Obrim el paraigua?

Baaang! L’heu sentit? Tret de sortida de l’enèsima cursa electoral. Sabem que a Quim Torra ja li mouen els fils per convocar eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya. Ho farà tres anys després de les eleccions que ens havien de dur a la independència i que ens han dut a acatar un 155 primer i a fer-lo efectiu després des de la mateixa Generalitat. Avui, els milions de votants independentistes que van materialitzar l’1 d’octubre no poden tenir cap dubte que els mantres del catalanisme d’ordre eren una concatenació de falsedats. Ni de la llei a la llei era possible una transició tranquil·la cap a la independència, ni Europa es mirava res, ni estructures d’Estat ni República efectiva. Avui la derrota manu–militari primer i judicial després per part de l’independentisme institucional és una certesa palpable, i negant-la no ens fem cap favor.

Recordeu les places plenes d’esperança durant el 2011 i com aquesta es va anar transformant de manera dual en oportunisme per a uns i frustració per a la resta fruit de l’aparició de Podemos? L’operació de renovació política que havia de transformar la societat de baix a dalt, tombar el règim del 78 i fer fora la casta, no només s’ha anat diluint com un sucre en un cafè, sinó que a més a més, ha arribat a les màximes quotes de poder institucional mai somniades, i segueixen persistint les mateixes injustícies que van originar el 15M, malgrat vicepresidències i ministeris del canvi. Les places van cridar contra la monarquia a la qual ara s’aplaudeix en seu parlamentària, ens van prometre llibertats i seguim legalment emmordassats, digitalment censurats, nacionalment esquarterats i ocupats amb les cunetes plenes de sacs d’ossos. La derrota de l’esquerra per la via de la integració reformista, és de manual.

Quina ha de ser doncs l’eina de les persones escindides d’aquests oportunistes? On poden refugiar-se les republicanes independentistes, les feministes de classe, les que només tenen les mans per capital, les censurades, les precàries, les desnonades, les víctimes de l’homofòbia i el racisme? Qui vol o pot obrir un paraigua per donar aixopluc a aquesta gent? Podríem dir que només ho pot fer qui està en posició de fer-ho. Però segurament ens tornarem a trobar amb intents d’autonomistes i reformistes de desplegar paraigües foradats amb les promeses de sempre que queden remullades quan comença la tempesta.

El dret a vaga es guanya fent vaga, deia Marcelino Camacho i el dret a votar es guanya votant, va afirmar el poble de Catalunya. D’igual manera el dret a l’habitatge es guanya exercint-lo, aturant desnonaments cada matí i ocupant cada tarda, el dret als serveis públics es guanya organitzant-se contra la llei Aragonès i denunciant cada externalització, el feminisme avança amb cada dia de vaga i cada dia fins a la següent, i el feixisme se’l manté a ratlla quan se surt als carrers a plantar batalla.

Serà d’aquestes lluites i les seves lluitadores i no pas de màgiques fórmules o perfils mediàtics, des d’on rebrotarà la llavor de la Unitat Popular. Caldrà doncs, dotar d’un programa polític aquest moviment, que més enllà de consignes de curta volada, cohesioni aquest espai polític que avui resta dispers en les seves reivindicacions. Ni totes les republicanes són avui feministes ni totes les feministes reivindiquen els Països Catalans, qui defensa l’habitatge digne no té per què saber català ni qui defensa la llengua ha d’haver defensat un portal. Però segurament tots tenen clar que dins el regne d’Espanya de les autonomies i les engrunes del règim del 78 les seves reivindicacions no poden ser realitzades. Si nosaltres no som capaces d’articular l’alternativa que els aixoplugui, algú altre obrirà el paraigua.

És aquesta la lògica que ha d’imperar en el nou cicle que surt de totes les derrotes, de la derrota de l’independentisme a mans de l’estat i els autonomistes, la derrota de l’esquerra de la mà de l’estat i els reformistes. Només si obrim un paraigua que pugui posar a cobert totes les escindides de les decepcions, podrem estar en disposició de conformar un bloc polític de referència, on el projecte polític de la Unitat Popular en sigui el pal de paller.

I això no implica sumar sigles, ni aferrar-se a personalismes ni a cares mediàtiques, això implica arremangar-se, trepitjar carrer i vincular-se al moviment popular al qual es diu voler donar veu. Deixar la retòrica de Països Catalans de paraula i articular el país des dels fets i la lluita, construir vides dignes des de l’autotutela de drets, i tenint clar que desdibuixar la nostra aposta política només pot beneficiar a aquells que negant la derrota obriran els paraigües foradats plogui, nevi o faci sol.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 22/02/2020

SOM o no Som? aquesta és la qüestió

Si ens proposem rememorar el temps de les nostres infàncies és molt possible que, almenys a bona part de nosaltres, ens vingui al cap la imatge concreta d’allò que en deiem el joc d’estirar a corda. Dos equips, més o menys igualats en pes i força pel just criteri de la mestra, s’alinien al llarg d’una corda marcada amb una senyal al bell mig i a la que s’afegeixen tres marques al terra: una just a sota la senyal i dues a uns metres igualats de distància en les dues direccions oposades. Llavors s’inicia una competició on els dos equips, a base d’estrebades persistents, intenten atreure’s mutuament cap al seu terreny delimitat utilitzant la força col.lectiva. Això o fer-los caure a terra. L’equip arrossegat fins on no volia anar o caigut per no poder resistir l’embat de l’altre perd i, l’equip que els fa cedir forçant la seva voluntat, guanya. El joc, com és evident, no forma part d’allò que en diem els jocs col.laboratius, on tothom aprèn a divertir-se sense negar aquesta diversió a ningú altre, sinó que és un joc competitiu on, per tal que algú guanyi, algú altre ha de perdre.

