Balanç del “govern efectiu”

El “govern efectiu” ha estat un fracàs polític sense pal·liatius. No ha servit ni per avançar cap a la República, com afirmava el sector abrandat dels seus partidaris, ni tan sols per protegir l’autonomia, com afirmava el sector pragmàtic.

Es poden fer moltes especulacions al voltant de la voluntat de Quim Torra sobre que les coses anessin per un camí més rupturista, o de com Torra ha estat una víctima de la competició entre ERC i JxCAT per hegemonitzar el postprocés. Però tot això té una importància molt reduïda al costat d’una anàlisi que dibuixi el que ha suposat realment aquest “govern efectiu”. La realitat és que un any i mig de govern efectiu ha suposat:

  • L’acceptació a tots els nivells de govern, de consellers fins a subdireccions generals, de l’autocensura imposada per l’amenaça del 155. L’actual govern és el govern autonòmic “efectiu” amb menys autonomia des de 1931. I aquesta situació ha arribat al seu nivell més paradoxal amb la plena implicació de la conselleria d’interior en la repressió contra l’independentisme. El govern efectiu que havia de preparar el naixement de la República és responsable directe de desenes d’empresonaments preventius d’independentistes.
  • El manteniment de les polítiques liberals en un context de cronificació de la crisi econòmica per a les classes populars. Malgrat que el context era propici a fer un gir a l’esquerra -opcions d’eixamplament de la base independentista, combustible per a l’enfrontament amb l’estat, ambient molt hostil contra l’oligarquia i les empreses que van marxar l’octubre de 2017-, el govern ha continuat amb les polítiques liberals. Aquest fet demostra la impossibilitat del sobiranisme governamental de generar cap “gir social”.
  • Recloure els episodis d’enfrontament amb l’estat a uns nivells simbòlics tan poc fructífers que ni tan sols han mobilitzat l’independentisme més militant. La mateixa amenaça d’inhabilitació de Quim Torra sorgeix d’aquest context i és per això que no està aconseguint esdevenir una nova palanca de ruptura amb l’estat.

Cal combatre tots els intents de difuminar la responsabilitat d’aquest fracàs en el conjunt de l’independentisme i sota excuses que remeten a la complexitat del moment. Aquest fracàs és responsabilitat únicament i exclusiva dels partits que integren aquest govern. Ni l’independentisme que s’ha jugat el físic i la llibertat personal al carrer les darreres setmanes, ni l’esquerra independentista que ha assenyalat reiteradament que aquest camí no duia enlloc no són responsables en cap grau de la situació generada.

L’esquerra independentista tenim l’obligació de fer autocrítica respecte a totes les mancances i errors comesos en els darrers temps. Sobretot perquè li ho devem a un moviment independentista combatiu que en part pot tenir la sensació que no hem estat a l’altur o que hauríem pogut fer molt més. Però en el balanç del govern efectiu, si alguna responsabilitat tenim és la de no haver sabut ser més contundents i efectius en la crítica i en el marcatge d’aquest govern. Cap altra.

Si finalment l’estat inhabilita Quim Torra com a president de la Generalitat, caldrà denunciar amb tota la força del carrer aquesta nova mostra d’autoritarisme. Però seria un error continuar en la via d’acumular presidents “legítims” que alhora justifiquen nous governs autonomistes que, malgrat la retòrica, són incapaços no només de fer la República, sinó també de fer front a la recentralització.

L’estabilitat de l’estat espanyol a costa dels nostres drets

Les darreres setmanes hem analitzat els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N i els possibles pactes per formar un govern a l’estat des del punt de vista del tancament de la crisi de règim i el fiançament del poder autonòmic als Països Catalans. Aquesta setmana volem fer èmfasi en la perspectiva social, després d’una dècada des de l’inici de la crisi econòmica en la qual la burgesia i les grans empreses han guanyat molts diners i han recuperat els números econòmics d’abans de la crisi, i la classe treballadora n’ha sortit terriblement empobrida, amb pitjors salaris, pitjors condicions laborals, menys drets com a classe, privatitzacions de serveis bàsics i un encariment molt gran dels drets essencials per a la vida com la llar, l’electricitat, l’aigua, el gas, el transport, etc. A més, les treballadores ens trobam en pitjors condicions de cara a fer front a una pròxima crisi econòmica; una que, a més, tots els especialistes auguren que podria començar la segona meitat de l’any que ve i que podria ser pitjor que la que començà el 2008.

La proposta de govern de PSOE i Podemos ja ha informat que no pensa tombar la darrera reforma laboral, que partirà de la proposta de pressupostos generals de Sánchez i que pretén assumir la doctrina econòmica de la UE, fet al qual l’IBEX 35 ha respost amb valoracions optimistes. Aquesta informació ja ens ofereix un panorama que podem albirar, en cas que s’acabi formalitzant aquesta coalició: que no tocarà qüestions de gran rellevància que la classe treballadora necessita per garantir una vida digna. Quan la Comissió Europea ja ha demandat una disminució important de la despesa pública de l’estat, ha blindat la protecció als grans bancs i les grans empreses, i es mostra contrària a l’increment important d’impostos a les empreses i grans fortunes, el taulell de la disputa social dins d’aquest possible govern queda molt limitat.

Ja sabem quines demandes estan fent les federacions autonòmiques dels partits que formen el pacte de govern, igual que els partits progressistes i nacionalistes dels Països Catalans amb els quals han de negociar la votació de Pedro Sánchez. Aquestes es basen a millorar el finançament d’infraestructures, sobretot transport, i en un nou model de finançament. Ja podem preveure quines seran les línies pressupostàries que forçaran aquests partits, ja que són els que han conformat els dos darrers governs autonòmics a les Illes Balears i al País Valencià, i també Podem, que és el partit amb el qual el Govern de la Generalitat està negociant els pressupostos. I, tot i que aquests demostren que augmenten el pressupost i que s’augmenta també la despesa en serveis públics i la despesa social, això no està millorant les condicions de vida de la gent treballadora, que es troba cada dia més indefensa davant les pujades dels preus del lloguer i dels serveis bàsics, i amb serveis públics col·lapsats.

Davant d’això, Endavant:

  • Apel·lem a les classes populars d’arreu dels Països Catalans a no acceptar unes mesures socials que no satisfan la nostra vida. Cal avançar en drets col·lectius per garantir una vida digna i estar preparades socialment per a la crisi econòmica que s’acosta, i per fer-ho s’han d’arrabassar drets a l’oligarquia i a les grans empreses: satisfer les necessitats de la majoria amb els privilegis de la minoria.
  • Destaquem la importància de la lluita socioeconòmica en l’arena política, com la que té lloc a la Catalunya Nord des del passat dijous 5 de desembre. Aquell dia, a l’estat francès es va iniciar una vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions que volia dur a terme el govern de Macron, amb el vistiplau de la Comissió Europea. Amb aquesta convocatòria, es manté viu l’esperit de les armilles grogues que en un any han forçat canvis en les polítiques socials de tot l’estat francès.
  • Hem de concretar un programa de propostes per a tot el moviment popular dels Països Catalans que afronti des de l’augment de salaris i pensions, i la reducció de la jornada laboral, fins a la nacionalització dels sectors estratègics o les mesures necessàries perquè l’habitatge sigui un dret bàsic i no un privilegi per al mercadeig dels poderosos. Que afronti un avançament en drets col·lectius des del punt de vista feminista i que tengui en compte la crisi climàtica en la qual estam immersos.
  • Subratllem que tot plegat fa encara més explícita la necessitat de la lluita. No podem esperar res d’institucions que no respondran mai als nostres interessos de classe: serà només des del carrer que podrem forçar o evitar posicionaments contraris a les nostres necessitats. De la mateixa manera que el 2008 dèiem “que la crisi la paguin els rics”, això només serà possible si ho fem picant pedra des d’espais d’organització i mobilització popular que confrontin directament tota política que ens vagi a la contra.

