El govern espanyol va convocar les eleccions autonòmiques amb l’objectiu de derrotar electoralment l’independentisme i substituir el govern autonòmic per un nou govern format per partits d’àmbit espanyol. Amb els resultats a la mà, el govern espanyol ha fracassat.
L’independentisme ha estat capaç de resistir aquesta ofensiva i obtenir una segona victòria electoral consecutiva en unes eleccions autonòmiques, que es sumen a la victòria social i electoral del referèndum de l’1 d’octubre.
Com materialitzem la República?
Ara bé, l’independentisme continua tenint el mateix problema que es va plantejar el 27 d’octubre. Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte l’estat ni en el sí de l’independentisme, per a poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent.
Els resultats electorals han premiat, en el sí de l’independentisme, la candidatura de Carles Puigdemont. Per tant, és ell a qui pertoca donar resposta a com es pretén materialitzar la República. És ell qui ha d’explicar quines estratègies proposa per a capgirar la correlació de forces que actualment impedeix materialitzar la República. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si pretén mantenir una via unilateral per materialitzar la República o bé la seva estratègia passa per gestionar l’autonomia i mantenir l’enfrontament polític amb l’estat en vista a forçar un procés de negociació. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si planteja que el procés constituent només es pot fer amb posterioritat a la ruptura o bé es vol convertir el procés constituent en un debat polític col·lectiu sense traducció efectiva directa en el marc d’una gestió autonòmica. Ja no val demanar confiança cega a un poble que ha posat el seu cos per a defensar els seus drets fonamentals.
Per tant, considerem que parlar de «govern republicà» sense tenir aquestes respostes és un error i és tornar a caure en la trampa emocional que explota les pors de l’independentisme a través de l’espantall del fracàs per culpa de «manca d’unitat». Creiem que l’esquerra independentista només pot afrontar el debat sobre el «govern republicà» un cop tingui resposta sobre quina és l’estratègia que planteja Carles Puigdemont, de forma pública i transparent, evitant el secretisme dels últims temps i les decisions a porta tancada a Palau que han portat a xantatges i a disjuntives entre el “tot o res”.
Els resultats des d’una òptica d’esquerres
Els resultats electorals no permeten mostrar la dimensió real de la voluntat de canvi social en un sentit d’esquerres, ja que aquest no s’ha traduït automàticament en un vot a opcions que tinguessin un programa explícit de canvi social. Així, bona part dels votants d’ERC i JxCAT han assumit un discurs antioligàrquic i una crítica a la UE estranyes a aquestes dues tradicions polítiques. De la mateixa manera, Ciutadans ha silenciat completament el seu programa neoliberal per a presentar-se com el vot útil i circumstancial per aturar la independència.
Sí que és evident que amb els resultats electorals la capacitat de fer valdre els plantejaments d’esquerres en el debat parlamentari quedaran tocades, però l’experiència dels darrers cinc anys ens demostra que aquesta capacitat depèn molt més de la conflictivitat que es pot generar al carrer que no pas de la correlació de forces parlamentàries. Els decrets i lleis suspeses pel TC sobre pobresa energètica, habitatge, fracking o impostos a les nuclears van ser emeses en la legislatura 2012-2015, quan el pes determinant de l’esquerra al parlament era menor però la mobilització al carrer era molt major.
Pel que fa als resultats electorals de Ciutadans, constatem la capacitat d’una opció propulsada pels mitjans de comunicació per a captar vot de dretes i d’esquerres, en zones riques i zones pobres, en base a la capitalització de la identitat nacional espanyola.
La candidatura de Ciutadans ha recollit un vot que difícilment haguessin recollit conjuntament PSOE i PP amb tota la motxilla que porten després de nou anys de crisi. Aquest triomf creiem que es basa en dos factors, i en cap d’ells existeix una recepta màgica per a revertir-lo. D’una banda, la potència i l’arrelament de la identitat nacional espanyola entre amplis sectors de la població catalana. De l’altra, la dificultat de penetració dels discursos d’esquerres en un context de desaparició o minorització de les organitzacions populars a les zones metropolitanes de classe treballadora. Aquests dos factors, que als Països Catalans sota administració espanyola està capitalitzant actualment Ciutadans, són similars a processos que es viuen en altres països europeus i als quals l’esquerra catalana sovint hem prestat poca atenció.
Rebutgem frontalment el discurs que culpabilitza l’independentisme, i en especial la CUP, de la pujada de Ciutadans. I rebutgem igualment la tesi que si no hi hagués obert el conflicte nacional les forces d’esquerres haguessin estat les clares vencedores de les eleccions. Creure això és en primer lloc negar cap opció a un programa de ruptura -que sempre genera fortes oposicions en contra, i molt sovint provinents d’una part de les classes populars-. I en segon lloc, és tancar els ulls davant l’evidència que després de l’experiència grega d’estiu de 2015 els programes polítics de l’esquerra sobiranista tenen unes enormes dificultats per a generar adhesions i credibilitat.
En aquesta conjuntura, els resultats electorals tornen a demostrar la necessitat que el projecte de República compti amb un programa clar de millora de les condicions materials de vida. Només des d’una proposta política clara i concreta que abordi temes estructurals com els serveis públics, les pensions, l’habitatge, els salaris i les condicions de treball des d’un punt de vista de recuperació de les sobiranies serà possible trencar els dics de contenció que les diferents cares de l’espanyolisme han sabut posar a l’expansió del projecte independentista.
Valoració dels resultats electorals de la CUP-Crida Constituent
Els resultats electorals que hem obtingut la CUP-Crida Constituent són uns mals resultats electorals. Ho són perquè la nostra posició determinant en l’articulació de majories parlamentàries ha perdut força i ventall de possibilitats. I ho són perquè no hem pogut arribar a nous segments d’electorat situats fora del bloc independentista. Assolir aquests dos objectius era molt important per a capgirar la correlació de forces, concretar la ruptura i materialitzar la República de l’1 d’octubre.
Per contra, cal posar en valor que malgrat el context electoralment advers en tots els sentits, gairebé 200.000 persones hagin optat per la CUP-CC. Aquesta és la base sobre la qual podem construir les noves passes i a la qual hem de donar eines d’enquadrament, participació i autoorganització que vagin més enllà de votar cada quatre anys o participar passivament a les assemblees obertes de la candidatura.
Al nostre entendre, els mals resultats electorals no són fruit de cap càstig a l’estratègia de la CUP-CC en matèria d’autodeterminació, sinó de factors de conjuntura i de plantejament de l’oferta electoral.
El vot perdut per la CUP-CC ha estat un vot que en bona mesura ha escollit reforçar les opcions majoritàries en la pugna amb Ciutadans i també expressar una lògica antirrepressiva i anti155. Però aquest mateix vot que al final no ha optat per la CUP, molt majoritàriament creu que la CUP ha estat determinant per a que hi hagi hagut 1 d’octubre i 27 d’octubre, i avala la tasca feta per la CUP en matèria d’autodeterminació en aquesta darrera legislatura. Això no només és l’apreciació subjectiva que rep la nostra militància en les converses quotidianes d’aquests darrers dies, sinó que també es plasma en tots els estudis demoscòpics de les darreres setmanes, on l’índex de simpatia i la valoració de les cares visibles de la CUP és molt elevat en bona part del votant independentista.
Hi havia un ampli consens al sí de l’esquerra independentista sobre el fet que capitalitzaríem electoralment haver estat claus en la convocatòria del referèndum. Aquesta percepció s’ha demostrat equivocada. En un context en què hem arrossegat, amb el reconeixement i l’aprovació de la majoria de l’independentisme, el govern autonòmic a mantenir obert el conflicte amb l’estat, aquesta majoria independentista ha optat per reforçar electoralment aquest govern autonòmic. Per contra, tenim el convenciment que si Puigdemont hagués convocat eleccions el 26 d’octubre, els resultats de la CUP-CC haguessin superat amb escreix els obtinguts l’any 2015. Però aleshores la derrota de l’independentisme hagués estat molt difícil d’esmenar i de poc haguessin servit uns excel·lents resultats electorals de la CUP-CC.
Esmenar els errors, continuar la construcció de la unitat popular
Per tant, creiem que cal que fem un procés d’anàlisi profund sobre les causes que no ens han permès assolir els objectius polítics que ens plantejàvem en aquestes eleccions, i també sobre com dur a terme tàctiques polítiques i organitzatives que ens permetin construir i ampliar la unitat popular.
Aquest procés d’anàlisi i debat, però, creiem que no pot basar-se en lectures esbiaixades o en lectures simplistes que acaben reforçant tòpics que paralitzen qualsevol avenç tàctic. I sobretot pensem que aquest procés no pot donar ales a cap pulsió liquidacionista.
Avui podem afirmar que obtenir bons resultats en el context en que ens movíem era molt difícil. Però sí que creiem poder assenyalar ja alguns errors que, de no haver-los fet, ens haguessin de ben segur permès acostar-nos més als nostres objectius. Aquests errors no podem atribuir-los en exclusiva al disseny tècnic-propagandístic de la campanya electoral, sinó que en essència provenen d’inèrcies i plantejaments que fa dos o tres anys que estan en marxa.
Creiem que els errors que hem comès són principalment quatre:

