Des del País Valencià, avancem cap a la ruptura i l’autodeterminació!
Unitat Popular per la independència dels Països Catalans!
Declaració política d’Endavant en motiu del 25 d’abril, Diada del País Valencià
A un any i escaig d’unes eleccions municipals, autonòmiques i europees, el País Valencià constant, un cop més, que la via institucional no és cap sortida per a les condicions de vida de les seues classes populars i la seua classe treballadora. Les ja de per si tímides mesures impulsades pels autoanomenats governs del canvi, incapaces de revertir un espoli social, nacional i econòmic crònic, topen amb una realitat encara més dura: el tancament per dalt dins del sistema econòmic i autonòmic espanyol. Les autonomies han mort i tota eixida amb dignitat passa per la construcció de sobiranies, la recuperació de drets i l’exercici de l’autodeterminació.
Del 2015 al 2016, els ingressos mitjans anuals de les llars (renda mitjana de les llars) van arribar als 22.744 euros en 2014, un 2,8% més que l’any anterior. Aquest tímid augment, però, no és tal si el comparem amb l’encariment del cost de la vida: aigua, llum i gas s’han disparat molt per sobre d’aquest 2’8%, revertint en una pèrdua del poder adquisitiu de la població. El 19% de la població resident al País Valencià està per davall del llindar de risc de pobresa distribució de renda en 2015, això són 0,5 punts més que l’any anterior. El 43,3% de les llars afirma que no té capacitat per a afrontar gastos imprevistos en 2016 (1,9 punts més que l’any anterior). El 43% de les llars manifesta arribar a fi de mes amb dificultat o molta dificultat en 2016.
Tot això no ho diem nosaltres, ho diu el Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana. El que sí que reafirmem i constatem nosaltres, un cop més, és que aquestes condicions han vingut per a quedar-se i afecten, en major mesura, les dones treballadores: escletxa salarial, precarització, privatització, violències, control migratori, racisme… La crisi sistèmica del capitalisme patriarcal, reconeguda a partir del 2008, no és puntual i conjuntural: s’ha convertit en un mecanisme pel qual s’han imposat noves condicions socials i laborals a la classe treballadora.
El miratge de la redistribució econòmica, bandera de la socialdemocràcia durant el segle XX per frenar les revolucions, s’ha esfumat com un oasi enmig del desert. La Unió Europea, organisme de les elits econòmiques del vell continent per repartir-se els negocis i el pastís entre elles, no farà cap concessió, ni a la població interna (restricció de drets socials i laborals, tractats neoliberals amb els EUA o Canadà) ni externa (del col·laboracionisme imperialista a les fronteres assassines amb concertines o la mediterrània convertida en una vergonyosa fossa comuna).
A l’Estat espanyol, el miratge de la redistribució econòmica s’afegeix el de la redistribució autonòmica: ja no hi ha cafè per a ningú. Aquest 2018, Montoro ja va anunciar 353M€ menys al País Valencià, que s’afegirien als 780M€ i 67M€ menys per al Principat i les Illes, respectivament. L’anul·lació de la Llei de Sanitat Universal o el Decret de Plurilingüisme al País Valencià se sumen a l’aplicació del 155 al Principat i al control econòmic dels Països Catalans sota l’albera a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic) i el límit constitucional del deute. Les vies neoautonomistes, els camins de les millores del finançament, els projectes polítics del tripartit que es contenten amb la simple gestió de les misèries autonòmiques, han arribat a un atzucac. Ras i curt, no hi ha camí a la redistribució, sinó un retorn a la recentralització més ferotge i bèstia d’un Estat fill del franquisme.
Al nacionalisme econòmic, veritable objectiu a assolir, l’Estat espanyol hi afegeix el nacionalisme ideològic: els cadells del feixisme corren lliures i impunes pels carrers del nostre país. Amb l’excusa del procés sobiranista al Principat, el feixisme ens ha recordat que té molt clara quina és la nostra nació, els Països Catalans. Atia el feixisme també a Mallorca i de forma encara més crua i descarnada ací, al País Valencià. Les brutals agressions feixistes del passat 9 d’octubre, amb la complicitat i convivència de la policia espanyola, deixen clar que l’Estat espanyol utilitzarà totes les armes legals i il·legals per frenar qualsevol proposta emancipadora.
