El futur el guanyem en el present!

Manifest de l’esquerra independentista amb motiu del dijous 30 de gener, jornada de lluita als Països Catalans

El futur el guanyem en el present
Feina · Pensions · Territori · Autodeterminació

“Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Les velles receptes no poden entusiasmar més que aquells qui no volen que tot quedi igual. Però les qui patim, les qui tenim necessitats i urgències que no poden trigar més a solucionar-se, no podem confiar en brindis al sol ni cants de sirena de qui mai no s’ha preocupat pel nostre benestar. I avui, a gener de 2020, la terra on vivim no pot tampoc esperar gaire temps que les coses canviïn: estem matant el planeta.

A ca nostra, veiem com l’ofensiva neoliberal contra els nostres drets i serveis uneix, de nou, els Països Catalans a banda i banda de l’Albera, malgrat que hi responguem diferent. A Catalunya Nord, la classe treballadora i les classes populars de l’estat francès fa més d’un mes que fan vaga en defensa de les seves pensions. Mentrestant, a l’estat espanyol, el règim del 78 es tanca escorat a la dreta amb l’aplaudiment de l’esquerra. L’amenaça del feixisme és un espantall utilitzat pel règim per justificar els retrocessos socials, econòmics i territorials que aplicaran. Dit d’una altra manera: utilitzen el feixisme per no millorar les condicions de vida de la classe treballadora i les classes populars.

La crisi de 2008 va venir per quedar-se, i ara encara en paguem les conseqüències. La cronificació de l’empitjorament de les condicions de vida és una realitat estructural que travessa tota la nostra classe, amb especial greuge cap a les dones treballadores. Salaris cada cop més minsos; desregulació, flexibilització i temporalitat extremes; accidentalitat laboral en augment en feines extremadament precàries com les repartidores; situacions de semiesclavatge de les cuidadores familiars, la majoria d’elles dones migrades que pateixen també racisme institucional, i desmantellament de plantilles a través d’externalitzacions i subcontractacions que trenquen la solidaritat de classe i dificulten l’apoderament col·lectiu i l’acció sindical ofensiva.

A l’explotació dels llocs de feina cal sumar-hi l’acumulació per despossessió que també patim quan desmantellen serveis públics. Cada cop que privatitzen, cada cop que externalitzen serveis és com si ens rebaixessin part del salari. Els nostres drets socials formen part de la nostra garantia de vida digna: si ens els prenen, ens en resten. Ni el nou gobierno espanyol ni els pactes del Botànic 2.0 o el de Bellver —comparses totalment submises del PSOE— no tenen en la seva acció de govern la defensa dels nostres drets. Tampoc el govern del Principat, que, més enllà d’estar a la corda fluixa de la submissió constant, vol aprovar una ‘llei Aragonès’ que privatitzarà serveis que encara ara són públics.

També en el desmantellament dels serveis públics som les dones treballadores qui més en patim les conseqüències. Som dones la majoria de treballadores que n’ocupem les plantilles, som dones la majoria d’usuàries d’aquests serveis, i som dones les que, de forma majoritària, assumim les càrregues derivades de l’eliminació d’aquests drets i serveis. A conseqüència de tot plegat, les nostres cotitzacions són encara més baixes que les dels homes, fet que aprofundeix en l’escletxa salarial que, als Països Catalans, és del 26%. Això ens acaba deixant pensions encara més minses, ja que l’escletxa salarial és superior al 40%: ens condemnen a la misèria també al final de les nostres vides.

I és que, al final, la qüestió és si posar al centre la vida d’una majoria o els beneficis i el lucre d’una minoria. D’això parlem, per exemple, quan diem que ja n’hi ha prou de matar-nos a poc a poc amb l’aire contaminat del complex petroquímic de Tarragona, entre d’altres: l’accident de fa pocs dies és només la punta de l’iceberg d’un sistema productiu en el qual persones i territori som recursos a explotar per extreure’n benefici. També el pas del temporal Gloria ens alerta dels límits d’aquest sistema a l’hora de protegir i garantir la vida. Que la primera mort al nostre país fos una dona sensesostre a Gandia n’és el símptoma més clar. La lliçó a extreure’n és vella com anar a peu: l’ésser humà no pot pretendre dominar la terra. El capitalisme patriarcal no fa res més que destruir la vida del planeta oferint pa sec per a avui a una minoria i fam per a demà a la majoria. I això, si hi haurà demà al planeta.

Avui, plantar cara al sistema capitalista patriarcal vol dir fer-ho tenint en compte totes les arestes, tots els fronts de lluita per a una vida digna. I això vol dir, també, enfrontar-nos a un règim que persegueix, criminalitza i reprimeix la dissidència. La llibertat per a totes les preses polítiques i el retorn de les exiliades és una qüestió innegociable. La fi de la violència i la repressió, la retirada de tots els efectius de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil dels Països Catalans, i la dissolució de la BriMo és l’altra cara de la mateixa moneda.

Construir el demà que volem implica que ho fem ja, avui, nosaltres, la classe treballadora i les classes populars. Plantant cara al feixisme i a les mesures neoliberals. Exigint un salari mínim interprofessional digne per a una jornada laboral de 30 h setmanals, cap al trencament de l’escletxa salarial, amb pensions universals que no estiguin lligades a la cotització. Amb uns serveis públics bàsics 100% garantits per a totes les persones. Amb la regulació del lloguer a un màxim del 10% del sou, perquè seguirem aturant desnonaments mentre calgui, però necessitem frenar ja aquesta carnisseria contra la gent de la nostra classe. Exigint l’eliminació de la llei d’estrangeria i el tancament dels CIES per posar fi al racisme institucional. Amb la nacionalització dels sectors estratègics. Pel dret al propi cos, l’avortament lliure, gratuït, segur i sense límit d’edat. Construir el demà que volem implica, ineludiblement, l’autodeterminació dels Països Catalans des de l’única opció possible, la que duem a terme el poble treballador.

En resum, pensions i condicions laborals dignes; posar el territori al centre i, amb ell, la vida, i exercir l’autodeterminació i poder decidir allò que volem ser. Al cap i a la fi, exigim el que necessitem: dignitat, justícia i llibertat. Perquè sabem que el futur ens el guanyem en el present, passem a l’ofensiva pels nostres drets! El 30 de gener comencem les mobilitzacions, la lluita continua el 8 de març i més enllà!

El padrí de les privatitzacions

Falta poc perquè el Parlament de Catalunya aprovi la Llei de contractació de serveis a les persones, la Llei Aragonès. Una llei que desenvolupa un marc legal capaç d’externalitat i privatitzar un seguit de serveis públics que fins ara es prestaven per l’administració i el cos funcionarial o que bé estaven externalitats al marge de la llei i amb el vistiplau de les administracions.

Sobre aquesta Llei, n’hem sentit algunes lloances per part dels impulsors, lloances que no aguanten gaire quan li posem la realitat al davant. Ni serà una llei antiFlorentino -perquè no pot evitar que les multinacionals es presentin a concurs-, ni millorarà les condicions de les treballadores, ni de les beneficiàries dels serveis -perquè el benefici només es crea reduint despesa i inversió-, i cap directiva europea ens obliga a tal desplegament legislatiu. Només cal tenir present que a Finlàndia no hi ha educació privada i per tant és absurd plantejar com s’ha de contractar aquest servei al país nòrdic. També cal tenir present que la majoria de serveis públics i privats d’atenció a les persones són llocs de treball altament feminitzats, és a dir, un cop més qui més patirà les privatitzacions i la manca d’inversió seran les dones de classe treballadora en funcions de divisió sexual del treball. Tot molt d’esquerres que diria la ironia.

El que hi ha de fons són molts interessos privats, per tal de regular i donar estabilitat als contractistes que fins ara operaven sense marc jurídic, per tal d’assegurar els guanys a futur. D’altra banda, però, hi ha un altre element a tenir en compte i que té com a beneficiari l’impulsor de la Llei. No hem de menystenir el fet que Esquerra Republicana (amb protagonisme destacat del vicepresident a la Generalitat de Catalunya i titular d’Economia) no és només el partit que governa, sinó que és el partit que vol desbancar l’hegemonia de Convergència dins del catalanisme d’orde.

És per això que darrerament hem pogut veure l’impulsor de la Llei acompanyant grans líders empresarials en actes privats. Esquerra Republicana sap com ningú que oferir milions d’euros de contractació li atorga el paper de Padrí. No cal ni sucar-hi un 3%, ni blanquejar diners mitjançant cap estructura paral·lela; n’hi ha prou en tenir el botó de les concessions per tenir lligats els grans empresaris amb una corda curta i així domesticar la crítica. Jo avui t’aplano el camí cap a la menjadora, tu demà em poses la catifa cap al govern. Cal recordar que quan l’Esquerra Republicana de Carod Rovira va pactar el tripartit amb PSC i Iniciativa, ho va fer contra Convergència i tots aquells que menjaven de la seva mà. Un altre cop sonen campanes de pactes tripartits a la Generalitat de Catalunya, i les negociacions a Madrid només en són un avançament. Esquerra s’està llaurant fillols obedients que no li moguin la cadira ara que els convergents van de baixa i el seu lideratge institucional sembla perdre pistonada.

Els fils del Padrí ja es mouen, els pactes, les renuncies i les privatitzacions estan en marxa, només el temps ens dirà a qui li tocarà despertar-se amb un cap de cavall al llit. Ara com ara, les renúncies dels republicans afecten les de sempre, la classe treballadora que presta serveis i la classe treballadora a qui se li presten, en ambdós casos les més afectades, les dones de classe treballadora.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 22/01/2020

Els darrers cops de cua del peix al cove

Crònica d’una renúncia anunciada: ERC acaba d’aplanar el terreny per al pacte amb el PSOE de cara a la investidura de Pedro Sánchez. O el que és el mateix: per a garantir una estabilitat a l’estat espanyol que és un cop de porta als anhels de llibertat del poble català arreu de la nació, molt especialment al cicle obert l’octubre de 2017 i que va tenir rèpliques desestabilitzadores l’octubre de 2019. Si tenim clar que és quan desbordem des dels carrers quan més avancem, cal assumir també que és amb els pactes que garanteixen l’estabilitat governamental quan més s’estanca la situació. I en moments de crisi i recessió econòmica i de recentralització nacional, estancament vol dir retrocés.

Els episodis del 18 i 19 de desembre (mobilització popular i sentència TJUE), amb l’epíleg del 21 i 22 de desembre (congrés ERC i moviment de fiscalia espanyola), simplement han obert unes escletxes per donar pas a unes gesticulacions que afegeixen teatre a un guió ja escrit i que consolida les següents premisses:

  • La guerra partidista entre els 2 partits majoritaris del sobiranisme transversal és oberta i descarnada, i fa que els interessos de país quedin no només supeditats, sinó directament desapareguts.
  • Això fa que es cronifiqui l’existència de preses polítiques de diferents categories, i que l’alliberament de 5 d’elles no sigui motiu d’alegria màxima per part d’aquests 2 partits, que només vetllen pels seus i per allò que consideren defensable políticament, assumint de facto les tesis criminalitzadores de l’estat.
  • El poble conscient i mobilitzat llegeix també la tesi que és el govern efectiu el màxim responsable de la repressió contra l’independentisme i li planta cara, de nou, a la jornada de lluita dels voltants del Camp Nou, el dia del Barça-Madrid.
  • El govern no varia ni un mil·límetre la seva estratègia de repressió contra tota dissidència organitzada, sigui en clau nacional o social: a la brutal repressió dels mossos contra independentistes, tant en l’acció del Tsunami Democràtic com en la posterior resposta, cal sumar-hi un nou episodi de brutalitat policíaca en un desnonament, al barri de Gràcia de Barcelona. El govern efectiu ha declarat la guerra a la població organitzada que defensem els nostres drets més bàsics que aquest mateix govern hauria de garantir.
  • Alhora, l’estat veu la necessitat d’oferir una mínima pastanaga que permeti a ERC seguir negociant i tancar el pacte: de cara al poble, en general, la llibertat sota fiança de 3 de les detingudes 23-S; de cara al partit, en particular, la possibilitat que Oriol Junqueras surti de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat.

Tot amb tot, no hem de perdre perspectiva. En primer lloc, cal seguir fent una crítica implacable a la UE: la resolució del TJUE no la fa més democràtica, sinó que simplement evidencia l’extralimitació franquista del sistema judicial espanyol. Ara bé, cap solució per al nostre conflicte polític no vindrà de la mà d’un club d’estats que sempre s’encobriran entre ells per garantir els beneficis de les empreses de les quals són titelles.

En segon lloc, cal recuperar la tesi que dèiem al principi: és quan desbordem des dels carrers que podem guanyar drets. En aquest sentit, cal contraposar l’acció política d’ERC -en especial, però també de JxC, a la cerca de l’estabilitat-, amb el que està passant a ca nostra a l’altra banda dels Pirineus: la Catalunya Nord, com la resta de l’estat francès, viu més enllà del seu 20è dia de vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions de Macron.

És la inestabilitat que dona la lluita als carrers allò que pot fer trontollar l’estabilitat parlamentària que consolida el retrocés en els nostres drets. Així, cal seguir denunciant que el pacte que ERC negocia amb el PSOE només pot consolidar el règim del 78 i la constitució espanyola com a ‘mal menor’ davant de l’amenaça feixista. I ho farà en un context de recentralització que no solucionarà les necessitats que tenim la classe treballadora.

Un programa per a una vida digna, l’amnistia de preses polítiques i exiliades, i la lluita antirepressiva, tot consolidat en l’exercici de l’autodeterminació, són l’única sortida viable per a la classe treballadora dels Països Catalans. La resta, un peix al cove que ve podrit d’entrada.

Països Catalans, 26 de desembre de 2019

Peça a peça, construïm els Països Catalans | Diada de Mallorca 2019

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 31 de desembre de 2019, diada de Mallorca

Peça a peça, construïm els Països Catalans

La construcció dels Països Catalans és l’eina a partir de la qual les classes populars hem de poder assolir i conquerir les condicions materials que ens treguin de la misèria i ens assegurin unes vides que valguin la pena ser viscudes. La construcció dels Països Catalans dista molt de la idea romàntica i finalista de marcar a sobre del mapa, amb un altre color, un estat propi. És una lluita material per la supervivència. I precisament per això, l’alliberament no podrà ser si no és a través de l’enderrocament del capitalisme patriarcal. No en va, el trinomi independència, socialisme i feminisme marca l’estratègia de l’Esquerra Independentista, termes indissociables i interdependents per a la nostra lluita. És el que el moviment ha estat defensant des de fa ja molts anys.

I així, els últims temps s’han obert escletxes de batalla contra el règim, amb un estat espanyol que, lluny de morir, s’està reestructurant i està atacant amb especial violència els pocs drets i llibertats que encara gaudim. Ho demostra la seva reacció des de l’esclat de la crisi de 2008 i, en especial, des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Però, si filam a través de tanta repressió, veiem que queda clar quin és el camí, perquè, quan tocam les tecles encertades, el règim rugeix.

Per tant, la millor manera de fer fracassar la reestructuració de l’estat espanyol és avançar en la construcció dels Països Catalans, que no es pot fer d’altra manera que exercint sobiranies i configurant espais polítics forts que siguin capaços de mantenir l’embat. Cal exercir sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, reproductiva o cultural. Això ens ha portat, entre d’altres, a la lluita en contra del model turístic, que encarna la pèrdua més gran de sobiranies de l’illa. I tan encertada era la tecla, que la conseqüència per a Arran ha suposat ser víctima del primer cas repressiu en contra del turisme de la història de Mallorca: demanen un total de 26 anys de presó per a membres de l’organització.

És per això que exercir sobiranies implica que el poble es faci seu el poder polític i econòmic, perquè l’última dècada hem vist com les decisions importants que afectaven el decurs del nostre poble han estat preses sense comptar amb nosaltres. Un model econòmic que juga en contra de les classes populars, un model que ens degrada el territori, amb tones i tones d’asfalt a l’illa.

En aquest sentit, perseguir el canvi implica assumir un gran repte, que és alhora l’única via per aconseguir una vida digna: l’articulació del moviment popular illenc, que lluita avui dia en tots els fronts, però que avança sense rumb estable i sense una cohesió estratègica.

I aquí caldrà combatre les forces autonomistes o no rupturistes, ja que són el garant per mantenir el poder de l’estat basant-se en pactes que ens deriven al colonialisme i a l’explotació. Projectes que venen de la suposada progressia mallorquina o sectors de l’esquerra espanyola, però que quan han estat al govern no han fet sinó ser una extensió del govern espanyol a casa nostra.

En aquests termes, entenem la nostra demanda del dret a l’autodeterminació de Mallorca en majúscules i en tots els sentits. Partint de la unitat popular, partint de la suma de lluites dels diferents territoris, des de baix, com a unió d’interessos populars enfront del projecte imperialista espanyol. Perquè d’acord amb l’exercici de sobiranies encaixem el trencaclosques dels Països Catalans. Des de Mallorca, peça a peça, construïm els Països Catalans!

