Pàgina 21 – Endavant Osan

Una estratègia nacional d’Unitat Popular | Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme

Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme

Una estratègia nacional d’Unitat Popular

La via revolucionària és l’únic camí cap a la consecució dels nostres objectius polítics. Com fer una revolució al segle XXI dins un estat occidental és un debat que caldrà afrontar sense apriorismes. Ara bé, aquests darrers anys ens han mostrat que no hi ha dreceres que permetin saltar-se la pantalla de la revolució. No hi ha resultats electorals ni xifres de manifestants ordenades que per si soles provoquin canvis. L’accés del poble al poder polític requereix d’una acció combinada de formes d’autoorganització i de lluita al marge de la política formal representativa.

Una estratègia d’Unitat Popular

L’objectiu de l’Esquerra Independentista no és que «passin coses» o que «es produeixin canvis», sinó la construcció d’una República feminista i socialista als Països Catalans.

L’estratègia d’Unitat Popular és la proposta d’agrupar una majoria de les classes populars al voltant d’un programa de transformació social i autodeterminació per als Països Catalans i d’una pràctica política rupturista per aconseguir-ho. Només la classe treballadora i la resta de classes populars tenim la capacitat de provocar canvis en profunditat contra l’actual sistema.

L’espai d’Unitat Popular no el concebem com un espai polític més entre molts altres actors, sinó un espai amb la vocació d’esdevenir una alternativa política nacional al conjunt de les forces polítiques.

Aquesta estratègia no és fruit d’opcions ètiques o estètiques, sinó del convenciment que és la més adequada per a dur a terme un procés d’alliberament nacional als Països Catalans. El fet que l’existència d’una base social sobiranista conservadora en la majoria de territoris sigui minoritària i que, en canvi, hi hagi una important penetració de la ideologia d’estat al si de les classes populars, fan que la via per poder construir un bloc històric revolucionari passi per un projecte liderat per les classes populars i al servei de les classes populars. Sense aquest caràcter material i de classe, la reivindicació independentista està condemnada a recloure’s en un comunitarisme victimista sense cap possibilitat d’èxit.

Una estratègia d’àmbit nacional

El marc nacional de Països Catalans és l’únic marc capaç de garantir els drets nacionals de les seves habitants. Però a més, estratègicament, és un marc més favorable per poder tòrcer el poder de l’estat que no pas el marc fragmentat de cada territori autonòmic. El pes demogràfic, econòmic i polític dels Països Catalans en la seva globalitat permet obrir una crisi a l’estat amb molta més profunditat que la que han pogut obrir els diversos projectes de canvi de la darrera dècada.

El fet que actualment l’escenari sigui extremadament fragmentat no justifica abonar vies fragmentades cap a l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Es tracta de situar en primer terme la tasca de revertir aquesta fragmentació a través d’una estratègia d’àmbit nacional que no sigui una simple translació de l’estratègia del Principat cap a tota la nació, sinó una estratègia amb aplicacions tàctiques adequades a les diverses realitats territorials.

Així mateix, tenir una estratègia d’àmbit nacional per a l’autodeterminació posa en dubte tant la viabilitat dels plantejaments interclassistes del sobiranisme governamental com la creença que a partir de les pràctiques autonomistes deslligades de cada territori es podran trencar els límits de sobirania que imposa l’estat. No tenir-la o no practicar-la significa veure’ns arrossegades per aquests dos plantejaments i desdibuixar el nostre projecte polític.

El balanç de construcció nacional en aquesta darrera dècada és, sense cap mena de dubte ni pal·liatiu, negatiu. L’Esquerra Independentista té, deu anys després, una organització i un discurs polític molt més regionalitzats. Malgrat el creixement organitzatiu i de recursos, en deu anys no hem aconseguit generar cap estructura de construcció nacional exitosa.

La creença en la viabilitat de l’exercici de l’autodeterminació de forma imminent al Principat va fer entrar en greu contradicció el projecte de construcció nacional de l’Esquerra Independentista. Malgrat que aquest fet ja ha desaparegut, la inèrcia de les pràctiques regionalistes continua paralitzant les tasques de construcció nacional.

És, doncs, imprescindible reprendre les tasques de construcció nacional i adequar les estructures organitzatives i les pràctiques polítiques a aquest objectiu.

Construir un projecte polític des de la minoria i per la majoria.

Ara mateix som minoria. La majoria de població que ha connectat en els darrers deu anys amb l’anhel de canvi nacional i social, la que es mobilitza de forma creixent amb el feminisme, no té el projecte de la Unitat Popular com el seu referent polític principal. Som, però, una minoria present i activa en l’agenda política. I és des d’aquesta posició que hem de construir un projecte per a una majoria.

És un error que l’Esquerra Independentista hagi patit el fet d’haver de creure que per ser majoria cal actual com si ja fóssim majoria. És a dir, adoptar els discursos i les pràctiques polítiques que avui en dia són majoritàries, filtrar la nostra acció política «com si ja fóssim al govern» o creure que el creixement d’un projecte polític es gesta essencialment en transacció amb altres projectes polítics que pugnen per la mateixa representativitat.

Només podem fer que el nostre projecte polític sigui majoritari si connectem amb aspiracions i reivindicacions de les classes populars i ho fem des d’una forma i plantejament diferents dels que plantegen els actuals projectes polítics hegemònics.

I aquests plantejaments no han de respondre a la idea de guanyar respectabilitat sinó a la idea de generar canvis polítics en profunditat. Les idees de canvi són per sí mateixes conflictives. Ser majoria sense ser eina revolucionària només serveix per a substituir els actuals gestors polítics per uns de nous.

Construir un projecte des de la minoria i per a una majoria vol dir assumir que es tracta d’un procés dialèctic que transforma alhora la consciència política de la població i les formes organitzatives del moviment. Això també ens obliga a transitar una via alternativa. El model individualista d’activista i el menysteniment a les formes d’organització i decisió col·lectives no és cap via al creixement polític com s’ha volgut presentar molt sovint, sinó el camí cap a la difuminació. Per contra, les pràctiques polítiques que no cerquen el creixement militant estan condemnades a la minorització permanent que les porta a la marginalitat o a assumir un paper de lobby. La nostra aspiració ha de ser la de construir un moviment permeable i amb capacitat de canvi que cultivi una cultura organitzativa sòlida.

Deslegitimar l’estat i les autonomies.

El consens democràtic sobre l’estat de les autonomies s’ha construït sobre dos pressupòsits: que l’estat espanyol era un estat plenament democràtic i que les autonomies dotaven de drets polítics, socials, econòmics i culturals les diferents nacionalitats.

La crisi de fa una dècada va deixar al descobert que tots dos pressupòsits són falsos, i la repressió desfermada sobretot al voltant d’octubre de 2017 ho tornava a certificar. Quan parlem de deslegitimar l’estat i les autonomies ens referim a posar el descobert la falsedat sobre la qual es basteix el seu consens democràtic.

En espais molt polititzats aquesta tasca de deslegitimació és molt sovint abandonada perquè són arguments que es pressuposen. Aquest abandonament ha estat ocupat en bona part per diferents variants del nacionalisme victimista. Recuperar aquesta acció propagandística també ha de servir com a estratègia per a disputar-li el terreny al nacionalisme victimista.

Cal treballar en aquesta tasca a partir de quatre línies:

La solidaritat i acció antirepressiva des d’una perspectiva àmplia, que no es restringeixi només a les preses polítiques i exiliades de novembre de 2017 sinó que abraci els centenars de represaliades a tots els nivells per qüestions polítiques dels darrers anys, i que no estigui al dictat de les estratègies del sobiranisme governamental.
La denúncia dels privilegis de les classes dominants i de la manera com l’estat subverteix mecanismes formalment democràtics per protegir aquests privilegis.
La denúncia del caràcter reaccionari i masclista del nacionalisme espanyol.
El buidatge de sobirania imperant en les institucions autonòmiques.

Tres vectors de lluita: sobiranies, drets i autodeterminació.

En l’etapa política anterior a 2009 els partits hegemònics donaven resposta a aspiracions diferents a les quals nosaltres volíem respondre. La millora del marc constitucional vigent i les aspiracions individualistes de sectors socials ascendents en un context de creixement econòmic ocupaven els debats dels partits institucionals. En canvi, la impugnació de l’estat sorgit de la transició, la lluita contra la precarietat i contra la destrucció del territori o la crítica als efectes de la globalització capitalista eren el marc de treball dels moviments polítics antagonistes.

En el darrer cicle de lluita, però, l’agenda política ha anat convergint. Tots els actors polítics i socials estem prenent posicions al voltant dels mateixos temes: l’autodeterminació, l’empobriment de les classes populars, la gestió i el finançament dels serveis públics, la discriminació de les dones, el canvi climàtic…

Les respostes que al voltant d’aquest tema impugnaven l’actual status quo han estat massa poc concretes i sense cap dibuix tàctic clar al darrera. Això ha generat l’aparença d’amplis acords que han permès als sectors més reformistes recuperar i canalitzar moltes reivindicacions, fet que ha acabat arrossegant les forces més rupturistes a fer seguidisme per por de perdre la connexió amb la majoria social.

Per tant, el projecte d’Unitat Popular té el repte de sortir d’aquesta dinàmica de seguidisme. Per aconseguir-ho és imprescindible que fixem unes reivindicacions, un programa polític i una tàctica pròpies i diferenciades dels projectes avui majoritaris.

En aquest sentit, identifiquem quatre eixos a treballar per a la clarificació de la nostra proposta política:

Contra la idea d’aprofundir en la sobirania a partir de la gestió autonòmica, la idea de l’autodeterminació com a únic camí cap a la sobirania.

Contra un plantejament legalista de l’autodeterminació, una estratègia rupturista per a exercir-la.

Contra el discurs liberal-progressista de drets socials consistent a posar els pedaços possibles sense tocar cap privilegi, l’estratègia de disputar sobirania econòmica i fer retrocedir els privilegis dels sectors oligàrquics.

Contra la tendència d’anar recloent exclusivament el feminisme en l’àmbit de la modificació de conductes individuals, cal plantejar la lluita també en el camp del feminisme de classe i de les reivindicacions materials.

Per transportar aquestes idees a espais de lluita reals, plantegem una tàctica en tres vectors diferenciats: sobiranies, drets i autodeterminació. Uns vectors que situïn la disputa del poder en un punt intermedi entre la simple reforma legislativa o la postergació de tot canvi a l’esclat revolucionari. I que aquest punt intermedi permeti generar una ampliació de la consciència política, desemmascarar el caràcter antidemocràtic del poder polític i econòmic, i practicar autoorganització en el camí per afrontar un nou escenari de ruptura.

Sobiranies

El model anterior de lluita per unes condicions de vida dignes es basava en la capacitat de mobilització i dissuasió del moviment obrer o veïnal que podia acabar generant una acció legislativa o governamental que fixés unes millores concretes a través de la legislació i/o dels pressupostos.

En el context actual la capacitat dissuasiva del moviment popular i la sobirania dels òrgans representatius de l’estat davant del poder econòmic són molt menors. Això provoca que l’impacte d’aquesta estratègia sigui molt menor. I que, a més, en una situació com la dels Països Catalans, amb uns poders municipals i autonòmics diferents del poder estatal, pugui generar un cert blanqueig de les polítiques socials antiobreres, traslladant la responsabilitat a instàncies superiors.

És necessari, doncs, generalitzar i aprofundir en un model de lluita que combini, des de l’acció institucional i popular, la construcció de dics de contenció contra l’ofensiva capitalista i alternatives per a les classes populars.

En aquest sentit, cal també apuntar un canvi qualitatiu esdevingut amb la normalització dels efectes de la crisi capitalista. El fort impacte dels moviments reivindicatius a l’inici de la crisi (habitatge, estafa bancària, sanitat) va tenir lloc perquè es trencà la línia divisòria que la ideologia conservadora havia introduït al si de les classes populars entre sectors precaritzats i sectors estabilitzats. El conjunt de les classes populars sentien el risc d’aquelles injustícies en les seves pròpies vides i l’empatia cap a qui les patia.

Malgrat que el pòsit d’aquesta solidaritat continuï ben viu i sigui un dels dics de contenció a l’ofensiva de la dreta espanyolista, cal constatar que hi ha un intent d’esquerdar aquesta solidaritat.

Per tant, creiem que les lluites que cal prioritzar haurien de ser aquelles que continguin el potencial de relligar altra volta la solidaritat del conjunt de classes populars. En aquest sentit, cal valorar el potencial de les reivindicacions que contraposen un sentit comú amb interessos econòmics inconfessables. La càrrega rupturista de reivindicacions aparentment reformistes és un element a tenir molt en compte.

Drets

Davant del fenomen de retrocés i buidatge de contingut dels drets civils, polítics i socials, la nostra acció política no es pot circumscriure només en el camp de la denúncia, tot i que aquest és essencial per a la tasca de deslegitimació de l’estat.

Tornar a posar en valor drets devaluats i construir consensos populars al voltant de nous drets permet dibuixar una bona part del programa polític de futur. Aquesta fixació de drets no ha de ser un simple exercici teòric per a una futura aplicació, sinó també una pràctica present que faci entrar en contradicció l’essència antidemocràtica de l’estat amb la seva façana democratitzadora. Aquesta podria ser una pràctica que es podria basar en l’autotutela de drets a través de l’organització popular, la fixació explícita o implícita de drets a través de les institucions, i l’exercici de desobediència civil.

Autodeterminació

L’experiència del procés sobiranista al Principat ens assenyala l’encert històric de l’Esquerra Independentista de situar l’autodeterminació com a motor de canvi polític. El seu potencial rupturista ha conduït, malgrat les intencions contràries dels dirigents polítics, a l’únic desbordament massiu del marc legal en tot el cicle de lluita.

L’autodeterminació no només és l’única via per garantir els drets nacionals dels Països Catalans, sinó també l’únic instrument per fixar les sobiranies i els drets que dignifiquen les vides de les classes populars en un nou marc polític.

Exercir l’autodeterminació és fer una revolució política de veritat. Les revolucions polítiques no es fan amb votacions al parlament ni negociant mecanismes d’arbitratge amb l’estat; en tot cas, aquests fets són una de les moltes conseqüències d’una revolució política. Per a una revolució política és necessaària una mobilització massiva i sostinguda, una pràctica de resistència al poder i el fet que les organitzacions del moviment de resistència preguin un caràcter institucional per substituir les antigues institucions.

Construir un programa d’Unitat Popular.

Una de les principals mancances del passat cicle polític és que no es va construir cap programa polític de canvi. Ni des de les posicions més rupturistes, ni des de les posicions més moderades. Es pot argüir que aquesta ambigüitat al voltant de la idea de canvi és molt útil a curt termini a l’hora d’agregar sectors molt diversos i amplis, però a mitjà termini és letal per a la consecució d’objectius polítics rupturistes que vagin més enllà de la substitució de l’actual classe dirigent per una de nova.

Tant l’experiència de l’anterior cicle polític com les lluites i mobilitzacions de la nova etapa haurien d’anar cristal·litzant en un programa polític d’Unitat Popular, en un conjunt de reivindicacions en clau d’autodeterminació, canvi social, feminisme i ecologisme que es puguin fer seves els sectors més conscienciats de les classes populars; és a dir, una proposta construïda dialècticament des de les organitzacions polítiques i els moviments populars.

Quines són les funcions d’aquest programa d’Unitat Popular?

Visualitzar l’horitzó buscat. Omplir de contingut l’horitzó de l’exercici del dret d’autodeterminació i la construcció d’una República feminista i socialista als Països Catalans.

Permetre el creixement del projecte d’Unitat Popular. Si la força militant s’expandeix sobretot en la pràctica a les lluites, el suport popular s’agrega sobretot per una identificació positiva amb els objectius polítics.

Clarificar les diferències tàctiques i estratègiques amb els actuals projectes majoritaris que sota la bandera del canvi el que proposen són bàsicament reformes al sistema actual.

Ajudar a superar els encotillaments de la tendència a l’identitarisme polític, situant com a element principal un programa reivindicatiu i no pas una identitat política prèviament existent.

Comprometre amb el programa tant el moviment popular com les seves expressions institucionals, essent una eina que permet el control de les dinàmiques institucionals no només a través de mecanismes estrictament burocràtics.

***

Tot plantejament estratègic ha de respondre a tasques a realitzar des de ja, però també a objectius que ara mateix no figuren en el curt termini però que serveixen per enfocar correctament el treball més immediat. La construcció de la Unitat Popular no provocarà la ruptura amb l’estat per si sola. Cal situar els elements necessaris per aquesta ruptura per tal de saber perquè s’està construint Unitat Popular des d’ara mateix.

Organitzar la resistència

Tot moviment d’alliberament nacional, a mesura que avança en els seus objectius, força l’estat a adoptar obertament el seu paper d’ocupant, liquidant la màscara de consens democràtic que fins aleshores l’havia legitimat. En contrapartida, el moviment d’alliberament nacional es veu empès a adoptar una forma de poder alternatiu que li vagi disputant la legitimitat a aquest estat.

En els contextos d’independència per dissolució de l’estat, com els de Iugoslàvia o la URSS, va ser vàlid el mecanisme de transformar les repúbliques federades en repúbliques independents. En contextos en què la independència es guanya contra un estat en crisi però resilient, com a Irlanda o Algèria, aquesta s’ha aconseguit sacrificant les institucions autonòmiques prèviament existents.

En el cas dels Països Catalans el primer intent d’autodeterminació parcial s’ha produït contra un estat en crisi però resilient, i tanmateix s’ha volgut transitar per la via de conservar com a bé suprem les institucions autonòmiques i convertir-les en una república a partir d’un trànsit legal, com si estiguéssim davant d’un estat en liquidació. En el context d’aplicació del 155 i exili i empresonament dels dirigents autonòmics, l’independentisme tenia la possibilitat d’optar per passar a una etapa de resistència i disputar-li la legitimitat a l’estat des de la construcció d’un contrapoder. Però l’opció escollida pel sobiranisme governamental va ser la de preservar l’autonomia tot i saber que això significava curtcircuitar el procés d’autodeterminació.

Aquest dilema tornarà a aparèixer cada vegada que es plantegi una nova ofensiva per a desbordar l’estat. Per a poder fer aquest pas necessari amb suficient suport popular, a banda d’avaluar correctament la correlació de forces, haurà estat necessari haver fet una tasca propagandística prèvia que ho justifiqui, un treball de contrapoder que neutralitzi l’acció de les institucions autonòmiques i haver abordat la projecció d’institucions alternatives que disputin la legitimitat a les de l’Estat.

La insurrecció democràtica: un horitzó de ruptura amb l’estat

Dèiem més amunt que l’autodeterminació és el motor del canvi polític i que només es pot exercir a través d’una revolució política. L’estat espanyol ja ha deixat clar que no habilitarà cap mecanisme per resoldre a través d’un joc democràtic arbitrat la qüestió de l’autodeterminació dels Països Catalans. La seva essència ideològica li ho fa indigerible i, d’altra banda, les democràcies liberals deixen de ser democràcia quan posen en qüestió la continuïtat de pilars fonamentals del sistema. I la unitat d’Espanya és el pilar fonamental de l’estat espanyol i la seva defensa se situa com un bé superior a qualsevol altre ordenament jurídic internacional o dret democràtic.

Per tant, com sempre que una majoria social s’ha mostrat decidida a efectuar un canvi polític en profunditat, caldrà que el poble mobilitzat habiliti un mecanisme propi en forma d’insurrecció democràtica.

Les condicions per dur a terme una revolució política serien: una mobilització massiva i sostinguda, una pràctica de resistència al poder i que les organitzacions del moviment de resistència preguin un caràcter institucional per substituir les antigues institucions.

La insurrecció democràtica és la culminació d’aquest procés amb les úniques eines de què el poble disposa en les nostres circumstàncies històriques: l’impacte de la seva mobilització massiva, permanent i sostinguda. Aquesta mobilització pot combinar diferents formes: referèndum d’autodeterminació, desobediència massiva a les lleis de l’Estat, vaga general, construcció d’institucions pròpies, etc.

Només a través d’una mobilització d’aquest tipus es podrà garantir l’exercici de l’autodeterminació i poder donar peu a un procés democràtic de construcció d’una República per als Països Catalans.

Les preguntes del brigadista

Aquest setembre i com ja és habitual des de fa uns 10 anys, una brigada organitzada per Askapena visitarà els Països Catalans de la mà d’Ítaca, de l’esquerra independentista i dels moviments populars. Moltes de nosaltres hem acollit bascos a casa o hem anat a visitar-los a casa seva. Una brigada és quelcom diferent, i no per proximitat o saber-se informat, pot distreure la funció d’un brigadista.

Des d’Ítaca, ja fa alguns anys que no organitzem brigades, com si ho havíem fet anys anteriors, ja sigui a Cuba, Veneçuela, Palestina o una darrera experiència a Burkina Faso. Les brigades són una feinada. Temps, diners, disponibilitats compartides, formació i retorn. Perquè al cap i a la fi, si viatgem amb una brigada, és amb finalitats polítiques: en caldran valoracions polítiques i el trasllat d’aquesta feina a la societat des d’on parteix la brigada. Una feina que sovint és oblidada quan tothom retorna a casa. Llavors no hem fet una brigada, sinó turisme polític per interès personal i no col·lectiu. És legítim, però no és una brigada.

Aquestes tasques són les que Askapena fa durant mesos anteriors i posteriors al fet concret d’enviar grups de 4, 6 o 8 brigadistes a casa nostra i a qualsevol punt del planeta. Dues fases de formació obligatòries. Una sobre internacionalisme i conceptes generals i una segona d’específica sobre el país o territori que es visitarà. Bé, doncs per segon any m’ha tocat gestionar les 4 sessions específiques per a brigadistes respecte als Països Catalans proposades per Ítaca. 4 sessions formatives on hem parlat de la història dels Països Catalans i de l’esquerra independentista, sobre construcció nacional dels Països Catalans, sobre context actual als Països Catalans i una darrera sobre el projecte polític de l’esquerra independentista. Ras i curt poc més de 6 o 7 hores que donen peu a preguntes i aclariments. Com més informats creuen estar més preguntes fan o més dubtes sorgeixen.

Aquest setembre, la brigada tornarà als Països Catalans. Si bé l’any passat va començar per primer any des de Mallorca, enguany torna a fer el viatge clàssic de sud a nord visitant projectes a cada població. Al llarg dels anys, casals com el Tio Cuc, el Despertaferro, el Jaume Compte, el Voltor Negre, o l’ateneu llibertari de Berga; casals ocupats, i blocs de la PAH, organitzacions de l’esquerra independentista o sindicats, colles de cultura popular, col·lectius feministes, antirepressius, de memòria històrica, antifeixistes o mitjans de comunicació, han estat visitats per les brigadistes, i els han explicat els seus projectes sense filtre. Entenen de primera mà la realitat del moviment en cada pam de territori.

Cada any, quan la brigada acaba la ruta, ens preguntem quants dels militants de l’esquerra independentista coneixen el país, el seu moviment popular arrelat i divers, les dificultats per mantenir el projecte polític en latituds diferents o simplement garantir l’ús de la llengua. Quins coneixements han adquirit les brigadistes que desconeixen les mateixes militants del moviment? Una reflexió que també ens podem fer al respecte al coneixement que té el conjunt de la militància de la història del moviment. La gent sap què era La Reixa o Bandera Negra? Sap què és la ponència PIC o coneix el document “Cap a la Unitat Popular”? Sap què va passar la diada del 88 al Fossar o què era el “Manifiesto 2300″? Sap que és l’AMEI, la PUA o IPC? Noms, sigles, fets que han ajudat a configurar el moviment tal com el coneixem, però que alhora són reflex d’allò que podem tornar a fer o ser.

Els vells debats són sobre la taula un cop més. La territorialitat, la institucionalització, les formes de lluita o la dicotomia entre front popular i front nacional, ara més regional que mai. Ves que no sigui un brigadista aquest setembre qui us pregunti sobre aquests debats i com els afrontem. De les vostres respostes en faran retorn a la seva societat. Com ja han fet tants d’altres militants els darrers anys i que avui construeixen una Euskal Herria lliure des de moviments de base, des del periodisme, en defensa de la llengua, la lluita feminista, el moviment juvenil, el sindicat el partit i com no, des de l’internacionalisme.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 29/07/2019

Endavant (OSAN) Baix Camp dona suport a les treballadores de Telepizza Reus en vaga

Aquest proper dissabte 27 de juliol, la secció sindical de la CGT a Telepizza Reus ha convocat una vaga per exigir que l’empresa pagui el salari mínim interprofessional, estipulat en 900€ mensuals des del passat mes de desembre. A més d’aquesta il·legalitat, la falta de personal exigeix que un nombre reduït de treballadors i treballadores hagin d’assumir sobrecàrregues de treball, generant un elevat risc d’accidents.

Davant aquesta situació, Endavant (OSAN) considera que un sol dia de vaga farà públiques les reivindicacions però no solucionarà el problema. Per aquest motiu, fa una crida als diferents agents socials de la ciutat a organitzar-se, conjuntament amb els treballadors i treballadores, davant aquest pols a l’empresa i a participar del piquet informatiu del proper dissabte 27 de juliol a les 13h i a les davant del local, situat al passeig Prim.

Enfront la possibilitat de més dies de vaga i represàlies per part de l’empresa, Endavant farà una recol·lecta econòmica per oferir els diners recaptats a la plantilla en vaga.

Mitjançant la campanya “És de mínims”, Endavant (OSAN) proposa la necessitat d’articular un programa que garanteixi una vida digna amb diverses mesures, entre elles que el salari mínim sigui de 1.200 euros per 30 h i l’equiparació salarial real entre homes i dones.

Per a una vida digna, plantem cara a les privatitzacions!

No a la Llei Aragonès ni a les externalitzacions dels serveis bàsics

Aquest mes de juny ha saltat la polèmica al Principat de Catalunya respecte a l’avantprojecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més conegut com a ‘llei Aragonès‘. Entrat a tràmit el desembre del 2018, és ara quan es troba en període d’esmenes i hem mostrar-hi tota l’oposició per tombar-la. I ens cal fer-ho no només per a les classes populars principatines, sinó perquè obre la porta a un nou procés de desmantellament de serveis públics al conjunt dels Països Catalans, al dictat de les directives europees: Pere Aragonès és avui el Mas-Colell del 2019, l’alumne avançat als dictàmens neoliberals.

En un moment en què la classe treballadora i les classes populars estem amb l’aigua al coll, obrir la porta a més privatitzacions a través de més externalitzacions és una amenaça directa a les nostres condicions de vida. Ara més que mai, calen polítiques que garanteixin vides dignes i no pas polítiques destinades al desmantellament dels serveis públics. No caiguem en el parany: no podem fer una lectura positiva d’una llei que regula unes externalitzacions inexistents, hem de fer saltar les alarmes d’una llei que obri la porta a aquestes externalitzacions!

Perquè patim a la nostra pròpia pell què vol dir tot això. Aquesta llei consolida el model de gestió mixt publicoprivat que ha defensat i defensa el govern i que ha portat els serveis públics a la situació de degradació actual. La privatització dels serveis públics ha afectat seriosament la qualitat de serveis tan essencials com la sanitat, l’educació, els serveis geriàtrics o d’atenció social a la infància i l’adolescència, entre molts altres. Cal recordar que, als Països Catalans, des del 2009, els serveis sanitaris de caràcter públic han patit retallades entre 15.000 i 21.000 milions d’euros anuals.

En aquesta ocasió, la llei regula explícitament l’externalització dels serveis socials i de salut (serveis hospitalaris, trasplantament d’òrgans i cures), els serveis educatius i de formació (incloent-hi l’educació infantil, l’educació especial, l’educació per a adults i qualsevol altre servei escolar) i els serveis comunitaris, socials o personals. Per tenir una sanitat, una educació i una assistència social de qualitat és imprescindible aconseguir que aquests serveis es prestin només des de la titularitat pública. Si tothom, sense distinció de classe, ha d’anar als mateixos hospitals i escoles, l’interès de tothom serà que aquests hospitals i escoles siguin de qualitat. Un primer pas per avançar cap a la xarxa única pública en sanitat i educació és posar fi al finançament públic a la sanitat i l’ensenyament privats, i caminar cap a una gestió 100% pública dels serveis públics.

També per una qüestió de transparència i control de la despesa pública, defensem la gestió directa d’aquests serveis per tal de garantir un control públic dels recursos, de les condicions laborals, de la qualitat del servei i de la coordinació entre els diferents recursos d’atenció a les persones. I és que més externalitzacions i privatitzacions comporten més precarietat laboral de docents, monitores, metgesses, vetlladores, infermeres, educadores, ocupadores, cuidadores. Aquestes són feines altament feminitzades i, per tant, serem, com sempre, les dones qui patirem més fortament aquesta precarietat. Ja avui en dia, una quarta part de les dones treballadores cobrem menys de 850 euros al mes, entre un 16 i un 25% menys que els homes.

L’externalització de serveis, amb un pes molt important de les clàusules econòmiques, no només obre la porta a la precarietat d’usuàries i treballadores ja descrita, sinó també a la concentració d’aquestes concessions en mans de grans empreses, aquell nombre reduït que sempre es reparteixen el pastís. Entre elles, el conglomerat ACS, de Florentino Pérez, que forma part d’aquest 1% més ric que, l’any 2018, es va quedar amb el 40% de la riquesa creada, mentre el 50% més humil, amb el 7%. Posen a subhasta la sobirania dels nostres serveis bàsics, que és com si venguessin al millor postor el nostre benestar, les nostres vides. Posar la vida al centre és contrari a vendre-la al preu més baix.

Endavant (OSAN) sempre hem defensat la titularitat pública dels serveis, i per això estem en contra d’aquest projecte. Perquè tenim clar que les velles receptes només serveixen per aprofundir en la situació en què ens trobem ara, de feminització de la pobresa, de cronificació de la precarietat i de desmantellament del minso estat del benestar que queda. I alertem, també, que això és només una avançada a més retallades antisocials i pressupostos d’austeritat al dictat de la Unió Europea arreu dels Països Catalans.