• No haver sabut posar el nostre projecte de ruptura al centre del debat polític, de manera que interpel·lés i posés en contradicció les forces majoritàries, i així reforcés la idea que el vot a la CUP-CC era imprescindible per a garantir que es materialitzaria la República.
• Un tancament de files monolític amb la resta de bloc independentista que ens ha impedit poder disputar segments electorals nous. La conjuntura antirepressiva i la lògica de col·laboració amb el govern des de l’aprovació dels pressupostos pel 2017 han dificultat revalidar la imatge de la CUP com una organització que ataca de cara els polítics corruptes i els poders fàctics, sobretot en aquells segments de població que no comparteixen el discurs independentista majoritari.
• Un plantejament del discurs massa enfocat a remarcar els aspectes democràtics en detriment dels aspectes materials del conflicte obert amb l’estat. Hem cregut, perquè ho hem patit, que la repressió i la conculcació dels drets democràtics de la població serien un motor prou potent per a poder arribar a nous segments, però això no ha estat així. L’efecte de la propaganda televisiva sobre el «cop d’estat separatista» ha contrarrestat les imatges de l’1 d’octubre. En canvi, un discurs molt més enfocat als aspectes materials, molt més antioligàrquic i d’atac al poder econòmic ens hagués permès posar en major dificultat el discurs espanyolista.
• Una renúncia implícita a sortir a disputar-li a Ciutadans un determinat vot jove, urbà i de classe treballadora. Això, a més, hagués permès imprimir un aire nou al nostre discurs i resoldre bona part de les mancances provocades pels anteriors errors, ja que hagués obligat a trencar la lògica discursiva de l’independentisme majoritari i introduir molts més aspectes materials en el discurs polític.

