Comunicat de l’Aplec de Camp de Túria sobre l’assetjament i amenaces feixistes

Comunicat de l’Aplec de Camp de Túria davant els fets ocorreguts aquesta vesprada a Bétera:

Hui, divendres 14 de setembre de 2018 han començat els actes del VII Aplec del Camp de Túria. Fins hui, l’Aplec ha sigut un punt de trobada festiu i reivindicatiu de la comarca. Milers de persones han passat pels aplecs de Bétera (dues vegades), l’Eliana, Nàquera, Llíria, Riba-roja i la Pobla de Vallbona. Fins hui, mai hi havia hagut cap indicent; fins hui l’Aplec s’ha viscut amb la normalitat i la dignitat que mereixen aquesta comarca.
Però hui ha sigut diferent. I no pas per sorpresa.

Des de feia dies, diferents grupuscles d’extrema dreta han estat amenaçant amb boicotejar l’acte. Els mateixos que van caldejar els dies previs del 9 d’Octubre; alguns dels quals, com Pepe Herrero, imputats per aquells fets que van escandalitzar la societat valenciana.

Des de l’organització ens vam reunir amb les diferents administracions i, fins i tot, amb el delegat del Govern per garantir el correcte desenvolupament dels actes.

L’estupor nostre i dels assistents ha sigut veure com des de les 18h de la vesprada, grups de feixistes s’han començat a reunir al voltant del recinte davant la passivitat de la Guàrdia Civil.

Aquest dispositiu policial ha obligat els assistents a la cercavila d’inauguració de passar entre els feixistes, que, com al 9 d’Octubre, han amenaçat, insultat i escopit els participants de l’Aplec, entre els quals gent major i menors d’edat.

A partir d’aquest moment, els feixistes han assetjat el recinte i els assistents que han hagut de suportar moments de molta tensió mentre la Guàrdia Civil es limitava a fer un cordo sense cap separació del recinte, de manera que els feixistes han pogut arrancar alguna pancarta i increpar als assistents a menys d’un metre de distància.

Els participants en l’Aplec hem hagut d’aguantar intents d’agressió, llançament d’ous, insults i amenaces, i tot mentre ens feien càntics i salutacions feixistes.

Davant la situació de violència i tensió i la permanent amenaça a la integritat dels assistents a l’Aplec, l’organització hem posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Delegació del Govern els esdeveniment que s’han produït al parc del Jonqueral. Però res ha modificat la permissivitat de la Guàrdia Civil que ha permés que durant més de dues hores els feixistes impediren la normal celebració de l’Aplec. És més, en paraules del secretari del delegat del Govern se’ns ha dit que el dispositiu era en tot moment proporcional.

Des de l’organització de l’Aplec considerem que el que s’ha viscut hui a Bétera és una altra mostra de com el feixisme té impunitat per vulnerar els drets més fonamentals dels que no pensen com ells. Considerem vergonyós que en ple segle XXI no es puga garantir el dret d’expressió, de reunió i de manifestació.

Per això, exigim que es depuren les responsabilitats polítiques corresponents; exigim saber si els feixistes comptaven amb algun tipus de permís i/o acord amb la Guàrdia Civil donada la camaraderia i complicitat que han mostrat.

Exigim que des de la fiscalia es procedisca a la investigació dels fets i es prenguen mesures fermes per acabar amb la impunitat feixista que ja fa massa temps que dura a casa nostra.

Anunciem, així mateix que emprendrem les accions legals contra les persones i entitats que han vulnerat els nostres drets més fonamentals. Perquè està en joc la llibertat i la dignitat de les persones.

Bétera, 14 de setembre de 2018

Per a que no continuïn decidint per nosaltres, als Països Catalans, autodeterminació!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’Onze de Setembre de 2018

De baix cap a dalt. Unim forces. Sortim als carrers. Per canviar-ho tot

El règim de la monarquia parlamentària a l’Estat espanyol sorgit de la transició del 1978 està en crisi. Els pactes entre classes dominants i les forces polítiques que les representen, que el van engendrar, s’han desgastat. Han perdut part important de la seva capacitat de generar una estructura institucional sòlida que permeti mantenir la unitat d’Espanya i l’acumulació capitalista.

Però que el règim estigui en crisi no vol dir que estigui a punt de dissoldre’s, sinó que es prepara una reforma recentralitzadora de l’Estat, retallant els drets polítics i socials i augmentant l’explotació de les classes populars, especialment de les dones.

Davant aquesta situació, diversos projectes polítics del nostre país aposten per millorar la situació de les autonomies -aconseguint més finançament i competències– a través de la negociació amb l’Estat i amb forces polítiques estatals. Aquesta és, però, una via morta, ja que la correlació de forces polítiques i socials a l’Estat espanyol només deixa obert el camí de la recentralització i la repressió contra qualsevol intent de defensar els drets polítics, econòmics i socials de les classes populars.

Aquesta via autonomista que aposta per la negociació i l’entesa amb l’estat va també associada a un intent de tornar a les polítiques econòmiques i socials socialdemòcrates amb l’objectiu de construir un capitalisme de rostre humà. Aquesta és també una via morta ja que només incrementant l’explotació de la classe treballadora i la resta de classes populars es pot mantenir la tendència creixent dels beneficis de les grans empreses.