Per tot plegat, cal fer de la ‘llei Aragonès’ un cavall de batalla a tombar per guanyar unes condicions de vida dignes. Aquestes condicions s’assoliran si disputem a l’ofensiva un programa de mínims en el qual els serveis públics bàsics estiguin 100% garantits: per a la prestació de tots els serveis directament des de l’administració, per tal de mantenir-ne la qualitat, la universalitat i la pervivència. Necessitem uns serveis públics al marge de la lògica d’acumular beneficis de les grans empreses, i amb capacitat per poder limitar els interessos privats de les grans corporacions. Tenir garantida l’atenció sanitària en cas de malaltia, una escolarització que intenti pal·liar les desigualtats socials o l’assistència a persones dependents són mesures de mínims per poder aspirar a una vida digna. Contra les externalitzacions i les privatitzacions, municipalitzacions i nacionalitzacions.

Ara bé, també sabem que aquestes mesures de mínims només seran possibles si la classe treballadora ens organitzem al voltant d’aquest programa polític que sigui el motor per construir una veritable alternativa al sistema capitalista patriarcal. En l’amenaça del capital contra la vida, organització, lluita i sobiranies!

Països Catalans, 4 de juliol de 2019

Celebrem la segona trobada de dones de l’organització

La lluita feminista torna a centrar una jornada de debats no mixta que ha de servir per traçar les principals línies de la nostra acció política i el camí iniciat a la IX AN, Ara més que mai, Endavant!, per feminitzar l’organització.

Diumenge, 30 de juny de 2019, a Tarragona, dones de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant (OSAN) hem debatut i aprofundit en els debats iniciats just ara fa un any. Aquests debats giren al voltant de la necessitat d’un Programa Feminista d’Unitat Popular, del paper de les dones en la lluita i conquesta dels nostres drets i del feminisme com a motor de canvi. Aquest canvi l’entenem imprescindible davant el nou cicle polític encetat fa uns mesos, després de les conteses electorals que deixen ben clar que entrem en un cicle de desmobilització i assentament del règim.

Si les dones de classe treballadora avancem, tota la classe treballadora avança. Per aquest motiu, continuem apostant pel treball conjunt amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista al voltant de la campanya «Feminisme per canviar-ho tot». I continuem generant propostes de mínims per a la millora de les condicions de vida de les treballadores, des d’una perspectiva feminista i de classe.

Un altre pilar central en la lluita feminista i, en especial, dins la nostra organització, és el debat sobre l’abordatge de les violències masclistes i la feminització de l’organització. Cal buscar el compromís ferm de tots els nostres companys homes amb el feminisme, i que es continuï el treball al voltant de les masculinitats iniciat el setembre passat, i que ara es troba en una segona fase. Així mateix, entenem que és obligació de tots els homes d’Endavant que es formin en feminisme i que assumeixin la responsabilitat de generar espais segurs per a totes les companyes.

Dones militants de l’organització d’arreu dels Països Catalans han pres part de la jornada. La trobada ha tingut lloc al local dels Xiquets de Tarragona, mentre que el dinar s’ha fet al Casal Popular Sageta de Foc.

Recupera el fil de piulades amb imatges de la segona Trobada de #DonesEndavant

Per què diem «no» a la Llei Aragonès?

«És de mínims exigir que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, transparència i qualitat»

Aquests dies, estem vivint una nova ofensiva per la privatització dels serveis públics de la mà del govern de la Generalitat amb el que s’ha anomenat la Llei Aragonès. Aquesta Llei pretén apuntalar la privatització de la gestió de serveis de titularitat pública de tal manera que siguin empreses privades que els gestionin.

Aquest fet no és una novetat en la gestió dels serveis del nostre territori; de fet, a Barcelona veiem com una gran majoria dels serveis d’atenció a les persones -també els que tenen relació amb la gestió de les diferents infraestructures i serveis de la ciutat- es troben externalitzats des de fa massa anys. Aquesta situació parteix de la doctrina neoliberal promoguda, entre altres, per Tatcher els anys 80, que situa, entre moltes més qüestions, la gestió privada dels serveis com una mesura que garanteix la seva eficàcia i eficiència; tanmateix, la realitat ens mostra com l’entrada d’empreses privades a gestionar serveis de titularitat pública provoca un empitjorament de les condicions laborals de les treballadores, una disminució de la qualitat del servei, una manca de control real dels recursos públics i tampoc assegura que sigui més econòmic per a l’administració; ans al contrari.

Un exemple que ens serveix per situar el que estem exposant és en el cas de Barcelona amb el Servei d’Atenció Domiciliària; el servei es divideix en quatre zones; una gestionada per SUARA Cooperativa, dues per Valoriza i una altra per CLECE S.A, l’empresa de Florentino Pérez. I aquí hem de fer especial atenció en dues qüestions: d’una banda, que aquest servei és un dels més importants pel que fa a nombre de treballadores -fins a 4.000- i també que aquest és fonamental per moltes veïnes de la ciutat, ja que és un servei adreçat a les persones que per raó d’edat, dependència o discapacitat tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent o a distància. Doncs les seves treballadores amb prou feines arriben als 1.000 euros mensuals, estan en lluita des de fa anys per la millora de les seves condicions i denuncien que no poden prestar un servei de qualitat a causa les retallades que pateixen de material i logística necessàries per a poder fer la seva feina. Això és el que passa quan s’externalitzen els serveis d’atenció a les persones, això és el que apuntala la Llei Aragonès.

I cal fer especial èmfasi al fet que en l’àrea d’atenció a les persones, sobretot són dones les que hi treballen. Això és fruit de la socialització de gènere, que ens ensenya -entre moltes altres qüestions- que les dones hem de ser aquelles que cuidem a la resta de persones. I quan entrem en el mercat laboral això es tradueix també en l’assumpció d’aquestes tasques. Aquestes feines sovint tenen uns convenis laborals absolutament precaris. No és casualitat, sinó que és conseqüència del poc valor que tradicionalment s’ha donat a aquestes feines i tasques, malgrat ser imprescindibles pel sosteniment i reproducció de la vida. Aquest fet també és una de les causes principals de la feminització de la pobresa.

Així doncs, aquesta externalització de serveis el que provoca és que l’administració deixi de tenir el control real dels serveis, bàsicament perquè actualment no hi ha cap mecanisme que permeti tenir-lo un cop la gestió passa a ser de grans empreses. I aquest és l’altre punt imprescindible que cal posar sobre la taula; en base la llei actual de contractació ja són les grans empreses les que tenen més possibilitats de guanyar els concursos públics dels serveis que fins ara es podien externalitzar -ja que el preu d’aquest condiciona l’atorgament d’aquestes licitacions; i de fet, fins ara es podia reduir que condicionés només en un 20%- tanmateix, amb la nova llei, el preu és un 40% de la valoració que es pugui fer de la licitació.

Per tant, aquelles empreses que poden oferir un preu més competitiu seran les que tindran més possibilitats de guanyar la concessió de la gestió del servei. Com és evident, les empreses busquen obtenir els màxims beneficis, per tant, per ser més competitives busquen abaratir costos necessàriament. I això, com dèiem a l’inici, es pot produir només a partir d’empitjorar les condicions laborals, la qualitat del servei i dels materials utilitzats per la prestació d’aquests així com reduint les hores de prestació d’aquest. Es produeix, doncs, a costa de les treballadores i de les usuàries.

