#COVID19 Contra la violència obstètrica

Contra la violència obstètrica: en temps de propagació de pandèmia del coronavirus també lluitem per una atenció als parts respectada!

Les recomanacions de l’OMS en el moment actual de propagació de la malaltia COVID-19 no han canviat respecte a les que havia anat promovent en condicions d’absència de pandèmia. Segueixen preveient que el tipus de part ha de determinar-se de manera personalitzada i d’acord amb les preferències de la dona i de les indicacions obstètriques.

Aquestes recomanacions consisteixen en tot això: que es respectin els drets de les embarassades; que puguin parir acompanyades de la persona que desitgin; que s’estableixi una comunicació clara per part del personal sanitari, segons la qual s’informi prèviament i es doni lloc al consentiment informat davant de qualsevol intervenció mèdica; que es disposi de diferents recursos per a la mitigació del dolor segons la voluntat de l’embarassada, que es promogui el contacte pell amb pell amb el nadó després del naixement, s’evitin les separacions (fins i tot en cas d’infecció de la mare) i s’acompanyi la lactància materna, si així ho desitja la mare. A més, en aquests moments l’OMS segueix defensant el part vaginal com a primera opció i descarta la pràctica de cesària o instrumentalització justificant-se en el perill provocat per la propagació del virus, també en el cas de les dones que s’han infectat.

Evidentment, promou l’adaptació de mesures que s’adaptin al context extremant les precaucions higièniques per evitar el contagi.

Malgrat aquestes directrius de base, arreu del territori s’estan produint diverses situacions contràries a aquestes recomanacions (tot i que difereixen entre territoris i centres sanitaris) Totes aquestes modificacions de protocols s’estan fent sense cap base científica. Si els drets de les dones en els parts ja estan generalment molt menystinguts, s’aprofita qualsevol situació per retallar-los encara més.

Algunes de les situacions detectades arran de la crisi de la COVID-19 són:

  • Anul·lació de cursos de preparació al part, tot i que en molts CAP s’han començat a reprendre en format online i oferint acompanyament telefònic.
  • Intimidacions per part de cossos policials a dones que s’estaven desplaçant per realitzar els controls mèdics d’embaràs, al·legant que el fet d’estar embarassada no justifica el desplaçament al no ser un col·lectiu de risc, malgrat la presentació de la documentació de la cita mèdica.
  • Promoció de pràctiques de separació de mares i nadons, que desaconsellen la lactància materna contra la voluntat de la mare, quan hi ha evidències científiques que aquesta pràctica protegeix d’infeccions, fet que, en moments de contagi, esdevé un factor de protecció.
  • Prohibició de la presència d’acompanyants, tant en les visites de seguiment com en el moment del part, tant a les zones de dilatació i paritoris com a les habitacions durant l’estada al centre sanitari.
  • Insuficiència d’equipament, fet que ha promogut que en alguns hospitals, com a Vila-real i Castelló, prop d’un centenar de dones hagin hagut de parir sense anestèsia epidural per la saturació de l’equipament mèdic i la manca de personal.
  • Augment d’induccions i programacions de cesària, amb l’augment de risc de contagi que suposa per a una persona sana haver d’estar més hores de les estrictament necessàries en un centre sanitari, un dels focus principals de contagi.
  • Augment de pràctiques instrumentalitzades per acurtar els expulsius, amb augment de conseqüències i seqüeles físiques sobre el cos de les dones, i també emocionals, les que aquestes pràctiques ja corren el risc de provocar de per si.

La crisi de la COVID-19 ha demostrat, de nou, que “retallar la sanitat mata” i que cal lluitar per uns serveis públics de qualitat. A més, ja fa temps que sabem que en els contextos de crisi s’accentuen les desigualtats, la pèrdua de drets i les situacions de violència masclista, i s’adopta, en aquests casos, la forma de la violència obstètrica. Volen vendre unes mesures que, sota el supòsit de salvar-nos la vida, comporten greus conseqüències sobre els cossos i vides de les dones.

Cal evitar la normalització i justificació d’experiències que poden produir seqüeles físiques i emocionals en dones i infants a curt i llarg termini. Que aquesta crisi que ja estem pagant els de sempre no s’acarnissi sobre les dones i no esdevingui una excusa per fer tirar enrere conquestes de drets, fruit de dècades de lluita contra la violència obstètrica i en defensa dels drets de les dones per part de llevadores, metgesses, advocades i mares organitzades.

La lluita col·lectiva obté resultats, i tenim com a exemple el fet que la conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat valenciana van haver d’aixecar, 4 dies després d’haver-la establert, la prohibició de l’entrada d’acompanyants als parts als centres sanitaris del País Valencià, gràcies a la pressió del Consell d’infermeria i l’Associació de Comares. També n’és un exemple el fet que la Fundació Althaia que gestiona l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa s’hagi de replantejar aquesta mateixa prohibició per tota la pressió que està rebent.

Optem per la lluita col·lectiva a través de plataformes i associacions que pressionin les institucions, perquè no es pot traslladar la responsabilitat de defensar-se i fer prevaler els seus drets individualment a les dones embarassades. En aquest sentit, algunes idees que seria interessant poder articular a través de les xarxes de suport i plataformes de defensa dels serveis públics, entre altres espais, poden ser: suport i acompanyament a l’hora de redactar i lliurar les queixes, organitzar-les i vehicular-les des dels grups preparatoris al part, buscant suport d’altres dones i familiars, així com de les llevadores.

Sense perdre això de vista, aportem alguns recursos que poden ajudar les dones embarassades i acompanyants a transitar les dificultats que s’afegeixen en aquest context en una situació que en condicions normals ja requereix acompanyament i escalf:

Informa’t i coneix els teus drets:

Pots consultar diferents informes en relació amb les pràctiques hospitalàries, informació actualitzada i recursos sobre l’embaràs i l’estat d’alarma en nombrosos portals, entre els quals destaquem els de les següents associacions, que duen a l’esquena anys de feina en la defensa d’un part respectat:

  • El Parto es Nuestro (àmbit estatal): https://www.elpartoesnuestro.es/
  • Associació Catalana de Llevadores (Principat): https://www.llevadores.cat/publicacions/covid-19
  • Dona Llum Associació per un part Respectat: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Insisteix en els teus drets!

  • Redacta un document de pla de part per manifestar la teva voluntat en relació amb el part, la seva atenció i les intervencions que se’n puguin derivar. Molts hospitals ofereixen el seu propi model. També pots consultar els models penjats a les webs de les associacions esmentades.
  • L’associació de Llevadores del part a Casa de Catalunya posa a disposició, a través de la seva web, un consentiment informat amb un resum de les recomanacions dels organismes internacionals per exigir que es respectin els drets de les dones embarassades en el context d’estat d’alarma. Aquest document es pot presentar juntament amb el de pla de part, i es pot trobar en el següent enllaç:

Documento Informativo y legal para imprimir y llevar al parto

  • Al centre sanitari: Busca llevadores i altres professionals que et transmetin confiança, t’informin degudament abans de cada procediment i esdevinguin aliades per fer valer els teus drets i voluntats.

 

Si has donat a llum recentment i has rebut una mala praxis:

Denuncia la situació! Les associacions i col·lectius que hem anomenat han posat en funcionament diferents formularis de reclamació per presentar a les autoritats pertinents a través de les seves pàgines web. Destaquem el que es pot descarregar a la pàgina de Dona Llum a través del següent enllaç: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Altres recursos, davant la manca d’informació i anul·lació de cursos de preparació:

  • L’Institut Català de la Salut ha penjat al seu canal de Youtube 12 vídeos sobre la preparació per al naixement i el puerperi si no hi ha possibilitat d’assistir-hi presencialment.
  • L’Associació Catalana de Llevadores les ha penjat totes a la seva pàgina web, juntament amb les càpsules formatives realitzades per l’equip de llevadores del Centre de Naixements de l’Hospital de Martorell: https://www.llevadores.cat/preparacio-naixement
  • Les Comares de Marina Baixa (País Valencià) també posen a disposició de qui ho sol·liciti càpsules de formació. Cal escriure a: matronasmarinabaixa@gmail.com
  • L’associació de Llevadores de Part a Casa també han posat en funcionament un servei d’acompanyament diari per part de llevadores voluntàries a través de correu electrònic, telèfon i WhatsApp. Pots consultar-ho a la seva web: https://llevadorespartacasa.org/
  • Comparteix la teva experiència amb companyes que estan a l’etapa final de l’embaràs.

Sobretot, recorda que no estàs sola! Busca suports i organitza la resposta!

CORVID19 FEMINIST parir text maquetat

Retallar la sanitat mata

Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

Amb aquest article d’urgència per entendre a què ens enfrontem, l’Ainhoa i la Irati, infermeres i militants d’Endavant (OSAN) i de la COS Sanitat expliquen en profunditat quin és l’estat actual del sistema sanitari català i les conseqüències de les retallades i privatitzacions. Alhora, fan una aposta de futur per avançar cap a una sanitat de provisió, gestió i titularitat 100% pública.

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Covid-19, decàleg d’apunts per a un virus amb classe

Que el coronavirus no és una grip comuna, ni que siga perquè ha vingut per generar una nova crisi amb un nou cicle d’acumulació a les economies globals i a transformar la geopolítica, és ja un fet. Quins efectes, però, pot tindre aquest virus sobre la nostra consciència de pertànyer a alguna cosa més que a una ciutadania difusa o a una nació capitalista? M’atrevisc a posar damunt la taula alguns apunts d’un virus amb classe:

1. El COVID-19 ha ressituat en el tauler de joc qui mou el món. I no, no són els empresaris que es vanagloriaven de la lliure competència, el lliure mercat i les lleis de l’oferta i la demanda fins que han necessitat (de nou) un intervencionisme que regule en favor dels seus interessos de classe. Resulta que el món el movem el personal sanitari, les netejadores, les caixeres de supermercat, reposadors, cuidadores (remunerades i no), educadores, estibadors, transportistes, treballadores del camp, repartidors de menjars i béns, i treballadors i treballadores fabrils. I aquest no és un poder ni simbòlic ni retòric. Ho estem vivint: si la classe treballadora ens aturem, el món s’atura. Som el motor de la humanitat.

