Pàgina 35 – Endavant

Davant d’un sistema judicial il·legítim, organitzem l’autodefensa feminista!

Avui els cinc violadors de la manada poden quedar en llibertat després que ahir la sentència dictaminés llibertat sota fiança de 6.000 €.

En un context d’agudització de la violència econòmica, social, i de totes les violències masclistes envers les dones, aquest procediment i abordatge judicial busca generar un efecte disciplinador: denunciar comporta un agreujament de la violència.

En el cas concret de la manada, el caràcter masclista de la justícia s’ha demostrat des del primer moment en el qüestionament del relat i l’estigmatització pública de la víctima, la qual s’assetja per mitjà d’un detectiu privat en una estratègia de defensa plenament normalitzada en l’estructura judicial que assenyala la víctima i protegeix els agressors, com hem vist en el cas del guàrdia civil, a qui se li ha conservat la paga tot el temps que ha estat a la presó. La rebaixa d’un delicte de violació al d’abús amb l’ampli ventall de fets provats i disposició de prova flagrant redobla l’alarma i indignació social expressada en mobilitzacions massives no només a l’Estat espanyol sinó arreu del món.

Que el sistema judicial de l’Estat Espanyol i tota la seva estructura autònomica està podrit no ens ve de nou, que està al servei dels interessos de l’oligarquia capitalista, la classe dominant i propietària, i que és la representació del Règim del ’78 com un estat masclista, racista i feixista tampoc, que la justícia no és igual per a tothom, encara menys. Ahir no només vam constatar l’inherent caràcter masclista que el caracteritza sinó també la desesperació davant la pèrdua de legitimitat continua enfront de les dones, la classe treballadora, i els pobles oprimits: l’arxivament de la causa dels ministres que van donar llum verda al Projecte Castor, la inhabilitació d’una alcaldessa de la CUP durant sis mesos per no despenjar una estelada, la condemna del jovent d’Alsasua i les condicions excepcionals d’empresonament d’Iñaki Urdangarin. Els cinc violadors de la Manada podran moure’s per tot l’estat espanyol (tret la Comunitat de Madrid) mentre que Tamara Carrasco, activista dels Comitès de Defensa de la República, no pot sortir dels límits del seu poble: aquesta és la justícia per uns i altres. Mentre es persegueix la llibertat d’expressió i s’empresonen els projectes polítics, es transmet un clar missatge d’impunitat classista, masclista i racista.

L’efecte disciplinant contra la lluita de les dones no només s’està expressant en casos individuals d’agressions masclistes sinó també contra la lluita feminista organitzada. Als Països Catalans la repressió política contra el moviment feminista tampoc ens ve de nou. Cal que recordem casos de repressió com el cas Bershka a Tarragona, on es van jutjar a 3 companyes per fer una acció contra la pressió estètica i van rebre els cops de la Guàrdia Urbana. El cas de les feministes encausades de Mallorca, que se les va jutjar per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït. I recentment, totes les companyes feministes encausades a València o Sant Cugat per les mobilitzacions de la vaga general feminista del passat 8 de març.

Sabem, també, que el cas de la Manada és desgraciadament només un cas mediàtic d’una realitat diària, crua i invisible. Els cinc violadors són fills sans del patriarcat i, per això, sabem que el problema va més enllà d’aquest cas concret, que hem de combatre la violència masclista i totes les estructures que l’emparen d’arrel.

I és aquí quan pren tot el sentit parlar d’organitzar l’autodefensa feminista, davant d’un sistema que ens vulnera per tot arreu i que no garanteix que siguem lliures i tinguem vides dignes com a dones hem d’apostar per l’autodefensa com a eina legítima de resposta a la violència institucional, estructural i interpersonal a la qual estem sotmeses.

Davant d’aquest Estat masclista, racista i classista, amb un sistema judicial profundament patriarcal, organitzem-nos. Davant de cada agressió masclista, responem. Cremem la injustícia patriarcal aquest Sant Joan a cada foguera, i fem xarxa per construir uns Països Catalans lliures feministes i socialistes on poder tenir vides dignes.