Per poder esmenar aquests quatre errors, creiem que les causes cal anar a buscar-les en inèrcies polítiques que fa més de dos anys que ens arrosseguen. Pensem que aquestes són:

• La desmobilització de les estructures d’autoorganització social construides entre 2010-2013, que tanta importància van tenir en l’èxit electoral de 2012, ha dificultat poder continuar incorporant nous segments socials a la construcció de la unitat popular.
• Un discurs i una pràctica cada vegada més reclosa i endogàmica en l’àmbit parlamentari. En aquesta segona legislatura hem tingut una certa dificultat en amplificar les problemàtiques del carrer a través de l’altaveu parlamentari. Això ha estat fruit tant d’una desmobilització del carrer com d’una inèrcia que ha focalitzat la tasca de l’esquerra independentista excessivament en l’àmbit institucional, ja sigui municipal o autonòmic.
• Malgrat haver criticat l’independentisme màgic, hem practicat el «procés-constituentisme» màgic. És a dir, hem sublimat les qüestions de classe que provocaven contradiccions en la nostra tàctica d’autodeterminació en un procés constituent que ho havia de resoldre tot. Creiem que això ens ha allunyat de fer creïbles o de treballar amb més rigor diversos fronts de lluita social.
• La dificultat per a exposar projectes i estratègies polítiques alternatives o antagòniques a l’independentisme majoritari sense que això suposi un conflicte intern que acaba desdibuixant aquestes propostes i la pròpia imatge del moviment. Més enllà de les decisions conjuntes amb la candidatura de Junts pel Sí i les votacions tàctiques de cada moment, la crítica als diferents passos fets per les dues formacions majoritàries que integraven la candidatura (ERC i PDeCAT) amb els quals no estàvem d’acord s’ha quedat massa vegades portes endins i no s’han visualitzat les discrepàncies clau amb determinades apostes del Govern.

