcia.
Ens hem decidit a no viure en un país que vulnera drets humans. Volem una República que els garanteixi.
Ens hem decidit a seguir mobilitzades, a convertir el judici que vindrà en un judici a l’Estat, per sentenciar-lo per totes les vulneracions, atacs, amenaces i demofòbia.
Ens hem decidit a fer municipalisme i construir la unitat popular carrer a carrer, barri a barri. Sabent que la gent no és el nostre adversari, que ho és un sistema que busca en la gent la base de l’enfrontament.
Ens hem decidit a ser feministes, que és la única forma de saber-nos lliures i iguals.
Ens hem decidit a tantes coses, que cal un món nou perquè hi capiguem totes.
Una abraçada per totes, i ens trobem allò on ens fem fortes, en la lluita.

Anna,
Ginebra, 7 d’octubre de 2018

Omplim els carrers antifeixistes per exercir l’autodeterminació des de i per al poble

Victòria popular de l’antifeixisme combatiu el 9 d’octubre: no van passar perquè vam ser milers. El País Valencià antifeixista vam omplir els carrers de València sense por i amb tota la convicció del món, just un any després que els feixistes, amb la complicitat i connivència de la policia espanyola, intentaren rebentar la diada del 9 d’octubre, amb agressions encara impunes L’antifeixisme valencià i l’esquerra independentista vam fer un dic de contenció imprescindible per recuperar una diada i una mobilització necessàries per a les classes populars del País Valencià i d’arreu dels Països Catalans.

Esclafem el feixisme. La mobilització del 9 d’octubre va mobilitzar milers de persones, entre 10.000 i 15.000, segons les fonts. Això és quantitativament i qualitativa més gent que la que el dia 29 de setembre va impedir l’ignominiós acte d’autohomenatge de la Policia espanyola i la Guardia Civil a Barcelona. Nova victòria per a l’antifeixisme, la mobilització popular i l’esquerra independentista arreu dels Països Catalans amb pocs dies de diferència.

Superem l’autonomisme. La força, determinació i convicció de la mobilització antifeixista va obligar a moure’s tot l’espectre polític. La capacitat de disputar el carrer amb tot en contra va aconseguir marcar l’agenda mediàtica de l’endemà. I això, amb un Govern valencià completament mesell i lliurat a l’espanyolisme: mentre els dies abans deixava via lliure a les mobilitzacions feixistes, per tal d’intentar fer-nos por i perjudicar la mobilització valencianista i antifeixista, a l’endemà, se’n volia posar medalles. Per si en fos poc, la televisió autonòmica Apunt Mèdia exercia un galdós paper amb un vergonyós silenci sobre la mobilització antifeixista i el blanqueig dels grupuscles feixistes. Això, però, no ens ha de sorprendre, ja que cal recordar que el PSPV governant és una sucursal directa del PSOE del 155: els límits autonomistes són ben estrets i presents.

Exercim l’autodeterminació. Amb la mobilització del dia 9, però, res no acaba ni comença. Els límits autonòmics i econòmics d’un govern completament mesell i titella només donen legalitat a la nostra misèria diària. Al País Valencià, la taxa de risc de pobresa ha passat del 23,36%, el 2008, al 25,6%, el 2017. Quasi un milió de valencianes pateixen això que anomenen “pobresa energètica”. Una de cada 5 treballadores cobra menys de 1000€ mensuals. Als Països Catalans, l’encariment de la vida és una constant en aspectes bàsics com el transport (6,3%), l’habitatge
(3,7%) o les comunicacions (2,5%). I a tot plegat, cal afegir-hi la consolidació dels efectes de la crisi i del tancament de serveis sanitaris, sociosanitaris i de dependència bàsics, que repercuteixen especialment en les dones treballadores: el patriarcat vol carregar a les nostres esquenes totes aquestes tasques de cures i de reproducció de la vida. Això, quan ja cobrem menys que els homes per les mateixes feines: al País Valencià, les dones cobrem un 25,54% menys que els homes.

