Un pacte per fiançar el règim i repartir el poder autonòmic. Vol. 2

Ja fa setmanes que la conformació del nou govern espanyol ocupa el centre de qualsevol debat o reflexió, ja que situarà el taulell i les peces per a les partides que s’han de jugar. El taulell de joc situa tres eixos principals: mesures socials, diàleg i reforma autonòmica, tot dins la llei i la constitució espanyola. I aquells agents que vulguin incidir en la formació del govern o vulguin ser-ne interlocutors han de situar-se en aquest escenari i acceptar les opcions que se li posen.

Un taulell que els partits destinats a facilitar la investidura de Sánchez es mostren cada dia més disposats a acceptar. Però acceptar un marc de diàleg com aquest no és una posició de partida, sinó la limitació dels punts on es pot arribar. Cap dels plantejaments que situa el futur govern espanyol i els partits que hi negocien la investidura no resol els principals problemes de la classe treballadora dels Països Catalans.

Se situa així, a tot l’estat, la via balear o valenciana com l’opció raonable d’un govern progressista i reformista. Un pacte capaç de treure a la dreta del poder, fins i tot en llocs on ha estat històricament hegemònica. Un pacte que inclou situar el PSOE com l’agent principal, amb capacitat de construir una hegemonia forta i tancar la crisi de règim, amb el suport d’una Esquerra lliure de radicalismes i uns agents de les nacions sense estat que accepten la via d’allò que els sembla raonable. Així, la via del pacte autonòmic, la reforma contra el centralisme de l’estat i un marc de nou finançament per a les comunitats autònomes se situen com la via raonable davant de l’independentisme, com a via sense sortida.

El context és el d’una Esquerra disposada a acceptar una taula de diàleg, en què l’autodeterminació se situa completament fora de debat. Així, se situa més en una posició de força política principal de Catalunya, pensant més en les pròximes eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma de Catalunya i la presidència de la Generalitat, que a fer passes cap a la consecució de la independència o l’exercici de l’autodeterminació.

Davant d’aquest escenari, Endavant cridem a:

  • Mantenir oberta l’escletxa de legitimitat de l’estat que implica contribuir a obstaculitzar el pacte.
  • Treballar per l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari.
  • Recuperar drets socials perduts i guanyar-ne de nous per anticipar-nos a la crisi capitalista que ha de venir.
  • Emplaçar totes les organitzacions anticapitalistes a posar fil a l’agulla al Programa Feminista d’Unitat Popular.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim

Amb la vida digna al centre per combatre el feixisme

Notes a propòsit de la taula rodona Coneixem totes les cares del feixisme? del 14/09/2019 a la Nau Bòstik, de la xerrada Feixisme i capitalisme del 10/10/2019 al Noi Baliarda, de la lectura del llibre Com combatre el feixisme i vèncer de Clara Zetkin (Tigre de Paper, 2019) i de tot allò acumulat, clar.

Introducció

L’antifeixisme és una qüestió de classe. Pot semblar una obvietat, però també cal dir-ho més d’un cop per tenir-ho clar i actuar en conseqüència. És de classe perquè som la classe treballadora i les classes populars qui més el patim. Al mateix temps, doncs, i a l’altra cara de la moneda, és la classe burgesa, la classe dominant, qui se n’aprofita, qui l’usa per al seu benefici: n’és un instrument propi. La qüestió clau, però, és que aquesta classe dominant utilitza part de les classes populars per dur-lo a terme: com pot ser, si som, precisament, les més interessades, objectivament, a eliminar-lo?

Dimensió discursiva

De cara enfora, el feixisme actual a l’estat espanyol adopta la façana de defensa de la unitat de la pàtria, masclista, patriarcal i racista per poder crear un enemic comú del subjecte al qual s’adreça i aplegar-lo al voltant d’unes consignes i un programa tan populistes i repetitius com barroers i falsos. Això, als Països Catalans, vol dir anticatalanista, antifeminista i antiimmigració. És el que Clara Zetkin explicava que succeïa en moments de desconcert i desesperació i definia com a ‘enemic interior’; per exemple, quan el feixisme italià definia els obrers com a ‘antinació’. Així, el subjecte a qui s’adreça és l’oposat a l’enemic que li està creant, és a dir, l’home blanc espanyol. I el programa amb què el sedueix és, ras i curt, la idea que tot el que tenen aquests ‘enemics comuns’ és perquè li han robat a ell; que, si no existissin, no hi fossin o no molestessin, ell viuria millor. Els problemes que té l’home blanc espanyol són per culpa d’aquest ‘enemic comú’.

Internament, però, el feixisme sorgeix quan realment una gran majoria de la classe treballadora, dins la qual hi ha també la fracció d’home blanc espanyol ―en el nostre cas―, pateix una degradació de la seva situació vital, en una situació de desconcert i desorientació, de falta de referents o solucions. “Evidentment, el feixisme mostrarà trets diferents a cada país, que varien segons les circumstàncies històriques. Però a tot arreu consisteix en una amalgama de violència brutal, terrorista, i en una fraseologia revolucionària fal·laç que connecta demagògicament amb les necessitats i l’estat d’ànim d’àmplies masses de productors”, afirma Zetkin. És a dir, el feixisme s’aprofita d’una problemàtica real ―l’empitjorament de les condicions de vida, la depauperació dels serveis públics, la degradació de les condicions laborals, etc.― per desviar l’atenció respecte al causant real del problema: el sistema capitalista i les seves crisis periòdiques inherents. El factor clau en les vivències de qui se sent víctima de l’enemic comú creat pel sistema és el de la seguretat, una seguretat que el mateix sistema s’ha encarregat de negar-li.

No debades, Joan Sebastià Colomer analitza que el feixisme parteix de dos components: d’una banda, el feixisme intenta suplantar el moviment obrer, a través de copiar-ne l’aparença i el discurs. La burgesia conservadora de tota la vida és qui li lliura el poder; la burgesia se serveix d’un moviment que té aparença de moviment popular per imposar polítiques dures que mai no impugnen els drets dels propietaris. D’altra banda, té un sentit psicosocial per canalitzar les frustracions de les classes populars contra subjectes encara més vulnerables.

Dimensió estatal

I és que cal no oblidar una conseqüència o derivada del discurs feixista: el missatge que hi ha darrere d’aquesta parafernàlia discursiva és que cal un estat fort i autoritari per combatre els enemics, per defensar el subjecte ‘atacat’, per no desaparèixer. L’estat se situa en una posició central i superior, més encara d’aquella que ja té habitualment, i es torna causa i conseqüència de la raó màxima: l’estat és intocable i immutable, si no és per a reforçar-se encara més. A partir d’aquí, l’ambivalència de les dretes i les esquerres parlamentàries deixen la classe treballadora en terra de ningú: s’hi valen tant les polítiques agressives contra l’enemic interior ―si governa la dreta― com les de ‘mal menor’ que no ‘alimentin més el feixisme’ -si governa la suposada esquerra-.

Però, si ja de normal, l’estat és una eina de dominació de classe ―de la classe dominant burgesa contra la classe treballadora, explotada―, en època de crisi i prefeixisme encara ho és més: totes les polítiques que es desenvolupin seran per estrènyer encara més la classe treballadora. Ironies de la vida, allò que va fer créixer el feixisme, és a dir, el descontentament i desencís de les classes populars per un empitjorament de les seves condicions de vida, consolida encara més aquesta submissió per manca d’una ofensiva obrera i revolucionària que aprofundeixi en les contradiccions i permeti avenços substancials i millores en l’àmbit laboral, de drets, feminista, etc. És a dir, per manca d’un programa estructurat per a la classe obrera, de defensa dels seus interessos i de les seves condicions.

Dimensió econòmica

Així, el feixisme és una eina funcional per al sistema, que justifica una sèrie d’ajustos econòmics i antisocials que afecten tota la classe treballadora i les classes populars, independentment de les seves posicions polítiques. Per a Zetkin, el “feixisme arriba per demolició de les condicions de vida i pèrdues grans de seguretat de diverses capes de la població”. I és a través d’aquest discurs de la seguretat que el feixisme aconsegueix tocar l’estómac, la part més irracional d’àmplies masses obreres i classes populars. Al cap i a la fi, qui no vol tenir seguretat a la vida?

Ara bé, el que ens toca a les organitzacions revolucionàries no és defugir aquest legítim sentiment de seguretat vital de la classe treballadora, sinó saber donar la volta a un discurs fal·laç, racista, misogin i criminalitzador. Que la inseguretat ve pel fet de no tenir garanties que no ens acomiadaran sense motiu ni prestacions a final de mes, i no perquè el nostre company de feina sigui migrat. Que la inseguretat ve pel fet que el propietari del pis ens pugui fer fora de casa perquè vol guanyar-hi més diners, i no perquè al costat hi hagi veïnat ocupant pisos. Que la inseguretat ve pel fet que ens puguin enviar a la presó per manifestar-nos, i no perquè jovent sense futur alci barricades al centre de la ciutat. Que la inseguretat és que puguin violar i agredir impunement dones pel simple fet de ser-ho, i no que batallin per poder exercir uns drets en igualtat real. Que la inseguretat és que ens deixin sense educació ni sanitat pública, i no que hi hagi qui ocupa departaments o CAP per evitar-ho. Que la inseguretat màxima ve pel fet d’haver nascut classe treballadora en un país en crisi i no pas home, ni blanc ni espanyol.