2. El COVID-19 també ens ha dit que l’organització sindical no és una opció, és una necessitat per a garantir el dret a una vida digna. S’ha adreçat a la generació sense història, la de la crisi del 2008 i la que vindrà ara, per a dir-nos que cal recuperar la consciència de classe i que cal fer-ho des de l’organització en els sindicats combatius. Ha destapat, si és que encara no ho havia fet, el caràcter groc i servilista de les cúpules dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), i ha cridat també les seues bases sindicals a trencar en massa els carnets d’afiliats a qui ha venut els seus interessos per enèsima vegada i a autoorganitzar-se.

3. El COVID-19 ha vingut a parlar-nos del fet que, com sempre, les pitjors parades de qualsevol crisi són les dones de classe treballadora: perquè seran acomiadades de les feines més precàries sense contracte o de caràcter temporal (neteja o lleure), perquè patiran la major exposició al contacte amb persones contagiades (sanitàries i serveis socials), perquè pateixen més risc d’exclusió social, perquè són dones majors que viuen soles a les seues cases o perquè estan condemnades a confinar-se amb els seus maltractadors. I ha reforçat encara més les idees que des del feminisme anticapitalista es cridaven el passat 8 de març: que no hi ha feminisme dins del capitalisme.

4. El COVID-19 ha vingut també per a dir-nos que només una economia controlada, planificada i al servei dels interessos generals de la humanitat té la capacitat de respondre a qualsevol crisi (epidemiològica, climàtica, econòmica) i a posar la vida al centre, i no pas el capital. Ve a parlar-nos de la fragilitat del capitalisme neoliberal, de la diferència entre governar i tindre poder, i que només un projecte nítidament de caràcter socialista i feminista serà capaç de tornar a situar al centre de l’organització de la societat aquelles que produïm i reproduïm la vida.

5. El COVID-19 ha vingut a reforçar les idees dels comunistes que reivindiquem que la nacionalització d’uns sectors, l’expropiació d’altres per a la recuperació del que era nostre, la internalització de serveis i el control popular dels mitjans de producció són part del camí per assolir una societat lliure d’explotació. Sanitat pública i universal sense cap esfera privatitzada; internalització dels serveis de menjadors i neteja a tots els sectors de l’educació; expropiació de pisos als fons voltor i posada al servei de les persones que ho necessitem; lloguers socials; nacionalització d’empreses d’energia; banca pública, i sobirania alimentària. Potser no eren idees desfasades, potser no havíem vingut a menjar-nos cap xiquet, potser cal plantejar d’una forma honesta i decidida que aquells que encara ens venen somnis de reforma d’aquest sistema treballen per activa o per passiva al servei de la burgesia.

6. El COVID-19 sí que ha vingut a parlar de territoris: ha vingut a dir-nos que abans una, grande, libre e infectada que tancar Madrid quan concentrava més de la meitat dels contagis de l’estat. Ha vingut a col·lapsar el sistema sanitari de la classe treballadora madrilenya mentre que els qui podien fugien egoistament a les seues segones residències a la Mediterrània. Ha vingut a centralitzar recursos fins al punt de desabastar hospitals andalusos. Ha arribat per a parlar-nos del que som com a valencians i valencianes: la platja d’Espanya i Europa, un poble mancat de sobirania.

7. El COVID-19 ens explica també la fragilitat d’un model econòmic basat en la terciarització i el turisme. Ens diu qui hi ha realment darrere d’aquelles empreses (hoteleres, de restauració, de viatges) que “ens donen feina”. No veig els creadors de la turismofòbia inventant cap terme nou que descriga l’expulsió en massa de treballadores a l’atur. Tancaments, acomiadaments via ERTOs massius i novament un estat i una Generalitat que assumeixen la fallida fins que tot torne a la “normalitat”. Resulta que no era turismofòbia, sinó capitalismofòbia, com denunciaven encertadament Arran. Qui no ha fugit, per cert, i queda a la vora de les nostres costes? Els vaixells dels nostres pescadors.

8. El COVID-19 també ha vingut a desmentir els mites del feixisme, el racisme i la xenofòbia. Qui garanteix la cobertura de les necessitats de les persones sense llar, les veïnes que no poden fer la compra o assumeix la cura de les seues criatures? Les organitzacions feministes, veïnals, antifeixistes i populars coordinades mitjançant xarxes de suport mutu. Perquè ni tots remem en la mateixa direcció, ni la rojigualda ni l’himne alimenten ningú. Quina comunitat s’ha posat més al servei de les persones dels seus barris? La xinesa. A qui ha recorregut Llombardia per demanar medicaments i metges? A Cuba i a la Xina. L’internacionalisme novament s’ha demostrat que és no només la tendresa dels pobles, sinó la salvaguarda de les nostres vides.

9. El COVID-19 ens ha explicat també algunes coses sobre el dret a la llibertat i una vida amb dignitat. Perquè s’ha ensorrat aquell mite que parlava dels privilegis de les persones que viuen tancades a les presons, que no paguen i mengen debades, quan el dia 1 de confinament havíem d’eixir a cridar, cantar i ballar pel balcó. Perquè, si amb dos dies de coronavirus als mitjans de comunicació i encara sense estat d’alarma, havíem esgotat el paper higiènic als supermercats i havíem generat desabastament, això ens hauria de convidar a pensar quina societat és la que nega l’acollida de persones que fugen de la guerra i la fam, creuen la Mediterrània abocades a la mort i, quan arriben, són il·legalment tancades a Centres d’Internament per a Estrangers, acusades del delicte de sobreviure.

10. El COVID-19 ha vingut a dignificar-nos com a classe i a fer que ens semble insultant la quantitat de gent que se’n riu de nosaltres a la cara: la monarquia, que fa negoci a l’Aràbia Saudita mentre tenim un sistema sanitari a punt de col·lapsar per les retallades i la privatització del sector; Díaz Ayuso, que ofereix Telepizza als fills i filles de la classe obrera a Madrid; el suposat govern d’esquerres que legisla en favor de l’Íbex 35 i rescata novament les empreses que empobreixen i proletaritzen treballadors i autònoms, i els famosos que, des dels seus xalets, ens conviden a mantindre’ns en forma als nostres pisos.

I el COVID-19 ha vingut també a militaritzar els carrers dels Països Catalans i, de pas, els serveis d’emergències; a desplegar l’exèrcit per, gairebé literalment “matar moscas a cañonazos”; a situar en una lògica bel·licista, amb rodes de premsa encapçalades per alts comandaments militars, allò que és una crisi sanitària i epidemiològica. També ha vingut a aprovar i difondre tot un seguit de mesures i notícies impopulars, aprofitant que —bé per responsabilitat, bé per por, o per una barreja d’ambdues— romanem a casa sense —i cal atrevir-se dir-ho— poder exercir lliurement els drets d’associació, reunió, organització o manifestació. Que no se’ns oblide mentre que això dure, no siga cosa que en algun moment futur algunes d’aquestes mesures vulguen ser normalitzades sense cap epidèmia i llavors toque organitzar-se i desobeir. I que no se’ns oblide tampoc quan tot passe. Que el dia 1 de tornar als carrers ens abracem, anem a la muntanya o a la platja, fem esport, dinem o sopem en col·lectivitat i brindem per la vida. Però sobretot, que el dia 2 agafem la ràbia i les lliçons apreses i les fem realitat: perquè la història és nostra i la fem els pobles.

Article d’opinió de Borja Garcia, de professió bomber, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí, publicat a L’Accent el 25/03/2020

Per damunt de tot, la salut i els drets del poble

La crisi del Covid-19 continua, i les afectacions sobre la població dels Països Catalans són molt grans. A part del cost personal que suposa fer front a la pandèmia des del confinament, pretenen que les conseqüències econòmiques que se’n deriven recaiguin sobre la classe treballadora, i dibuixen una amenaça contra drets i llibertats col·lectives.

El Gobierno PSOE-PODEMOS ha aplicat un 155 de facto i ha militaritzat els carrers per mirar de capitalitzar la idea d’un govern fort i un estat unit en l’adversitat, i no pas per dur a terme mesures més efectives a l’hora de frenar la propagació i protegir la població.

El pla de xoc presentat per Pedro Sánchez dimarts posa en relleu que, una vegada més, es prioritza salvaguardar els beneficis de les grans empreses i la banca, abans que el benestar de les classes populars.

Les mesures econòmiques suposaran un enorme endeutament per part de l’estat, que augmenta amb força la despesa pública d’una banda, amb despesa social i sanitària per fer front a la pandèmia, però, de l’altra, buida la caixa de la Seguretat Social per pagar les prestacions d’atur als milers de persones que les grans empreses acomiaden i acomiadaran les setmanes vinents, i avala les Pimes davant la banca. Mentrestant, l’estat recorre a finançament privat per dur a terme totes aquestes despeses. Aquest endeutament tan gran acabarà repercutint sobre les classes populars en forma de retallades socials de gran magnitud els pròxims anys. De nou, se’ns considera mercaderies en mans d’empresaris i banquers.

Mentrestant, els grans bancs ja tenen assegurats els seus negocis, perquè la major part de les mesures econòmiques que marca el Gobierno asseguren la circulació de capital i la creació d’interessos que els generaran beneficis milionaris. Però en cap cas no es planteja que la banca retorni els 80.000 milions d’euros que va rebre en forma de rescat bancari.

El Gobierno agilitza els ERTOs amb el beneplàcit dels sindicats del govern, CCOO i UGT per assegurar els beneficis de les grans empreses espanyoles a costa dels llocs de treball, i ofereix facilitats a les treballadores acomiadades per accedir a les prestacions d’atur. Aquesta mesura redueix tant la seguretat laboral com els ingressos de milers de treballadores, mentre incrementa la despesa de la seguretat social, que acabarà repercutint sobre la classe treballadora. Per tant, es tornen a blindar els interessos empresarials per damunt de les qui sempre acabem pagant. Una vegada més, es socialitzen les pèrdues del capitalisme.

Una altra de les mesures importants impulsades pel Gobierno és la moratòria de les hipoteques i garantir els serveis bàsics a persones d’alta vulnerabilitat. En uns moments on el 75% dels desnonaments es produeixen per impagament de lloguers, aquesta mesura queda molt lluny de garantir l’accés a l’habitatge. A més, no suspèn la quota hipotecària, sinó que la congela sense generació de nous interessos i despeses, blindant els beneficis de la banca. Finalment, aquestes mesures contra els talls de subministraments bàsics mostren que és necessari nacionalitzar els sectors estratègics per garantir l’abastiment de serveis a tota la població a preus socials i no pas cobrar aquests serveis, en moments com l’actual. Així és com ho han fet altres estats.