Totes aquestes errades i inèrcies ens interpel·len i són responsabilitat de tota la militància i totes les organitzacions del moviment, i des d’Endavant les assumim amb totes les seves conseqüències. Tot i que algunes d’elles ja les havíem assenyalat anteriorment, no hem tingut la capacitat o l’encert per a revertir-les a la pràctica. Ara toca resoldre-les entre tots i totes.
I malgrat que els resultats no han estat bons, creiem que no cal perdre de vista que el paper de l’esquerra independentista al parlament ha estat clau per a poder plantejar la batalla que el nostre poble està lliurant contra l’estat. Sense qüestionar la presidència d’Artur Mas, sense haver fet una lectura crítica del 9N, sense haver-nos plantat i amenaçat que o es convocava un referèndum o s’acabava la legislatura, sense la pressió feta per tal que el referèndum es materialitzés… tenim el convenciment que l’escenari que estaríem vivint no seria l’actual sinó algun de molt més desfavorable per als interessos del projecte independentista d’esquerres. I aquesta és la tasca que creiem que continuaran fent els diputats i diputades de la CUP-CC al parlament de Catalunya.
Països Catalans, 2 de gener de 2018

Lectura de dos mesos convulsos

De la mateixa manera que cap anàlisi ens pot fer perdre de vista que els membres d’aquest govern i les entitats sobiranistes que li donaven suport estan patint una repressió injustificable per part de l’estat, per escarmentar i infondre por al nostre poble, tampoc podem obviar fer una anàlisi crítica de la seva acció política pel fet que aquesta repressió existeixi, ja que només amb crítica i propostes podem fer que els plantejaments independentistes avancin.
Després de la proclamació de la república catalana des del Parlament, i a partir de l’aplicació de l’article 155 per part de l’estat i de l’ofensiva repressiva que ara mateix compta amb 10 preses polítiques que podrien créixer durant les properes setmanes amb altres mesures, han quedat al descobert, amb totes les seves mancances, les debilitats del plantejament real de la direcció del sobiranisme governamental. Aquest basava la seva estratègia en una acumulació de forces que havia de permetre obligar la Unió Europea a implicar-se en la negociació entre el govern de Catalunya i l’estat espanyol. Una acumulació de forces que es pretenia fer a partir del control i la capitalització política de les mobilitzacions populars.
En tot cas, la negociació que pretenia obrir el sobiranisme tenia (i probablement segueix tenint) com a objectiu ideal aconseguir un referèndum pactat d’autodeterminació. Com s’ha comprovat, però, ni la situació de l’estat espanyol ni la de la Unió Europea era (ni és) de suficient debilitat o divisió interna com perquè es pugui forçar aquest referèndum pactat. Arribats a aquesta conclusió, si el sobiranisme governamental no opta pel camí de la ruptura, només li quedaria l’opció d’allargar l’acumulació de forces i la crisi política permanentment, o posar el capital polític en una reforma de l’estat que pugui afavorir els interessos de la burgesia regional – opció que no ha deixat d’intentar-se amb l’ajut mediador del PNV i el sector de la burgesia basca a la qual aquest representa.
L’única opció que permetria a l’independentisme guanyar aquest embat passa perquè l’esquerra independentista no abandoni les posicions rupturistes i que la resta de l’independentisme no alimenti posicionaments legalistes o idealistes, i opti per la ruptura amb l’ordenament legal espanyol, inclòs l’autonòmic. S’ha fet un trencament formal amb la legalitat espanyola -i, per tant, això suposa un canvi respecte tot allò viscut anteriorment en el procés-, però aquest trencament s’ha frenat per a intentar obrir esquemes negociadors molt similars als que apuntàvem.
El referèndum de l’1O no va ser mai planificat pel govern com una legitimació de la ruptura, sinó com un instrument per a obrir una negociació política. Els fets parlamentaris del 10, 26 i 27 d’octubre i les actuacions posteriors demostren clarament que el govern autonòmic va descartar disputar el poder a l’estat i ho va fiar tot a una negociació que pogués obrir l’oportunitat a una autodeterminació pactada.
Així mateix, els fets han demostrat que l’acció de masses, determinant els dies 1 i 3 d’octubre, ha provocat un evident vertigen a la direcció del sobiranisme. La por a un desbordament popular -que el dia 1 i 3 d’octubre va generar les condicions per a que el parlament acabés fent la declaració del 27 d’octubre- també ha influït en el no desplegament de la República.
En aquests dos darrers mesos s’han acabat concretant tot allò que feia temps que l’esquerra independentista anàvem dient. Que l’autodeterminació només era possible desobeint l’ordenament legal de l’estat. Que la Unió Europea és un ens antidemocràtic que defensaria els interessos de l’estat espanyol sense fissures i no mouria ni un dit per a fer respectar el dret d’autodeterminació. Que només amb un carrer mobilitzat i desbordant les institucions seria possible posar en escac l’estat. La visió materialista de la realitat s’ha imposat per damunt dels apriorismes idealistes. És per això que creiem que ara cal evitar de nou caure en un error idealista com seria iniciar un procés constituent sense haver provocat abans una ruptura política i legal amb l’estat.

