Endavant Ponent critica que l’Ajuntament de Castelldans animi als veïns a denunciar qualsevol possible ocupació

Davant del ban difós per l’Ajuntament de Castelldans, a través del qual convida a denunciar possibles ocupacions d’habitatges:

1. Lamentem el to alarmista utilitzat per l’Ajuntament. En el ban, l’Ajuntament convida a les veïnes a fer de policia de balcó animant a denunciar davant els Mossos d’Esquadra afirmant que “les primeres 24 hores són crucials per fer-los fora. Passades les 24 hores treure’ls és molt difícil”. En qualsevol cas es requereix un ordre judicial per accedir a l’interior d’un habitatge i per a procedir al seu desallotjament. Alhora, moltes d’aquestes persones no disposen de permís de residència i treball i, per tant, una simple identificació policial pot conduir a un procediment sancionador d’estrangeria que pot acabar, fins i tot, amb la deportació.

2. Recordem el context d’aquestes ocupacions: manca d’alternatives habitacionals i misèria. Entenem necessari recordar que moltes d’aquestes ocupacions es produeixen per part de persones migrants que es desplacen per treballar durant la recollida de fruita en la campanya d’estiu. L’ocupació sovint és el seu últim recurs per disposar d’un habitatge temporal davant la negativa dels propietaris a llogar-los-hi, de la negativa o impossibilitat de pagesos per oferir-los allotjament, o de la inexistència d’albergs municipals, denunciada per col·lectius com la Plataforma Fruita amb justícia social davant la inacció institucional.

3. Defensem el dret a l’habitatge universal com a dret fonamental bàsic i lamentem que en plena de crisi sanitària i pocs dies abans de l’inici de la campanya de recollida de fruita, només es s’abordi la falta d’habitatge per part d’un col·lectiu vulnerable utilitzant la via punitiva, enlloc de buscar recursos habitacionals per mitjà de serveis socials o qualsevol altre recurs públic.

Lleida, 13 de maig de 2020

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Després de setmanes de crisi sanitària per la COVID-19, apareix amb cada vegada més duresa la crisi econòmica i social que el capitalisme arrossegava des de fa mesos, i que amb l’efecte del coronavirus serà més profunda i accelerada del que podia semblar.

Durant aquestes setmanes, els governs dels estats espanyol i francès han posat un cop més els interessos del poder econòmic davant els del poble i la seva salut. Hem patit el retard en l’aturada de l’activitat productiva i l’obligació de treballar sense els equips de protecció. Hem patit les conseqüències de privatitzacions i retallades en sanitat de les últimes dècades. Hem patit la situació d’extrema precarietat de les residències. Hem patit la incapacitat de produir equips de protecció mentre les empreses de sanitat privada presentaven ERTOs i especulaven amb les proves de detecció de la COVID-19 i amb mesures de protecció. En definitiva, hem viscut i patit la fallida del capitalisme com a sistema per protegir la vida. I en aquest context de crisi, els governs autonòmics s’han demostrat un cop més buits de tota sobirania, i fins i tot, en moments en què la vida i la salut estaven en joc, s’han limitat a gesticular i veure com podien aprofitar l’ocasió per créixer electoralment.

En el camp econòmic i social, no s’han aplicat mesures per pal·liar la crisi sobre les classes populars com la suspensió de lloguers i de subministraments, o la prohibició d’acomiadaments. Al contrari, la gestió de la crisi ha respost un cop més als interessos de les elits i es basa a intentar salvar el sistema econòmic en fallida a través d’un procés d’endeutament massiu que deixarà en una posició d’esclavitud les institucions públiques i les classes populars.

Alhora, el caràcter patriarcal i classista dels estats s’ha accentuat amb el confinament i la por econòmica, i ha obligat milers de dones a conviure amb els seus agressors en pisos minúsculs les 24 h del dia. I també ha posat sobre l’esquena de les dones treballadores la cura dels infants, de la gent gran i de persones dependents que els actuals serveis públics són incapaços de protegir.

Un govern centrat en el benestar de la població hauria convertit la situació d’excepcionalitat en una oportunitat per revertir tots aquells elements estructurals que prioritzen el benefici econòmic davant la vida, començant per la nacionalització de la sanitat privada. En canvi, l’estat espanyol ha convertit l’excepcionalitat en una oportunitat per reforçar la centralització i la militarització de les institucions, del discurs i dels carrers intentant crear un context bel·licista i exaltant el nacionalisme espanyolista per dificultar la crítica i silenciar la dissidència. Les rodes de premsa diàries amb els representants de les forces d’ocupació fent proclames patriòtiques i enumerant les sancions diàries, i amb l’ocupació física dels nostres carrers per part de militars i cossos policials, creen una autèntica imatge de control social de la societat amb un fort caràcter autoritari. L’estat es prepara per defensar els interessos de les oligarquies davant el descontentament social per la gestió de la crisi sanitària.

Ara parlen d’un retorn progressiu a la normalitat. Una normalitat construïda al servei de l’oligarquia per seguir acumulant riquesa mentre les classes populars acumulem precarietat, temporalitat, desnonaments i retallades en drets socials, polítics i civils. Per a les classes populars, la normalitat era el problema. La normalitat és la destrucció constant del nostre territori i la contaminació de l’aigua i l’aire. La normalitat és no saber si arribaràs a final de mes, és no saber si podràs pagar el lloguer, si podràs encendre la calefacció a l’hivern o si podràs treballar alguna setmana al mes. Normalitat és que el masclisme sigui sistèmic i corri indemne per totes les facetes de la nostra societat, són els centenars de dones assassinades pel terrorisme patriarcal i la violència sistèmica que sofreixen totes.

Parlen de reconstrucció i s’obliden de dir que allò que volen reconstruir és el règim que nosaltres combatem. Parlen de pau social perquè saben que aquest moment de debilitat i crisi és també una oportunitat per a nosaltres, les classes populars, si ens alcem i prenem les regnes del nostre futur. Perquè nosaltres sabem que el futur està obert i depèn de nosaltres, les classes populars i la capacitat que tinguem d’organitzar-nos, alçar-nos i lluitar. Fem d’aquest període greu l’oportunitat de generar una revolta popular per tombar el règim i avançar amb l’autodeterminació i la independència cap a un procés de transformació socialista i feminista.

La canalització de la ràbia, el descontentament i les mobilitzacions cap a posicions rupturistes, i l’articulació d’un bloc d’Unitat Popular han de ser la prioritat els pròxims mesos arreu dels Països Catalans. Per poder plantejar un embat al règim, fins que la vida valgui la pena.

  • Cridem a recuperar els carrers, a plantejar des d’ara la resposta a la crisi del capitalisme.
  • Cridem a generar mobilitzacions als nostres barris, ciutats i pobles.
  • Cridem a respondre als abusos dels governs, a les ocupacions policials i militars dels nostres carrers.
  • Cridem a assenyalar els culpables de la nostra precarietat.
  • Cridem a visibilitzar el patriarcat i la seva violència sistèmica, a alçar la veu, perquè ens volem vives i amb vides dignes.

Ara, més que mai, parlem amb les veïnes i companyes, cuidem-nos i enfortim llaços comunitaris. Compartim les pors i les esperances, compartim la ràbia i la lluita, i així serem l’alternativa.

Endavant fem una crida a recuperar els carrers i revifar la brasa de la lluita. L’hivern s’acaba i la primavera s’obrirà pas arreu!

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

11 de Maig de 2020

Països Catalans

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Una vegada més, s’evidencia que als Països Catalans hi ha una contradicció entre la pugna dels governs autonòmics amb l’espanyol i la sobirania real de la classe treballadora, entesa com la possibilitat de construir una societat que prioritze la vida per damunt del capital.

Aquesta vegada el conflicte ha saltat amb la decisió del govern espanyol de no donar pas al conjunt del País Valencià a la Fase 1 de la desescalada. Tot i que, evidentment, s’han de tindre en compte els criteris poblacionals en aquesta decisió, i que la realitat diversa de les nostres comarques va molt més enllà de les capitals de les seues províncies, cal fer una sèrie de consideracions al voltant de la decisió:

  • És evident que no respon a criteris tècnics vinculats a la salut pública de les valencianes, sinó polítics. Als qui sabem, però, de la indestriabilitat entre els conflictes nacional i de classe, no ens ha sorprès. Enmig d’una ofensiva recentralitzadora sense precedents, iniciada fa anys a una part del nostre país i aguditzada ara amb la crisi del coronavirus i el desplegament militar i policial, el govern espanyol no està disposat a premiar ningú que avance cap al mínim exercici autònom de competències sense prèvia consulta al mateix govern. Malgrat que siga del seu partit.
  • D’altra banda, observem amb sorpresa les reaccions d’indignació dins del mateix partit, el PSPV, així com de la coalició Compromís. Les mateixes formacions polítiques que actuen com a crossa indispensable per al sosteniment del capitalisme patriarcal a l’estat espanyol. Les que han apostat des de fa temps per l’obediència deguda i per ofrenar noves glòries a Espanya limitant la seua acció en defensa de les treballadores valencianes a demanar les molles del finançament i a la gestió institucional del capitalisme i el patriarcat. Ara mostren indignació perquè efectivament, jugar a ser l’alumne bo de l’Estat no funciona.
  • No sabem, però, si, a conseqüència de les pugnes partidistes i la disputa de competències entre governs, aquesta decisió serà revertida amb més o menys celeritat. El que sí que podem denunciar és la injustícia que la nostra sobirania reste en mans dels tractes de favor partidistes i la resolució de votacions a Madrid, siga quin siga el govern autonòmic que ho gestione.
  • Així mateix, queda demostrada una vegada més la incapacitat de l’esquerra espanyola articulada al voltant de Podemos, que segueix defensant acríticament cadascuna de les decisions dels qui legislen avantposant el capital enfront de les nostres vides. No entenen que la naturalesa d’un estat que ha estat històricament fossa comuna de pobles i de nacions exigeix l’articulació de projectes de lluita que es contraposen a la seua idea d’una única nació on legislar del centre a la perifèria. Des de l’internacionalisme, construïm un futur que avantpose les nostres vides enfront del capital, construïm un país amb sobirania i independència, construïm socialisme i feminisme als Països Catalans.

Per a Endavant, el camí passa per plantejar una estratègia comuna d’Unitat Popular per al conjunt de la classe treballadora als Països Catalans. Aquesta no és una opció política més, sinó l’única alternativa per a les qui sabem que les autonomies són una peça buida de sobirania real en l’engranatge de la maquinària capitalista de l’estat espanyol.

 

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) 9 de maig de 2020

València, Països Catalans

Propostes d’Endavant Barcelonès per tal que la crisi no la pagui la classe treballadora de la ciutat

Des de l’inici dels protocols de confinament, a la ciutat de Barcelona s’han accentuat les desigualtats, ja de per si molt profundes. Moltes més persones que abans de la crisi estan tenint problemes per pagar el lloguer i els serveis i aliments més bàsics, i, alhora, està creixent de manera dràstica el nombre de persones a l’atur. Tot això en una ciutat on el cost de la vida està clarament desajustat respecte a les rendes de la població. Lloguer, serveis i aliments s’enduen la major part del salari de les treballadores.

Si bé una pandèmia global és un fet sobrevingut per al qual una societat difícilment pot estar preparada al 100%, sí que hi ha factors que n’atenuen els efectes sobre la classe treballadora. Aquests efectes de la pandèmia poden ser amplificats o minimitzats en funció del context.

A Barcelona, aquests dies hem vist com la manca d’estructures i serveis de titularitat, provisió i gestió pública han reduït la capacitat municipal per combatre els efectes de la pandèmia:

  • S’ha negociat amb la patronal de pisos turístics la cessió d’immobles a canvi d’un preu per nit abusiu. I encara més si tenim en compte que són immobles que ara mateix estan aturats, no produeixen cap renda als seus propietaris i han vist en la necessitat i l’erari públic una oportunitat per reduir les seves pèrdues.
  • S’ha demanat ajuda a l’exèrcit per confinar els sensesostre de la ciutat mentre es tancaven recursos municipals externalitzats que donen servei a aquestes persones.
  • S’ha renunciat a decretar els hotels com a equipaments d’interès públic per tal de donar sortida a l’emergència habitacional, aguditzada durant aquesta crisi.
  • La manca de recursos municipals ha impedit la distribució porta a porta d’aliments a les persones més necessitades.
  • La situació d’externalització de les residències de gent gran, la infradotació i la precarietat material en què es troben les han convertides en trampes mortals per a les persones que hi viuen, fins al punt que s’han hagut d’executar plans de contingència i evacuació.
  • L’escletxa digital per qüestions socioeconòmiques ha deixat les persones més pobres doblement aïllades, per manca d’infraestructures de telecomunicacions públiques i per impossibilitat d’accés a dispositius digitals. Això també està marcant el dret a l’educació de molts infants i joves.
  • S’han negociat exempcions d’impostos amb el lobby hoteler i de restauració sense cap mena de filtre, mentre les ajudes a les treballadores estan condicionades per multitud de variables.