Davant aquest context de recentralització, repressió i increment de l’explotació, l’Esquerra Independentista hem de plantejar la nostra alternativa política de Unitat Popular centrada en l’Autodeterminació dels Països Catalans. Només trencant amb l’Estat espanyol podrem desenvolupar les transformacions socials i polítiques que ens permetran millorar les condicions materials de vida de les classes populars del país.

L’encaix a Espanya és impossible i negociar-hi, una quimera: el Processisme 2.0 tampoc té cap mena de recorregut. D’una banda, el Parlament és una institució buida de contingut, sotmesa als articles 155 i 135 de la Constitució espanyola. De l’altra, ni la Mesa del Parlament ni el Govern de la Generalitat, estan disposats a plantar cara ni a ser veritablement útils no només per exercir l’autodeterminació, sinó de recuperar drets socials per a les classes populars d’aquest país.

L’autodeterminació és la peça clau per conquerir les sobiranies que ens han de permetre decidir efectivament sobre els aspectes clau de les nostres vides enfront dels interessos de l’oligarquia que només aspira a afiançar la seva posició dominant per garantir la maximització dels beneficis i l’estabilitat política de l’Estat espanyol. Així mateix, només amb l’autodeterminació podem garantir els drets socials, polítics i nacionals de les classes populars del país sense subordinar-los a les necessitats de l’acumulació capitalista i la unitat d’Espanya.

L’Onze de Setembre ha de ser el toc d’inici d’una ofensiva popular per recuperar drets que ens estan arrabassant. Aquesta ofensiva no pot passar pel Parlament, sinó que passa per la gent, passa per la classe treballadora, i passa als carrers dels nostres pobles i ciutats. Sense dret a l’habitatge i dret al treball no hi ha autodeterminació i, sense autodeterminació, les treballadores no podrem decidir el nostre futur, ni com organitzar col·lectivament la nostra vida social i econòmica. Per a un present i una vida dignes, només podem confiar en la força de la gent i en l’organització popular de base.

Som davant un nou cicle polític on la contraposició entre reforma i ruptura té un paper central, i en el camp de la ruptura, l’autodeterminació dels Països Catalans és la clau de volta que dóna coherència al projecte de transformació social i econòmica profunda que necessitem per garantir una vida digna a les classes populars del país.

Cap a la independència, el socialisme i el feminisme, als Països Catalans, autodeterminació!

Organitzar-se i persistir

A la conferència del dimarts 4 a Barcelona, Quim Torra va cridar a la mobilització fins a la sentència de l’1-O. Alhora, va tornar a estendre la mà al govern espanyol per a dialogar i pactar un referèndum d’autodeterminació.

Quan fa quasi un any de la celebració del referèndum d’autodeterminació, ja es pot constatar que el govern no estava disposat a complir res del que la gent va votar l’1 d’octubre i que, per a ells, i segurament per a la direcció de l’independentisme transversal, només era un acte de propaganda i mobilització per a negociar amb l’Estat o aconseguir una mediació internacional. A l’independentisme, aquells dies ens deixen una lliçó valuosa: per avançar és imprescindible mobilitzar-nos més enllà dels límits marcats per les institucions i la direcció del procés.

Segurament algunes coses s’haurien pogut fer d’una altra manera, i l’esquerra independentista en fa autocrítica, però aquells dies es van reclamar drets i ens vam mobilitzar com mai per a obtenir-los, i d’això no fa ni un any. Per tant, quina classe d’engany és cridar la gent a la mobilització per a reivindicar drets si després et negues a exercir-los, com va fer aquest govern?
El que sembla clar és que JxCat i ERC no tenen cap pla per a l’independentisme que no passe pel consentiment de l’estat espanyol. Cal honestedat i explicar que l’Estat només pactarà un referèndum quan estigui derrotat i que, mentre es parla simbòlicament de la república, JxCat i ERC gestionen l’autonomia amb molt mal resultat per a la vida de les treballadores.

El que sembla clar, encara més, és que l’etapa d’anar a demanar al Parlament autonòmic que materialitzi la independència, o als partits que facin tal cosa o tal altra, és una etapa acabada. Cal dir-ho amb honestedat: la independència no serà una conquesta a curt termini que vingui d’un full de ruta de partits polítics, d’un trànsit legalista de la Constitució espanyola a la catalana, d’alguna mobilització puntual, de les properes eleccions o d’alguna jugada mestra de la direcció del sobiranisme governamental.

Només hi ha una fórmula infal·lible per a guanyar: saber que no hi ha fórmules màgiques i construir un contrapoder prou fort per poder sostenir la desobediència contra l’estat espanyol. La resta són il·lusions que s’esvaeixen després de la campanya electoral de torn.

Article d’opinió d’Isabel Vallet publicat al Diari Jornada el 08/09/2018.

Onze de Setembre de 2018 | Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!

Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu de l’Onze de Setembre de 2018

L’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre són una de les majors mobilitzacions de la nostra història. Al Principat el poble va desbordar l’estat espanyol, i també els càlculs tacticistes del sobiranisme governamental. Al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord, enmig de les amenaces feixistes, la solidaritat tornava a dibuixar el veritable abast de la nostra nació.

Tota aquesta força va ser malgastada pels qui en realitat cercaven una negociació amb l’estat, pels qui havien ordit la fantasia d’un trànsit legalista cap a la independència i pels qui van veure amb vertigen que el poder quedés en mans del poble mobilitzat. El full de ruta processista ha fracassat. O es produeix un canvi d’estratègia que abandoni el processisme, o tot això es convertirà en un procés de negociació autonòmic.

Mentrestant, continua l’empitjorament de les condicions materials de vida de la classe treballadora. Sous precaris, dones sobreexplotades i empobrides, costos de la vida pels núvols, privatitzacions. Els nostres drets socials depenen de la quantitat de diners que portem a la butxaca. La banca i la patronal continuen enriquint-se a costa nostra amb la complicitat de tots els aparells de l’estat i de les autonomies.

La llibertat dels Països Catalans i una vida digna per a la seva gent només es podrà aconseguir exercint l’autodeterminació, recuperant la sobirania política i econòmica, i defensant els drets civils, polítics, socials i de les dones. Cal parlar clar: no creiem que la independència pugui ser una conquesta a curt termini que vingui d’alguna mobilització puntual, de les properes eleccions o d’alguna jugada mestra de la direcció del sobiranisme governamental. Només ho podem assolir mitjançant una veritable revolució política.

L’autodeterminació s’exerceix; no es pidola ni es negocia com un simple estatut d’autonomia. Les declaracions de sobirania o d’independència aprovades al parlament autonòmic són paper mullat sense una desobediència sostinguda enfront l’estat. Cal construir el contrapoder, des de tots els fronts, que ens permeti sostenir la desobediència i expulsar l’estat espanyol dels Països Catalans.

Mentre el sobiranisme governamental, l’autonomisme i el govern de l’estat juguen a escenificar una retòrica progressista, les condicions de vida de la classe treballadora i de les dones continuen degradant-se. L’eix central de l’acció política independentista s’ha d’articular a través d’un programa d’unitat popular que reculli les principals reivindicacions per a la dignificació de la vida de les classes populars i de les dones treballadores. Cal enfrontar-se als poders econòmics i polítics culpables de l’empobriment de les classes populars.

Creiem fermament que cal una estratègia nacional de lluita per l’autodeterminació per al conjunt dels Països Catalans. El fracàs de la via autonòmica a la independència posa fi a les justificacions per a reduir l’estratègia independentista només al Principat.

L’esquerra independentista cal que siguem impulsors d’una alternativa rupturista cap a la independència. La Unitat Popular no pot quedar reclosa com una simple etiqueta electoral d’un partit frontissa que fa de consciència crítica de l’independentisme majoritari. Hem d’aspirar i treballar per a fer de la Unitat Popular una estratègia i un programa polític compartit per una majoria. Això passa per recuperar l’autonomia política respecte el sobiranisme governamental, per no fer concessions al consens polític i no defugir la confrontació, però també per pràctiques polítiques amb vocació d’aplegar una majoria de les classes populars.

Per fer totes aquestes tasques es fa més necessari que mai reforçar les organitzacions de l’esquerra independentista, participar als CDR i en les lluites socials, estendre i fer créixer el moviment feminista, reforçar el sindicalisme nacional i de classe, no fer ni un pas enrere en la lluita antifeixista i convertir la mobilització antirepressiva en una impugnació constant de l’estat espanyol. Allò fonamental per a exercir l’autodeterminació és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències.

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren!

L’esquerra independentista fa una crida als moviments populars a ajuntar forces i a sortir al carrer per recuperar drets

Denuncien que “el Parlament està avui buit de contingut, sotmès al 155 i al 135 i només podem confiar en la força de la gent”

En una roda de premsa celebrada avui al Fossar de les Moreres de Barcelona, portaveus de les organitzacions de l’esquerra independentista han afirmat avui que “l’Onze de Setembre ha de ser el toc d’inici d’una ofensiva popular per recuperar drets que ens estan arrabassant”. Una de les portaveus, Mar Ampurdanés, ha deixat clar que “aquesta ofensiva no pot passar pel Parlament, sinó que passa per la gent, passa per la classe treballadora, i passa als carrers dels nostres pobles i ciutats”.

Els anuncis de les organitzacions anticapitalistes han estat molt dures contra el Parlament de Catalunya. Han afirmat que aquesta institució “està buida de contingut, sotmesa als articles 155 i 135 de la Constitució espanyola” i han assenyalat que “ni la Mesa del Parlament, ni el Govern de la Generalitat, estan disposats a plantar cara ni a ser veritablement útils no només per exercir l’autodeterminació, sinó de recuperar drets socials per a les classes populars d’aquest país”.