Entre la República i el 155

La República proclamada però no desplegada és ara mateix un projecte d’una debilitat extrema. Avui la República no és sinó un ens simbòlic i polític, sense cap mena de materialització real.
Les garanties de poder desplegar aquesta república són molt escasses i passen per mantenir viva la legitimitat de l’1 i el 3 d’octubre per damunt del marc imposat amb el 155. Les dificultats pròpies d’un enfrontament desigual amb l’estat alimenten tant les posicions legalistes dins l’independentisme com els projectes nominalment independentistes però realment autonomistes. Per contra, el projecte de República i el llegat de l’1 d’octubre ofereixen una perspectiva i un programa de ruptura més nítid que mai a les classes populars. Un projecte que l’Esquerra independentista ha de dotar de contingut social i feminista. Per materialitzar la república en un primer terme i per consolidar-la cal que aquesta vagi lligada a una millora de les condicions materials de vida de les classes populars.
Així mateix, l’estat ha utilitzat l’embat del procés per a posar en marxa una versió més autoritària d’ell mateix que ja tenia en agenda aplicar. Amb aquest moviment ha demostrat la capacitat del nacionalisme espanyol de disciplinar gairebé totes les opcions polítiques no independentistes. Però també és cert que un moviment d’aquestes característiques sempre corre el risc de generar pèrdues de legitimitat (en aquest cas, de l’Estat espanyol a Catalunya) i una dislocació més gran entre l’«opinió pública» i el sentir de grans capes de la població, introduint un element debilitador per a l’estat.
Enmig de tot plegat, hi ha la perspectiva que més tard o més d’hora s’obrirà una negociació per a una redistribució del poder territorial. Aquesta perspectiva podria donar ales als projectes polítics que pretenen reactualitzar l’autonomisme en una versió federalista arreu dels Països Catalans. Aquest protagonisme, però, està molt subjecte a la consecució d’objectius concrets i palpables. Uns objectius que és possible que quedin lluny d’assolir-se si finalment triomfen les tesis recentralitzadores i no les pactistes al sí de les forces del règim.
En paral·lel a tot aquest procés, el buidatge de sobirania real de les classes populars continua també en l’àmbit social i econòmic. Ara, la situació política, però, ha permès visibilitzar el paper desposseïdor dels actors més importants: IBEX35, banca i Unió Europea. Això, ara per ara, fa molt poc mal a la capacitat decisòria d’aquests actors, però permet treballar propostes de conquesta de sobiranies sobre una base molt més àmplia de la població.

Marc d’acció política

L’esquerra independentista ha de donar resposta a tot aquest escenari. Ho ha de fer de forma coherent amb uns objectius traçats i ho ha de fer presentant una estratègia i una acció política amb sentit nacional.
L’acció política de l’esquerra independentista per a les properes setmanes ha d’anar encaminada a dibuixar un marc de materialització de la República. La República batallada l’1 i el 3 d’octubre ha de ser un element fonamental del discurs i la proposta de l’esquerra independentista.

