Skip to content
Endavant Osan

Retallar la sanitat mata

Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

Amb aquest article d’urgència per entendre a què ens enfrontem, l’Ainhoa i la Irati, infermeres i militants d’Endavant (OSAN) i de la COS Sanitat expliquen en profunditat quin és l’estat actual del sistema sanitari català i les conseqüències de les retallades i privatitzacions. Alhora, fan una aposta de futur per avançar cap a una sanitat de provisió, gestió i titularitat 100% pública.

https://issuu.com/endavantosan/docs/dossier_retallar_sanitat_mata-_cos-endavant-abril2

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Que el coronavirus no és una grip comuna, ni que siga perquè ha vingut per generar una nova crisi amb un nou cicle d’acumulació a les economies globals i a transformar la geopolítica, és ja un fet. Quins efectes, però, pot tindre aquest virus sobre la nostra consciència de pertànyer a alguna cosa més que a una ciutadania difusa o a una nació capitalista? M’atrevisc a posar damunt la taula alguns apunts d’un virus amb classe:

1. El COVID-19 ha ressituat en el tauler de joc qui mou el món. I no, no són els empresaris que es vanagloriaven de la lliure competència, el lliure mercat i les lleis de l’oferta i la demanda fins que han necessitat (de nou) un intervencionisme que regule en favor dels seus interessos de classe. Resulta que el món el movem el personal sanitari, les netejadores, les caixeres de supermercat, reposadors, cuidadores (remunerades i no), educadores, estibadors, transportistes, treballadores del camp, repartidors de menjars i béns, i treballadors i treballadores fabrils. I aquest no és un poder ni simbòlic ni retòric. Ho estem vivint: si la classe treballadora ens aturem, el món s’atura. Som el motor de la humanitat.

2. El COVID-19 també ens ha dit que l’organització sindical no és una opció, és una necessitat per a garantir el dret a una vida digna. S’ha adreçat a la generació sense història, la de la crisi del 2008 i la que vindrà ara, per a dir-nos que cal recuperar la consciència de classe i que cal fer-ho des de l’organització en els sindicats combatius. Ha destapat, si és que encara no ho havia fet, el caràcter groc i servilista de les cúpules dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), i ha cridat també les seues bases sindicals a trencar en massa els carnets d’afiliats a qui ha venut els seus interessos per enèsima vegada i a autoorganitzar-se.

3. El COVID-19 ha vingut a parlar-nos del fet que, com sempre, les pitjors parades de qualsevol crisi són les dones de classe treballadora: perquè seran acomiadades de les feines més precàries sense contracte o de caràcter temporal (neteja o lleure), perquè patiran la major exposició al contacte amb persones contagiades (sanitàries i serveis socials), perquè pateixen més risc d’exclusió social, perquè són dones majors que viuen soles a les seues cases o perquè estan condemnades a confinar-se amb els seus maltractadors. I ha reforçat encara més les idees que des del feminisme anticapitalista es cridaven el passat 8 de març: que no hi ha feminisme dins del capitalisme.

4. El COVID-19 ha vingut també per a dir-nos que només una economia controlada, planificada i al servei dels interessos generals de la humanitat té la capacitat de respondre a qualsevol crisi (epidemiològica, climàtica, econòmica) i a posar la vida al centre, i no pas el capital. Ve a parlar-nos de la fragilitat del capitalisme neoliberal, de la diferència entre governar i tindre poder, i que només un projecte nítidament de caràcter socialista i feminista serà capaç de tornar a situar al centre de l’organització de la societat aquelles que produïm i reproduïm la vida.

5. El COVID-19 ha vingut a reforçar les idees dels comunistes que reivindiquem que la nacionalització d’uns sectors, l’expropiació d’altres per a la recuperació del que era nostre, la internalització de serveis i el control popular dels mitjans de producció són part del camí per assolir una societat lliure d’explotació. Sanitat pública i universal sense cap esfera privatitzada; internalització dels serveis de menjadors i neteja a tots els sectors de l’educació; expropiació de pisos als fons voltor i posada al servei de les persones que ho necessitem; lloguers socials; nacionalització d’empreses d’energia; banca pública, i sobirania alimentària. Potser no eren idees desfasades, potser no havíem vingut a menjar-nos cap xiquet, potser cal plantejar d’una forma honesta i decidida que aquells que encara ens venen somnis de reforma d’aquest sistema treballen per activa o per passiva al servei de la burgesia.

6. El COVID-19 sí que ha vingut a parlar de territoris: ha vingut a dir-nos que abans una, grande, libre e infectada que tancar Madrid quan concentrava més de la meitat dels contagis de l’estat. Ha vingut a col·lapsar el sistema sanitari de la classe treballadora madrilenya mentre que els qui podien fugien egoistament a les seues segones residències a la Mediterrània. Ha vingut a centralitzar recursos fins al punt de desabastar hospitals andalusos. Ha arribat per a parlar-nos del que som com a valencians i valencianes: la platja d’Espanya i Europa, un poble mancat de sobirania.

7. El COVID-19 ens explica també la fragilitat d’un model econòmic basat en la terciarització i el turisme. Ens diu qui hi ha realment darrere d’aquelles empreses (hoteleres, de restauració, de viatges) que “ens donen feina”. No veig els creadors de la turismofòbia inventant cap terme nou que descriga l’expulsió en massa de treballadores a l’atur. Tancaments, acomiadaments via ERTOs massius i novament un estat i una Generalitat que assumeixen la fallida fins que tot torne a la “normalitat”. Resulta que no era turismofòbia, sinó capitalismofòbia, com denunciaven encertadament Arran. Qui no ha fugit, per cert, i queda a la vora de les nostres costes? Els vaixells dels nostres pescadors.

