De l’antifeixisme com a necessitat, a l’autodeterminació com a motor de la transformació al País Valencià (2)

Les idees d’independència i autodeterminació es contraposen amb la d’una Espanya que només representa autoritarisme i repressió. Les ja no tan joves decebudes amb l’encaix estatal d’aquell vell 15-M, les joves nascudes de la normalització dels efectes de la crisi i que previsiblement s’enfrontaran a una de nova, i la generació d’una transició que observa atònita com es recuperen els vells discursos de la por i el feixisme, poden actuar conjuntament sota una mateixa estratègia política. Que al lloc on amb més violència patim la recentralització espanyolista i el feixisme aquesta estratègia puga vèncer la de la polsereta rojigualda i assumir discursos racistes i d’odi, és cosa nostra.

Com ens enfrontem a uns resultats electorals que donen al País Valencià una estadística on una de cada cinc persones ha votat un partit feixista? En primer lloc, i sense deixar d’atendre la gravetat dels fets, desmitifiquem l’anàlisi. Si bé és cert que el feixisme canalitza vots d’un percentatge elevat de l’electorat, no ho és menys que aquest vot representa majoritàriament una orientació que ja acumulaven PP i Ciutadans abans de la seua desfeta. Una vegada instrumentalitzat, l’estat capitalista i els seus mitjans afins han trobat més eficient per als seus interessos que allò que representava Ciutadans (liberalistes econòmics i ultres al carrer) opere en dos partits, un dels quals clarament feixista i amb capacitat per a dretanitzar tot el discurs mediàtic.

En segon lloc, reivindiquem que el País Valencià requereix un encaix territorial que li oferisca la possibilitat de ser, de construir-se. Obviar que a la frontera sud el Baix Segura i els Vinalopós no tenen una proposta de comarca i de País articulable fora dels paràmetres de la dreta espanyolista no fa desaparèixer el problema del feixisme. Urgeix una proposta política per a la classe treballadora (nadiua i migrada) des de l’horta a Almoradí o Catral al teixit industrial que encara resisteix a Crevillent o Elda. Tampoc pareix que funcione en termes electorals la quantitat de concessions (lingüístiques, nacionals, polítiques…) que ha dut a terme Compromís amb la seua coalició errejoniana. Cal parar la vista en municipis com Carcaixent o Algemesí per tal d’adonar-se que el valencianisme polític requereix que alguna proposta el reencaixe al lloc d’on mai hauria d’haver eixit, els Països Catalans com a marc nacional i projecte polític comú.

Si l’arribada al govern (no al poder) de l’esquerra institucional no planteja cap programa polític de transformació que intervinga per revertir la situació de misèria i precarietat en que vivim instalada la classe treballadora, el desgast serà doble: debilitar els moviments populars als carrers i aplanar el terreny per a l’arribada del feixisme i la dreta en futures eleccions. Un feixisme que troba precisament en les dificultats per a sobreviure de la classe treballadora, en la pobresa i en una mal anomenada “classe mitjana” proletaritzada el cultiu perfecte per a instal·lar la seua cultura d’odi i por i els seus postulats patriòtics i social-xovinistes. Per això cal denunciar-los com al que són, una expressió violenta i servil del capitalisme i el patriarcat. I per això també cal defensar un programa polític de mínims que atenga a les necessitats socials de treballadores i treballadors valencians. Accés a l’habitatge, estabilitat laboral, salaris dignes, serveis públics gratuïts o nacionalització de sectors estratègics. En definitiva, plena sobirania per a decidir com i de què viure front a un feixisme que plena de banderes i buida de sobirania la vida de les persones.

I en tercer lloc, posar damunt la taula la necessitat de construir un cordó sanitari al feixisme. Un debat molt complex i multidisciplinar, que necessita de la convergència de diferents mesures de comunicació, institucionals i també segurament legislatives, i que sobrepassa la voluntat d’aquest article. Però segur que totes les mesures anteriors necessiten d’un element central tornar el tauler de joc de la política als carrers. Perquè és ací on l’avenç del feixisme pot fer perillar les nostres vides i perquè la classe treballadora sovint no veiem reflectit a les urnes allò que sí que fem als carrers, és a dir, tot allò de revolucionari o si més no transformadors que hi ha en la nostra praxi. Com s’explica en vots la revolta popular en les formes de lluita que s’expressa a bona part de Catalunya? I cada desnonament aturat i els actes de desobediència al Cabanyal? I cada vaga general feminista dels darrers 8 de març? I cada mobilització antifeixista a València o Alacant? I cada lluita als nostres centres de treball? És que no hem fet trinxera en cadascuna d’aquestes formes d’organització i lluita amb gent que no vota, o que no ho fa com nosaltres? Els qui no apel·lem al vot, sinó a la lluita pels nostres drets, entenem que el que identifica un subjecte polític no és la seua orientació de vot sino la seua pertinença a una classe social, la seua condició d’assalariada, aturada, migrada o treballadora a casa.

Per tant ens fa falta eixir dels esquemes mentals del capitalisme i la seua falsa democràcia. Necessitem, com segurament no ho necessitàvem des de feia dècades, que l’espai de la unitat antifeixista vehicule la mobilització popular al País Valencià. Barrem-los el pas a cada cantonada, a cada acte polític, a cada intent de boicot, a cada discurs racista. Organitzem-nos i construïm el moviment antifeixista perquè molt més que una alternativa política és una necessitat per a la nostra seguretat personal i col·lectiva, un mecanisme per a no retrocedir en l’exercici dels nostres drets fonamentals.

La dretanització dels discursos mediàtics i la seua canalització a través d’amplies capes de les classes populars odien per igual la bandera tricolor i l’estelada. Amb una diferència fonamental. És la segona la que actualment sacseja des de la perspectiva de l’autodeterminació tots els fonaments de la solidesa de l’Estat i permet construir un projecte de País en clau aglutinadora i nítidament d’esquerres. Per una no tan senzilla raó que alguns ja han entés: només la lluita popular i la confrontació amb l’Estat poden fer arribar eixa República que expressa una nació popular com a subjecte.

És l’hora doncs de no renunciar i que valencians i valencianes també triem autodeterminació en el seu sentit més ample. L’autodeterminació al País Valencià i el seu encaix al projecte polític dels Països Catalans venç d’un sol colp els dos fonaments de l’espanyolisme (entés com a marc cultural que sustenta el capitalisme i el patriarcat) a la nostra terra: el provincianisme Alacantí que cerca aliances a Múrcia i parla del llevant espanyol, i el regionalisme valencià que reactiva les noves formes del vell blaverisme que ens pretén disputar des del 9 d’octubre fins a l’escola en valencià.

Article d’opinió de Borja Garcia, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 16/11/2019

Denunciem que Pere Aragonès regala serveis públics a Florentino Pérez

Assenyalem la privatització de serveis públics a diverses escoles i hospitals dels Països Catalans amb paperògrafs gegants

Endavant (OSAN) hem enganxat i penjat paperògrafs gegants a les proximitats de diverses escoles i hospitals dels Països Catalans. Les privatitzacions de serveis públics arreu del país perjudiquen la classe treballadora i beneficien els grans empresaris. En el cas del Principat, la llei Aragonès vol regalar serveis a Florentino Pérez

En un moment en què la classe treballadora i les classes populars estem amb l’aigua al coll, obrir la porta a més privatitzacions a través de més externalitzacions és una amenaça directa a les nostres condicions de vida. I en aquest context, la llei Aragonès obre la porta a un nou procés de desmantellament de serveis públics al conjunt dels Països Catalans, al dictat de les directives europees: Pere Aragonès és avui el Mas-Colell del 2019, l’alumne avançat als dictàmens neoliberals. El Pacte de Bellver, a les Illes, i la segona versió del Pacte del Botànic, al País Valencià, consoliden un mateix model on les lògiques capitalistes i de dèficit zero es posen per davant de les necessitats que tenim les classes populars i la classe treballadora.

La privatització dels serveis públics ha afectat seriosament la qualitat de serveis tan essencials com la sanitat, l’educació i els serveis geriàtrics o d’atenció social a la infància i l’adolescència, entre molts altres. Cal posar fi al finançament públic a la sanitat i l’ensenyament privats, i caminar cap a una gestió 100% pública dels serveis públics.