Dimensió política

Si “el feixisme és l’expressió del declivi del capitalisme i de la desintegració de l’estat burgès”, com diu Zetkin, què ens toca fer a naltros? Doncs “lluitar per prendre el poder de les mans de la burgesia per tal de resoldre la crisi social del capitalisme i plantejar un programa adreçat a bastir les aliances necessàries per fer-ho”, respon. Colomer hi coincideix quan diu que la confrontació no pot ser mai des del discurs de la unitat dels demòcrates contra el feixisme. L’autodefensa obrera i el front únic necessaris avui són l’aliança imprescindible entre col·lectius feministes, sindicats d’habitatge, col·lectius juvenils, plataformes en defensa dels serveis públics i un llarg etcètera que inclogui, sense cap mena de dubte, sindicats laborals, plataformes i assemblees en defensa d’una feina digna, també des del sindicalisme de territori. En aquest sentit, cal subratllar que la socialdemocràcia i altres sectors dubitatius no ajuden en aquesta ofensiva: els seus programes d’apuntalament del règim són incompatibles amb la defensa dels interessos de les classes populars, perquè, vulguin o no, són còmplices de la seva misèria. El front únic l’hem de construir a partir dels espais dels quals ens dotem la classe treballadora i les classes populars per cobrir les nostres necessitats materials i millorar les nostres condicions de vida.

Recordem-ho: el feixisme és una eina de la burgesia, completament contrària als interessos i necessitats objectives de la classe treballadora. Per això, Zetkin planteja que “seria molt perillós voler negligir la importància actual de vèncer ideològicament i políticament el feixisme”. Hem de plantejar el combat físic, però també el polític. I aquí cal tenir en compte diversos factors, sobretot quan passem de les anàlisis polítiques globals ―econòmiques, institucionals, etc.― al fang del carrer.

Dimensió del carrer

Com assenyala Jesús Rodríguez, el més destacat és que han aconseguit marcar l’agenda. “Gent que venia de grupuscles ha aterrat en plataformes molt àmplies, com pot ser SCC. Cal analitzar-ho a fons per saber de què parlem quan diem feixisme”. Així mateix, destaca que han tingut fluxos importants de diners. En aquesta mateixa línia s’expressa Carles Viñas, que parla de la “presència absent” i l’exemple de la victòria invisible quan el PSC de Badalona adopta el discurs racista de García-Albiol. Pel que fa a l’antifeixisme, no el considera transversal, sinó que “s’ha guetitzat, s’ha marginalitzat”, mentre que els feixistes d’avui han actualitzat estètica, eslògans, discurs… “Cal treure l’antifeixisme del gueto” afirma, i aquí és on entra en joc el front únic. Fet i fet, Joan Sebastià Colomer afirma que el debat nominal no té interès, ja que “el que interessa és veure l’estructura subjacent que dóna lloc al feixisme”.

En una mateixa línia s’expressa Eva Pous, que subratlla que la realitat feixista als Països Catalans no ha estat mai completament igual i que el feixisme evoluciona també segons com és el territori i si té permeabilitat. Situa l’alarma també en les xarxes socials, com Facebook, tot apuntant que cal organització popular i conscienciació social per poder sancionar certs missatges perquè tinguin menys impacte. “Cal donar la volta a les coses perquè a ells els suposi un cost”, assegura. Bego Casado afirma que el problema és entendre que la solució vindrà de mesures punitives; no debades, la legislació de delictes d’odi s’està girant contra l’antifeixisme i la dissidència política. D’altra banda, Pous ressalta que l’èxit és la combinació de diversos factors: un teixit social fort, l’acció directa i l’acció judicial.

Conclusió

“Ens ha de quedar clar que no n’hi ha prou només amb la derrota ideològica i política del feixisme (…) l’autodefensa dels proletaris és un imperatiu del moment. L’autoprotecció, l’autodefensa contra el terror feixista no es pot negligir ni un minut (…) Violència contra violència! No pas en forma de terror individual, que és inútil, sinó en la forma del poder de la lluita de classes proletària organitzada i revolucionària”, afirmava Zetkin. La revolucionària alemanya també llistava tot un seguit de tasques de l’antifeixisme que ens toca actualitzar als Països Catalans del segle XXI.

L’única resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Cal que la dotem de contingut i treballem per millorar les condicions de vida de la nostra classe per evitar que abraci el feixisme com a oposició a un règim del 78 que ens condemna a la misèria. I això implica situar la seguretat en l’habitatge i la feina, els serveis públics i els mínims per a una vida digna, incloent-hi l’erradicació de les violències masclistes i el racisme institucional, a la primera línia de la trinxera: aquí és on ens podrem trobar la classe treballadora a la mateixa banda de la barricada.

Article d’opinió de Roger Sànchez Esteban, militant d’Endavant Sant Andreu, publicat a L’Accent l’01/12/2019

Llei Aragonès: un debat sobre els serveis públics

La principal responsabilitat dels governs, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar millors condicions per a la garantia dels drets socials

Últimament estan sortint algunes opinions per xarxes, articles o mitjans diversos on s’afirma que aquelles que estem en contra de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones (dita Llei Aragonès) en fem una interpretació interessada o carregada de falsedats. Se’ns qualifica fins i tot de poc rigoroses i de no haver ni tan sols llegit la llei. Cal respectar totes les opinions – només faltaria! – però és bastant agosarat fer aquestes afirmacions quan ja són més d’un centenar les entitats, organitzacions o plataformes que mantenen aquest posicionament.

No podem deixar de celebrar que es comenci a generar un debat social al voltant d’aquesta llei, però la veritat és que desitjaríem que aquest debat es pogués tenir amb un mínim de rigor, de seriositat, i sobretot també, de respecte.

Ho diem perquè, d’entrada, qualificar que estem davant d’un debat partidista, impulsat interessadament per la CUP per desgastar ERC, mostra molt poc respecte cap a tots els col·lectius que formen part de la plataforma, i que tenen una autonomia provada respecte a qualsevol organització partidista – des de la FAPAC, fins a sindicats com l’IAC, la CGT i plataformes com el Comitè 1r de Desembre, la Marea Pensionista o la Xarxa de Consum Solidari. Com és obvi, totes aquestes organitzacions, plataformes i moviments socials que formen part de la Plataforma Aturem la Llei Aragonès, s’han conformat la seva opinió d’acord amb l’anàlisi del contingut d’aquesta iniciativa legislativa, i no pas acceptant de forma acrítica la posició de la CUP.

I és que, en realitat, una de les principals reivindicacions d’aquesta plataforma és que hi pugui haver un debat públic sobre els serveis públics i sobre la seva gestió. Un debat rigorós, que més enllà dels partits al Parlament, escolti la ciutadania, els i les treballadores, que escolti als i les usuàries. I això està sent realment difícil. Una llàstima, tenint en compte d’on venim i on som, mentre reivindiquem poder decidir el nostre futur com a poble.

Amb la voluntat, doncs, de contribuir a aquest debat, mirem de recollir alguns dels arguments que han utilitzat aquells que la defensen, per tal de discutir-los aquí. Esperem que algun dia, els impulsors d’aquesta llei s’avinguin a debatre-la en àgores públiques, sigui en actes públics o, fins i tot, en mitjans de comunicació. I òbviament, no renunciem al que hauria de ser l’objectiu de totes, si és que la voluntat de fons és, com es diu, protegir els serveis públics: que es retiri aquesta llei, i se’n faci una altra, de bell nou, que versi sobre el blindatge dels serveis públics.

Control de la gestió privada de serveis públics o porta oberta a privatitzar?

Així doncs, són diversos els arguments que s’han utilitzat per defensar aquesta Llei. El tinent d’alcalde de Terrassa i membre d’ERC, Isaac Albert, n’ha defensat alguns des de la xarxa social Twitter.

Afirma que aquesta llei no suposa cap nova privatització, ni externalització. I això és cert. Bé, en realitat, es tracta d’una mitja veritat. Perquè, si bé és cert que la llei no pretén sancionar cap nova privatització o externalització, el que fa és dictar tot un llistat de serveis públics susceptibles de ser externalitzats d’acord amb les condicions establertes en la llei. És cert que els serveis públics es poden gestionar de diverses maneres: per una banda, mitjançant la gestió directa (el que en diríem una gestió 100% pública); per l’altra, mitjançant la gestió concertada o la gestió indirecta. Això últim és el que en diríem gestió privada dels serveis públics.

La llei Aragonès regula aquesta última fórmula de gestió. Aquesta fórmula de gestió, la privada, comporta que l’adjudicatària (l’empresa que presta el servei) obtingui un benefici econòmic (que pot ser directe o indirecte) de la prestació del servei. A la pràctica, i per esmentar un exemple concret, caldria dir que la llei Aragonès contempla la possibilitat que els serveis de tutoria dels centres escolars públics els pugui prestar una empresa privada. A banda que és absurda la mera idea de deixar en mans d’una empresa externa una activitat tan sensible i tan lligada a tot el procés educatiu que es duu a terme en el si de l’escola, la principal conseqüència és que les tutories dels centres escolars esdevenen, a través de l’anomenada Llei Aragonès, una font de negoci que era inexistent abans d’aquesta Llei. De fet, no només era inexistent: era inimaginable concebre les tutories com un negoci. Avui les tutories les fan els docents, que cobren un sou de l’administració però no ho fa una empresa que obté beneficis i que, per fer-ho, contractarà personal més barat.

Així doncs, és cert, la Llei Aragonès no sanciona directament noves privatitzacions. Però sí que obre la porta a moltes més privatitzacions. Efectivament, nominalment seran serveis públics: però la seva gestió serà privada, i per tant, es regiran sota criteris de mercat. Perquè l’objectiu de les empreses, tal com defineix el mateix projecte de Llei, és obtenir “algun tipus de benefici econòmic, sigui de forma directa o indirecta”.

Són compatibles la responsabilitat social i el lliure mercat?

I aquí és on entra el segon gran argument dels seus impulsors. Amb la Llei, s’estarien garantint més criteris socials que farien que les administracions no puguin tenir en compte només el preu més barat per l’Administració i que, d’aquesta manera s’afavoreixi la qualitat en la prestació d’aquests serveis. Així doncs, “les empreses competiran en qualitat, no en preu”. En realitat, el que diu la Llei és que el preu no “es pot tenir en compte com a criteri únic de valoració”.

Així doncs el projecte de llei presenta algunes mesures benintencionades com la introducció de possibles “condicions especials vinculades al manteniment de l’estabilitat laboral” en alguns casos, o que es pugui tenir en compte per part de l’òrgan de contractació, “la subrogació de tot o part del personal que estigui executant el contracte en el moment de la licitació”. Però també és cert que s’admet la subcontractació (només en el cas de les “parts accessòries”), cosa que permetria l’existència de fins a tres escales salarials en un mateix servei públic, no es posen condicions substancials quant a les condicions per als i les treballadores que no siguin el compliment de “les obligacions legals” i alguna millora respecte al “conveni col·lectiu de referència”.

Semblen uns mínims molt mínims, que en canvi no impedeixen desigualtats entre les treballadores públiques i les del servei contractat; o no impedeixen, com ha passat, per exemple, amb les educadores que treballen amb menors tutelats, que hi hagi treballadores que no cobrin a final de mes – com permet la gestió privada – o que hi hagi treballadores sense contracte com ha passat amb les treballadores de l’empresa Monserveis que prestava el servei d’Atenció Domiciliaria a Manresa i com no impedeix, en cap cas, aquest projecte de Llei. I és que a la pràctica, aquesta Llei dicta unes condicions per a la contractació administrativa, d’unes empreses que competeixen en un entorn de lliure mercat.

Així doncs, bones pràctiques podrien ser, en canvi, fomentar una compra responsable, o l’ocupació de qualitat des de l’administració pública, amb la prestació de serveis mitjançant la gestió i la provisió directa de serveis, 100% pública.

Pot ser aquesta una llei anti-florentino?

Aquest és un dels arguments que han defensat els promotors d’aquest projecte de llei: que serà una llei anti-Florentino (Pérez). Però aquesta idea descansa sobre el fet que el preu del servei només tindrà un pes màxim del 40% amb relació a altres criteris, i que el 60% restant seran els criteris de responsabilitat social assenyalats.

Ras i curt: amb aquests criteris no n’hi ha prou per evitar que les empreses de Florentino Pérez, o els grans oligopolis de torn, puguin guanyar a empreses del sector de l’economia social, cooperativa i solidària. Perquè cap llei que estableixi un camp de joc entre Serhs, Valoriza o Clece amb entitats de l’economia social i solidària per a prestar un servei públic no pot ser una llei anti-Florentino.

Perquè les grans empreses tenen els recursos que calen, entre ells l’assessorament jurídic, per tal d’estudiar bé totes les clàusules socials que puguin definir-se en un plec de condicions, per tal de guanyar els concursos.

Perquè a la pràctica, els criteris de responsabilitat social que s’estableixen al projecte de llei no són excloents per, sense anar més lluny, el Grupo ACS de Florentino Pérez – incloent les mesures voluntàries de responsabilitat ambiental, les mesures d’inserció laboral, el Pacte Mundial de les Nacions Unides, i, fins i tot, els criteris relatius a la inclusió de treballadors, usuaris o associats a les estructures de direcció, i les mesures sobre la reinversió dels excedents als col·lectius atesos o a la comunitat.

No hi ha millor assegurança per evitar-se ‘florentinos’ que sigui la mateixa administració la que presti el servei o que per exemple, ho facin les AMPAs sense extreure’n cap mena de benefici econòmic i així es posin al centre els drets i les necessitats dels infants, i no els beneficis de les empreses adjudicatàries.

Control de les externalitzacions… amb quins recursos?

Finalment, les defensores del projecte de llei també argumenten que ajudarà a millora la qualitat dels serveis externalitzats i que va aparellada a nous mecanismes de control. I és cert que aquest projecte de llei preveu un “responsable del contracte” que es cuidarà del seguiment del control de compliment del contracte, de la verificació de les condicions, informar sobre els incompliments, proposar modificacions i pròrrogues o, eventualment també, la resolució del contracte.

Però aquests mecanismes ja existeixen en altres lleis de caràcter general en execució actualment – entre elles la llei espanyola de Contratos del Sector Público, i per tant aquest projecte de llei no suposaria cap canvi en aquest capítol.

Per altra banda, l’administració no té la capacitat ni els recursos per controlar si les empreses estan complint amb allò que per contracte es van comprometre amb l’administració. Si fins avui dia no s’han aplicat els mecanismes de control continguts a normes vigents, què ens fa pensar que ara sí que s’aplicaran nous mecanismes de control quan ni tan sols s’han previst nous recursos per desplegar-los?

Externalitzar o blindar: aquesta és la qüestió

Malgrat que cada vegada són més les veus que adverteixen d’una recessió i una crisi pràcticament imminent, en el darrer cicle hi ha hagut un augment important de l’activitat econòmica al nostre país. Però darrere d’aquesta realitat, hi ha l’altra cara de la moneda i és que aquest augment de l’activitat no ha comportat una millora de les condicions de vida de les treballadores. Al contrari, els índexs de desigualtat són cada vegada més preocupants, i és que les empreses han guanyat competitivitat econòmica a costa de pagar uns sous molt precaris a les treballadores, fet que ha comportat un augment significatiu de la pobresa assalariada. Al seu torn, aquesta precarització de les treballadores ha comportat un augment de la demanda de serveis socials, d’educació o de sanitat pública.

És des d’aquesta perspectiva que les empreses han vist en aquests serveis un nou nínxol de negoci. Per exemple, el senyor Florentino Pérez va passar d’enriquir-se amb la bombolla immobiliària a fer-ho dels serveis socials, que per cert són un negoci molt rendible que sempre té “clients” que en realitat són usuàries d’un servei públic.

Davant la disjuntiva consistent en impedir que la prestació d’aquests serveis comporti la consecució de beneficis econòmics per qui els presta, o blindar aquests serveis públics, el Govern ha optat en aquest cas per calcar les directives europees i les lleis espanyoles al respecte, tot regulant la gestió indirecta i obrint les portes del negoci privat en els serveis públics.

Així doncs, el que des de l’esquerra independentista defensem, és un debat de model que vagi més enllà d’un debat circumscrit a una llei.

Perquè el debat de fons és: ¿quina és la millor fórmula per a la gestió dels serveis públics? ¿Quina és la millor fórmula per garantir i ampliar drets socials, avançar cap a la igualtat i la universalitat en la provisió de drets? ¿És compatible l’obtenció de beneficis empresarials amb la garantia absoluta dels drets que aquesta provisió de serveis pretén satisfer? ¿Són compatibles en definitiva una economia de mercat amb els principis d’universalitat, igualtat, qualitat i justícia?

En els darrers anys han surat múltiples casos de corrupció, arreu dels Països Catalans, que mostraven els límits de les modalitats de gestió público-privades. N’han estat exemples significatius els casos Innova, Mercuri o el 3%. Paral·lelament, l’extensió de governs d’unitat popular arreu del territori ha permès comprovar que, tan fàcil com és privatitzar o externalitzar gràcies a lleis com les que estan en discussió, els processos d’internalització i reversió de les privatitzacions són de gran complexitat política, econòmica i jurídica.

Una de les principals responsabilitat dels governs i dels legisladors, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar unes millors condicions per a la garantia i l’exercici universal dels drets socials, civils i polítics fonamentals, i el principal instrument del qual disposen són els serveis públics. En el moment actual, després d’anys de retallades i privatitzacions que són herència de la gestió neoliberal de les successives crisis del sistema, aquest deure implica no seguir posant facilitats per l’externalització de cada vegada més serveis públics, sinó tot el contrari: significa impulsar lleis que protegeixin i blindin aquests serveis, i significa també dotar aquests serveis dels recursos necessaris perquè puguin fer la seva funció.

Les sotasignats d’aquest article pensem modestament que aquest projecte de llei ens allunya d’aquestes obligacions i demanem la seva retirada, i la seva substitució per un projecte de llei que permeti blindar aquests serveis públics. En parlem?

*Maria Sirvent Escrig és diputada de la CUP-CC i Marina Guinó Bastús és militant d’Endavant OSAN a Gràcia. Article publicat a Crític el 24/11/2019

Un pacte per fiançar el règim i repartir el poder autonòmic

El PSOE i Unidas Podemos han arribat a un pacte per conformar un govern a l’estat en un temps rècord. Pocs dies després de repetir les eleccions, tots dos partits firmaven un govern que ja ha partit amb enormes renúncies en el pla social, quan anuncia que no derogarà la darrera reforma laboral.

Aquest pacte necessita suport extern en forma d’abstencions o vots favorables, i això implica el pacte amb Esquerra, que ja partia de demandes reduccionistes i que acabarà confiant en una taula negociadora com a resolució del conflicte territorial engegat principalment amb l’1 d’octubre del 2017. L’independentisme ha de ser rotund a l’hora de denunciar la posició de pacte d’Esquerra, formació que ofereix una proposta que no arriba ni als mínims resolutius exigibles com haurien de ser un referèndum d’autodeterminació i una llei d’amnistia per a totes les preses polítiques i exiliades.

A més, aquest acord, més que probable, gaudirà del beneplàcit dels governs progressistes del País Valencià i les Illes Balears. Les filials del PSOE dels Països Catalans beneeixen la idea d’un govern a l’estat en coalició amb Podemos i amb un nacionalisme correcte, obedient i negociador. Així, aquest pacte obre la porta a renegociar quotes del poder autonòmic, de manera que possibilita un nou model de finançament, l’assegurança per part del govern espanyol de blindar models escolars, lingüístics i culturals als Països Catalans i, potser, albirar nous processos estatutaris. Amb això pretenen tancar la carpeta de Països Catalans per als pròxims anys. Així mateix, el PSOE i les seves filials es veurien reforçades de cara als embats electorals que vindran i podrien acostar-se a establir-se com a partit hegemònic als Països Catalans amb les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya.

Aquest escenari que es configura situa el PSOE i Unidas Podemos com els darrers defensors del règim del 78, del seu model autonòmic, econòmic i social, sempre amb la participació dels espais polítics de les nacions oprimides que, com sempre, acaben mirant de conservar el seu poder polític abans de situar-se al costat de les demandes populars i de les necessitats materials de les treballadores.

Davant això, Endavant cridem a:

  • Passar a l’ofensiva. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.
  • Cal impedir, des del carrer, que s’acabi duent a terme aquest pacte, que només significarà el reassentament del règim del 78 als Països Catalans, el manteniment d’un model repressiu visceral i un sistema econòmic que ens empobreix més cada dia, especialment a les dones.
  • S’ha de visualitzar l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari. Va ser el poble qui es va organitzar per votar l’1 d’octubre, ha estat el poble qui ha respost massivament i amb contundència a la demostració que, a l’estat espanyol, en diuen democràcia però no ho és. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim. La millor resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Això vol dir dotar-lo d’un contingut que millori les condicions de vida de les classes populars. De la mateixa manera que no podem cedir l’espai antifeixista a PSOE-Podemos, no podem cedir l’oposició a les seves polítiques al feixisme descarnat.
  • Emplaçam totes les organitzacions anticapitalistes i el moviment popular dels Països Catalans a treballar conjuntament per acordar un programa polític i social que aprofundeixi en les demandes populars d’autodeterminació i amnistia, antirepressives i d’un programa per a una vida digna. I també treballem un marc conjunt de mobilitzacions que ens permeti articular-nos per tombar el règim, fer front a la repressió, exercir l’autodeterminació; un programa de vida digna i per destruir el patriarcat.

 

Països Catalans, 22 de novembre de 2019

Juntes destruïm l’iceberg! | 25 de novembre de 2019

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 de novembre: Juntes destruïm l’iceberg!

Arribem a 25 de novembre, Dia Internacional contra les Violències Masclistes, amb una xifra alarmant de feminicidis als Països Catalans: 32 dones mortes pel fet de ser-ho, 32 dones mortes en mans del patriarcat. I aquesta xifra és només la punta de l’iceberg, l’expressió més visible i irreversible de les violències que patim. El feminicidi és el que surt a les notícies, el que es veu, però només és l’última conseqüència d’un seguit de violències normalitzades. I percebem amb una ràbia enorme que, malgrat els 32 feminicidis, sembla que tot pugui seguir amb normalitat, com si no passés res cada vegada que ens assabentem que una altra dona ha estat assassinada pel fet de ser dona. I el feminicidi és l’última conseqüència de tot un sistema que legitima i perpetua les violències masclistes. Un sistema que concep les dones com a objectes, com a mà d’obra barata, com a propietat privada dels homes. Els rols de gènere imposats, la pressió estètica, la pobresa que té nom de dona, la por de tornar soles, les agressions sexuals o les violacions són expressions d’un mateix sistema de violència que ens sanciona quan intentem trencar amb allò que se’ns imposa. Un rol submís i passiu al servei d’un sistema que ens oprimeix i ens explota.

Davant d’això, trobem unes institucions públiques amb un sistema judicial que juga de part seva, que ens revictimitza, ens culpabilitza i que en cap cas no ens protegeix. Els casos són moltíssims, i alguns de més mediàtics han fet que tothom veiés com el sistema judicial de l’estat espanyol no ens dóna cap garantia de poder respondre a les agressions que patim. El que també veiem i vivim és com dia a dia és el moviment feminista qui marca el camí i qui combat des dels carrers totes aquestes violències. El cas conegut com ‘la Manada’, com també el cas més recent de la violació a Manresa, són exemples que demostren que només ens tenim a nosaltres. Són exemples de com no podem confiar en el fet que aquest sistema judicial faci justícia, però també exemples de com el moviment feminista està a l’altura i omple els carrers d’indignació. I no només és el sistema judicial qui juga en contra nostra: tampoc l’estat i la seva legislació no fan passos endavant per erradicar les violències. La llei d’estrangeria és violència institucional i deixa les dones en situació irregular en una situació d’indefensió brutal davant de casos de violència masclista. El desmantellament dels serveis públics o la reforma laboral que ens precaritza ens col·loquen, a les dones, en una situació de vulnerabilitat que sovint no ens permet escapar de situacions de violència. La manca d’autonomia que suposa la pobresa que patim les dones ens obliga a viure amb els nostres agressors i ens incapacita per defensar-nos. Per això no entenem un feminisme que no tingui el sistema capitalista com a gran enemic a combatre. Perquè som dones treballadores, som les de baix i som conscients que, si no revertim tot aquest sistema econòmic, si no construïm un feminisme per canviar-ho tot, mai no podrem alliberar-nos. Per això diem un ‘no’ feminista a la llei Aragonès, per això sortim als carrers a cada vaga general, per això aturem desnonaments cada matí, per això lluitem contra la llei d’estrangeria i per això ens autoorganitzem per defensar-nos i defensar els nostres drets.

En aquest context en què tant al carrer com a les institucions el feixisme avança i posa les feministes i les dones, en general, en el punt de mira, és més important que mai que no fem cap pas enrere. Per molt que diguin que volen protegir-nos i proposin cadenes perpètues per als agressors, tenim clar que la solució no és aquesta i que ells són part del problema. El que volem és el relat, no penes més dures; la qüestió no és si són 10, 20 o 30 anys a la presó, sinó que volem reparació, volem acabar amb la impunitat i amb la persecució a aquelles que s’atreveixen a denunciar. Volem que es reconegui que una violació és una violació i no un abús, que la violència masclista és això: violència masclista.

Arribem a un altre 25 de novembre i tot sembla que continua igual. Però sabem que no és així. Venim de dos anys de vagues generals massives per al 8 de març, de grans respostes a agressions sexuals, de creació de molts espais feministes, de més organització i de més força. Perquè sabem la força que tenim i veiem que és el moment de fer un pas endavant. Ens tenim a nosaltres i braç a braç donarem resposta a totes les violències. Sabem que no som ni submises ni obedients. Practicant l’autodefensa feminista col·lectivament i arribant allà on ningú no dóna una resposta, juntes destruirem el patriarcat i el capitalisme. Organitzades barri a barri, poble a poble i plantant cara.

Juntes destruïm l’iceberg!

Mallorca sortint del 10-N

Les darreres eleccions a l’Estat mereixen reflexions que no es deixin endur ni pel pànic del moment, ni l’adrenalina de les nits electorals, ni la ràbia per fórmules electorals que no han tengut èxit. Mereixen una anàlisi política deslligada de partidisme i de defensa a ultrança de banderes ideològiques. Humilment intentaré contribuir-hi.

Descriure el que va passar el 10-N no tendria gaire sentit, en vista a les nombroses anàlisis ja publicades: una nova victòria del PSOE, una pujada del PP, el gran ascens de Vox, la possible desaparició de Ciutadans, Unides-Podem ‘salvant els mobles’ i uns resultats dolents de MÉS. Des d’aquí llanço dues reflexions:

1) La possible constitució d’una nova hegemonia política a les Balears. Mallorca ha viscut durant quaranta anys sota l’hegemonia del PP. Majories absolutes, poca alternança real i una aliança molt forta amb els poders econòmics van fer que el PP sentís que les institucions municipals i autonòmiques li pertanyien. Aquest cicle, però, va finalitzar el 2015 amb la gran derrota de Bauzá. S’havien produït les mobilitzacions més importants de la història de Mallorca i els resultats a les urnes obriren la porta a un tercer Pacte de Progrés.

En aquest punt el PSIB-PSOE va llegir perfectament el moment i es va fer valer davant dels seus resultats moderats i els grans resultats de MÉS i Podem. Quatre anys després, el PSOE ha guanyat quatre eleccions (municipals, autonòmiques, europees i dues de generals) i la resta de l’esquerra només es disposa a fer-li de crossa fins al 2023. Serà l’any 2023 quan es jugarà la partida de l’hegemonia: una nova victòria del PSIB-PSOE el consolidaria al centre del mapa institucional illenc, i com a garant principal del Règim del 78 a casa nostra.

Mirant-ho amb perspectiva nacional, podríem tenir al davant un escenari d’uns Països Catalans sota la creixent influència del PSOE, amb un segon botànic al País Valencià i un acostament a ERC abans de les properes autonòmiques a Catalunya. Tot plegat, i sumat al govern de Sánchez a l’Estat, situa aquest partit com a principal obstaculitzador del projecte polític dels Països Catalans. Els tres barons socialistes del nostre país, Armengol, Iceta i Puig, se situen voluntàriament en les posicions més progressistes dins del PSOE i esdevenen el complement necessari a Madrid, que es prepara per fortificar l’Estat. Les bondats de pactar amb Podem i nacionalistes autonomistes, la retòrica federal i el discurs més ‘suau’ pel que fa a les preses polítiques són elements de maquillatge per a un PSOE disposat a tot per a blindar el règim.

2) L’ascens de Vox, l’extrema dreta que agafa molta força i els errors comesos. No hem d’obviar que moltes de nosaltres tenim una responsabilitat per la força que ara mateix tenen aquesta gent racista, masclista, espanyolista i classista. Aquesta campanya ha de servir d’avís: no podem normalitzar la seva presència a les institucions, als debats i als carrers. Si bé la majoria de partits feien crítiques a Vox, cap es plantava per a bloquejar la seva presència. Normalitzar-los significa enviar el missatge que la seva ideologia d’odi és acceptable. Totes sabem que algunes grans cadenes pràcticament han fet mitja campanya a Vox. Aprenem de Grècia, on la pràctica desaparició d’Alba Daurada ha tingut molt a veure amb el bloqueig i amb la confrontació a tots els espais.

L’entrada amb tanta força de Vox en barris i pobles de gent humil i treballadora és l’evidència que les seves tesis van més enllà de la intoxicació i la mentida. Tenen la capacitat de connectar amb determinades pulsions socials. Persones que pateixen pel seu futur i que, davant l’amenaça de la pobresa, opten per culpar el del costat o el de baix. Homes que, davant la por de perdre el poder a casa, a la feina i al carrer, opten per refugiar-se en el masclisme desacomplexat. Hem fallat quan no hem sabut contestar aquestes pors amb un programa de condicions de vida dignes i d’una societat justa que es forjarà necessàriament sobre les bases del feminisme. Hem d’apel·lar directament a les treballadores que voten la dreta i fer-los veure que no milloraran les seves vides votant odi, sinó lluitant per unes vides que valguin la pena ser viscudes, independentment del seu origen.

Article de Lluc Gayà, militant d’Endavant Mallorca, publicat al diari Ara Balears el 22/11/2019

Els mons de Mayayo i Lo Cascio

Resposta a l’article anti-independentista ‘Pep Guardiola non è una mondina’ publicat per Mayayo i Lo Cascio a Il Manifesto

Hi ha certa esquerra a Catalunya que no només no ha aconseguit cap conquesta social significativa si no que a més fa de l’obediència al règim un modus vivendi. Amb un balanç tan trist es troben, a més, que la seva aproximació primitiva i infantil a la qüestió nacional ha quedat superada pels esdeveniments de tal manera que han de fer veritables piruetes per que la realitat no faci malbé els seus mites. Andreu Mayayo i Paola Lo Cascio responen a aquesta categoria i van abocar recentment totes aquestes misèries en una article publicat a Il Manifesto amb el títol de “Pep Guardiola non è una mondina” (una mondina és una treballadora dels arrossars).

Cal aclarir d’entrada que a ningú l’importa un rave Pep Guardiola més enllà de la projecció internacional d’un text llegit per ell. Això permet la trampa demagògica de convertir un milionari nacionalista en un referent que no existeix…fora del futbol.

És simptomàtic també que Andreu Mayayo i Paola Lo Cascio introdueixin el seu article amb una cita de Santi Vila, el penedit que va boicotejar l’acció del govern al qual pertanyia sense, però, abandonar la cadira i el sou, per descobrir després que “Roma no paga traïdors”. Però més enllà de la ridícula posada en escena el que ens interessa si volem desemmascarar el reaccionarisme disfressat de progressia que hi ha al darrera d’aquest article és la manca d’honestedat intelectual en els continguts.

Segons els autors “la dreta nacionalista i autonomista de CiU es va tornar independentista el 2012 per amagar el dur conflicte social darrera d’un conflicte nacional i territorial i aconseguir mantenir el seient al govern de la Generalitat” i estableix aquí la pols de la qual vingueren aquests fangs. És molt significatiu que un historiador que hauria de saber que 2011 va després de 2010 manipuli l’ordre dels esdeveniments d’una manera tan barroera.

La fase actual del conflicte, que d’altra banda té una pertinàcia històrica que deixa en ridícul qualsevol interpretació purament conjuntural,  es manifesta en forma d’indignació de masses quan Montilla (PSC), gens nacionalista, és president de la Generalitat. El 10 de juliol de 2010 concretament, un any abans del 15-M, es convoca una manifestació a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava un Estatut aprovat en referèndum i promogut per un socialista (Pasqual Maragall).

L’esquerra independentista va votar contra aquell Estatut i tenia seriosos dubtes sobre si acudir a una manifestació en defensa d’un Estatut d’Autonomia promoguda pel propi poder autonòmic. Per sorpresa de tothom, aquella manifestació (la primera de la sèrie de mobilitzacions massives dels darrers deu anys)  es va convertir en un mar d’estelades i el crit unànim d’independència. Aquest és el punt de partida i Convergència no hi juga cap paper més enllà de la maniobra de pactar amb Zapatero la retallada de l’Estatut.

Un any després la dura crisi econòmica i, per tant, social, dóna lloc a una segona explosió: el 15-M. A Barcelona hi participa, a banda d’un munt de joves i no tan joves que desperten a l’activisme social, totes les famílies de l’anticapitalisme català, independentistes i no. És més, a l’acampada de Plaça Catalunya s’aprova en assemblea massiva el suport al dret a l’autodeterminació. Un any després (2012) la impossibilitat de romandre en el centre autonomista que ja havia enfonsat el PSC (socialistes, per dir-ho d’alguna manera) i liquidat UDC (autonomistes democristians) és tan òbvia que Artur Mas -certament interessat a desviar l’atenció de les misèries del seu partit- decideix optar per l’autodeterminació i es posa al capdavant de la manifestació de l’11 de setembre (Diada nacional de Catalunya, festa oficial però monopolitzada per l’independentisme a nivell de carrer des dels anys 80).

La seqüència és clara, però els autors decideixen obviar-la: ignorància o simple reaccionarisme?

En el món de Mayayo i Lo Cascio el 15-M canta Bella ciao i els independentistes canten Giovinezza (himne feixista italià), però la veritat és que es canta molt més Bella ciao ara que el 2011 pel simple fet que una sèrie televisiva l’ha popularitzat. Naturalment ningú coneix Giovinezza però si Mayayo vol trobar algú que la canti haurà de buscar algun estranyíssim element ilustrat de les boniques manifestacions unionistes on la democràcia es defensa del “cop reaccionari” independentista amb banderes franquistes i salutacions romanes. En aquest món de Mayayo i Lo Cascio les manifestacions unionistes estarien plenes d’audaços agitadors del 15-M i l’altermundisme, contra les que l’independentisme sentiria un rebuig visceral. Però la realitat és exactament la contrària. Negar la realitat per salvar el relat és propi de poetes, no d’historiadors.

Que l’objectiu de l’independentisme era derrotar la Colau és pura demagògia. Els partits independentistes volien guanyar i governar, com és natural. Mayayo “oblida” que els vasos comunicants entre l’independentisme i l’unionisme es donen precisament per l’esquerra, cosa òbvia des de qualsevol lògica que es miri, sempre que s’atengui a la realitat concreta i no a una sèrie de prejudicis pseudointernacionalistes que demostren que suposats “intelectuals marxistes” tenen una formació de manual. Venint d’uns historiadors és una mostra greu de sectarisme negligir el fet que tots els projectes progressistes a l’Estat Espanyol han hagut de comptar amb l’aliança entre l’esquerra (catalanista o no) i els nacionalismes català i basc. En aquest cas no només és així si no que, en aquests moments, l’independentisme català és la palanca quasi única de destrucció d’un règim el caràcter reaccionari del qual hauria de ser evident per qualsevol persona d’esquerres. És per això que anarquistes i comunistes d’arrel no independentista, fins i tot membres i simpatitzants d’En comú-Podem i altres sectors de l’esquerra que lluiten al carrer i no adoctrinen des dels diaris del règim s’han afegit a la revolta.

Ara que l’agudització del conflicte fa aflorar la naturalesa franquista en que es fonamenta el règim en forma de violència nazi al carrer i simbologia franquista es tracta de dir que els independentistes hem despertat el feixisme. La veritat és que aquest feixisme latent és l’humus en que aquests senyors han assolit les seves privilegiades posicions mentre érem uns altres els que vèiem -i patíem- el franquisme institucional i la violència feixista al carrer. Naturalment els qui sostenen aquest tipus de tesis -molt corrent en la direcció espanyola de Podemos- consideraran que els homes maten les seves esposes perquè els han provocat i que és culpa de Rosa Parks el resorgir del Ku klux klan. Ells han preferit fer-se el mort i cobrar la paga.

Si els autors fossin gent d’esquerres “no nacionalistes”, com els agrada anomenar-se, que lluiten per la República espanyola contra una formació estatal hereva del franquisme i fortament imbuïda de nacionalisme en els seus tribunals, policia, exèrcit, etc. haurien vist l’oportunitat i estarien estenent la lluita arreu de l’Estat. Però la realitat és que no només no han fet res per derrotar el règim postfranquista si no que viuen d’ell. És per això que no són una amenaça per l’ordre establert si no que en són un puntal bàsic. Si l’independentisme “ha volgut apropiar-se indegudament de la memòria de la IIªRepública, de la Guerra Civil i de l’antifranquisme” i no només ha volgut si no que ha pogut és perquè aquesta gent han mirat cap a una altra banda mentre es consolidava la desmemòria del feixisme (per molts memorials i altres escenificacions institucionals que puguin fer).

Sense cap rubor apel·len al moviment contra els desnonaments (amb el qual no hi tenen res a veure mentre els seus companys de viatge normalitzen i gestionen la violència del capital contra la classe treballadora a Barcelona). Si que hi té a veure, en canvi, un munt de gent -independentista o no- que ha participat també d’aquestes darreres mobilitzacions. Qui no hi són ni se’ls espera son els intelectuals postcomunistes d’ordre. Seria un bany de realitat que no es podrien permetre sobre la naturalesa del règim que han contribuït a construir, que els dóna de menjar i que, en conseqüència, defensen amb ungles i dents.

En la seva fantasiosa reconstrucció del passat recent, l’article es refereix a la repressió dels moviments socials per part de la policia a ordres de JxCat o la que fos la marca de Convergència en cada moment, però oblida que és precisament l’independentisme qui ha posat aquests dies els Mossos d’Esquadra -i, en conseqüència la pròpia Generalitat- en el punt de mira, prova inequívoca que, lluny de fer la feina bruta al govern autonòmic, el moviment real apunta al cor de l’enemic, que no només és a Madrid si no també a Barcelona.

La qüestió és, en definitiva, que per aquests senyors els joves que estan detinguts en aïllament sobre la base d’acusacions absurdes -i ja refutades- de possessió d’explosius son la reacció, lacais nacionalistes de la burgesia (que d’altra banda no té res d’independentista, com es pot observar fàcilment als barris alts de Barcelona).

Com no podia ser d’altra manera essent historiadors els autors, l’article recolza la seva faula en un revisionisme històric digne de Federico Jiménez Losantos. I així enganya el lector italià -encara menys familiaritzat amb la història del país que els propis catalans- dient que “mentre els soldats de la Brigada Garibaldi lluitaven i morien al front en defensa de la República, els independentistes catalans dels anys trenta provaven de negociar sota mà amb Mussolini la construcció d’un estat independent”. Podrien haver dit que això passava mentre l’aviació feixista italiana bombardejava Barcelona, però prefereixen apelar a l’orgull patriòtic italià per predisposar l’audiència. I podrien dir també que els independentistes van jugar un paper molt notable en la revolta fallida de 1934. Era un cop feixista? De vegades costa distingir certa esquerra socialpatriòtica del revisionisme franquista pròpiament dit. Ells prefereixen mentir i donar caràcter exemplaritzant a operacions de caràcter individual que no comprometen el fet que les -poques- organitzacions independentistes de l’època van lluitar contra el feixisme i algunes d’elles des d’una perspectiva marxista revolucionària. I que en la fundació del PSUC el juliol de 1936 hi va participar un partit separatista (Partit Català Proletari) i que es plantejava en cas d’un moviment insurreccional la necessitat d’actuar de manera conjunta amb tots els treballadors de les altres nacionalitats ibèriques en la lluita pel seu alliberament però si “en l’acció conjunta el moviment fos vençut fora de Catalunya, el Partit Únic del Proletariat proclamarà la independència”.

No contents amb això encara inventen la categoria de la “dreta nacionalista catalana” per referir-se a la Lliga Regionalista, que no només no era independentista si no que era molt dubtosament nacionalista, i atribuir al nacionalisme català una col·laboració amb el franquisme molt boirosa. Una narrativa molt barroera que es deu fonamentar en la idea que cap català llegirà Il Manifesto i que tots els italians ignoren la realitat i la història catalanes. Cap de les dues coses és certa.

És molt significatiu que uns enemics tan implacables del nacionalisme burgès -amb el qual comparteixen àpats i copes als bars de les institucions i les universitats- enyorin els arguments amb els que Artur Mas i els seus còmplices a CiU, ERC i ANC volien reprimir el potencial conflictiu real de la conjuntura: “Espanya ens roba”, independentisme econòmic… Ja ningú se’n recorda d’aquestes coses en les mobilitzacions i la literatura  independentistes però els autors prefereixen sentir-se còmodes en la mateixa fantasia que aquells italians “progressistes” que es relaxen comparant aquest moviment amb la Lega. Tot amanit amb una mica de sociologia dolenta i aquí tenim la resposta a la revolta d’aquells que, en el món real i no en els mons de Mayayo i Lo Cascio, van fer tot el possible per convertir la revolta social del 15-M en una mansa acció institucional amb lideratges personals ridículs i un munt de cadires i sous. És la ineptitud i el cinisme d’aquest tipus de personatges el que intenta sistemàticament domesticar els moviments antagonistes i, quan no pot, els criminalitza utilitzant morralla intelectual en una manera que recorda massa la propaganda contrainsurgent. Els que van ocupar l’aeroport son nens de casa bona igual que abans ho havien estat els okupes o els manifestants altermundistes.

Tot per concloure amb el missatge principal: “certament cal trobar una solució política, però mentre els independentistes no reconeguin l’error d’haver forçat la Constitució…”. Patria i ordre. I en aquesta fantasmagoria només faltava una cita a Berlinguer, conegut per la seva empenta revolucionària.

Que en un article de gent que viu a Catalunya, suposadament culta en condicions raonables de salut mental es refereixin les dades segons les quals els independentistes no son una majoria social (qüestionades, per cert, per alguna enquesta recent) però no es parli del fet que tres quartes parts del Principat recolzen la idea d’un referèndum d’autodeterminació i que és la negació d’aquest referèndum el centre polític del conflicte és d’una deshonestedat patològica. Suposo que segons aquests senyors aquestes tres quartes parts cobren per sobre dels 1800 euros al mes com ells mateixos.

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 22/11/2019

Ens reprimeixen als carrers, ens ataquen a les xarxes: enlloc no ens aturaran!