8. El COVID-19 també ha vingut a desmentir els mites del feixisme, el racisme i la xenofòbia. Qui garanteix la cobertura de les necessitats de les persones sense llar, les veïnes que no poden fer la compra o assumeix la cura de les seues criatures? Les organitzacions feministes, veïnals, antifeixistes i populars coordinades mitjançant xarxes de suport mutu. Perquè ni tots remem en la mateixa direcció, ni la rojigualda ni l’himne alimenten ningú. Quina comunitat s’ha posat més al servei de les persones dels seus barris? La xinesa. A qui ha recorregut Llombardia per demanar medicaments i metges? A Cuba i a la Xina. L’internacionalisme novament s’ha demostrat que és no només la tendresa dels pobles, sinó la salvaguarda de les nostres vides.

9. El COVID-19 ens ha explicat també algunes coses sobre el dret a la llibertat i una vida amb dignitat. Perquè s’ha ensorrat aquell mite que parlava dels privilegis de les persones que viuen tancades a les presons, que no paguen i mengen debades, quan el dia 1 de confinament havíem d’eixir a cridar, cantar i ballar pel balcó. Perquè, si amb dos dies de coronavirus als mitjans de comunicació i encara sense estat d’alarma, havíem esgotat el paper higiènic als supermercats i havíem generat desabastament, això ens hauria de convidar a pensar quina societat és la que nega l’acollida de persones que fugen de la guerra i la fam, creuen la Mediterrània abocades a la mort i, quan arriben, són il·legalment tancades a Centres d’Internament per a Estrangers, acusades del delicte de sobreviure.

10. El COVID-19 ha vingut a dignificar-nos com a classe i a fer que ens semble insultant la quantitat de gent que se’n riu de nosaltres a la cara: la monarquia, que fa negoci a l’Aràbia Saudita mentre tenim un sistema sanitari a punt de col·lapsar per les retallades i la privatització del sector; Díaz Ayuso, que ofereix Telepizza als fills i filles de la classe obrera a Madrid; el suposat govern d’esquerres que legisla en favor de l’Íbex 35 i rescata novament les empreses que empobreixen i proletaritzen treballadors i autònoms, i els famosos que, des dels seus xalets, ens conviden a mantindre’ns en forma als nostres pisos.

I el COVID-19 ha vingut també a militaritzar els carrers dels Països Catalans i, de pas, els serveis d’emergències; a desplegar l’exèrcit per, gairebé literalment “matar moscas a cañonazos”; a situar en una lògica bel·licista, amb rodes de premsa encapçalades per alts comandaments militars, allò que és una crisi sanitària i epidemiològica. També ha vingut a aprovar i difondre tot un seguit de mesures i notícies impopulars, aprofitant que —bé per responsabilitat, bé per por, o per una barreja d’ambdues— romanem a casa sense —i cal atrevir-se dir-ho— poder exercir lliurement els drets d’associació, reunió, organització o manifestació. Que no se’ns oblide mentre que això dure, no siga cosa que en algun moment futur algunes d’aquestes mesures vulguen ser normalitzades sense cap epidèmia i llavors toque organitzar-se i desobeir. I que no se’ns oblide tampoc quan tot passe. Que el dia 1 de tornar als carrers ens abracem, anem a la muntanya o a la platja, fem esport, dinem o sopem en col·lectivitat i brindem per la vida. Però sobretot, que el dia 2 agafem la ràbia i les lliçons apreses i les fem realitat: perquè la història és nostra i la fem els pobles.

Article d’opinió de Borja Garcia, de professió bomber, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 25/03/2020

Per damunt de tot, la salut i els drets del poble

La crisi del Covid-19 continua, i les afectacions sobre la població dels Països Catalans són molt grans. A part del cost personal que suposa fer front a la pandèmia des del confinament, pretenen que les conseqüències econòmiques que se’n deriven recaiguin sobre la classe treballadora, i dibuixen una amenaça contra drets i llibertats col·lectives.

El Gobierno PSOE-PODEMOS ha aplicat un 155 de facto i ha militaritzat els carrers per mirar de capitalitzar la idea d’un govern fort i un estat unit en l’adversitat, i no pas per dur a terme mesures més efectives a l’hora de frenar la propagació i protegir la població.

El pla de xoc presentat per Pedro Sánchez dimarts posa en relleu que, una vegada més, es prioritza salvaguardar els beneficis de les grans empreses i la banca, abans que el benestar de les classes populars.

Les mesures econòmiques suposaran un enorme endeutament per part de l’estat, que augmenta amb força la despesa pública d’una banda, amb despesa social i sanitària per fer front a la pandèmia, però, de l’altra, buida la caixa de la Seguretat Social per pagar les prestacions d’atur als milers de persones que les grans empreses acomiaden i acomiadaran les setmanes vinents, i avala les Pimes davant la banca. Mentrestant, l’estat recorre a finançament privat per dur a terme totes aquestes despeses. Aquest endeutament tan gran acabarà repercutint sobre les classes populars en forma de retallades socials de gran magnitud els pròxims anys. De nou, se’ns considera mercaderies en mans d’empresaris i banquers.

Mentrestant, els grans bancs ja tenen assegurats els seus negocis, perquè la major part de les mesures econòmiques que marca el Gobierno asseguren la circulació de capital i la creació d’interessos que els generaran beneficis milionaris. Però en cap cas no es planteja que la banca retorni els 80.000 milions d’euros que va rebre en forma de rescat bancari.

El Gobierno agilitza els ERTOs amb el beneplàcit dels sindicats del govern, CCOO i UGT per assegurar els beneficis de les grans empreses espanyoles a costa dels llocs de treball, i ofereix facilitats a les treballadores acomiadades per accedir a les prestacions d’atur. Aquesta mesura redueix tant la seguretat laboral com els ingressos de milers de treballadores, mentre incrementa la despesa de la seguretat social, que acabarà repercutint sobre la classe treballadora. Per tant, es tornen a blindar els interessos empresarials per damunt de les qui sempre acabem pagant. Una vegada més, es socialitzen les pèrdues del capitalisme.

