1 de maig de 2018 | Capitalisme patriarcal és explotació i espoli!

Capitalisme patriarcal és explotació i espoli
Organitzem-nos i lluitem al carrer, a la feina, a casa, a classe!

La classe treballadora i les classes populars dels Països Catalans afrontem un nou 1 de maig on es constata, un cop més, que difícilment podem ser autònomes i sobiranes en un sistema econòmic que ens condemna a l’atur, a l’acceptació de múltiples treballs o a una precarietat galopant per poder garantir la nostra supervivència. El salari mínim interprofessional a l’Estat espanyol, per al 2018, és de 735’90€ mensuals, mentre que a l’Estat francès ho és de 1188€: ambdós sous són insuficients per afrontar el cost de vida, especialment a l’Estat l’espanyol.

La Constitución espanyola és intocable, menys per a allò que va ser creada: mantenir-ho tot lligat i ben lligat. I aquest tot no era només l’opressió nacional dels Països Catalans i de tots els pobles sota el jou de la corona espanyola, que també, sinó la submissió del poder polític al poder econòmic. El règim del 78 modifica l’article 135 a la defensa de l’ÍBEX-35. I aplica la restricció del FLA i el 155 amb la mateixa voluntat política. L’opressió de classe i nacional estan legalitzades i institucionalitzades. La de gènere ho impregna tot des del moment que set homes van escriure la norma legal d’un Estat que és incapaç de fer front al terrorisme masclista que cada any assassina prop d’un centenar de dones només pel fet de ser-ho.

Les institucions estatals i les seves derivades, incloses les autonòmiques o les departamentals, a l’Estat francès, serveixen als interessos de les grans empreses multinacionals. Aquesta i cap altra és la raó de ser de la Unió Europea: garantir que els estats administren els interessos del capital en detriment dels interessos de les treballadores. Ras i curt, el capitalisme s’empara en l’ús de les institucions per al seu benefici.

Els més de 10 anys de crisi econòmica sistèmica oficialment declarada han estat l’excusa perfecte per imposar-nos encara condicions més dures per a la classe treballadora i les classes populars. Des de les múltiples reformes laborals que han empitjorat les nostres condicions laborals, fins a l’amenaça contra les pensions públiques, passant pel desmantellament dels serveis públics -les famoses retallades encarregades des d’Europa-, som les treballadores les que hem pagat la crisi. Al mateix temps, el rescat bancari o d’empreses d’amics era una constant mentre es regalaven empreses públiques solvents -privatització dels guanys- i se’n compraven de privades en fallida -socialització de les pèrdues-. De Bankia al Projecte Castor, o de Telefónica a Endesa, Gas Natural i Repsol, entre altres.

És així com les lleis es fan a mida dels beneficis d’aquestes empreses i a costa de les nostres vides. Les limitacions i prohibicions a les energies renovables van de la mà dels beneficis d’empreses de subministraments que prioritzen els seus guanys a les nostres vides. I és així, també, com incompleixen reiteradament allò que la seva sacrosanta Constitución espanyola suposadament assegura: un habitatge digne. A l’explotació que patim al centre de treball i/o a casa, s’hi suma l’espoli que roba drets i serveis que han costat anys de sang, suor i llàgrimes del moviment obrer. La vida digna és incompatible i antagònica al sistema capitalista patriarcal.

Ens exploten quan uns quants es queden els beneficis de tot allò que produïm de forma assalariada, si és que tenim feina. Augmenten aquesta explotació quan empitjoren les nostres condicions laborals -acomiadaments més econòmics, falta de seguretat, etc.- o ens rebaixen el sou. La rebaixa del sou la fan de forma directa o bé de forma indirecta quan retallen drets socials guanyats després d’anys i dècades de lluites dels i les treballadores que ens han precedit: serveis públics com la sanitat, l’educació, els transports, etc., no són cap regal de l’Estat sinó conquestes obreres que amb una posició de força van aconseguir extreure-li a l’Estat. L’espoli de drets socials és l’altra cara de la moneda de l’explotació capitalista.

