Endavant Ponent exigeix que s’aturi el cobrament de la zona blava de Lleida i que es mantingui el sou a les treballadores i treballadors

L’organització Endavant Ponent, que a finals de maig va realitzar una acció de sabotatge a més d’una vintena de parquímetres de la ciutat, torna a exigir que davant del nou confinament del Segrià, endurit a Lleida, s’aturi novament el pagament de la zona blava. 

Cal recordar que la zona blava de la ciutat va deixar-se de cobrar el dia 16 de març coincidint amb l’inici del decret d’alarma, cobrament que va ser reprès dos mesos després mentre aquest estat continuava vigent.

Ara, amb la capital del Segrià confinada de nou i amb la mobilitat restringida, Endavant Ponent considera que “mantenir el pagament de parquímetres suposaria prioritzar els beneficis empresarials per damunt de les persones”.

A més, l’organització de l’Esquerra Independentista també demana que en cas de produir-se aquesta suspensió es mantingui el sou als treballadors i treballadores i recorda que, amb l’inici de l’estat d’alarma decretat al març, les treballadores i treballadors d’EYSA (l’empresa que gestiona el servei de zona blava) es van veure afectades per un ERTO.

Alhora, Endavant recorda que “la zona blava ha de ser una eina al servei de la mobilitat en el camí de fer una ciutat més sostenible, no un instrument econòmic”.

Lleida, 16 de juliol del 2020

Endavant Ponent proposa unes mesures urgents per contenir la COVID-19 al Segrià

Sota el lema “Aturem l’epidèmia amb drets. Pa, sostre, treball i salut”, l’organització de l’Esquerra Independentista creu que no n’hi ha prou amb unes mesures individuals i fa públiques unes mesures sanitàries, socials i laborals per pal·liar els efectes de la Covid a la comarca de Ponent.

Les mesures són:

  1. PCR massius a la comarca i avís immediat als contactes extrets dels casos positius.
  2. Reforç del personal de Salut Pública i Atenció Primària.
  3. Garantir el salari íntegre de les treballadores afectades per la situació de confinament i protegir-les davant els acomiadaments.
  4. Suspensions dels pagaments en hipoteques, lloguers i serveis bàsics per fer front a l’emergència social.
  5. Inspeccions a empreses de risc.
  6. Regularització i habitatge digne pels temporers i altres persones que es troben en situació administrativa irregular, així com els recursos necessaris per a una vida digna.

Lleida, 13 de juliol de 2020

 

La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!

Comunicat d’Endavant OSAN: “La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!”

Durant aquest mes de juliol, les dues principals institucions de l’estat espanyol estan de visita als Països Catalans. Tant el cap d’estat, Felip VI rei d’Espanya, com el president del Govern, Pedro Sánchez, estan fent visites arreu del país. El context d’aquestes visites no és cap altre que el de la crisi sanitària mundial que continua existint, amb inquantificables conseqüències econòmiques, socials i polítiques, i la crisi estructural de l’estat espanyol.

El passat 26 de febrer va tenir lloc a la Moncloa la primera reunió de l’anomenada Taula de Diàleg. Després d’uns mesos d’excepcionalitat política i sanitària, es preveu que la segona reunió sigui durant el mes de juliol a Barcelona. Mentrestant, continuen apareixent notícies en mitjans internacionals que il·lustren la corrupció sobre la qual s’ha mantingut tota la institució monàrquica, mentre els partits del règim ―des del PSOE fins a VOX― en volen mantenir la impunitat.

Amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després d’un acord amb Podemos-Comuns per un govern “d’esquerres”, i d’un altre acord amb ERC per impulsar una taula de diàleg per resoldre el contenciós democràtic de l’estat contra el Principat de Catalunya, se suposava que els canvis s’havien de començar a notar, en positiu.

Però des de la investidura de Sánchez, malgrat la constitució d’aquesta Taula de Diàleg, i després de la gestió dels pitjors moments de la crisi sanitària de la Covid-19, ni la repressió, ni els desnonaments ni els acomiadaments no s’han aturat. Ni als Països Catalans, ni enlloc. Ni s’han aturat, ni sembla que hi hagi gens d’interès real a fer-ho per part dels governs.

La gestió governamental de la crisi de la Covid-19 no ha comportat canvis significatius en aquest sentit. Al contrari: malgrat algunes (poques) mesures pensades per fer menys insostenible la situació d’empobriment de sectors cada vegada més amplis de la societat, la implantació de l’estat d’alarma ha estat més orientada a centralitzar poders i augmentar el control social (un control militar i polític) que a mobilitzar els recursos del sector privat, en favor de les necessitats públiques ―tampoc en el cas de la sanitat, que, en lloc de reforçar la sanitat pública, han seguit mantenint els privilegis de la privada amb mans i diners públics, amb la continuació de les externalitzacions, privatitzacions i retallades.

I ara, acabat l’estat d’alarma, torna la crua realitat: la de la repressió, la dels judicis contra la dissidència i la dels desnonaments, amb la desprotecció total de la classe treballadora, abocada a l’atur i a la manca de solucions per part dels governs (central i autonòmics).