Una altra de les mesures importants impulsades pel Gobierno és la moratòria de les hipoteques i garantir els serveis bàsics a persones d’alta vulnerabilitat. En uns moments on el 75% dels desnonaments es produeixen per impagament de lloguers, aquesta mesura queda molt lluny de garantir l’accés a l’habitatge. A més, no suspèn la quota hipotecària, sinó que la congela sense generació de nous interessos i despeses, blindant els beneficis de la banca. Finalment, aquestes mesures contra els talls de subministraments bàsics mostren que és necessari nacionalitzar els sectors estratègics per garantir l’abastiment de serveis a tota la població a preus socials i no pas cobrar aquests serveis, en moments com l’actual. Així és com ho han fet altres estats.

El mercat capitalista no està disposat a renunciar a acumular riquesa, encara que hagi de posar en risc les nostres vides o prolongar el contagi durant més temps. S’ha de parar tota activitat econòmica no essencial per al manteniment de la vida i la salut de la població, i ni el Gobierno ni els empresaris no estan disposats a fer-ho. Per tant, ens toca reaccionar a les treballadores i exigir l’aturada empresarial parant la producció. Tenim dret a treballar en condicions de seguretat sanitària i preservar la vida del nostre poble. Exercim-ho.

Els sectors més afectats per aquesta crisi són els més pauperitzats i els que ja partien d’una situació més vulnerable socialment. Per tant, les conseqüències recauran una vegada més damunt les dones, les persones sense llar i les persones sense papers, les quals no tenen cap dret reconegut davant la crisi existent. Les dones treballadores som les més afectades per les retallades socials que estan exercint les empreses; ja teníem pitjors contractes i jornades, ja patíem l’escletxa salarial, i ara ens veiem exposades a acomiadaments massius. Les dones també ostentem la majoria dels llocs de treball en els sectors essencials per al sosteniment de la vida —la sanitat, els serveis socials, la neteja i la venda d’alimentació—, i per tant som les persones més exposades a contagiar-nos amb el virus. I, fora de l’esfera laboral, també som les més afectades pel confinament, ja que ens recauen les principals tasques reproductives i, a més, el confinament és un focus de reproducció de violència masclista, ja que la majoria d’aquesta violència es produeix a casa. Així doncs, les mesures que es proposen són des del raser d’una mirada burgesa, aquella mirada que dona per descomptat que tothom té una casa que és confortable, sense tenir en compte els milers de persones sense llar o si a les cases hi ha menjar i subministraments bàsics. Hem de tenir en compte, també, l’abús de poder que està suposant per a les persones preses i les confinades en els CIES. Quan es prendran unes mesures des de l’equitat, tenint en compte les necessitats reals de les classes populars?

Indicadors internacionals ja mostraven l’arribada d’una crisi econòmica mundial, amb un abast molt gran durant els primers anys d’aquesta dècada, i la situació actual accelera aquest procés de recessió. Davant de la crisi que estem vivint, la que ens ha d’arribar i l’intent del capital per socialitzar les pèrdues entre les classes populars, les treballadores hem de respondre col·lectivament davant del repte social amb una ofensiva per garantir la vida i reapropiar-nos dels nostres drets col·lectius:

  • Aturem la producció no essencial per assegurar un confinament efectiu i parar el contagi. La salut i la vida per damunt dels interessos econòmics.
  • Demanem mesures per protegir la classe treballadora dels acomiadaments perquè la crisi no la paguem els de sempre.
  • Exigim suspensions generals dels pagaments en hipoteques, lloguers i serveis bàsics per fer front a l’emergència social.
  • Assegurem mesures perquè les conseqüències de la crisi la paguin els rics.
  • Treballem per un futur amb vides dignes, amb la nacionalització dels sectors estratègics, uns serveis de titularitat, gestió i provisió 100% públics sense ingerència privada, i un model econòmic que posi la vida al centre.

Per tot això:

Organitza’t en sindicats combatius, xarxes de suport mutu, sindicats d’habitatge o qualsevol dels fronts de la Unitat Popular. Sense organització per plantar-los cara, tota gestió que facin anirà destinada a protegir el capital i els rics, i a empobrir les classes populars.

Països Catalans, 20 de març de 2020

 

Llegeix també
Per damunt de tot, el poble i la seua salut
Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Per damunt de tot, el poble i la seua salut

Com a apunt previ, volem aclarir que aquest comunicat no busca debatre, qüestionar ni aportar quina ha de ser la gestió medica ni hospitalària, ni tan sols quines mesures de contenció pública s’haurien de prendre, ja que entenem que aquesta és una tasca que pertoca a les professionals del sector, en qui dipositem tota la nostra confiança.

La crisi del Coronavirus ha posat en relleu els interessos contraposats entre les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos.

La patronal, en l’enèsim intent d’aplicació de la doctrina del xoc, està intentant que el cost d’aquesta crisi el pague la classe treballadora i, de pas, obrir la porta a retallar encara més els drets laborals. Els governs estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat i amb un enorme temor a aplicar mesures que ara apareixen plenes de sentit comú. La capacitat d’intervenir determinats sectors productius en favor de l’interès general és el fantasma que defugen tots els governs.

Pensem que la classe treballadora dels Països Catalans té davant seu dos reptes. D’una banda, ser un mur infranquejable dels intents de la patronal i de l’estat per gestionar la crisi carregant-ne bona part dels costos sobre les espatlles de les classes populars. De l’altra, té el repte de forçar els governs a aplicar mesures dràstiques que, en aquest context incert i preocupant, situen la salut i les condicions de vida de la població treballadora per damunt dels interessos privats de les classes altes.