1. Bloquejar l’engranatge institucional autonòmic. Un cop descartat el boicot a les eleccions autonòmiques convocades per l’estat, l’única opció que fa avançar la defensa de la República és usar aquestes eleccions per a liquidar les institucions autonòmiques i donar pas a una nova institucionalitat republicana. Això passaria per una victòria de l’independentisme a les eleccions i que aquest bloquegés automàticament l’activitat del parlament sorgit del 21D. I, alternativament, cridés a la convocatòria d’una Assemblea Constituent i el desplegament immediat dels Decrets de la Dignitat. Aquests haurien de ser uns decrets de contingut polític, social i econòmic que el Govern de la República hauria de dictar per a materialitzar-la i per garantir l’adhesió i el suport de les majories treballadores i populars a la nova república. Han d’abordar i garantir els drets essencials de les classes populars, convertint-se així en el programa-marc d’aquesta república i en una eina d’adhesió i ampliació de la seva base social. Aquest programa polític d’aplicació immediata ha de ser el paradigma de ruptura que oferim a les classes populars de tots els Països Catalans.
2. En cas d’obertura d’una nova etapa autonomista -sigui en el format que sigui, des d’una reedició del processisme a un govern del bloc del 155-, tocarà a l’esquerra independentista el paper de denúncia de les institucions autonòmiques i de la nova etapa com una etapa fruit de la liquidació per la via repressiva de l’exercici de l’autodeterminació d’una part dels Països Catalans. Això creiem que ha d’implicar una oposició frontal i una no col·laboració amb les institucions autonòmiques i amb les forces polítiques i socials que les sostinguin.
3. Alhora cal obrir alternatives en clau d’autodeterminació i de transformació social al País Valencià i les Illes. Aquestes han de combatre la idea del neoautonomisme/federalisme com a eina per a participar en una nova redistribució del poder territorial al sí de l’estat. En aquest comunicat apuntàvem algunes qüestions al voltant del debat del finançament al País Valencià.
4. Així mateix cal continuar amb la denúncia del caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol i del nacionalisme espanyol com el ciment que impossibilita qualsevol canvi de fons a l’estat si prèviament no s’ha trencat amb la unitat d’aquest estat. Ens refermem en la nostra estratègia d’unitat popular per als Països Catalans i de negativa a avalar o participar en cap projecte polític de reforma de l’estat.
5. L’ocupació policial s’ha fet evident en una part del territori dels Països Catalans. Així mateix, també s’hi ha fet visible de nou la interferència de l’administració estatal. A ulls d’un sector important de la població es fa present aquella idea que l’esquerra independentista hem mantingut sempre: que som un país ocupat. Cal posar en marxa una estratègia de no normalització de l’ocupació que obligui l’estat a continuar mostrant la seva veritable cara.
6. Finalment, cal continuar aprofundint en la denúncia d’aquells sectors socials i econòmics, i d’aquelles institucions que segresten la capacitat de decidir sobre els aspectes materials i polítics de la nostra vida. Alhora, cal dotar de programa polític de recuperació de sobiranies aquest malestar contra la Unió Europea i el gran capital. Davant l’actitud de bancs i grans empreses que s’han visualitzat com a enemics de l’autodeterminació, cal subratllar que l’autodeterminació és més factible com més fortes siguin les sobiranies construïdes en els terrenys econòmic, cooperatiu, sanitari, habitacional, etc. perquè més desconnectades estan d’aquells poders econòmics més interessats en boicotejar i debilitar el procés d’autodeterminació
7. Cal proposar i desenvolupar una estratègia internacional alternativa que parteixi del qüestionament de la Unió Europea, que pateix una crisi important de legitimitat a Catalunya a causa del suport incondicional que li ha prestat a l’Estat espanyol en la seva estratègia repressiva, i que recerqui la construcció d’unes relacions internacionals alternatives basades en el respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles, la solidaritat i la fraternitat

Aquesta situació d’inestabilitat brinda una oportunitat magnífica al programa independentista, socialista i feminista. Però també engrandeix els riscos. Les decisions i les passes que cal prendre a partir d’ara com a esquerra independentista, com a independentisme i com a moviment popular creiem que no han d’estar lligades a la immediatesa ni a la tàctica a curt termini, i encara menys determinades per les espirals propagandístiques pròpies de les eleccions. L’estat ha fet una aposta forta per acabar no només amb el projecte independentista sinó també amb els dics de contenció que el nostre poble pot disposar encara contra l’ofensiva espanyolista, capitalista i patriarcal. La resposta independentista no pot ser la de parar el cop, replegar-nos o apel·lar a victòries morals sense cap traducció material, perquè no serveix per a garantir la República de l’1 d’octubre ni tan sols per a garantir la continuïtat de les conquestes assolides fins ara dins el marc autonòmic. Ara és l’hora de passes decidides.
Països Catalans, 30 de novembre de 2017