A l’altra cara del moneda, la riquesa d’empreses de l’Ibex-35, aconseguida gràcies a la nostra explotació. Per posar només un exemple: Telefónica va obtenir, el primer semestre de 2018, un benefici net atribuïble de 1.739 milions d’euros, que suposa un 8,6% més que els 1.600 milions d’euros que va guanyar en el mateix període de l’any anterior, segons ha informat la companyia, que va reduir el seu deute net per cinquè trimestre consecutiu. Els ingressos de la multinacional espanyola en els sis primers mesos de l’any es van situar en els 24.334 milions d’euros.

L’articulació d’un programa feminista d’unitat popular a través de les lluites diàries és una necessitat per a la nostra supervivència com a poble, com a classe i com a dones. Cal que teixim aliances des del carrer per construir sobiranies que ens permetin deslliurar-nos de la dictadura econòmica. Hem de recuperar drets a través del conflicte i la legitimitat de la lluita. Sols la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans pot garantir una vida digna a la classe treballadora del País Valencià i de tot el nostre territori. Aquest és el nostre objectiu, i l’exercici del dret d’autodeterminació per part de les classes populars dels Països Catalans, una de les millors vies per a assolir-lo.

Li diuen democràcia i no ho és

Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Des d’Endavant OSAN iniciem la campanya “Li diuen democràcia i no ho és”. Volem posar damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Construïm sobiranies, guanyem drets, exercim l’autodeterminació!

9 d’octubre 2018 | Per uns Països Catalans antifeixistes: esclafem el feixisme, superem l’autonomisme, exercim l’autodeterminació!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada del 9 d’octubre

Que no ens prenguen els carrers, per un 9O lliure de feixisme!

Comencem un nou curs polític al País Valencià marcat per la Diada del 9 d’Octubre i per la celebració, a pocs mesos vista, de noves eleccions municipals i autonòmiques que han de revalidar l’actual Govern autoanomenat d’esquerres o retornar la dreta a les principals institucions del territori.

Arribarà el moment de valorar, en la seua globalitat, les llums i ombres de la gestió autonòmica, dels seus encerts i mancances; el que no podem esperar és que les institucions autonòmiques siguen, per elles mateixes, l’instrument per a superar la desigualtat, la repressió i l’explotació que patim les classes populars del País Valencià i de tots els Països Catalans. El miratge del canvi del Pacte del Botànic, la il·lusió generada a una part de la població per l’arribada al poder autonòmic i municipal del progressisme liberal (PSOE, Compromís, Podem, etc.) ha demostrat les seues limitacions. És cert, i no som il·luses, que des de 2015 s’ha obert un nova etapa institucional al País Valencià que, tanmateix, pot finalitzar en la primavera del 2019 amb una tornada de la dreta espanyolista, reaccionària, catòlica, franquista i masclista a una bona part d’ajuntaments, diputacions i, també, a la Generalitat. És un escenari possible i probable, i des de l’Esquerra Independentista no el desitgem.

Ara bé, dipositar totes les nostres esperances en una gestió més transparent i humana de les misèries quotidianes a què ens aboquen el capitalisme i el patriarcat suposa una condemna de qualsevol possibilitat d’emancipació real i de superació de les desigualtats que el sistema crea i nodreix. El Pacte del Botànic ha jugat un cert paper en la necessària regeneració d’un sistema que havia arribat a uns límits insostenibles de corrupció, nepotisme, abús i deshonestedat. Passats quatre anys, els partits de la dreta han pogut fer neteja cosmètica de la seua dirigència i es troben capacitats per a tornar a gestionar un sistema suposadament sanejat i donar les gràcies al govern «del canvi» pel parèntesi i pels serveis prestats.

Les institucions autonòmiques valencianes dirigides pel progressisme liberal han demostrat les seues incapacitats per a transformar la realitat de misèria en què vivim la immensa majoria de la població valenciana. 40 anys d’autonomisme ens han deixat el 20´5% de la població per baix del llindar de la pobresa. Una realitat que, aquest 2018, encara esdevé més letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades. Sis de cada deu aturades som pobres. Creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada: quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals som pobres. I les xifres d’atur continuen en un encara elevadíssim 15´6%, on som les dones qui concentrem els nivells més elevats de desocupació (un 17´4%).