Per això, fem un seguit de propostes d’urgència que considerem que són imprescindibles per enfocar la gestió de la crisi sense lesionar els interessos de la població treballadora:

  • Intervenir i posar sota control públic, sense cap indemnització, les instal·lacions i recursos humans i materials de la sanitat privada necessaris per afrontar la demanda hospitalària que el virus genere. També cal preveure el mateix tipus d’intervenció en els casos dels recursos sociosanitaris privats. Així mateix, cal posar sota control públic la distribució del material mèdic necessari per combatre la crisi.
  • En els casos de confinaments totals de població, cal garantir a través de la intervenció pública el dret de les persones confinades a poder accedir als aliments i altres productes bàsics necessaris. Això implica posar sota supervisió i control públic la gestió dels estocs alimentaris i de productes bàsics de les grans cadenes de distribució. Així mateix, és imprescindible que en aquests casos l’estat intervinga la comercialització de gas i electricitat i en regule el preu per tal que el major consum derivat d’estar tancats a casa no repercuteixi en les precàries economies familiars de milions de persones. El confinament també requereix unes condicions d’habitatge concretes que no estan a l’abast de totes. Cal donar-hi sortida amb alternatives que no suposi cap cost per a la població afectada.
  • En el cas de tancament de serveis d’atenció a persones dependents o escoles, els governs han de garantir permisos de treball remunerats al 100% i manteniment de les cotitzacions socials a familiars per tal que es puguen ocupar d’aquestes persones. La immensa majoria dels treballs de cures estan fets per dones, que, alhora, són les que cobren sous més baixos i són el 80% de les famílies monoparentals. Si la remuneració és només d’un 75%, com en el cas de les baixes, les dones veuran molt més reduït encara el seu poder adquisitiu. Així mateix, cal habilitar l’atenció individualitzada d’aquelles persones dependents que no compten amb cap familiar. També cal garantir el manteniment de les beques-menjador per tal que s’assegure l’alimentació en aquelles llars que necessiten aquesta prestació.
  • Una acció sistemàtica d’Inspecció de Treball per controlar que les mesures de flexibilització laboral i de teletreball no suposen una lesió a les condicions laborals.
  • Oposició absoluta a destinar diners públics a «rescatar» sectors empresarials que addueixin greus pèrdues econòmiques a causa de la crisi. L’augment molt més accelerat de beneficis empresarials en els anys respecte a l’estancament del poder adquisitiu de la classe treballadora ha de permetre als diversos sectors empresarials absorbir les possibles pèrdues derivades de la crisi. I encara menys es pot pretendre que l’estat cobreixi amb diners públics expectatives de beneficis no acomplertes en camps com el sector turístic.
  • Cal garantir la qualitat de l’atenció sanitària cap als usuaris i blindar unes condicions dignes de treball del personal sanitari. Després de les retallades, aquesta crisi posa en evidència l’infrafinançament que es destina a la sanitat pública, com per exemple, la carència de material específic de prevenció que garanteix la seguretat de les treballadores, o l’oferiment de l’augment de la jornada laboral per cobrir les necessitats, creant així una sobrecàrrega.

Així mateix, proposem a totes les organitzacions socials i polítiques que defensen la preeminència d’allò públic per damunt dels interessos privats a constituir, al País Valencià, a Catalunya i a cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses, plataformes de seguiment de les mesures aplicades en l’àmbit social pels diferents governs. Aquestes plataformes haurien de ser eines de mobilització contundent i massiva si les mesures suposessin un retrocés en els ja migrats drets socials i laborals.

Països Catalans, 12 de març de 2020

Consulta també Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Consulta també Per damunt de tot, el poble i la seua salut

Com afectarà el confinament i la crisi a les dones? Com ho afrontem des del #Feminisme? #AutodefensaFeminista

En moments de crisi (sanitària) les dones patim per partida doble!

Què passa amb els Serveis Socials? Què fem quan casa no és un lloc segur? Què passa amb les dones en risc per pobresa o violència masclista?

I jo, què puc fer?

Qui cuida les cuidadores?

Sabies que gran part de les persones que es poden veure afectades per els ERTO són dones?

I, què passa amb les netejadores (d’hospitals, espais i via pública,…)?

Què passa amb els serveis socials?

Què fem quan casa no és un lloc segur?

Què passa amb les dones en risc per pobresa o violència masclista?

Crisi i #COVIDー19? AUTODEFENSA FEMINISTA! I jo, què puc fer? #AutodefensaFeminista

Feminisme sense rebaixes

El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder

Fa un parell d’anys que el feminisme ha aconseguit desbordar els carrers –fer-los realment nostres– i situar el seu discurs a l’agenda política i mediàtica. Així ho hem vist amb les vagues feministes, que han estat les més massives de la història no només als Països Catalans, sinó també a molts indrets del món. I és que el feminisme sempre ha estat un moviment actiu i en transformació, perquè és i ha de seguir sent un moviment constant i infinit.

El risc, però, és que aquesta nova força d’activisme feminista que estem vivint conviu –de manera susceptible– amb el feminisme liberal que es vol establir des de les institucions, tancant per dalt el que moltes vam obrir des de baix. Un feminisme que, en lloc de ser la solució a les desigualtats que patim les dones, és part del problema i que té com a màxima expressió el “gobierno progressista del estado” amb la creació del ministeri d’Igualtat. Un ministeri que, lluny de voler abordar d’arrel la desigualtat de gènere, utilitza el feminisme com un element discursiu per tal de legitimar una proposta política de tancament del règim després d’un moment en què un sector molt ampli de la societat ha situat una crisi de legitimitat de l’estat.

És aquell feminisme que assenyala els privilegis dels homes i els vol igual per a les dones, i que centra la seva lluita en els diners i el mercat i no a parlar senzillament de vida. El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder, com hem vist recentment: ara la màxima autoritat de la guardia civil o del CNI –instruments repressors– són dones. És aquell que, sense anar més lluny, empodera les dones amb poder adquisitiu a ocupar llocs de responsabilitat a les seves empreses a canvi que dones migrades els facin les tasques de la llar i tinguin cura dels seus fills i filles, mentre elles trenquen el sostre de vidre.

Davant d’aquest model –erroni– de feminisme, nosaltres defensem i militem en el feminisme que va a l’arrel del problema, de classe i transformador. Ja ho deia Angela Davis “El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones” i en aquesta línia s’haurien d’emmarcar les lluites i reivindicacions.