Països Catalans, 22 de juny de 2018
Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant, SEPC

Comunicat en PDF

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Comunicat d’Endavant (OSAN) en relació als XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2018

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018 ja són aquí. Esportistes de tot el món es donen cita a la ciutat durant les properes dues setmanes en un esdeveniment que tant l’Ajuntament de Tarragona, com la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol s’han esforçat a defensar com un gran èxit de país i, especialment, per a la ciutat i per als seus veïns i veïnes.

Inversions milionàries en infraestructures, la visibilitat de la ciutat i de Catalunya al món, la promoció de l’esport o el foment dels valors de la pau, la diversitat i la multiculturalitat de la Mediterrània han servit, des del primer moment, com a teló de fons dels Jocs de Tarragona 2018. Parlem d’inversions milionàries que endeutaran la ciutat i que impossibilitaran que es faci front a problemes socials molt més importants i de primera magnitud en pobresa i precarietat laboral, habitatge, sanitat o educació, entre altres. L’alcalde Ballesteros va demanar un préstec de 12 milions d’euros a CaixaBank, mentre que l’endeutament total pot suposar més de 50 milions d’euros. Una convocatòria internacional que han unit, de nou, a la major part de dirigents polítics i dels grans poders locals, silenciant-se qualsevol tipus de crítica, esmena o mostra de rebuig a un esdeveniment que no només amaga grans negocis lucratius per a alguns i rentats d’imatge pública per a d’altres, sinó també un mar de dubtes i incògnites sobre la necessitat de la seva celebració, en aquests moments, a casa nostra.

Els mateixos representants polítics i caps d’Estat que s’uneixen per celebrar l’esdeveniment són responsables directes que el Mar Mediterrani, que dóna nom a aquests jocs, s’estigui convertint en el major cementiri de persones humanes de les darreres dècades. Un cementiri que no només amaga la passivitat d’Europa davant la crisi dels refugiats i refugiades, sinó també la participació directa i indirecta en les guerres que provoquen l’èxode de milers de persones que acaben sepultades sota l’aigua, malvivint sense drets, lluny de casa seva i de les seves famílies, o violentades per l’acció de les forces de l’ordre dels països receptors. De veritat a ningú li remou la consciència estar parlant de diversitat i intercanvi mentre la xenofòbia i el racisme s’apoderen de les accions polítiques i policials davant els fluxos migratoris? A cap dels màxims representants polítics que han fomentat aquests jocs no se’ls cau la cara de vergonya en parlar de pau mentre els exèrcits dels estat representats en els Jocs s’embruten les mans en les guerres imperialistes i el saqueig de pobles i nacions?

La poca vergonya dels ‘nostres’ governants polítics no té límits. I és que si en el terreny material s’evidencia que els valors d’aquest jocs només serveixen com a cortina de fum per a d’altres interessos, en el terreny simbòlic la hipocresia pren dimensions descomunals. Quina justificació té que l’arribada dels Jocs Mediterranis s’hagi celebrat amb una exhibició militar de l’Exèrcit de l’Aire al cel de Tarragona o que el major buc de guerra fabricat a l’Estat espanyol atraqui al Port de Tarragona per donar la benvinguda dels Jocs? Es tracta d’una macabra mostra de poder i supèrbia per part de l’Estat? Potser una nova forma d’intimidació cap a la població catalana que pogués tenir la intenció de mostrar el seu rebuig? De fet, aquest divendres 22 de juny el mateix rei d’Espanya, el monarca Felipe VI, serà un dels encarregats d’inaugurar els Jocs. El mateix home que va donar via lliure a la violència contra el referèndum de l’1 d’Octubre serà a Tarragona, acompanyat de l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, del president espanyol, Pedro Sánchez, i, en funció de negociacions i tacticismes polítics, veurem si finalment també del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra.

Cap excusa pot ser vàlida per legitimar un monarca que no només ha donat via lliure a la violència desfermada contra la població catalana, sinó que ja representava, representa i representarà la manca de dret civils i democràtics a bona part dels Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol, la connivència amb elits i dictadures d’arreu del món, la més rància herència del franquisme i el feixisme a casa nostra o els valors catòlics i patriarcals que segueixen impregnant les principals institucions de l’Estat.