Més externalitzacions i privatitzacions comporten més precarietat laboral de docents, monitores, metgesses, vetlladores, infermeres, educadores, ocupadores, cuidadores. Aquestes són feines altament feminitzades: com sempre, serem les dones qui patirem més fortament aquesta precarietat.

Endavant (OSAN) sempre hem defensat la titularitat pública dels serveis, i per aquest motiu estem en contra de tots els projectes que desmantellin i privatitzin serveis públics. Per això, fem una crida a participar a totes les accions i mobilitzacions que evitin aquests nous atacs que patim les treballadores dels Països Catalans.

Com a tret de sortida, l’acció s’ha fet a Salt, Mataró, Lleida, Girona, Granollers i als districtes de l’Eixample, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Gràcia, a Barcelona. Aquesta acció es repetirà a més llocs abans de la manifestació del diumenge 17 de novembre, a les 12 h, a Barcelona, convocada per la plataforma unitària contra la llei Aragonès. També s’ha duit a terme a Palma per denunciar que el pacte progressista de Bellver no garanteix els serveis públics.

Gràcia, BCN
Mataró
Mataró
Mataró
Granollers
Granollers
Lleida
Lleida
Lleida
Lleida
Lleida
Eixample, BCN
Palma
Horta-Guinardó, BCN
Horta-Guinardó, BCN
Sant Andreu, BCN
Sant Andreu, BCN
Girona
Salt

“En 2019 a la impugnació del Règim s’hi suma la impugnació als líders processistes”

Entrevistem a Jordi Magrinyà, militant de la CUP, d’Endavant OSAN. Ens parla de la tardor catalana actual comparada amb l’1-O del 2017, la nova generació i el qüestionament als partits d’ERC i JxCat, la seva crítica a la lògica del “mal menor” dels partits neo-reformistes i la seva responsabilitat enfront de l’emergència de l’extrema dreta.

Quina és la teva visió de la situació a Catalunya des del referèndum de l’1O fins avui. I com veus comparativament el procés de 2017 amb la tardor catalana del 2019?

En 2017 es va produir un xoc molt gran. Poca gent esperava que l’1-O fos com va ser, han sortit publicats alguns llibres que expliquen que durant la mateixa jornada va haver-hi gent de les esferes de poder que deien que allò s’havia de parar perquè estava prenent uns matisos, podríem dir uns tints revolucionaris, que no anaven d’acord amb el que ells havien pensat. Com en tot xoc, després hi ha un estat d’expectativa, d’assimilar què ha passat, com és que ens han passat tan per damunt, la declaració d’independència que després se suspèn i tot un conjunt de situacions, els empresonaments, els exilis. La gent necessita assimilar tot això.

En aquest context pot ser que aquests dos anys hagin servit per a assentar tot el que va passar a l’octubre del 2017, realment va ser històrica aquella jornada. Llavors aquests dos anys pot ser que hagin servit per a assimilar els coneixements que s’havien tingut de manera conscient, han sigut una escola de lluita. Setmanes abans de l’1-O es creen els CDR, gent que potser mai s’havia organitzat políticament, per primera vegada s’organitzen cap a un objectiu, l’aconsegueixen, veuen el que és la victòria, la proven, experimenten el que és guanyar-li una batalla a l’Estat espanyol i fins i tot a les institucions catalanes, veuen el poder que té l’organització política de base.

El que passa és que la desfeta és molt gran i la gent necessita un procés d’assimilació. En 2019 es genera un context d’expectativa per la sortida de les sentències. Comencen les manifestacions, molt dirigides i controlades. La gent surt al carrer amb la sensació que s’estava aplicant un nivell d’injustícia molt elevat sobre les persones que estan preses i clar… Arribem a 2019 amb la lliçó apresa. A això s’afegeix el factor que els processos històrics d’empoderament, desempoderament, cooptació de la institució i pèrdua de la memòria, són processos sovint molt dilatats, períodes de dècades, on la gent ja no recorda el que va passar fa 10 anys. Però aquí han passat dos anys i el factor de la desmemòria no s’ha pogut produir, la gent té la memòria molt fresca, saben perfectament els beneficis de la mobilització popular, l’organització, posar-se a treballar per un objectiu que funciona si es fa de manera massiva i amb uns objectius molt concrets.

En quines condicions s’arriba al 2019 enfront la sentència?

Arribem a 2019 i el que havia de ser una resposta a les sentències que semblava que també es preveia molt controlada, es desborda el primer dia, el dia de l’aeroport. Hi havia molta gent que durant dos anys s’havia carregat d’energia revolucionària, i, el dia de l’aeroport, allò pren una forma que ningú havia imaginat. Tothom comença a preguntar-se què ha passat, els tertulians… I aquí comença l’escalada fins a la “batalla d’Urquinaona” que va ser un fet també històric a Barcelona, amb aquestes proporcions, no havia passat.

No ho pots comparar amb el cinema Princesa, no el pots comparar amb Can Vies, no ho pots comparar amb les manifestacions anti-globalització, o amb la vaga general, no hi ha precedents, i clar a l’1-O històric se li suma la batalla d’Urquinaona històrica, perquè jo crec que el que hi ha és un aprenentatge de lluita i una comprensió que nosaltres no estem sols, que les eines de lluita són moltes i que quan un poble està sota la injustícia, hi ha eines que són legítimes. La gent més jove, més carregada d’energia com sempre, és la que pren la iniciativa. I de sobte el que passa a Urquinaona i els dies anteriors comença a tenir espai en la premsa de tot el món, el Times, Le Figaró… Passa una mica el que ens passa a nosaltres, quan mires Brasil, el Caire, Xile… Després de les fotos de les barricades comencen a sortir els articles en profunditat: què ha passat aquí? com hem arribat fins aquí?

L’efecte que provoca tota aquesta segona onada de mobilitzacions és molt gran i fins i tot desborda la lògica d’aquest mur de contenció que havien creat a base de consignes com, “Nosaltres ens mobilitzarem pacíficament, no deixarem un paper al terra, farem unes manifestacions massives i després marxarem a casa”. Passa això de l’aeroport i els mitjans comencen a criticar a la joventut, dimarts continuen criticant i clar, es torna a liar al carrer. Però clar… dimecres, quan ja hi ha detencions a xavals independentistes i la majoria de l’opinió pública va canviant, les mateixes veus que els criticaven comencen a canviar el discurs i comencen a parlar de “protegir als nostres joves” o “això no és violència, és autodefensa”. És a dir que realment també s’ha produït un canvi de l’hegemonia mental, que ha fet que molta gent hagi abandonat aquelles posicions que servien per a contenir l’energia revolucionària moltes vegades.

Entre l’1-O de 2017 i el 2019 es pot dir també que hi ha un canvi respecte al sorgiment d’una nova generació que fa una experiència política amb aquesta direcció del ‘processisme’? que no vol la tornada a l’autonomisme dels partits del processisme?

Es podria dir que a partir de l’1-O, a poc a poc, es va anar forjant un objectiu en comú molt gran que era tombem el règim del 78. I en el 2019 a la lògica d’impugnar el règim, s’hi suma impugnem als líders del processisme. Perquè aquest moment de consciència com bé dius tu, és una mica en el que estem ara, transitant en els equilibris del que podria fins i tot ser un xantatge emocional, de la gent que està presa. El que passa és que, fins i tot, aquesta barrera s’ha trencat, perquè és veritat que els líders del procés que no van dur a terme la independència i que tant van enganyar, estan presos. Però ara també hi ha set persones preses per formar part d’un CDR i més de vint per manifestar-se i que han sigut torturades a comissaria, apallicades i, fins i tot, vexades sexualment, com ja s’ha denunciat. Aquestes persones que estan preses, que són de la població civil, ja no llancen missatges de “parar” o “parlem”, sinó que el missatge que ara llancen aquestes persones que estan preses per lluitar és: “estrènyer”, “seguir”, “no pareu” i aquí es genera una tensió entre discursos.