Ara, doncs, que hi ha una nova força d’activisme feminista, és un bon moment per explicar –sense rebaixes– perquè les feministes hem de triar el camí de la vaga, la mobilització i la lluita aquest pròxim 8 de març, per fer les lluites compartides i socialitzar de manera explícita unes demandes que moltes entenem com a imprescindibles.

Per què una vaga? Sobretot per demostrar l’enorme potencial polític de la nostra força com a dones. Però també per reivindicar els drets que encara ens són negats, i per assenyalar i denunciar totes les realitats que no es volen veure però que hi son, i que generalment tenen rostre de dona. I perquè una vaga és una eina transformadora i de lluita pròpia de la classe treballadora i de les classes populars, que obre moltes finestres davant d’una realitat estancada.

Davant de la incapacitat dels governs de torn d’avançar cap a la millora de les condicions de vida de les dones treballadores –per molt feministes que s’autoanomenin–, enguany les feministes hem assajat noves formes d’organització i coordinació que s’allunyen de la unitat interclassista i del feminisme institucional i liberal. Unes noves formes d’organització que responen a les necessitats socials i territorials i que es materialitzen a través d’un espai de coordinació del feminisme anticapitalista dels Països Catalans i que tenen com a objectiu fer del 8 de març una diada de lluita i combativa, que fugi de les expressions festives buides de contingut i que posi sobre la taula que cal destruir el capitalisme patriarcal i racista amb tots els seus mecanismes d’explotació i opressió, com l’augment del feixisme, masclisme i racisme.

Un dels eixos centrals d’aquesta nova força d’activisme feminista és la voluntat per assenyalar les desigualtats estructurals existents i no naturalitzar-les, és assenyalar els privilegis dels homes per anar més enllà de la igualtat i és assenyalar els culpables que les dones siguem més pobres. Veiem, per exemple, a les manifestacions massives dels darrers 8 de març, com moltes noies i dones de totes les edats surten al carrer amb lemes vivencials com “de tornada a casa volem ser lliures i no valentes”, “sense les cures la vida es para”, “somos el grito de las que ya no tienen voz” o “disculpeu les molèsties, ens estan assassinant”. Tots, lemes que reflecteixen com les dones diem prou a tant masclisme quotidià.

D’altra banda, també veiem com s’han iniciat moltes campanyes a les xarxes socials que col·lectivitzen realitats; #metoo, #ensvolemvives, #niunamés… Totes, campanyes d’arrel anònima que evidencien que, malgrat que la societat camina cap a l’individualisme, aquesta nova força feminista posa la lluita col·lectiva al centre, des del comú i per a totes, per pensar i treballar per una societat transformada d’arrel. Una oportunitat per organitzar la ràbia, fer sentir la nostra veu i teixir la resistència i autodefensa feminista.

Al cap i a la fi, ser feminista –sense rebaixes– és assenyalar els feminicidis i dir prou, que ens volem vives i que no hi pot haver impunitat per als agressors masclistes. Cap dona més ha de patir agressions, assetjament, violacions o ser assassinada per un home. És posar sobre la taula que les dones cobrem un 24% menys que els homes en l’àmbit laboral i un 40% menys en les pensions. És a dir, que les dones som el 70% de les persones en situació de pobresa. El feminisme sense rebaixes és defensar uns serveis públics universals i de qualitat, és aturar desnonaments, és defensar el tancament dels CIES i el drets de les persones migrades. És plantar cara al feixisme. És estimar i follar com vulguem i amb qui vulguem. Decidir envers el nostre propi cos des del dret a un avortament lliure i gratuït. És lluitar contra la mercantilització dels nostres cossos. És avançar cap a una millora de les condicions materials de vida de les dones.

Ser feminista sense rebaixes és fer del feminisme una eina per canviar-ho tot. És –en definitiva– parlar de vida i lluitar per viure dignament. Què hi pot haver més important que això?

Article d’opinió de Laia Santís, membre del Secretariat Nacional de la CUP i militant Endavant Alt Penedès, i Oliva Serra, militant d’Endavant Baix Llobregat (i la CUP) i membre del col·lectiu Olesa Feminista, publicat a Nació Digital el 04/03/2020

Comunicat d’Endavant en relació amb les denúncies d’agressions masclistes de militants de l’Esquerra Independentista #MatxisEI

Aquest cap de setmana apareixia a les xarxes socials el hashtag #matxisEI. Amb aquesta etiqueta es denunciaven actituds masclistes de companys militants de l’Esquerra Independentista. Com a Endavant, organització política de l’Esquerra Independentista, no podem restar aliens a aquestes denúncies públiques.

Primer de tot, volem fer valer i agrair a les companyes que en un acte d’autodefensa feminista han fet les denúncies públiques. Entenem la dificultat que suposa una denúncia pública i ens responsabilitzem de les mancances de l’organització a l’hora d’actuar davant les agressions masclistes. També volem posar les eines internes de què disposem a l’abast de totes les dones. Ens podeu escriure a gestioagressions@endavant.org.

Endavant és una organització mixta, i com a tal, entenem que és un espai on es reprodueixen els rols i els estereotips patriarcals amb els quals totes hem estat socialitzades. Per tant, dins d’Endavant es generen situacions de violència, i és voluntat de l’organització erradircar-les. Per això, treballem per crear i millorar les eines per prevenir les violències masclistes i per abordar-les quan es produeixen, prioritzant la recuperació i reparació de qui l’ha patida. Les dones de l’organització som les principals interessades a assolir aquest objectiu, i som molt conscients de la gravetat d’aquestes situacions i de la necessitat que no quedin impunes.

Aquesta preocupació s’ha reflectit en una posada en marxa d’eines de revisió de les dinàmiques de la militància masculina i de revisió dels espais i els lideratges. També disposem d’eines per a l’abordatge de les violències, com els protocols. Som conscients que aquestes eines tenen limitacions i mancances que no podem ignorar, i per això seguim treballant per millorar-los i oferir garanties.