És així com la mà de la policia espanyola i la guàrdia civil, i, en el cas de Catalunya, també els mossos d’esquadra, han continuat amb la seva tasca d’intimidació i persecució de la dissidència, espiant i fent seguiments, controlant i reprimint mobilitzacions, i colpejant i detenint activistes.

Només ens cal recordar amb quina violència han tornat els desnonaments als nostres barris i pobles, que Pablo Hasél pot ser empresonat en qualsevol moment; que en Charaf i l’Ibrahim estan pendents de sentència; en Charles i en Dani continuen empresonats per mobilitzar-se contra les sentències dels judicis de l’1 d’Octubre, i que l’Audiencia Nacional ha encausat per “terrorisme” quatre companyes més per plantar cara a la repressió.

Darrere d’això hi ha els aparells de l’estat, que sempre duen a terme una defensa dels interessos dels més poderosos: l’aparell judicial, els mitjans de comunicació, l’exèrcit i els serveis d’espionatge defensen de forma sistemàtica no només la «unidad indisoluble de la patria española», sinó tot l’entramat de poder, que se sustenta en una Casa Reial intocable, que els permet seguir acumulant beneficis i dictant les principals polítiques que fan que tot continuï igual com sempre.

I és que, malgrat la taula de diàleg i l’estratègia de renovació de Junts per Catalunya sota una nova marca, continua el degoteig de citacions judicials contra militants del moviment popular, sigui del moviment per l’autodeterminació, del moviment per l’habitatge, el moviment feminista, o qualsevol altre moviment que qüestioni un sistema (institucional, econòmic i cultural) que protegeix els privilegis, i que castiga aquelles que s’hi rebel·len. D’aquesta manera, considerem completament hipòcrita que el mateix govern català denunciï la taula de diàleg com un estratagema del govern espanyol, mentre es presenten com a acusació particular i demanen penes de presó contra aquells que es van mobilitzar per defensar els seus antics representants.

Nosaltres, com a treballadores i com a treballadors, som les més interessades a poder trobar una solució política i democràtica que retorni la paraula al poble i que permeti el ple exercici de l’autodeterminació, no només per a Catalunya, sinó per als Països Catalans i tots els pobles del món. Per poder decidir en llibertat, i sense coacció ni repressió, si volem o no la independència, i més enllà d’això, si volem organitzar l’economia i la societat d’acord amb les lògiques capitalistes vigents, o si volem avançar cap a una societat plenament democràtica, i per tant, sense relacions d’explotació o de dominació. Però una negociació és impossible quan el poder real es troba només d’una part, i l’altra part renuncia d’antuvi a generar la força real necessària per a un embat i una confrontació, i no es posen mecanismes per a reequilibrar-ho. Avui, als Països Catalans, aquesta força existeix en la gent, en els moviments que lluiten i planten cara a les injustícies i a la repressió.

A més, no som ingènues, i sabem que el govern espanyol no està disposat a emprendre el camí del respecte a la voluntat popular. I també veiem que els governs autonòmics han renunciat, des de fa temps, a plantar cara en el terreny de la mobilització constant i del desbordament popular, i que de fet també utilitzen la repressió per protegir l’statu quo i prefereixen posar al centre la recuperació d’unes institucions que, com els fets ens han demostrat repetidament, estan sotmeses a l’estat i tenen un marge migrat per fer polítiques transformadores reals.

Per això, davant la hipocresia d’uns i altres, afirmem que sense justícia no hi ha pau, i que, si la maquinària de la repressió no s’atura, nosaltres tampoc. Perquè aquesta vegada la crisi no pot recaure de nou sobre l’esquena de la gent treballadora, i perquè la possibilitat de trobar solucions diferents per a aquesta crisi requereix justament donar la paraula al poble.

Davant d’aquest panorama, denunciem la hipocresia i inefectivitat que suposa la taula de diàleg i apostem per dur a terme mobilitzacions coincidint amb les visites del rei Felip VI arreu dels Països Catalans i convidem tota mena d’organitzacions polítiques i sindicals, així com de moviments i lluites populars, a sumar-s’hi, amb l’objectiu de denunciar ben fort davant el rei i davant dels governs espanyol i autonòmics, la continuïtat de la repressió. No deixarem de mobilitzar-nos fins que no s’aturin els desnonaments, fins que no s’aturin els acomiadaments, fins que els nostres drets, com a treballadores i com a poble, no siguin respectats.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

13 de Juliol de 2020

No passaran! Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Diumenge arriba el 28 de juny després d’uns mesos protagonitzats per una crisi sanitària, però també social i econòmica, amb conseqüències nefastes per a la classe treballadora. Com a persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, pagarem les conseqüències d’aquesta crisi del capitalisme d’igual o pitjor manera que la resta les classes populars. En el cas de les dones trans, amb taxes altíssimes de desocupació, una situació de major atur no pot fer més que agreujar una situació de pobresa que ja ens era extremadament preocupant. Parlem d’una taxa d’atur d’un 85%, que comporta problemes reals i materials que ens impossibiliten viure vides dignes. Com també ho serà per a moltes persones joves, per a qui una nova crisi econòmica suposarà una major dificultat en l’emancipació, amb el que això pot comportar per a aquelles qui viuen situacions familiars de violència i discriminació per la seva sexualitat o identitat de gènere i que no els permetrà viure lliurement. Lluitarem perquè aquesta crisi no la paguem nosaltres des de totes les trinxeres i unirem tots els colors de les lluites per un altre model al servei de la vida i no del capital.