Per tot això és imprescindible que ens oposem a una llei que apuntala la gestió per part de grans empreses de serveis fonamentals com són l’educació, la salut i la cura de les persones. És de mínims que exigim que els serveis siguin de titularitat, gestió i provisió públiques per garantir així condicions laborals dignes, la transparència dels serveis, com també la qualitat d’aquests i assegurar que grans multinacionals no es lucren a costa d’una qüestió tan bàsica com és l’atenció que necessitem per a poder viure dignament.

I encara volem anar un pas més enllà, estem convençudes que només d’aquesta manera també podrem avançar en la construcció d’espais on administració, usuàries i treballadores decidim com han de ser els serveis entre totes; construint espais de sobirania. Perquè al final, això també va de sobirania; de sobirania sobre les nostres pròpies vides.

Article d’opinió de na Maria Rovira, militant d’Endavant Eixample, publicat al Nació Digital el 02/07/2019

Robagallines

L’altre dia, una persona que desconec piulava una història. Venia a dir: «El meu pare de 84 anys li ha fotut dues hòsties a un carterista que li ha intentat robar la cartera dins del Mercat de Sants». La majoria dels comentaris que hi venien a sota felicitava el pare de l’home en qüestió, i posava en relleu que feien falta més actituds com aquesta. I és només un cas, una anècdota. A Barcelona, ja hi ha diversos grups de persones organitzades per tal de «fer front» a carteristes dins del metro o als carrers. Cada cop més comptes de tuiter –anomenats «Helpers»– et demanen col·laboració per tal de denunciar en les xarxes socials els petits furts o per magnificar qualsevol bronca de carrer. En definitiva, crear un estat d’alarma i justificar una major despesa securitària en determinats barris. Uns barris ja de per si castigats per la pobresa i pel conflicte social; ara plens de turistes a qui cal protegir com a bé superior.

Al llarg de la meva vida, he patit furts (un mòbil, un parell de bicicletes); a l’àvia li han estirat la bossa en sortir del banc o han entrat a robar en un casal. Les meves ganes de justícia immediata i la tendència pensar una solució per la llei del Talió per a qualsevol d’aquests incidents són coses que m’han passat pel cap. És una reacció que humanament et pot passar pel cap. No obstant això, cada cop que hi penso fredament, acabo valorant que la meva condició social deu ser força millor que la de la persona que m’ha robat i que, de cap manera, em canviaria per ell o ella. Que si m’han robat la cartera o la bici, difícilment ho haurà fet un pijo amb sis zeros al banc, casa a la Cerdanya i 18 metres d’eslora amarrats a Port Lligat.

I és que, en definitiva, aquells i aquelles que davant de carteristes i robagallines del segle XXI (avui un mòbil, demà una bici o, potser, una bossa) són capaços de remoure dels instints més baixos i se’ls desperta tota l’agressivitat, són els més mesells davant l’espoli que vivim com a classe treballadora. Són els qui voldrien compartir canapès en la llotja al Village del Trofeu Conde de Godó amb distingits defraudadors, passejar-se pels paddock del Circuit de Catalunya entre residents a Mònaco i Andorra o poder saludar i fotografiar-se amb els futbolistes que, any rere any, passen per jutjats a fer la complementària de la renda de l’exercici anterior. Aquests, els que ens roben a cabassos, a mans plenes, descaradament; que tot i guanyar fortunes necessiten arquitectura financera per desviar uns milions a la fundació que han creat àdhuc, uns altres a l’empresa pantalla del pare i representant (ara compro cotxes i demà venc pisos, ara creo una societat i demà el meu advocat en crea una altra); aquests ningú no els toca la cara. Mai. És aquí on rau la hipocresia d’aquests discursos sobre la seguretat.

Què és seguretat? Tenir un policia a cada cantonada? Omplir les xarxes d’espies i delators? Generar un estereotip de criminal per criminalitzar? Ara els MENA, demà les noies romaneses i, al cap de tres dies, els manters o els que venen llaunes? És això la seguretat que volem? O el que volem és tenir la seguretat de no quedar-nos sense escola bressol pública, saber que anirem al metge i no hi haurà més llista d’espera? Que cap veïna serà desnonada per un fons immobiliari quan se li acabi el lloguer de 850 euros que havia pactat amb l’anterior propietari?

Per què les batudes amb 1.000 policies al Raval requisen menys droga de la que pot circular en el convit nupcial on coincideixen Fainé, Aragonès i Mas? Per què no veurem mai cap checkpoint a l’Avinguda Pearson a la recerca de maletins d’origen dubtós? O controls «rutinaris» a les portes del Liceu? Sembla evident que qui més roba i defrauda, qui més carteres buida –abans i tot d’omplir-les– ni viu al Raval, ni es dedica al petit furt. Així doncs, focalitzar els «lladres» en els robagallines sembla una eina de confrontació entre uns assalariats que tenim poc, amb uns pàries que el poc ens roben. No fos cas que comencéssim a pensar que qui realment ens roba molt i ens deixa amb poc fa anys que ens governa i comparteix convits nupcials amb qui més ens explota.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 29/06/2019

28-J | Orgull és revolta!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del dia per l’alliberament LGBT

Aquest 28-J, 50 anys després de Stonewall, ens recordem de la necessitat de mantenir l’espurna d’aquella revolta i que cal que sortim als carrers. Reivindiquem que existim, i ho fem sent conscients que l’orgull és revolta.

Entenem que el nostre alliberament no passa només per mesures legals, que ens igualin a la norma i que durant un mes a l’any empreses s’apropiïn de la nostra lluita per netejar-se la imatge. La base de la nostra opressió té les arrels en un sistema capitalista que reforça la concepció que només són legítimes aquelles relacions amb una finalitat reproductiva i que, per tant, generen mà d’obra. És un sistema al qual interessa encotillar-nos en expressions de gènere estretes i ordenades, en què les dones assumeixen les tasques reproductives i de cures dins i fora de la llar i, per tant, un sistema econòmic, que, tot i tolerar-nos en alguns moments, és contrari al nostre alliberament. Encara que ens pugui semblar que el sistema evoluciona i s’adapta a nous contextos socials, igual que ho va fer quan va necessitar assimilar la dona com a mà d’obra barata, actualment ha acceptat incorporar altres sexualitats en el mercat sempre que estiguem disposats a reproduir els mateixos models de familiar nuclear que la resta de parelles heterosexuals.

A més, cal que posem de manifest que no volem viure lliurement com a lesbianes, bis o trans dissidents per reproduir lògiques patriarcals que són contràries al nostre alliberament com a dones. Lluitarem contra un capitalisme rosa que, mentre ens utilitza per ampliar el seu mercat, millorar la seva imatge i tenyir dels nostres colors la seva roba, ens expulsa dels nostres barris, ens precaritza i ens explota.

En aquest sentit, cal que fem valdre el paper de les dones lesbianes, bis i trans, que sempre han estat presents en aquest lluita, però sovint en un segon pla. Recordem i homentatgem avui les dones trans que van liderar la revolta considerada com l’inici de la lluita LGTB, la revolta de Stonewall. Sortim als carrers aquest 28-J, també, per totes les que vam aguantar les càrregues de la policia a la primera manifestació a Barcelona.

En definitiva, apostem per canviar-ho tot, sent convençudament feministes i socialistes. Entenem que, sense un canvi en el model econòmic i social, el nostre alliberament no serà possible. Quan avancem nosaltres, estarem fent avançar també a tota la resta, caminant cap al món nou que volem construir. Entenem que una lluita LGBT que no tingui en compte les nostres condicions materials i que no posi el focus a millorar el nostre accés al món laboral, a l’habitatge o a la salut no ens serà útil.