Treballem menys, treballem totes. Produïm allò necessari, redistribuïm-ho tot!

Intervenció d’Endavant (OSAN) a l’homenatge 2019 a Jordi Martínez de Foix i Llorenç

Text base fet servir per al discurs

Bon vespre a tothom i moltes gràcies a tothom per ser aquí

En primer lloc, m’agradaria tenir un record i enviar una forta abraçada a totes les preses i exiliades polítiques catalanes, en especial a na Lola, al jovent empresonat per lluitar contra la sentència del judici al tribunal suprem, al Dani, el jove madrileny empresonat per manifestar-se solidari i internacionalista, i a la nostra companya Anna Gabriel. Hi som perquè hi sou, lluitarem perquè siguem totes, juntes, de nou.

Ironies de la vida, capricis de la història, vam conèixer la sentència un 14 d’octubre, el mateix dia que van matar en Jordi, a qui avui homenatgem. 14 d’octubre de 1978 – 2019. 41 anys de diferència en el temps per adonar-nos que les coses no han canviat. “40 anys després, aquí no ha canviat res”, fa anys que denunciem l’esquerra independentista.

I és que ja aleshores, durant la malanomenada transició, un gruix del poble treballador català tenia clar que allò era una farsa, una traïció; ho sabia la incipient i naixent esquerra independentista i ho sabia en Jordi. Per això l’homenatgem: per com va viure i va lluitar, per com va plantar cara, a contracorrent, a una situació que res tenia d’alliberament ni de democràcia, sinó que consolidava les estructures feixistes nascudes amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil posterior. No oblidem que el rei emèrit, pare del rei actual espanyol, va jurar fidelitat als principis del movimiento i a la legalitat sorgida d’aquell cop d’estat. Som una conquesta a sang i foc, ens sotmeten feixistes que mai han deixat de ser-ho i ara encara se n’amaguen menys.

Li diuen democràcia i no ho és. Ho sentim als carrers des de fa temps perquè s’ha evidenciat que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat.

Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real. Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania.

Endavant denunciem i posem damunt la taula la veritable naturalesa de l’Estat i dels seus aparells. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. L’Estat espanyol és una cosa totalment oposada a tot això.

Democràcia és plena sobirania política i econòmica.

I això, a l’estat espanyol, no existeix. En tenim múltiples exemples: des del trasllat de les seus fiscals d’empreses pels voltants de l’1 d’octubre, fins a les pressions que grans bancs van fer a l’estat per tal de sufocar la revolta. Els parlaments autonòmics i el congreso espanyol són titelles en mans de l’IBEX35, l’entramat d’empreses que té realment la sobirania econòmica i política a l’estat. Nosaltres només en som la seva font de vida, de qui ens xuclen la sang, mentre ens fan participar en pantomimes electorals per fer-nos creure que decidim sobre les nostres vides.

Democràcia és autodeterminació.

Exercir l’autodeterminació significa en l’estat actual de coses materialitzar una autèntica revolució política.

Només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives.

Allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències

Democràcia són plens drets polítics i civils.

Parlem de drets negats cada cop que el tribunal inquisitorial espanyol de torn tomba lleis que ens podrien beneficiar d’alguna manera. Parlem de drets negats en una societat racista que deixa cada cop més gent sense mínims drets bàsics, sigui el de residència o el de votar, per poder mantenir una Europa fortalesa que no té cap problema a l’hora d’espoliar recursos d’altres pobles i països. No tenim plenitud de drets quan les catalanes veiem agressions constants a la nostra llengua, a la nostra terra i a les nostres propostes polítiques només pel fet de ser catalanes.

Democràcia és l’absència de patriarcat.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors.

Per això, Decidim Feminisme per canviar-ho tot.

Democràcia és garantir la plena justícia social.

I sabem que no existeix quan rescaten bancs i desnonen persones. Sabem que no existeix quan privatitzen empreses que es lucren amb necessitats bàsiques i després moren persones que no poden pagar els rebuts de la llum. La justícia social no existeix quan hi ha persones que se suïciden abans de ser desnonades: que no són suïcidis, són assassinats immobiliaris. No hi ha justícia social quan es fan lleis i es dicten sentències a favor de Florentino i els seus amics, en aquest capitalisme d’amiguets, mentre a naltros ens desmantellen serveis públics.

Avui com ahir, la lluita és l’únic camí.

El dictador ho va deixar tot atado y bien atado. I aquests anys ho hem vist més clar que mai: no hi ha res a parlar amb l’estat espanyol, l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix, perquè sense desobediència no hi ha independència. I sense drets socials per a tothom, començant per la plenitud de drets de les dones treballadores i les persones migrades, tampoc.

El règim del 78, aquell que dóna façana de democràcia al cop d’estat feixista del 36, és una presó de pobles i de persones. I ara, l’autoanomenada esquerra parlamentària espanyola, el PSOE i Podemos, es vol vendre com a alternativa al feixisme descarnat de VOX i companyia, però en realitat, l’únic que fan és apuntalar des de la suposada esquerra un règim corrupte, opressor i explotador, un règim negador de tots els nostres drets com a poble, com a dones i com a treballadores. No hi ha règim del 78 bo: sigui com sigui, sempre serà contrari a una vida digna.

Hem de construir unitat popular al conjunt de la nació, al conjunt dels Països Catalans, per poder passar a l’ofensiva des d’una posició de classe, feminista i nacional completa.

Per tot això, recuperem l’estela d’en Jordi i siguem dignes de la seva lluita. Avui, ens proposem:

• Situar la lluita antifeixista com a prioritària, una lluita antifeixista que ha de ser ofensiva (més drets socials), constructiva (major transformació) i des dels carrers. Ha de ser a través de fer visible i possible una alternativa d’una vida millor per a la classe treballadora i les classes populars que aquestes classes no abraçaran el feixisme com a possible sortida de la misèria.

• Evitar la consolidació del règim per poder fer aquest avenç popular: hem de garantir la inestabilitat del règim del 78

• Continuar unes mobilitzacions que vagin a l’ofensiva per aconseguir drets bàsics: des de garantir el dret a l’habitatge, fins a la defensa dels serveis públics, passant per la transversalitat de la lluita feminista.

• Construir espai de lluita amb el marc nacional dels Països Catalans, l’única garantia d’evitar pactes i renúncies que busquen alguns partits autonòmics, es diguin sobiranistes o del canvi. Ni uns finançaments autonòmics més bons ni negociacions entre partits autonòmics o estatals podran repercutir positivament en la millora de les nostres condicions de vida.

• Actuar sabent que el poble només ens tenim a nosaltres. Tot plegat, ho hem d’anar concretant en la construcció d’un programa polític que sigui la proposta de millora, l’alternativa positiva que la Unitat Popular oferim al conjunt de la classe treballadora.

Per tot això, hem de

  • Passar a l’ofensiva. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.
  • Cal impedir, des del carrer, que s’acabi duent a terme aquest pacte de govern espanyol, que només significarà el reassentament del règim del 78 als Països Catalans, el manteniment d’un model repressiu visceral i un sistema econòmic que ens empobreix més cada dia, especialment a les dones.
  • S’ha de visualitzar l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari. Va ser el poble qui es va organitzar per votar l’1 d’octubre, ha estat el poble qui ha respost massivament i amb contundència a la demostració que, a l’estat espanyol, en diuen democràcia però no ho és. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim. La millor resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Això vol dir dotar-lo d’un contingut que millori les condicions de vida de les classes populars. De la mateixa manera que no podem cedir l’espai antifeixista a PSOE-Podemos, no podem cedir l’oposició a les seves polítiques al feixisme descarnat.

