Plantem-nos! Només lluitant tenim futur

La pandèmia no afluixa i segueix infectant centenars de persones cada dia, i el capitalisme tampoc no ho fa i segueix empitjorant les nostres condicions de vida, cada dia també.

Les darreres setmanes hem pogut veure i ser partícips d’un increment de la resposta mobilitzadora en contra de les mesures actuals per mirar de controlar el virus, reduint els contagis, i posar fre a la sagnia econòmica i social que està sofrint l’economia i que paga la classe treballadora. Cada vegada més gent se sent desemparada: perquè no pot pagar el lloguer, perquè se l’ha acomiadat de la feina, perquè està malalta i la sanitat no pot atendre-la com necessita, perquè veu com les factures de la compra, la llum i el gas no paren de créixer i ara els bancs s’embutxacaran milers de milions d’euros per l’escàndol del Castor de Florentino.

I què ens toca fer a les revolucionàries?

Ens toca una tasca difícil, a l’altura de la complexitat que vivim. Treballar per generar conflicte aquí i ara, en moments en què s’ha de reduir el contacte social per tal de frenar la propagació del virus. Ens toca ser inventives, audaces i repensar els mecanismes clàssics amb els quals actuem en la societat, però la urgència social ens mana: cal lluitar ja per cobrir les necessitats bàsiques de tota la classe treballadora. Ja vàrem pagar les conseqüències de la crisi del 2008 i ara ens enfrontem a una nova crisi en pitjors condicions que llavors, i aquesta batalla no la podem perdre. Hem de forçar la maquinària del capitalisme, que no regala res i encara menys ara. Només si som capaces de generar un conflicte suficientment gran, fer por al capital, mostrar la nostra força, serem capaces d’imposar mesures urgents per garantir la vida a la classe treballadora dels Països Catalans.

Però la lluita urgent per aquestes condicions de vida no pot deslligar-se de la lluita política revolucionària, perquè és aquella que aporta dues idees essencials: d’una banda, que en el sistema capitalista no existeix un horitzó que asseguri una vida digna per a la nostra classe i, per tant, que les reivindicacions socials que són clarament necessàries per al moment actual són insuficients per garantir la vida en el futur; de l’altra que només la perspectiva revolucionària és capaç d’aglutinar un plantejament polític que albiri un canvi de sistema. Una proposta revolucionària basada en la construcció d’un bloc polític al voltant del Programa Feminista de la Unitat Popular i una estratègia que marqui l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a marc polític per construir una forma diferent de gestionar els recursos, repartir el treball i la riquesa, la superació del capitalisme patriarcal com a marc d’explotació, exclusió i violència. La república socialista i feminista dels Països Catalans.

En aquest sentit, volem marcar tres principis polítics que ens permeten mirar el moment present i el futur a curt termini des de l’òptica revolucionària i des del clar lligam amb el moviment popular i la lluita social que desenvolupem en tots els fronts i àmbits:

Contra la tutela de la patronal!


Avui dia, el gran poder econòmic controla els passos que es fan tant per al control de la pandèmia, com per a la lluita contra la crisi econòmica capitalista. Mostra d’això és que, en els moments de quasi col·lapse sanitari, quan es va decretar una paralització total de l’economia, aquesta paralització va durar massa poc temps per fer abaixar el contagi d’una forma dràstica, perquè la patronal no ho acceptava. També n’és una mostra el fet que la protecció de l’estat està garantint principalment les grans empreses i sobretot l’Ibex, mentre que Pimes i autònoms tenen molts més problemes. Cal rompre amb aquesta lògica: els interessos de la patronal i els de les classes populars són contraposats i, per tant, són contraposats als de la immensa majoria de la població. La tutela de la patronal per formular les mesures sanitàries i socials per fer front a les diferents crisis significa posar la lògica del capital davant les necessitats de la vida; significa que manin els de sempre, que res no canviï i que, com sempre, siguem les treballadores qui paguem la crisi.

Repartim el treball, repartim la riquesa!


Si hem de seguir una màxima durant els mesos que ens han passat i els que venen, és la de garantir la vida davant de tot. Garantir la vida significa garantir l’accés a recursos bàsics per a la subsistència de la gent i les famílies que estan pagant d’una manera més virulenta la situació actual. En un moment d’ERTOs, EROs i persones sense accés a cap de les prestacions socials actuals, el que toca és lluitar perquè tothom tingui accés a unes mínimes condicions de vida, indiferentment d’on visqui, de la seva procedència i de si té accés al mercat laboral. L’Ingrés Mínim Vital, la publicitat del Gobierno com la política més progressista possible, s’ha mostrat fortament ineficaç, ja que, d’una banda, la majoria de la població que necessita una prestació com aquesta no hi té accés i, de l’altra, no va l’arrel del problema, que és la necessitat de repartir racionalment el treball productiu i de cures per tal construir una societat en què cadascú aporti segons les seves capacitats i rebi segons les seves necessitats. Només repartint el treball i la riquesa podrem garantir unes condicions materials de vida dignes per a tothom.

Propietat pública i social dels recursos que reprodueixen la vida!