Davant d’aquesta situació de crisi, però, resulta alarmant la força d’una extrema dreta reaccionària que fa temps que es reinventa i creix, i que ens ho vol fer pagar molt car a les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, igual que a les dones, les persones migrades i el conjunt de la classe treballadora. Com a antifeixistes, tenim molt clar que col·lectivament ens cal organitzar-nos per no deixar un bri d’aire als discursos homòfobs i transfòbics de l’extrema dreta, i que des de tots els fronts de lluita aturarem el feixisme existent en aquest estat que l’empara i el reforça. Mentrestant, plantarem cara a les agressions que patim des de l’autodefensa i l’organització. Aquestes últimes setmanes sentíem notícies d’agressions homòfobes a Sant Boi i a Sant Adrià del Besòs, alhora que augmenten els discursos d’odi contra les persones trans. Que ho tinguin clar, però, que no passaran.

Lesbianes, gais, trans i bisexuals tenim una llarga trajectòria de lluita imbricada en el conjunt de lluites transformadores i radicals per una vida digna que dibuixen el nostre territori. En tenim exemple en la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere a la ciutat de Barcelona, organitzada el 26 de juny del 1977, quan unes 5.000 persones van sortir al carrer, per primer cop, i van ser brutalment reprimides per les forces policials. Tot el que ha passat entre la manifestació d’aquell 1977 i avui ha estat un llarg camí de tensió entre l’assimilació i la resistència.

Aquesta resistència no ha estat la d’aquelles empreses i organitzacions que es tenyeixen dels colors de l’arc de Sant Martí una vegada l’any per fer negoci de les nostres vides, però que, al capdavall, formen part d’un engranatge capitalista responsable de la nostra situació i de la misèria del conjunt de les classes populars. El capitalisme és el virus, llegíem aquests dies en pancartes a les concentracions d’arreu dels Països Catalans com a resposta a la pandèmia, i davant d’això, la resposta no pot ser un orgull que desmobilitza i despolititza la nostra lluita pretenent que perdem la capacitat revolucionària i transformadora que hem demostrat moltes vegades. La nostra és una història de conflictivitat i resistència constant, i aquest 28 de juny tornarem a prendre els carrers.

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

 

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

Països Catalans, 2020

L’Esquerra Independentista de Lleida denuncia que La Paeria es nega a debatre una moció de les entitats al Ple

L’Esquerra Independentista de Lleida, espai polític del qual forma part Arran Lleida, la CUP Lleida, Endavant Ponent i SEPC Lleida, ha denunciat que la Paeria ha denegat la inclusió a ple de la moció “Moció de rebuig a la sentencia del Tribunal Suprem que limita la col·locació de les banderes LGBT en edificis públics” presentada per CUP, Endavant, SEPC i Arran que demana que el Ple de l’Ajuntament de Lleida aprovi col·locar la bandera de l’arc de Sant Martí el 28 de juny.

La presentació de la moció es duu a terme després que el Tribunal Suprem espanyol emetès el primer de juny una sentència establint la incomptatibilitat de banderes no oficials a l’exterior dels edificis i espais públics amb el marc constitucional i legal vigent. Les organitzacions anticapitalistes consideren que aquesta sentència és un despropòsit on l’únic objectiu és monopolitzar l’espai públic per part de la ideologia dominant. per objectiu el monopoli de l’espai públic per part de la ideologia dominant. Es per això

En data 17 de juny es va rebre escrit signat pel Paer en cap indicant que “atès que el Ple és totalment telemàtic no està previst que s’inclogui en l’ordre del dia la presentació de mocions de les entitats, essent el primer mes on s’inclouran el proper mes de juliol.”

La EI denuncia que aquest fet suposa un greu menysteniment a la participació ciutadana i mes tenint en compte que l’Ajuntament activa, mitjançant reunions telemàtiques, eines de participació com els Consells de Zona. A més a més el perjudici causat a les entitats és irreparable donat que negar el debat i participació abans d’aquesta data és igual a negar-lo per sempre, tota vegada que admetre la moció en plens futurs fa perdre completament la seva finalitat a la moció

Per tot això la EI ha anunciat la presentació avui d’al·legacions a aquesta decisió de l’alcalde i exigeix que s’aturi aquesta forma de procedir, negant la participació telemàtica d’entitats que presenten mocions en el Ple telemàtic perquè no té cap sentit pràctic ni jurídic i infringeix de pla el dret a la participació ciutadana.

Des de l’Esquerra Independentista es reclama al govern de la Paeria de Lleida que desobeeixi la sentència del Tribunal Suprem i segueixi penjant la bandera LGBT el proper 28 de juny, diada de l’alliberament LGBTIQ+, així com en les altres diades del col·lectiu.

La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

 

La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

La gestió de la Covid-19 fa més patent que mai que el règim borbònic del 78, i per extensió les autonomies, són incapaces de posar sobre la taula una sortida social de la crisi epidèmica i la crisi social que se’n deriva.

L’estat s’ha mostrat completament sotmès a la dictadura de l’Ibex 35 i ha fet recaure la factura social sobre les treballadores i la caixa de la seguretat social, mentre es blindaven els interessos empresarials de les grans transnacionals. Mentrestant, el Gobierno ha viscut dels grans anuncis i el patriotisme i, sota la bandera de la “Unidad y lealtad”, ha gestat el relat d’uns nous pactes de la Moncloa com a marc de reforçament de l’estat i del règim a l’Espanya postCovid.

Davant d’aquesta dramàtica situació, l’autonomisme només alça la veu per garantir-se la gestió de les engrunes que la piconadora de l’estat capitalista i patriarcal deixa al seu pas. Retorn de competències manllevades per l’estat d’alarma, titularitat per gestionar ajudes com l’ingrés mínim vital o l’acceleració d’un nou repartiment pressupostari són les batalles que lliuren els governs autonòmics dels Països Catalans. Els exemples de les darreres setmanes en són mostres importants: la polèmica del govern Torra amb el contracte amb Ferrovial; el govern Armengol amb el reial decret per engrandir els hotels i la barra lliure a la construcció i el turisme, mentre situen a Mallorca un pla pilot per a l’arribada de turistes, i les vergonyoses declaracions de Mònica Oltra en nom del govern Puig, utilitzant l’euskera per reivindicar la gestió de l’ingrés mínim vital. L’autonomisme demostra que és el garant dels interessos de l’estat als Països Catalans. Mentrestant, la pobresa augmenta, les desigualtats creixen, centenars de persones migrants queden desemparades pel racisme institucional i els serveis públics es troben, una vegada més, amb la incapacitat de garantir una vida digna a les classes populars.

Si les estructures de l’estat, i per extensió, de les autonomies i els ajuntaments, han mostrat, ja, que són incapaces de dur a terme les mesures redistributives necessàries, en moments de màxima necessitat social, hem de tenir clar que una expansió d’aquestes estructures i unes propostes polítiques basades en els esquemes del poder espanyol seguiran sense funcionar.

Quina alternativa ens queda?

Assumir que, sense la superació de les estructures econòmiques i polítiques a les quals ens sotmet el règim del 78, no serem capaces de rompre l’espiral d’empobriment al qual ens condemna el capitalisme patriarcal. Les mesures de xoc són urgents i necessàries per aturar el cop a les capes més empobrides de la nostra societat i per obrir escletxes de lluita contra el règim. Però només amb mesures estructurals i la capacitat d’afrontar polítiques de transformació social serem capaces de garantir una vida digna per totes les classes populars.

Cal començar a bastir una alternativa estructurada en 4 eixos:

  • Subordinar l’economia i la tecnologia a les necessitats de les persones i de la reproducció de la vida. Repartir el treball i la riquesa, garantir treball, sous i condicions laborals dignes. Pensions i prestacions socials per garantir que es tenen totes les necessitats cobertes. Cal avançar en la planificació de l’economia, la reducció dràstica de les càrregues laborals i la sobirania econòmica dels Països Catalans.
  • Els recursos essencials per al sosteniment de la vida han de ser públics i estar sota control popular. Ara mateix, l’especulació i l’enriquiment privat amb els serveis essencials és un fet; cal reapropiar-se de tots els serveis públics i sectors essencials. Prohibir els desnonaments i reforçar el parc públic d’habitatge mitjançant l’expropiació de bancs i grans tenidors. Assegurar casa, aigua, gas, electricitat i telecomunicacions a totes les cases a preus socials, i lluitar per tenir una banca pública lliure d’especulació financera i no pagar el deute il·legítim.
  • La construcció d’una societat feminista. Aquesta és l’única manera de garantir efectivament una vida digna per a tothom i una societat realment equitativa. Per combatre les desigualtats, cal reconèixer laboralment el treball reproductiu i de cures. Cal eliminar l’escletxa salarial, assegurar casa i condicions laborals i socials dignes a les víctimes de la violència masclista, incloure la formació feminista a totes les etapes de l’educació i a totes les treballadores de serveis públics. Cal lluitar per la igualtat de drets per a totes les persones, oferir serveis públics que garanteixin la cura de les persones per desprivatitzar les cures i reconèixer de forma salarial les tasques reproductives, rompre amb la doble victimització de les dones agredides i posar l’accent en els agressors.
  • Transformar l’economia per salvar al planeta. El capitalisme és un sistema que destrueix la terra, contamina els rius i l’aire, per assegurar uns grans beneficis per a una minoria. El repartiment del treball i la riquesa ha d’anar acompanyat de l’establiment d’un model productiu que garanteixi el manteniment dels nostres recursos naturals i d’una economia que posi la vida al centre, la de les persones i la de tots els éssers vius. I lluitar per posar sota control popular la planificació econòmica; només així serem capaces de fer les transformacions necessàries per fer front als reptes ecològics dels Països Catalans i del món sencer.