Segons Isabel Benítez “només podem confiar en la força de la gent i en l’organització popular de base”, motiu pel qual ha defensat que “els moviments populars hem de juntar forces i unir reivindicacions, d’igual a igual”, i ha reblat que “sense dret a l’habitatge i dret al treball no hi ha autodeterminació, i sense autodeterminació les treballadores no podrem decidir el seu futur, ni com organitzar col·lectivament la nostra vida social i econòmica”.

Les organitzacions de l’esquerra independentista, CUP, Endavant, Arran, COS, SEPC i Alerta Solidària, han fet una crida a la mobilització per l’Onze de Setembre i pel que esperen que sigui una tardor calenta, no només per la reivindicació independentista, sinó perquè, segons Benítez, “s’acosten temps d’una nova recessió econòmica, i la crisi sempre la paguem les treballadores”. Per això defensen l’unió de totes les lluites, “que el moviment per l’autodeterminació i independentista, sumi arreu dels Països Catalans amb els moviments feminista i ecologista, amb la lluita per un habitatge digne i contra la precarietat laboral, pels drets civils i polítics per a tothom”.

Sota l’eslògan “Perquè no continuïn decidint per nosaltres: als Països Catalans, autodeterminació” l’esquerra independentista organitza més d’un centenar d’actes polítics arreu del territori amb motiu de l’Onze de Setembre, i quatre manifestacions, la primera el 8 de setembre a Girona, i la resta el mateix Onze, pel matí a Lleida, i a Barcelona i a Reus, després de la manifestació que organitza l’ANC a Barcelona.

Les principals convocatòries són:

  • El 8 de setembre, a Girona, a les 18h a la Plaça del Vi, Manifestació “Horitzó República. Construïm Sobiranies ara”
  • L’Onze de Setembre, a Lleida, a les 12h a la plaça de la Paeria, manifestació de l’esquerra independentista
  • A Barcelona, a les 18:30h a Plaça Urquinaona, manifestació organitzada per l’Esquerra Independentista del Barcelonès
  • A Reus, a les 20h a la Plaça del Mercat Central, manifestació de l’Esquerra Independentista del Camp (EIC)
  • A Barcelona, al matí al carrer Ferran, manifestació organitzada per Arran Jovent.

Endavant denunciem la impunitat de la Guardia Civil i exigim que se’n vagin

Fins ara, l’acció s’ha fet a Canovelles, Lleida, Barcelona, Girona, l’Escala o Tarragona.

“Tenim llibertat per violar”, “Tenim la legitimat per torturar”, “Ens agrada fer ús de la violència” o “Deixeu-nos actuar impunement”. Amb aquests lemes, Endavant (OSAN) denunciem la impunitat de la Guardia Civil als Països Catalans. Són frases escrites en pancartes penjades davant de la casernes de la Guardia Civil arreu de la nació per exigir que se’n vagin. Fins ara, l’acció s’ha fet a Canovelles, Lleida, Barcelona, Girona, l’Escala o Tarragona.
Aquests darrers mesos, hem viscut casos molt mediàtics on s’ha tornat a posar de manifest la impunitat de què gaudeixen els cossos repressors de l’Estat espanyol. Des de les càrregues policials de l’1 d’octubre, fins al cas dels joves d’Altsasu i passant per la ignominiosa sentència de la Manada. En tots aquests casos, la Guardia Civil hi he estat implicada, o bé com a agressora o bé com a inculpadora i falsa víctima. La impunitat de què ha gaudit ha estat la norma habitual.

Per denunciar tot això, hem penjat pancartes davant de les casernes de Canovelles, Lleida, Gràcia i Ciutat Vella (Barcelona), Girona, l’Escala, Ciutat Vella o Tarragona. “Tenim llibertat per violar”, “Tenim la legitimat per torturar”, “Ens agrada fer ús de la violència” o “Deixeu-nos actuar impunement” han estat els lemes de denúncia.

Volem expressar el nostre rebuig a aquests titelles que l’Estat Espanyol utilitza per poder conservar el seu caràcter feixista, capitalista, masclista i opressor. L’acció es repetirà encara durant l’agost a més punts dels Països Catalans.

Tarragona
Tarragona
Tarragona
Tarragona
Lleida
Gràcia, BCN
Gràcia, BCN
Gràcia, BCN
Girona i l'Escala
Girona i l'Escala
Girona i l'Escala
Girona i l'Escala
Ciutat Vella, BCN
Canovelles
Canovelles
Canovelles
Canovelles
Canovelles

Sense justícia no hi ha pau | Crida a la desobediència i a la solidaritat amb Juana Rivas

Comunicat de l’Esquerra Independentista

Sense justícia no hi ha pau | Crida a la desobediència i a la solidaritat amb Juana Rivas

La sentència del cas de Juana Rivas, sumada a la qualificació de les diverses agressions sexuals grupals, la impassivitat d’ofici front l’explotació i agressió contra les treballadores de la maduixa a Huelva, el recent reconeixement de culpabilitat de l’Estat en l’assassinat d’una nena durant una visita amb el pare – denunciat 47 vegades de maltractament per la mare-, o la condemna per injúries a una dona que va denunciar ser un dels tants nadons robats durant el franquisme, dibuixen un panorama clar i net pel que fa al caràcter de classe i masclista del règim espanyol i dels seus tribunals.

