Ni desenes d’empresonaments, ni centenars de detencions no aturaran l’autodeterminació dels Països Catalans.

El poble treballador sortim el carrer per defensar els nostres drets socials, laborals, nacionals i polítics i les nostres llibertats. Mentrestant, els governs ens volen fer callar a còpia de repressió i violència.

Després de les multitudinàries i combatives mobilitzacions de rebuig a les sentències del procés d’aquesta setmana, especialment al principat de Catalunya, però també arreu dels Països Catalans, ens trobem avui davant d’una jornada de vaga general, una de les eines més poderoses que tenim les treballadores per reivindicar els nostres drets. És una jornada de vaga que ve precedida de dies de lluita al carrer, on l’estat i el govern de la Generalitat han fet ús de la força i de la repressió de manera desmesurada i brutal.

Tenim davant un estat poderós que no dubtarà ni ha dubtat a fer ús de la violència per reprimir els drets del poble treballador. És una violència que no només pren forma de repressió, sinó que és estructural: quan se’ns nega el dret a exercir l’autodeterminació l’octubre de 2017, quan s’aproven reformes laborals que precaritzen les treballadores o quan no es consideren els feminicidis com un fet estructural que és conseqüència directa del capitalisme patriarcal.

Tota aquesta violència estructural, la brutalitat policial que hem vist aquests darrers dies i les declaracions institucionals que hem sentit evidencien que l’objectiu de l’estat és no cedir ni un mil·límetre i reforçar el seu caràcter autoritari. I això implica la recentralització del poder per enfortir el seu projecte i combatre l’independentisme o qualsevol dissidència política o social.

La recentralització es fa efectiva arreu dels Països Catalans i en tenim diversos exemples: la militarització del Principat per part de la policia nacional i la guardia civil i l’ús de la violència d’aquests cossos contra el poble treballador ens ressitua com a poble ocupat; l’aplicació de l’article 135 de la constitució ens condemna des de fa anys a prioritzar el deute enfront de l’emergència social, i la manca de voluntat per fer efectiu un nou pacte de finançament al País Valencià impossibilita millorar les condicions de vida de les valencianes.

D’altra banda, el govern del Principat continua escollint el camí de la submissió i el vassallatge en comptes del camí de la desobediència i la ruptura: s’omplen la boca de resposta a la sentència, però només responen contra qui sí que ho fa. Enviar els mossos a reprimir les mobilitzacions és jugar en contra del poble català i del dret a autodeterminació. Alhora, el mateix govern enforteix les tesis de l’estat quan parla de “minoria violenta”: aquí no hi ha cap minoria violenta més enllà dels mossos i la policia nacional: aquí hi ha un poble que fa ús de la legítima autodefensa quan se’ns neguen els nostres drets fonamentals i es deterioren les nostres condicions materials de vida.

Tota mobilització sostinguda ha de generar un programa reivindicatiu. Les mobilitzacions serveixen per assenyalar l’estat com un estat autoritari i ocupant, i per acumular forces i confiança. Però també han de servir per generar un programa polític que posi sobre la taula la fi de la repressió, la millora de les condicions de vida de les classes populars a través de l’exercici de la plena sobirania política i econòmica, i l’exercici del dret d’autodeterminació dels Països Catalans.

No és hora de tornar a casa, cal que seguim organitzades per conquerir sobiranies, que són el garant per avançar cap a una vida digna. És hora d’organitzar-nos als llocs de feina, a les plataformes contra la llei aragonès i en defensa dels serveis públics, a les assemblees de barri i als col·lectius feministes. És hora de sortir al carrer i defensar els nostres drets i llibertats com a dones, com a poble i com a classe.

No cedirem davant d’un estat repressor ni de cap govern que li faci el joc. Avui, com ahir, la lluita és l’únic camí!