És en aquest context que Endavant OSAN-Barcelonès considerem que cal modificar de manera urgent i dràstica els capítols d’ingressos i despeses dels pressupostos municipals, acompanyat de mesures ambicioses que donin veritable resposta a les necessitats i drets de la classe treballadora de la ciutat:

  • Executar un pla de xoc que permeti municipalitzar tots els serveis públics de la ciutat, incloent-hi tot el personal laboral vinculat a aquests serveis, limitat en el temps.
  • Cobrar a l’església tot allò que s’estalvia de pagar en concepte d’Impost de Béns Immobles, i amb caràcter retroactiu de 5 anys.
  • Revisar tots els contractes de patrocini d’esdeveniments impulsats per privats i destinar aquestes partides a mesures socials.
  • Tombar les llicències d’habitatge d’ús turístic i obligar els tenidors a destinar-les a habitatge de primera residència. Amb aquest objectiu, als immobles sense ocupació contractual se’ls aplicaran taxes municipals dissuasives.
  • Reduir els sous dels càrrecs electes i de lliure designació a 2,5 el SMI i eliminar càrrecs de lliure disposició al servei dels partits sota altres designacions legals.
  • Garantir la gratuïtat del transport públic durant i després del període d’estat d’alarma per a tota la població. Aquesta mesura és ara especialment necessària, en un context de crisi econòmica que es preveu llarg en el temps.
  • Obligar Agbar a no cobrar al veïnat de Barcelona els rebuts de l’aigua corresponents al període confinament. Posar en marxa tots els procediments per municipalitzar el servei de l’aigua.
  • Iniciar tots els procediments necessaris per constituir una funerària pública amb prou capacitat per donar servei al veïnat de la ciutat que en sol·liciti el servei.
  • Garantir el subministrament, el funcionament i la distribució del banc d’aliments sense necessitat de la intervenció d’estaments privats o eclesiàstics en el seu recorregut.
  • Dedicar el pressupost necessari a la implantació d’una xarxa de telecomunicacions municipals que garanteixi la connectivitat a totes les llars de la ciutat per tal de garantir la independència respecte de les operadores privades.
  • Fer front, amb la resta d’administracions, per a la supressió de lloguers i hipoteques a la ciutat durant el període l’estat d’alarma. Per tant, considerem insuficient qualsevol moratòria que impliqui aquests pagaments més endavant i en demanem la supressió.
  • Expropiar els pisos buits de la banca i dels grans tenidors per augmentar el parc d’habitatge públic de la ciutat, i així fer front a l’agudització de la crisi habitacional que es viurà a la ciutat.
  • Conjuntament amb la resta d’administracions implicades, establir un pla de xoc per a la formació i l’ocupació públiques enfocat a reconvertir laboralment i internalitzar les persones que s’hagin quedat sense feina a causa de la fallida d’empreses privades.
  • Fer front, amb la resta d’administracions, per garantir ordres d’allunyament en tot l’episodi d’emergència en cas de denúncia de violència masclista. Cap dona convivint amb el seu agressor.

Ni pactes d’estat, ni pau social! Contra la reconstrucció del règim: organitzem-nos per canviar-ho tot!

Ni pactes d’estat, ni pau social

Contra la reconstrucció del règim

Organitzem-nos per canviar-ho tot

 

Enmig d’una crisi sanitària causada pel virus Covid-19 que ha causat la mort de milers de persones, sovint les persones més vulnerables de la nostra societat per la seua avançada edat i per les condicions de pobresa en les quals viuen. Hem vist un sistema que ha precaritzat i privatitzat durant anys uns serveis públics, amb treballadores que ara ens deixem la vida per tenir cura de les persones malaltes, de les que més necessiten ser ateses, curades i cuidades. Hem vist les mentides dels serveis gestionats per empreses privades que no han dubtat en estafar a persones amb por de contagiar una malaltia que pot ser mortal, que ens han acomiadat a milers de treballadores sociosanitàries en el moment que més falta féiem, que no han posat ni una desena part de l’estructura que exploten al servei de tot el poble.

Enmig d’una crisi social, hem vist com desenes de milers de treballadores érem acomiadades per assegurar que els grans empresaris no perderen els seus privilegis i les seues riqueses obscenes. Hem vist com el sistema econòmic posa en mans dels bancs, una altra vegada, la clau dels recursos econòmics, una vegada més pretenen que les de sempre paguem el cost de la crisi, una vegada més les pèrdues empresarials se socialitzen, quan mai han socialitzat els guanys, perquè els rics continuen sent rics. Hem vist com milers de treballadores hem superat les pors i les traves i seguim treballant en els sectors essencials i organitzant-nos en xarxes de suport mutu, fent una vegada més visible la màxima, que sols el poble salva el poble. Hem vist com l’economia capitalista val més que les vides de les treballadores, per això ens envien a centenars de milers de persones a fer feina en sectors no essencials, posant en perill les nostres vides, les de les persones amb les quals convivim i en definitiva a tot el poble.

Enmig d’aquesta crisi política hem vist com un govern que es defineix d’esquerres és incapaç de plantar cara als dictats de l’IBEX-35 per posar les vides de les persones per damunt dels seus interessos privats. Hem vist la falsedat quan es parlava de posar el sector sanitari privat en mans públiques o de prohibir els acomiadaments. Hem verificat que un govern d’esquerres a l’estat és incapaç de rompre els esquemes que van fundar el règim del 78 i que les solucions que proposen impliquen militaritzar els nostres carrers i defensar la impunitat policial, generar un endeutament que acabarem pagant amb retallades socials i iniciar uns nous pactes d’estat per garantir l’ordre, blindar el poder i mantenir la pau social.

Ja no queden molles a repartir!

El règim del 78 és incapaç de repartir cap riquesa i les estructures de l’estat són incapaces de garantir cap seguretat als sectors més empobrits. Perquè cada dret i cada victòria pel poble, l’haurem d’arrabassar de les mans del règim i del capital. L’única opció per a una eixida d’aquesta crisi a favor dels interessos de la classe treballadora, de la majoria social, és l’autoorganització i la construcció d’un poder popular per trencar amb aquest règim i apropiar-nos col·lectivament dels recursos productius.

Només hi ha una opció.

  • Organitzar-nos per canviar-ho totOrganitzem-nos, perquè els estats espanyol i francés són incapaços de garantir drets i vides dignes a les classes populars dels Països Catalans. Perquè la independència és l’única via per recuperar la sobirania econòmica i política. Perquè l’autodeterminació és la via per conquerir el poder per part de les classes populars i construir un futur digne pels Països Catalans.
  • Organitzem-nos per construir el socialisme, per posar l’economia al servei de les persones. Per tenir uns serveis públics sense interferències privades, per garantir vida digna a totes les persones. Per posar sota control popular els principals sectors de l’economia. Per repartir el treball i la riquesa i que tothom tinga pa i casa.
  • Organitzem-nos per fer una república feminista, perquè el patriarcat és un sistema que oprimeix a les dones, que som més del 50% de la població i que per tant, no som una part del poble, som el poble. Per acabar amb la violència sistèmica que s’exerceix contra les dones. Per socialitzar totes les tasques de cures i fer una economia que estiga al servei de la vida. Perquè el feminisme és per canviar-ho tot i la via per unir a tot el poble i acabar amb totes les opressions.

Perquè cap pacte d’estat ha significat més llibertat dels Països Catalans.

Perquè la pau social només ha empitjorat les vides de les treballadores

Perquè reconstruir el règim significa seguir ofrenant glòries a Espanya

Perquè volem el pa sencer. Organitzem-nos per canviar-ho tot.

 

25 d’Abril de 2020

Països Catalans

 

 

#COVID19 Contra la violència obstètrica

Contra la violència obstètrica: en temps de propagació de pandèmia del coronavirus també lluitem per una atenció als parts respectada!

Les recomanacions de l’OMS en el moment actual de propagació de la malaltia COVID-19 no han canviat respecte a les que havia anat promovent en condicions d’absència de pandèmia. Segueixen preveient que el tipus de part ha de determinar-se de manera personalitzada i d’acord amb les preferències de la dona i de les indicacions obstètriques.

Aquestes recomanacions consisteixen en tot això: que es respectin els drets de les embarassades; que puguin parir acompanyades de la persona que desitgin; que s’estableixi una comunicació clara per part del personal sanitari, segons la qual s’informi prèviament i es doni lloc al consentiment informat davant de qualsevol intervenció mèdica; que es disposi de diferents recursos per a la mitigació del dolor segons la voluntat de l’embarassada, que es promogui el contacte pell amb pell amb el nadó després del naixement, s’evitin les separacions (fins i tot en cas d’infecció de la mare) i s’acompanyi la lactància materna, si així ho desitja la mare. A més, en aquests moments l’OMS segueix defensant el part vaginal com a primera opció i descarta la pràctica de cesària o instrumentalització justificant-se en el perill provocat per la propagació del virus, també en el cas de les dones que s’han infectat.

Evidentment, promou l’adaptació de mesures que s’adaptin al context extremant les precaucions higièniques per evitar el contagi.

Malgrat aquestes directrius de base, arreu del territori s’estan produint diverses situacions contràries a aquestes recomanacions (tot i que difereixen entre territoris i centres sanitaris) Totes aquestes modificacions de protocols s’estan fent sense cap base científica. Si els drets de les dones en els parts ja estan generalment molt menystinguts, s’aprofita qualsevol situació per retallar-los encara més.

Algunes de les situacions detectades arran de la crisi de la COVID-19 són:

  • Anul·lació de cursos de preparació al part, tot i que en molts CAP s’han començat a reprendre en format online i oferint acompanyament telefònic.
  • Intimidacions per part de cossos policials a dones que s’estaven desplaçant per realitzar els controls mèdics d’embaràs, al·legant que el fet d’estar embarassada no justifica el desplaçament al no ser un col·lectiu de risc, malgrat la presentació de la documentació de la cita mèdica.
  • Promoció de pràctiques de separació de mares i nadons, que desaconsellen la lactància materna contra la voluntat de la mare, quan hi ha evidències científiques que aquesta pràctica protegeix d’infeccions, fet que, en moments de contagi, esdevé un factor de protecció.
  • Prohibició de la presència d’acompanyants, tant en les visites de seguiment com en el moment del part, tant a les zones de dilatació i paritoris com a les habitacions durant l’estada al centre sanitari.
  • Insuficiència d’equipament, fet que ha promogut que en alguns hospitals, com a Vila-real i Castelló, prop d’un centenar de dones hagin hagut de parir sense anestèsia epidural per la saturació de l’equipament mèdic i la manca de personal.
  • Augment d’induccions i programacions de cesària, amb l’augment de risc de contagi que suposa per a una persona sana haver d’estar més hores de les estrictament necessàries en un centre sanitari, un dels focus principals de contagi.
  • Augment de pràctiques instrumentalitzades per acurtar els expulsius, amb augment de conseqüències i seqüeles físiques sobre el cos de les dones, i també emocionals, les que aquestes pràctiques ja corren el risc de provocar de per si.

La crisi de la COVID-19 ha demostrat, de nou, que “retallar la sanitat mata” i que cal lluitar per uns serveis públics de qualitat. A més, ja fa temps que sabem que en els contextos de crisi s’accentuen les desigualtats, la pèrdua de drets i les situacions de violència masclista, i s’adopta, en aquests casos, la forma de la violència obstètrica. Volen vendre unes mesures que, sota el supòsit de salvar-nos la vida, comporten greus conseqüències sobre els cossos i vides de les dones.

Cal evitar la normalització i justificació d’experiències que poden produir seqüeles físiques i emocionals en dones i infants a curt i llarg termini. Que aquesta crisi que ja estem pagant els de sempre no s’acarnissi sobre les dones i no esdevingui una excusa per fer tirar enrere conquestes de drets, fruit de dècades de lluita contra la violència obstètrica i en defensa dels drets de les dones per part de llevadores, metgesses, advocades i mares organitzades.