La Paula per exemple que és una persona que va entrar presa, va llançar un missatge brutal després de sortir de Wad-Ras, quan va dir “he estat a la presó, amb centenars de dones i el 90% són preses polítiques, són immigrants, són pobres i estan tancades per ser-ho”. Aquest punt de consciència llançat des d’una persona que ha sofert repressió igual que l’han sofert els líders independentistes, ja genera una tensió que abans no existia. Aquests presos que han donat la cara, que han posat els cossos davant les forces d’ocupació, estan dient una altra cosa. Les dues parts ho fan ja des d’una situació extrema com és la privació de llibertat.

Són joves que estan lluitant per la llibertat dels presos de l’1-O i tornen a tenir presos després de la repressió i dirigida pels mateixos dirigents que estan defensant, és un problema per al Govern català, però també per a Govern central…

Sí, surten a protestar contra la sentència d’uns presos que, per a molts dels manifestants, són els seus enemics de classe. I decideixen sortir amb uns sentiments de solidaritat a defensar a aquesta penya que ens putejava quan controlaven l’economia, la sanitat, l’educació. És un mapa complicat de dibuixar i d’entendre.

I també és una crisi per al Règim i el govern central, si sorgeix una altra generació amb una perspectiva d’independència i de República oposada a la de Puigdemont o la d’ERC.

Clar, i aquí anem a les posicions de les esquerres independentistes històriques, i és que no hi ha independència sense revolució social. Que la independència és socialisme, és feminisme, és antiracisme, és un sinònim de sobirania i la sobirania no passa perquè el teu Estat estigui dirigit des d’alguna comissió de la Unió Europea, des del Congrés, però que tampoc estigui dirigida des d’Aigües de Barcelona o des de la multinacional de torn. Que realment el control de l’economia, és la nacionalització dels serveis bàsics, posar-la al servei del dret a l’habitatge… totes aquestes coses són les que conformen un espai pel qual val la pena lluitar, per a la classe treballadora, és un espai de consecució de drets i ampliar la possibilitat de vida de les persones.

Respecte al debat electoral cap al 10N, quina és la teva reflexió sobre la lògica del “mal menor” enfront del creixement de l’extrema dreta. I quina és la teva visió sobre les experiències dels neo-reformismes com Podemos o Barcelona en Comú?

En el context actual a nivell municipal o la manera en la qual s’han situat Els Comuns, quan la CUP Barcelona vam ser a l’Ajuntament, no triguem molt a veure una lògica totalment electoralista, sense un projecte de transformació sòlid que vagi més enllà de les paraules. El problema que jo crec que té ara mateix Barcelona En Comú és de credibilitat, que, potser no està molt aguditzat, si que està en un punt de ruptura molt tou, perquè ja són 5 anys de govern municipal i el balanç d’una força que venia a “canviar-ho tot” és molt paupèrrim. Llavors ,en aquest espai és on es poden agafar les formacions d’esquerra que no serveixen per a molt més, com a mínim servirem per a parar a la dreta.

Ahir vèiem com Catalunya en Comú comunicaven que ells farien un escrache al rei, però resulta que la CUP en 2016, 2017 i 2018 va presentar proposicions a l’Ajuntament perquè declaressin non grata a la família reial i BeC va votar en contra. Però fan unes polítiques molt erràtiques, per exemple, el problema de l’habitatge entre 2015 i 2019 ha anat a pitjor. No hi ha hagut un punt de llum on diguis que aquesta ciutat està canviant i a més des que en 2019, aquesta gent ja no té escrúpols per a formar govern amb PSC i amb Albert Batlle en Seguretat, que ve de Convergència i Unió, és a dir de la dreta més rància, homòfoba i racista.

Diuen “Cal parar a VOX perquè són uns racistes”: Però jo he perdut el compte de tota la gent que ha entrat al CIE per culpa de les intervencions de la guàrdia urbana al final de les Rambles contra els manters, han estat desenes de persones i algunes encara estan dins. Què m’expliquen de VOX i dels centres d’internament, si ells els estan alimentant amb les seves polítiques municipals?

I al debat electoral, Pablo Iglesias deia que era part del mateix partit que governa a Barcelona… com veus aquesta lògica que, per a frenar a la dreta, cal votar a aquest neo-reformisme? que com dius, va demostrar a Barcelona que continua gestionant els negocis capitalistes, i criden a votar als mateixos partits de la casta, amb el PSOE.

Jo veig la lògica del bucle i és la lògica que ens ensenya la història, quelcom que ens està passant a nosaltres, també li ha passat a altres generacions. Crec que la via mes ràpida per a donar el govern a l’extrema dreta, és la falla de l’esquerra i els seus programes polítics. L’extrema dreta té més recorregut quan es demostra que l’esquerra és inútil i incapaç de tenir propostes que no acabin intentant acostar-se al sol que més escalfa, als poderosos de les butaques i els 3000 euros al mes. I la dreta va avançant i fa una impugnació “sincera”, interessada però que és veritat, “vosaltres no valeu per a res, surt d’aquí que m’hi poso jo”, i apareixen els monstres i les barbaritats històriques, i llavors la revolució torna a aparèixer, és la lògica del bucle. El treball que fa Iglesias és molt perniciós per a la classe treballadora, igual que la feina que fa Ada Colau.

Entrevista feta per Esquerra Diari a Jordi Magrinyà i publicada el 07/11/2019

Tan clar com ho té l’enemic. La força de l’autodeterminació al País Valencià (1)

Una única línia discursiva impera des de les darreres eleccions autonòmiques al País Valencià per part del bloc PSPV-PSOE-Compromís: jugar a ser l’alumne bo d’Espanya. Així ho evidencien diverses actituds molt més que simbòliques i que van des del servilisme de Mònica Oltra a Más País amb la consideració que esta aliança aportaria un cert “cosmopolitisme” al seu partit, fins a les darreres declaracions de Ximo Puig “exigint” al President Torra que per favor deixe fora de les seues pretensions sobiranistes a la “Comunitat Valenciana”. Com també ho ha evidenciat la gestió d’una autonomia buida de sobirania, que ha deixat clar que el somni de l’autogovern, assajat a Catalunya amb el Pujolisme, té unes limitacions clares i evidents sobretot en clau material, i sobretot per les treballadores i treballadors valencians que cada dia s’empobreixen més.

Tan clar o més que social-liberalistes i socialdemòcrates ho tenen també les forces de dreta i feixistes amb presència al País Valencià. La bandera de l’anticatalanisme, el blaverisme i la discriminació lingüística esdevenen l’eix vertebrador dels discursos públics d’Isabel Bonig o Toni Cantó, amb l’exigència a PSPV (PV de País Valencià, que potser alguns ho han oblidat) que trenque qualsevol aliança amb una coalició, Compromís, on formacions polítiques internes i algun regidor han estat capaços de defensar el dret d’autodeterminació i posicionar-se contràriament a l’existència de presos polítics. També ho té clar Inés Arrimades quan alerta de la possibilitat que un fenomen social paregut al del Principat es poguera donar a País Valencià, les Illes o Navarra per al cas d’Euskal Herria.

Que l’esclat de la crisi política que viu l’Estat espanyol ha obert la seua principal escletxa amb la qüestió de la territorialitat és un fet. Que per garantir la indivisible unidad de la nación espanyola, valen l’empresonament, la retallada de drets i llibertats polítiques fonamentals com ara expressió o manifestació, la brutalitat i repressió policial massives, la violència política, l’abús judicial o la tortura; també ho és. Que el feixisme institucional alimentat per la legitimació des dels mitjans de comunicació ha arribat fins i tot a un grau de revisionisme històric que situa a una Ministra acompanyant l’exhumació amb honors d’un dictador, a la Sexta normalitzant que s’entreviste com a interlocutor vàlid al seu nét i a altra ministra equidistant els nostres morts, els republicans, amb un dels ideòlegs dels seus assassinats, Primo de Rivera, és altre fet. Que el feixisme de carrer es mou impunement agredint i apallissant a Barcelona, València o Alacant no es pot posar en dubte.