Per últim i no menys important: Moltes gràcies, Arran, per cedir-nos la paraula per parlar en aquest acte. Moltes gràcies, també, i encara més, per recuperar l’acte d’homenatge a en Jordi, ara que feia 6 anys que l’havíem deixat de fer. Però moltes més gràcies, encara, per haver renascut i haver rellançat un nou nucli d’Arran al poble. Recuperarem allò que dèiem el 2012, el primer cop que participàveu en aquest com a Arran: si en Jordi fos ara aquell jove de 21 anys, no tenim cap dubte que militaria a Arran. Si el present és lluita, el futur és vostre!

Bon viatge per als guerrers / que al seu poble són fidels. El millor homenatge, la victòria!

Per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans! Per tots els mitjans, visca el poble i visca la terra!

Replegament per dalt; sacsegem per baix

Mentre Vox celebrava la pujada electoral, Ciutadans plorava la derrota i el PP assumia que no tenia cap majoria alternativa, PSOE i Podemos van anar per feina. Ben segur, aquesta ja estava feta (durant els mesos previs de negociació) i la segona volta electoral donava peu a posar en marxa la maquinària del pacte electoral sense pressió.

Mirem primer, quin panorama ens deixa el resultat del 10N, per després passar a les propostes. El PSOE va forçar eleccions amb l’esperança –i suposem que amb alguna que altra enquesta– de millorar resultats. No ha estat així. Podemos, tampoc ha millorat resultats, i aquesta legislatura serà, a falta de crosses fiables, d’una inestabilitat important. Li caldrà sumar vots de les forces perifèriques per tenir una mínima majoria d’investidura i de pressupostos. El DragonKan del tripartit semblarà un trenet txu–txu, al costat d’aquest Govern.

A l’oposició, hi passaran coses. La primera i més important és que la pujada de Vox –també als Països Catalans– fa impossible que el PP faciliti una investidura de Sánchez a canvi de renunciar al suport i programa conjunt amb Podemos. Si ho fes, el perill del «sorpasso» de la formació ultra els podria trencar les aspiracions de creixement. Vox ha esdevingut la gran guanyadora. No només de la nit electoral, sinó de la campanya en general. Ha aconseguit escorar encara més a la dreta tota la política institucional de l’Estat, simplement plantejant un programa polític desacomplexadament antifeminista, anticatalà i racista. Cap altre força política ni de dretes ni d’esquerres s’atreveix a parlar al seu electorat d’acord amb un programa polític de màxims. Prenguem-ne nota per al futur.

Aquesta tibada cap a la dreta ha suposat, no només que C’s s’hagi desinflat i que el PP segueixi mantenint el 155, l’aplicació de la Llei de seguretat nacional i els dos «ous durs» que diria Grouxo, sinó que el que ha passat encara és més rellevant quan mirem a l’altra banda de la bancada parlamentària. Podemos, aquell partit nascut a rebuf del 15M, que havia d’impugnar l’statu quo, tombar el règim del 78, renovar la Constitució, encapçalar el republicanisme i ser alternativa al PSOE… Aquest Podemos, avui, és el garant més important de la Constitució, de la monarquia i del règim del 78, com a mal menor davant l’amenaça que tot marxi encara més a la dreta. Com sinó hem d’entendre que el pacte electoral no tombi la reforma laboral, la Llei mordassa o es plantegi un horitzó de llibertats civils i polítiques en clau democràtica? La derrota política d’aquesta esquerra de saló ja s’ha donat abans de constituir-se en Govern.

I aquí entrarà el pressing en joc. Si bé les formacions del pacte per antonomàsia –PNB, Coalición Canària, etc.– ja deuen tenir els seus dossiers a punt per mantenir quotes de poder i contrapartides, caldrà veure com es resol la qüestió catalana, és a dir, caldrà veure fins a quin punt ERC i PdCat, poden tancar des de dalt allò que el poble ha obert des de baix. I és que als Països Catalans el PSOE i les seves franquícies han fet bé els deures. Hi han anul·lat qualsevol albir de canvi a les institucions que arreu del país van conquerir Podemos i les seves franquícies locals. Ni Compromís ha sumat més vots amb el pacte amb Errejón, ni al Principat Assens ha mobilitzat ningú que ja no l’haguès votat abans. La jugada mestra de Barcelona ciutat i el pacte de Valls-Collboni-Colau han posat les cartes sobre la taula. A les Illes, l’abstenció ha estat més alta del que és habitual, i ho ha estat arreu del territori. Queda doncs la incògnita de saber si el pacte que ara s’està travant entre ERC i PSOE és només un acord puntual o l’inici d’una nova onada d’intercanvi de cromos. Estabilitat ara, facilitar govern estatal o qui sap si en un futur d’estabilitat a Catalunya per a un govern de Republicans i Comuns amb l’abstenció de Socialistes, o qualsevol altre fórmula on prevalgui els interessos de l’IBEX per sobre de la majoria treballadora. La Llei Aragonès com a exemple, les actuacions dels Mossos d’Esquadra a cada desnonament com a constatació, els dinars de Fainé el vicepresident i les fotos de Rufián de compadreo amb Vox com a tragèdia.

Davant d’aquest panorama aparentment desolador, no podem perdre de vista els nostres històrics i legítims objectius polítics. Però no perdre l’objectiu no vol dir llençar proclames als quatre vents i que segons com bufi es facin realitat. Avui més que mai tenim la certesa de que la CUP no pot bloquejar res a Madrid, sabem que el canvi que ens va vendre Podem no vindrà mai de la seva mà; avui més que mai sabem que el sobiranisme de matriu autonomista no té plantejat cap embat per fer valer l’1 d’octubre. Serà, doncs, hora de llençar un veritable programa polític que posi la vida –i les condicions materials per a què aquesta flueixi– al centre de la política, de manera desacomplexada, sense por a parlar de nacionalitzar, expropiar, redistribuir riquesa, apujar salaris, baixar hores de treball, pujar pensions i baixar edat de jubilació, dissoldre cadascuna de les Brimos que ajuntaments i governs autonòmics envien a colpejar-nos quan defensem els nostres drets. Fer valdre el programa feminista d’unitat popular que en les darreres mobilitzacions ha posat en relleu el feminisme de classe, seguir organitzades als barris, allà on cal defensar cada habitatge, cada lloc de treball, el dret a l’educació, la mobilitat o la sanitat. I fer-ho des de l’efectivitat, no només des de la dialèctica. La dialèctica ens servirà, però, per a articular una alternativa nacional de base local. Pensar i actuar en l’àmbit local, amb un horitzó nacional de Països Catalans que ens consolidi el contrapoder popular, enxarxat i organitzat. Ni és fàcil, ni serà ràpid, però cap a la llibertat no hi ha dreceres: la lluita és l’únic camí.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 02/12/2019

Endavant Sant Andreu denuncia la posició d’ERC

ERC es troba actualment negociant per donar suport a la formació d’un govern de coalició entre el PSOE i Podemos a l’estat espanyol. És una negociació que ja des de l’inici ha partit de posicions que ni tan sols s’acosten a les demandes que la majoria del poble català fa més de 2 anys que expressa reiteradament.

La formació de govern entre tots dos partits espanyols pateix greus deficiències en el pla social, ja que ni tan sols es qüestiona revertir les múltiples agressions, que en qüestions tan vitals com treball, sanitat o habitatge massacren contínuament a la classe treballadora. En aquest sentit, tampoc no creiem que es pretengui donar resposta a les qüestions que en el pla nacional es plantegen des del moviment sobiranista i que afecten de retruc el conjunt de la nostra nació.