La lluita col·lectiva obté resultats, i tenim com a exemple el fet que la conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat valenciana van haver d’aixecar, 4 dies després d’haver-la establert, la prohibició de l’entrada d’acompanyants als parts als centres sanitaris del País Valencià, gràcies a la pressió del Consell d’infermeria i l’Associació de Comares. També n’és un exemple el fet que la Fundació Althaia que gestiona l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa s’hagi de replantejar aquesta mateixa prohibició per tota la pressió que està rebent.

Optem per la lluita col·lectiva a través de plataformes i associacions que pressionin les institucions, perquè no es pot traslladar la responsabilitat de defensar-se i fer prevaler els seus drets individualment a les dones embarassades. En aquest sentit, algunes idees que seria interessant poder articular a través de les xarxes de suport i plataformes de defensa dels serveis públics, entre altres espais, poden ser: suport i acompanyament a l’hora de redactar i lliurar les queixes, organitzar-les i vehicular-les des dels grups preparatoris al part, buscant suport d’altres dones i familiars, així com de les llevadores.

Sense perdre això de vista, aportem alguns recursos que poden ajudar les dones embarassades i acompanyants a transitar les dificultats que s’afegeixen en aquest context en una situació que en condicions normals ja requereix acompanyament i escalf:

Informa’t i coneix els teus drets:

Pots consultar diferents informes en relació amb les pràctiques hospitalàries, informació actualitzada i recursos sobre l’embaràs i l’estat d’alarma en nombrosos portals, entre els quals destaquem els de les següents associacions, que duen a l’esquena anys de feina en la defensa d’un part respectat:

  • El Parto es Nuestro (àmbit estatal): https://www.elpartoesnuestro.es/
  • Associació Catalana de Llevadores (Principat): https://www.llevadores.cat/publicacions/covid-19
  • Dona Llum Associació per un part Respectat: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Insisteix en els teus drets!

  • Redacta un document de pla de part per manifestar la teva voluntat en relació amb el part, la seva atenció i les intervencions que se’n puguin derivar. Molts hospitals ofereixen el seu propi model. També pots consultar els models penjats a les webs de les associacions esmentades.
  • L’associació de Llevadores del part a Casa de Catalunya posa a disposició, a través de la seva web, un consentiment informat amb un resum de les recomanacions dels organismes internacionals per exigir que es respectin els drets de les dones embarassades en el context d’estat d’alarma. Aquest document es pot presentar juntament amb el de pla de part, i es pot trobar en el següent enllaç:

Documento Informativo y legal para imprimir y llevar al parto

  • Al centre sanitari: Busca llevadores i altres professionals que et transmetin confiança, t’informin degudament abans de cada procediment i esdevinguin aliades per fer valer els teus drets i voluntats.

 

Si has donat a llum recentment i has rebut una mala praxis:

Denuncia la situació! Les associacions i col·lectius que hem anomenat han posat en funcionament diferents formularis de reclamació per presentar a les autoritats pertinents a través de les seves pàgines web. Destaquem el que es pot descarregar a la pàgina de Dona Llum a través del següent enllaç: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Altres recursos, davant la manca d’informació i anul·lació de cursos de preparació:

  • L’Institut Català de la Salut ha penjat al seu canal de Youtube 12 vídeos sobre la preparació per al naixement i el puerperi si no hi ha possibilitat d’assistir-hi presencialment.
  • L’Associació Catalana de Llevadores les ha penjat totes a la seva pàgina web, juntament amb les càpsules formatives realitzades per l’equip de llevadores del Centre de Naixements de l’Hospital de Martorell: https://www.llevadores.cat/preparacio-naixement
  • Les Comares de Marina Baixa (País Valencià) també posen a disposició de qui ho sol·liciti càpsules de formació. Cal escriure a: matronasmarinabaixa@gmail.com
  • L’associació de Llevadores de Part a Casa també han posat en funcionament un servei d’acompanyament diari per part de llevadores voluntàries a través de correu electrònic, telèfon i WhatsApp. Pots consultar-ho a la seva web: https://llevadorespartacasa.org/
  • Comparteix la teva experiència amb companyes que estan a l’etapa final de l’embaràs.

Sobretot, recorda que no estàs sola! Busca suports i organitza la resposta!

CORVID19 FEMINIST parir text maquetat

Retallar la sanitat mata

Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

Amb aquest article d’urgència per entendre a què ens enfrontem, l’Ainhoa i la Irati, infermeres i militants d’Endavant (OSAN) i de la COS Sanitat expliquen en profunditat quin és l’estat actual del sistema sanitari català i les conseqüències de les retallades i privatitzacions. Alhora, fan una aposta de futur per avançar cap a una sanitat de provisió, gestió i titularitat 100% pública.

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Que el coronavirus no és una grip comuna, ni que siga perquè ha vingut per generar una nova crisi amb un nou cicle d’acumulació a les economies globals i a transformar la geopolítica, és ja un fet. Quins efectes, però, pot tindre aquest virus sobre la nostra consciència de pertànyer a alguna cosa més que a una ciutadania difusa o a una nació capitalista? M’atrevisc a posar damunt la taula alguns apunts d’un virus amb classe:

1. El COVID-19 ha ressituat en el tauler de joc qui mou el món. I no, no són els empresaris que es vanagloriaven de la lliure competència, el lliure mercat i les lleis de l’oferta i la demanda fins que han necessitat (de nou) un intervencionisme que regule en favor dels seus interessos de classe. Resulta que el món el movem el personal sanitari, les netejadores, les caixeres de supermercat, reposadors, cuidadores (remunerades i no), educadores, estibadors, transportistes, treballadores del camp, repartidors de menjars i béns, i treballadors i treballadores fabrils. I aquest no és un poder ni simbòlic ni retòric. Ho estem vivint: si la classe treballadora ens aturem, el món s’atura. Som el motor de la humanitat.

2. El COVID-19 també ens ha dit que l’organització sindical no és una opció, és una necessitat per a garantir el dret a una vida digna. S’ha adreçat a la generació sense història, la de la crisi del 2008 i la que vindrà ara, per a dir-nos que cal recuperar la consciència de classe i que cal fer-ho des de l’organització en els sindicats combatius. Ha destapat, si és que encara no ho havia fet, el caràcter groc i servilista de les cúpules dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), i ha cridat també les seues bases sindicals a trencar en massa els carnets d’afiliats a qui ha venut els seus interessos per enèsima vegada i a autoorganitzar-se.

