SOM o no Som? aquesta és la qüestió

Si ens proposem rememorar el temps de les nostres infàncies és molt possible que, almenys a bona part de nosaltres, ens vingui al cap la imatge concreta d’allò que en deiem el joc d’estirar a corda. Dos equips, més o menys igualats en pes i força pel just criteri de la mestra, s’alinien al llarg d’una corda marcada amb una senyal al bell mig i a la que s’afegeixen tres marques al terra: una just a sota la senyal i dues a uns metres igualats de distància en les dues direccions oposades. Llavors s’inicia una competició on els dos equips, a base d’estrebades persistents, intenten atreure’s mutuament cap al seu terreny delimitat utilitzant la força col.lectiva. Això o fer-los caure a terra. L’equip arrossegat fins on no volia anar o caigut per no poder resistir l’embat de l’altre perd i, l’equip que els fa cedir forçant la seva voluntat, guanya. El joc, com és evident, no forma part d’allò que en diem els jocs col.laboratius, on tothom aprèn a divertir-se sense negar aquesta diversió a ningú altre, sinó que és un joc competitiu on, per tal que algú guanyi, algú altre ha de perdre.

Al barri del Raval de Barcelona fa molts anys que la voluntat de guanyar diners com a criteri únic, encarnada per immobiliàries, fons voltors, bancs i diverses empreses petites i grans que pretenen un bocí d’aquest fred lingot d’or que anomenem gentrificació, ha imposat una soga al veïnat per arrossegar-lo fora del lloc on viu i guanyar espai polzada a polzada, carrer a carrer i porta a porta. El buidatge veïnal. La soga està perfectament homologada per això que anomenem institucions públiques i, qui no ha vist les seves mans aferrades a ella, te molts números de veure-les aviat. Aquell joc infantil, gairebé innocent, ha deixat de ser un joc i no només estira nens cap a si: estira a gent de tota edat i condició. La marca ja no és una línea de guix a terra. És la xifra de diners que cadascú te al compte bancari. I aquí és on la idea original del joc es desvirtua perquè els equips, lluny d’estar igualats, es basen precisament en la desigualtat… una minoría molt petita estira cap a si a les majories sense fer el mínim esforç. Guanyar fent trampes.

El cas concret dels locals situats al carrer Peu de la Creu 9-11, que acaben d’evitar un desnonament gràcies a l’autodefensa popular, il.lustra molt bé aquest joc de forces i la idea de que el veïnat organitzat no es resigna a ser expulsat pel monopoli de la violència. Els locals estan situats en uns edificis construïts per reallotjar a una ínfima part dels milers de veïnes expulsades en la macroperació “Illa robador”, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Ciutat Vella. En aquella operació es van enderrocar 12.000 metres quadrats d’habitatges per substituïr-los per un hotel de luxe, un centre comercial, una macroseu cedida a la UGT de Catalunya que va costar –i encara costa en concepte de manteniment- milions d’euros de diners públics, un aparcament soterrat per 225 vehicles i dues cooperatives d’habitatge: Habitatge Entorn, de CCOO, i Llar Unió, de la UGT, amb un nou veïnat de més poder adquisitiu que s’ha posicionat a favor de les batudes racistes i l’expulsió de les treballadores sexuals del seu espai natural. La petita part de veïnes reallotjades allí va veure com els locals, venuts a la Caixa en una pràctica molt freqüent però poc qüestionada del Patronat d’Habitatge o Incasol per reforçar amb diner privat el capital públic, van quedar abandonats amb el pas d’uns pocs anys. La seu d’Edicions 62, que els havia inaugurat, va ser desmantellada després de l’adquisició d’aquest grup editorial per Planeta i els locals, completament en desús, es van quedar esperant passivament durant anys a que anés fent la vertigionosa pujada dels preus del lloguer. L’ocasió la van aprofitar les organitzacions de venda de droga al detall, que van instal.lar-s’hi per fundar “la Disco”, un gran espai de venda i consum de narcòtics sense control sanitari on s’hi van normalitzar els abusos sexuals, les sobredosis desateses i l’agressivitat característica d’aquestes organitzacions cap a qualsevol que contradís el seu afany lucratiu.

Per la complicitat explícita de La Caixa o altres entitats bancàries amb aquestes organitzacions tòxiques la situació es va enquistar, cronificant el malestar veïnal. Això fou així fins que, a partir de l’autoorganització popular, amb la feina constant i imprescindible d’Acció Raval o amb l’ajuda d’altres col.lectius, com l’Espai de l’Immigrant, que va okupar un espai adjacent a la Disco, es va aconseguir foragitar-los i okupar totes i cadascuna de les sales per garantir que no tornessin mai més. La Caracola Migrante, que facilita el dret a sostre a dones grans migrants oblidades per les institucions o a adolescents extutelats que, en complir la majoria d’edat, acaben amb una tarjeta de metro com a tota ajuda oficial, El Ravart, on un grup de dones del Sindicat d’Habitatge del Raval estimula la creació artística femenina en un espai segur protegit de masclismes i el Sindicat de Manters, on un col.lectiu de venedors ambulants te una seu per assessorar i acompanyar als treballadors perseguits per les violències racistes de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, han estat el resultat d’aquesta pinya veïnal que ha convertit un espai hostil al barri en una comunió d’espais al seu servei. Victòria o, com sempre, sensació sentida de victòria.

La Caixa vol desnonar tots aquests triomfs per vendre’ls a la cooperativa SOM, que hauria pagat les arres i adquirit el local del Memorial Democràtic que hi ha just al davant. Però la vella pràctica de vendre locals amb bitxo fa temps que no funciona amb aquella impunitat del principi. Les qui van combatre el mòbing privat i institucional des del primer dia ens hem reforçat i tenim prou múscul per impedir que aquella corda amb que ens estiren ben lluny, fora d’ajuntaments amb superàvit i cap a ajuntaments endeutats que no poden asumir les necessitats de la seva població, sigui un fuet al servei dels negocis. Som la contraforça d’aquest despropòsit irracional del capitalisme que anomenem gentrificació però que no és més que una estrategia político-econòmica per empobrir els pobres i enrriquir els rics. Amb la nostra feinada quotidiana i militant hem legitimat el nostre dret a ser una part de la interlocució en el destí dels locals del carrer Peu de la Creu i exigim seure a negociar amb SOM una solució satisfactòria per tots aquests projectes vius que es volen desnonar.

La pàgina web de la cooperativa SOM diu que va nèixer perquè “sense una cultura forta no podem ser una societat viva.” També diu: “aquest és el nostre repte: posar la cultura en primer pla i unir-nos per ser més fortes.” Prenent-nos al peu de la lletra aquestes afirmacions només podem emplaçar a la cooperativa a una taula de diàleg on puguin prendre consciència de quin dels costats de la corda és el seu. És un joc de mal gust on se’ns ha obligat a jugar a contracor però, per molt tensa que estigui, la corda no es trenca mai. A una banda hi ha La Caixa, totes les forces sistèmiques i el dret legal a la multipropietat d’uns pocs que implica la despossesió de molts. A l’altre hi som nosaltres: les qui aturem desnonaments, les qui tenim zel per l’educació i la sanitat publiques, les qui diem “gràcies” i “sisplau” a qui ens serveix un cafè, les qui vam possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos i, fins i tot, les qui van possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos siguent migrants sense dret a vot… la majoria de la bona gent. La gent amb voluntat social. Nosaltres també SOM?

Article d’opinió de Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 21/02/2020

Compartir: