Una proposta estratègica per l’esquerra transformadora des de la trinxera de la lluita pel dret a l’habitatge

La construcció nacional contra el moviment social

La hipòtesi del moviment social com a forma central a l’hora d’intervenir políticament en la majoria de països d’Europa ha estat hegemònica, per al conjunt de forces amb inclinació revolucionària, durant els últims anys. Això ha estat conseqüència de la nostra feblesa quotidiana, fonamentada en gran part per l’absència d’un programa propi elaborat a partir de les experiències assolides en les lluites populars desenvolupades arreu del territori. Hem partit del supòsit que hi haurien periòdicament esclats que reconfigurarien les correlacions de forces cada vegada d’una forma més avantatjosa per a nosaltres. Ja sigui en l’Estat Espanyol amb el 15M, a França amb els Gillets Jaunes, a Alemanya amb el G20 o a Catalunya amb el Procés.

C

onsideràvem que hi hauria un moment en què el poble despertaria i secundaria la nostra causa, però després d’una infinitat de derrotes hem vist que era una hipòtesi equivocada. D’una banda, aquesta depenia excessivament de factors externs que fessin irrompre el descontentament popular en un moment concret. Feia que mai estiguéssim a l’altura de les circumstàncies, perquè la pròpia temporalitat impredictible del moviment ens impedia elaborar una estratègia precisa. D’altra banda, teníem gran capacitat per a agregar gent mentre el moviment creixia i arribava al seu clímax, però una vegada aconseguit aquest pic, apareixia l’etapa de reflux, on sentíem com a poc a poc la majoria dels nous militants tornaven a casa seva de forma progressiva fins que esclatava el següent moviment social. Davant d’això és necessari fer autocrítica en el sentit que comptàvem i comptem amb organitzacions i estructures que sobre el paper haurien d’haver exercit el paper dinamitzador i articulador d’aquest descontentament, d’haver-li donat certa consistència capaç de sobreviure als moments de reflux i retrocés, d’imprimir els ritmes necessaris per a l’escalada del conflicte.

Com a conseqüència d’aquesta reflexió, en algunes zones dels Països Catalans vam decidir deixar de banda la figura del moviment social en un segon pla, replantejar-nos seriosament les funcions sobre el terreny dels nostres nuclis organitzatius i provar de desenvolupar estratègies pròpies en conflictes locals ja existents. I així, poder tractar de tenir un major control dels efectes de la nostra forma d’incidir políticament i determinar una agenda d’intervenció pròpia. Per tant, entenem que als països del sud d’Europa la hipòtesi de construir un projecte arrelat al territori i amb uns objectius propis, aliens a les agendes mediàtiques de les forces hegemòniques, és l’única manera d’obrir una escletxa.

En els països de l’arc del Mediterrani, l’ofensiva capitalista de convertir el territori en una metròpolis uniforme indistingible independentment de la latitud encara no s’ha materialitzat. Això es tradueix en el fet que els nostres barris i pobles en el seu dia a dia encara conservin una dimensió tel·lúrica, una forta identitat que els fa distingibles entre ells. A més es dóna la situació que en aquests països l’Estat de Benestar post-Segona Guerra Mundial mai es va acabar de desenvolupar. Com a conseqüència, és palpable la incapacitat l’Estat a l’hora de cobrir certes necessitats materials de la població i la proliferació d’ens aliens a aquest que omplen tal espai buit. No podem dir el mateix dels països del centre i nord d’Europa on l’Estat de Benestar es va desplegar d’una forma molt més àmplia . Això va significar que amb el pas del temps tota possibilitat de fer política a partir de les necessitats materials s’anés dissolent i que l’Estat colonitzés tots els aspectes de la vida. Tot vincle social va ser interceptat i recodificat a partir de la intervenció estatal, incrementant l’individualisme i desactivant tota possibilitat de construir una força revolucionària.

Afortunadament, als països mediterranis, el caràcter maldestre de l’Estat continua possibilitant fer política a partir de factors econòmics i no únicament ideològics. El que tenim entre mans en el nostre context, en termes històrics, és un nou procés de formació de classe. Aquest es concreta en dos fenòmens interrelacionats: primer, que la vella condició del proletari s’està reformulant en base a la deslocalització i reestructuració productiva. I segon, una crisi econòmica permanent i la retirada parcial, cada cop més acusada, per part de l’Estat en la garantia de provisió de serveis bàsics a la població més castigada pel capitalisme. Ambdós fenòmens ens donen la base objectiva necessària per a poder articular la nostra aposta per la construcció nacional i que aquesta estigui a l’alçada de l’època. D’acord amb això, i sovint sense estar vinculat a una estratègia, s’han mantingut en territoris dels Països Catalans tradicions molt arrelades d’associacionisme i cooperativisme. També forts costums de celebració de festes populars i un habitual ús de l’espai públic com a punt de trobada que implica una forma de viure col·lectiva. Tot això, des del nostre punt de vista, només són exemples de la següent possibilitat, més general: que de forma quotidiana i totalment vinculada a la resolució de problemàtiques concretes, ja siguin laborals, escolars, d’habitatge o de gènere puguem anar a poc a poc avançant en un procés de construcció nacional. I aquest no és un altre que la vertebració del nostre marc territorial en un seguit d’estructures populars paral·leles a l’Estat i contraposades a la lògica del mercat capitalista, que a la vegada que responguin a les necessitats materials de les classes populars enmig d’un context de retrocés generalitzat de les seves condicions de vida. Fomentar la consolidació d’aquest projecte, amb la paciència necessària perquè augmenti gradualment en número i experiència, és l’únic camí que tenim per a preparar un nou assalt després de les derrotes dels últims anys.

Descens a les profunditats

La lluita contra els desnonaments ha estat el mètode utilitzat per molts de nosaltres per a inserir-nos en la realitat dels barris i pobles en els últims anys, començant a conèixer el conjunt de pràctiques i costums particulars que regeixen les vides, places i carrers de cada territori. Aquestes noves relacions ens han mostrat que el nostre llenguatge i els nostres codis es feien incomprensibles i indesxifrables per a moltes de les persones amb les quals hem començat a compartir el dia a dia. Fins al punt d’haver d’explicar què signifiquen termes tan habituals per a nosaltres com classe, gènere o independència per a poder utilitzar-los en les discussions més quotidianes. Aquesta relació no ha estat unilateral, sinó que ha comportat certa reciprocitat, influències compartides i transformacions en les relacions. En el procés de descens a aquesta realitat quotidiana de les classes populars ha estat imprescindible ser permeable a canvis en totes les qüestions de forma –ja sigui codis o llenguatge, però totalment impermeable en les de contingut– de les nostres idees polítiques. Hem hagut de transformar radicalment la forma d’explicar les nostres tesis polítiques perquè gent de perfils molt diversos les pogués sostenir.

Concretament a Barcelona els sindicats d’habitatge han estat l’eina que ha ocupat la centralitat de les lluites a nivell barrial durant els últims dos anys. Han tingut la capacitat de trencar l’aïllament que pot significar tenir un local – ja sigui un Casal o un Ateneu – al barri, que no té capacitat per a fondre’s amb l’heterogeneïtat del territori. Hem percebut que la gent del barri no participava dels nostres sindicats per tenir una afinitat política, sinó perquè sabien que si acudies a la nostra assemblea se solucionava un problema concret. D’acord amb això, en el nostre cas, l’habitatge, no ha estat més que el conflicte que hem percebut que tenia una major capacitat d’agregació de forces. Però l’interessant de tot això no ha estat tant els desnonaments que hem parat, les cases que hem okupat o les negociacions contra propietaris que hem guanyat, sinó tot el conjunt de coneixements que hem adquirit sobre el territori en el qual operem, així com les dinàmiques pròpies que el regeixen. Des de saber els punts on es ven droga en el barri, a les relacions que tenen els segurates d’alguns dels supermercats amb Desokupa, on es poden vendre coses robades, qui ven pisos okupats al barri o qui són els referents de cada comunitat migrant. Això no és més que començar a percebre i conèixer el conjunt de forces ocultes que travessen el territori al marge del control estatal.

Entenem que aquesta ha estat una aproximació concreta a la realitat de certs barris molt depauperats de Barcelona. La tasca que proposem com necessària és reproduir aquest gest d’interpretació de la realitat concreta a les diferents realitats existents del país. I així, reorientar de manera tranversal les nostres organitzacions, nuclis, col·lectius o qualsevol de les expressions del nostre moviment al territori. Aquest gest de reinterpretació ens desvelarà una sèrie de preguntes a nosaltres mateixes i als nostres espais militants. Només a través de respondre i resoldre pràcticament aquestes preguntes podrem acomplir el primer requisit necessari per articular una força revolucionària: fer-nos respectar al nostre poble o barri.

Articulació política de les forces existents

Tot allò expressat anteriorment significa que: per una banda, el territori encara no és una zona uniforme on l’Estat, amb el seu braç armat, la policia, exerceix un control panòptic, i per altra, que els mecanismes estatals per a legitimar-se i generar consens com a garant de la substència de les classes populars han estat degradats[AB4] . És a dir, els barris i pobles en els quals vivim estan composts per infinitat de fragments, de forces, que s’ajunten, se separen, col·lisionen i es recomponen en funció de les circumstàncies. Nosaltres al final som un fragment més, una força que ha d’interpretar en quina direcció desenvolupar-se estratègicament. És a dir, estudiar quina posició volem ocupar en aquesta heterogeneïtat existent on intervenim políticament.

El fet que la porta d’entrada a totes aquestes interpretacions hagi estat l’habitatge ens mostra que les manques de l’Estat espanyol a l’hora de resoldre les necessitats més bàsiques de les classes populars obre esquerdes en les quals actuar. Si alguna cosa té capacitat per anar esquerdant el capitalisme no és una altra cosa que construir una ètica que tingui capacitat d’oposar-se a la seva, és a dir, als valors que imposa com a vàlids a l’hora de viure. Aquesta ètica comú necessita suports on sostenir-se i aquests suports han de florir en cada problemàtica on l’Estat no tingui capacitat d’aportar solucions.

Per tant, la hipòtesi a desenvolupar ha de ser generar estructures pròpies que siguin paral·leles a les de l’Estat i omplin els buits on no arriba, anar arrencant-li a poc a poc legitimitat i presència en el territori. Posar en marxa, per exemple, una escola popular que permeti que participin els fills de les famílies dels sindicats d’habitatge. Això resol d’una banda la necessitat material d’unes famílies que no tenen ingressos per a apuntar als seus fills a activitats extraescolars, així com dota a la comunitat d’un caràcter més intergeneracional i forma als nens en la nostra ètica política. Obrir una escola popular d’arts marcials fa que l’espectre dels adolescents i els joves, habitualment molt despolititzats, puguin integrar-se en la construcció de vida comuna del territori i també defensar el barri de forma activa contra feixistes i policies. Una escola d’alfabetització de dones migrants pot integrar a una població habitualment relegada a les tasques de la llar i així fer que puguin tenir un paper central a l’hora de solucionar les seves problemàtiques d’habitatge. També posseir un bar on la funció prioritària, més que la difusió d’una identitat política, sigui esdevenir una infraestructura econòmica que doni possibilitats de feina i regularització de papers per les afectades del nostre sindicat, així com també ser un espai on trobar-nos en situacions més informals fugint de certes lògiques, a vegades molt excloents per a la gent que no s’ha format políticament en l’Esquerra Independentista. Aquests són només alguns exemples de les esmentades estructures pròpies. Són potser exemples molt marcats pels contextos on fins ara s’està posant a prova tal hipòtesi política, però en definitiva, són exemplars de la nostra concepció constructiva d’una forma de poder propi que s’erigeix en una força, obrint-se pas en el territori i elevant-se, de baix a dalt, en paral·lel a l’Estat i en conflicte amb les seves lògiques, de manera més latent o més directa depenent del sentit tàctic de cada moment.