3. El COVID-19 ha vingut a parlar-nos del fet que, com sempre, les pitjors parades de qualsevol crisi són les dones de classe treballadora: perquè seran acomiadades de les feines més precàries sense contracte o de caràcter temporal (neteja o lleure), perquè patiran la major exposició al contacte amb persones contagiades (sanitàries i serveis socials), perquè pateixen més risc d’exclusió social, perquè són dones majors que viuen soles a les seues cases o perquè estan condemnades a confinar-se amb els seus maltractadors. I ha reforçat encara més les idees que des del feminisme anticapitalista es cridaven el passat 8 de març: que no hi ha feminisme dins del capitalisme.

4. El COVID-19 ha vingut també per a dir-nos que només una economia controlada, planificada i al servei dels interessos generals de la humanitat té la capacitat de respondre a qualsevol crisi (epidemiològica, climàtica, econòmica) i a posar la vida al centre, i no pas el capital. Ve a parlar-nos de la fragilitat del capitalisme neoliberal, de la diferència entre governar i tindre poder, i que només un projecte nítidament de caràcter socialista i feminista serà capaç de tornar a situar al centre de l’organització de la societat aquelles que produïm i reproduïm la vida.

5. El COVID-19 ha vingut a reforçar les idees dels comunistes que reivindiquem que la nacionalització d’uns sectors, l’expropiació d’altres per a la recuperació del que era nostre, la internalització de serveis i el control popular dels mitjans de producció són part del camí per assolir una societat lliure d’explotació. Sanitat pública i universal sense cap esfera privatitzada; internalització dels serveis de menjadors i neteja a tots els sectors de l’educació; expropiació de pisos als fons voltor i posada al servei de les persones que ho necessitem; lloguers socials; nacionalització d’empreses d’energia; banca pública, i sobirania alimentària. Potser no eren idees desfasades, potser no havíem vingut a menjar-nos cap xiquet, potser cal plantejar d’una forma honesta i decidida que aquells que encara ens venen somnis de reforma d’aquest sistema treballen per activa o per passiva al servei de la burgesia.

6. El COVID-19 sí que ha vingut a parlar de territoris: ha vingut a dir-nos que abans una, grande, libre e infectada que tancar Madrid quan concentrava més de la meitat dels contagis de l’estat. Ha vingut a col·lapsar el sistema sanitari de la classe treballadora madrilenya mentre que els qui podien fugien egoistament a les seues segones residències a la Mediterrània. Ha vingut a centralitzar recursos fins al punt de desabastar hospitals andalusos. Ha arribat per a parlar-nos del que som com a valencians i valencianes: la platja d’Espanya i Europa, un poble mancat de sobirania.

7. El COVID-19 ens explica també la fragilitat d’un model econòmic basat en la terciarització i el turisme. Ens diu qui hi ha realment darrere d’aquelles empreses (hoteleres, de restauració, de viatges) que “ens donen feina”. No veig els creadors de la turismofòbia inventant cap terme nou que descriga l’expulsió en massa de treballadores a l’atur. Tancaments, acomiadaments via ERTOs massius i novament un estat i una Generalitat que assumeixen la fallida fins que tot torne a la “normalitat”. Resulta que no era turismofòbia, sinó capitalismofòbia, com denunciaven encertadament Arran. Qui no ha fugit, per cert, i queda a la vora de les nostres costes? Els vaixells dels nostres pescadors.

8. El COVID-19 també ha vingut a desmentir els mites del feixisme, el racisme i la xenofòbia. Qui garanteix la cobertura de les necessitats de les persones sense llar, les veïnes que no poden fer la compra o assumeix la cura de les seues criatures? Les organitzacions feministes, veïnals, antifeixistes i populars coordinades mitjançant xarxes de suport mutu. Perquè ni tots remem en la mateixa direcció, ni la rojigualda ni l’himne alimenten ningú. Quina comunitat s’ha posat més al servei de les persones dels seus barris? La xinesa. A qui ha recorregut Llombardia per demanar medicaments i metges? A Cuba i a la Xina. L’internacionalisme novament s’ha demostrat que és no només la tendresa dels pobles, sinó la salvaguarda de les nostres vides.

9. El COVID-19 ens ha explicat també algunes coses sobre el dret a la llibertat i una vida amb dignitat. Perquè s’ha ensorrat aquell mite que parlava dels privilegis de les persones que viuen tancades a les presons, que no paguen i mengen debades, quan el dia 1 de confinament havíem d’eixir a cridar, cantar i ballar pel balcó. Perquè, si amb dos dies de coronavirus als mitjans de comunicació i encara sense estat d’alarma, havíem esgotat el paper higiènic als supermercats i havíem generat desabastament, això ens hauria de convidar a pensar quina societat és la que nega l’acollida de persones que fugen de la guerra i la fam, creuen la Mediterrània abocades a la mort i, quan arriben, són il·legalment tancades a Centres d’Internament per a Estrangers, acusades del delicte de sobreviure.

10. El COVID-19 ha vingut a dignificar-nos com a classe i a fer que ens semble insultant la quantitat de gent que se’n riu de nosaltres a la cara: la monarquia, que fa negoci a l’Aràbia Saudita mentre tenim un sistema sanitari a punt de col·lapsar per les retallades i la privatització del sector; Díaz Ayuso, que ofereix Telepizza als fills i filles de la classe obrera a Madrid; el suposat govern d’esquerres que legisla en favor de l’Íbex 35 i rescata novament les empreses que empobreixen i proletaritzen treballadors i autònoms, i els famosos que, des dels seus xalets, ens conviden a mantindre’ns en forma als nostres pisos.