La situació crítica que vivim, agreujada per la pandèmia i la crisi econòmica que l’acompanya, no té les seves arrels en aquesta situació extraordinària que vivim, sinó en la incompatibilitat del model neoliberal pel que fa a la provisió de serveis que tenen relació directa amb la reproducció de la vida. En aquests moments crítics hem de posar sobre la taula mesures de xoc com la suspensió dels pagaments de lloguers, de subministraments, una sanitat pública al 100% i moltes altres. Però no ens podem quedar en això: hem de partir de l’assumpció que tothom té dret a una llar amb salubritat, a serveis essencials, a uns ingressos que li permetin no patir per al manteniment de la seva vida i a uns serveis públics que garanteixin l’accés als serveis necessaris en cada edat de la vida. Cal posar en qüestió la propietat privada del sòl i dels habitatges buits, les empreses privades que exploten els serveis essencials i també les que col·laboren en els serveis públics o els gestionen. Només des de la propietat pública i el control social podrem garantir les condicions que permetin a totes les persones accedir als recursos que garanteixen una vida digna.

Toca plantar-se, toca sumar i toca esprémer al màxim les nostres capacitats militants.
Perquè la victòria és en el futur, però la lluita és en el present.

Plantem-nos, perquè només lluitant tenim futur

Dissabte 31 organitzàrem unes jornades d’acollida per la nova militància

La nova ofensiva capitalista agreujada per la pandèmia fan més necessària que mai l’organització de les treballadores dels Països Catalans.

El dissabte 31 d’octubre Endavant OSAN realitzàrem unes jornades d’acollida de nova militància, que aplegaren a més de cinquanta noves militants de l’organització. Tot i que les jornades s’havien de dur a terme inicialment a Reus, les limitacions derivades de les noves mesures de prevenció contra la Covid-19, empreses pels diversos governs ho impediren i finalment la jornada s’hagué de celebrar a través de mitjans digitals.

Seguint els acords i el fil de la desena assemblea nacional; prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular; va ser el títol d’aquestes jornades. Trobades com aquesta són una de les apostes d’Endavant per reforçar internament l’organització. Durant el dia es pogué treballar amb les darreres incorporacions militants:

  • El model organitzatiu d’Endavant i l’aposta pel partit-moviment
  • Els reptes estratègics i tàctics pels pròxims dos anys
  • El funcionament i les eines internes per millorar el treball militant
  • L’aposta per la feminització de l’organització

La jornada va finalitzar amb l’explicació del que s’espera de la nova militància. Endavant OSAN treballem per fer créixer i reforçar l’organització política.

Plantem-nos! Hi ha una altra manera de viure

Hi ha una altra manera de viure

Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el poble.

Mig any de pandèmia i milers de morts després, no s’ha reforçat el sistema sanitari ni s’han millorat les condicions de treball del personal sanitari. Tampoc no s’ha reforçat el sistema educatiu. Amb una economia paralitzada, no s’han suspès lloguers, ni hipoteques ni subministraments. Tampoc no s’han nacionalitzat els sectors estratègics ni s’han prohibit els acomiadaments. Mentre el poble acumulem deutes, angoixa i morts, els poderosos continuen acumulant propietats, beneficis i ajudes públiques. Ha arribat l’hora de plantar-se.

Una nova estafa està en marxa; la injecció de milers de milions d’euros en rescats per a un sistema econòmic en fallida provocarà el saqueig de tot allò públic i un endeutament massiu. Els somnis de l’Ibex 35 d’una nova onada d’austeritat, privatitzacions i retallades de drets socials, civils i polítics agafa forma. Institucions, mitjans i partits tanquen files amb el règim en els moments clau.

Aprofiten l’estat de xoc per estendre el control social i alhora tapar els efectes de les criminals retallades en sanitat que han deixat un sistema col·lapsat. Queda, confinament o restriccions dels drets de reunió i manifestació són les eines reciclades de la paperera de la història per domesticar-nos. Plantem-nos!

Perquè hi ha una altra manera de viure, en què l’economia estigui al servei del poble i no dels beneficis d’uns quants; en què la salut i l’educació siguin els pilars, i no la repressió i l’autoritarisme, en què habitatge i treball deixin de ser sinònim d’explotació per ser drets. Plantem-nos!

Als col·lectius i organitzacions d’arreu dels Països Catalans: Endavant OSAN fem una crida a sumar esforços i treballar per aturar l’ofensiva contra les classes populars. No és hora de resignar-se ni de deixar-se atrapar pel bombardeig de por amb què ens volen paralitzar. Plantem-nos i plantem cara a la queda i a l’onada repressiva.

Ni venuts, ni estafats, ni domesticats, ni silenciats: PLANTEM-NOS!
Hi ha una altra manera de viure.

Tombem el rei, tombem el règim!

La fugida del rei emèrit a principi d’agost va ser una estratègia del règim del 78 per protegir la monarquia borbònica. El govern de PSOE i Podemos va facilitar la fugida de Juan Carlos I en un moment de descrèdit públic a causa de les noves notícies de corrupteles i negocis bruts. El “govern més progressista de la història” de l’estat va permetre que l’hereu de Franco fugís i va defensar, així, el manteniment de la monarquia borbònica per damunt de la democràcia i de la legalitat.  A més, el fet que el rei hagi fugit a Aràbia Saudí reforça el lligam d’aquest personatge amb les dictadures criminals, que l’actual rei està lluny d’esmenar, més aviat al contrari: el sosté perseguint exactament els mateixos interessos personals i de classe.