Els atacs informàtics sofisticats als servidors de l’Esquerra Independentista es multipliquen quan hi ha mobilitzacions

El gràfic representa el nombre total de peticions per dia al servidor web de l’Esquerra Independentista (línia taronja i eix de l’esquerra) i el nombre total d’IPs úniques per dia (línia lila i eix de la dreta). Es pot veure que abans de la publicació de la sentència rebíem entre 50.000 i 90.000 peticions al dia, procedents d’unes 3000 IPs diferents; des de l’inici de les mobilitzacions, les IPs úniques han passat a ser unes 5000 al dia, però les peticions s’han multiplicat i rebem unes 400.000 peticions per dia amb pics puntuals de fins a 800.000 peticions per dia.

Això és el que coneix com un atac distribuït de denegació de servei (DDoS és l’acrònim en anglès). L’objectiu és inundar de peticions el servidor per tal que col·lapsi, sota la càrrega de feina que suposa respondre a totes, i els webs deixin de ser accessibles per a les persones que legítimament es connecten per accedir als continguts.

Si hem estat capaços d’aguantar aquests atacs i mantenir els nostres webs en funcionament ha estat per la feina incansable dels nostres administradors de sistema i perquè la nostra infraestructura informàtica està basada en la potència del programari lliure. Les dades són del servidor on s’allotgen els webs d’Endavant i Arran; aquesta darrera és qui rep la majoria d’atacs.

Milers de persones es manifesten a Barcelona contra la #LleiAragonès

Manifest llegit en acabar la manifestació del #17nAturemLaLleiAragonès

Fil de seguiment de la manifestació, amb recull de premsa inclòs

Manifest de la Plataforma Aturem la Llei Aragonès
17 de novembre de 2019

Descarrega’t aquí el manifest feminista contra la Llei Aragonès en PDF i en JPG (dors i revers)

Avui hem tornat a sortir al carrer per defensar els serveis bàsics de la deriva externalitzadora del Govern. Avui hem tornat a dir NO la “Llei de contractes de serveis a les persones” (coneguda com a Llei Aragonès), una llei que pretén convertir l’educació, la formació superior, la sanitat i els serveis socials en mercaderies amb les quals fer negoci. Avui exigim, un cop més, que ERC i tots els grups parlamentaris que donen suport a aquesta llei aturin el setge contra els serveis públics catalans. Avui repetim que els drets fonamentals no són ni seran mai més un privilegi per aquells que els puguin pagar.

Avui hem vingut a dir ben alt que no farem ni una passa enrere davant dels atacs contra l’educació, la sanitat i els serveis socials. Que no permetrem que es continuïn precaritzant les condicions laborals de les companyes que treballen al sector de les cures, majoritàriament dones. Que no acceptarem que cap empresa privada posi un preu a la nostra salut, a la nostra educació ni al nostre benestar social. Els serveis bàsics ens pertanyen, són nostres, i hem vingut a recuperar-los.

DEMANDES DEL SECTOR EDUCATIU
Des del sector educatiu veiem amb gran preocupació que un partit que es fa dir d’esquerres estigui a punt de provocar que, per primera vegada, empreses privades puguin optar a concursos públics per gestionar serveis públics tan bàsics com l’educació infantil, l’educació especial i, fins i tot, les hores de tutoria.

És intolerable que aquest Govern estigui disposat a deixar en mans del sector privat l’educació del nostre país. Una educació que, malgrat els atacs que ha rebut i segueix rebent, s’ha mantingut com un dels pilars fonamentals a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats entre totes les persones. Sense una educació pública, de qualitat i totalment gratuïta, es vulnera el dret a l’educació en igualtat de condicions, però també es condemna a tota la societat a emprendre un camí de difícil retorn. Un camí marcat per la precarització laboral, la manca de qualitat als centres escolars i l’increment d’uns preus que, quan es tracta de drets fonamentals, no haurien d’existir.

DEMANDES DEL SECTOR UNIVERSITARI
La Llei Aragonès suposa un atac directe al model d’universitat pública. Pot impossibilitar la reconversió dels serveis externalitzats en servis de titularitat pública, de gestió pública i amb plantilla de l’administració pública. És més, posa en safata de plata la implementació de la universitat privada com a model bàsic de l’educació superior.

Representa un obstacle insuperable en la construcció d’una universitat pública al servei de les persones, amb consciència de classe treballadora, gratuïta i a l’abast econòmic de totes les classes socials.

La Llei de contractes de serveis a les persones obre la porta a incrementar l’alt nivell de precarització i inestabilitat en el treball del personal, laboral i funcionari, de les universitats; tant del docent investigador com del d’administració i serveis. Però, de la mateixa manera, pot comportar, també, un increment de la protecció i privilegis d’unes determinades oligarquies i aristocràcies funcionari-laborals i incrementar les portes giratòries entre el sector públic i privat.

De cara a l’estudiantat aquesta proposta suposarà convertir en clients els actuals usuaris de la formació superior pública, com ja passa a la privada. Això significa deixar fora de la comunitat universitària a les persones estudiants i reduir-ne, encara més, la capacitat de gestió, control, participació, influència i decisió com a membres amb drets d’aquesta comunitat.

DEMANDES DEL SECTOR SANITARI
El neoliberalisme és el capitalisme de lliure mercat. En la seva fulla de ruta, l’Estat ha de desaparèixer com a regulador de l’economia, entregant la provisió i gestió dels serveis públics als diferents agents del mercat. Així, els serveis bàsics es converteixen en productes de mercat i són les empreses privades les que en determinen el cost i la qualitat. En aquest context, entenem la llei Aragonès com un nou intent de privatització dels serveis de la salut i sanitaris, uns serveis que garanteixen drets fonamentals i que, per tant, han d’estar garantits per l’Estat.

Al sector sanitari ja sabem què implica l’entrada del sector privat en la gestió de serveis. Ho sabem des de fa anys gràcies al SISCAT, un conglomerat d’empreses de difícil control  i regulació. També sabem quin ha estat l’impacte de les polítiques sanitàries dels darrers anys: descapitalització financera dels centres públics, destrucció de l’Atenció Primària, deteriorament dels Hospitals Públics i de la qualitat sanitària, llistes d’espera interminables, promoció de falses cooperatives, desmantellament i tancament dels propis serveis públics, condicions laborals inassolibles. I ara, arriba una llei que suposarà el final devastador d’un nefast cicle de privatitzacions.

DEMANDES DEL SECTOR SOCIAL
El sector social ha sortit avui al carrer per dir que s’ha acabat. S’ha acabat fer negoci amb les cures i la dependència, s’ha acabat explotar fins a la sacietat les treballadores, que en gran mesura són dones, per enriquir-se. La llei Aragonès privatitza gran part dels serveis socials que són encara públics, donant l’estocada final a un sector social que ha patit dures retallades i privatitzacions, en forma d’externalitzacions, durant els darrers anys.

Diu Pere Aragonès que aquesta és la “Llei anti-Florentino”, però el sector social ja sap, perquè ho viu diàriament, que hi ha falses fundacions i cooperatives del tercer sector que, tot i no ser grans multinacionals, només busquen maximitzar beneficis a costa de precaritzar serveis i condicions laborals. Fundacions que formen part del negoci rodó que alguns partits polítics fan amb els serveis bàsics que garanteixen drets fonamentals.
Fundacions que cobren diners públics per prestar uns serveis bàsics però que vulneren drets laborals i posen els interessos econòmics per davant dels drets fonamentals. Fundacions de partits polítics que paguen lloguers a immobiliàries dels mateixos partits polítics. I, enmig d’aquest pervers negoci de malversació, els drets laborals i la pròpia qualitat dels serveis no ha fet més que minvar.

DEMANDES CONJUNTES
Avui som aquí per defensar la nostra educació, la formació superior, la nostra sanitat i els nostres serveis bàsics. Avui som aquí per protegir la dignitat de totes les persones treballadores, que veuen com, dia a dia, les seves condicions laborals són trepitjades pel sector privat. Avui som aquí per nosaltres, però també per vosaltres. Som aquí per aquell infant que necessita un suport especial a l’aula, i que té dret a que li sigui garantit sense condicions. Som aquí per a què cap persona hagi d’abandonar els seus estudis superiors per manca de recursos econòmics. Som aquí per totes aquelles han quedat encallades a la llista d’espera d’un hospital. Som aquí per “las kellys”, que aguanten jornades  interminables en condicions de misèria. Som aquí per les investigadores precàries i pels manteniments inacabables. Per les persones que aguanten sous de misèria a les cafeteries.

Som aquí per denunciar que la situació actual dels serveis públics de salut, educació i serveis socials és dramàtica, amb grans dèficits de personal, greus deficiències… Aquest fet és gravíssim perquè està comportant patiments, danys en la salut i morts.

Exigim a la Generalitat que solucioni aquestes deficiències immediatament, destinant molts més recursos econòmics als serveis públics de salut, educació i serveis socials, per tal d’incrementar de forma molt important el personal públic i els mitjans necessaris per atendre adequadament les necessitats de la població. Ni tant sols les persones més vulnerables reben l’atenció necessària.