La gestió de les institucions autonòmiques i un millor finançament autonòmic no pot ser l’aspiració de les classes populars valencianes. Cal construir una alternativa al sistema capitalista i a la misèria que aquest genera. I aquesta no ha de passar per la gestió de les molles de l’autonomisme, sinó que ha de passar necessàriament per 3 factors de canvi real:

– L’autoorganització popular. No és possible cap avanç sense la mobilització, la lluita i la participació i implicació en les organitzacions populars. L’antifeixisme en aquest 9 d’Octubre, la llarga lluita de les veïnes de La Ribera per recuperar per al sistema públic l’Hospital d’Alzira, la vaga dels bombers forestals, la vaga feminista, etc. en són només uns pocs exemples. Que cap de nosaltres ho dubte: només la lluita al carrer expulsarà els feixistes i la seua impunitat, i només la pressió i l’organització popular aconseguirà la recuperació dels hospitals de Dénia, Elx i Torrevella.

– L’alliberament de les dones de classe treballadora. Cal posar al centre de la lluita diària la desigualtat, la violència i l’opressió que patim les dones. Perquè les dones treballadores no som un col·lectiu, no som una part: som el poble i som la majoria. Ja no ens valen les mesures simbòliques i reconeixements que no vagin acompanyades de canvis en l’estructura social i econòmica, en les condicions material que regeixen el nostre dia dia. Tampoc serà només amb lleis que acabarem amb la violència masclista que patim en tots els àmbits de les nostres vides, sinó fonamentalment amb l’organització i la lluita feminista.

– La construcció nacional i l’autodeterminació, en el marc dels Països Catalans. Cap projecte polític que vulga realitzar canvis socials profunds podrà ser dut a terme dins els estrets límits de l’autonomisme ni dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. En aquest sentit, sostenim i alertem que tots els discursos sobre la millora del finançament autonòmic ens porten a un carreró sense sortida. Només en el marc d’un procés d’autodeterminació que superi el marc legal de l’Estat espanyol i que conduesca a la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, serà possible avançar cap a un futur on les condicions de vida de les treballadores i aturades valencianes siguen millors i veritablement dignes i on el valencià, el nostre català, tinga garantida la seua supervivència.

Des de l’Esquerra Independentista apostem decididament per la construcció d’una alternativa política independentista, socialista i feminista, que tinga els seus fonaments en la pràctica desobedient i en la voluntat d’arrelament en totes les comarques, pobles, ciutats i barris dels Països Catalans.

Columnes antifeixistes per assistir a la manifestació de València

País Valencià, tomba del feixisme!

La lluita social és el camí per materialitzar la victòria popular de l’1 d’octubre

Manifest de l’Esquerra Independentista un any després de l’1 d’octubre

L’1 d’octubre és una victòria popular: vam ser el poble qui vam posar-hi el cos, la determinació, la fermesa, la solidaritat, la resistència i la desobediència per exercir un dret fonamental. I vam guanyar. Un any després, però, aquesta victòria s’ha vist frustrada des de les pròpies institucions que l’havien de materialitzar. Lliçons de la història, de la llegida als llibres i de la viscuda als carrers, ens han de fer aprendre el camí a seguir. Lluny d’abaixar el cap, el que ens pertoca és analitzar errors i mancances, per corregir-ho, i posar de relleu aquells elements que ens poden permetre tornar a guanyar.

Les mobilitzacions i l’autoorganització popular de la tardor de 2017, amb el referèndum de l’1 d’octubre i les vagues generals del 3 d’octubre i 8 de novembre com a moments clau, van fer trontollar les estructures de poder econòmic i polític del règim del 78 i van obrir la possibilitat de canvis socials i polítics profunds emmarcats en un procés d’autodeterminació i de construcció de la República. El desafiament plantejat a les estructures de poder no havia tingut precedent en 40 anys de monarquia borbònica al nostre país.