Creiem que l’independentisme ha de denunciar de manera rotunda les posicions que ERC defensa en aquesta negociació, com el fet de donar suport a un govern a Espanya sense els mínims exigibles, que són un referèndum d’autodeterminació i una llei d’amnistia per a tots els presos polítics i exiliats. Donar suport a un govern espanyol, hereu del règim del 78, sense aquests mínims hauria de ser impensable, implantejable i imperdonable en cas que es dugui a terme. L’avenç popular que necessitem per millorar les nostres condicions de vida com a classe treballadora no vindrà de la consolidació del règim, sinó, ben al contrari, de la seva inestabilitat.

Des d’Endavant Sant Andreu ens hem proposat no deixar de recordar a ERC la lliçó que hem après els darrers anys i mesos. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.

L’estat espanyol és irreformable i no hi ha negociació possible. Però ERC negocia prebendes com a partit que vol fer-nos passar com a beneficioses per al poble. Així mateix, l’autodeterminació no és negociable sota cap escenari. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.

Celebrem i agraïm que les accions realitzades hagin tingut el ressò desitjat. Com sempre hem dit, ni la repressió pot ser l’excusa per evitar la crítica política, ni la crítica política pot ser l’excusa per inhibir-se de la mobilització antirepressiva. Nosaltres ens solidaritzem amb totes les preses polítiques sense mirar-los el carnet del partit, però sí que observem amb atenció l’acció dels partits polítics: ERC forma part d’un govern amb JxC que exerceix una repressió brutal que fins i tot arriba a demanar presó preventiva per a l’independentisme popular.

Avui comença la seva legislatura; la nostra lluita continua, als espais feministes, per una sanitat de qualitat per a tots, en defensa d’un habitatge digne, per a la construcció de la unitat popular als Països Catalans. No hi ha dreceres cap a la llibertat, la lluita és l’únic camí.

Sant Andreu de Palomar, 3 de desembre de 2019

Un pacte per fiançar el règim i repartir el poder autonòmic. Vol. 2

Ja fa setmanes que la conformació del nou govern espanyol ocupa el centre de qualsevol debat o reflexió, ja que situarà el taulell i les peces per a les partides que s’han de jugar. El taulell de joc situa tres eixos principals: mesures socials, diàleg i reforma autonòmica, tot dins la llei i la constitució espanyola. I aquells agents que vulguin incidir en la formació del govern o vulguin ser-ne interlocutors han de situar-se en aquest escenari i acceptar les opcions que se li posen.

Un taulell que els partits destinats a facilitar la investidura de Sánchez es mostren cada dia més disposats a acceptar. Però acceptar un marc de diàleg com aquest no és una posició de partida, sinó la limitació dels punts on es pot arribar. Cap dels plantejaments que situa el futur govern espanyol i els partits que hi negocien la investidura no resol els principals problemes de la classe treballadora dels Països Catalans.

Se situa així, a tot l’estat, la via balear o valenciana com l’opció raonable d’un govern progressista i reformista. Un pacte capaç de treure a la dreta del poder, fins i tot en llocs on ha estat històricament hegemònica. Un pacte que inclou situar el PSOE com l’agent principal, amb capacitat de construir una hegemonia forta i tancar la crisi de règim, amb el suport d’una Esquerra lliure de radicalismes i uns agents de les nacions sense estat que accepten la via d’allò que els sembla raonable. Així, la via del pacte autonòmic, la reforma contra el centralisme de l’estat i un marc de nou finançament per a les comunitats autònomes se situen com la via raonable davant de l’independentisme, com a via sense sortida.

El context és el d’una Esquerra disposada a acceptar una taula de diàleg, en què l’autodeterminació se situa completament fora de debat. Així, se situa més en una posició de força política principal de Catalunya, pensant més en les pròximes eleccions autonòmiques a la Comunitat Autònoma de Catalunya i la presidència de la Generalitat, que a fer passes cap a la consecució de la independència o l’exercici de l’autodeterminació.

Davant d’aquest escenari, Endavant cridem a:

  • Mantenir oberta l’escletxa de legitimitat de l’estat que implica contribuir a obstaculitzar el pacte.
  • Treballar per l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari.
  • Recuperar drets socials perduts i guanyar-ne de nous per anticipar-nos a la crisi capitalista que ha de venir.
  • Emplaçar totes les organitzacions anticapitalistes a posar fil a l’agulla al Programa Feminista d’Unitat Popular.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim

Amb la vida digna al centre per combatre el feixisme

Notes a propòsit de la taula rodona Coneixem totes les cares del feixisme? del 14/09/2019 a la Nau Bòstik, de la xerrada Feixisme i capitalisme del 10/10/2019 al Noi Baliarda, de la lectura del llibre Com combatre el feixisme i vèncer de Clara Zetkin (Tigre de Paper, 2019) i de tot allò acumulat, clar.

Introducció

L’antifeixisme és una qüestió de classe. Pot semblar una obvietat, però també cal dir-ho més d’un cop per tenir-ho clar i actuar en conseqüència. És de classe perquè som la classe treballadora i les classes populars qui més el patim. Al mateix temps, doncs, i a l’altra cara de la moneda, és la classe burgesa, la classe dominant, qui se n’aprofita, qui l’usa per al seu benefici: n’és un instrument propi. La qüestió clau, però, és que aquesta classe dominant utilitza part de les classes populars per dur-lo a terme: com pot ser, si som, precisament, les més interessades, objectivament, a eliminar-lo?

Dimensió discursiva

De cara enfora, el feixisme actual a l’estat espanyol adopta la façana de defensa de la unitat de la pàtria, masclista, patriarcal i racista per poder crear un enemic comú del subjecte al qual s’adreça i aplegar-lo al voltant d’unes consignes i un programa tan populistes i repetitius com barroers i falsos. Això, als Països Catalans, vol dir anticatalanista, antifeminista i antiimmigració. És el que Clara Zetkin explicava que succeïa en moments de desconcert i desesperació i definia com a ‘enemic interior’; per exemple, quan el feixisme italià definia els obrers com a ‘antinació’. Així, el subjecte a qui s’adreça és l’oposat a l’enemic que li està creant, és a dir, l’home blanc espanyol. I el programa amb què el sedueix és, ras i curt, la idea que tot el que tenen aquests ‘enemics comuns’ és perquè li han robat a ell; que, si no existissin, no hi fossin o no molestessin, ell viuria millor. Els problemes que té l’home blanc espanyol són per culpa d’aquest ‘enemic comú’.

Internament, però, el feixisme sorgeix quan realment una gran majoria de la classe treballadora, dins la qual hi ha també la fracció d’home blanc espanyol ―en el nostre cas―, pateix una degradació de la seva situació vital, en una situació de desconcert i desorientació, de falta de referents o solucions. “Evidentment, el feixisme mostrarà trets diferents a cada país, que varien segons les circumstàncies històriques. Però a tot arreu consisteix en una amalgama de violència brutal, terrorista, i en una fraseologia revolucionària fal·laç que connecta demagògicament amb les necessitats i l’estat d’ànim d’àmplies masses de productors”, afirma Zetkin. És a dir, el feixisme s’aprofita d’una problemàtica real ―l’empitjorament de les condicions de vida, la depauperació dels serveis públics, la degradació de les condicions laborals, etc.― per desviar l’atenció respecte al causant real del problema: el sistema capitalista i les seves crisis periòdiques inherents. El factor clau en les vivències de qui se sent víctima de l’enemic comú creat pel sistema és el de la seguretat, una seguretat que el mateix sistema s’ha encarregat de negar-li.