De nou, el règim organitza tots els seus tentacles per sostenir una institució central per al manteniment del poder. La casa reial és, des de la transició, una cola que ajuda a mantenir unit l’estat, el règim i els diversos poders fàctics que conformen les seves elits: l’Ibex 35, els grans mitjans de comunicació, els principals partits i les cúpules dels sindicats grocs. Si, en aquest moment de gran desprestigi de la monarquia, aquests poders estan disposant tota la seva influència per protegir la institució borbònica, és perquè aquesta institució respon als seus interessos, i la seva caiguda podria qüestionar el règim del 78.

L’Esquerra Independentista hem d’apostar per aprofitar la conjuntura, per agrupar poder popular, confrontar i generar focus de ruptura amb el règim, i clarament, la denúncia de la monarquia ha de ser un d’aquests focus.

No existeixen a l’estat espanyol la correlació de forces ni els marcs polítics perquè la desaparició de la monarquia borbònica es produeixi en un context de transició plàcida de canvi de cap d’estat, sinó que necessàriament serà causada per un procés de caràcter rupturista amb el poder establert.

Podem assenyalar l’anacronisme que suposa la figura del rei en un règim que es defineix a si mateix com a democràtic, però no és en aquest punt on toca situar la batalla política. El canvi del cap d’estat espanyol no significa una conquesta democràtica, si no es transformen les estructures de poder social i econòmic, i es romp el forrellat que és el règim del 78. Aquest canvi però, no vindrà dels despatxos, sols vindrà d’un poble organitzat i de la mobilització popular: aquí rau el potencial rupturista.

El procés de construcció dels Països Catalans comporta que les classes populars conquerim el poder polític, i en aquest procés, tots els fronts de lluita que enforteixin el poble i esquerdin el poder de l’estat suposen un pas endavant.

Es pretén sembrar una falsa dicotomia entre la defensa de la independència política dels Països Catalans i fer caure peces angulars del règim del 78, com la monarquia. El camí de la independència dels Països Catalans prové necessàriament del soscavament del poder del règim del 78 i de l’estat espanyol. Paral·lelament a l’acumulació de poder popular al voltant d’un projecte polític rupturista com el de la Unitat Popular, és necessari aprofitar les escletxes de debilitat que es produeixin per debilitar la posició de l’estat opressor. L’estat espanyol encara és fort, es troba lluny de la derrota política; per tant, cal persistir en la lògica de construir un bloc polític de ruptura als Països Catalans i mentrestant curtcircuitar, sempre que sigui possible, el poder del règim. Per tant, el debat no és un referèndum espanyol sobre monarquia o república, sinó esquinçar tant com es pugui el poder polític del règim del 78 als Països Catalans.

Per això, Endavant OSAN apostem per:

  • Generar mobilitzacions i accions de rebuig cap a la monarquia, com a puntal del règim del 78.
  • Treballar apostes polítiques que aprofitin el clam de rebuig a la monarquia per acostar la derrota de l’estat espanyol als Països Catalans.
  • Situar l’autodeterminació dels Països Catalans com l’única alternativa política a la monarquia i al règim que representa.

Contra la repressió de l’Estat, Unitat Popular i independència

Comunicat d’Endavant OSAN davant la inhabilitació del president de la Generalitat.

Contra la repressió de l’Estat, Unitat Popular i independència

 

L’estat torna a intervenir en la política institucional del Principat mitjançant atacs judicials. Tot i l’acceptació del recurs de Quim Torra, el president serà finalment inhabilitat per un fet tan absurd com mantenir una pancarta que exigia la llibertat de les preses polítiques a la Generalitat. Que, per un fet tan intranscendent, es pugui inhabilitar un president autonòmic mostra la fragilitat de la pantalla de formalitat democràtica que emmascara el règim del 78 i l’aparell judicial de l’estat. Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.

El fet que el govern de la Generalitat de Catalunya no pugui decidir ni tan sols sobre la simbologia política que s’exhibeix a la façana de la seu del govern demostra que aquesta institució no és dipositària de cap mena de sobirania, que les institucions autonòmiques per si soles són una mera descentralització administrativa de l’estat espanyol, cada cop més constreta d’ençà de l’aplicació del 155.

Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.

Allò que els dos partits de la coalició de govern van batejar propagandísticament com a govern efectiu s’ha mostrat completament incompetent per gestionar els reptes polítics que se li han presentat. La gestió social i sanitària de la Covid-19 ha estat nefasta, i les conseqüències les han pagades i les estan pagant les famílies més vulnerables de la nostra societat i la classe treballadora. Les treballadores posen en risc la seva vida quan van al lloc de feina, moltes vegades sense mesures correctes per salvaguardar la salut o sense els recursos per dur a terme correctament les seves funcions, en el cas del sector sanitari i de cures. Aquest tampoc no ha estat un govern que apostàs per polítiques dirigides a millorar la qualitat de vida de la població. Ben al contrari, s’ha distingit per iniciatives infames com la Llei Aragonès, que, afortunadament, va ser aturada després d’una mobilització social a favor dels serveis públics. En canvi, sí que és un govern “efectiu” per reprimir la població, i “efectiu” a l’hora de transferir diners públics a empreses privades, com en el contracte de Ferrovial.