El mercat capitalista no està disposat a renunciar a acumular riquesa, encara que hagi de posar en risc les nostres vides o prolongar el contagi durant més temps. S’ha de parar tota activitat econòmica no essencial per al manteniment de la vida i la salut de la població, i ni el Gobierno ni els empresaris no estan disposats a fer-ho. Per tant, ens toca reaccionar a les treballadores i exigir l’aturada empresarial parant la producció. Tenim dret a treballar en condicions de seguretat sanitària i preservar la vida del nostre poble. Exercim-ho.

Els sectors més afectats per aquesta crisi són els més pauperitzats i els que ja partien d’una situació més vulnerable socialment. Per tant, les conseqüències recauran una vegada més damunt les dones, les persones sense llar i les persones sense papers, les quals no tenen cap dret reconegut davant la crisi existent. Les dones treballadores som les més afectades per les retallades socials que estan exercint les empreses; ja teníem pitjors contractes i jornades, ja patíem l’escletxa salarial, i ara ens veiem exposades a acomiadaments massius. Les dones també ostentem la majoria dels llocs de treball en els sectors essencials per al sosteniment de la vida —la sanitat, els serveis socials, la neteja i la venda d’alimentació—, i per tant som les persones més exposades a contagiar-nos amb el virus. I, fora de l’esfera laboral, també som les més afectades pel confinament, ja que ens recauen les principals tasques reproductives i, a més, el confinament és un focus de reproducció de violència masclista, ja que la majoria d’aquesta violència es produeix a casa. Així doncs, les mesures que es proposen són des del raser d’una mirada burgesa, aquella mirada que dona per descomptat que tothom té una casa que és confortable, sense tenir en compte els milers de persones sense llar o si a les cases hi ha menjar i subministraments bàsics. Hem de tenir en compte, també, l’abús de poder que està suposant per a les persones preses i les confinades en els CIES. Quan es prendran unes mesures des de l’equitat, tenint en compte les necessitats reals de les classes populars?

Indicadors internacionals ja mostraven l’arribada d’una crisi econòmica mundial, amb un abast molt gran durant els primers anys d’aquesta dècada, i la situació actual accelera aquest procés de recessió. Davant de la crisi que estem vivint, la que ens ha d’arribar i l’intent del capital per socialitzar les pèrdues entre les classes populars, les treballadores hem de respondre col·lectivament davant del repte social amb una ofensiva per garantir la vida i reapropiar-nos dels nostres drets col·lectius:

  • Aturem la producció no essencial per assegurar un confinament efectiu i parar el contagi. La salut i la vida per damunt dels interessos econòmics.
  • Demanem mesures per protegir la classe treballadora dels acomiadaments perquè la crisi no la paguem els de sempre.
  • Exigim suspensions generals dels pagaments en hipoteques, lloguers i serveis bàsics per fer front a l’emergència social.
  • Assegurem mesures perquè les conseqüències de la crisi la paguin els rics.
  • Treballem per un futur amb vides dignes, amb la nacionalització dels sectors estratègics, uns serveis de titularitat, gestió i provisió 100% públics sense ingerència privada, i un model econòmic que posi la vida al centre.

Per tot això:

Organitza’t en sindicats combatius, xarxes de suport mutu, sindicats d’habitatge o qualsevol dels fronts de la Unitat Popular. Sense organització per plantar-los cara, tota gestió que facin anirà destinada a protegir el capital i els rics, i a empobrir les classes populars.

Països Catalans, 20 de març de 2020

 

Llegeix també
Per damunt de tot, el poble i la seua salut
Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Per damunt de tot, el poble i la seua salut

Com a apunt previ, volem aclarir que aquest comunicat no busca debatre, qüestionar ni aportar quina ha de ser la gestió medica ni hospitalària, ni tan sols quines mesures de contenció pública s’haurien de prendre, ja que entenem que aquesta és una tasca que pertoca a les professionals del sector, en qui dipositem tota la nostra confiança.

La crisi del Coronavirus ha posat en relleu els interessos contraposats entre les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos.

La patronal, en l’enèsim intent d’aplicació de la doctrina del xoc, està intentant que el cost d’aquesta crisi el pague la classe treballadora i, de pas, obrir la porta a retallar encara més els drets laborals. Els governs estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat i amb un enorme temor a aplicar mesures que ara apareixen plenes de sentit comú. La capacitat d’intervenir determinats sectors productius en favor de l’interès general és el fantasma que defugen tots els governs.

Pensem que la classe treballadora dels Països Catalans té davant seu dos reptes. D’una banda, ser un mur infranquejable dels intents de la patronal i de l’estat per gestionar la crisi carregant-ne bona part dels costos sobre les espatlles de les classes populars. De l’altra, té el repte de forçar els governs a aplicar mesures dràstiques que, en aquest context incert i preocupant, situen la salut i les condicions de vida de la població treballadora per damunt dels interessos privats de les classes altes.