I tot pren especial rellevància en el cas de les dones, que som la meitat de la població i un gruix encara més substancial al si de la classe treballadora. Les dones treballadores cobrem menys per la mateixa feina; se’ns arracona a certes feines o àmbits laborals concrets, molt més associats a allò que socialment s’ha atribuït al gènere femení, com la sanitat, l’educació, les cures, etc., sovint infravalorades i menys retribuïdes econòmicament: són de segona i no són productives dins de la lògica del sistema capitalista patriarcal.

A més a més, patim una desigualtat no només sectorial sinó també vertical o jeràrquica: la immensa majoria de dones treballadores ens trobem amb sostre de vidre que representa un topall a l’hora d’accedir a càrrecs o llocs superiors dins l’escala laboral. Cal afegir, també, que els condicionaments que limiten la nostra emancipació econòmica tenen múltiples facetes, però en destaca especialment la pressió en situar la maternitat com a oposició a una carrera laboral ascendent. L’escletxa salarial, és a dir, la diferència entre el salari mitjà dels homes i les dones, se situa entre el 16 i el 25% arreu dels Països Catalans.

Per últim, però no menys important: som les dones treballadores les que, a casa, ens encarreguem de les tasques de reproducció de la mateixa classe treballadora. De la cura de la casa, als àpats o la cura de les persones dependents -des de criatures fins a gent gran malalta-, etc. És un treball socialment necessari i perpetu que no té cap mena de recompensa o retribució remunerada perquè des del patriarcat s’ha volgut vendre com a “natural” o donat per descomptat. En canvi, això suposa una limitació per sobrecàrrega o directament un impediment absolut a l’emancipació econòmica necessària, ja que dins del sistema capitalista, la classe treballadora només podem guanyar-nos la vida venent la nostra força de treball. La simbiosi perfecte entre capitalisme i patriarcat ens condemna les dones treballadores a ser esclaves de la nostra pròpia família i, sovint, dependents de la parella masculina.

El capitalisme patriarcal actua de forma més o menys visible en el nostre dia a dia i ens pot costar fer-lo visible o atacar-lo, però cal tenir clar que és administrat per les institucions espanyoles, franceses, autonòmiques i europees. Així, no és possible acabar amb el capitalisme dins dels estats actuals perquè l’alliberament nacional forma part de la particular lluita de classes arreu dels Països Catalans. Amb aquesta radiografia, la indestriabilitat de les lluites és imprescindible. Per poder tirar endavant la lluita anticapitalista i d’emancipació de classe i de gènere hem d’aconseguir la independència dels estats espanyol i francès.

Com a classe treballadora, com a nació oprimida i com a dones treballadores no podem esperar res dels estats capitalistes: és la nostra lluita la que ens permetrà frenar els retrocessos actuals i revertir-los en victòries populars. De l’autoorganització veïnal a les vagues, de l’autodefensa feminista a la desobediència, serà només l’activació popular des del carrer la que ens pot permetre albirar un futur millor. I aquest futur passa, sens dubte, per una vida digna on recuperem drets, construïm sobiranies i exercim l’autodeterminació.

Capitalisme patriarcal és explotació laboral i de gènere i espoli social i econòmic. Per una feina amb condicions laborals dignes, organitzem-nos i lluitem al centre de treball. Per uns serveis públics dignes i de qualitat, organitzem-nos i lluitem a classe. Per un repartiment just de les feines de la llar, organitzem-nos i lluitem a casa. Per un habitatge digne, per una sanitat pública universal i de qualitat, organitzem-nos i lluitem al carrer.

Per una vida digna sense explotació ni opressions nacionals i de gènere, organitzem-nos i lluitem al carrer, a la feina, a casa, a classe!

Endavant (OSAN), Països Catalans, 1 de maig de 2018