L’actual govern de coalició de la Generalitat de Catalunya tampoc no és un govern que hagi perseguit afrontar el conflicte polític amb l’estat. Ha jugat durant més de dos anys a la gesticulació independentista, amb propòsits partidistes. D’una banda, ERC ha apostat per una taula de diàleg sense recorregut i ha aplanat el camí a Pedro Sánchez a canvi de res, i, de l’altra, Junts per Catalunya ha fet proclames buides de contingut polític real al voltant de l’1 d’octubre, la DUI o un nou referèndum. El govern efectiu de Torra és un govern caduc, incapaç i venedor de fum. Ja defensàvem aquesta posició en el comunicat fet públic el passat mes de maig ‘Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social’.

A més, no podem deixar de recordar i denunciar l’acció repressiva dels mossos d’esquadra contra el moviment independentista, el silenci còmplice davant d’accions repressives de l’estat contra independentistes ni el fet que la Generalitat es presenti com a acusació contra militants independentistes per la seva activitat política. La solidaritat antirepressiva no pot ser un mecanisme asimètric i partidista, que s’usi de manera interessada.

Aquest enèsim atac repressiu de l’estat, aquest cop contra el president del govern autonòmic, ha suscitat de nou debats sobre accions conjuntes i la unitat estratègica de l’independentisme. En aquest aspecte, volem constatar que, després de més de dos anys de govern efectiu, és més que evident que no existeix una estratègia comuna dins del sobiranisme governamental, i que la unitat independentista és una fal·làcia si no es té una estratègia conjunta de confrontació. El que realment hi ha darrere de les disputes entre els dos grans partits del sobiranisme és una batalla, no en relació amb una perspectiva d’embat rupturista amb l’estat, sinó per l’hegemonia electoral dins l’espai sobiranista. JxCat i ERC es troben enmig d’una guerra fratricida per guanyar vots, i utilitzen fins i tot la repressió com a arma llancívola.

La insistència de JxCat i ERC en vies de la llei a la llei, que ja s’han demostrat ineficients, en el fons encobreix la incapacitat d’afrontar (o la intenció d’ocultar) que l’única via cap a la independència serà mitjançat un conflicte polític i social sostingut en el temps als Països Catalans, contra l’estat. La independència només serà possible per mitjà d’una insurrecció democràtica popular que capgirarà les relacions de poder i les jerarquies de classe dins la nostra societat. Presentar el recurs per a la inhabilitació de Torra com un embat judicial contra l’estat és una fal·làcia, perquè aquest moviment no es troba inserit dins d’una estratègia real de confrontació amb l’estat, sinó amb la necessitat de JxCat d’estirar el xiclet d’una estratègia que saben que no acosta l’autodeterminació, però que els reporta un rendiment electoral.

L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular.

La Unitat Popular ha de mostrar una estratègia pròpia cap a l’autodeterminació dels Països Catalans i un relat propi sobre la confrontació derivada de l’1 d’Octubre. Cal reconèixer els errors en la lectura política d’aquell moment, assumint que no és possible una via ràpida i indolora cap a la independència. El cicle al voltant de l’1 d’Octubre va situar en les institucions el principal focus per avançar en la independència, però, com s’ha demostrat, les institucions autonòmiques són incapaces per si soles de desenvolupar un pols de poder amb l’estat. L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular. La base d’aquest poder és l’acumulació de forces al voltant de les lluites socials i populars, l’organització als llocs de treball i als barris, amb la Unitat Popular liderant un gran moviment de masses a favor de la independència. Només el poble salva el poble, i les elits polítiques del Principat ja han mostrat que no estan disposades a fer el que calgui per assolir la llibertat nacional.

Des d’Endavant instam a desenvolupar una confrontació amb l’estat espanyol a través d’una alternativa socialista i feminista al capitalisme patriarcal. La defensa dels drets de la classe treballadora mitjançant l’organització en el moviment popular i l’impuls d’un sindicalisme de classe i combatiu és la base per a l’articulació de la Unitat Popular com un projecte polític d’abast nacional capaç de disputar el poder a l’estat espanyol i de materialitzar l’autodeterminació arreu dels Països Catalans.

Ni desenes d’empresonaments ni centenars de detencions no aturaran l’autodeterminació dels Països Catalans.

Onze de Setembre de 2020 | Amb l’Estat espanyol i la Unió Europea no hi ha sortida

Manifest d’Endavant OSAN per la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 2020.

Amb l’estat espanyol i la Unió Europea no hi ha sortida: Independència, Socialisme i Feminisme als Països Catalans

Vivim temps de crisi, vivim temps de lluita. Aquest Onze de Setembre es desenvolupa enmig d’una de les crisis més profundes que hem viscut com a poble, com a classe i com a espècie. L’impacte sanitari, econòmic, social i polític de la crisi desfermada per la pandèmia de la Covid-19 és encara difícil de valorar. El que sí que és clar a hores d’ara és que res no tornarà a ser com abans, i que el sistema econòmic capitalista i el marc polític de la monarquia parlamentària i del règim autonòmic a l’estat Espanyol no han estat capaços de donar resposta als múltiples reptes que hem hagut d’afrontar fins ara, ni als que haurem d’afrontar en el futur.