Per donar resposta a les opressions que rebem les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, cal que recuperem aquest esperit de lluita col·lectiva. Aquell que entén que ha d’anar de la mà de la resta de lluites i que té com a principi la solidaritat entre totes. Un esperit de lluita que entén que no és compatible voler-nos representar, mentre ens expulsa de casa. Recuperar l’esperit de la primera revolta i per encarar totes aquelles que estan per venir, però amb la certesa de defensar-nos entre totes col·lectivament.

L’Orgull és revolta

Restauració

Del darrer cicle electoral (que inclou unes europees, unes generals espanyoles, les autonòmiques al País Valencià i les Illes i les municipals espanyoles), se’n poden extreure conclusions molt diverses i des de molt diverses perspectives. Pel que fa a l’esquerra independentista, la prioritat passa per la valoració dels resultats municipals de la CUP, però cometríem un error si els analitzem aïlladament. Sobretot si no tenim en compte els resultats obtinguts pels comuns en les seves diverses formes. És important que sigui així perquè la davallada electoral d’ambdós sectors (anticipada per algunes convocatòries anteriors) respon a causes parcialment comunes: les darreres eleccions tanquen, en certa manera, el cicle polític encetat amb la crisi econòmica (2008). Un cicle íntimament entrellaçat, al Principat, amb el procés sobiranista.

S’hi pot buscar tota mena de causes conjunturals. Hi són i cal tenir-les presents. La CUP no es presentava a les generals, de manera que durant la primera fase del cicle (abril) la CUP era un actor absent, mentre que les altres forces estaven ja en campanya. Una part del vot de l’esquerra independentista va donar els seus vots al Front Republicà, que va obtenir uns resultats raonablement bons atès el risc inherent a aquesta aposta. Tampoc no ajudava a la clarificació el fet que les municipals coincidissin amb europees i autonòmiques. La CUP només participava en les municipals, i aquest fet tampoc no afavoria el vot per les nostres candidatures. Pel que fa als comuns (Podemos i les diverses formes en què es presentava) probablement s’han vist afectats per la resurrecció del PSOE i el seu paper com a vot útil davant la radicalització de la dreta espanyola i la irrupció de VOX.

Però centrar-nos en aquests fets ens podria dur a una autocomplaença perillosa i a una manca d’autocrítica que ens impediria analitzar correctament la nova conjuntura. Les darreres eleccions són una hòstia a la cara de la «nova esquerra» sorgida en o potenciada per l’escenari de la crisi. El balanç d’aquesta crisi (una dura derrota per a la classe treballadora des del punt de vista objectiu) ha estat assumit com a inevitable i, fins i tot, «normal». Per si a algú li quedaven energies per lluitar-hi en contra, el sistema ha sabut introduir l’espantall de l’ultradreta, sempre útil per a intimidar l’esquerra i portar-la a posicionaments moderats. L’exhibició d’aquest espantall és el resultat d’una provocació: els grans avenços que, des del punt de vista de la vertebració subjectiva, el moviment popular havia assolit en forma de mobilització i hegemonia ideològica. El sistema ha estat ofès i es llança a l’atac. Quan l’adversari avança línies és exactament quan cal colpejar-ne l’esquena de la defensa, però per això cal assumir certs riscos que no s’han assumit.

Naturalment cal establir distincions entre ambdós casos: la CUP és el resultat d’una acumulació de forces de l’esquerra independentista que comença abans de la crisi i en la qual la crisi actua simplement com a potenciador. La missió històrica dels comuns, en canvi, consisteix a canalitzar per via institucional la tensió generada per la crisi. D’altra banda, les limitacions de l’esquerra independentista en aquest context no provenen tant de les renúncies forçades per l’activitat institucional com per l’absència d’un programa concret de ruptura, programa que els comuns no troben a faltar perquè la seva aposta té un caràcter netament reformista i exclusivament institucional. Això condueix necessàriament a la reproducció de les formes pròpies de la política burgesa, tals com un culte a la personalitat malaltís en el cas de l’actual alcaldessa de Barcelona, Pablo Iglesias i altres. La CUP no és completament aliena a aquest fenomen però ha establert mecanismes de seguretat que el limiten considerablement.

Fins aquí els condicionants conjunturals, molt menys favorables que en anteriors cicles electorals. Però no ens podem quedar aquí. Els resultats d’aquest darrer cicle electoral, que seran probablement confirmats per les properes autonòmiques del Principat, contenen també un punt de lucidesa per part dels electors: el balanç de l’acció institucional de l’esmentada «nova esquerra» és molt pobre. No només no es pot apel·lar a grans conquestes revolucionàries a escala local, sinó que a escala autonòmica, del Principat, no s’ha sabut plantejar cap estratègia alternativa al «farol» previsible dels partits nacionalistes. És important no deixar-se dur per la dinàmica antirepressiva que substitueix en aquests moments l’autèntic debat polític, que és el de l’autodeterminació i la destrucció del règim del 78. Si alguna cosa demostra el judici recentment conclòs és el fet que, efectivament, no hi havia cap voluntat de rebel·lió i que, per molt injusta que sigui la presó preventiva i les condemnes que estan per venir, els acusats tenen moltes coses per explicar al poble que va fer possible l’1-O.

Es podrà dir que l’esquerra independentista no ha sabut què fer al respecte tampoc fora de les institucions, però no és menys cert que, malgrat totes les prevencions inicials, no s’ha pogut evitar que el poder institucional –com a mínim en grans institucions com la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona- s’acabés comportant com un cos separat del conjunt del moviment.

Aquesta anàlisi no pretén fomentar el catastrofisme. Només evitar que enfrontem el nou escenari sense haver superat mentalment l’anterior romanent en un món de ficció còmode però erm. S’obre davant nostre un escenari de restauració. La resurrecció del PSOE és un símptoma de cansament i d’un desig col·lectiu de moderació i «normalitat» després d’una dècada gens normal. Aquesta resurrecció, a escala del Principat, coincideix amb la línia possibilista d’ERC en una restauració de la sociovergència i del centre autonomista amanit, com a molt, amb certa gesticulació independentista per part d’ERC. La hiperventilació postconvergent respon més a l’instint de supervivència de Carles Puigdemont i el seu entorn que a una estratègia política digna d’aquest nom.

Tot i que aquestes reflexions tenen valor per al conjunt dels Països Catalans, els resultats de les autonòmiques ofereixen certs matisos. Tant al País Valencià com a les Illes Balears els resultats, sent dolents, permeten allargar el període obert amb la derrota del PP en ambdues comunitats i, per tant, evitar ni que sigui temporalment certes tendències reaccionàries i violentament anticatalanistes que havien arrelat perillosament en aquests territoris. A la Catalunya sota ocupació francesa la victòria de l’extrema dreta (tot i que lleument a la baixa) delata tendències molt afins a les del conjunt de la República Francesa, confirmant-se la tendència a la baixa de la coalició de Macron i la consolidació d’Els Verds com a primera força de l’esquerra.

S’obre davant nostre un període passiu i enrocat des del punt de vista de la política institucional. Cal separar el gra de la palla, defensar les places conquerides i començar a segar les males herbes. Tornar a acumular forces, reforçar la cohesió territorial del moviment, mobilitzar el descontentament que els efectes de la crisi continuen generant i aprofitar la crisi de legitimitat del règim tant a escala espanyola com a escala europea. I quan el capitalisme i les seves expressions institucionals tornin a entrar en crisi (fet previsible donada la conjuntura econòmica) invertir millor el capital acumulat.