Com no podia ser d’altra manera, a més, en l’equació del poder polític i militar també hi havia d’entrar el capital privat. Empreses tan reconegudes a casa nostra per la seva sensibilitat social com CaixaBank, Repsol, Dow, Coca-Cola o Agbar són algunes de les patrocinadores d’aquesta edició dels Jocs Mediterranis. La llista de greuges socials i econòmics que aquestes corporacions acumulen és inacabable, però en el cas de Tarragona crida especialment l’atenció com, una vegada més, el pol petroquímic, responsable dels majors índex d’insalubritat en l’aire que respirem, netegi la seva imatge, de la mà de les nostres institucions públiques, participant d’un esdeveniment que també duu com a bandera el foment d’una vida saludable. La hipocresia que envolta els Jocs Mediterranis, efectivament, no té límits, tot i que en aquest cas, a la ciutat de Tarragona, ja hi estiguem més que acostumades.

Un altre dels grans arguments que hem sentit per defensar els Jocs Mediterranis són els beneficis que suposen per a la ciutat, en forma d’inversions milionàries, noves infraestructures, visibilitat al món i atracció turística fora de les fronteres de l’Estat. No hi ha dubte que els responsables de la comunicació política i social que envolta Jocs creuen, realment, que així es pot seduir i comprar la opinió pública tarragonina. Tanmateix, el cert és que el dia a dia de la gent treballadora està molt allunyat de grans les grans infraestructures esportives que s’estan construint: ni serviran realment per al foment de l’esport de base, ni estaran a l’abast de la població local en el seu dia a dia.

I no tinguem cap mena de dubte que, tard o d’hora, es començaran a destapar els tractes de favor, les comissions en forma de sobres, les requalificacions i els negocis immobiliaris que s’han mogut durant els darrers mesos i anys entre despatxos, en forma de concessions, subcontractes i concursos públics, acabin o no davant dels tribunals. Els tarragonins i tarragonines no necessiten, a més, les engrunes que ens ofereix el negoci turístic a costa de saturar el territori i destruir els nostres paratges, sinó solucions transversals a la precarietat laboral i el preu de l’habitatge, que s’agreugen, precisament, amb el foment del turisme com a punta de llança de la nostra economia.

En la vessant purament esportiva, cal denunciar la perpetuació del patriarcat que travessa tota la nostra societat. L’esport d’elit no escapa de mantenir unes desigualtats que, en aquest cas, es plasmen especialment en les diferències abismals de salaris, molt inferiors en el cas de les dones esportistes. Aquest, però, no serà l’únic reforç del patriarcat d’aquests Jocs: una economia centrada en el sector serveis impacta molt més en les dones treballadores. D’una banda, perquè la divisió sexual del treball es plasma al sector serveis i al turisme, on les dones ocupen les feines més precàries i pitjor pagades. De l’altra, perquè tot aquest endeutament suposarà menys diners per a serveis municipals públics, cosa que impactarà en vida de les dones i reblarà la doble explotació que patim.

Els Jocs Mediterranis no són fruit de cap consens, consulta ni debat al nostre territori ni al conjunt del país. Tot el contrari, la decisió de presentar la candidatura als Jocs, ja fracassada en 2017, va ser fruit d’un acord opac que en cap moment ha donat lloc a un debat territorial. Ni una consulta, ni una enquesta ni tan sols l’obertura d’un debat als mitjans de comunicació públics. Ni Tarragona està vivint un ambient de festa i expectació, ni el jovent de la ciutat s’ha llançat a apuntar-se al voluntariat pels Jocs. El més previsible, de fet, és que la societat tarragonina acabi hipotecant part del seu futur perquè uns quants puguin fer els seus negocis mentre es donen copets a l’esquena per un èxit mediàtic que ni tan sols serà tal.

Panem et circenses, pa i circ, es diu satíricament sobre els dirigents polítics que tenen com a costum amagar les vergonyes de la seva gestió amb l’espectacle i les engrunes per al poble. En aquest cas, però, el circ és l’únic que ens ofereixen perquè acotem el cap i tanquem els ulls. Que no es facin il·lusions.

Des d’Endavant (OSAN) rebutgem frontalment el model d’espectacle, econòmic i de societat que representen aquests ‘Jocs del Cinisme’. És per això que fem una crida a participar a totes les mobilitzacions populars que s’hi oposin.

Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Existim, fem història | Manifest de la TEI pel 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Als Països Catalans, sota les dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu benefici. Les persones LGBTI ens veim exposades no tan sols a una discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més, relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança sistèmica que representen els dos models. Continua llegint «Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB»

No són suïcidis, són assassinats

No són suïcidis, són assassinats
Per una vida digna, prou desnonaments!