Per acabar, tornem a reafirmar la nostra voluntat d’afrontar les agressions que la nostra militància hagi comès, assumint totes les formes de denúncia de les dones agredides.

Països Catalans

2 de Març de 2020

Anem a totes! | 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Manifest de l’Esquerra independentista amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores | 2020

Anem a totes!

Un any més, arribem a la jornada de lluita del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i continuem reivindicant i defensant els nostres drets. Enguany, no podem deslligar la diada de l’actual situació política i econòmica. Els nous governs s’abanderen com a portadors del feminisme, mentre anuncien que no derogaran la reforma laboral, en un context en què ha augmentat la visibilització d’una extrema dreta que avança sense aturador.

Davant l’intent d’institucionalització i cooptació del feminisme per part dels nous governs progressistes, volem expressar els perills que comporta aquesta situació. Cal seguir apuntant a la base del que volem canviar, el sistema capitalista i patriarcal, com a màxim responsable de les desigualtats, explotacions i opressions que patim les dones treballadores. No ens conformem amb petites reformes com posar dones al capdavant de l’exèrcit, la guàrdia civil, de ministerios o l’Ibex 35.

El sistema capitalista, patriarcal i racista en què vivim segueix sent l’eix vertebrador de totes les violències que patim les dones. Tanmateix, la nostra lluita no és una lluita aïllada de la lluita de classes, perquè seguim sotmeses a un sistema que aposta pel màxim benefici d’unes elits i del mercat, en detriment de la vida de la resta.

Els estats espanyol i francès continuen sent estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar la nostra explotació: salaris més baixos, discriminació laboral, més temporalitat en els nostres contractes, habitatge inaccessible, assumpció exclusiva de les cures, etc.

Aquesta violència és l’expressió més visible d’una violència estructural que afecta les condicions materials i afectives de les dones i ens porta cap a una situació de precarietat. La justícia, els cossos policials, el sistema sanitari, el sistema de pensions, els lobbies de poder, les lleis reguladores del dret són altres expressions de violència perpetuades per les mateixes institucions, mentre algunes s’autoanomenen ‘feministes’. Nosaltres tenim clar que per aconseguir una millora de les condicions de vida de totes les dones treballadores dels Països Catalans –i del món– cal avançar cap a una revolució feminista i socialista.

El repte és gran, però també ho són els ànims. La nostra tasca és immensa, hem de feminitzar totes les lluites socials: en defensa de l’habitatge, en defensa dels serveis públics i en defensa de la millora de les condicions laborals. Hem de tenir clar que com a feministes també som antifeixistes i ataquem el feixisme més descarat que ha tornat a treure el cap.
Volem atacar també els valors catòlics i tradicionals que ens envolten i exerceixen violència sobre les dones. Estem preparades. Seguirem lluitant pel dret al propi cos, per unes sexualitats lliures, i contra el model de família tradicional. En definitiva, lluitem contra aquest context de violència masclista que va en augment amb un nombre alarmant de feminicidis des de l’inici del 2020.

Aquests últims anys i aquesta jornada de lluita mostren una capacitat de mobilització immensa, i sabem que és el moment per fer passos endavant, dotar-nos d’objectius i de propostes que canviïn les condicions materials de vida de les dones treballadores i que no buidin de contingut i de radicalitat la proposta feminista. Sabem on som i sabem on anem.

ANEM A TOTES! Per un feminisme que ho canviï tot, caminem cap a un nou horitzó!

Obrim el paraigua?

Baaang! L’heu sentit? Tret de sortida de l’enèsima cursa electoral. Sabem que a Quim Torra ja li mouen els fils per convocar eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya. Ho farà tres anys després de les eleccions que ens havien de dur a la independència i que ens han dut a acatar un 155 primer i a fer-lo efectiu després des de la mateixa Generalitat. Avui, els milions de votants independentistes que van materialitzar l’1 d’octubre no poden tenir cap dubte que els mantres del catalanisme d’ordre eren una concatenació de falsedats. Ni de la llei a la llei era possible una transició tranquil·la cap a la independència, ni Europa es mirava res, ni estructures d’Estat ni República efectiva. Avui la derrota manu–militari primer i judicial després per part de l’independentisme institucional és una certesa palpable, i negant-la no ens fem cap favor.

Recordeu les places plenes d’esperança durant el 2011 i com aquesta es va anar transformant de manera dual en oportunisme per a uns i frustració per a la resta fruit de l’aparició de Podemos? L’operació de renovació política que havia de transformar la societat de baix a dalt, tombar el règim del 78 i fer fora la casta, no només s’ha anat diluint com un sucre en un cafè, sinó que a més a més, ha arribat a les màximes quotes de poder institucional mai somniades, i segueixen persistint les mateixes injustícies que van originar el 15M, malgrat vicepresidències i ministeris del canvi. Les places van cridar contra la monarquia a la qual ara s’aplaudeix en seu parlamentària, ens van prometre llibertats i seguim legalment emmordassats, digitalment censurats, nacionalment esquarterats i ocupats amb les cunetes plenes de sacs d’ossos. La derrota de l’esquerra per la via de la integració reformista, és de manual.

Quina ha de ser doncs l’eina de les persones escindides d’aquests oportunistes? On poden refugiar-se les republicanes independentistes, les feministes de classe, les que només tenen les mans per capital, les censurades, les precàries, les desnonades, les víctimes de l’homofòbia i el racisme? Qui vol o pot obrir un paraigua per donar aixopluc a aquesta gent? Podríem dir que només ho pot fer qui està en posició de fer-ho. Però segurament ens tornarem a trobar amb intents d’autonomistes i reformistes de desplegar paraigües foradats amb les promeses de sempre que queden remullades quan comença la tempesta.