La resposta a la crisi s’ha basat a posar els interessos econòmics de les classes dominants per damunt de la salut i les condicions de vida de la classe treballadora. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la Unió Europea, implica que, si no fem res per evitar-ho, la factura de la crisi la pagarem les treballadores. Els nostres impostos i el fruit del nostre treball serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.

Aquesta resposta neoliberal no només és injusta, sinó que s’ha demostrat ineficaç per solucionar els problemes als quals ens enfrontem a curt, mitjà i llarg termini. La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha posat de manifest que el mercat, com a mecanisme per articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les mesures temporals de «rescat social» que s’han adoptat fins ara simplement tiren la pilota endavant i ajornen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació a curt termini.

La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i els treballs de cures, del repartiment equitatiu del treball i de l’aprofundiment dels mecanismes democràtics de decisió sobre els afers polítics, econòmics i socials. Aquesta crisi ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos quin país volem reconstruir. Abocarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país on els recursos materials es posin al servei de garantir una vida digna a totes les persones?

La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social

Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.

El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i un mínim de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou amb tenir raó i demanar-ho educadament.

Per aconseguir aquests objectius hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars dels Països Catalans, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis. Necessitem articular un programa de lluita i reivindicacions que aglutini les múltiples lluites polítiques i socials sota el paraigua d’una estratègia global de ruptura. Necessitem un programa feminista d’Unitat Popular que ens permeti construir un contrapoder amb el qual fer front als estats espanyol i francès, a la Unió Europea i al capital.

No podem confiar en velles fórmules ni repetir esquemes que ja s’han demostrat inútils. No n’hi ha prou de votar a les eleccions i confiar que els polítics, les institucions o els líders messiànics ens solucionaran els problemes. El govern autonòmic efectiu, que és el centre de l’estratègia del sobiranisme governamental, ha estat incapaç tant de plantar cara a l’estat Espanyol per avançar cap a la independència com de garantir la salut i els drets socials de les treballadores. A l’hora de la veritat, la retòrica del govern efectiu, les proclames enceses i els gestos simbòlics als quals ens tenen acostumats encobreixen la disputa pel poder autonòmic entre ERC i Junts per Catalunya.

Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat

La tossuda realitat és que la lluita és l’únic camí per aconseguir la nostra llibertat com a poble. No és un camí fàcil ni es presta a grans cops d’efecte mediàtic, però la història ens ensenya que només lluitant tenim futur. Hem d’organitzar-nos i lluitar en tots els àmbits de la nostra vida: als nostres llocs de treball, als nostres barris i pobles, en assemblees feministes, en sindicats d’habitatge, en sindicats de treballadores i en organitzacions polítiques i socials. Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat. Hem d’aconseguir que mantenir l’opressió del nostre poble surti més car que acceptar la nostra independència. Només una insurrecció democràtica i un conflicte sostingut en el temps podran fer trontollar els poders establerts i obrir escletxes per a les transformacions socials necessàries que ens permetin viure una vida que valgui la pena ser viscuda.

Aquest és el projecte d’Unitat Popular que defensem l’Esquerra Independentista, i estem convençudes que, tot i no ser una aposta fàcil, és l’única que ens permetrà avançar. Necessitem tota la intel·ligència, necessitem tot l’entusiasme, necessitem tota la força. Si el present és lluita, el futur és nostre!

Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.

La CGT Lleida i Endavant Ponent proposen una bateria de mesure per poder començar el curs escolar amb garanties de salut, socials i laborals

El sindicat i l’organització anticapitalistes creuen que les mesures proposades pel Departament d’Ensenyament no són suficients pel fet que només contemplen allò sanitari mentre que haurien d’anar acompanyades també de mesures socials i laborals.

Per això, proposen les següents:

1.No delegar tota la responsabilitat als centres educatius. 

El Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament de Lleida han d’encapçalar de forma proactiva el retorn als centres. No es pot carregar la responsabilitat de l’obertura de les instal·lacions als equips directius i professionals excusant-se amb una “falsa autonomia” que respon més a una incapacitat d’afrontar la situació des del Departament que a una autonomia real dels centres.

2.Reducció de ràtios, ampliació de grup classe/grup estable de convivència i increment del personal docent, PAS, PAE cuina i monitoratge.

S’ha de dur a terme un increment de tot el personal, ja que caldrà disposar de la plantilla suficient als centres per evitar tensar més el personal ja contractat. Un docent per a cada grup de convivència amb personal de suport educatiu i personal docent de suport.

3.Adequació d’espais municipals per a ús d’aules escolars.

Adaptar llars d’infants, escoles, instituts i espais municipals per tal de poder disposar de més espais per l’augment de grups de convivència. Treballar per trobar espais d’espera en cas d’alumnat que presenti símptomes.

4.Reforçar els centres d’alta complexitat. 

No podem permetre que aquesta crisi sigui un afegit a la segregació educativa que vivim als nostres municipis, ni que siguin els més vulnerables els que un cop més es quedin exclosos del sistema educatiu.

5.Dotació efectiva i real a totes les famílies que no disposin de mitjans digitals per un possible confinament.

En cas d’haver de tornar a fer un confinament i retornar a la digitalització de l’educació.