Quants mesos de lloguer valen les nostres vides? La d’en Jordi de Cornellà, set. Set mesos de lloguer impagat i dues notificacions de desallotjament després, Blackstone, l’empresa propietària del pis d’en Jordi ha aconseguit el que volia: quedar-se amb l’habitatge. El preu que ha pagat aquest fons voltor és el del mercat, el que marca la llei. A en Jordi li ha costat la vida. Continua llegint «No són suïcidis, són assassinats»

Un nou cicle polític per a l’esquerra independentista

El juny del 2016, en una jornada de formació d’Endavant, vaig escoltar un dirigent d’Antarsya explicar com s’havien malbaratat les opcions d’una autèntica revolució a Grècia la tardor del 2012. Ens parlava del clima prerevolucionari i de com els grans partits i les grans centrals sindicals, en comptes de llançar-se a l’assalt dels cels, van cridar a l’ordre i enviar tothom a casa. Segons explicava, en aquell moment hauria estat possible assaltar les institucions, prendre els carrers i enderrocar el règim corrupte del 74. La història que ve a continuació ja és més coneguda: canalització del descontentament per la via electoral, accés de Syriza al govern, referèndum de juliol del 2015 i aplicació de l’opció perdedora.

Mentre l’escoltava, vaig pensar que tot allò que restava a l’esquerra de Syriza vivia revisitant una vegada i una altra el que hauria pogut ser però no va ser. Segurament és una percepció esbiaixada i injusta, però va ser la que vaig tenir en aquell moment.

Després de la tardor catalana del 2017, m’ha estat inevitable comparar la situació política del Principat amb la de la Grècia del 2015 i veure el risc d’acabar centrant tota l’acció política de l’esquerra independentista a entossudir-nos a recuperar el fil trencat el 27 d’octubre i obviar tot el que ha passat d’aleshores ençà. Amb més o menys encert, ho hem intentat de totes passades; per nosaltres no ha quedat, però el sobiranisme governamental ha decidit un nou escenari de continuïtat autonòmica, i és sobre aquest nou escenari que hem de construir la nostra posició política.

El mandat de l’1 d’octubre és mort. Més ben dit, el van matar entre el 27 d’octubre i el 30 de gener. Per molt que ens intentem convèncer del contrari, la coalició governamental no l’aplicarà. Perquè el mandat de l’1 d’octubre només era un: instaurar una república independent a Catalunya de manera immediata. Sabem que el nou govern no ho farà. Deixem de centrar tota l’acció política de l’esquerra independentista a pressionar perquè ho faci i de condicionar la nostra estratègia a l’«i si al final ho acaben fent?». No ho faran. Van malbaratar el mandat; fins i tot Quim Torra ha reconegut que el 10 d’octubre es va deixar escapar l’oportunitat. No tergiversem nosaltres el que significava el mandat de l’1 d’octubre convertint-lo en conceptes esotèrics com fer república. Aquesta legislatura per al sobiranisme governamental és un impàs en la batalla per l’hegemonia i en el trànsit cap a una estratègia d’autodeterminació negociada.

El que és molt viu i costarà d’esborrar és l’esperit de l’1 d’octubre. I aquest sí que l’hem de reivindicar i convertir en el centre de la nostra acció política. Malgrat tones i tones de propaganda processista —que si estructures d’estat, que si Europa no ho permetrà, que si de la llei a la llei, que si tots a casa i jugada mestra—, en el moment en què l’Estat va mostrar el seu veritable rostre repressiu, el poble va respondre de manera intuïtiva amb resistència activa i desobediència. L’instint rebel com a reacció a un estat autoritari. Aquell dia, milions de persones van aprendre o van confirmar tres coses: que l’estat espanyol era un estat autoritari, que el nostre poble no era un poble covard i que amb la resistència i l’autoorganització era possible vèncer l’Estat. És amb aquest esperit que hem de construir el nostre projecte polític. No tornarem enrere al 3 d’octubre, però tenim el deure de treballar per generar un escenari de ruptura encara més imponent que aquell.