Davant d’aquesta ofensiva estatal recentralitzadora nacionalista espanyola, atravessada per un reforçament patriarcal de les violències masclistes, no podem fer altra cosa que respondre amb un rearmament i una ofensiva en la triple emancipació: nacional, social i feminista. I això, al País Valencià del 2018 passa per seguir construint estructures que caminin indefectiblement cap a la independència, el socialisme i el feminisme arreu dels Països Catalans. Els projectes polítics que pretenen un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs: ja no hi ha cap engruna a redistribuir. El mateix president de la Generalitat, Ximo Puig, s’ho pregunta malgrat que és incapaç d’assumir la veritable resposta: la infrainversió, l’infrafinançament dins l’Estat espanyol són estructurals i davant de les negatives espanyoles no hi ha cap altra via que l’autodeterminació.
Només un projecte que es plantege la superació del capitalisme, la reapropiació de drets i la recuperació de sobiranies té la capacitat d’aportar un futur d’esperança a les dones treballadores, a les classes populars i al mateix planeta. Celebrem, doncs, que el passat dia 1, tornara a mans públiques l’Hospital de la Ribera, però cal seguir batallant perquè continue l’aturada i reversió d’externalitzacions de serveis bàsics a l’educació, infraestructures, aigua…
Per això que, ara més que mai, toca apostar per la construcció de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans, per aprofundir i consolidar en aquelles escletxes obertes. Així mateix, la construcció de la Unitat Popular és necessària per construir una alternativa política nacional. Només quan ens organitzem podem defensar els nostres drets: la lluita ens permet visibilitzar conflictes i combatre’ls d’arrel; ara més que mai toca organitzar-nos per fer-ho possible.
La vaga general feminista del 8 de març, d’èxit absolut tant al País Valencià com al conjunt de la nació, reforça la necessitat del feminisme de classe com a pal de paller. Les dones treballadores no som un col·lectiu, una part: som el poble i som la majoria. Totes aquelles conquestes que millorin les nostres condicions materials de vida són extrapolables a la resta de la classe treballadora. Calen canvis reals en l’estructura econòmica, en el nostre dia a dia. Totes aquelles lleis que no ens tenen en compte ens van a la contra. I sabem que tampoc seran lleis les que acabaran amb la desigualtat sexista: cal un repartiment dels treballs i la riquesa, cal posar al centre les necessitats de les persones i no dels mercats.
En uns espais polítics com l’Estat espanyol i la Unió Europea, que no hi entenen de drets i llibertats, sinó d’economia, apostem per:
- L’organització per exercir drets irrenunciables. Apuntem al poder, a bancs, grans empreses, oligarquies. Quan defensemreivindicacions pels nostres drets, és quan avancem.
- El bastiment d’un moviment popular de ruptura a partir dels espais organitzats, capaç d’enfrontar-se a l’Estat. Això només ho podrem fer les classes populars, les oligarquies i la burgesia s’han demostrat inútils per avançar amb el trencament amb l’Estat espanyol.
- Països Catalans com a marc de present i futur. No són un projecte històric o del passat, són el projecte polític que pot fer fracassar aquesta regeneració espanyola. Els Països Catalans són un projecte viu i que pot fer trontollar el tancament espanyol.
- Drets i sobiranies per una vida digna. Un poble no és digne si no ho és la gent que hi viu, si no té una vida digna. Recuperem drets i construïm sobiranies com a passes necessàries i imprescindibles en la lògica de recuperació de la propietat privada, de superació dels processos d’explotació, camí de l’expropiació i el control popular dels mitjans de producció.
- La desobediència per avançar en la conquesta de drets. També en el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Per canviar les relacions de dominació entre burgesies, estats i poble, el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans no és negociable.
Per la independència, el socialisme i el feminisme, construïm Unitat Popular arreu dels Països Catalans!
Manifestació de l’Esquerra Independentista: dissabte 21 d’abril, 18 h, pl. Sant Agustí, València
s. Sota el nom de #EscletxaSalarial1M, l’organització política de l’esquerra independentista han denunciat que les dones dels Països Catalans cobrem entre un 16 i un 25% menys que els homes. Així mateix, també s’han denunciat les precàries condicions laborals i els sous de misèria d’aquests establiments, condició indispensable per a l’enriquiment obscè dels empresaris propietaris de les cadenes comercials. La denúncia també subratlla la feminització d’aquest sector, ja que són majoritàriament dones qui pateixen aquestes pèssimes condicions. L’acció s’emmarca en la campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació enfocada a la jornada de l’1 de maig.
Amb el repartiment del diari informatiu, l’organització política de l’esquerra independentista ha denunciat que als Països Catalans, les dones cobrem cada any entre 4.800 i 7.000 euros menys que els homes. Són, precisament, aquestes precàries condicions laborals i sous de misèria de les treballadores les que porten a un enriquiment obscè dels empresaris propietaris de les cadenes comercials. La denúncia també subratlla la feminització d’aquest sector, ja que són majoritàriament dones qui pateixen aquestes pèssimes condicions.