La qüestió consisteix a avançar en la construcció nacional dels Països Catalans mitjançant un canvi de paradigma que inclogui la reorientació estratègica del moviment. Aquesta reorientació s’ha de basar en l’enorme tasca de fer créixer diferents institucions populars, que releguin a l’Estat a una posició secundària a l’hora de resoldre els problemes quotidians. Es tracta de construir Bases Roges que vertebrin de manera pràctica el nostre país en contraposició amb les estructures polítiques dels estats espanyol i francès i el capitalisme continental. I el prioritari no és que aquestes diferents institucions comunes siguin tentacles d’una organització concreta, sinó anar ampliant el paraigua de l’EI a diferents experiències polítiques que tenen un fort arrelament, per a convertir els nostres barris i pobles en zones opaques als ulls de l’Estat. Permetre que es vagi generant un substrat heterogeni, múltiple, divers i viu que posi en contradicció les limitacions del nostre moviment i l’obligui a avançar. Per a això és necessari, saber tenir la intel·ligència política per a agregar a un quadre polític d’una tendència diferent que pot donar el 100%, així com a una estudiant de doctorat que només té temps lliure els caps de setmana; també a la treballadora d’una botiga de menjar ràpid que pot venir un dia a la setmana o a un ric progre que l’única cosa que pot fer és aportar diners a la causa. És a dir, ser aquest catalitzador que té la capacitat d’ajuntar fragments, acostar experiències polítiques que mai es trobarien, posar en contacte a tota força que s’oposa a aquest món: ser un node entre posicions polítiques que agregui tot això en un denominador comú, l’EI.

Lamentablement, en els últims anys, la nostra reticència i incapacitat de participar en conflictes que no eren impulsats per nosaltres mateixes ha estat conseqüència d’uns plantejaments ètics molt dèbils, que es sentien amenaçats cada vegada que s’enfrontaven a altres forces polítiques. Certificant la tesi que com més forta és l’ètica política més flexible és l’estratègia i a l’inrevés, com més dèbil és l’ètica política, més rígida és l’estratègia. Aquest, fet que ens ha impossibilitat que en tots els conflictes esmentats anteriorment no haguéssim tingut la capacitat per a incidir-hi i agregar més forces al nostre projecte.

Actualment, amb la finalització del Procés i el tancament per dalt de tot un cicle de lluites l’EI es troba en un profund procés de debat intern i de confrontació prou estèril. Aquesta disjuntiva no se solucionarà profunditzant en les contradiccions històriques de les diferents tendències en el si de l’EI. Sinó únicament plantejant noves preguntes i problematitzant a partir de nous criteris, fent un necessari pas enrere, per a en un futur poder avançar. Només la creació d’un nou marc, que ha d’abandonar el paradigma de la reivindicació política i l’exigència de reformes a l’Estat i avançar en la construcció nacional dels Països Catalans a partir de la solució directa de les problemàtiques concretes de les classes populars pot superar aquest carreró sense sortida. Això donarà peu a la construcció d’una ètica comú que se sostingui a si mateixa material i espiritualment, que faci que els nostres enemics no tinguin capacitat per a comprendre quants membres la integren, sinó que sentin que aquests són il·limitats.

Invertir la gentrificació, proletaritzar els barris

Actualment, el nostre camp d’intervenció majoritari a l’hora d’afrontar les problemàtiques materials de les classes populars estan sent ciutats on la gentrificació s’està desenvolupant a una velocitat alarmant. Aquest fenomen està convertint aquests barris en closques buides. Llocs on veïns que han viscut tota la vida són substituïts per hordes de turistes que vénen a emborratxar-se o rics que volen posseir un apartament en una ciutat assolellada com Barcelona. Tal com es pot veure, existeix una transformació en els barris populars on les persones de rendes més baixes són substituïdes per unes altres que posseeixen més ingressos. I aquesta és una dinàmica que no és limita a la metropoli barcelonina, sinó que ja s’escampa pel territori assolant comarques colindants o aquelles que per la seva disposició geogràfica són atractives a la indústria turística.

Per a revertir aquest fenomen és necessari articular totes les forces que anirem ajuntant en el paraigua de l’EI en el transcurs dels pròxims anys i convertir els barris i pobles en territoris hostils per a la inversió econòmica. Assumir que la distinció entre legal i il·legal en els mètodes és una distinció purament capitalista. La qüestió és submergir-nos en totes les dinàmiques dels barris per a així amplificar-les i ajuntar-les per a dotar-les d’un sentit comú propi, d’una orientació revolucionària. Dur a terme alguna cosa que explicava Chris Ealham que passava a la Barcelona de fa un segle, on a causa del fort arrelament proletari que existia en alguns barris populars, els rics havien de fugir a zones de muntanya com Horta o Pedralbes, ja que els barris del centre s’havien convertit en espais hostils per a la seva forma de vida, sent aquests els qui eren expulsats a la perifèria.