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 20/06/2019

Esborrar la memòria, justificar els crims

Una vegada més el caràcter poruc, espantadís, acomplexat i pusil·lànime dels gestors de la Universitat d’Alacant quan es tracta de fer front al feixisme i la desmemòria torna a fer de les seues. Ahir, dimarts 18 de juny, els il·lustres responsables de la institució decidien retirar de dues publicacions en internet aquest nom: Antonio Luís Baena Tocón.

No és la primera vegada que s’hi fiquen en un fangar semblant: el 27 de setembre de 2017, la Universitat d’Alacant va anul·lar dues activitats que anaven a celebrar-se en les dependències del Passeig de Canalejas: una xarrada sobre el dret a decidir i la presentació del diari La Jornada. El motiu: les amenaces per les xarxes socials d’un grup feixista. Huit nazis s’hi van concentrar a les portes, ben tancades. Si esperem fermesa, una certa integritat i un raig de valentia per part de la Universitat d’Alacant per tal d’oposar-se quan el feixisme l’interpel·la, ja ha donat exemples sobrers que el seu camí és el d’amagar el cap com un estruç.

El fill d’Antonio Luís Baena Tocón ha reclamat la retirada del nom de son pare a aquesta i a més institucions i mitjans, en atenció a la Llei de Protecció de Dades i argumentant que no va ser un botxí, sinó una víctima més. Baena fill té tot el dret a investigar i aclarir la participació de son pare en els processos judicials en què va intervenir. Nosaltres, el comú dels mortals, també tenim tot el dret a saber que l’alferes Antonio Luís Baena Tocón (repetim-ho, Antonio Luís Baena Tocón), va ser el secretari judicial del procés militar que va condemnar a pena de mort Miguel Hernández (repetim-ho, Miguel Hernández). La Universitat d’Alacant, per la seua part, abandona la seua funció social i raó de ser; esborra la veritat, amaga el resultat d’investigacions científiques, oculta l’evidència històrica.

Sospite, però, que el problema no rau en la implicació del militar franquista Antonio Luís Baena Tocón en el judici i la sentència a Miguel Hernández, sinó en la voluntat d’esborrar de la Història aquells episodis incòmodes per a aquesta democràcia postfranquista. Baena fill ha preferit fer-se invisible, escapolir-se de la responsabilitat històrica que representa son pare, que no ell ni la família. Altres, el Tribunal Suprem, per exemple, han optat recentment per la reivindicació històrica i per la legitimació jurídica del colp d’Estat de Franco. Els dos casos, però, tenen com a nexe comú la incapacitat endèmica, estructural, de la democràcia espanyola per restituir en la seua dignitat les víctimes del franquisme i per reconéixer-ne el caràcter criminal.

El cas d’Antonio Luís Baena Tocón em fa venir al cap un documental excel·lent, What Our Fathers Did: A Nazi Legacy. En ell, hi apareix amb tota la seua dignitat i dolor el testimoni de Niklas Frank, fill del governador nazi de la Polònia ocupada Hans Frank. Frank fill és capaç d’admetre els actes criminals de son pare, assumir-los, rebutjar-los i, d’aquesta manera, rehabilitar la memòria de les víctimes del nazisme. Niklas Frank no és responsable de les decisions del seu familiar, però se’n fa càrrec i, gràcies a això, és capaç de mirar el seu passat amb voluntat de justícia i reparació. No es deslliura d’ell, però sí de la pesada càrrega homicida del botxí. Com a contrapunt, apareix al documental la patètica presència de Horst von Wächter, que disculpa i exculpa la feina assassina de son pare, Otto von Wächter, lloctinent de Hans Frank als districtes de Cracòvia i Galítsia. El fill von Wächter atribueix al desconeixement, la burocràcia o l’acatament de les ordres superiors cadascuna de les deportacions de jueus signades per son pare, eximint-lo de la seua responsabilitat. La veu i els ulls tremolosos de Horst von Wächter no aconsegueixen amagar si no la justificació, almenys l’exoneració.

Malauradament, disposem de ben pocs Niklas Franks per aquestes terres, que analitzen el present tot assumint el seu passat. En tenim a cabassos d’Horts von Wächters. Als carrers, a les institucions, als tribunals de justícia i, també, a la Universitat d’Alacant.

Article d’opinió d’Aquil·les Rubio, militant d’Endavant l’Alacantí, publicat a L’Accent el 19/06/2019

test

Fins a l’últim rescat

Al final de l’any 2000, els Mimbrero ja eren fora i en Benjamí Ramos era l’únic pres polític català que el moviment reivindicava com a tal. En aquell moment no ho sabíem, però en Benjamí acabaria sortint el mes de juny de 2001, per motius de salut, molt abans de complir els 11 anys de condemna imposats l’any 1995. L’any 2001 començava doncs amb un pres entre reixes, amb un moviment desestructurat, altament criminalitzat pels mitjans, amb un suport social encara feble i un sostre electoral incalculable. Incalculable no en el sentit d’il·limitat, sinó en termes científics, de no comprovable. L’esquerra independentista estava mentalment a anys llum de saber que algun dia tindria més de 300 regidores i 10 diputades. De fet, l’eina electoral ni tan sols existia tal i com avui l’entenem.

Aquesta perspectiva aparentment desoladora, no va ser obstacle per creure que, en el futur, les coses anirien millor i, de fet, les coses ja anaven millor que feia 4 o 5 anys: el nivell de combativitat als carrers era força elevat, les mobilitzacions eren setmanals, tot denunciant la precarietat laboral o la repressió policial, amb l’okupació, contra el feixisme… On l’acció directa i l’agitació eren el pa de cada dia i l’organització de base als pobles, barris i universitats, tot i millorable, ja distaven molt dels deserts i les renúncies de la generació anterior que va cavalcar la repressió olímpica entre presó, exili, l’abandó i les poltrones.

El gener de 2001, però, va començar la ràtzia policial que marcarà les vides d’una generació. Entre gener i agost de 2001, la policia espanyola i la Guàrdia Civil van detenir una desena de persones, actives dins l’esquerra independentista i el moviment antifeixista, acusades de col·laboració o pertinença a banda armada; altres van haver de marxar a l’exili, per evitar les detencions.

Avui parlar d’exili, és parlar de Waterloo amb el suport d’un Govern o, en el pitjor dels casos, una vida discreta a Suïssa o Bèlgica, amb dignitat, sense clandestinitat i una opinió publicada identificada amb la causa… En aquell moment, en canvi, van poder detenir el Juanra a Amsterdam primer, i a la Marina anys més tard a l’Estat francès.

Aquesta setmana, després de 5 anys de clandestinitat i quasi 13 de presó, ha sortit en llibertat la Marina, i es tanca un cercle que vam obrir una matinada de gener de 2001. Les que vam viure aquell episodi i vam ser a la plaça del Raspall dimarts a la tarda, ens vam reconèixer com a supervivents, perquè res feia pensar fa 18 anys que d’aquesta en sabríem sortir, res feia pensar que ens en podíem sortir. El brindis i les abraçades eren per ella, però egoistament era també per aquest “nosaltres” que encara hi és i no ha claudicat. Avui, juny de 2019, tornem a ser al cap de camí, per endavant ens queda la Lola, encara empresonada lluny de casa. Amb algunes petites diferències: avui el nostre projecte polític és més fort, les nostres organitzacions polítiques tenen més consistència, les nostres generacions joves tenen miralls en què poder mirar-se i, malgrat derrotes institucionals, reculades processistes i un país a vertebrar, tenim una mirada llarga cap a un horitzó que sabem de llibertat i no ens pot fer por el desert que tenim al davant, perquè de pitjors n’hem creuat. Ara, amb la Marina al nostre costat, fins a l’últim rescat.

(Foto: La Platja)

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 06/06/2019