El dret a vaga es guanya fent vaga, deia Marcelino Camacho i el dret a votar es guanya votant, va afirmar el poble de Catalunya. D’igual manera el dret a l’habitatge es guanya exercint-lo, aturant desnonaments cada matí i ocupant cada tarda, el dret als serveis públics es guanya organitzant-se contra la llei Aragonès i denunciant cada externalització, el feminisme avança amb cada dia de vaga i cada dia fins a la següent, i el feixisme se’l manté a ratlla quan se surt als carrers a plantar batalla.

Serà d’aquestes lluites i les seves lluitadores i no pas de màgiques fórmules o perfils mediàtics, des d’on rebrotarà la llavor de la Unitat Popular. Caldrà doncs, dotar d’un programa polític aquest moviment, que més enllà de consignes de curta volada, cohesioni aquest espai polític que avui resta dispers en les seves reivindicacions. Ni totes les republicanes són avui feministes ni totes les feministes reivindiquen els Països Catalans, qui defensa l’habitatge digne no té per què saber català ni qui defensa la llengua ha d’haver defensat un portal. Però segurament tots tenen clar que dins el regne d’Espanya de les autonomies i les engrunes del règim del 78 les seves reivindicacions no poden ser realitzades. Si nosaltres no som capaces d’articular l’alternativa que els aixoplugui, algú altre obrirà el paraigua.

És aquesta la lògica que ha d’imperar en el nou cicle que surt de totes les derrotes, de la derrota de l’independentisme a mans de l’estat i els autonomistes, la derrota de l’esquerra de la mà de l’estat i els reformistes. Només si obrim un paraigua que pugui posar a cobert totes les escindides de les decepcions, podrem estar en disposició de conformar un bloc polític de referència, on el projecte polític de la Unitat Popular en sigui el pal de paller.

I això no implica sumar sigles, ni aferrar-se a personalismes ni a cares mediàtiques, això implica arremangar-se, trepitjar carrer i vincular-se al moviment popular al qual es diu voler donar veu. Deixar la retòrica de Països Catalans de paraula i articular el país des dels fets i la lluita, construir vides dignes des de l’autotutela de drets, i tenint clar que desdibuixar la nostra aposta política només pot beneficiar a aquells que negant la derrota obriran els paraigües foradats plogui, nevi o faci sol.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 22/02/2020

SOM o no Som? aquesta és la qüestió

Si ens proposem rememorar el temps de les nostres infàncies és molt possible que, almenys a bona part de nosaltres, ens vingui al cap la imatge concreta d’allò que en deiem el joc d’estirar a corda. Dos equips, més o menys igualats en pes i força pel just criteri de la mestra, s’alinien al llarg d’una corda marcada amb una senyal al bell mig i a la que s’afegeixen tres marques al terra: una just a sota la senyal i dues a uns metres igualats de distància en les dues direccions oposades. Llavors s’inicia una competició on els dos equips, a base d’estrebades persistents, intenten atreure’s mutuament cap al seu terreny delimitat utilitzant la força col.lectiva. Això o fer-los caure a terra. L’equip arrossegat fins on no volia anar o caigut per no poder resistir l’embat de l’altre perd i, l’equip que els fa cedir forçant la seva voluntat, guanya. El joc, com és evident, no forma part d’allò que en diem els jocs col.laboratius, on tothom aprèn a divertir-se sense negar aquesta diversió a ningú altre, sinó que és un joc competitiu on, per tal que algú guanyi, algú altre ha de perdre.

Al barri del Raval de Barcelona fa molts anys que la voluntat de guanyar diners com a criteri únic, encarnada per immobiliàries, fons voltors, bancs i diverses empreses petites i grans que pretenen un bocí d’aquest fred lingot d’or que anomenem gentrificació, ha imposat una soga al veïnat per arrossegar-lo fora del lloc on viu i guanyar espai polzada a polzada, carrer a carrer i porta a porta. El buidatge veïnal. La soga està perfectament homologada per això que anomenem institucions públiques i, qui no ha vist les seves mans aferrades a ella, te molts números de veure-les aviat. Aquell joc infantil, gairebé innocent, ha deixat de ser un joc i no només estira nens cap a si: estira a gent de tota edat i condició. La marca ja no és una línea de guix a terra. És la xifra de diners que cadascú te al compte bancari. I aquí és on la idea original del joc es desvirtua perquè els equips, lluny d’estar igualats, es basen precisament en la desigualtat… una minoría molt petita estira cap a si a les majories sense fer el mínim esforç. Guanyar fent trampes.

El cas concret dels locals situats al carrer Peu de la Creu 9-11, que acaben d’evitar un desnonament gràcies a l’autodefensa popular, il.lustra molt bé aquest joc de forces i la idea de que el veïnat organitzat no es resigna a ser expulsat pel monopoli de la violència. Els locals estan situats en uns edificis construïts per reallotjar a una ínfima part dels milers de veïnes expulsades en la macroperació “Illa robador”, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Ciutat Vella. En aquella operació es van enderrocar 12.000 metres quadrats d’habitatges per substituïr-los per un hotel de luxe, un centre comercial, una macroseu cedida a la UGT de Catalunya que va costar –i encara costa en concepte de manteniment- milions d’euros de diners públics, un aparcament soterrat per 225 vehicles i dues cooperatives d’habitatge: Habitatge Entorn, de CCOO, i Llar Unió, de la UGT, amb un nou veïnat de més poder adquisitiu que s’ha posicionat a favor de les batudes racistes i l’expulsió de les treballadores sexuals del seu espai natural. La petita part de veïnes reallotjades allí va veure com els locals, venuts a la Caixa en una pràctica molt freqüent però poc qüestionada del Patronat d’Habitatge o Incasol per reforçar amb diner privat el capital públic, van quedar abandonats amb el pas d’uns pocs anys. La seu d’Edicions 62, que els havia inaugurat, va ser desmantellada després de l’adquisició d’aquest grup editorial per Planeta i els locals, completament en desús, es van quedar esperant passivament durant anys a que anés fent la vertigionosa pujada dels preus del lloguer. L’ocasió la van aprofitar les organitzacions de venda de droga al detall, que van instal.lar-s’hi per fundar “la Disco”, un gran espai de venda i consum de narcòtics sense control sanitari on s’hi van normalitzar els abusos sexuals, les sobredosis desateses i l’agressivitat característica d’aquestes organitzacions cap a qualsevol que contradís el seu afany lucratiu.