No debades, Joan Sebastià Colomer analitza que el feixisme parteix de dos components: d’una banda, el feixisme intenta suplantar el moviment obrer, a través de copiar-ne l’aparença i el discurs. La burgesia conservadora de tota la vida és qui li lliura el poder; la burgesia se serveix d’un moviment que té aparença de moviment popular per imposar polítiques dures que mai no impugnen els drets dels propietaris. D’altra banda, té un sentit psicosocial per canalitzar les frustracions de les classes populars contra subjectes encara més vulnerables.

Dimensió estatal

I és que cal no oblidar una conseqüència o derivada del discurs feixista: el missatge que hi ha darrere d’aquesta parafernàlia discursiva és que cal un estat fort i autoritari per combatre els enemics, per defensar el subjecte ‘atacat’, per no desaparèixer. L’estat se situa en una posició central i superior, més encara d’aquella que ja té habitualment, i es torna causa i conseqüència de la raó màxima: l’estat és intocable i immutable, si no és per a reforçar-se encara més. A partir d’aquí, l’ambivalència de les dretes i les esquerres parlamentàries deixen la classe treballadora en terra de ningú: s’hi valen tant les polítiques agressives contra l’enemic interior ―si governa la dreta― com les de ‘mal menor’ que no ‘alimentin més el feixisme’ -si governa la suposada esquerra-.

Però, si ja de normal, l’estat és una eina de dominació de classe ―de la classe dominant burgesa contra la classe treballadora, explotada―, en època de crisi i prefeixisme encara ho és més: totes les polítiques que es desenvolupin seran per estrènyer encara més la classe treballadora. Ironies de la vida, allò que va fer créixer el feixisme, és a dir, el descontentament i desencís de les classes populars per un empitjorament de les seves condicions de vida, consolida encara més aquesta submissió per manca d’una ofensiva obrera i revolucionària que aprofundeixi en les contradiccions i permeti avenços substancials i millores en l’àmbit laboral, de drets, feminista, etc. És a dir, per manca d’un programa estructurat per a la classe obrera, de defensa dels seus interessos i de les seves condicions.

Dimensió econòmica

Així, el feixisme és una eina funcional per al sistema, que justifica una sèrie d’ajustos econòmics i antisocials que afecten tota la classe treballadora i les classes populars, independentment de les seves posicions polítiques. Per a Zetkin, el “feixisme arriba per demolició de les condicions de vida i pèrdues grans de seguretat de diverses capes de la població”. I és a través d’aquest discurs de la seguretat que el feixisme aconsegueix tocar l’estómac, la part més irracional d’àmplies masses obreres i classes populars. Al cap i a la fi, qui no vol tenir seguretat a la vida?

Ara bé, el que ens toca a les organitzacions revolucionàries no és defugir aquest legítim sentiment de seguretat vital de la classe treballadora, sinó saber donar la volta a un discurs fal·laç, racista, misogin i criminalitzador. Que la inseguretat ve pel fet de no tenir garanties que no ens acomiadaran sense motiu ni prestacions a final de mes, i no perquè el nostre company de feina sigui migrat. Que la inseguretat ve pel fet que el propietari del pis ens pugui fer fora de casa perquè vol guanyar-hi més diners, i no perquè al costat hi hagi veïnat ocupant pisos. Que la inseguretat ve pel fet que ens puguin enviar a la presó per manifestar-nos, i no perquè jovent sense futur alci barricades al centre de la ciutat. Que la inseguretat és que puguin violar i agredir impunement dones pel simple fet de ser-ho, i no que batallin per poder exercir uns drets en igualtat real. Que la inseguretat és que ens deixin sense educació ni sanitat pública, i no que hi hagi qui ocupa departaments o CAP per evitar-ho. Que la inseguretat màxima ve pel fet d’haver nascut classe treballadora en un país en crisi i no pas home, ni blanc ni espanyol.

Dimensió política

Si “el feixisme és l’expressió del declivi del capitalisme i de la desintegració de l’estat burgès”, com diu Zetkin, què ens toca fer a naltros? Doncs “lluitar per prendre el poder de les mans de la burgesia per tal de resoldre la crisi social del capitalisme i plantejar un programa adreçat a bastir les aliances necessàries per fer-ho”, respon. Colomer hi coincideix quan diu que la confrontació no pot ser mai des del discurs de la unitat dels demòcrates contra el feixisme. L’autodefensa obrera i el front únic necessaris avui són l’aliança imprescindible entre col·lectius feministes, sindicats d’habitatge, col·lectius juvenils, plataformes en defensa dels serveis públics i un llarg etcètera que inclogui, sense cap mena de dubte, sindicats laborals, plataformes i assemblees en defensa d’una feina digna, també des del sindicalisme de territori. En aquest sentit, cal subratllar que la socialdemocràcia i altres sectors dubitatius no ajuden en aquesta ofensiva: els seus programes d’apuntalament del règim són incompatibles amb la defensa dels interessos de les classes populars, perquè, vulguin o no, són còmplices de la seva misèria. El front únic l’hem de construir a partir dels espais dels quals ens dotem la classe treballadora i les classes populars per cobrir les nostres necessitats materials i millorar les nostres condicions de vida.

Recordem-ho: el feixisme és una eina de la burgesia, completament contrària als interessos i necessitats objectives de la classe treballadora. Per això, Zetkin planteja que “seria molt perillós voler negligir la importància actual de vèncer ideològicament i políticament el feixisme”. Hem de plantejar el combat físic, però també el polític. I aquí cal tenir en compte diversos factors, sobretot quan passem de les anàlisis polítiques globals ―econòmiques, institucionals, etc.― al fang del carrer.

Dimensió del carrer

Com assenyala Jesús Rodríguez, el més destacat és que han aconseguit marcar l’agenda. “Gent que venia de grupuscles ha aterrat en plataformes molt àmplies, com pot ser SCC. Cal analitzar-ho a fons per saber de què parlem quan diem feixisme”. Així mateix, destaca que han tingut fluxos importants de diners. En aquesta mateixa línia s’expressa Carles Viñas, que parla de la “presència absent” i l’exemple de la victòria invisible quan el PSC de Badalona adopta el discurs racista de García-Albiol. Pel que fa a l’antifeixisme, no el considera transversal, sinó que “s’ha guetitzat, s’ha marginalitzat”, mentre que els feixistes d’avui han actualitzat estètica, eslògans, discurs… “Cal treure l’antifeixisme del gueto” afirma, i aquí és on entra en joc el front únic. Fet i fet, Joan Sebastià Colomer afirma que el debat nominal no té interès, ja que “el que interessa és veure l’estructura subjacent que dóna lloc al feixisme”.

En una mateixa línia s’expressa Eva Pous, que subratlla que la realitat feixista als Països Catalans no ha estat mai completament igual i que el feixisme evoluciona també segons com és el territori i si té permeabilitat. Situa l’alarma també en les xarxes socials, com Facebook, tot apuntant que cal organització popular i conscienciació social per poder sancionar certs missatges perquè tinguin menys impacte. “Cal donar la volta a les coses perquè a ells els suposi un cost”, assegura. Bego Casado afirma que el problema és entendre que la solució vindrà de mesures punitives; no debades, la legislació de delictes d’odi s’està girant contra l’antifeixisme i la dissidència política. D’altra banda, Pous ressalta que l’èxit és la combinació de diversos factors: un teixit social fort, l’acció directa i l’acció judicial.

Conclusió

“Ens ha de quedar clar que no n’hi ha prou només amb la derrota ideològica i política del feixisme (…) l’autodefensa dels proletaris és un imperatiu del moment. L’autoprotecció, l’autodefensa contra el terror feixista no es pot negligir ni un minut (…) Violència contra violència! No pas en forma de terror individual, que és inútil, sinó en la forma del poder de la lluita de classes proletària organitzada i revolucionària”, afirmava Zetkin. La revolucionària alemanya també llistava tot un seguit de tasques de l’antifeixisme que ens toca actualitzar als Països Catalans del segle XXI.