N’hi ha que, per girar full després de tot això, compren el discurs de la manca de majoria social. Pocs arguments són tan perversos com aquest discurs. Se’ns demana que acreditem una majoria de vots com si haguéssim pogut fer un referèndum alhora que se’ns prohibeix fer aquest referèndum. Però tothom sap que, fins i tot si tinguéssim aquests vots, el problema continuaria essent essencialment el mateix: la negació de l’Estat a l’exercici de l’autodeterminació i, per postres, una direcció política del sobiranisme governamental que es negocia a sobre i abans d’hora.

Ampliar la base social és un deure permanent de tot projecte polític. Ara bé, per poder fer un nou embat a l’Estat amb garanties, cal també capgirar la correlació de forces. Només podrem tenir les eines i les capacitats per generar un nou octubre amb més garanties si l’independentisme rupturista i d’arrel popular esdevé hegemònic en el si del bloc favorable a l’autodeterminació.

L’autodeterminació és una veritable revolució política, i per construir independència cal construir unitat popular. No es tracta de reduir-ho al simplisme de «si voleu independència, voteu la CUP»; la CUP és només un dels punts de partida que ha de construir una unitat popular que sigui capaç d’aplegar una majoria social i política, no per la via de desfigurar els nostres principis polítics sinó fent-los útils al conjunt de les classes populars.

Això passa sobretot per carrer i més carrer, per posar en qüestió tots els elements que el sobiranisme governamental ha inoculat a la cultura política independentista i per plantejar el treball parlamentari com una denúncia contra la manca de sobirania de les institucions autonòmiques. Això és: ser i fer oposició a la gestió autonòmica del nou govern del sobiranisme governamental com una de les vies des d’on construir la unitat popular i barrar el pas als discursos lerrouxistes. Però caldrà construir sobretot al carrer, allà on sempre tot ha començat. Com quan ens van dir que féssim cua pacífica davant dels col·legis electorals tancats i el que vam fer va ser ocupar-los i obrir-los.

Article d’opinió d’Abel Caldera publicat al Diari Jornada el 19/05/2018.

Què fer en la nova etapa política al Principat? [Maig 2018]

En les resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant, vam plantejar una anàlisi de conjuntura nacional i un seguit de propostes polítiques tant per al conjunt dels Països Catalans com per a cadascun dels territoris. El present document desenvolupa la tàctica política per als pròxims mesos en relació amb la conjuntura del Principat de Catalunya, a partir dels elements debatuts i aprovats en l’Assemblea Nacional.

Descarregueu-vos el Quadern en PDF

70 anys de la Nakba a Palestina

El 15 de maig de 1948 és l’inici de la #Nakba, la Catàstrofe palestina que va suposar l’expulsió de més 700.000 persones de casa seva. La creació de l’Estat d’Israel n’és la causa única. Des d’un inici, el desenvolupament d’Israel va lligat a la desaparició de Palestina. El moviment sionista brandava una consigna falsa sobre la qual construir la seva realitat: “una terra sense poble per a un poble sense terra”. També des d’un inici han mentit per construir el relat. Les forces paramilitars, abans, i l’exèrcit, ara, s’encarreguen de l’expulsió. Continua llegint «70 anys de la Nakba a Palestina»

Resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant OSAN

Ja hem publicat les resolucions de la nostra novena Assemblea Nacional, que vam celebrar a Reus els passats 17 i 18 de febrer, sota el lema “Ara més que mai, endavant!”. Continua llegint «Resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant OSAN»

Un 1 de maig socialista i feminista arreu dels Països Catalans

Un 1 de maig socialista i feminista arreu dels Països Catalans

Endavant i l’Esquerra Independentista, amb el sindicat COS al capdavant, participem d’unes mobilitzacions arreu dels Països Catalans més impregnades que mai del feminisme de classe.

Aquest 1 de maig, l’Esquerra Independentista, amb el sindicat Coordinadora Obrera Sindical com a referent, vam sortir al carrer amb un lema clar: “Som una sola classe, som classe treballadora”. De nord a sud i d’est a oest dels Països Catalans, desenes de mobilitzacions van omplir la jornada del Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

Endavant (OSAN) ho fèiem, a més, denunciant que “Capitalisme patriarcal és explotació i espoli”. El tret de sortida per la jornada de l’1 de maig l’havíem donat el 27 d’abril amb una acció per denunciar l’escletxa salarial que patim les dones treballadores: entre un 16% i un 25% menys de salari que els homes, arreu dels Països Catalans. A ambdues jornades fèiem una crida a organitzar-nos i lluitar al carrer, a la feina, a casa o a classe. És en aquest sentit que apostem per situar les dones treballadores al centre de la lluita i treballar per la presa de consciència i l’apoderament en clau de gènere i classe.