La potencialitat d’aquestes accions va quedar neutralitzada per les gesticulacions simbòliques del sobiranisme governamental, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, que no tenia vocació d’impacte pràctic ja que no va anar acompanyada de cap mesura de desplegament de la República ni cap crida a defensar-la. En aquesta línia, la concurrència a les eleccions autonòmiques de desembre de 2017 han consolidat un canvi de cicle polític.

Aquest canvi de cicle consisteix en la canalització d’aquesta energia rupturista cap a la negociació en el marc de les institucions del règim del 78. La República que es va forjar al carrer i a les escoles aquells dies intensos de la tardor del 2017 està a dia d’avui al congelador. El protagonisme dels esdeveniments polítics ha passat de la gent organitzada al carrer i a les escoles als partits polítics i les institucions autonòmiques. Per això el govern autonòmic no està en disposició d’implementar la República, encara que realment ho vulguin, ja que acatant les lleis i les regles del joc mai tindrem prou força per impulsar els canvis profunds que implica l’autodeterminació.

L’exercici del dret d’autodeterminació és, en si mateix, una revolució política perquè posa en mans del poble la decisió de com organitzar i estructurar les institucions que governen un país. I les institucions polítiques reflecteixen les relacions de poder en la societat. És per això que les grans empreses de l’IBEX 35 afincades al país i les organitzacions empresarials més poderoses han fet mans i mànigues per tal que el procés de ruptura descarrilés i es canalitzés a través de les institucions autonòmiques per la via del pacte i el diàleg.

Aquesta oligarquia ha tingut un paper protagonista i determinant en els esdeveniments recents, de vegades a la llum pública, com quan van traslladar les seus socials de les seves empreses, i molt més sovint, exercint pressions sobre el sobiranisme governamental entre bambolines, en reunions privades als reservats dels millors restaurants del país. El lobby empresarial i les seves pressions han jugat un paper clau poc reconegut en la manca de determinació del sobiranisme governamental per tirar endavant els seus compromisos amb l’autodeterminació i la implementació de la República.

Les negociacions engegades en el marc institucional, tutelades per les grans empreses i les organitzacions empresarials, no ens portaran a l’exercici del dret de l’autodeterminació ni a la proclamació de la República. Només si aconseguim tornar a portar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i treure-la de les institucions tenim possibilitats reals de tornar a posar la ruptura en clau democràtica i republicana sobre la taula.

Per tal d’avançar en la ruptura cal tornar a posar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i als centres de treball i treure’l de les institucions. Per tant les mobilitzacions com a expressió de poder popular han de ser el focus de la nostra activitat política.

Cal que les mobilitzacions vagin dirigides a evitar que l’estat d’excepció instaurat s’estableixi com a normalitat i a confrontar i assenyalar l’oligarquia i les grans empreses de l’IBEX 35 com la força directora que hi ha darrera els atacs als nostres drets nacionals. Cal mobilitzar-se també per frustrar la temptativa del sobiranisme governamental de reconduir la força de l’independentisme cap a un escenari de pacte en la perspectiva d’un nou encaix dins l’Estat espanyol.

Per poder exercir el dret a l’autodeterminació i aconseguir la independència hem de remarcar la divergència d’interessos entre l’oligarquia empresarial i la majoria treballadora del país. Hem de fer evident que la República és el mecanisme que permetrà millorar les condicions de vida de la majoria treballadora enfront dels interessos de maximitzar els beneficis empresarials emparats per les institucions del règim del 78.

Les reivindicacions que plantegem per abordar les problemàtiques que patim com a poble són les següents.

1. Pel dret a l’autodeterminació i la construcció de la República: no entenem la independència del nostre poble com un simple canvi de bandera sinó com un procés on poder decidir els aspectes principals de l’organització de la societat. Un procés de decisió democràtic que permeti posar sobre la taula tots els aspectes rellevants de l’organització política que ens hem de dotar com a poble al conjunt dels Països Catalans.

2. Per la ruptura amb el règim del 78: Una verdadera democràcia passa per trencar amb les institucions del règim del 78 i, així, poder decidir sobre l’autodeterminació del nostre poble i tots els aspectes que afecten la nostra vida, no només votar a representants polítics cada quatre anys que estan encotillats per les lleis i la Constitució espanyola.

3. Pels drets socials i la millora de les condicions de vida en especial de les dones. Mantenir l’Estat espanyol és mantenir els privilegis d’unes elits que es fan d’or a costa del treball de la gent, mantenir l’Estat espanyol és mantenir un sistema violent amb la meitat de la població. Només trencant amb l’Estat espanyol podem garantir uns serveis públics universals i unes condicions de vida dignes per a tothom.

4. Per les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat de les preses polítiques i la tornada de les exiliades. La repressió desfermada per l’estat contra qualsevol dissidència política i els atacs sistemàtics a la llibertat d’expressió i d’acció política no es poden solucionar amb un canvi de govern a l’Estat, cal forjar una nova legalitat republicana per garantir els drets i llibertats bàsiques.

Salvador Allende afirmava que “La història és nostra i la fan els pobles”. Thomas Sankara tenia clar que “Només la lluita allibera”. No tenim temps per a plorar les derrotes, sinó necessitat d’organitzar la victòria. Per al proper embat contra l’Estat, articulem la lluita social imprescindible per guanyar: materialitzem aquesta revolució política que és el veritable exercici de l’autodeterminació!

Comunicat de la campanya pel dret a l’avortament al Principat d’Andorra

Des dels Col·lectius Feministes del Principat d’Andorra i de l’Alt Urgell, juntament amb organitzacions polítiques compromeses amb la lluita feminista, volem denunciar públicament la situació de greu vulneració del dret fonamental de les dones a exercir el nostre dret al propi cos a Andorra, on l’avortament és IL·LEGAL sota qualsevol circumstància!

A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en els tres supòsits bàsics: en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare i en cas de malformació del fetus, i per a qualsevol d’aquests motius les dones andorranes ens veiem obligades a marxar i avortar sota una altra legislació.

Denunciem aquesta greu situació de penalització i criminalització que respon a una motivació política, exercida per estructures de poder on regna un fonamentalisme religiós alimentat per lobbies econòmics, masclistes i conservadors que governen el país per mantenir un estat masclista i heteropatriarcal.

Sense cap dubte, assenyalem com a un dels majors responsables d’aquesta situació de masclisme aberrant al Copríncep del Principat d’Andorra i Bisbe de la Seu d’Urgell Joan Enric Vives.

Les dones de classe baixa quedem doblement discriminades si no ens podem permetre l’avortament fora del país per falta de recursos econòmics i social, i ens veiem obligades a ser mares sota qualsevol circumstància, independentment de si se li pot oferir o no una vida digna a les nostres filles.

Entenem per tant, la lluita per la despenalització de l’avortament com una lluita de classes, on cal que les dones ens organitzem i lluitem per combatre el patriarcat i el capitalisme salvatge que ens considera com a propietats de l’església i dels estats. Som subjectes a lleis que determinen les nostres vides i que ens impedeixen decidir sobre els nostres cossos, infantilitzant-nos i privant-nos d’autonomia física i sanitària.

Davant d’aquesta greu situació de vulneració sistemàtica dels nostres drets sexuals i reproductius, emplacem al conjunt de les dones a prendre la sororitat com a eina indispensable de la lluita feminista i fem una crida a que ens organitzem, conjuntament amb les organitzacions feministes, partits polítics i sindicats, a favor de l’educació sexual i pel dret a l’avortament.

És per aquest motiu que els col·lectius feministes del Principat d’Andorra i de l’Alt Urgell, juntament amb organitzacions polítiques compromeses amb la lluita feminista, exigim la despenalització immediata de l’avortament a Andorra i que el Govern d’Andorra deixi de sotmetre’s a les amenaces del Bisbat d’Urgell, per a què ni bisbes ni governs masclistes no tinguin cap mena de dret sobre els nostres cossos i la nostra vida, ni a Andorra, ni als Països Catalans ni enlloc!