Per això, fem un seguit de propostes d’urgència que considerem que són imprescindibles per enfocar la gestió de la crisi sense lesionar els interessos de la població treballadora:

  • Intervenir i posar sota control públic, sense cap indemnització, les instal·lacions i recursos humans i materials de la sanitat privada necessaris per afrontar la demanda hospitalària que el virus genere. També cal preveure el mateix tipus d’intervenció en els casos dels recursos sociosanitaris privats. Així mateix, cal posar sota control públic la distribució del material mèdic necessari per combatre la crisi.
  • En els casos de confinaments totals de població, cal garantir a través de la intervenció pública el dret de les persones confinades a poder accedir als aliments i altres productes bàsics necessaris. Això implica posar sota supervisió i control públic la gestió dels estocs alimentaris i de productes bàsics de les grans cadenes de distribució. Així mateix, és imprescindible que en aquests casos l’estat intervinga la comercialització de gas i electricitat i en regule el preu per tal que el major consum derivat d’estar tancats a casa no repercuteixi en les precàries economies familiars de milions de persones. El confinament també requereix unes condicions d’habitatge concretes que no estan a l’abast de totes. Cal donar-hi sortida amb alternatives que no suposi cap cost per a la població afectada.
  • En el cas de tancament de serveis d’atenció a persones dependents o escoles, els governs han de garantir permisos de treball remunerats al 100% i manteniment de les cotitzacions socials a familiars per tal que es puguen ocupar d’aquestes persones. La immensa majoria dels treballs de cures estan fets per dones, que, alhora, són les que cobren sous més baixos i són el 80% de les famílies monoparentals. Si la remuneració és només d’un 75%, com en el cas de les baixes, les dones veuran molt més reduït encara el seu poder adquisitiu. Així mateix, cal habilitar l’atenció individualitzada d’aquelles persones dependents que no compten amb cap familiar. També cal garantir el manteniment de les beques-menjador per tal que s’assegure l’alimentació en aquelles llars que necessiten aquesta prestació.
  • Una acció sistemàtica d’Inspecció de Treball per controlar que les mesures de flexibilització laboral i de teletreball no suposen una lesió a les condicions laborals.
  • Oposició absoluta a destinar diners públics a «rescatar» sectors empresarials que addueixin greus pèrdues econòmiques a causa de la crisi. L’augment molt més accelerat de beneficis empresarials en els anys respecte a l’estancament del poder adquisitiu de la classe treballadora ha de permetre als diversos sectors empresarials absorbir les possibles pèrdues derivades de la crisi. I encara menys es pot pretendre que l’estat cobreixi amb diners públics expectatives de beneficis no acomplertes en camps com el sector turístic.
  • Cal garantir la qualitat de l’atenció sanitària cap als usuaris i blindar unes condicions dignes de treball del personal sanitari. Després de les retallades, aquesta crisi posa en evidència l’infrafinançament que es destina a la sanitat pública, com per exemple, la carència de material específic de prevenció que garanteix la seguretat de les treballadores, o l’oferiment de l’augment de la jornada laboral per cobrir les necessitats, creant així una sobrecàrrega.

Així mateix, proposem a totes les organitzacions socials i polítiques que defensen la preeminència d’allò públic per damunt dels interessos privats a constituir, al País Valencià, a Catalunya i a cadascuna de les Illes Balears i Pitiüses, plataformes de seguiment de les mesures aplicades en l’àmbit social pels diferents governs. Aquestes plataformes haurien de ser eines de mobilització contundent i massiva si les mesures suposessin un retrocés en els ja migrats drets socials i laborals.

Països Catalans, 12 de març de 2020

Consulta també Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Crisi i #COVIDー19? Autodefensa feminista!

Consulta també Per damunt de tot, el poble i la seua salut

Com afectarà el confinament i la crisi a les dones? Com ho afrontem des del #Feminisme? #AutodefensaFeminista

En moments de crisi (sanitària) les dones patim per partida doble!

Què passa amb els Serveis Socials? Què fem quan casa no és un lloc segur? Què passa amb les dones en risc per pobresa o violència masclista?

I jo, què puc fer?

Qui cuida les cuidadores?

Sabies que gran part de les persones que es poden veure afectades per els ERTO són dones?

I, què passa amb les netejadores (d’hospitals, espais i via pública,…)?

Què passa amb els serveis socials?

Què fem quan casa no és un lloc segur?

Què passa amb les dones en risc per pobresa o violència masclista?

Crisi i #COVIDー19? AUTODEFENSA FEMINISTA! I jo, què puc fer? #AutodefensaFeminista

Feminisme sense rebaixes

El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder

Fa un parell d’anys que el feminisme ha aconseguit desbordar els carrers –fer-los realment nostres– i situar el seu discurs a l’agenda política i mediàtica. Així ho hem vist amb les vagues feministes, que han estat les més massives de la història no només als Països Catalans, sinó també a molts indrets del món. I és que el feminisme sempre ha estat un moviment actiu i en transformació, perquè és i ha de seguir sent un moviment constant i infinit.

El risc, però, és que aquesta nova força d’activisme feminista que estem vivint conviu –de manera susceptible– amb el feminisme liberal que es vol establir des de les institucions, tancant per dalt el que moltes vam obrir des de baix. Un feminisme que, en lloc de ser la solució a les desigualtats que patim les dones, és part del problema i que té com a màxima expressió el “gobierno progressista del estado” amb la creació del ministeri d’Igualtat. Un ministeri que, lluny de voler abordar d’arrel la desigualtat de gènere, utilitza el feminisme com un element discursiu per tal de legitimar una proposta política de tancament del règim després d’un moment en què un sector molt ampli de la societat ha situat una crisi de legitimitat de l’estat.