Quina és doncs la nostra tasca amb un mostre de tants tentacles? Passar de la reacció, a l’acció. De la legítima defensa i autodefensa, a l’articulació en clau propositiva d’un projecte polític que oferisca alternatives reals als valencians i les valencianes. El servilisme a Espanya no ha funcionat. L’estratègia que apel·la a desmarcar-se de qualsevol posicionament en favor de l’autodeterminació a Catalunya creient que és l’única manera d’arrossegar vots i disputar a Ciutadans una nova idea d’Espanya, tampoc. El feixisme avança per igual agredint separatistes, gais, lesbianes, transsexuals, feministes, comunistes, republicanes, anarquistes o antifeixistes.

Anem més enllà. Situem la nostra proposta política, la de l’autodeterminació com a vehicle d’un potencial trencador amb l’Estat, amb la valentia que cal, al centre del debat polític al País Valencià. L’estratègia d’amplis sectors de l’esquerra espanyola navega en direccions que van des de la defensa de les actuacions policials com a “el seu treball”, Íñigo Errejón dixit, fins a les crides a un diàleg institucional que no pareix entendre l’antagonisme que fonamenta l’esclat d’una revolta popular a Catalunya. O nación española i un projecte sòlid per a la burgesia que es consolide sota els fonaments de la mal anomenada transició, o República catalana encapçalada per un poble conscient cada vegada més del fet que no es persegueixen les seues formes de lluita sinó les seues idees i els seus objectius de vida.

Potser ens toca plantejar-nos si el “això va de democràcia” que criden alguns dels sectors de l’esquerra al País Valencià per defugir posicionar-se nítidament en favor de l’autodeterminació de qualsevol poble fronteres endins de l’Estat no és certament una trampa. Perquè açò no va exclusivament de democràcia, encara que també, i de drets i llibertats, per descomptat. Però ens cal anar més enllà de la denúncia de l’acarnissament repressiu, amb més d’una vintena de preses polítiques catalanes en una setmana, o les agressions feixistes com a motor de la solidaritat amb Catalunya des del País Valencià; perquè no és solidaritat amb algú alié, és notar l’atac en la nostra pròpia pell, com a mateix poble que som. Ens cal llegir el moment present. Només una pretesa ceguera rojigualda seria capaç d’ignorar que la capacitat transformadora de l’actual conjuntura política té oberta una escletxa en la solidesa de l’estat que és viable ampliar des del sud del Sénia.

Article d’opinió de Borja Garcia, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 07/11/2019

Autodeterminació per canviar-ho tot! | Diada de Catalunya Nord 2019

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 7 de novembre, Diada de Catalunya Nord de 2019

Autodeterminació per canviar-ho tot

Fa un any, la indignació social esclatava en forma d’armilles grogues. Començaven a aflorar alguns dels problemes que patim la societat nord-catalana i altres pobles de l’estat francès.

La resposta de l’estat s’ha basat en una repressió brutal i en un intent de cooptació del moviment assumint algunes de les seves reivindicacions. Però, malgrat el Grand Débat National, sabem que la V República francesa és irreformable: una presó de pobles destinada a perpetuar el centralisme francès i el sotmetiment de la classe treballadora.

El xomatge, la manca de perspectives juvenils, les polítiques que destrueixen les bases econòmiques del país, la segregació social i la doble explotació a les dones treballadores fan del nostre territori un dels més empobrits de tot l’estat. Condemnats a ser una colònia interior, la francesització del nostre territori ha servit per a dominar-lo millor, i no per modernitzar-lo, tal com pregonaven els apologetes de la République.

Les reivindicacions que precisa la Catalunya Nord per poder sortir d’aquesta situació comporten totes la recuperació de la sobirania política i econòmica. Això és, la capacitat de la Catalunya Nord per decidir lliurement el seu futur. En definitiva, autodeterminació per canviar-ho tot.

Una autodeterminació que també fa camí al sud. Les mobilitzacions al sud també relliguen totes dues reivindicacions: la independència política i la sobirania econòmica per tal de superar la situació d’empobriment que també pateixen les classes populars al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Per això, la Catalunya Nord ha estat solidària amb aquesta lluita que també és la nostra. I per això, també, tenim dret a exigir a la resta dels Països Catalans una solidaritat de tornada amb les lluites de la Catalunya Nord.

Perquè això va d’una vida digna per a les classes populars. Autodeterminació per canviar-ho tot!

Espanya, capitalisme i patriarcat, eixa és la seua democràcia: en diuen democràcia i no ho és!

Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista, i que l’anomenada ‘transició’ fou una farsa que només va servir per a maquillar un règim no democràtic. Aquesta anàlisi ha estat compartida des d’aleshores per les forces anticapitalistes i rupturistes, aquelles que no es van vendre per uns escons, i cada dia ha anat guanyant més força entre sectors més amplis de la població. Les diverses lluites dutes a terme arreu del País Valencià i dels Països Catalans, així com a la resta de l’estat espanyol, així ho palesen: la lluita per l’autodeterminació, la lluita feminista, la lluita pel dret a un treball digne, pel dret a l’habitatge o per la llibertat d’expressió han actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’estat.

Des de la mort del dictador fins a hores d’ara, l’estat espanyol ha fet servir la violència quan ho ha considerat necessari per a mantenir els privilegis de les elits econòmiques i les oligarquies, i no ha dubtat a fer servir les clavegueres de l’estat i la guerra bruta. Al País Valencià, i especialment a la ciutat de València, ho vam patir en l’anomenada batalla de València, quan els feixistes van actuar amb total impunitat i amb la connivència dels aparells de l’estat, així com amb l’encobriment dels mitjans de comunicació. L’assassinat de Miquel Grau el 1977 n’és un exemple, però durant eixos anys es van produir centenars d’agressions a les forces d’esquerra. Tot i que els atacs van continuar, el 1993 vam haver de patir un nou assassinat, el de Guillem Agulló, un jove independentista i antifeixista, i una vegada més vam constatar de quina manera els feixistes, la policia, l’aparell judicial i els mitjans de comunicació actuaven amb complicitat. I un altre exemple va tindre lloc durant la primavera valenciana, el febrer del 2012, quan als carrers València es van viure escenes de violència policial totalment gratuïta i desproporcionada contra un jovent que protestava per les retallades en educació.

Així doncs, la violència viscuda a Catalunya des del referèndum de l’1-O no és nova i no ens pot sorprendre. Tanmateix, la sentència del procés ha estat una espurna. Més de 300 persones ferides per l’abús policial, unes 200 persones detingudes (28 en presó preventiva), 4 persones que han perdut un ull i un jove que ha perdut un testicle. A això cal afegir-hi les 68 periodistes ferides. Tot plegat ha estat el detonant d’un esclat de mobilitzacions populars arreu dels Països Catalans, i també des d’altres pobles solidaris de l’estat espanyol. Milers de persones han eixit als carrers per a denunciar la repressió patida, perquè han constatat que les autonomies són una ficció i que la democràcia a l’estat espanyol és un miratge. La protesta popular ha dut l’estat a llevar-se la màscara i actuar obertament com un estat ocupant, com hem pogut veure amb les càrregues policials als carrers de Barcelona, però també als de València, durant la manifestació contra la sentència de fa pocs dies.

Quina és la seua democràcia? Una democràcia amb una monarquia que ningú no ha votat? La d’un estat opressor que no respecta el dret d’autodeterminació dels pobles? Una democràcia amb un exèrcit hereu dels colpistes feixistes? Una democràcia amb un entramat de jutges, policies i polítics hereus del règim franquista? Una democràcia on els grups feixistes actuen amb total impunitat? Una democràcia amb un aparell judicial patriarcal que tolera i fins i tot estimula les agressions masclistes i la cultura de la violació? Una democràcia on les grans empreses acaparen cada vegada més beneficis mentre cada vegada més gent viu en la precarietat i en la misèria? Una democràcia que depreda i destrueix el nostre territori? Una democràcia on les grans corporacions mediàtiques manipulen les masses i afavoreixen la seua alienació? Una democràcia que minoritza, discrimina i menysprea les cultures no espanyoles? Tot plegat forma un entramat fora del control realment democràtic, fora del control de la majoria de la gent. Les decisions importants, les que afecten les nostres vides, es prenen d’esquena al poble. A hores d’ara, l’estat espanyol és el garant del capitalisme i del patriarcat. Espanya, el capitalisme, el patriarcat, l’estat espanyol són antagònics a una democràcia real, a una democràcia de debò. Eixa és la seua democràcia: en diuen democràcia i no ho és.