Cap govern autonòmic no ens farà lliures! | Diada de Mallorca 2019

Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu del 31 de desembre de 2019, diada de Mallorca

Cap govern autonòmic no ens farà lliures
Poder popular · Sobiranies · Països Catalans

L’alternativa política que s’inicià el 2015 a l’hegemonia del PP amb el pacte de progrés ha mostrat que no és una opció vàlida per a la classe treballadora de Mallorca i per garantir-li una vida digna. Després de més de quatre anys i mig de governs progressistes i de pactes pel canvi, el poble de Mallorca no ha avançat en drets, les condicions de les classes populars no han millorat i seguim molt lluny de recuperar, ni tan sols, les condicions prèvies a la crisi econòmica de 2008.

Les grans mobilitzacions en defensa de l’educació, la llengua, els serveis públics i els drets socials, i en contra del govern de Bauzá, dipositaren les esperances de canvi en un govern progressista que afrontàs grans reptes: la crisi del règim del 78, l’empobriment sostingut i calculat de les classes populars, el sistema econòmic basat en el monocultiu turístic, etc. Però la recepta ha estat completament errònia: el govern progressista ha promocionat el pacte entre les patronals i els grans sindicats per acordar mínimes millores laborals; ha impulsat la sostenibilitat dins de l’economia turística, ignorant el fet que sense decreixement turístic no hi ha futur; ha incrementat la despesa en serveis públics sense revertir privatitzacions , i ni tan sols exigeix un nou finançament autonòmic per finançar més l’administració pública, sense voler assumir que, si no s’entra a eliminar privilegis als rics, no es pot practicar cap repartiment real de riquesa. En definitiva, planteja el blindatge de la comunitat autònoma com a institució des d’on avançar en l’autogovern.

La realitat és que el règim autonòmic és incapaç de fer avançar Mallorca, les Balears o el conjunt dels Països Catalans en la sobirania política i econòmica necessàries per conquerir drets efectius per al conjunt de les classes populars. La conquesta de drets implica rompre amb els marcs imposats per la constitució espanyola i el sistema econòmic i social imperant. A més, s’aproxima una crisi econòmica i les treballadores ens trobam més desprotegides que el 2008, i l’estat autonòmic és incapaç de defensar la vida digna davant de l’ofensiva del capitalisme que s’aproxima. No hi ha una via autonòmica cap a la independència, la ruptura del règim o la transformació del sistema capitalista i patriarcal.

Per desbordar la via autonomista hem de plantejar una alternativa política efectiva revolucionària que ens permeti fer aflorar les contradiccions de l’estat autoritari espanyol i el sistema d’injustícia social europeu. Aquesta és la via de la Unitat Popular, l’única que és capaç d’agregar tota la classe treballadora en una sola estratègia i un programa de mesures per garantir una vida que valgui la pena ser viscuda, que posi les dones treballadores de tots els orígens al centre i que garanteixi una via emancipatòria contra totes les opressions.

Sense la Unitat Popular no hi haurà independència. Sense una majoria de les classes populars organitzades al voltant d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i poder popular, no hi ha força suficient per doblegar l’estat. Els pactes amb l’estat, les aliances federalistes i els nous finançaments autonòmics no tenen camí per recórrer en l’actual estat espanyol.

Davant dels grans reptes que vivim com a poble, ens toca enfortir l’Esquerra Independentista i ser valentes i arriscades en els plantejaments polítics. Ens toca apostar per construir trinxeres on el poder popular pugui aflorar i plantar cara, des del municipalisme, el feminisme, la lluita per l’habitatge, l’antifeixisme i l’ecologisme.

Perquè només lluitant tenim futur!

Balanç del “govern efectiu”

El “govern efectiu” ha estat un fracàs polític sense pal·liatius. No ha servit ni per avançar cap a la República, com afirmava el sector abrandat dels seus partidaris, ni tan sols per protegir l’autonomia, com afirmava el sector pragmàtic.

Es poden fer moltes especulacions al voltant de la voluntat de Quim Torra sobre que les coses anessin per un camí més rupturista, o de com Torra ha estat una víctima de la competició entre ERC i JxCAT per hegemonitzar el postprocés. Però tot això té una importància molt reduïda al costat d’una anàlisi que dibuixi el que ha suposat realment aquest “govern efectiu”. La realitat és que un any i mig de govern efectiu ha suposat:

  • L’acceptació a tots els nivells de govern, de consellers fins a subdireccions generals, de l’autocensura imposada per l’amenaça del 155. L’actual govern és el govern autonòmic “efectiu” amb menys autonomia des de 1931. I aquesta situació ha arribat al seu nivell més paradoxal amb la plena implicació de la conselleria d’interior en la repressió contra l’independentisme. El govern efectiu que havia de preparar el naixement de la República és responsable directe de desenes d’empresonaments preventius d’independentistes.
  • El manteniment de les polítiques liberals en un context de cronificació de la crisi econòmica per a les classes populars. Malgrat que el context era propici a fer un gir a l’esquerra -opcions d’eixamplament de la base independentista, combustible per a l’enfrontament amb l’estat, ambient molt hostil contra l’oligarquia i les empreses que van marxar l’octubre de 2017-, el govern ha continuat amb les polítiques liberals. Aquest fet demostra la impossibilitat del sobiranisme governamental de generar cap “gir social”.
  • Recloure els episodis d’enfrontament amb l’estat a uns nivells simbòlics tan poc fructífers que ni tan sols han mobilitzat l’independentisme més militant. La mateixa amenaça d’inhabilitació de Quim Torra sorgeix d’aquest context i és per això que no està aconseguint esdevenir una nova palanca de ruptura amb l’estat.

Cal combatre tots els intents de difuminar la responsabilitat d’aquest fracàs en el conjunt de l’independentisme i sota excuses que remeten a la complexitat del moment. Aquest fracàs és responsabilitat únicament i exclusiva dels partits que integren aquest govern. Ni l’independentisme que s’ha jugat el físic i la llibertat personal al carrer les darreres setmanes, ni l’esquerra independentista que ha assenyalat reiteradament que aquest camí no duia enlloc no són responsables en cap grau de la situació generada.

L’esquerra independentista tenim l’obligació de fer autocrítica respecte a totes les mancances i errors comesos en els darrers temps. Sobretot perquè li ho devem a un moviment independentista combatiu que en part pot tenir la sensació que no hem estat a l’altur o que hauríem pogut fer molt més. Però en el balanç del govern efectiu, si alguna responsabilitat tenim és la de no haver sabut ser més contundents i efectius en la crítica i en el marcatge d’aquest govern. Cap altra.

Si finalment l’estat inhabilita Quim Torra com a president de la Generalitat, caldrà denunciar amb tota la força del carrer aquesta nova mostra d’autoritarisme. Però seria un error continuar en la via d’acumular presidents “legítims” que alhora justifiquen nous governs autonomistes que, malgrat la retòrica, són incapaços no només de fer la República, sinó també de fer front a la recentralització.

L’estabilitat de l’estat espanyol a costa dels nostres drets

Les darreres setmanes hem analitzat els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N i els possibles pactes per formar un govern a l’estat des del punt de vista del tancament de la crisi de règim i el fiançament del poder autonòmic als Països Catalans. Aquesta setmana volem fer èmfasi en la perspectiva social, després d’una dècada des de l’inici de la crisi econòmica en la qual la burgesia i les grans empreses han guanyat molts diners i han recuperat els números econòmics d’abans de la crisi, i la classe treballadora n’ha sortit terriblement empobrida, amb pitjors salaris, pitjors condicions laborals, menys drets com a classe, privatitzacions de serveis bàsics i un encariment molt gran dels drets essencials per a la vida com la llar, l’electricitat, l’aigua, el gas, el transport, etc. A més, les treballadores ens trobam en pitjors condicions de cara a fer front a una pròxima crisi econòmica; una que, a més, tots els especialistes auguren que podria començar la segona meitat de l’any que ve i que podria ser pitjor que la que començà el 2008.

La proposta de govern de PSOE i Podemos ja ha informat que no pensa tombar la darrera reforma laboral, que partirà de la proposta de pressupostos generals de Sánchez i que pretén assumir la doctrina econòmica de la UE, fet al qual l’IBEX 35 ha respost amb valoracions optimistes. Aquesta informació ja ens ofereix un panorama que podem albirar, en cas que s’acabi formalitzant aquesta coalició: que no tocarà qüestions de gran rellevància que la classe treballadora necessita per garantir una vida digna. Quan la Comissió Europea ja ha demandat una disminució important de la despesa pública de l’estat, ha blindat la protecció als grans bancs i les grans empreses, i es mostra contrària a l’increment important d’impostos a les empreses i grans fortunes, el taulell de la disputa social dins d’aquest possible govern queda molt limitat.

Ja sabem quines demandes estan fent les federacions autonòmiques dels partits que formen el pacte de govern, igual que els partits progressistes i nacionalistes dels Països Catalans amb els quals han de negociar la votació de Pedro Sánchez. Aquestes es basen a millorar el finançament d’infraestructures, sobretot transport, i en un nou model de finançament. Ja podem preveure quines seran les línies pressupostàries que forçaran aquests partits, ja que són els que han conformat els dos darrers governs autonòmics a les Illes Balears i al País Valencià, i també Podem, que és el partit amb el qual el Govern de la Generalitat està negociant els pressupostos. I, tot i que aquests demostren que augmenten el pressupost i que s’augmenta també la despesa en serveis públics i la despesa social, això no està millorant les condicions de vida de la gent treballadora, que es troba cada dia més indefensa davant les pujades dels preus del lloguer i dels serveis bàsics, i amb serveis públics col·lapsats.

Davant d’això, Endavant:

  • Apel·lem a les classes populars d’arreu dels Països Catalans a no acceptar unes mesures socials que no satisfan la nostra vida. Cal avançar en drets col·lectius per garantir una vida digna i estar preparades socialment per a la crisi econòmica que s’acosta, i per fer-ho s’han d’arrabassar drets a l’oligarquia i a les grans empreses: satisfer les necessitats de la majoria amb els privilegis de la minoria.
  • Destaquem la importància de la lluita socioeconòmica en l’arena política, com la que té lloc a la Catalunya Nord des del passat dijous 5 de desembre. Aquell dia, a l’estat francès es va iniciar una vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions que volia dur a terme el govern de Macron, amb el vistiplau de la Comissió Europea. Amb aquesta convocatòria, es manté viu l’esperit de les armilles grogues que en un any han forçat canvis en les polítiques socials de tot l’estat francès.
  • Hem de concretar un programa de propostes per a tot el moviment popular dels Països Catalans que afronti des de l’augment de salaris i pensions, i la reducció de la jornada laboral, fins a la nacionalització dels sectors estratègics o les mesures necessàries perquè l’habitatge sigui un dret bàsic i no un privilegi per al mercadeig dels poderosos. Que afronti un avançament en drets col·lectius des del punt de vista feminista i que tengui en compte la crisi climàtica en la qual estam immersos.
  • Subratllem que tot plegat fa encara més explícita la necessitat de la lluita. No podem esperar res d’institucions que no respondran mai als nostres interessos de classe: serà només des del carrer que podrem forçar o evitar posicionaments contraris a les nostres necessitats. De la mateixa manera que el 2008 dèiem “que la crisi la paguin els rics”, això només serà possible si ho fem picant pedra des d’espais d’organització i mobilització popular que confrontin directament tota política que ens vagi a la contra.

Treballem menys, treballem totes. Produïm allò necessari, redistribuïm-ho tot!

Intervenció d’Endavant (OSAN) a l’homenatge 2019 a Jordi Martínez de Foix i Llorenç

Text base fet servir per al discurs

Bon vespre a tothom i moltes gràcies a tothom per ser aquí

En primer lloc, m’agradaria tenir un record i enviar una forta abraçada a totes les preses i exiliades polítiques catalanes, en especial a na Lola, al jovent empresonat per lluitar contra la sentència del judici al tribunal suprem, al Dani, el jove madrileny empresonat per manifestar-se solidari i internacionalista, i a la nostra companya Anna Gabriel. Hi som perquè hi sou, lluitarem perquè siguem totes, juntes, de nou.

Ironies de la vida, capricis de la història, vam conèixer la sentència un 14 d’octubre, el mateix dia que van matar en Jordi, a qui avui homenatgem. 14 d’octubre de 1978 – 2019. 41 anys de diferència en el temps per adonar-nos que les coses no han canviat. “40 anys després, aquí no ha canviat res”, fa anys que denunciem l’esquerra independentista.

I és que ja aleshores, durant la malanomenada transició, un gruix del poble treballador català tenia clar que allò era una farsa, una traïció; ho sabia la incipient i naixent esquerra independentista i ho sabia en Jordi. Per això l’homenatgem: per com va viure i va lluitar, per com va plantar cara, a contracorrent, a una situació que res tenia d’alliberament ni de democràcia, sinó que consolidava les estructures feixistes nascudes amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil posterior. No oblidem que el rei emèrit, pare del rei actual espanyol, va jurar fidelitat als principis del movimiento i a la legalitat sorgida d’aquell cop d’estat. Som una conquesta a sang i foc, ens sotmeten feixistes que mai han deixat de ser-ho i ara encara se n’amaguen menys.

Li diuen democràcia i no ho és. Ho sentim als carrers des de fa temps perquè s’ha evidenciat que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Endavant denunciem i posem damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Democràcia és plena sobirania política i econòmica.

I això, a l’estat espanyol, no existeix. En tenim múltiples exemples: des del trasllat de les seus fiscals d’empreses pels voltants de l’1 d’octubre, fins a les pressions que grans bancs van fer a l’estat per tal de sufocar la revolta. Els parlaments autonòmics i el congreso espanyol són titelles en mans de l’IBEX35, l’entramat d’empreses que té realment la sobirania econòmica i política a l’estat. Nosaltres només en som la seva font de vida, de qui ens xuclen la sang, mentre ens fan participar en pantomimes electorals per fer-nos creure que decidim sobre les nostres vides.

Democràcia és autodeterminació.

Exercir l’autodeterminació significa en l’estat actual de coses materialitzar una autèntica revolució política.

Només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives.

Allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències

Democràcia són plens drets polítics i civils.

Parlem de drets negats cada cop que el tribunal inquisitorial espanyol de torn tomba lleis que ens podrien beneficiar d’alguna manera. Parlem de drets negats en una societat racista que deixa cada cop més gent sense mínims drets bàsics, sigui el de residència o el de votar, per poder mantenir una Europa fortalesa que no té cap problema a l’hora d’espoliar recursos d’altres pobles i països. No tenim plenitud de drets quan les catalanes veiem agressions constants a la nostra llengua, a la nostra terra i a les nostres propostes polítiques només pel fet de ser catalanes.

Democràcia és l’absència de patriarcat.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors.

Per això, Decidim Feminisme per canviar-ho tot.

Democràcia és garantir la plena justícia social.

I sabem que no existeix quan rescaten bancs i desnonen persones. Sabem que no existeix quan privatitzen empreses que es lucren amb necessitats bàsiques i després moren persones que no poden pagar els rebuts de la llum. La justícia social no existeix quan hi ha persones que se suïciden abans de ser desnonades: que no són suïcidis, són assassinats immobiliaris. No hi ha justícia social quan es fan lleis i es dicten sentències a favor de Florentino i els seus amics, en aquest capitalisme d’amiguets, mentre a naltros ens desmantellen serveis públics.

Avui com ahir, la lluita és l’únic camí.

El dictador ho va deixar tot atado y bien atado. I aquests anys ho hem vist més clar que mai: no hi ha res a parlar amb l’estat espanyol, l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix, perquè sense desobediència no hi ha independència. I sense drets socials per a tothom, començant per la plenitud de drets de les dones treballadores i les persones migrades, tampoc.

El règim del 78, aquell que dóna façana de democràcia al cop d’estat feixista del 36, és una presó de pobles i de persones. I ara, l’autoanomenada esquerra parlamentària espanyola, el PSOE i Podemos, es vol vendre com a alternativa al feixisme descarnat de VOX i companyia, però en realitat, l’únic que fan és apuntalar des de la suposada esquerra un règim corrupte, opressor i explotador, un règim negador de tots els nostres drets com a poble, com a dones i com a treballadores. No hi ha règim del 78 bo: sigui com sigui, sempre serà contrari a una vida digna.

Hem de construir unitat popular al conjunt de la nació, al conjunt dels Països Catalans, per poder passar a l’ofensiva des d’una posició de classe, feminista i nacional completa.

Per tot això, recuperem l’estela d’en Jordi i siguem dignes de la seva lluita. Avui, ens proposem:

• Situar la lluita antifeixista com a prioritària, una lluita antifeixista que ha de ser ofensiva (més drets socials), constructiva (major transformació) i des dels carrers. Ha de ser a través de fer visible i possible una alternativa d’una vida millor per a la classe treballadora i les classes populars que aquestes classes no abraçaran el feixisme com a possible sortida de la misèria.

• Evitar la consolidació del règim per poder fer aquest avenç popular: hem de garantir la inestabilitat del règim del 78

• Continuar unes mobilitzacions que vagin a l’ofensiva per aconseguir drets bàsics: des de garantir el dret a l’habitatge, fins a la defensa dels serveis públics, passant per la transversalitat de la lluita feminista.

• Construir espai de lluita amb el marc nacional dels Països Catalans, l’única garantia d’evitar pactes i renúncies que busquen alguns partits autonòmics, es diguin sobiranistes o del canvi. Ni uns finançaments autonòmics més bons ni negociacions entre partits autonòmics o estatals podran repercutir positivament en la millora de les nostres condicions de vida.

• Actuar sabent que el poble només ens tenim a nosaltres. Tot plegat, ho hem d’anar concretant en la construcció d’un programa polític que sigui la proposta de millora, l’alternativa positiva que la Unitat Popular oferim al conjunt de la classe treballadora.

Per tot això, hem de

  • Passar a l’ofensiva. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.
  • Cal impedir, des del carrer, que s’acabi duent a terme aquest pacte de govern espanyol, que només significarà el reassentament del règim del 78 als Països Catalans, el manteniment d’un model repressiu visceral i un sistema econòmic que ens empobreix més cada dia, especialment a les dones.
  • S’ha de visualitzar l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari. Va ser el poble qui es va organitzar per votar l’1 d’octubre, ha estat el poble qui ha respost massivament i amb contundència a la demostració que, a l’estat espanyol, en diuen democràcia però no ho és. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim. La millor resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Això vol dir dotar-lo d’un contingut que millori les condicions de vida de les classes populars. De la mateixa manera que no podem cedir l’espai antifeixista a PSOE-Podemos, no podem cedir l’oposició a les seves polítiques al feixisme descarnat.

Per últim i no menys important: Moltes gràcies, Arran, per cedir-nos la paraula per parlar en aquest acte. Moltes gràcies, també, i encara més, per recuperar l’acte d’homenatge a en Jordi, ara que feia 6 anys que l’havíem deixat de fer. Però moltes més gràcies, encara, per haver renascut i haver rellançat un nou nucli d’Arran al poble. Recuperarem allò que dèiem el 2012, el primer cop que participàveu en aquest com a Arran: si en Jordi fos ara aquell jove de 21 anys, no tenim cap dubte que militaria a Arran. Si el present és lluita, el futur és vostre!

Bon viatge per als guerrers / que al seu poble són fidels. El millor homenatge, la victòria!

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans! Per tots els mitjans, visca el poble i visca la terra!

CUP
Marc Muñoz, germà de Gustau Muñoz
Josi Llorenç, mare d'en Jordi
Arran
Endavant (OSAN)

Replegament per dalt; sacsegem per baix

Mentre Vox celebrava la pujada electoral, Ciutadans plorava la derrota i el PP assumia que no tenia cap majoria alternativa, PSOE i Podemos van anar per feina. Ben segur, aquesta ja estava feta (durant els mesos previs de negociació) i la segona volta electoral donava peu a posar en marxa la maquinària del pacte electoral sense pressió.

Mirem primer, quin panorama ens deixa el resultat del 10N, per després passar a les propostes. El PSOE va forçar eleccions amb l’esperança –i suposem que amb alguna que altra enquesta– de millorar resultats. No ha estat així. Podemos, tampoc ha millorat resultats, i aquesta legislatura serà, a falta de crosses fiables, d’una inestabilitat important. Li caldrà sumar vots de les forces perifèriques per tenir una mínima majoria d’investidura i de pressupostos. El DragonKan del tripartit semblarà un trenet txu–txu, al costat d’aquest Govern.

A l’oposició, hi passaran coses. La primera i més important és que la pujada de Vox –també als Països Catalans– fa impossible que el PP faciliti una investidura de Sánchez a canvi de renunciar al suport i programa conjunt amb Podemos. Si ho fes, el perill del «sorpasso» de la formació ultra els podria trencar les aspiracions de creixement. Vox ha esdevingut la gran guanyadora. No només de la nit electoral, sinó de la campanya en general. Ha aconseguit escorar encara més a la dreta tota la política institucional de l’Estat, simplement plantejant un programa polític desacomplexadament antifeminista, anticatalà i racista. Cap altre força política ni de dretes ni d’esquerres s’atreveix a parlar al seu electorat d’acord amb un programa polític de màxims. Prenguem-ne nota per al futur.

Aquesta tibada cap a la dreta ha suposat, no només que C’s s’hagi desinflat i que el PP segueixi mantenint el 155, l’aplicació de la Llei de seguretat nacional i els dos «ous durs» que diria Grouxo, sinó que el que ha passat encara és més rellevant quan mirem a l’altra banda de la bancada parlamentària. Podemos, aquell partit nascut a rebuf del 15M, que havia d’impugnar l’statu quo, tombar el règim del 78, renovar la Constitució, encapçalar el republicanisme i ser alternativa al PSOE… Aquest Podemos, avui, és el garant més important de la Constitució, de la monarquia i del règim del 78, com a mal menor davant l’amenaça que tot marxi encara més a la dreta. Com sinó hem d’entendre que el pacte electoral no tombi la reforma laboral, la Llei mordassa o es plantegi un horitzó de llibertats civils i polítiques en clau democràtica? La derrota política d’aquesta esquerra de saló ja s’ha donat abans de constituir-se en Govern.