6.Garantir l’atenció en tots els centres educatius públics durant la franja del migdia i en les franges extraescolars de la tarda. 

La nova normalitat no ha de suposar un nou greuge que incrementi la segregació escolar que patim com a societat. Cal tenir present que per a molt alumnat, el dinar a l’escola és l’únic àpat equilibrat que fan al dia.

7.Proves PCR a tot el personal d’atenció directa amb alumnat i proporció d’EPI. 

8.Formació sanitària específica i obligatòria per a tots els professionals i famílies.

Realitzar formacions enfocades a com actuar el dia a dia i davant un possible contagi/ brot.

9.Que en cas de contagi d’un infant s’emeti la baixa laboral per a un dels adults que en són responsables.

10.Introduir a cada centre educatiu personal per fer acompanyament professional i emocional.

Cal introduir figures tant d’educació social com professionals sanitaris per fer l’acompanyament tant a infants com a les famílies.

11.Establir un grup de coordinació i treball amb els equips directius dels diferents centres de cada barri o municipi.

Incloure també en aquests grups de coordinació representants d’educació i sanitat així com de tots els sindicats en educació.

12.Augment de la dotació econòmica així com suport i assessorament tècnic a les AFA.

Dotació econòmica extra així com suport i assessorament tècnic perquè puguin desenvolupar els seus plans d’actuació a les franges del migdia. Cap alumne sense dinar, cap alumne sense activitat.

 

Lleida, 24 d’agost del 2020

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

La pandèmia de la Covid-19 ha fet evident que el capitalisme és incompatible amb la vida. En un moment en el qual era necessari dur a terme mesures valentes per tal que la factura social no recaigués en les treballadores, el règim borbònic del 78 ―i, per conseqüència, les autonomies― han salvaguardat el sistema econòmic per sobre de les necessitats de les classes populars.

Així doncs, hem vist com, en lloc d’agafar el control de la sanitat privada i passar recursos cap a la pública, s’ha fet just el contrari: els governs autonòmics han liquidat milers d’euros a la sanitat privada. Per exemple, la Generalitat de Catalunya va pagar als centres privats 4.308.992 euros per a la realització de proves PCR, o el govern Valencià ha gastat 3’’6 milions per derivar pacients cap a la privada. El govern autonòmic de les Illes s’acosta a la sanitat privada per reforçar la col·laboració dual, i ara la privada s’aprofita per treure rèdit econòmic dels turistes amb la Covid. A més, s’han mantingut unes condicions laborals precàries i d’explotació dels metges interins residents: des del 21 de juliol estan en vaga als MIR del País Valencià per demanar unes condicions laborals dignes. També hem vist com la sanitat pública ha de cobrir l’assistència en residències privades, que, en lloc de nacionalitzar-les, estan invertint diners i recursos humans públics sense tocar cap òrgan privat d’aquestes empreses. Així doncs, entenem que el que cal és deixar d’alimentar la sanitat privada i enfortir la pública, tant pel que fa a les condicions laborals de les sanitàries de l’Atenció Primària com pel que fa a apostar per un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública. Hem vist com la població sortia a retre homenatge a les sanitàries, i ara cal que es facin polítiques que vagin cap al reconeixement real.

Les mesures associades a la crisi actual exposen la salut de la classe treballadora, no només en termes de gestió sanitària, sinó en termes de supervivència. D’aquesta manera, hem vist morir a un treballador del camp (temporer) per un cop de calor, a conseqüència d’haver estat exposat a altes temperatures; s’han destruït 418.000 llocs de treball als Països Catalans, i el Gobierno, lluny de donar solucions (nacionalització de la Nissan, nacionalització de sectors estratègics com la llum, l’aigua o el gas), ha facilitat que les empreses amb beneficis poguessin acollir-se als ERTOs, i això ha fet que, entre totes, assumim les pèrdues del gran capital.

Els PPCC han sostingut la majoria del seu PIB en el sector turístic i, lluny de canviar aquest model, hem vist com el president Torra feia una crida a la població a quedar-se a casa mentre anunciava que els turistes podien venir. El president Ximo Puig no s’ha volgut quedar enrere demanant treure la quarantena anunciada pel govern britànic a turistes provinents del País Valencià. I el govern d’Armengol, a les Balears, s’ha vist forçat a tancar Magaluf pel descontrol sanitari que estava causant, mentre la patronal turística posava en qüestió que els turistes haguessin de dur mascareta, a diferència de les residents, i la majoria de nous brots a les Balears es produeixen en hotels i altres serveis turístics. El turisme no genera riquesa per al poble; de fet, està demostrat que, on hi ha més turisme, hi ha més pobresa i salaris més baixos. Cal apostar per un model econòmic lluny del monocultiu turístic que ens precaritza com a treballadores. 

Els brots i l’augment de les infeccions posen en risc la salut, s’accentua l’aïllament provocat per les quarantenes i empitjora la doble explotació de les dones, que som aquelles que ocupem els llocs de treball feminitzats i precaris en el si de la sanitat, les residències de persones grans o els supermercats. A més, les persones que queden fora de l’àmbit estrictament laboral (majoritàriament dones i migrades) són totes aquelles que es guanyen el salari de manera informal (les que treballen sense contracte, per hores; treballadores de la llar; les que fan tasques de cures familiars, i prostitutes/treballadores de la salut), no tenen dret a cobrar ajudes ni prestacions derivades dels ERTOs, ni el subsidi especial per a les qui treballen en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar de la Seguretat Social. Posar les cures al centre i reformular el caràcter informal del treball i de les cures és garantia per a una vida digna per a totes.