Nosaltres defensem una altra democràcia. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. Per això som ací, dempeus i sense por de perdre el poc que ens queda. Amb el convenciment que estem prenent el camí correcte, el que ens dona l’organització i la lluita als nostres barris i als nostres pobles, als centres de treball i als centres educatius, al carrer. És per això que volem construir una vertadera democràcia, en la qual posem la vida al centre. Per aconseguir-ho cal que ens organitzem, cal omplir els carrers de lluita i construir la Unitat Popular.

València, 8 de novembre de 2019

Mobilitzacions a les principals ciutats dels Països Catalans l’últim dia de la campanya electoral espanyola

Les capitals dels Països Catalans seran escenari de mobilitzacions  aquest divendres 8 de novembre, a dos dies de les eleccions generals a l’Estat espanyol. A Barcelona i València, i també a Lleida, la protesta es desenvoluparà sota el lema “Li diuen democràcia i no  ho és”, mentre que a Palma ho farà amb el lema “Per la llibertat i contra la repressió, autodeterminació”.

Les manifestacions han estat convocades pel conjunt de les organitzacions de l’Esquerra Independentista: Endavant, Arran, SEPC, COS, CUP, Alerta Solidària i en la qual s’han adherit col·lectius independentistes, feministes, anticapitalistes o antifeixistes d’arreu del territori. Col·lectius i organitzacions en defensa el dret a una vida digna, a l’autodeterminació, al propi cos i a la protesta. Així doncs a València, per exemple, més de 70 col·lectius i organitzacions donen suport a aquesta manifestació.

Durant aquestes setmanes hem vist com la resposta a les sentències que condemna a gairebé 100 anys de presó a l’anterior presidenta del Govern i l’anterior Govern autonòmic així com els dirigents d’ANC i Òmnium ha estat l’espurna que ha encès mobilitzacions i manifestacions arreu, dibuixant així el mapa del conjunt dels Països Catalans i evidenciant que aquests són la nació sencera. Al mateix temps, aquestes mobilitzacions han estat contestades des dels diferents poders judicials i cossos  de seguretat autonòmics i estatals amb una onada repressiva i brutalitat policial que ha significat més de 2000 detingudes  que han suposat tenir actualment més de 30 presos i preses polítiques més, més d’un miler de persones ferides, 4 persones que han perdut i dos persones amb greus lesions testiculars.

Així doncs, es torna a evidenciar que li diuen democràcia i no ho és, que l’Estat utilitzarà totes les eines que estiguin al seu abast per continuar mantenint el seu projecte d’unitat territorial així com per seguir perpetuant el sistema capitalista patriarcal que oprimeix al conjunt de la classe treballadora, buidant-la de la sobirania necessària per decidir el seu present i futur. De fet, aquesta mateixa setmana coneixíem el Decret de Llei d’excepció digital que apuntala l’Estat antidemocràtic en el que ja ens trobem. A aquest fet s’hi sumava les denúncies per part de sindicats policials a un programa d’humor de la Televisió Pública, així com les filtracions de les declaracions de les persones dels CDRs detingudes el passat 23 de setembre. D’aquesta manera veiem com la llibertat d’expressió, la separació de poders i la sobirania són inexistents en el marc de l’estat espanyol.

Per tot això, fem una crida a participar al conjunt de mobilitzacions arreu dels Països Catalans, perquè només des de l’organització i des de la mobilització permanent podrem continuar treballant per assolir la independència, el socialisme i el feminisme pel conjunt dels Països Catalans. 

Lleida
Palma
Barcelona
València

“El feminisme ha de lluitar contra l’opressió dels pobles i solidaritzar-se amb el poble català”

Parlem amb Oliva Serra, militant de l’esquerra independentista i del col·lectiu Olesa feminista. Ens parla de la situació dels Països Catalans des d’una mirada feminista, la resposta de les dones enfront de la repressió i del posicionament del feminisme en referència a l’autodeterminació dels Països Catalans.

Oliva Serra és militant d’Endavant (OSAN), del col·lectiu Olesa feminista i membre de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics d’Olesa de Montserrat. Ens parla de la Llei Aragonès confeccionada per ERC. També ens explica sobre les organitzacions de dones que s’autoorganitzen contra la repressió, una repressió dirigida no sols des del Govern central sinó també del Govern català. Des d’una mirada feminista, fa una interessant reflexió sobre el posicionament del feminisme davant del dret d’Autodeterminació sota una crítica a les institucions del Règim del 78 com ho és la Justícia patriarcal.

Quina és la teva opinió sobre la repressió contra el poble català des del 14 d’octubre després de les mobilitzacions contra la sentència del procés, duta a terme tant pel Govern com pel Govern central?

Evidentment crec que és una repressió dels cossos repressius de l’Estat, però també del Govern de la Generalitat contra el poble català que surt als carrers davant d’una situació d’injustícia com ho és la sentència del judici contra els nou presos polítics del procés. Això va provocar que la gent, després d’aguantar dos anys de repressió i de pèrdua de drets polítics des de l’octubre del 2017, que recordem que va ser la primera vegada que ha vingut la policia espanyola a pegar-nos mentre estàvem intentant exercir el nostre dret democràtic a l’autodeterminació. I ara es torna a evidenciar que una vegada més l’Estat està actuant obertament com un Estat ocupant aquí a Catalunya enviant a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, però em sembla important subratllar que els mossos actuen colze a colze amb la Policia Nacional, per tant el Govern de la Generalitat és còmplice d’aquesta violència que s’està exercint.

Dit això, una cosa bona a ressaltar és que el missatge de la gent és claríssim, és que “no ens rendim i resistim”, perquè ja fa dues setmanes que el poble català es mobilitza cada dia de diferents maneres i amb accions de diferents tipus, però es manifesta i surt al carrer cada dia a rebutjar aquesta sentència. I que també s’està posant sobre la taula, que quan ens envien als cossos repressors a reprimir a la població, és quan comença la violència. La violència és clarament policial, per a mi és molt evident malgrat els relats que volen mostrar els mitjans de comunicació contra “els violents que cremen contenidors” o els relats sobre els “infiltrats”. No no, aquí hi ha una violència que és la policial i aquí el poble el que fa és defensar-se d’aquesta violència. I cal recordar que l’autodefensa és legítima, és una resposta a un atac.

També s’evidencia com actuen els mossos i aquest doble joc que està fent el govern de la Generalitat mostrant la via morta en la qual es troba el processisme. S’evidencia que el Govern també està fent el doble joc a l’Estat i que, tot i que els seus partits es defineixen com a independentistes, el que acaben fent és defensar l’ordre establert per davant dels drets del poble català que té dret a manifestar-se i sobretot a l’autodeterminació.

Quina és la resposta de les joves i les dones enfront de la repressió actual?

Jo penso que la repressió afecta a tothom per igual, però hi ha un canvi de paradigma perquè hi ha moltes dones joves que estan sortint als carrers en primera línia. I penso que aquí, en part és pel treball que es fa des del moviment feminista, perquè aquestes dones tan joves, possiblement les mobilitzacions més massives que han viscut en els últims anys després de l’1 d’Octubre has estat mobilitzacions feministes. Constantment s’ha vist als carrers a les dones, que ja no ens amaguem més, ja estem empoderades, anem cap a un pas endavant i per tant els carrers també són nostres. Aquest canvi de paradigma, en el qual hi ha moltes dones en primera línia en la mobilitzacions d’aquests dies a Barcelona i en el Principat de Catalunya, en part és gràcies a aquesta consciència feminista que a poc a poc ha anat calant entre les dones més joves.

D’altra banda, la resposta contra la repressió crec que d’alguna manera té connotacions o un rerefons molt feminista, pels col·lectius que s’estan organitzant per a fer front a aquesta repressió. Com el Col·lectiu de Mares per la República, que són les mares que quan els seus fills arriben ferits a les seves cases, s’autoorganitzen entre elles per dir, “no, no deixarem passar aquesta repressió”. Crec que això és un empoderament col·lectiu molt gran d’autoorganització de les dones en diferents pobles i comarques.

L’altre col·lectiu és “Cuidem-nos” que està posant sobre la taula és que és absolutament necessari gestionar les cures entre nosaltres i tenir eines per a fer front a la brutalitat policial que s’està vivint i això és el que han fet, un grup de professionals, psicòlegs, educadors… s’organitza i ofereix la seva ajuda.

Penso també que pot donar-li més tranquil·litat als joves que surten a manifestar-se, però també a les mares, organitzacions com Sanitaris per la República, que estan al peu de carrer curant i atenen les persones ferides. Totes aquestes organitzacions que van aparèixer davant d’aquest escenari de repressió, comparteixen un punt feminista molt integrat i organitzen a moltíssimes persones. I també atenen moltíssima gent.

Pel que fa a la repressió, la resiliència de les dones és molt més gran, perquè estem doble o triplement oprimides i aquestes opressions, que ja estem patint des d’abans, fan que la resiliència sigui més gran, per tant que estiguem més disposades que fa un temps a donar la cara i lluitar pels nostres drets.

A Madrid, el Partit Feminista liderat per Lídia Falcón s’ha pronunciat a favor de la sentència? Quina és la teva opinió crítica?

El comunicat a mi em sembla que no és feminista, perquè una persona que defensa a una Constitució i el Codi penal totalment patriarcal, no pot ser feminista. Qui defensa la justícia que no sols legitima l’ordre social patriarcal, sinó també el rerefons liberal per a mantenir al Règim del 78, em sembla poc feminista. No es pot defensar la Constitució com ho estan fent en aquesta declaració, quan és absolutament patriarcal, per posar un exemple, l’Article 35 que parla del treball, diu que el treballador home és el que ha de sostenir a la família econòmicament, això és un indici de que és absolutament patriarcal i per tant no es pot ser feminista i defensar la Constitució, com a tesi patriarcal que és. A més és un comunicat que està falsejant els fets per a avalar la sentència amb la mateixa justícia patriarcal que sofrim les dones. Per tant, jo penso que aquest comunicat no és feminista, perquè no ho és voler mantenir el Règim del 78, no ho és avalar la sentència del procés.

Podríem dir que els qui defensen aquesta sentència del Tribunal Suprem, estan posicionades més amb el bloc monàrquic -des del Rei, el PSOE i les institucions del Règim- contra el dret a decidir del poble català…

Exacte, no es pot ni defensar aquesta sentència ni al poder judicial, jo crec que les feministes el que hem de fer és una qüestionament a aquest poder judicial que és el que fa sentències absolutament en contra del feminisme, per posar un exemple, el de la Manada. O també contra les dones represaliades per la vaga feminista o altres exemples. A més podem incidir en el fet que les feministes som les que sabem que si volem canviar una situació d’injustícia, hem de sortir als carrers, això ho hem demostrat l’any 2013 contra la Llei Gallardón. També està el tema dels feminicidis, que són la punta de l’iceberg de tota la violència que se sosté gràcies a aquestes estructures d’Estat, sempre hem d’assenyalar-les i denunciar-les.

I a més penso que com a feministes i com a persones conscients que sofrim una opressió, no podem girar-li la cara a cap persona que sofreix altres opressions, com als Països Catalans les que lluitem pel dret a l’autodeterminació

Què opines de la Llei Aragonès i les seves conseqüències cap a la feminització de la pobresa?

Crec que hem de posar-li una mirada feminista a tots els arguments que han sorgit en contra de la Llei Aragonès. Em sembla que centrar el focus sobre quins serveis s’estan privatitzant amb aquesta llei era important, perquè són serveis d’atenció i cures, i aquestes tasques històricament són assignades a les dones. Actualment, encara que aquests serveis estan professionalitzats, les treballadores són majoria dones, amb plantilles molt feminitzades. Per tant aquesta llei significarà un augment de la feminització de la pobresa enfront de la privatització d’aquests serveis. Les empreses privades buscaran obtenir majors beneficis a costa de la precarietat de les treballadores.

Vull assenyalar qui dóna suport a aquesta llei. El PPC, PSC i Ciutadans donen suport a aquesta llei, però el que xoca és que, partits que es diuen d’esquerra i apel·len a la igualtat i mesures socials com a ERC, en el fons estan jugant una vegada més amb els drets de les treballadores.

Quin hauria de ser el posicionament de les feministes i el moviment feminista respecte a la sentència del Procés i la repressió?

Entenc que el feminisme ha d’avalar les mateixes condicions, drets i llibertats per a totes les persones i les classes populars i especialment les dones treballadores som les que ho tenim més difícil per a aconseguir els nostres drets, i com a persones oprimides hem de posicionar-nos a favor de l’autodeterminació de tots els pobles i denunciar totes les injustícies i els atacs als drets, siguin polítics, socials o laborals.

El feminisme ha de ser antifeixista, o no és feminisme. Ha de ser antiracista, o no és feminisme, per tant ha de ser internacionalista i lluitar en contra de l’opressió de tots els pobles del món, i per tant, en aquest cas concret dels Països Catalans, crec que a les feministes ens toca sortir als carrers a defensar els nostres drets perquè al cap i a la fi, això va de poder decidir sobre totes les qüestions que ens afectin, va de conquistar sobirania i de poder decidir també sobre els nostres cossos.

Molts col·lectius feministes dels Països Catalans s’han adherit a un manifest promogut pels mateixos, en contra la repressió i la sentència. Això és un pas, ara cal buscar suport de col·lectius feministes de la resta de l’estat i internacionals.

Entrevista feta per Esquerra Diari a Oliva Serra i publicada el 30/10/2019

La pell de l’esquirol

Fa unes setmanes, aprofitant el pas pel barri d’una manifestació convocada per Arran, el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic es va proposar omplir de vida i de famílies un edifici en desús propietat d’un fons voltor. L’acció, que en un primer moment semblava anar molt bé, es va trobar amb una dificultat que ningú no havia previst i que la va frustrar del tot: una dona brandant un bastó va aparèixer de les ombres d’aquell espai tapiat advertint que era casa seva i que la defensaria amb totes les seves forces. Després d’un diàleg encaminat a fer-li entendre que allí hi havia prou lloc per a ella i per a les famílies, que podien facilitar-li el benestar i el bon veïnatge, la dona va mostrar les seves cartes, del tot inflexibles: la propietat li havia entregat les claus i el permís per viure-hi discretament amb la condició que ningú més hi entrés. Si l’edifici s’okupava, va explicar amb vehemència, ella trencaria l’acord que li permetia viure-hi. En tal situació i davant la seva intransigència, el Sindicat va haver de tornar al seu racó assembleari amb les pancartes plegades i les famílies es van quedar amb les motxilles i una tristesa afegida carregades a l’esquena.

No era la primera vegada que el moviment per l’habitatge de Ciutat Vella es trobava amb casos així: des del desallotjament del casal La Galera del barri Gòtic per part d’una família a qui un altre fons voltor havia ofert exactament el mateix pacte fins a energumens seleccionats entre el veïnat per interpretar el paper de còpia barata de Desokupa, la intervenció d’individus sense consciència de classe subornats per propietaris ha jugat un rol important a l’hora de dificultar la bona marxa dels Sindicats d’Habitatge.

Es podria creure que cada barri és un món i que aquests fets només són anècdotes, però s’estaria caient, una altra vegada, en allò tan nostrat de posar el focus en les urgències i deixar els problemes de fons per més endavant. La història de les okupacions d’espais en desús als Països Catalans és un de tants reflexos de la lluita de classes al si del seu cos social, i no es limita a l’habitatge sinó que es relaciona amb qüestions de gran abast, com el conflicte entre la racionalitat i l’acumulació de riquesa. Només així es pot entendre que, des que una nit de novembre del 1984, quan un grup de punks adolescents van reivindicar-la per primera vegada, fins a dia d’avui, quan les okupacions i els desnonaments sovintegen cada setmana, un encreuament de persones i situacions vitals tan diverses com la pròpia societat en què això succeeix hagi marcat aquesta confrontació sense treva per l’espai físic durant dècades. Perquè aquesta lluita està supeditada a la desigualtat i mentre el so de la internacional no amoroseixi aquest món, continuarà insistint i adaptant-se a cada època i a les seves circumstàncies. La desigualtat no només és l’arrel: també és el tronc, les branques, les fulles i la gota de rosada que, a la punta de la fulla, ho emmiralla tot. Així, mentre un bàndol viu, dóna la cara i es relaciona amb l’immediat del lloc que reivindica, l’altre pot permetre’s mirar-s’ho de lluny, sense riscos i amb una oferta de complicitats a l’abast molt efectiva: tribunals, policia, grups feixistes, sicaris a sou…tots els números per guanyar la rifa. I tots, en aquest cas, és sinònim de moltíssims, d’incalculables i imprevisibles.