I el COVID-19 ha vingut també a militaritzar els carrers dels Països Catalans i, de pas, els serveis d’emergències; a desplegar l’exèrcit per, gairebé literalment “matar moscas a cañonazos”; a situar en una lògica bel·licista, amb rodes de premsa encapçalades per alts comandaments militars, allò que és una crisi sanitària i epidemiològica. També ha vingut a aprovar i difondre tot un seguit de mesures i notícies impopulars, aprofitant que —bé per responsabilitat, bé per por, o per una barreja d’ambdues— romanem a casa sense —i cal atrevir-se dir-ho— poder exercir lliurement els drets d’associació, reunió, organització o manifestació. Que no se’ns oblide mentre que això dure, no siga cosa que en algun moment futur algunes d’aquestes mesures vulguen ser normalitzades sense cap epidèmia i llavors toque organitzar-se i desobeir. I que no se’ns oblide tampoc quan tot passe. Que el dia 1 de tornar als carrers ens abracem, anem a la muntanya o a la platja, fem esport, dinem o sopem en col·lectivitat i brindem per la vida. Però sobretot, que el dia 2 agafem la ràbia i les lliçons apreses i les fem realitat: perquè la història és nostra i la fem els pobles.

Article d’opinió de Borja Garcia, de professió bomber, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 25/03/2020

Per damunt de tot, la salut i els drets del poble

La crisi del Covid-19 continua, i les afectacions sobre la població dels Països Catalans són molt grans. A part del cost personal que suposa fer front a la pandèmia des del confinament, pretenen que les conseqüències econòmiques que se’n deriven recaiguin sobre la classe treballadora, i dibuixen una amenaça contra drets i llibertats col·lectives.

El Gobierno PSOE-PODEMOS ha aplicat un 155 de facto i ha militaritzat els carrers per mirar de capitalitzar la idea d’un govern fort i un estat unit en l’adversitat, i no pas per dur a terme mesures més efectives a l’hora de frenar la propagació i protegir la població.

El pla de xoc presentat per Pedro Sánchez dimarts posa en relleu que, una vegada més, es prioritza salvaguardar els beneficis de les grans empreses i la banca, abans que el benestar de les classes populars.

Les mesures econòmiques suposaran un enorme endeutament per part de l’estat, que augmenta amb força la despesa pública d’una banda, amb despesa social i sanitària per fer front a la pandèmia, però, de l’altra, buida la caixa de la Seguretat Social per pagar les prestacions d’atur als milers de persones que les grans empreses acomiaden i acomiadaran les setmanes vinents, i avala les Pimes davant la banca. Mentrestant, l’estat recorre a finançament privat per dur a terme totes aquestes despeses. Aquest endeutament tan gran acabarà repercutint sobre les classes populars en forma de retallades socials de gran magnitud els pròxims anys. De nou, se’ns considera mercaderies en mans d’empresaris i banquers.

Mentrestant, els grans bancs ja tenen assegurats els seus negocis, perquè la major part de les mesures econòmiques que marca el Gobierno asseguren la circulació de capital i la creació d’interessos que els generaran beneficis milionaris. Però en cap cas no es planteja que la banca retorni els 80.000 milions d’euros que va rebre en forma de rescat bancari.

El Gobierno agilitza els ERTOs amb el beneplàcit dels sindicats del govern, CCOO i UGT per assegurar els beneficis de les grans empreses espanyoles a costa dels llocs de treball, i ofereix facilitats a les treballadores acomiadades per accedir a les prestacions d’atur. Aquesta mesura redueix tant la seguretat laboral com els ingressos de milers de treballadores, mentre incrementa la despesa de la seguretat social, que acabarà repercutint sobre la classe treballadora. Per tant, es tornen a blindar els interessos empresarials per damunt de les qui sempre acabem pagant. Una vegada més, es socialitzen les pèrdues del capitalisme.

Una altra de les mesures importants impulsades pel Gobierno és la moratòria de les hipoteques i garantir els serveis bàsics a persones d’alta vulnerabilitat. En uns moments on el 75% dels desnonaments es produeixen per impagament de lloguers, aquesta mesura queda molt lluny de garantir l’accés a l’habitatge. A més, no suspèn la quota hipotecària, sinó que la congela sense generació de nous interessos i despeses, blindant els beneficis de la banca. Finalment, aquestes mesures contra els talls de subministraments bàsics mostren que és necessari nacionalitzar els sectors estratègics per garantir l’abastiment de serveis a tota la població a preus socials i no pas cobrar aquests serveis, en moments com l’actual. Així és com ho han fet altres estats.

El mercat capitalista no està disposat a renunciar a acumular riquesa, encara que hagi de posar en risc les nostres vides o prolongar el contagi durant més temps. S’ha de parar tota activitat econòmica no essencial per al manteniment de la vida i la salut de la població, i ni el Gobierno ni els empresaris no estan disposats a fer-ho. Per tant, ens toca reaccionar a les treballadores i exigir l’aturada empresarial parant la producció. Tenim dret a treballar en condicions de seguretat sanitària i preservar la vida del nostre poble. Exercim-ho.

Els sectors més afectats per aquesta crisi són els més pauperitzats i els que ja partien d’una situació més vulnerable socialment. Per tant, les conseqüències recauran una vegada més damunt les dones, les persones sense llar i les persones sense papers, les quals no tenen cap dret reconegut davant la crisi existent. Les dones treballadores som les més afectades per les retallades socials que estan exercint les empreses; ja teníem pitjors contractes i jornades, ja patíem l’escletxa salarial, i ara ens veiem exposades a acomiadaments massius. Les dones també ostentem la majoria dels llocs de treball en els sectors essencials per al sosteniment de la vida —la sanitat, els serveis socials, la neteja i la venda d’alimentació—, i per tant som les persones més exposades a contagiar-nos amb el virus. I, fora de l’esfera laboral, també som les més afectades pel confinament, ja que ens recauen les principals tasques reproductives i, a més, el confinament és un focus de reproducció de violència masclista, ja que la majoria d’aquesta violència es produeix a casa. Així doncs, les mesures que es proposen són des del raser d’una mirada burgesa, aquella mirada que dona per descomptat que tothom té una casa que és confortable, sense tenir en compte els milers de persones sense llar o si a les cases hi ha menjar i subministraments bàsics. Hem de tenir en compte, també, l’abús de poder que està suposant per a les persones preses i les confinades en els CIES. Quan es prendran unes mesures des de l’equitat, tenint en compte les necessitats reals de les classes populars?