És aquell feminisme que assenyala els privilegis dels homes i els vol igual per a les dones, i que centra la seva lluita en els diners i el mercat i no a parlar senzillament de vida. El feminisme liberal rebaixa les demandes del feminisme transformador i, en comptes de posar la vida al centre, hi posa el poder, com hem vist recentment: ara la màxima autoritat de la guardia civil o del CNI –instruments repressors– són dones. És aquell que, sense anar més lluny, empodera les dones amb poder adquisitiu a ocupar llocs de responsabilitat a les seves empreses a canvi que dones migrades els facin les tasques de la llar i tinguin cura dels seus fills i filles, mentre elles trenquen el sostre de vidre.

Davant d’aquest model –erroni– de feminisme, nosaltres defensem i militem en el feminisme que va a l’arrel del problema, de classe i transformador. Ja ho deia Angela Davis “El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones” i en aquesta línia s’haurien d’emmarcar les lluites i reivindicacions.

Ara, doncs, que hi ha una nova força d’activisme feminista, és un bon moment per explicar –sense rebaixes– perquè les feministes hem de triar el camí de la vaga, la mobilització i la lluita aquest pròxim 8 de març, per fer les lluites compartides i socialitzar de manera explícita unes demandes que moltes entenem com a imprescindibles.

Per què una vaga? Sobretot per demostrar l’enorme potencial polític de la nostra força com a dones. Però també per reivindicar els drets que encara ens són negats, i per assenyalar i denunciar totes les realitats que no es volen veure però que hi son, i que generalment tenen rostre de dona. I perquè una vaga és una eina transformadora i de lluita pròpia de la classe treballadora i de les classes populars, que obre moltes finestres davant d’una realitat estancada.

Davant de la incapacitat dels governs de torn d’avançar cap a la millora de les condicions de vida de les dones treballadores –per molt feministes que s’autoanomenin–, enguany les feministes hem assajat noves formes d’organització i coordinació que s’allunyen de la unitat interclassista i del feminisme institucional i liberal. Unes noves formes d’organització que responen a les necessitats socials i territorials i que es materialitzen a través d’un espai de coordinació del feminisme anticapitalista dels Països Catalans i que tenen com a objectiu fer del 8 de març una diada de lluita i combativa, que fugi de les expressions festives buides de contingut i que posi sobre la taula que cal destruir el capitalisme patriarcal i racista amb tots els seus mecanismes d’explotació i opressió, com l’augment del feixisme, masclisme i racisme.

Un dels eixos centrals d’aquesta nova força d’activisme feminista és la voluntat per assenyalar les desigualtats estructurals existents i no naturalitzar-les, és assenyalar els privilegis dels homes per anar més enllà de la igualtat i és assenyalar els culpables que les dones siguem més pobres. Veiem, per exemple, a les manifestacions massives dels darrers 8 de març, com moltes noies i dones de totes les edats surten al carrer amb lemes vivencials com “de tornada a casa volem ser lliures i no valentes”, “sense les cures la vida es para”, “somos el grito de las que ya no tienen voz” o “disculpeu les molèsties, ens estan assassinant”. Tots, lemes que reflecteixen com les dones diem prou a tant masclisme quotidià.

D’altra banda, també veiem com s’han iniciat moltes campanyes a les xarxes socials que col·lectivitzen realitats; #metoo, #ensvolemvives, #niunamés… Totes, campanyes d’arrel anònima que evidencien que, malgrat que la societat camina cap a l’individualisme, aquesta nova força feminista posa la lluita col·lectiva al centre, des del comú i per a totes, per pensar i treballar per una societat transformada d’arrel. Una oportunitat per organitzar la ràbia, fer sentir la nostra veu i teixir la resistència i autodefensa feminista.

Al cap i a la fi, ser feminista –sense rebaixes– és assenyalar els feminicidis i dir prou, que ens volem vives i que no hi pot haver impunitat per als agressors masclistes. Cap dona més ha de patir agressions, assetjament, violacions o ser assassinada per un home. És posar sobre la taula que les dones cobrem un 24% menys que els homes en l’àmbit laboral i un 40% menys en les pensions. És a dir, que les dones som el 70% de les persones en situació de pobresa. El feminisme sense rebaixes és defensar uns serveis públics universals i de qualitat, és aturar desnonaments, és defensar el tancament dels CIES i el drets de les persones migrades. És plantar cara al feixisme. És estimar i follar com vulguem i amb qui vulguem. Decidir envers el nostre propi cos des del dret a un avortament lliure i gratuït. És lluitar contra la mercantilització dels nostres cossos. És avançar cap a una millora de les condicions materials de vida de les dones.

Ser feminista sense rebaixes és fer del feminisme una eina per canviar-ho tot. És –en definitiva– parlar de vida i lluitar per viure dignament. Què hi pot haver més important que això?