Les primeres cases o centres socials maquillaven les façanes amb lemes, grups d’afinitat o simbologies diverses que, encara ara, són el símbol de les virtuts que es pressuposen a la comunitat que els habita: voluntat de confrontar el capitalisme in situ i, encara més, de fer el socialisme en qualsevol de les seves formes de portes enfora, més enllà del casolà. Aviat van tenir consciència de conviure amb les anomenades “ocupacions amb c”, veïnat que, lluny de voler formar part de cap coordinació o cultura compartida, simplement ocupaven un habitatge de manera aïllada per solucionar el seu problema. És un fet que es beneficiaven íntimament de l’avanç d’un fenomen que posava el cos en altres fronts, on altres persones patien una repressió que ells s’estalviaven però, a part d’això, no feien cap mal a ningú. Ni el bé ni el mal els contemplaven i, mentre uns pretenien escriure la història, altres es conformaven refugiant-se a les seves notes marginals, a peu de pàgina, sense cap pretensió de molestar. El canvi de paradigma d’un moviment okupa més o menys censable a un d’incalculable, però, els ha acabat incloent en la història.

Les causes que empenyen un nombre creixent de gent a okupar no provenen d’un incident en concret: són una problemàtica de fons en què s’entrellacen i barregen una sèrie de disfuncions estructurals sense una solució puntual. L’hostilitat del mercat immobiliari ha provocat el benentès de la incorporació massiva d’una gran quantitat de famílies i individus a aquesta cultura de la desobediència. Un nombre progressiu de gent que l’ha dotat d’una qualitat humana molt heterogènia i que, des d’un ànim social molt divers i de cap manera unificat, sense una estratègia comuna i desproveït d’organitzacions formals estables o líders, l’ha convertit en una pràctica ambigua i impossible d’apagar amb solucions particulars. Això fa que sigui una eina funcional per plantar cara al mercat i que la cultura militant en el seu si sigui d’un interès irrenunciable. Però és una eina viva i, per tant, cada okupació i la seva defensa s’aborden des d’una perspectiva local, inèdita, que cada espai valora en funció de les persones que l’habiten i els seus principis. Aquí és on la desigualtat te ocasió de jugar a favor dels qui la promouen… Si entre les persones excloses d’un sostre n’hi ha que, a canvi d’un sostre efímer, es mostren disposades a entorpir una lluita que precisament reclama un sostre segur per ells i per tothom, tenim l’autolesió servida.

Tal com l’okupació evoluciona per fer front a noves adversitats la propietat, que és l’acció més visible de la ideologia del capital, la persegueix de prop en un marcatge evolutiu també. La voracitat desnonadora del mercat muta i es reforça com un virus i, a mode adaptatiu, ha acabat per integrar l’okupació com a part de les seves estratègies. L’idil·li gentrificador entre el BBVA i els anomenats narcopisos podria ser-ne un cas paradigmàtic però hi ha moltíssimes variants i no són fàcils d’agrupar. Més o menys freqüent és el suport logístic que alguns fons voltor ofereixen a l’hora “d’okupar” una propietat pròpia a elements conflictius amb la finalitat de violentar l’ambient d’un edifici. Sicaris disfressats d’okupes. Tampoc són anecdòtiques les famílies que ocupen un pis amb la finalitat d’embutxacar-se un feix de bitllets al cap de poc per entregar-lo sense conflictes. Lloguers d’habitacions en pisos ocupats, veïnat amb coneixements de serralleria i falsificacions de contractes que cobren per obrir un pis a gent de bona fe, after-hours sense llicència que per tot discurs ofereixen gintònics i ratlles de coca davant d’una caixa enregistradora… el circ de vividors que parasiten l’okupació no para de créixer a l’escalf d’una carpa que no és de lona ni franges de colors sinó que te tot l’aspecte de l’antiga pell de l’esquirol, renovada i llustrosa.

En aquest circ pot triar i remenar buscant la funció del dia tot l’entramat propagandista, que busca la construcció i alimentació permanent d’un espectacle mediàtic que justifiqui una resposta institucional basada en la repressió. Aquesta repressió i la seva coartada enganyosa no són més que una ganivetada per l’esquena a la realitat perquè ella, inevitablement, sempre mostra el que hi ha: allò més lúcid de l’okupació és posar sobre la taula el conflicte entre l’especulació i la necessitat d’un ampli sector de la població d’accedir a un lloc on viure. Posar-lo sobre la taula i denunciar el posicionament de totes les institucions a favor dels primers i en contra dels segons.

Mentre aquestes institucions i el monopoli de la violència que les emparen serveixin al mercat nosaltres seguirem practicant desacomplexadament el dret a decidir a qui serveixen les portes dels nostres carrers. Ho farem contra la voluntat dels enemics més poderosos i, si una varietat de farsants i d’impostors que s’abriguen amb la pell de l’esquirol ens usurpen aquest espai vital, ho haurem de fer també contra la voluntat dels vulnerables. Per tal d’aconseguir que siguin conscients de quina part del tot representen tot esforç valdrà la pena.

Això implica provar d’unir el que el capitalisme divideix, enfortint la unitat interna de la classe treballadora fora de la teoria, intervenint en la vida comunitària tot assumint la legitimitat que ens atorga ser un moviment veïnal amb plena voluntat de condicionar l’espai públic. Aquesta perspectiva, al costat del combat per expropiar els expropiadors, és l’única que pot permetre avançar cap a la nostra normalitat. Cap a la salut social. Això i, com diu la cançó, una immensa fe en certa gent.

*Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i de l’esquerra independentista. Article publicat a L’Accent el 30/10/2019

Congrés d’Habitatge: De l’atomització local a l’articulació d’un moviment plural: una victòria per a totes!

D’aquí menys d’un mes es celebrarà el Congrés d’Habitatge de Catalunya, concretament el 16 i 17 de novembre a la Nau Bostik del barri de la Sagrera de Barcelona. Després de més d’un any de preparació i d’un llarg procés de debat per representar totes les posicions, sembla que l’hora decisiva arriba.

Serà el primer Congrés d’Habitatge que s’ha realitzat mai a Catalunya. Salvant les distàncies, pren com a referència el Congrés de Sants que es va realitzar l’any 1918 i va servir per reestructurar el moviment obrer, fent un important salt qualitatiu en termes organitzatius i impulsant-lo com a instrument de combat per a les classes populars en els anys que van venir després, culminant en la Revolució de l’any 36. És evident que l’etapa actual de desenvolupament del moviment per l’habitatge és molt més embrionària que no pas el moviment obrer de l’època, però això no impedeix que el Congrés sigui una fita històrica per a preparar una ofensiva en el futur, ja que tot el moviment per l’habitatge hi prendrà part.

Per una banda, el conjunt de PAHs Catalanes, com a organització històrica del moviment amb més de 10 anys de recorregut i un gran nombre d’experiències acumulades a les espatlles. Per l’altra, les diferents seccions locals del Sindicat de Llogaters, que han aconseguit amb molta habilitat posar el problema del lloguer damunt de la taula i reflectir una problemàtica que viu la majoria de població d’aquest país. I finalment, la trentena de sindicats, grups, xarxes d’habitatge i PAC’s arrelades principalment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que han tingut la capacitat d’establir una àmplia xarxa comunitària i generar un gran consens en les zones on operen.

El principal repte a superar des del Congrés d’Habitatge de Catalunya és precisament la diversitat d’experiències i formes organitzatives dels col·lectius que el conformen. Ens trobem en un moment de forta atomització del moviment per l’habitatge; lluny ha quedat la centralitat mediàtica que va ocupar la PAH durant la campanya per la ILP al Congreso, així com els escratxes als polítics que s’oposaven a aprovar-la; o també la campanya “La Sareb es nuestra”, on es deixava molt clar que no havíem de demanar permís per tenir un sostre. Ara mateix, es dóna una situació de reflux en termes de moviment, però que no ha tingut per què significar un retrocés en termes locals. Molts d’aquests col·lectius d’habitatge s’han enfortit notablement a nivell local en els últims anys i han pogut profunditzar en alguns debats i pràctiques polítiques que abans quedaven excloses, o no havien sigut prou explorades en la seva potencialitat.

El Congrés ha de tenir la capacitat per a ajudar-nos a sortir d’aquesta etapa defensiva, fent una síntesi entre la consistència que s’ha assolit localment, i la visibilitat i capacitat que va aconseguir la PAH d’interpel·lar a la població, per constituir el moviment per l’habitatge com un actor rellevant en l’actual taulell polític. Els conceptes més importants a tenir en compte haurien de ser: diversitat, transversalitat i pluralitat. És a dir, fer del Congrés un espai on conèixer-nos, posar coneixements en comú, aprendre a confiar les unes de les altres i plantejar juntes els reptes dels pròxims anys. Resoldre l’impàs actual teixint un moviment que a poc a poc es vagi cohesionant, generant un sentit comú compartit i que es pugui plantejar a mitjà termini construir una organització on hi puguem cabre totes.

Tanmateix, ara per ara no es donen les condicions en l’aspecte organitzatiu per a fer apostes molt ambicioses més enllà de generar eines tècniques comunes. És a dir, les fortes identitats romanents en el moviment dificulten la confluència i per això serà molt important ser molt curosos i respectar-nos molt per poder anar apropant posicions. Seria un desencert reproduir la situació dels sindicats laborals de classe, que actualment es troben separats per qüestions moltes vegades més identitàries que polítiques. Per tant, sabent que aquesta és una tendència possible dins del moviment per l’habitatge, hem de posar totes les nostres habilitats en què això no succeeixi. Anar a poc a poc, des de la humilitat, aprenent a treballar juntes per assentar les bases de la construcció d’una futura organització per a la nostra classe.

En aquest sentit, el Congrés d’Habitatge també serà una oportunitat d’analitzar les problemàtiques d’habitatge en el seu conjunt. Durant anys la PAH s’ha centrat en el problema de les hipoteques, amb tot el sentit, tenint en compte que aquesta organització va néixer per donar resposta a la despossessió que patien moltes famílies de les seves cases, deixant deutes de per vida, a conseqüència de la crisi capitalista del 2008. No obstant això, ara ens trobem amb lloguers impossibles per a la majoria de les famílies de la nostra classe, on cada vegada l’emancipació juvenil resulta més difícil, i amb una situació de generalització de l’okupació per tal d’accedir a un habitatge. Lluny queda també l’okupació com a fenomen relacionat únicament amb entorns polítics, d’una estètica determinada i només dins dels sectors més radicalitzats de les lluites. El Congrés d’Habitatge ha de servir llavors per a posar sobre la taula totes aquestes problemàtiques que tenen una mateixa arrel: la propietat privada.

La disparitat organitzativa actual del moviment també es plasma en els diversos mètodes de funcionament intern, on els criteris acostumen a ser fins i tot contradictoris entre col·lectius: assemblees on no existeix cap delegació de tasques, fent-les inoperants; col·lectius que funcionen com assessories on les afectades fan cua per a consultes sobre el seu cas; col·lectius que fan assessorament fora de l’assemblea, prioritzant únicament els acompanyaments a Serveis Socials; jerarquies informals que passen per sobre de l’organització assembleària o on no es prioritza el debat polític a l’assemblea. Hi ha col·lectius que han apostat també per experiències de creació d’estructures populars, i altres que aposten fortament per campanyes de caire activista dirigides a les administracions. Analitzar i poder posar en comú els avantatges i els inconvenients de cada mètode, ser capaces de diferenciar els contextos locals per veure quin és més efectiu en cada cas i afinar en tots aquests mecanismes organitzatius, fa del Congrés un espai d’intercanvi imprescindible, d’acord amb l’aprenentatge i la posada en comú de diferents experiències.

La cohesió del moviment per l’habitatge és essencial per a poder passar a l’ofensiva, i el Congrés ha de poder posar sobre la taula una sèrie d’apostes per a ser debatudes, assumibles pel conjunt de col·lectius, plataformes i sindicats, buscant consensuar estratègies, campanyes i programa. En els documents de debat que s’han preparat des de la Comissió Redactora del Grup Motor del Congrés, les propostes busquen fer avançar el conflicte col·lectiu, en primer terme, aprofundint en la lluita sindical, la confrontació amb els propietaris, immobiliàries i fins i tot els grans monstres financers. En segon lloc, parlar també de les estratègies organitzatives: blocs de llogateres contra un mateix propietari, l’ocupació com a eina, i la creació d’estructures de poder popular. Aquest últim, un dels debats més interessants al nostre parer, ja que són aquestes estructures que arrelen fortament al territori, les que permeten transcendir la lluita sectorial per organitzar les nostres comunitats, en estructures paral·leles als col·lectius d’habitatge; grups de dones, gimnasos populars i escoles per a les més petites. Encara estem en una fase d’experimentació on referents com la PAHC Bages ens serveixen de guia, però les possibilitats sociopolítiques que parteixen de la lluita sectorial per l’habitatge obren finestres d’oportunitat que van des de la lluita sindical i la confrontació, passant per les campanyes polítiques activistes, fins a la conformació d’un programa de mínims, una brúixola que ens indiqui cap a on avançar.

En aquest procés de reflexió col·lectiva haurem de prioritzar trobar punts en comú, ser molt curosos en els processos de decisió, acceptar els dissensos, entendre la pluralitat i generar un ampli denominador comú, que no és un altre que el propi moviment per l’habitatge. Si estem a l’alçada de les circumstàncies i aprofitem l’oportunitat d’aquest moment històric que serà el 1er Congrés d’Habitatge de Catalunya, podrem fer un gran salt qualitatiu. Si assumim la responsabilitat que ens pertoca, i complim les nostres tasques, tot serà diferent després d’aquesta trobada, la nostra força es multiplicarà, així com la nostra projecció mediàtica. Portem anys picant pedra com ningú als barris i pobles, i ha arribat el moment d’agregar totes aquestes apostes locals per construir el poder popular al territori.

I la militància de l’Esquerra Independentista, estarem a l’alçada del que significarà el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya? La nostra participació fins a dia d’avui en el moviment per l’habitatge no ha estat ni molt menys homogènia: depenent del territori, més aviat fruit de les apostes d’algunes assemblees locals que no d’una aposta a nivell de moviment. És hora de revertir aquesta tendència, però serà del tot necessari seguir fent-ho des del treball de base, posant-nos a disposició dels col·lectius d’habitatge existents a les nostres respectives realitats. Perquè hem après que la legitimitat política dels nostres plantejaments és directament proporcional a l’efectivitat pràctica i material del dia a dia que sustentem als nostres col·lectius. No esperem poder reforçar el nostre moviment polític o que les nostres consignes programàtiques o ideològiques calin si som incapaços de generar victòries, cobrir col·lectivament les necessitats materials i simbòliques de cadascun dels membres del nostre Sindicat o PAH, així com ser nosaltres mateixes companyes que es guanyin el respecte i l’estima de la resta. Les apostes i estratègies que es posaran a debat durant el Congrés ens interpel·len en aquest sentit.

Atrevim-nos a ser un amb el poble, amb la nostra gent, amb la classe a la qual apel·lem per a la construcció del nostre projecte històric. No serà només un camí de sacrificis i penúries, sinó que amb l’entrega i la implicació pertinents a la lluita per l’habitatge estarem apropant-nos a allò que Marx afirmava com el més proper a la seva idea de felicitat: la lluita, sincera, honesta, victoriosa. Posem fil a l’agulla, ens veiem al 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

*Àxel Altadill i Bàrbara Roch són membres del Sindicat d’Habitatge del Raval i de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militants de l’esquerra independentista de Ciutat Vella i Gràcia. Article publicat a L’Accent, el 24/10/2019