Aquestes transformacions són necessàries per tal de posar els recursos del nostre país al servei de la seva gent i cobrir les necessitats de les més vulnerables, i hem de tenir clar que no és possible materialitzar-les dins del règim del 78. El desenvolupament del model autonòmic no condueix a la capacitat de transformar les estructures de poder que dominen la societat, i només és una via morta per canalitzar el descontentament. L’única via transformadora al sud d’Europa del segle XXI és la independència. La recuperació de la sobirania política i econòmica sobre els recursos de la nostra nació, i ordenar-los de tal manera que l’interès principal sigui garantir una vida digna a tota la població.

La independència segueix essent l’única via per desfer el forrellat del 78 i obrir la porta a la transformació social. Sense independència no hi ha ruptura amb el règim ni transformació social possible. Aquesta ha de seguir sent l’aposta principal del poble català per construir, als Països Catalans, un nou món.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Països Catalans, 15 de Juny de 2020

Prenguem la iniciativa. Endavant amb la Unitat Popular

Plantejament estratègic d’Endavant OSAN en el context actual:

Prenguem la iniciativa

Endavant amb la Unitat Popular

 

Les múltiples crisis derivades de la pandèmia provocada per la COVID-19 han posat en relleu els interessos contraposats entre la classe treballadora i la resta de les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos i el gran capital. La patronal està intentant que el cost d’aquesta crisi el pagui la classe treballadora, i els governs estan intentant gestionar la crisi sense perjudicar els interessos del sector empresarial.

Les contradiccions que el capitalisme arrossegava des de la crisi econòmica i financera del 2008 han esclatat sota el brutal impacte de la pandèmia, i el marge per mantenir els beneficis sense tocar gaire els drets socials i polítics de la classe treballadora i la resta de les classes populars ha desaparegut completament. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la UE, implica que els nostres impostos serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.

La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha evidenciat que el mercat, com a mecanisme d’articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les ajudes temporals en forma d’atur, els crèdits avalats per l’estat, les moratòries en el pagament d’hipoteques, impostos i lloguers, i la congelació dels desnonaments i els talls de subministraments de llum, aigua i gas, són només mesures temporals basades majoritàriament en crèdits, amb els corresponents beneficis per a la banca i la soga al coll que suposa per a les treballadores haver-los de tornar. Totes aquestes mesures simplement tiren la pilota endavant i posposen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació de confinament.

La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i del repartiment equitatiu del treball. La crisi derivada de la COVID-19 ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos: quin país volem reconstruir? Posarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país que tingui els recursos materials necessaris per, d’una banda, garantir una vida digna a totes les persones i, de l’altra, disposar d’un sistema de salut públic que sigui capaç de fer front a situacions d’emergència que vindran en el futur?

Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. Pensem que aquesta és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.

El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou de tenir raó i demanar-ho educadament.

Endavant pensem que, si volem aconseguir aquests objectius, hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars del país, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis i mantenir l’estat de les coses com abans que esclatés la crisi de la COVID-19.

La Ponència política de la X Assemblea Nacional d’Endavant se centra precisament en aquest objectiu i, tot i estar debatuda i aprovada abans que esclatés la crisi, pensem que dona alguna de les claus que ens permetran avançar en la construcció d’aquest bloc de ruptura. Una de les reflexions de partida de la ponència és que cada cop més sectors de la classe treballadora i la resta de classes populars del país estan allunyant-se de la ideologia dominant, la qual cosa no vol dir que tinguin una consciència revolucionària, però sí que estaran més oberts a un discurs i a una pràctica política que, en clau independentista, socialista i feminista, plantegi canvis profunds sobre com funcionen les coses. Aquesta crisi tan profunda que vivim accentua encara més aquesta tendència que ja era present en la nostra societat.

El projecte de la Unitat Popular que defensem s’adapta a aquesta situació i té com a finalitat avançar cap als objectius estratègics propis de l’Esquerra Independentista: la independència nacional dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista. Pensem que el desplegament del projecte d’Unitat Popular és el que ens permetrà articular un bloc històric que, a través de profundes transformacions socials, ens permeti superar el capitalisme i construir una societat en què les necessitats de les persones, i no els beneficis empresarials, siguin el principi ordenador.

El programa polític de la Unitat Popular pensem que s’ha d’articular al voltant d’un conjunt de principis estratègics:

  1. L’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català entès com un procés permanent de decisió sobre els elements econòmics, polítics i socials del nostre poble, i com a via per capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per les elits pròpies, foranes, i pel capitalisme depredador;
  2. La superació del capitalisme a través de la transformació social en clau socialista i la centralitat de la classe treballadora com a subjecte de transformació de la realitat amb la capacitat de posar fi a tota relació d’explotació i opressió;
  3. La construcció de la societat feminista i l’abolició del patriarcat com un dels pilars sobre els quals s’erigeix el capitalisme;
  4. La necessitat de construir un subjecte polític organitzat i articulat per exercir la construcció nacional, l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans;
  5. L’abolició del capitalisme com una necessitat per posar fi a les seves conseqüències destructives sobre el planeta, la vida i la salut;
  6. La necessitat de l’internacionalisme com a element indispensable per afrontar el capitalisme global.