Més de dues-centes persones ens van acompanyar aquest 1 de maig a la manifestació de l’esquerra anticapitalista de Lleida. Amb la pancarta de capçalera composta únicament per dones sota el lema La lluita ens dóna el que el poder ens pren, la manifestació va iniciar-se com cada any a la Plaça del Treball i va finalitzar a la Plaça Sant Joan, on a més dels parlaments dels membres dels dos sindicats, CGT i CNT, aquest any comptàvem amb la intervenció d’una portaveu dels CDRs de la ciutat, la d’un grup de suport a les preses de Lleida i també d’en Pablo Hasél.

A Palma, l’Esquerra Independentista ens manifestàvem sota el lema Com a dones, com a poble, com a classe, #GuanyemFutur. La manifestació anticapitalista on participàvem es va haver de dissoldre en caure un diluvi a mitja mobilització. Les activitats, però, no s’acaben amb la jornada de l’1 de maig i se segueix treballant amb assemblees antipatriarcals de l’illa.

A la manifestació anticapitalista del Camp, a Tarragona, un miler de persones es mobilitzaren sota el lema Conquerim drets i llibertats, organitzem-nos!; hi hagué bloc de pensionistes, bloc de dones, bloc juvenil i bloc unitari. En acabar, el parlaments anaren a càrrec d’una membre de Cau de Llunes, una membre del moviment juvenil del camp, una dona sindicalista i una membre de la Marea Pensionista.

L’assemblea Nord-Oriental d’Endavant va participar de la taula rodona organitzada pel teixit social de la població a Sant Feliu de Guíxols; precisament, la nostra intervenció fou sobre l’escletxa salarial i el món laboral de les dones treballadores. A la tarda, donàrem suport a la manifestació de Girona, que contenia un discurs rupturista i de trencament amb l’Estat espanyol.

A València, la manifestació d’enguany fou al matí, a diferència d’altres anys. La mobilització aplegà vora 5000 persones.

A la Plana Baixa, Endavant i la COS ens vam sumar a la convocatòria que CGT Castelló va fer a Borriana. Al voltant d’un centenar de manifestants vam recórrer els carrers principals de la ciutat. En acabar es van llegir diversos manifests; un militant d’Endavant va llegir el de l’Esquerra Independentista. Com a cloenda es va fer un dinar de paiporta per fer germanor i es va valorar molt positivament la jornada, així com la necessitat de repetir-ho en futures mobilitzacions.

Unes 200 persones van participar en els actes previs, la manifestació i els parlaments organitzats per la Coordinadora de la Esquerra Independentista del Penedès, que agrupava ambdues comarques. Dues xerrades a Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia, sobre sindicalisme i pensions, respectivament, van escalfar l’ambient les setmanes prèvies. El mateix dia 1 de maig, la manifestació va recórrer els carrers de Vilafranca del Penedès. En acabar, va tenir lloc l’acte polític on es va llegir el manifest del 1 de Maig i hi van haver diferents intervencions que van denunciar la diferenciació salarial entre homes i dones o repassar les diferents condicions laborals amb perspectiva de gènere. També es va tenir un record pels presos, els rapers i pels professors del Sant Andreu i es va fer una referència a la infame i masclista sentència de la violació de ‘la manada’.

Al Vallès Oriental, 300 persones es van manifestar a Granollers. Durant la mobilització es van fer diferents parlaments i accions. Des de l’Esquerra Independentista, i en la línia de la denúncia contra l’escletxa salarial i la rebaixa de drets, es va assenyalar l’empresa Inditex. En acabat, la Porxada va acollir parlaments i un dinar en suport a Càrnies en Lluita.

L’Esquerra Independentista i Endavant també vam participar en mobilitzacions a Alacant, Barcelona (acte polític i manifestació), Castelló de la Plana, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Vicenç dels Horts o la Seu d’Urgell, entre altres.