La justícia espanyola, amb tots els seus engranatges autonòmics, expressa una ferma voluntat d’aprofundir en la submissió de la classe treballadora i, entre ella, de manera encara més salvatge, de les dones. Aquestes sentències refermen el valor que li reconeixen les nostres vides, la voluntat de reduir-nos a objectes de vexació sexual, reproductiva i superexplotació laboral i la manca de refundació d’un règim que encara salvaguarda els crims del franquisme.

La sentència de Juana Rivas, així com tota la repressió al moviment feminista i a tot moviment popular que desobeeixi i qüestioni el sistema capitalista i patriarcal, és una declaració de guerra contra les dones i contra el conjunt de la classe treballadora, una amenaça a tota forma de resposta que qüestioni els fonaments d’aquest règim. Perquè saben que mitjançant l’organització, l’autodefensa i una autodeterminació política plena podem ensorrar tot el seu sistema d’explotació.

-Davant d’un poder judicial corrupte, que actua al servei del règim i la independència del qual està qüestionada per la pròpia Unió Europea.
-Davant d’una justícia classista, masclista, racista i il·legítima a la qual no li tremola el pols per perseguir dones que defensen la seva vida i la de les seves famílies, per perseguir activistes, cantants, periodistes i qualsevol exercici de dignitat popular.
-Davant d’una justícia dèbil front els forts i forta contra les dèbils, que deixa en llibertat corruptes i permet que els neonazis campin pels carrers agredint impunement.
-Davant d’una justícia que empara violadors i maltractadors i que a sobre ens jutja a nosaltres quan ens defensem.

Organitzem l’autodefensa. No acatem la vostra sentència i fem una crida pública a la solidaritat amb Juana Rivas i totes les persones que no es resignen front la injustícia, l’abús de poder i la crueltat. I que la solidaritat no sigui puntual, ja que només amb l’organització popular i l’autodefensa col·lectiva podrem fer valdre els interessos de la majoria. No ens valen reformes, pactes per dalt o rentats de cara: només des de baix, trencant amb el règim i construint uns Països Catalans socialistes i feministes, podrem acabar amb aquesta injustícia: perquè ens volem vives i amb vides dignes.

Països Catalans, 28 de juliol de 2018

Endavant organitza unes jornades de debat sobre el canvi de cicle polític al Principat i què fer avui al Parlament de Catalunya

Endavant organitza unes jornades de debat sobre el canvi de cicle polític al Principat i què fer avui al Parlament de Catalunya

Elisenda Paluzie, Anna Arqué, Carles Riera o Isabel Vallet són algunes de les persones que hi intervindran.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la portaveu de l’ICEC, Anna Arqué, el diputat de la CUP, Carles Riera, o la portaveu d’Endavant, Isabel Vallet, entre altres, intervindran a les jornades sobre la situació política al Principat i al Parlament de Catalunya organitzades per Endavant (OSAN). El dimecres 25 i dijous 26 de juliol, el barri del Poblenou, de Barcelona, acollirà uns debats al voltant de la disjuntiva sobre si som davant d’un canvi de cicle polític així com el plantejament de què fer avui al Parlament centraran els debats de cada un dels dies.

Som davant d’un canvi de cicle polític al Principat? Quina és la tasca que cal fer avui al Parlament de Catalunya? El debat entorn d’aquestes dues preguntes marcaran les jornades organitzades per Endavant (OSAN).

Dimecres 25 de juliol. Canvi de cicle polític?

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la portaveu de l’Portaveu International Commission of European Citizens-ICEC als Països Catalans, Anna Arqué, i el portaveu d’Endavant (OSAN), Abel Caldera, debatran al voltant dels següents elements:

  • Després de l’1-O i la declaració simbòlica del passat 27-O hi ha un canvi de cicle polític respecte els últims anys?
  • Els Països Catalans en la nova situació política.
  • Recuperar l’esperit de l’1-O què significa?
  • Es pot realment implementar la República?
  • De la llei a la llei vs. la desobediència

Dijous 26 de juliol. Què fer al Parlament de Catalunya avui?

La diputada per la CUP-CC en la present legislatura, Maria Sirvent, l’exdiputat de la CUP-CC en la legislatura 2015-2017, Benet Salellas, el militant d’Endavant i diputat de la CUP-CC des de l’octubre de 2016, Carles Riera, i la portaveu d’Endavant i exdiputada per la CUP-AE en la legislatura 2012-2015, Isabel Vallet, debatran al voltant dels següents elements:

  • L’acció política parlamentària dins el Parlament de Catalunya
  • Com relligar els espais/moviments de lluita, el municipalisme i l’acció política de les diputades
  • Una legislatura per a què? Gestió autonòmica, límits de la institució, realitat parlamentària…

Ambdues jornades tindran lloc a la sala d’actes de la Biblioteca Manuel Arranz, al c/Joncar, 35, de Barcelona. L’inici dels debats serà a les 18.45 h.

