Rebaixes de preus i de drets

El dia 1 de Juliol, abans que la liberalització del sector del comerç donés màniga ampla a la modificació dels horaris i períodes de rebaixes, era el primer dia de les rebaixes d’estiu. El que no canviava, però, era que els drets de les treballadores ja venien rebaixats d’entrada, i cada cop més.

Que no es confonguin les lectores: el femení treballadores, en aquest cas, no és una qüestió de llenguatge inclusiu sinó que correspon a una realitat: el sector del comerç és un sector altament feminitzat, gairebé el 80% de les treballadores de les botigues són dones. En canvi, la presència de dones en els consells administratius de les empreses, com poden ser Inditex o Mercadona, és gairebé inexistent. Tot i que sí que és cert que algunes marques es plantegen incorporar treballadors homes entre les seves dependentes, en cap moment es plantegen un moviment invers en les capes més altes de les escales salarials: sembla que la igualtat té uns límits.

Una altra de les característiques principals d’aquest sector és l’alta precarietat de les treballadores, el contrast entre uns salaris de misèria i uns beneficis astronòmics. De mitjana, una assistent de dependenta cobra uns 875€ bruts al mes. Més del 60% dels contractes són parcials i no superen els 460€ bruts al mes. En canvi, els beneficis que s’ha embutxacat el senyor Amancio Ortega, propietari d’Inditex, només durant el 2016, són de 1.100 milions d’€; fent càlculs, ens caldrien unes quantes vides treballant amb un salari mig per arribar a allò que guanya aquest senyor en un any.

Però no passeu ànsia, que el bon empresari té cor de filantrop i la fundació que porta el seu nom ha donat 390 milions d’€ a hospitals espanyols per comprar maquinària contra el càncer. ¿Li hem de donar les gràcies, quan la seva fortuna va estretament lligada a l’explotació de milers de treballadores asiàtiques i marroquines que treballen a contrarellotge per fer cada nova peça de roba, i de la feina altament precaritzada de les dependentes de botiga? No volem almoina sinó justícia social.

Les dones treballadores són un doble objectiu d’aquest mercat. No només s’exigeix una dedicació i un compromís incompatibles amb poder tenir una vida digna, com poder estalviar, fer plans de futur, tenir un horari humà i una jornada normalitzada, sinó que sovint s’utilitzen com a maniquí (obligació de portar la roba de la botiga) i s’exigeix una submissió plena per assolir els objectius de l’empresa o de la botiga; fins i tot s’indueix a competir entre treballadores.

Són feines que es desenvolupen amb moltes hores dempeus, feines de magatzem, revisió exhaustiva d’inventaris, amb moviments repetitius i alienants i períodes d’atur forçós (és a dir, vacances no pagades ) on s’exigeix un somriure mecànic i una falsa felicitat, com falsos són els cossos que anuncien la roba.

La situació de les caixeres de supermercat no és pas millor, com per exemple una de les cadenes més importants, Mercadona, propietat de la família Roig. El seu president i màxim accionista, Joan Roig, va guanyar més de 60 milions d’€ el 2016 i acumula una fortuna equivalent al pressupost de la Generalitat de Catalunya en ensenyament. Potser per aquest motiu, s’atreveix a donar lliçons i ens il·lustra amb frases com: “ Estoy totalmente de acuerdo con la reforma laboral, tenemos que desincentivar el paro, hay mucho trabajo posible. En España nadie recoge la fresa, son todos extranjeros ”. Que ens expliqui aleshores com é s que ha arribat a acomiadar fins a 3000 treballadores en un any, quan és una empresa que no para de créixer. I com s’ho fa per tenir la taxa de baixes laborals més baixa del mercat, d’un 0,78%, quan la mitjan a per empresa és del 6% per empresa; potser a base d’acomiadar el personal?

Aquesta és la crua realitat del comerç, un dels sectors laborals més oblidats i més feminitzats. No pensem que sigui casual sinó que tot plegat respon a un ordenament de les coses que nosaltres definim com a capitalista-patriarcal, on el gènere té una funció claríssima: poder explotar millor aquells subjectes que es defineixen com a subalterns, en aquest cas les dones treballadores en tots als àmbits de la vida.

Però res dura per sempre, i les dones treballadores tenim poc a perdre i molt a guanyar. Que tremolin els gegants del comerç que som moltes, intel·ligents i si ens organitzem per lluitar contra les rebaixes de drets, el futur és nostre.

Ada Hoste, militant d’Endavant (OSAN)

Article publicat originàriament al Catalunya Plural