L’única resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Cal que la dotem de contingut i treballem per millorar les condicions de vida de la nostra classe per evitar que abraci el feixisme com a oposició a un règim del 78 que ens condemna a la misèria. I això implica situar la seguretat en l’habitatge i la feina, els serveis públics i els mínims per a una vida digna, incloent-hi l’erradicació de les violències masclistes i el racisme institucional, a la primera línia de la trinxera: aquí és on ens podrem trobar la classe treballadora a la mateixa banda de la barricada.

Article d’opinió de Roger Sànchez Esteban, militant d’Endavant Sant Andreu, publicat a L’Accent l’01/12/2019

Llei Aragonès: un debat sobre els serveis públics

La principal responsabilitat dels governs, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar millors condicions per a la garantia dels drets socials

Últimament estan sortint algunes opinions per xarxes, articles o mitjans diversos on s’afirma que aquelles que estem en contra de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones (dita Llei Aragonès) en fem una interpretació interessada o carregada de falsedats. Se’ns qualifica fins i tot de poc rigoroses i de no haver ni tan sols llegit la llei. Cal respectar totes les opinions – només faltaria! – però és bastant agosarat fer aquestes afirmacions quan ja són més d’un centenar les entitats, organitzacions o plataformes que mantenen aquest posicionament.

No podem deixar de celebrar que es comenci a generar un debat social al voltant d’aquesta llei, però la veritat és que desitjaríem que aquest debat es pogués tenir amb un mínim de rigor, de seriositat, i sobretot també, de respecte.

Ho diem perquè, d’entrada, qualificar que estem davant d’un debat partidista, impulsat interessadament per la CUP per desgastar ERC, mostra molt poc respecte cap a tots els col·lectius que formen part de la plataforma, i que tenen una autonomia provada respecte a qualsevol organització partidista – des de la FAPAC, fins a sindicats com l’IAC, la CGT i plataformes com el Comitè 1r de Desembre, la Marea Pensionista o la Xarxa de Consum Solidari. Com és obvi, totes aquestes organitzacions, plataformes i moviments socials que formen part de la Plataforma Aturem la Llei Aragonès, s’han conformat la seva opinió d’acord amb l’anàlisi del contingut d’aquesta iniciativa legislativa, i no pas acceptant de forma acrítica la posició de la CUP.

I és que, en realitat, una de les principals reivindicacions d’aquesta plataforma és que hi pugui haver un debat públic sobre els serveis públics i sobre la seva gestió. Un debat rigorós, que més enllà dels partits al Parlament, escolti la ciutadania, els i les treballadores, que escolti als i les usuàries. I això està sent realment difícil. Una llàstima, tenint en compte d’on venim i on som, mentre reivindiquem poder decidir el nostre futur com a poble.

Amb la voluntat, doncs, de contribuir a aquest debat, mirem de recollir alguns dels arguments que han utilitzat aquells que la defensen, per tal de discutir-los aquí. Esperem que algun dia, els impulsors d’aquesta llei s’avinguin a debatre-la en àgores públiques, sigui en actes públics o, fins i tot, en mitjans de comunicació. I òbviament, no renunciem al que hauria de ser l’objectiu de totes, si és que la voluntat de fons és, com es diu, protegir els serveis públics: que es retiri aquesta llei, i se’n faci una altra, de bell nou, que versi sobre el blindatge dels serveis públics.

Control de la gestió privada de serveis públics o porta oberta a privatitzar?

Així doncs, són diversos els arguments que s’han utilitzat per defensar aquesta Llei. El tinent d’alcalde de Terrassa i membre d’ERC, Isaac Albert, n’ha defensat alguns des de la xarxa social Twitter.

Afirma que aquesta llei no suposa cap nova privatització, ni externalització. I això és cert. Bé, en realitat, es tracta d’una mitja veritat. Perquè, si bé és cert que la llei no pretén sancionar cap nova privatització o externalització, el que fa és dictar tot un llistat de serveis públics susceptibles de ser externalitzats d’acord amb les condicions establertes en la llei. És cert que els serveis públics es poden gestionar de diverses maneres: per una banda, mitjançant la gestió directa (el que en diríem una gestió 100% pública); per l’altra, mitjançant la gestió concertada o la gestió indirecta. Això últim és el que en diríem gestió privada dels serveis públics.

La llei Aragonès regula aquesta última fórmula de gestió. Aquesta fórmula de gestió, la privada, comporta que l’adjudicatària (l’empresa que presta el servei) obtingui un benefici econòmic (que pot ser directe o indirecte) de la prestació del servei. A la pràctica, i per esmentar un exemple concret, caldria dir que la llei Aragonès contempla la possibilitat que els serveis de tutoria dels centres escolars públics els pugui prestar una empresa privada. A banda que és absurda la mera idea de deixar en mans d’una empresa externa una activitat tan sensible i tan lligada a tot el procés educatiu que es duu a terme en el si de l’escola, la principal conseqüència és que les tutories dels centres escolars esdevenen, a través de l’anomenada Llei Aragonès, una font de negoci que era inexistent abans d’aquesta Llei. De fet, no només era inexistent: era inimaginable concebre les tutories com un negoci. Avui les tutories les fan els docents, que cobren un sou de l’administració però no ho fa una empresa que obté beneficis i que, per fer-ho, contractarà personal més barat.

Així doncs, és cert, la Llei Aragonès no sanciona directament noves privatitzacions. Però sí que obre la porta a moltes més privatitzacions. Efectivament, nominalment seran serveis públics: però la seva gestió serà privada, i per tant, es regiran sota criteris de mercat. Perquè l’objectiu de les empreses, tal com defineix el mateix projecte de Llei, és obtenir “algun tipus de benefici econòmic, sigui de forma directa o indirecta”.

Són compatibles la responsabilitat social i el lliure mercat?

I aquí és on entra el segon gran argument dels seus impulsors. Amb la Llei, s’estarien garantint més criteris socials que farien que les administracions no puguin tenir en compte només el preu més barat per l’Administració i que, d’aquesta manera s’afavoreixi la qualitat en la prestació d’aquests serveis. Així doncs, “les empreses competiran en qualitat, no en preu”. En realitat, el que diu la Llei és que el preu no “es pot tenir en compte com a criteri únic de valoració”.

Així doncs el projecte de llei presenta algunes mesures benintencionades com la introducció de possibles “condicions especials vinculades al manteniment de l’estabilitat laboral” en alguns casos, o que es pugui tenir en compte per part de l’òrgan de contractació, “la subrogació de tot o part del personal que estigui executant el contracte en el moment de la licitació”. Però també és cert que s’admet la subcontractació (només en el cas de les “parts accessòries”), cosa que permetria l’existència de fins a tres escales salarials en un mateix servei públic, no es posen condicions substancials quant a les condicions per als i les treballadores que no siguin el compliment de “les obligacions legals” i alguna millora respecte al “conveni col·lectiu de referència”.

Semblen uns mínims molt mínims, que en canvi no impedeixen desigualtats entre les treballadores públiques i les del servei contractat; o no impedeixen, com ha passat, per exemple, amb les educadores que treballen amb menors tutelats, que hi hagi treballadores que no cobrin a final de mes – com permet la gestió privada – o que hi hagi treballadores sense contracte com ha passat amb les treballadores de l’empresa Monserveis que prestava el servei d’Atenció Domiciliaria a Manresa i com no impedeix, en cap cas, aquest projecte de Llei. I és que a la pràctica, aquesta Llei dicta unes condicions per a la contractació administrativa, d’unes empreses que competeixen en un entorn de lliure mercat.