Els governs i les institucions assenyalen i criminalitzen el jovent per irresponsables i les migrades temporeres que es deixen la pell i la vida per beneficis del capitalisme. Amb això desvien el focus i eviten girar la mirada disconforme cap a la mala gestió del sistema sanitari actual i cap a la manca de mesures de prevenció als llocs de treball (com a les càrnies d’Osona, o recentment a bonÀrea, a Guissona), i es posa el focus en els individus en lloc de dur a terme reformes estructurals.

El caràcter classista de la gestió dels governs burgesos s’ha vist també en les mesures econòmiques adoptades: segueixen fent fora la gent de casa seva amb brutalitat policial, com en el cas de Castelló ―al c. Riu Nerbion―, on la resistència veïnal defensava un habitatge de protecció oficial propietat del fons d’inversió Lazora. Mentrestant, no han tocat  els privilegis de l’oligarquia ni tampoc han augmentat l’impost a les grans fortunes. Encara es mantenen retards en els pagaments dels ERTOS, i tenim milers de persones arreu del País que no han vist ni un cèntim del sou, mentre grans empreses com les de l’Íbex 35 mantenen l’ERTO i segueixen acumulant capital de riquesa.

I, parlant de governs classistes, quin millor aliat que la Unió Europea. Els acords presos a mitjan juliol dins el marc del Consell Europeu, arran de la crisi de la Covid-19, torna a posar en evidència el caràcter neoliberal i capitalista. Les ajudes, els programes i les subvencions de “recuperació i resiliència” van associades a reformes insuficients per garantir una vida digna. La prestació de diners als estats s’haurà de retornar amb interessos, a còpia de privatitzacions dels serveis públics i essencials, amb l’augment d’impostos de la classe treballadora, amb la precarització de les feines i l’explotació del treball reproductiu, amb l’augment d’interessos dels productes necessaris per garantir la vida (habitatge, aliments, aigua, llum…). En aquest sentit, Endavant seguim afirmant que el model econòmic europeu només garanteix la supervivència de la banca i els mercats financers, i que aquest model mai no serà una garantia de drets dels pobles.

En definitiva, els rebrots no succeeixen només per l’acció del virus. La incapacitat per fer seguiment de casos i rastreig de contactes o per prendre mesures per protegir les treballadores demostra la institució capitalista està dissenyada per satisfer els interessos de la patronal i de l’oligarquia. Per això, Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista creiem que “hi ha una altra manera de viure”. L’única alternativa és un sistema basat en la propietat social dels principals recursos productius i en la planificació de la producció i l’economia en funció de criteris de les necessitats socials.

El passat 27 de juliol vam presentar el programa i els 10 punts de la proposta “Hi ha una altra manera de viure” per fer front a la crisi i per una transformació econòmica i social com a única alternativa contra el capitalisme. Aquest programa és un marc d’acció política, un instrument per a l’organització. Cal crear un bloc popular de ruptura, un contrapoder popular, per impulsar un canvi social. Per això cal batallar aquestes mesures als carrers, als llocs de feina, a les aules, als casals i a tots els aspectes de les nostres vides. Al següent enllaç trobareu els punts del programa: https://www.endavant.org/programaaltramaneraviure/

Tot això no serà possible sense l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans. Aquesta és la clau pel canvi de rumb cap al canvi social, econòmic i polític. Ni dins del marc estatal espanyol ni en el de les autonomies podrem aconseguir el canvi social profund. La independència és l’única via per obrir les portes a la transformació social, trencar amb el règim del 78 i eliminar les estructures de poder a les quals estem sotmeses. Només podrem garantir una vida digna per a totes si continuem lluitant per l’autodeterminació dels Països Catalans.

 

Països Catalans, 15 d’Agost de 2020
Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Violència masclista i precarietat capitalista: les pandèmies amb rostre de dona

 

La pandèmia sanitària de la Covid-19 s’està estenent a una velocitat vertiginosa. I de la mà d’aquesta pandèmia, s’està expandint també una de les xacres més persistents i cruents de la nostra societat: la de la violència masclista i totes les desigualtats de gènere sobre les quals s’assenta aquesta violència.

*Ampliacaió de l’article de Georgina Monge publicat a La Directa el dia 2 de juliol de 2020 https://directa.cat/pandemies-amb-rostre-de-dona

[Presentació] Hi ha una altra manera de viure

PRESENTACIÓ: “Hi ha una altra manera de viure”

La crisi sanitària de la Covid-19 ha empitjorat les condicions que estem arrossegant des del 2008. La precarietat creix dia rere dia i les dades sobre rebrots ens generen una situació d’incertesa total. Els dubtes són molts: què serà de la nostra economia, que beu del turisme i l’especulació immobiliària? Trobarem feina? Tindrem sous decents? Arribarem a final de mes? Tornaran els infants a les escoles?