Avui som aquí perquè no estem disposades a retrocedir ni un mil·límetre, perquè no tocaran més els nostres serveis, perquè no vulneraran més els nostres drets. Per tot això, avui tornem a dir “no” a la Llei Aragonès i a la manca d’inversió en serveis públics que garanteixen la vida digna de les persones.

Enfront dels resultats electorals a l’estat espanyol, construïm una alternativa política per al bloc de ruptura!

El resultat de les eleccions espanyoles del 10-N posa de manifest la inestabilitat de la governabilitat a l’estat espanyol. Tot i la victòria del PSOE, els blocs de l’esquerra liberal i constitucionalista, i de la dreta espanyolista no aconsegueixen majories àmplies que permetin la formació d’un govern prou fort per garantir l’estabilitat en els pròxims anys. El principi de pacte al qual han arribat PSOE i Podemos dependrà del suport, més o menys explícit i amb diferent grau de compromís, de forces polítiques dispars com ERC, PNB, Bildu i Compromís.

A l’oposició tindran el PP, que es recupera dels seus mals resultats del 28-A i, especialment, VOX, que ha aconseguit uns resultats espectaculars i és la força política espanyola que surt més reforçada d’aquestes eleccions. La dreta obertament feixista ha absorbit bona part de la desfeta de Cs amb uns resultats sense precedents a tot l’estat espanyol. Als Països Catalans és especialment preocupant l’alt percentatge de vot de VOX en l’eix Elx-Alacant, però també en les primeres i segones corones de les grans àrees metropolitanes del país, especialment a Alacant, Palma i València, però també a Castelló, Tarragona i Barcelona.

Aquest resultat de VOX sacseja el tauler polític espanyol. L’abast d’aquesta sacsejada és encara difícil de copsar en tota la seva magnitud, però, a curt termini, fa avortar qualsevol intent del PP de forjar una gran coalició amb el PSOE, ja que deixaria a VOX com a única oposició de dreta, amb l’amenaça de menjar terreny al PP en els pròxims cicles electorals. D’altra banda, deixa al progressisme constitucionalista (PSOE i Podemos) atrinxerat en la defensa de l’actual estat de les autonomies i de la Constitució Espanyola. Així, es produeix la paradoxa que la socialdemocràcia i els plantejaments regeneracionistes que deien voler derrocar o reformar el règim del 78 n’acaben sent els màxims defensors.

La lògica de cordó sanitari a la dreta feixista a les institucions que porta la socialdemocràcia a defensar amb ungles i dents el règim del 78 pot ser el principal argument que faci decantar partits com ERC, PNB, Compromís i Bildu a permetre la formació del govern espanyol de coalició que proposen PSOE i Podemos. En aquest procés poden aconseguir negociar algunes concessions, però difícilment seran de gran importància política, a causa de la debilitat amb què naixerà el nou govern de coalició. La lògica del cordó sanitari a la dreta feixista a les institucions pot fer que tot de forces polítiques reformistes i sobiranistes donin suport al mal menor, encara que suposi deixar de banda elements essencials dels seus programes polítics.

Més enllà de l’impacte institucional de l‘auge de la dreta feixista de VOX, els seus resultats als Països Catalans obliguen l’Esquerra Independentista i l’espai de la Unitat Popular a preparar una acció política en clau antifeixista, de cara a confrontar-los als nostres pobles i ciutats. Hem de partir d’una anàlisi detallada de la seva evolució i implantació, del seu discurs i posicionament polític, de cara a poder articular una acció política en clau antifeixista que vagi més enllà dels eslògans clàssics. Ens cal desenvolupar una acció política que no només sigui reactiva, en el sentit d’anar contra el feixisme, sinó que sigui propositiva i transformadora, ja que la millora de les condicions de vida de la classe treballadora i l’existència d’una alternativa política d’esquerres i anticapitalista a l’statu quo és la millor vacuna contra l’auge de la dreta feixista. Els cordons sanitaris a les institucions tenen el perill d’escenificar que l’única alternativa a l’estat actual de les coses són els feixistes.

En clau interna de Països Catalans, els resultats de les eleccions del 10-N consoliden el PSOE, a través de les seves filials autonòmiques, com una de les principals forces polítiques hegemòniques. Els governs del canvi a les Illes i al País Valencià han servit per consolidar aquest paper hegemònic del PSOE, ja que els seus socis de govern no han avançat significativament o, directament, han retrocedit electoralment. És especialment significatiu el fet que Compromís, que va apostar per concórrer a les eleccions espanyoles de bracet amb el nou partit polític d’Iñigo Errejón, hagi mantingut els resultats electorals que va obtenir el passat 28-A, quan es va presentar en solitari. Aquesta situació subordina encara més els plantejaments de reforma de l’estat que situen els governs del canvi als designis i necessitats del PSOE per establir un govern efectiu a l’estat espanyol. Val la pena mencionar el gran nivell d’abstenció registrat a les Illes, molt superior a la mitjana dels Països Catalans, i que no està localitzat a les àrees metropolitanes, sinó que és relativament homogeni.

Al Principat, ERC ha revalidat la victòria electoral, tot i que ha patit un retrocés no menyspreable. El seu plantejament de buscar diàleg a qualsevol preu amb el govern de l’estat, així com la crítica a les mobilitzacions de les últimes setmanes que se sortien del guió processista, no li ha suposat un trauma electoral i manté, de moment, la posició de partit més votat del sobiranisme governamental. Per la seva banda, JxCat ha millorat sensiblement els resultats electorals, especialment a la província de Girona, amb la qual cosa continua tenint l’esperança de poder mantenir posicions en clau autonòmica per a les pròximes eleccions a la CAC. Finalment, la CUP ha aconseguit uns bons resultats electorals, amb 244.000 vots i dos diputats al Congrés. Aquests resultats de la CUP, però, no li permetran tenir una incidència significativa en la dinàmica institucional de l’estat, ja que ni són necessaris per a la formació de govern ni permetran influir en els plantejaments de les altres forces del sobiranisme governamental, que han vist refrendades a les urnes les estratègies polítiques que han desenvolupat els darrers mesos.

L’escenari que deixa aquestes eleccions obliga l’Esquerra Independentista a redoblar els esforços en les mobilitzacions al carrer i en el plantejament d’una acció política realment nacional, de Països Catalans, que sigui una eina efectiva per fer front a l’auge del feixisme, d’una banda, i als intents de tancament per dalt mitjançant pactes a les institucions del conflicte que ha suposat el plantejament del dret a l’autodeterminació, de l’altra. Només si aconseguim donar forma i contingut a un programa feminista d’Unitat Popular, que sigui una eina per a l’acció i la pràctica política al conjunt dels Països Catalans, podrem fer front als reptes i incerteses que ens planteja el turbulent escenari polític i social en què ens ha tocat viure.

Cal que ens enfanguem: posem-nos-hi
Així doncs, l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular hem de tenir clares unes consignes i reptes de manera immediata:
• La lluita antifeixista no pot ser reactiva (el PSOE, que consolida el règim de la mateixa manera), a la defensiva (intentant no progressar socialment) i institucional, sinó que ha de ser ofensiva (més drets socials), constructiva (major transformació) i des dels carrers. Ha de ser a través de fer visible i possible una alternativa d’una vida millor per a la classe treballadora i les classes populars que aquestes classes no abraçaran el feixisme com a possible sortida de la misèria.
• Aquest avenç popular no vindrà de la consolidació del règim sinó, ben al contrari, de la seva inestabilitat: la CUP a les institucions i l’Esquerra Independentista amb els moviments populars, als carrers, n’hem de ser els màxims garants.
• Això implica continuar unes mobilitzacions que vagin a l’ofensiva per aconseguir drets bàsics: des de garantir el dret a l’habitatge, fins a la defensa dels serveis públics, passant per la transversalitat de la lluita feminista.
• Tot plegat, ho hem d’anar concretant en la construcció d’un programa polític que sigui la proposta de millora, l’alternativa positiva que la Unitat Popular oferim al conjunt de la classe treballadora.
• En aquesta ofensiva rupturista, el marc nacional dels Països Catalans és l’única garantia d’evitar pactes i renúncies que busquen alguns partits autonòmics, es diguin sobiranistes o del canvi. Ni uns finançaments autonòmics més bons ni negociacions entre partits autonòmics o estatals podran repercutir positivament en la millora de les nostres condicions de vida.
• El poble només ens tenim a nosaltres, i això implica també construir una institucionalitat alternativa que relligui i faci d’altaveu d’aquest programa polític, de l’ofensiva per recuperar drets i dels Països Catalans com a marc territorial de la nostra lluita.

Són aquestes coordenades de mobilització, programa polític, assoliment de sobiranies, recuperació de drets i construcció dels Països Catalans les que ens poden permetre encarrilar el camí de la materialització del dret a l’autodeterminació. No hi ha dreceres cap a la llibertat, la lluita és l’únic camí!

Endavant (OSAN, Països Catalans, 14 de novembre de 2019