Article d’opinió de Laia Santís, membre del Secretariat Nacional de la CUP i militant Endavant Alt Penedès, i Oliva Serra, militant d’Endavant Baix Llobregat (i la CUP) i membre del col·lectiu Olesa Feminista, publicat a Nació Digital el 04/03/2020

Comunicat d’Endavant en relació amb les denúncies d’agressions masclistes de militants de l’Esquerra Independentista #MatxisEI

Aquest cap de setmana apareixia a les xarxes socials el hashtag #matxisEI. Amb aquesta etiqueta es denunciaven actituds masclistes de companys militants de l’Esquerra Independentista. Com a Endavant, organització política de l’Esquerra Independentista, no podem restar aliens a aquestes denúncies públiques.

Primer de tot, volem fer valer i agrair a les companyes que en un acte d’autodefensa feminista han fet les denúncies públiques. Entenem la dificultat que suposa una denúncia pública i ens responsabilitzem de les mancances de l’organització a l’hora d’actuar davant les agressions masclistes. També volem posar les eines internes de què disposem a l’abast de totes les dones. Ens podeu escriure a gestioagressions@endavant.org.

Endavant és una organització mixta, i com a tal, entenem que és un espai on es reprodueixen els rols i els estereotips patriarcals amb els quals totes hem estat socialitzades. Per tant, dins d’Endavant es generen situacions de violència, i és voluntat de l’organització erradircar-les. Per això, treballem per crear i millorar les eines per prevenir les violències masclistes i per abordar-les quan es produeixen, prioritzant la recuperació i reparació de qui l’ha patida. Les dones de l’organització som les principals interessades a assolir aquest objectiu, i som molt conscients de la gravetat d’aquestes situacions i de la necessitat que no quedin impunes.

Aquesta preocupació s’ha reflectit en una posada en marxa d’eines de revisió de les dinàmiques de la militància masculina i de revisió dels espais i els lideratges. També disposem d’eines per a l’abordatge de les violències, com els protocols. Som conscients que aquestes eines tenen limitacions i mancances que no podem ignorar, i per això seguim treballant per millorar-los i oferir garanties.

Per acabar, tornem a reafirmar la nostra voluntat d’afrontar les agressions que la nostra militància hagi comès, assumint totes les formes de denúncia de les dones agredides.

Països Catalans

2 de Març de 2020

Anem a totes! | 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Manifest de l’Esquerra independentista amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores | 2020

Anem a totes!

Un any més, arribem a la jornada de lluita del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i continuem reivindicant i defensant els nostres drets. Enguany, no podem deslligar la diada de l’actual situació política i econòmica. Els nous governs s’abanderen com a portadors del feminisme, mentre anuncien que no derogaran la reforma laboral, en un context en què ha augmentat la visibilització d’una extrema dreta que avança sense aturador.

Davant l’intent d’institucionalització i cooptació del feminisme per part dels nous governs progressistes, volem expressar els perills que comporta aquesta situació. Cal seguir apuntant a la base del que volem canviar, el sistema capitalista i patriarcal, com a màxim responsable de les desigualtats, explotacions i opressions que patim les dones treballadores. No ens conformem amb petites reformes com posar dones al capdavant de l’exèrcit, la guàrdia civil, de ministerios o l’Ibex 35.

El sistema capitalista, patriarcal i racista en què vivim segueix sent l’eix vertebrador de totes les violències que patim les dones. Tanmateix, la nostra lluita no és una lluita aïllada de la lluita de classes, perquè seguim sotmeses a un sistema que aposta pel màxim benefici d’unes elits i del mercat, en detriment de la vida de la resta.

Els estats espanyol i francès continuen sent estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar la nostra explotació: salaris més baixos, discriminació laboral, més temporalitat en els nostres contractes, habitatge inaccessible, assumpció exclusiva de les cures, etc.

Aquesta violència és l’expressió més visible d’una violència estructural que afecta les condicions materials i afectives de les dones i ens porta cap a una situació de precarietat. La justícia, els cossos policials, el sistema sanitari, el sistema de pensions, els lobbies de poder, les lleis reguladores del dret són altres expressions de violència perpetuades per les mateixes institucions, mentre algunes s’autoanomenen ‘feministes’. Nosaltres tenim clar que per aconseguir una millora de les condicions de vida de totes les dones treballadores dels Països Catalans –i del món– cal avançar cap a una revolució feminista i socialista.

El repte és gran, però també ho són els ànims. La nostra tasca és immensa, hem de feminitzar totes les lluites socials: en defensa de l’habitatge, en defensa dels serveis públics i en defensa de la millora de les condicions laborals. Hem de tenir clar que com a feministes també som antifeixistes i ataquem el feixisme més descarat que ha tornat a treure el cap.
Volem atacar també els valors catòlics i tradicionals que ens envolten i exerceixen violència sobre les dones. Estem preparades. Seguirem lluitant pel dret al propi cos, per unes sexualitats lliures, i contra el model de família tradicional. En definitiva, lluitem contra aquest context de violència masclista que va en augment amb un nombre alarmant de feminicidis des de l’inici del 2020.

Aquests últims anys i aquesta jornada de lluita mostren una capacitat de mobilització immensa, i sabem que és el moment per fer passos endavant, dotar-nos d’objectius i de propostes que canviïn les condicions materials de vida de les dones treballadores i que no buidin de contingut i de radicalitat la proposta feminista. Sabem on som i sabem on anem.

ANEM A TOTES! Per un feminisme que ho canviï tot, caminem cap a un nou horitzó!