En un context de canvi de cicle polític com el que vivim, marcat per un procés de reassentament de l’estat a través de pactes polítics de gran rellevància esperonats per la urgència imposada per la crisi de la COVID-19, és imprescindible articular la Unitat Popular com a projecte de ruptura i d’oposició frontal a aquest procés de pacte i reassentament. Pensem que el projecte d’Unitat Popular ha de desmarcar-se políticament tant del sobiranisme transversal com de l’esquerra espanyola, aglutinada al voltant de Podemos i les filials locals del PSOE. Hem de plantejar una proposta política en el marc dels Països Catalans que permeti acumular forces per impulsar en un futur una ruptura real no només amb el règim del 78, sinó també, i especialment, amb els interessos del capital representats per la classe dirigent del nostre país, que són el fonament de poder real sobre el qual s’erigeix l’ordenament jurídic i polític del règim del 78.

Pensem que l’autodeterminació és el factor clau de ruptura, no només amb els estats espanyol i francès, sinó també amb les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques que posen els beneficis empresarials per damunt de qualsevol altre criteri. Les profundes contradiccions arrossegades des de fa més d’un segle en la construcció estatal espanyola han fet del nacionalisme espanyol, profundament reaccionari, la columna vertebral de l’estat capitalista. És per això que la qüestió nacional a l’estat espanyol té la capacitat d’amalgamar totes les contradiccions socials i, per tant, dibuixar el camp central on es disputa la lluita de classes.

El fracàs de l’estratègia processista principatina, tant en el seu vessant cínic d’usar l’espantall de la independència per aconseguir una millora autonòmica com en el seu vessant ingenu de creure en la possibilitat d’una independència de la llei a la llei, ha posat en evidència que guanyar l’autodeterminació només es pot fer en un context de revolució política. Així mateix, l’esvaïment de les expectatives de sectors del sobiranisme valencià i mallorquí de poder negociar de tu a tu una redistribució federal del poder a l’estat i el pas a una posició defensiva de conservació de l’autogovern han posat de manifest el caràcter estructural i no conjuntural del procés de recentralització. Ara s’obre una nova etapa en la lluita per l’autodeterminació. De les experiències anteriors hem d’aprendre la necessitat de confiar més en els nostres plantejaments i, alhora, de dibuixar i difondre un horitzó estratègic sobre com exercir l’autodeterminació. En definitiva, de construir una posició política que sigui completa, complexa i autònoma d’altres plantejaments.

Malgrat que el Principat sigui el territori on la consciència autodeterminista ha avançat més i on s’ha viscut més directament el procés sobiranista, l’estratègia d’autodeterminació ha de ser una estratègia nacional. Una estratègia nacional vol dir que integri en peu d’igualtat tots els contextos sociopolítics i, en conseqüència, que les formes que l’estratègia pren no responguin a una plantilla regional que intenta reproduir-se a la resta de territoris, sinó que sigui una estratègia nacional que hagi de ser adaptada tàcticament a cadascun dels territoris.

L’element clau per a l’avenç de la lluita per l’autodeterminació és el creixement de la Unitat Popular. Només un projecte com la Unitat Popular –basat en la classe treballadora i la resta de classes populars com a subjecte polític i en una estratègia de ruptura– pot aconseguir doblegar l’estat. El gruix de la feina política per construir aquest bloc de ruptura és la que desgranem en la ponència de la X Assemblea Nacional d’Endavant. La intervenció en la lluita per l’autodeterminació no la plantegem com la intervenció en un front de lluita més, sinó que és l’element central de la nostra estratègia política. Un element central que és alimentat pels fronts de lluita concrets i que, alhora, dota aquests fronts de caràcter rupturista.

Les tres apostes principals en les quals centrarem els nostres esforços els pròxims dos anys són la lluita feminista, la lluita per l’habitatge i les lluites laborals i contra la carestia de la vida. En la lluita feminista apostem per construir un front clarament feminista de classe dels Països Catalans i materialitzar-lo en un nou Congrés Feminista dels Països Catalans. Pensem que ha de ser un espai que interpel·li totes les dones de classe treballadora, que són les qui pateixen en primera línia l’opressió capitalista-patriarcal. En la lluita per l’habitatge apostem per impulsar les noves dinàmiques generades al voltant del sindicalisme d’habitatge. L’objectiu és, a llarg termini, vertebrar una estructura de construcció nacional dels Països Catalans a partir de la lluita per l’habitatge, per tal de polititzar i vincular al projecte de la Unitat Popular una de les formes de lluita i mobilització més actives en els temps que venen. En les lluites laborals i contra la carestia de la vida apostem per treballar braç a braç amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS) per tal d’activar lluites d’autodefensa laboral i contra la carestia de la vida davant de conflictes concrets i, alhora, engranar aquestes lluites al Programa Feminista d’Unitat Popular. Pensem que cal donar orientació política al sindicalisme de classe i contingut de classe a les lluites socials.