El 2008 ja ens van vendre que salvar els bancs era salvar-nos a totes, que salvar el sistema immobiliari era salvar-nos a totes. Vam comprovar que era mentida llavors, i segueix sent mentida ara. Salvar les empreses no és salvar-nos a totes; salvar el turisme, no és salvar-nos a totes; salvar el sistema sanitari privat, els propietaris d’habitatges i els interessos dels empresaris no és salvar-nos a totes, sinó a uns quants. I mantenir un règim i un poder que no  procura salut a tothom és tot el contrari de salvar-nos a totes. És ofegar-nos en la misèria.

L’Esquerra Independentista tenim clar que hi ha una altra manera de fer front a la crisi. Hi ha una altra manera de viure. Una sortida a favor de la majoria social dels Països Catalans és possible. Però aquesta sortida comporta una transformació econòmica i social, profunda i necessària. Passem de la crítica a la proposta.

Presentem 10 propostes  que van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans, que no pretenen donar solució només als problemes més immediats, sinó construir les condicions perquè els greuges en la sanitat, a les residències, a les cases, a la feina o a l’escola no es repeteixin mai més.

Convidem tots els moviments i organitzacions a fer-se seva la proposta. Cal construir un bloc que ens enforteixi i esquerdar el règim que ens priva d’una vida digna. No ens creiem que aquesta sigui l’única manera de fer les coses. Hi ha una altra manera de viure que es construeix des de baix i que serà la nostra prioritat durant els pròxims mesos.

 

1 – Serveis 100% públics i de qualitat: expropiació i control públic de tots els recursos sanitaris privats.

Expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. La salut per sobre del lucre. Garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Defensar i reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones.

2 – Feina digna per a tothom: reducció de la jornada laboral, majors salaris, supressió de la bretxa de gènere, reconeixement del règim laboral per a les treballadores de la llar i derogació de la Reforma Laboral.

Derogació de la Reforma Laboral. Que les empreses amb beneficis no puguin dur a terme acomiadaments. Increment del salari mínim interprofessional. Reducció de la jornada laboral i redistribució de la feina. Pensions dignes universals, deslligades de la cotització. Eliminació de la bretxa de gènere a sous i pensions. Reconeixement de l’alta al sistema de la SeguretatSocial de les treballadores de la llar, amb efectes retroactius i dret al subsidi.

3 – Producció al servei de les necessitats: nacionalització dels sectors estratègics i essencials, preus socials i accessibles.

Nacionalització sota control social dels sectors estratègics de l’economia i de les empreses que proveeixen els serveis essencials. Garantir tots els serveis essencials a preus socials. Planificar un desenvolupament industrial sota control públic per assegurar llocs de treball dignes, la fabricació d’elements essencials i la sobirania econòmica.

4 – Habitatge per a tothom: prohibició dels desnonaments, expropiació a grans tenidors, bancs i fons voltors, regulació de preus i espais segurs contra la violència masclista.

Prohibició de tots els desnonaments. Expropiació del sòl i dels immobles en mans de grans tenidors, bancs i fons voltor per a un parc públic d’habitatge a preus populars. Regulació del preu del lloguer. Garantir un habitatge segur a totes les dones que pateixen violències masclistes.

5 – Banca pública: majors impostos per als més rics i contaminants, retorn del rescat bancari, impagament del deute.

No pagament del deute il·legítim per salvar bancs i grans empreses. Retorn íntegre del rescat bancari. Fiscalitat agressiva amb les grans empreses i fortunes, i les agents més contaminants. Creació d’una banca pública.

6 – Feminisme i repartiment de les cures: més atenció domiciliària i llars d’infants, cobertura universal de la dependència i pla de xoc contra la violència masclista.

Enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i llars d’infants, i internalització de totes les seves treballadores. Cobertura universal de la dependència. Pla de xoc estructural contra la violència masclista. 

7 – Lliures de repressió política: derogació de la Llei Mordassa, prou abusos policials i antiavalots, retirada de la policia i militars espanyols, llibertat per a les preses polítiques i exiliades. 

Posar fi als abusos policials. Retirada de la policia i els militars espanyols dels Països Catalans, i dissolució de tots els antiavalots. Llibertat per a les preses polítiques i exiliades. Derogació de la Llei Mordassa.

8 – Drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, tancament de CIEs i derogació de la llei d’estrangeria.  

Derogació de la llei d’estrangeria. Tancament dels CIEs. Regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrades i refugiades.

9 – Ecologisme, proximitat i sobirania alimentària: transició a un model energètic renovablepúblic, aturar les construccions que destrueixen el territori i nacionalització del turisme.

Implantació d’un model agropecuari ecològic i de proximitat. Transició cap a un model energètic renovable, públic i descentralitzat. Aturar ampliacions i noves autopistes, i grans infraestructures que destrueixen el territori. Nacionalització de la indústria turística per adequar el model a les necessitats laborals, socials i mediambientals dels Països Catalans.

10 –  Autodeterminació dels Països Catalans: sortir de la UE i recuperar la sobirania per oferir una vida digna.

Exercir l’autodeterminació als Països Catalans. Sortir de la Unió Europea. Recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació per oferir una vida digna a tota la població.

 

Hi ha una altra manera de viure
Esquerra Independentista
Juliol 2020