Les jornades parteixen dels document presentat per Endavant OSAN el passat mes de maig, Què fer en la nova situació política al Principat?, i de les resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant OSAN celebrada a Reus els febrer d’enguany. La voluntat és generar un espai de reflexió sobre el moment polític i les propostes concretes que volem fer arribar des de l’organització, degut a la falta de concreció en l’acció parlamentària a la Generalitat de Catalunya, per una banda, i al nou cicle polític obert, per una altra. Així mateix, plantegem la necessitat de superar el passat cicle institucional(ista) que va fiar totes les capacitats d’autodeterminació al Parlament de Catalunya i a les direccions dels partits i les entitats.

Endavant celebrem la primera trobada de dones de l’organització

La lluita feminista en clau interna i externa ha centrat els eixos dels debats per tal d’identificar i abordar debats que cal tenir com a organització feminista.
El dissabte 14 de juliol, a Tarragona, l’organització política de l’esquerra independentista Endavant (OSAN) ha celebrat la primera trobada de dones de l’organització. El feminisme de classe, la creació d’un programa d’unitat popular feminista, la feminització de l’organització i la violència masclista han estat els eixos principals del debat. Dones militants d’arreu dels Països Catalans han participat dels debats.

El feminisme de classe, la creació d’un programa d’unitat popular feminista, la feminització de l’organització i la violència masclista han estat els eixos principals del debat de la primera Trobada de Dones d’Endavant. La Trobada ha estat un espai de debat útil i profitós per tal d’identificar i abordar debats que cal tenir com a organització feminista.

En aquest sentit, apostem pel feminisme de classe i per la creació d’un programa d’unitat popular feminista que millori les condicions materials de vida de les dones treballadores als Països Catalans. Seguim treballant per la feminització de l’organització com a aposta central per fer efectius els compromisos teòrics que hem acordat. Així mateix, treballem per garantir espais de militància segurs i lliures de violència.

Dones militants de l’organització d’arreu dels Països Catalans han pres part de la jornada. La trobada ha tingut lloc al local dels Xiquets de Tarragona, mentre que el dinar s’ha fet al Casal Popular Sageta de Foc.

Recupera el fil de piulades amb imatges de la jornada #DonesEndavant

Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Valoració d’Endavant (OSAN) quan es compleixen quatre mesos de la històrica vaga general feminista del 8 de març de 2018

La vaga general feminista del 8 de març de 2018 ha estat, sens dubte, un èxit històric i marca un abans i un després del feminisme de classe, aquell que s’articula al voltant de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat sense defugir la confrontació amb els models d’estats que li donen suport. Les feministes dels Països Catalans no volem només canviar d’estat, sinó canviar de model d’estat i societat. Com a punt d’inflexió, doncs, ens toca analitzar-ho amb perspectiva històrica i de futur.

Una vaga global
La vaga general feminista —laboral, de consum, de cures i estudiantil— ha demostrat que, més enllà de la participació en una vaga als llocs de treball precaris —on treballem la majoria de les dones—, hi ha diverses maneres de fer visible el conflicte central capital-vida, centrat en el benefici empresarial contrari al benefici social. El feminisme ha demostrat que, sense nosaltres, el món s’atura; que des de les feines precàries —treballadores de la llar internes amb papers o sense, serveis d’atenció domiciliària, treballadores de la sanitat, jubilades i pensionistes, joves amb feines sense contractes o becàries sense salari, putes explotades per xarxes proxenetes, dones sense feina, malaltes en risc d’exclusió social…—, som capaces de qüestionar tot el sistema de producció i reproducció del sistema i que més enllà del seguiment de la vaga, amb major o menor incidència, s’ha demostrat que la nostra capacitat mobilitzadora és molt gran.

Com que la vaga general feminista ha estat un èxit històric internacional, el règim del 78 a l’Estat espanyol ha reaccionat amb virulència contra ella. La reacció contrària a la vaga ha tingut diverses cares: des d’acadèmiques i periodistes contra els riscos de mercantilització dels treballs de cura defensant una maternitat essencialista, fins a l’atac a les reivindicacions de dones migrades contra Llei d’Estrangeria, entre altres exemples.

L’èxit històric d’aquesta vaga és una responsabilitat per a totes les feministes que volem canviar el món d’arrel. No només volem lluitar contra el capitalisme patriarcal, sinó construir un nou món. La vaga general feminista no és inici ni final de res, sinó un pas més, un punt d’inflexió que subratlla allò que fa temps que diem: sense les dones, no hi ha revolució. És per això que hem de seguir treballant per a construir la República Feminista dels Països Catalans.

De la llavor a les arrels
La vaga general feminista del 8 de març no és un bolet sorgit del no-res, ni és casual: té arrelament històric i motivació profunda en les lluites d’emancipació feministes i de classe d’arreu del món. En aquest sentit, cal ubicar unes llavors inicials en l’anàlisi del sistema capitalista patriarcal i la necessitat d’oposar-s’hi de forma radical.