Per la complicitat explícita de La Caixa o altres entitats bancàries amb aquestes organitzacions tòxiques la situació es va enquistar, cronificant el malestar veïnal. Això fou així fins que, a partir de l’autoorganització popular, amb la feina constant i imprescindible d’Acció Raval o amb l’ajuda d’altres col.lectius, com l’Espai de l’Immigrant, que va okupar un espai adjacent a la Disco, es va aconseguir foragitar-los i okupar totes i cadascuna de les sales per garantir que no tornessin mai més. La Caracola Migrante, que facilita el dret a sostre a dones grans migrants oblidades per les institucions o a adolescents extutelats que, en complir la majoria d’edat, acaben amb una tarjeta de metro com a tota ajuda oficial, El Ravart, on un grup de dones del Sindicat d’Habitatge del Raval estimula la creació artística femenina en un espai segur protegit de masclismes i el Sindicat de Manters, on un col.lectiu de venedors ambulants te una seu per assessorar i acompanyar als treballadors perseguits per les violències racistes de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, han estat el resultat d’aquesta pinya veïnal que ha convertit un espai hostil al barri en una comunió d’espais al seu servei. Victòria o, com sempre, sensació sentida de victòria.

La Caixa vol desnonar tots aquests triomfs per vendre’ls a la cooperativa SOM, que hauria pagat les arres i adquirit el local del Memorial Democràtic que hi ha just al davant. Però la vella pràctica de vendre locals amb bitxo fa temps que no funciona amb aquella impunitat del principi. Les qui van combatre el mòbing privat i institucional des del primer dia ens hem reforçat i tenim prou múscul per impedir que aquella corda amb que ens estiren ben lluny, fora d’ajuntaments amb superàvit i cap a ajuntaments endeutats que no poden asumir les necessitats de la seva població, sigui un fuet al servei dels negocis. Som la contraforça d’aquest despropòsit irracional del capitalisme que anomenem gentrificació però que no és més que una estrategia político-econòmica per empobrir els pobres i enrriquir els rics. Amb la nostra feinada quotidiana i militant hem legitimat el nostre dret a ser una part de la interlocució en el destí dels locals del carrer Peu de la Creu i exigim seure a negociar amb SOM una solució satisfactòria per tots aquests projectes vius que es volen desnonar.

La pàgina web de la cooperativa SOM diu que va nèixer perquè “sense una cultura forta no podem ser una societat viva.” També diu: “aquest és el nostre repte: posar la cultura en primer pla i unir-nos per ser més fortes.” Prenent-nos al peu de la lletra aquestes afirmacions només podem emplaçar a la cooperativa a una taula de diàleg on puguin prendre consciència de quin dels costats de la corda és el seu. És un joc de mal gust on se’ns ha obligat a jugar a contracor però, per molt tensa que estigui, la corda no es trenca mai. A una banda hi ha La Caixa, totes les forces sistèmiques i el dret legal a la multipropietat d’uns pocs que implica la despossesió de molts. A l’altre hi som nosaltres: les qui aturem desnonaments, les qui tenim zel per l’educació i la sanitat publiques, les qui diem “gràcies” i “sisplau” a qui ens serveix un cafè, les qui vam possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos i, fins i tot, les qui van possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos siguent migrants sense dret a vot… la majoria de la bona gent. La gent amb voluntat social. Nosaltres també SOM?

Article d’opinió de Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 21/02/2020

Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular!

Endavant (OSAN) encara la seva X Assemblea Nacional a Ribesalbes amb una actualització de l’organització i de la lluita política

A punt de fer els 20 anys de vida de l’organització, Endavant (OSAN) celebrarà la seva X Assemblea Nacional a Ribesalbes el 22 i 23 de febrer. Amb el lema ‘Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular!’, Endavant aposta per una actualització tant de l’organització com de la lluita política per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes

Els propers 22 i 23 de febrer, la població de Ribesalbes (la Plana Baixa) acollirà la X Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN). Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular! és el lema que porten unes jornades que marcaran el rumb de l’organització per als propers 2 anys. Amb l’horitzó immediat dels 20 anys d’existència de l’organització, Endavant aposta per una actualització tant de l’organització com de la lluita política per a poder materialitzar els objectius polítics estratègics d’independència, socialisme i feminisme als Països Catalans.

Endavant (OSAN) situa la unitat popular i la lluita per l’autodeterminació al conjunt de la nació com a eines fonamentals per al conjunt de les classes populars a l’hora de confrontar el sistema capitalista patriarcal global. En aquest sentit, l’estructuració de la mateixa unitat popular i del moviment de l’esquerra independentista, així com el mateix paper d’Endavant, centren gran part del debat.

Les apostes polítiques a desenvolupar prioritzen el feminisme com a eina de transformació social, la lluita per l’habitatge, la lluita laboral i contra la misèria en les condicions de vida, i la lluita institucional al servei de la unitat popular com a eixos principals a desenvolupar. La lluita antifeixista, l’antirepressiva i l’ecologista també formen part de l’agenda política d’Endavant (OSAN), que busca encarrilar-les en la construcció nacional i popular dels Països Catalans.

Més de 200 militants s’han inscrit ja en una assemblea nacional on, per segon cop, no hi podrà ser la nostra companya Anna Gabriel. L’assemblea comarcal de la Plana Baixa serà l’amfitriona de l’assemblea prèvia a la celebració dels 20 anys de l’organització, nascuda a Vilafranca del Penedès el juliol del 2000.