Així doncs, bones pràctiques podrien ser, en canvi, fomentar una compra responsable, o l’ocupació de qualitat des de l’administració pública, amb la prestació de serveis mitjançant la gestió i la provisió directa de serveis, 100% pública.

Pot ser aquesta una llei anti-florentino?

Aquest és un dels arguments que han defensat els promotors d’aquest projecte de llei: que serà una llei anti-Florentino (Pérez). Però aquesta idea descansa sobre el fet que el preu del servei només tindrà un pes màxim del 40% amb relació a altres criteris, i que el 60% restant seran els criteris de responsabilitat social assenyalats.

Ras i curt: amb aquests criteris no n’hi ha prou per evitar que les empreses de Florentino Pérez, o els grans oligopolis de torn, puguin guanyar a empreses del sector de l’economia social, cooperativa i solidària. Perquè cap llei que estableixi un camp de joc entre Serhs, Valoriza o Clece amb entitats de l’economia social i solidària per a prestar un servei públic no pot ser una llei anti-Florentino.

Perquè les grans empreses tenen els recursos que calen, entre ells l’assessorament jurídic, per tal d’estudiar bé totes les clàusules socials que puguin definir-se en un plec de condicions, per tal de guanyar els concursos.

Perquè a la pràctica, els criteris de responsabilitat social que s’estableixen al projecte de llei no són excloents per, sense anar més lluny, el Grupo ACS de Florentino Pérez – incloent les mesures voluntàries de responsabilitat ambiental, les mesures d’inserció laboral, el Pacte Mundial de les Nacions Unides, i, fins i tot, els criteris relatius a la inclusió de treballadors, usuaris o associats a les estructures de direcció, i les mesures sobre la reinversió dels excedents als col·lectius atesos o a la comunitat.

No hi ha millor assegurança per evitar-se ‘florentinos’ que sigui la mateixa administració la que presti el servei o que per exemple, ho facin les AMPAs sense extreure’n cap mena de benefici econòmic i així es posin al centre els drets i les necessitats dels infants, i no els beneficis de les empreses adjudicatàries.

Control de les externalitzacions… amb quins recursos?

Finalment, les defensores del projecte de llei també argumenten que ajudarà a millora la qualitat dels serveis externalitzats i que va aparellada a nous mecanismes de control. I és cert que aquest projecte de llei preveu un “responsable del contracte” que es cuidarà del seguiment del control de compliment del contracte, de la verificació de les condicions, informar sobre els incompliments, proposar modificacions i pròrrogues o, eventualment també, la resolució del contracte.

Però aquests mecanismes ja existeixen en altres lleis de caràcter general en execució actualment – entre elles la llei espanyola de Contratos del Sector Público, i per tant aquest projecte de llei no suposaria cap canvi en aquest capítol.

Per altra banda, l’administració no té la capacitat ni els recursos per controlar si les empreses estan complint amb allò que per contracte es van comprometre amb l’administració. Si fins avui dia no s’han aplicat els mecanismes de control continguts a normes vigents, què ens fa pensar que ara sí que s’aplicaran nous mecanismes de control quan ni tan sols s’han previst nous recursos per desplegar-los?

Externalitzar o blindar: aquesta és la qüestió

Malgrat que cada vegada són més les veus que adverteixen d’una recessió i una crisi pràcticament imminent, en el darrer cicle hi ha hagut un augment important de l’activitat econòmica al nostre país. Però darrere d’aquesta realitat, hi ha l’altra cara de la moneda i és que aquest augment de l’activitat no ha comportat una millora de les condicions de vida de les treballadores. Al contrari, els índexs de desigualtat són cada vegada més preocupants, i és que les empreses han guanyat competitivitat econòmica a costa de pagar uns sous molt precaris a les treballadores, fet que ha comportat un augment significatiu de la pobresa assalariada. Al seu torn, aquesta precarització de les treballadores ha comportat un augment de la demanda de serveis socials, d’educació o de sanitat pública.

És des d’aquesta perspectiva que les empreses han vist en aquests serveis un nou nínxol de negoci. Per exemple, el senyor Florentino Pérez va passar d’enriquir-se amb la bombolla immobiliària a fer-ho dels serveis socials, que per cert són un negoci molt rendible que sempre té “clients” que en realitat són usuàries d’un servei públic.

Davant la disjuntiva consistent en impedir que la prestació d’aquests serveis comporti la consecució de beneficis econòmics per qui els presta, o blindar aquests serveis públics, el Govern ha optat en aquest cas per calcar les directives europees i les lleis espanyoles al respecte, tot regulant la gestió indirecta i obrint les portes del negoci privat en els serveis públics.

Així doncs, el que des de l’esquerra independentista defensem, és un debat de model que vagi més enllà d’un debat circumscrit a una llei.

Perquè el debat de fons és: ¿quina és la millor fórmula per a la gestió dels serveis públics? ¿Quina és la millor fórmula per garantir i ampliar drets socials, avançar cap a la igualtat i la universalitat en la provisió de drets? ¿És compatible l’obtenció de beneficis empresarials amb la garantia absoluta dels drets que aquesta provisió de serveis pretén satisfer? ¿Són compatibles en definitiva una economia de mercat amb els principis d’universalitat, igualtat, qualitat i justícia?

En els darrers anys han surat múltiples casos de corrupció, arreu dels Països Catalans, que mostraven els límits de les modalitats de gestió público-privades. N’han estat exemples significatius els casos Innova, Mercuri o el 3%. Paral·lelament, l’extensió de governs d’unitat popular arreu del territori ha permès comprovar que, tan fàcil com és privatitzar o externalitzar gràcies a lleis com les que estan en discussió, els processos d’internalització i reversió de les privatitzacions són de gran complexitat política, econòmica i jurídica.

Una de les principals responsabilitat dels governs i dels legisladors, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar unes millors condicions per a la garantia i l’exercici universal dels drets socials, civils i polítics fonamentals, i el principal instrument del qual disposen són els serveis públics. En el moment actual, després d’anys de retallades i privatitzacions que són herència de la gestió neoliberal de les successives crisis del sistema, aquest deure implica no seguir posant facilitats per l’externalització de cada vegada més serveis públics, sinó tot el contrari: significa impulsar lleis que protegeixin i blindin aquests serveis, i significa també dotar aquests serveis dels recursos necessaris perquè puguin fer la seva funció.

Les sotasignats d’aquest article pensem modestament que aquest projecte de llei ens allunya d’aquestes obligacions i demanem la seva retirada, i la seva substitució per un projecte de llei que permeti blindar aquests serveis públics. En parlem?

*Maria Sirvent Escrig és diputada de la CUP-CC i Marina Guinó Bastús és militant d’Endavant OSAN a Gràcia. Article publicat a Crític el 24/11/2019

Un pacte per fiançar el règim i repartir el poder autonòmic

El PSOE i Unidas Podemos han arribat a un pacte per conformar un govern a l’estat en un temps rècord. Pocs dies després de repetir les eleccions, tots dos partits firmaven un govern que ja ha partit amb enormes renúncies en el pla social, quan anuncia que no derogarà la darrera reforma laboral.

Aquest pacte necessita suport extern en forma d’abstencions o vots favorables, i això implica el pacte amb Esquerra, que ja partia de demandes reduccionistes i que acabarà confiant en una taula negociadora com a resolució del conflicte territorial engegat principalment amb l’1 d’octubre del 2017. L’independentisme ha de ser rotund a l’hora de denunciar la posició de pacte d’Esquerra, formació que ofereix una proposta que no arriba ni als mínims resolutius exigibles com haurien de ser un referèndum d’autodeterminació i una llei d’amnistia per a totes les preses polítiques i exiliades.