No ens aturarem fins que l’avortament sigui lliure, gratuït i garantit a la sanitat pública!

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 28 de setembre, dia per la despenalització de l’avortament

Avortarem! Amb les vostres benediccions o sense.

El dret a la plena sobirania reproductiva i el control sobre els nostres cossos és una reivindicació històrica de les dones de la classe treballadora. Un dret que, malgrat els avenços parcials, contínuament es veu amenaçat com a mecanisme de disciplinament de les dones de les classes populars, amb l’ajuda de l’Església i del capital. La primera, per criminalitzar la sexualitat lliure i els efectes d’una educació sexual ridícula, el capital per garantir mà d’obra disciplinada per unes condicions de vida de misèria.

Fa molts anys que lluitem, com vam lluitar per aturar l’anomenada Llei Gallardón, i ho fem malgrat la repressió, com la que van patir les nostres companyes de les illes jutjades per aturar aquesta llei. Lluitem com han fet darrerament les dones a Argentina i Irlanda per aconseguir la despenalització d’un dret tan bàsic com hauria de ser el d’avortar. Nosaltres vam aconseguir aturar la Contrareforma de l’Avortament, però encara avui dia les menors d’edat necessiten autorització paterna per tal d’avortar. A Argentina, les institucions van fer cas omís de la voluntat popular i els avortaments clandestins seguiran matant centenars de dones de classe obrera, que no es poden pagar un avortament en bones condicions. L’Estat argentí és responsable d’aquestes morts, i l’Estat espanyol és responsable dels perjudicis per a les menors a qui destrossin la vida obligant-les a parir.

I a Andorra, on els coprínceps són el bisbe de La Seu d’Urgell i el President de l’Estat francés Macron, ens trobem un dels dos darrers llocs a Europa en què encara és il·legal l’avortament en qualsevol supòsit i termini. A Andorra l’avortament està prohibit fins i tot en cas de violació, en cas de perill de vida per la mare, en cas de malformació del fetus. A Andorra, les dones no tenen cap dret sobre el seu propi cos, i es veuen obligades a marxar i avortar sota una altra legislació, i discriminades absolutament si no s’ho poden permetre. Per això, les dones més joves i les dones migrades encara tenen més difícil l’accés a l’avortament en un indret on et condemnen a fins a 3 anys de presó i 5 d’inhabilitació per avortar.

A Andorra, igual que a Argentina i a l’Estat espanyol, l’Església pren un paper cabdal per frenar el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos. No ho fa sola, ni ho fa perquè sí, sinó en aliança amb els estats, i al servei del capitalisme, com bé representen Macron a l’Estat francès i al coprincipat d’Andorra o Rajoy, Sánchez i Rivera a l’Estat espanyol. No és només qüestió de ser més o menys catòlic, més o menys antiquat, el dret a l’avortament lliure i gratuït és un dret fonamental per a la salut reproductiva de totes les dones. Es tracta que les vides de les dones segueixen no valent res per si soles. Tant és si morim, tant és si ens condemnen a cuidar uns fills amb sous de misèria, tant és si ens allunyen de qualsevol tipus de desenvolupament vital tot just en l’adolescència. Sempre importa més la vida del fetus que la nostra, perquè no som més que un mitjà per seguir tenint persones que treballin per ells.

La nostra salut, la nostra vida i els nostres cossos no han d’estar al servei ni dels mandats de cap Església ni dels dictats del capital. La restricció al dret a decidir sobre la reproducció amb plenes garanties tant per parir com per no fer-ho és l’enèsima expressió de misogínia i doble moral classista que amenaça les dones de la classe treballadora.

Això implica la infantilització de les dones ja que, mentre sí que podem treballar, no podem decidir sobre el nostre cos. I, tot i així, de res serveix reconèixer el dret a avortar si l’objecció de consciència del personal mèdic a la sanitat pública el boicoteja, fent-lo impossible de manera gratuïta, alhora que ho deriven a les seves consultes privades on la consciència es relaxa previ pagament.

Cal que l’avortament estigui garantit per la sanitat pública, i que hi tinguin accés totes les dones independentment de la seva renda, de si tenen papers o no, de la seva edat. Aquesta és la manera de trencar amb la falsa moral que fa que mentre les dones de classe alta poden buscar maneres per avortar, les pobres no puguem. Perquè la prohibició de l’avortament és una qüestió de classe.

Estem fartes i hi plantarem cara. Sense vergonya ni remordiment per interrompre qualsevol embaràs que no sigui desitjat. Plantarem cara per exigir unes condicions de vida que ens permetin escollir amb totes les garanties ser mares o no.

No, la vergonya no és nostra, la vergonya és del bisbe de la Seu, la vergonya és de Macron, de Sánchez, la vergonya és de tots els masclistes que sustenten el patriarcat. Nosaltres ens sentim orgulloses de decidir sobre els nostres cossos, tant si decidim tenir fills com si no, ens sentim orgulloses de lluitar cada dia perquè les nostres vides valguin la vida de viure.

Pel dret a l’avortament lliure i cobert per la sanitat pública!
Pel dret a una salut reproductiva plena!

Educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar, avortament legal, lliure i gratuït per no morir!

Mobilitzacions amb motiu del 28S als Països Catalans

1 d’octubre: la lluita i la desobediència són l’únic camí!

L’1 d’octubre és una victòria popular. Així com els pobles guanyen els drets, exercint-los, ho vam fer nosaltres. Des de l’apoderament popular d’inicis de setembre que va eclosionar el 20S i va cristal·litzar el 29S, amb l’ocupació i defensa de les escoles, fins el 3 d’octubre, amb la vaga general més massiva dels darrers 40 anys al Principat. Entremig, determinació, desobediència, resistència, confrontació i solidaritat contra un Estat que ens va atacar brutalment només per exercir un dret fonalmental.

Un any després, però, no som república. I no ho som perquè les institucions i els partits polítics que es reclamen sobiranistes no han estat a l’alçada del poble. Després de l’envestida popular, el fre i marxa enrere fet des de les institucions ha deixat via lliure a l’envestida reaccionària de l’Estat espanyol: a la negació del dret a l’autodeterminació s’hi sumen retallades dels drets socials i polítics més elementals. Res d’això és nou, malauradament, però del 29S al 3O havíem obert l’escletxa per començar-ho a revertir. Avui dia encara paguem l’ocasió perduda del 10 d’octubre, i els costos són molt alts: preses polítiques, exiliades, més de mil persones ferides i més d’un miler d’encausades per diverses actuacions relacionades amb el referèndum. I la llista no para de créixer.

La no implementació de la República, seguint el mandat popular, no ha fet més que obrir les portes a l’autonomisme més mediocre i caduc. No hi ha negociació perquè no hi ha força ni capacitat d’iniciativa d’unes institucions que van abandonar el poble a la seva sort. Ni van aplicar el resultat del referèndum, ni milloren les nostres condicions de vida ni ens protegeixen de les agressions constants d’un feixisme desbocat que té carta blanca de l’Estat. I a tot això, segueixen mantenint una gran part de la població sense els mínims drets socials i polítics, consolidant el racisme institucional.

Recuperem el llibret que vam publicar el mes de maig d’enguany, Què fer en la nova etapa política al Principat?, que comença subratllant i explicant que l’autodeterminació és una revolució política:

La pràctica del dret d’autodeterminació ha significat, des de les seves primeres expressions, una força revolucionària, transformadora, capaç d’ensorrar imperis, acabar amb estats fonamentats en una dominació injusta i fer avançar la sobirania popular, la igualtat individual i col∙lectiva i la democràcia real en mans de la majoria del poble. Tant el dret com el principi d’autodeterminació, des de les seves primeres formulacions, han estat absolutament temuts per les classes dominants i pels estats consolidats per una raó ben senzilla: exercir l’autodeterminació implica la possibilitat de la plena independència nacional i, per tant, també la possibilitat de capgirar les relacions d’autoritat i de dominació social imposades per les elits pròpies i foranes en el terreny econòmic, polític i social.

Un dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista és l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a pas cap a la plena independència nacional. Exercir l’autodeterminació significa, en l’estat actual de coses, materialitzar una autèntica revolució política. Fins i tot pensant únicament en l’exercici del dret d’autodeterminació per al Principat de Catalunya, tal com ho fa el processisme i probablement també una part de l’Esquerra Independentista, només és possible fent una revolució política que modifiqui, al mateix temps, el tipus de relacions socials i econòmiques sostingudes en l’arquitectura institucional de l’Espanya de les autonomies.

És ben senzill: només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans mitjançant un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i amb l’ordenament fixat per la Unió Europea, en un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives. La lògica de l’exercici d’autodeterminació que va de la llei a la llei, de la superioritat de la legalitat catalana i de l’empara de la legislació internacional desenfoca el fet essencial de l’exercici de l’autodeterminació: es tracta d’una qüestió de lluita pel poder, de lluita per la sobirania i de mobilització d’un poble, i no pas d’una qüestió jurídica, legal ni formal. Per tant, per molt que els diversos tractats de les Nacions Unides sobre drets humans reconeguin el dret dels pobles a l’autodeterminació, allò fonamental per a exercir l’autodeterminació, tal com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar‐se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

L’autodeterminació i l’organització popular, claus per a l’emancipació

Aquest Onze de Setembre, desenes de milers de persones han secundat les mobilitzacions de l’Esquerra Independentista arreu del Principat, que situa l’autodeterminació i l’organització popular com a pedra de toc per a l’emancipació nacional, de classe i feminista. A més, centenars de milers de persones han sortit als carrers per reclamar la independència, tot exigint complir el mandat popular de l’1 d’octubre passat.

Desenes d’actes previs van omplir els dies anteriors de l’Onze de Setembre, com la mobilització de Girona. I el mateix dia de la Diada, l’Esquerra Independentista vam sortir als carrers de Lleida (800 persones), Reus (3.000 persones) i Barcelona (més de 15.000 persones). A la Diagonal de Barcelona, l’ANC congregava de nou centenars de milers de persones, desbordant previsions.

La mobilització popular es manté inalterable però fins que no torni a desbordar el sobiranisme governamental no es mourà res. Com ja apuntàvem al nostre manifest, “el full de ruta processista ha fracassat. O es produeix un canvi d’estratègia que abandoni el processisme, o tot això es convertirà en un procés de negociació autonòmic”. Cal aprofitar tot aquest múscul de mobilització perquè sigui veritablement el carrer qui imposi un full de ruta innegociable amb el qual cap partit polític no pugui mercadejar ni rebaixar.

El discurs dur de l’Esquerra Independentista contra l’autonomisme es va veure confirmat plenament ni 24 hores després amb l’espectacle de la moció al congrés. Tal com ja alertàvem abans de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, que aquest fos vinculat implicava no només materialitzar-lo sinó implementar-ne el resultat. Des del mateix 1O, la direcció del sobiranisme transversal n’ha diluït els resultats i els ha volgut rebaixar, tot mercadejant-hi amb partits estatals, que només cerquen reforçar l’encaix del Principat a l’Estat espanyol. La moció presentada pel PDECAT recorda els vells temps d’Artur Mas negociant amb Zapatero contra el propi govern principatí, mentre que el titubeig d’ERC només afegeix fets al seu joc de cara a la galeria, però també palesa la seva falta de voluntat per materialitzar els resultats de l’1O, al qual ja hi ha renunciat per activa i per passiva.

L’autodeterminació s’exerceix. I per a fer-ho, cal construir el contrapoder, des de tots els fronts, que ens permeti sostenir la desobediència i expulsar l’estat espanyol dels Països Catalans. Ens veiem als carrers, fent de la Unitat Popular una estratègia i construint un programa polític compartit per una majoria treballadora, especialment per a les dones.

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!