I aquí entrarà el pressing en joc. Si bé les formacions del pacte per antonomàsia –PNB, Coalición Canària, etc.– ja deuen tenir els seus dossiers a punt per mantenir quotes de poder i contrapartides, caldrà veure com es resol la qüestió catalana, és a dir, caldrà veure fins a quin punt ERC i PdCat, poden tancar des de dalt allò que el poble ha obert des de baix. I és que als Països Catalans el PSOE i les seves franquícies han fet bé els deures. Hi han anul·lat qualsevol albir de canvi a les institucions que arreu del país van conquerir Podemos i les seves franquícies locals. Ni Compromís ha sumat més vots amb el pacte amb Errejón, ni al Principat Assens ha mobilitzat ningú que ja no l’haguès votat abans. La jugada mestra de Barcelona ciutat i el pacte de Valls-Collboni-Colau han posat les cartes sobre la taula. A les Illes, l’abstenció ha estat més alta del que és habitual, i ho ha estat arreu del territori. Queda doncs la incògnita de saber si el pacte que ara s’està travant entre ERC i PSOE és només un acord puntual o l’inici d’una nova onada d’intercanvi de cromos. Estabilitat ara, facilitar govern estatal o qui sap si en un futur d’estabilitat a Catalunya per a un govern de Republicans i Comuns amb l’abstenció de Socialistes, o qualsevol altre fórmula on prevalgui els interessos de l’IBEX per sobre de la majoria treballadora. La Llei Aragonès com a exemple, les actuacions dels Mossos d’Esquadra a cada desnonament com a constatació, els dinars de Fainé el vicepresident i les fotos de Rufián de compadreo amb Vox com a tragèdia.

Davant d’aquest panorama aparentment desolador, no podem perdre de vista els nostres històrics i legítims objectius polítics. Però no perdre l’objectiu no vol dir llençar proclames als quatre vents i que segons com bufi es facin realitat. Avui més que mai tenim la certesa de que la CUP no pot bloquejar res a Madrid, sabem que el canvi que ens va vendre Podem no vindrà mai de la seva mà; avui més que mai sabem que el sobiranisme de matriu autonomista no té plantejat cap embat per fer valer l’1 d’octubre. Serà, doncs, hora de llençar un veritable programa polític que posi la vida –i les condicions materials per a què aquesta flueixi– al centre de la política, de manera desacomplexada, sense por a parlar de nacionalitzar, expropiar, redistribuir riquesa, apujar salaris, baixar hores de treball, pujar pensions i baixar edat de jubilació, dissoldre cadascuna de les Brimos que ajuntaments i governs autonòmics envien a colpejar-nos quan defensem els nostres drets. Fer valdre el programa feminista d’unitat popular que en les darreres mobilitzacions ha posat en relleu el feminisme de classe, seguir organitzades als barris, allà on cal defensar cada habitatge, cada lloc de treball, el dret a l’educació, la mobilitat o la sanitat. I fer-ho des de l’efectivitat, no només des de la dialèctica. La dialèctica ens servirà, però, per a articular una alternativa nacional de base local. Pensar i actuar en l’àmbit local, amb un horitzó nacional de Països Catalans que ens consolidi el contrapoder popular, enxarxat i organitzat. Ni és fàcil, ni serà ràpid, però cap a la llibertat no hi ha dreceres: la lluita és l’únic camí.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 02/12/2019

Endavant Sant Andreu denuncia la posició d’ERC

ERC es troba actualment negociant per donar suport a la formació d’un govern de coalició entre el PSOE i Podemos a l’estat espanyol. És una negociació que ja des de l’inici ha partit de posicions que ni tan sols s’acosten a les demandes que la majoria del poble català fa més de 2 anys que expressa reiteradament.

La formació de govern entre tots dos partits espanyols pateix greus deficiències en el pla social, ja que ni tan sols es qüestiona revertir les múltiples agressions, que en qüestions tan vitals com treball, sanitat o habitatge massacren contínuament a la classe treballadora. En aquest sentit, tampoc no creiem que es pretengui donar resposta a les qüestions que en el pla nacional es plantegen des del moviment sobiranista i que afecten de retruc el conjunt de la nostra nació.

Creiem que l’independentisme ha de denunciar de manera rotunda les posicions que ERC defensa en aquesta negociació, com el fet de donar suport a un govern a Espanya sense els mínims exigibles, que són un referèndum d’autodeterminació i una llei d’amnistia per a tots els presos polítics i exiliats. Donar suport a un govern espanyol, hereu del règim del 78, sense aquests mínims hauria de ser impensable, implantejable i imperdonable en cas que es dugui a terme. L’avenç popular que necessitem per millorar les nostres condicions de vida com a classe treballadora no vindrà de la consolidació del règim, sinó, ben al contrari, de la seva inestabilitat.

Des d’Endavant Sant Andreu ens hem proposat no deixar de recordar a ERC la lliçó que hem après els darrers anys i mesos. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.

L’estat espanyol és irreformable i no hi ha negociació possible. Però ERC negocia prebendes com a partit que vol fer-nos passar com a beneficioses per al poble. Així mateix, l’autodeterminació no és negociable sota cap escenari. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.

Celebrem i agraïm que les accions realitzades hagin tingut el ressò desitjat. Com sempre hem dit, ni la repressió pot ser l’excusa per evitar la crítica política, ni la crítica política pot ser l’excusa per inhibir-se de la mobilització antirepressiva. Nosaltres ens solidaritzem amb totes les preses polítiques sense mirar-los el carnet del partit, però sí que observem amb atenció l’acció dels partits polítics: ERC forma part d’un govern amb JxC que exerceix una repressió brutal que fins i tot arriba a demanar presó preventiva per a l’independentisme popular.

Avui comença la seva legislatura; la nostra lluita continua, als espais feministes, per una sanitat de qualitat per a tots, en defensa d’un habitatge digne, per a la construcció de la unitat popular als Països Catalans. No hi ha dreceres cap a la llibertat, la lluita és l’únic camí.

Sant Andreu de Palomar, 3 de desembre de 2019