Indicadors internacionals ja mostraven l’arribada d’una crisi econòmica mundial, amb un abast molt gran durant els primers anys d’aquesta dècada, i la situació actual accelera aquest procés de recessió. Davant de la crisi que estem vivint, la que ens ha d’arribar i l’intent del capital per socialitzar les pèrdues entre les classes populars, les treballadores hem de respondre col·lectivament davant del repte social amb una ofensiva per garantir la vida i reapropiar-nos dels nostres drets col·lectius:

  • Aturem la producció no essencial per assegurar un confinament efectiu i parar el contagi. La salut i la vida per damunt dels interessos econòmics.
  • Demanem mesures per protegir la classe treballadora dels acomiadaments perquè la crisi no la paguem els de sempre.
  • Exigim suspensions generals dels pagaments en hipoteques, lloguers i serveis bàsics per fer front a l’emergència social.
  • Assegurem mesures perquè les conseqüències de la crisi la paguin els rics.
  • Treballem per un futur amb vides dignes, amb la nacionalització dels sectors estratègics, uns serveis de titularitat, gestió i provisió 100% públics sense ingerència privada, i un model econòmic que posi la vida al centre.

Per tot això:

Organitza’t en sindicats combatius, xarxes de suport mutu, sindicats d’habitatge o qualsevol dels fronts de la Unitat Popular. Sense organització per plantar-los cara, tota gestió que facin anirà destinada a protegir el capital i els rics, i a empobrir les classes populars.

Països Catalans, 20 de març de 2020

 

Llegeix també
Per damunt de tot, el poble i la seua salut
Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Per damunt de tot, el poble i la seua salut

Com a apunt previ, volem aclarir que aquest comunicat no busca debatre, qüestionar ni aportar quina ha de ser la gestió medica ni hospitalària, ni tan sols quines mesures de contenció pública s’haurien de prendre, ja que entenem que aquesta és una tasca que pertoca a les professionals del sector, en qui dipositem tota la nostra confiança.

La crisi del Coronavirus ha posat en relleu els interessos contraposats entre les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos.

La patronal, en l’enèsim intent d’aplicació de la doctrina del xoc, està intentant que el cost d’aquesta crisi el pague la classe treballadora i, de pas, obrir la porta a retallar encara més els drets laborals. Els governs estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat i amb un enorme temor a aplicar mesures que ara apareixen plenes de sentit comú. La capacitat d’intervenir determinats sectors productius en favor de l’interès general és el fantasma que defugen tots els governs.

Pensem que la classe treballadora dels Països Catalans té davant seu dos reptes. D’una banda, ser un mur infranquejable dels intents de la patronal i de l’estat per gestionar la crisi carregant-ne bona part dels costos sobre les espatlles de les classes populars. De l’altra, té el repte de forçar els governs a aplicar mesures dràstiques que, en aquest context incert i preocupant, situen la salut i les condicions de vida de la població treballadora per damunt dels interessos privats de les classes altes.

Per això, fem un seguit de propostes d’urgència que considerem que són imprescindibles per enfocar la gestió de la crisi sense lesionar els interessos de la població treballadora:

  • Intervenir i posar sota control públic, sense cap indemnització, les instal·lacions i recursos humans i materials de la sanitat privada necessaris per afrontar la demanda hospitalària que el virus genere. També cal preveure el mateix tipus d’intervenció en els casos dels recursos sociosanitaris privats. Així mateix, cal posar sota control públic la distribució del material mèdic necessari per combatre la crisi.
  • En els casos de confinaments totals de població, cal garantir a través de la intervenció pública el dret de les persones confinades a poder accedir als aliments i altres productes bàsics necessaris. Això implica posar sota supervisió i control públic la gestió dels estocs alimentaris i de productes bàsics de les grans cadenes de distribució. Així mateix, és imprescindible que en aquests casos l’estat intervinga la comercialització de gas i electricitat i en regule el preu per tal que el major consum derivat d’estar tancats a casa no repercuteixi en les precàries economies familiars de milions de persones. El confinament també requereix unes condicions d’habitatge concretes que no estan a l’abast de totes. Cal donar-hi sortida amb alternatives que no suposi cap cost per a la població afectada.
  • En el cas de tancament de serveis d’atenció a persones dependents o escoles, els governs han de garantir permisos de treball remunerats al 100% i manteniment de les cotitzacions socials a familiars per tal que es puguen ocupar d’aquestes persones. La immensa majoria dels treballs de cures estan fets per dones, que, alhora, són les que cobren sous més baixos i són el 80% de les famílies monoparentals. Si la remuneració és només d’un 75%, com en el cas de les baixes, les dones veuran molt més reduït encara el seu poder adquisitiu. Així mateix, cal habilitar l’atenció individualitzada d’aquelles persones dependents que no compten amb cap familiar. També cal garantir el manteniment de les beques-menjador per tal que s’assegure l’alimentació en aquelles llars que necessiten aquesta prestació.
  • Una acció sistemàtica d’Inspecció de Treball per controlar que les mesures de flexibilització laboral i de teletreball no suposen una lesió a les condicions laborals.
  • Oposició absoluta a destinar diners públics a «rescatar» sectors empresarials que addueixin greus pèrdues econòmiques a causa de la crisi. L’augment molt més accelerat de beneficis empresarials en els anys respecte a l’estancament del poder adquisitiu de la classe treballadora ha de permetre als diversos sectors empresarials absorbir les possibles pèrdues derivades de la crisi. I encara menys es pot pretendre que l’estat cobreixi amb diners públics expectatives de beneficis no acomplertes en camps com el sector turístic.
  • Cal garantir la qualitat de l’atenció sanitària cap als usuaris i blindar unes condicions dignes de treball del personal sanitari. Després de les retallades, aquesta crisi posa en evidència l’infrafinançament que es destina a la sanitat pública, com per exemple, la carència de material específic de prevenció que garanteix la seguretat de les treballadores, o l’oferiment de l’augment de la jornada laboral per cobrir les necessitats, creant així una sobrecàrrega.

Així mateix, proposem a totes les organitzacions socials i polítiques que defensen la preeminència d’allò públic per damunt dels interessos privats a constituir, al País Valencià, a Catalunya i a cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses, plataformes de seguiment de les mesures aplicades en l’àmbit social pels diferents governs. Aquestes plataformes haurien de ser eines de mobilització contundent i massiva si les mesures suposessin un retrocés en els ja migrats drets socials i laborals.

Països Catalans, 12 de març de 2020

Consulta també Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!