A més, aquest acord, més que probable, gaudirà del beneplàcit dels governs progressistes del País Valencià i les Illes Balears. Les filials del PSOE dels Països Catalans beneeixen la idea d’un govern a l’estat en coalició amb Podemos i amb un nacionalisme correcte, obedient i negociador. Així, aquest pacte obre la porta a renegociar quotes del poder autonòmic, de manera que possibilita un nou model de finançament, l’assegurança per part del govern espanyol de blindar models escolars, lingüístics i culturals als Països Catalans i, potser, albirar nous processos estatutaris. Amb això pretenen tancar la carpeta de Països Catalans per als pròxims anys. Així mateix, el PSOE i les seves filials es veurien reforçades de cara als embats electorals que vindran i podrien acostar-se a establir-se com a partit hegemònic als Països Catalans amb les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya.

Aquest escenari que es configura situa el PSOE i Unidas Podemos com els darrers defensors del règim del 78, del seu model autonòmic, econòmic i social, sempre amb la participació dels espais polítics de les nacions oprimides que, com sempre, acaben mirant de conservar el seu poder polític abans de situar-se al costat de les demandes populars i de les necessitats materials de les treballadores.

Davant això, Endavant cridem a:

  • Passar a l’ofensiva. Igual que ja vam demostrar l’1-O i el 3-O del 2017, s’ha avançat més durant un mes de mobilitzacions massives i populars per la independència, aquest octubre de 2019, que en set anys de procés sobiranista controlat des de dalt. Cal continuar amb les mobilitzacions per a la consecució dels objectius populars: és quan desbordem des dels carrers que avancem en clau rupturista.
  • Cal impedir, des del carrer, que s’acabi duent a terme aquest pacte, que només significarà el reassentament del règim del 78 als Països Catalans, el manteniment d’un model repressiu visceral i un sistema econòmic que ens empobreix més cada dia, especialment a les dones.
  • S’ha de visualitzar l’autodeterminació com a qüestió no negociable sota cap escenari. Va ser el poble qui es va organitzar per votar l’1 d’octubre, ha estat el poble qui ha respost massivament i amb contundència a la demostració que, a l’estat espanyol, en diuen democràcia però no ho és. L’autodeterminació és una revolució democràtica i ho és des de la seva defensa fins a la seva consecució.
  • Dotar de contingut l’antifeixisme i situar-lo com l’alternativa al règim. La millor resposta antifeixista és una ofensiva de la classe treballadora, des de la classe treballadora i per a ella. Això vol dir dotar-lo d’un contingut que millori les condicions de vida de les classes populars. De la mateixa manera que no podem cedir l’espai antifeixista a PSOE-Podemos, no podem cedir l’oposició a les seves polítiques al feixisme descarnat.
  • Emplaçam totes les organitzacions anticapitalistes i el moviment popular dels Països Catalans a treballar conjuntament per acordar un programa polític i social que aprofundeixi en les demandes populars d’autodeterminació i amnistia, antirepressives i d’un programa per a una vida digna. I també treballem un marc conjunt de mobilitzacions que ens permeti articular-nos per tombar el règim, fer front a la repressió, exercir l’autodeterminació; un programa de vida digna i per destruir el patriarcat.

 

Països Catalans, 22 de novembre de 2019

Juntes destruïm l’iceberg! | 25 de novembre de 2019

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 de novembre: Juntes destruïm l’iceberg!

Arribem a 25 de novembre, Dia Internacional contra les Violències Masclistes, amb una xifra alarmant de feminicidis als Països Catalans: 32 dones mortes pel fet de ser-ho, 32 dones mortes en mans del patriarcat. I aquesta xifra és només la punta de l’iceberg, l’expressió més visible i irreversible de les violències que patim. El feminicidi és el que surt a les notícies, el que es veu, però només és l’última conseqüència d’un seguit de violències normalitzades. I percebem amb una ràbia enorme que, malgrat els 32 feminicidis, sembla que tot pugui seguir amb normalitat, com si no passés res cada vegada que ens assabentem que una altra dona ha estat assassinada pel fet de ser dona. I el feminicidi és l’última conseqüència de tot un sistema que legitima i perpetua les violències masclistes. Un sistema que concep les dones com a objectes, com a mà d’obra barata, com a propietat privada dels homes. Els rols de gènere imposats, la pressió estètica, la pobresa que té nom de dona, la por de tornar soles, les agressions sexuals o les violacions són expressions d’un mateix sistema de violència que ens sanciona quan intentem trencar amb allò que se’ns imposa. Un rol submís i passiu al servei d’un sistema que ens oprimeix i ens explota.

Davant d’això, trobem unes institucions públiques amb un sistema judicial que juga de part seva, que ens revictimitza, ens culpabilitza i que en cap cas no ens protegeix. Els casos són moltíssims, i alguns de més mediàtics han fet que tothom veiés com el sistema judicial de l’estat espanyol no ens dóna cap garantia de poder respondre a les agressions que patim. El que també veiem i vivim és com dia a dia és el moviment feminista qui marca el camí i qui combat des dels carrers totes aquestes violències. El cas conegut com ‘la Manada’, com també el cas més recent de la violació a Manresa, són exemples que demostren que només ens tenim a nosaltres. Són exemples de com no podem confiar en el fet que aquest sistema judicial faci justícia, però també exemples de com el moviment feminista està a l’altura i omple els carrers d’indignació. I no només és el sistema judicial qui juga en contra nostra: tampoc l’estat i la seva legislació no fan passos endavant per erradicar les violències. La llei d’estrangeria és violència institucional i deixa les dones en situació irregular en una situació d’indefensió brutal davant de casos de violència masclista. El desmantellament dels serveis públics o la reforma laboral que ens precaritza ens col·loquen, a les dones, en una situació de vulnerabilitat que sovint no ens permet escapar de situacions de violència. La manca d’autonomia que suposa la pobresa que patim les dones ens obliga a viure amb els nostres agressors i ens incapacita per defensar-nos. Per això no entenem un feminisme que no tingui el sistema capitalista com a gran enemic a combatre. Perquè som dones treballadores, som les de baix i som conscients que, si no revertim tot aquest sistema econòmic, si no construïm un feminisme per canviar-ho tot, mai no podrem alliberar-nos. Per això diem un ‘no’ feminista a la llei Aragonès, per això sortim als carrers a cada vaga general, per això aturem desnonaments cada matí, per això lluitem contra la llei d’estrangeria i per això ens autoorganitzem per defensar-nos i defensar els nostres drets.

En aquest context en què tant al carrer com a les institucions el feixisme avança i posa les feministes i les dones, en general, en el punt de mira, és més important que mai que no fem cap pas enrere. Per molt que diguin que volen protegir-nos i proposin cadenes perpètues per als agressors, tenim clar que la solució no és aquesta i que ells són part del problema. El que volem és el relat, no penes més dures; la qüestió no és si són 10, 20 o 30 anys a la presó, sinó que volem reparació, volem acabar amb la impunitat i amb la persecució a aquelles que s’atreveixen a denunciar. Volem que es reconegui que una violació és una violació i no un abús, que la violència masclista és això: violència masclista.

Arribem a un altre 25 de novembre i tot sembla que continua igual. Però sabem que no és així. Venim de dos anys de vagues generals massives per al 8 de març, de grans respostes a agressions sexuals, de creació de molts espais feministes, de més organització i de més força. Perquè sabem la força que tenim i veiem que és el moment de fer un pas endavant. Ens tenim a nosaltres i braç a braç donarem resposta a totes les violències. Sabem que no som ni submises ni obedients. Practicant l’autodefensa feminista col·lectivament i arribant allà on ningú no dóna una resposta, juntes destruirem el patriarcat i el capitalisme. Organitzades barri a barri, poble a poble i plantant cara.

Juntes destruïm l’iceberg!