És en el context anterior a la crisi sistèmica mundial del 2007 que comencen a sorgir propostes que van en la línia de dotar una eina de protesta, reivindicació i lluita com la vaga general de més contingut que l’estrictament laboral. S’hi inclouen les cures i el treballa domèstic i s’apunta cap a una vaga mundial de dones. Després d’aquesta incipient proposta té lloc la vaga de totes, una vaga de 24 hores que ja relliga moviment feminista i sindicalista combatiu. Són anys en què es pica molta pedra per aconseguir que moviments, dinàmiques i organitzacions que lluitaven en paral·lel ho facin de forma coordinada, transversal i unint reivindicacions i les mobilitzacions que se’n deriven.

Ras i curt, la vaga general feminista fa palesa la indestriabilitat de les lluites. En aquesta cristal·lització, cal que tinguem en compte algunes consideracions importants:

  • La demanda de vaga general de 24 h és del moviment feminista que, a partir d’aquest moment, es reconverteix en vaga general feminista. Els sindicats convocants respectaran la petició del feminisme, sense voluntat patrimonial.
  • La contundència del feminisme de classe obliga a CCOO i UGT a prendre partit. Els primers dies parlaran d’aturada i, quan se n’adonen de l’embranzida feminista, canvien la posició i convoquen vaga de 2 h.
  • La posició ambigua del règim del 78 els passa factura, no només als sindicats, sinó a tots els partits del 155 a casa nostra: han perdut tota la credibilitat, malgrat totes les seves maniobres per ocultar el conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya, especialment, i els Països Catalans, en general. Tres setmanes abans del 8M, queda clar que la mobilització serà molt gran i fins i tot l’Institut Català de la Dona, al Principat, es posa a disposició del feminisme sense demanar res a canvi.
  • Les posicions reformistes del feminisme han quedat superades amb l’èxit històric de la vaga general feminista. És per això que el règim es posiciona, l’endemà, al costat de la lluita feminista per desvirtuar el seu contingut revolucionari. A partir del dia 9, l’acadèmia, periodistes, sindicats i partits del règim del 78 comencen la lluita pel relat. L’atac frontal a la lluita de les migrades feministes, la defensa essencialista femenina del treball de cures, la relativització de l’èxit de la vaga general feminista o la criminalització per la vinculació del feminisme a les CUP o als CDR són només una mostra de la importància de la lluita pel relat.
  • De la protesta a la proposta: República feminista i socialista. L’èxit històric de la vaga general feminista del 8M obliga el moviment feminista revolucionari i a l’Esquerra Independentista, en general, així com a la nostra organització, en particular, a fer una anàlisi concreta a cada barri i vila, però també a tenir una visió general del potencial polític del subjecte feminista revolucionari per la construcció dels Països Catalans feministes i socialistes.

De les arrels al creixement
La vaga general feminista, doncs, beu de les anteriors iniciatives un cop el feminisme ha aconseguit fer-se permeable als moviments i organitzacions més combatius i revolucionaris. El feminisme ja no és un sector a part de la lluita sinó que ho impregna tot de forma transversal, de la feina a la llar, del carrer a l’aula.

Com a punt d’inflexió, però, és també un punt i seguit al qual cal que li donem continuïtat. Aquest és el repte principal que tenim com a organització i com a moviment independentistes i feministes revolucionaris. En aquest context, cal tenir en compte que els col·lectius feministes de dones joves s’han multiplicat molt: han crescut de manera exponencial al llarg dels últims anys, sobretot arran de la contra reforma de la llei de l’avortament proposada pel Partit Popular, l’any 2013. Qüestionen el sistema dominant i volen construir-se al marge del sistema i són, generalment, anticapitalistes.

Els col·lectius feministes organitzats als barris i les viles són imprescindibles per garantir la construcció d’una república radicalment feminista. Tots aquests serveixen per posar al focus en qüestionar i denunciar totes les agressions, explotacions i opressions que patim les dones de les classes populars dels Països Catalans, que podem sintetitzar en:

  • La violència patriarcal: assassinats; violacions; pressió estètica; heteropatriarcat imposat; agressions diàries tant en espais públics com íntims.
  • La violència institucional: església, Estat patriarcal, justícia patriarcal.
  • El dret al propi cos: manca d’educació sexual i de drets sexuals, com l’avortament lliure i gratuït.
  • La precarietat de la vida, accentuada per la doble explotació i el desmantellament de l’Estat del benestar
  • El sistema laboral: sostres de vidre, sectorialització productiva, escletxa salarial

Construïm República Feminista arreu dels Països Catalans

Hem de dotar de contingut una proposta polític que signifiqui una millora real de les condicions materials de vida de les dones treballadores: tota millora en drets i condicions per a nosaltres ho serà, també, per al conjunt de la classe treballadora i les classes populars.

Per tot això, ens cal reivindicar i construir:

  • Model català i de negociació col·lectiva de la Legislació laboral que superi i millori l’Estatut dels Treballadors.
    • Cal qüestionar d’arrel tot el sistema laboral espanyol —Estatuto de los Trabajadores—, centrat en una normativa invisible al gènere, que oculta tots els treballs de cura i de reproducció de la vida. Una visió de classe masculina, sense responsabilitats de cures, beneficiari del model de producció i de reproducció domèstic i que fomenta la doble explotació de les dones.
    • Cap a un model laboral català amb visió feminista: comissions paritàries per negociar convenis laborals sectorials d’àmbit nacional —no d’empresa— amb l’objectiu de millorar condicions laborals i trencar l’escletxa salarial del mercat laboral. Plans de xoc per reduir l’escletxa salarial superior al 20% al nostre país, el sostre de vidre i la divisió sexual del treball. Que la legislació laboral, mitjançant inspecció, obligui les empreses públiques i privades, especialment a aquelles que reben subvencions de l’administració pública, a complir la llei. Conveni Col·lectiu de Treballadores de la Llar amb els mateixos drets que qualsevol altre conveni laboral. Valorització dels treballs de cura, conciliació sense reduccions salarials. Serveis comunitaris de gestió de les cures. Treball digne generador de drets, reducció de la jornada laboral. Salari digne i introducció salari indirecte (escoles bressols, temps de lleure a les empreses, dret a formació a càrrec d’empreses…). Augment de les cotitzacions, salaris més alts. Trencament amb els topalls de cotitzacions.
  • Uns serveis universals de titularitat, provisió i gestió 100% pública, amb participació i control de les classes populars. La sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, el transport, l’energia i les pensions són drets socials conquerits pel poble treballador i han de ser garantits per a totes les persones. Són el salari indirecte que ens beneficien, sobretot a les dones classe treballadora. Ni externalitzacions, ni privatitzacions, ni consorcis sanitaris o en educació. Sanitat universal, de qualitat, eliminació de consorcis públics de gestió privada. Pla de xoc per garantir el dret a Sanitat Universal, sense factures als serveis d’urgències a persones sense documents nacionalitat.
  • Drets socials per a tothom, amb papers o sense. Drets laborals per treballadores de la llar, internes o externes. Contra la Llei d’Estrangeria. Cap discriminació per raó d’origen, sexe, classe social. Papers per a tothom de manera immediata, regularització de totes les persones amb arrelament al país.
  • Model català de pensions 100% públiques de 1200€ i feministes. Avaluació dels treballs de cura no remunerats de les jubilades i pensionistes per gaudir d’una pensió mínima. Reducció de l’escletxa de les pensions homes-dones —l’escletxa de pensions és del 34%—. Pensions no subjectes només a la participació al mercat laboral, excloent de dones en edat reproductiva i de la interdependència de totes les persones. Legislació de pensions per invalidesa o jubilació que millori el Pacte de Toledo, oposada als Plans privats de pensions i als Plans del Parlament Europeu d’atorgar la gestió de les Pensions Públiques als Bancs. Cap negoci amb les pensions. Pla de xoc per augmentar les pensions mínimes fins arribar als 1200€.
  • Banca pública de gestió, participació i control 100% públic.
  • Municipalització del Servei d’Atenció Domiciliària i de tots els serveis necessaris per garantir una vida digna als municipis i al país. Pla de xoc per a la reversió immediata de concessions de serveis socials a empreses privades amb ànim de lucre. Legislació garantista de drets socials amb capacitat executiva. Condicions laborals dignes per a les treballadores, reducció planificada de l’escletxa salarial de gènere, ampliació de plantilles en funció de les necessitats socials.
  • Renda social feminista amb participació i control públic i per a dones autòctones i sense ciutadania.

Aquest 8 de març, el moviment feminista va plantar una llavor que va arrelar arreu dels Països Catalans. Cal que no ens adormim i que seguim treballant colze a colze per enderrocar el Patriarcat i construir uns Països Catalans feministes i socialistes, lliures d’opressions i explotacions. Perquè la lluita feminista és cada dia, cal que creem o reimpulsem espais feministes de classe mentre, al mateix temps, reforcem el sindicalisme nacional i de classe que incorpora el feminisme com a eix central en la seva praxis.

El repte de l’Unitat Popular, construïm un programa polític feminista
Les feministes dels Països Catalans tenim a les nostres mans la oportunitat de seguir treballant per noves mobilitzacions massives en forma de vaga general feminista; el moviment feminista ha demostrat de sobres que té capacitat crítica i mobilitzadora però per canviar les condicions de vida de les dones de classe treballadora, cal que ens organitzem al voltant d’unes reivindicacions concretes que proposin una millora de les condicions materials i laborals de vida de les dones i que ens serveixin per desplegar un programa polític d’unitat popular feminista, per tal de poder plantejar alternatives i que les futures mobilitzacions no es llegeixin com a que les dones prenem els carrers, només organitzant-nos al voltant d’unes demandes concretes que millorin les nostres condicions de vida i posin aquesta al centre, podrem atacar el capitalisme patriarcal i enfortirem els sindicats combatius. En aquest sentit ens cal desenvolupar i omplir de contingut polític totes les reivindicacions que anomenàvem anteriorment amb propostes d’acció política concretes i mesures que en definitiva, plantegin avançar cap a la dignificació de les vides de les dones treballadores dels Països Catalans.

Des de la vaga general feminista cap a un feminisme de classe i sense rebaixes arreu dels Països Catalans!