A més d’aquests fronts de lluita principals, treballarem també en la lluita antirepressiva, en estreta col·laboració amb Alerta Solidària; en la lluita institucional, amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), les candidatures municipalistes d’Unitat Popular no pertanyents orgànicament a la CUP i les iniciatives o projectes d’Unitat Popular d’abast supramunicipal; en la lluita ecologista aprofundirem en els plantejaments polítics estructurals vinculats a la idea que el capitalisme és incompatible amb la «supervivència del planeta» i que, per tant, per «salvar el planeta» cal destruir el capitalisme, i en la lluita antifeixista treballarem d’acord amb la idea que cal entendre l’antifeixisme a partir d’un doble vessant: primer, la resistència contra el feixisme; segon, la generació d’una alternativa política.

L’articulació d’aquesta alternativa política vinculada a les lluites laborals, a la lluita per l’habitatge i a un feminisme de classe, inserides en una estratègia global d’autodeterminació dels Països Catalans i de construcció d’una societat socialista i feminista, pensem que és la millor manera de construir un bloc social i polític de ruptura que sigui capaç d’enfrontar-se a l’oligarquia i al gran capital per tal d’aprofitar el punt d’inflexió que ha suposat la pandèmia de la COVID-19 i impulsar les transformacions socials profundes que ens han de permetre posar l’economia al servei de les persones i no del benefici empresarial.

Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.

 

Primavera 2020

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Valoració d’ENDAVANT de les mobilitzacions [26.05.20]

Valoració d’Endavant de les mobilitzacions de “Recuperem els Carrers”. La vida abans que el capital!

Endavant volem agrair a totes les organitzacions i col·lectius que han donat suport i han estès la mobilització arreu dels Països Catalans. Alhora, animem a continuar sumant forces i estendre encara més les concentracions dimarts vinent, 2 de juny. Venen temps d’incertesa i de lluita, i la presència al carrer i la mobilització seran clau.

 

Avui hem viscut el segon dimarts de convocatòries a viles i barris sota el lema “Recuperem els carrers” i “Vida abans que capital”. Avui, una setmana després de les primeres mobilitzacions, l’onada de protestes s’ha estès a pobles i barris d’arreu dels Països Catalans i ha servit per començar a esquerdar la pau social i l’anestèsia general que ens han imposat amb el confinament. Endavant volem agrair a totes les organitzacions i col·lectius que han donat suport i han estès la mobilització arreu dels Països Catalans.

Durant setmanes hem vist com, mentre als nostres barris i pobles arribaven les morts per la COVID-19, governs i oligarquia imposaven un relat de la reconstrucció i d’un nou pacte social que significa, a la pràctica, endeutar les classes populars fins a convertir-nos en els esclaus del segle XIX. Pretenen que la crisi econòmica, social i ecològica causada pel seu sistema i la seva avarícia la paguem les treballadores. Pretenen fer-ho amb retallades de drets socials, civils i polítics, i pretenen fer-ho amb l’amenaça del feixisme i la ultradreta. Ara que s’albira un tancament de files per apuntalar el govern de l’estat, la lluita pels drets socials i la lluita per no pagar aquesta crisi suposen la independència dels Països Catalans i la ruptura amb el règim del 78.

Avui hem vist com la protesta s’estenia arreu i centenars de persones se sumaven a les convocatòries. Avui hem estat moltes, però ens cal ser moltes més. Ens volien anestesiades i aïllades, però estarem juntes i despertes. Des d’Endavant animem a continuar sumant forces i estendre encara més les concentracions dimarts vinent, 2 de juny. Venen temps d’incertesa i de lluita, i la presència al carrer i la mobilització seran clau.

 

Per últim, animem a seguir atentes a les convocatòries a través de:

Web: https://lavidaabansqueelcapital.noblogs.org/

Canal Telegram: t.me/vidaabansquecapital

 

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

26 de Maig de 2020

Països Catalans

Endavant Ponent saboteja més d’una vintena de parquímetres després de la represa del cobrament de la zona blava de Lleida

Ahir a la nit, Endavant Ponent vam realitzar més d’una vintena de sabotatges contra els parquímetres de Lleida que controla l’empresa EYSA. L’Ajuntament de Lleida, que havia suspès el pagament de la zona blava des de l’inici del decret d’alarma i deia de fer-ho mentre es prolongués aquest estat, va anunciar que a partir d’aquest mateix dilluns dia 18 aixecarien la suspensió, al·legant que també ho havien fet en altres ciutats i que prenent aquesta mesura, s’aconseguiria una major rotació de vehicles. La represa d’aquest cobrament demostra un cop més que s’avantposen els beneficis empresarials per sobre de les persones i encara més quan l’estat d’alarma continua vigent i més de 15.000 persones continuen en ERTO només a la comarca del Segrià.

Cal recordar que quan ERC estava a l’oposició a la Paeria, va presentar una moció al ple del 28 d’abril del 2017 on es proposava municipalitzar la zona blava, moció que va ser rebutjada. Ara, sent a l’equip de govern i tenint l’alcaldia, lluny de municipalitzar aquest servei, vèiem com a l’octubre passat el mateix govern de Lleida del qual ara en formen part, no tan sols no ho municipalitzava sinó que incrementava un 10% les tarifes de zona blava.

També volem denunciar que l’empresa EYSA amb el vistiplau de l’Ajuntament de Lleida, va realitzar un ERTO a les seves treballadores; fent així que un cop més, el cost d’aquesta crisi l’acabem pagant la classe treballadora i evidenciant que les institucions estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat.

A més a més, s’ha fet pública la denúncia d’aquest ERTO davant el Departament de Treball, sol·licitant la seva paralització atesa la impossibilitat de les empreses concessionàries de serveis públics d’efectuar expedients de regulació d’ocupació. A dia d’avui doncs, no s’ha fet públic encara com s’ha resolt aquesta denúncia i exigim que es decreti la nul·litat del possible ERTO efectuat als treballadors de l’empresa EYSA de manera que aquests puguin percebre els salaris que els corresponguin i que es mantingui la suspensió de les tarifes de la zona blava fins a la finalització total de l’estat d’excepcionalitat: la zona blava ha de ser una eina al servei de la mobilitat, no un instrument econòmic.

Lleida, 19 de maig del 2020

Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social.

Valoració d’Endavant OSAN dels dos anys de l’autoanomenat ’govern efectiu’:

Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social.

Es compleixen dos anys de la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat. Fa dos anys que l’autoanomenat ’govern efectiu’ es va posar a caminar amb un doble objectiu: revertir el 155 i implementar la República.

El fracàs en la consecució d’aquests dos objectius és notori i palpable. El procés de recentralització i de buidatge de la minsa sobirania de què disposava l’autonomia continua imparable. La República s’ha postergat a una data indefinida i llunyana.

D’altra banda, la propaganda processista que insistia en un major accent social ha demostrat ser paper mullat durant aquests darrers dos anys en què els efectes de la crisi econòmica s’havien convertit en una nova normalitat. D’un govern de coalició entre JxCat i ERC no n’esperàvem polítiques de sobirania econòmica destinades a posar dics de contenció al capitalisme, ni molt menys de recuperar-li terreny. Però aquest govern de coalició ni tan sols ha estat capaç de complir amb la seva pròpia propaganda d’una major sensibilitat redistributiva. Una propaganda que pot haver servit per tranquil·litzar la consciència dels sectors més progressistes del seu electorat, però que molt sovint ha caigut com un insult cap a aquells sectors populars que estaven patint en la pròpia pell els efectes de les polítiques antisocials, tant de l’estat com de les autonomies.

El fet, però, que ha retratat d’una forma més crua les misèries d’aquest govern ha estat la salvatge repressió que la conselleria d’interior va aplicar contra les manifestacions independentistes i antirepressives de la tardor passada. El ’govern efectiu’, cal recordar-ho, ha estat el col·laborador necessari per a l’aplicació a desenes d’independentistes de mesures de presó preventiva, en uns processos que continuen vius i que poden acabar amb penes de presó fermes.

Tot aquest panorama ha acabat arrossegant una part del govern, i de retruc bona part de l’independentisme, cap al fangar del victimisme, i a l’altra part del govern cap al fangar de la negociació política en un escenari de brutal descompensació de forces, en vista només de conservar o conquerir el poder autonòmic en unes pròximes eleccions.

El fracàs del govern efectiu no té a veure amb les persones que l’encapçalen, sinó amb l’estratègia política que segueix i els interessos que serveix. Valorar la trajectòria o les conviccions de Quim Torra, a qui l’espanyolisme ha aplicat una autèntica campanya de revisionisme històric, té poc sentit a l’hora de valorar el que ha significat aquest govern. L’exercici del dret d’autodeterminació no depèn de la valentia o covardia personal de determinats polítics, sinó dels plantejaments des dels quals s’aborda l’enfrontament amb l’estat i la construcció d’un poder polític propi. N’és una mostra el mateix procés d’inhabilitació de Quim Torra com a president. Una venjança política més de l’estat, però facilitada per la manca de cap mena d’estratègia per part del govern de la Generalitat.

L’estat ha aconseguit en els darrers tres anys neutralitzar les principals amenaces per al règim polític. Aquesta victòria ha suposat un reforçament dels aparells de l’estat i del poder econòmic. Si al cicle de la crisi econòmica de 2008, amb la seva nova normalitat social de precarietat i pèrdua de poder adquisitiu, hi sumem el nou cicle de crisi derivada de la COVID-19, el panorama que tenim davant és el d’una major crisi social, un reforçament del caràcter autoritari de l’estat, un desacomplexament encara major del nacionalisme espanyol i una recentralització que ni alguns governs del PP no haurien pensat que fos possible.

Per lluitar contra l’estat i els poders polítics i econòmics que el sostenen, és necessari capgirar l’estratègia independentista que ha dominat el moviment independentista al Principat durant la darrera dècada. El ’govern efectiu’ ha estat el resultat que mostra les debilitats de l’estratègia seguida fins al moment. Explotar el victimisme a fons o apostar per construir ’governs progressistes’ del mentrestant no és cap estratègia: és simplement conservar o consolidar posicions de poder que no transformen cap realitat. Una nova onada independentista només serà possible construir-la des dels marges de l’actual escenari polític, des del lligam orgànic amb les classes populars i des de l’àmbit nacional de tots els Països Catalans.

 

Endavant – Organització Socialista d’Alliberament Naiconal

14 de Maig de 2020