Això significa d’alguna forma passar a l’ofensiva una vegada el nostre arrelament en el territori sigui inexpugnable, i a més donar via lliure a molts altres factors incontrolables que constitueixen la forma de vida comuna que estem generant. Un arrelament al territori, ara bé, que passa també per ampliar els límits evidents del camp d’actuació desenvolupat: què podem fer a les zones rurals del país, on el fenomen de la gentrificació és quelcom allunyat de les problemàtiques materials de les classes populars?

Tenim algunes respostes per a contextos concrets: que un inversor s’ho hagi de pensar dues vegades abans de comprar un bloc de pisos per por que sigui okupat o que una immobiliària sàpiga que si desnona a un veí apareixeran fotos de les seves cares penjades en totes les parets del barri. Aquestes són algunes de les expressions concretes d’aquest caldo de cultiu que és necessari anar generant en els pròxims anys per a enfortir al nostre moviment, i al mateix temps posar en les contradiccions necessàries als militants de l’EI respecte a la pràctica política dels últims anys per a poder generar un nou paradigma.

Concretament, la recent victòria en el conflicte de #RavalVsBlackstone i la posterior acceptació del Sindicat d’Habitatge del Raval com a força reconeguda al barri, obrí la porta a sortir de l’actitud de contenció dels últims anys respecte a la problemàtica de l’habitatge al barri. Ara, podem començar una ofensiva contra tots els propietaris que s’interposin en el camí del SHR.

Construcció de Bases Roges al territori

Les tesis desenvolupades anteriorment es poden concretar en la hipòtesi següent: construir Bases Roges al territori. És a dir, assentar una ètica política comuna que se sostingui en unes institucions populars, com poden ser sindicats, grups de dones, escoles populars, equips de futbol, bars i ateneus. Generar uns costums propis i uns espais materials que s’oposin a la forma de vida capitalista, subvertir el sistema de valors que utilitzem actualment per a construir-ne un propi que no es basi en l’individualisme i l’ascens social. Convertir aquest plantejament en quelcom plausible per a les persones que habiten els nostres barris i pobles, desenvolupar una ètica que faci habitable un món que s’oposa a la moral imperant. Com deia Assata Shakur: «Cap persona en el món, cap en el transcurs de la història, s’ha alliberat apel·lant al sentit moral del seu opressor». Dins del marc capitalista la capacitat per a subvertir els seus fonaments és molt limitada, ja que tota proposta que tracta de superar-ho apareix com quelcom utòpic, absurd i irrealitzable. Per a això serà necessari un canvi de paradigma del nostre moviment en els pròxims anys.

Això només serà possible amb una immersió de tota la militància en la resolució de conflictes de les classes populars i en una politització col·lectiva de les problemàtiques concretes que normalment la militància no deixa que traspassin l’esfera individual. En resum, quants militants de l’EI acudeixen a sindicats d’habitatge com a afectats per a tractar els seus casos? Quants dels quals acudeixen com a militants tracten el seu cas? Probablement succeeix el mateix en el món laboral. És imprescindible trencar les barreres amb la nostra gent, deixar-nos de comportar com a treballadors socials que ajuden als pobres, posar-nos en risc, començar a estar disposats a perdre coses, abandonar les nostres carreres laborals, els nostres futurs individuals, mostrar públicament que sofrim del mateix que la nostra gent, que estimem al nostre poble i convertir-nos en la punta de llança de cada conflicte per a ser els referents ètics del nostre poble. Només així podrem avançar en la construcció nacional dels Països Catalans a partir de la transformació de l’EI en un instrument de combat plural, transversal i divers per a les classes populars.

Article d’opinió d’Àxel Altadill, militant del Sindicat d’Habitatge del Raval i d’Endavant Ciutat Vella, publicat a Catarsi el 02/10/2019