Al barri del Raval de Barcelona fa molts anys que la voluntat de guanyar diners com a criteri únic, encarnada per immobiliàries, fons voltors, bancs i diverses empreses petites i grans que pretenen un bocí d’aquest fred lingot d’or que anomenem gentrificació, ha imposat una soga al veïnat per arrossegar-lo fora del lloc on viu i guanyar espai polzada a polzada, carrer a carrer i porta a porta. El buidatge veïnal. La soga està perfectament homologada per això que anomenem institucions públiques i, qui no ha vist les seves mans aferrades a ella, te molts números de veure-les aviat. Aquell joc infantil, gairebé innocent, ha deixat de ser un joc i no només estira nens cap a si: estira a gent de tota edat i condició. La marca ja no és una línea de guix a terra. És la xifra de diners que cadascú te al compte bancari. I aquí és on la idea original del joc es desvirtua perquè els equips, lluny d’estar igualats, es basen precisament en la desigualtat… una minoría molt petita estira cap a si a les majories sense fer el mínim esforç. Guanyar fent trampes.

El cas concret dels locals situats al carrer Peu de la Creu 9-11, que acaben d’evitar un desnonament gràcies a l’autodefensa popular, il.lustra molt bé aquest joc de forces i la idea de que el veïnat organitzat no es resigna a ser expulsat pel monopoli de la violència. Els locals estan situats en uns edificis construïts per reallotjar a una ínfima part dels milers de veïnes expulsades en la macroperació “Illa robador”, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Ciutat Vella. En aquella operació es van enderrocar 12.000 metres quadrats d’habitatges per substituïr-los per un hotel de luxe, un centre comercial, una macroseu cedida a la UGT de Catalunya que va costar –i encara costa en concepte de manteniment- milions d’euros de diners públics, un aparcament soterrat per 225 vehicles i dues cooperatives d’habitatge: Habitatge Entorn, de CCOO, i Llar Unió, de la UGT, amb un nou veïnat de més poder adquisitiu que s’ha posicionat a favor de les batudes racistes i l’expulsió de les treballadores sexuals del seu espai natural. La petita part de veïnes reallotjades allí va veure com els locals, venuts a la Caixa en una pràctica molt freqüent però poc qüestionada del Patronat d’Habitatge o Incasol per reforçar amb diner privat el capital públic, van quedar abandonats amb el pas d’uns pocs anys. La seu d’Edicions 62, que els havia inaugurat, va ser desmantellada després de l’adquisició d’aquest grup editorial per Planeta i els locals, completament en desús, es van quedar esperant passivament durant anys a que anés fent la vertigionosa pujada dels preus del lloguer. L’ocasió la van aprofitar les organitzacions de venda de droga al detall, que van instal.lar-s’hi per fundar “la Disco”, un gran espai de venda i consum de narcòtics sense control sanitari on s’hi van normalitzar els abusos sexuals, les sobredosis desateses i l’agressivitat característica d’aquestes organitzacions cap a qualsevol que contradís el seu afany lucratiu.

Per la complicitat explícita de La Caixa o altres entitats bancàries amb aquestes organitzacions tòxiques la situació es va enquistar, cronificant el malestar veïnal. Això fou així fins que, a partir de l’autoorganització popular, amb la feina constant i imprescindible d’Acció Raval o amb l’ajuda d’altres col.lectius, com l’Espai de l’Immigrant, que va okupar un espai adjacent a la Disco, es va aconseguir foragitar-los i okupar totes i cadascuna de les sales per garantir que no tornessin mai més. La Caracola Migrante, que facilita el dret a sostre a dones grans migrants oblidades per les institucions o a adolescents extutelats que, en complir la majoria d’edat, acaben amb una tarjeta de metro com a tota ajuda oficial, El Ravart, on un grup de dones del Sindicat d’Habitatge del Raval estimula la creació artística femenina en un espai segur protegit de masclismes i el Sindicat de Manters, on un col.lectiu de venedors ambulants te una seu per assessorar i acompanyar als treballadors perseguits per les violències racistes de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, han estat el resultat d’aquesta pinya veïnal que ha convertit un espai hostil al barri en una comunió d’espais al seu servei. Victòria o, com sempre, sensació sentida de victòria.

La Caixa vol desnonar tots aquests triomfs per vendre’ls a la cooperativa SOM, que hauria pagat les arres i adquirit el local del Memorial Democràtic que hi ha just al davant. Però la vella pràctica de vendre locals amb bitxo fa temps que no funciona amb aquella impunitat del principi. Les qui van combatre el mòbing privat i institucional des del primer dia ens hem reforçat i tenim prou múscul per impedir que aquella corda amb que ens estiren ben lluny, fora d’ajuntaments amb superàvit i cap a ajuntaments endeutats que no poden asumir les necessitats de la seva població, sigui un fuet al servei dels negocis. Som la contraforça d’aquest despropòsit irracional del capitalisme que anomenem gentrificació però que no és més que una estrategia político-econòmica per empobrir els pobres i enrriquir els rics. Amb la nostra feinada quotidiana i militant hem legitimat el nostre dret a ser una part de la interlocució en el destí dels locals del carrer Peu de la Creu i exigim seure a negociar amb SOM una solució satisfactòria per tots aquests projectes vius que es volen desnonar.

La pàgina web de la cooperativa SOM diu que va nèixer perquè “sense una cultura forta no podem ser una societat viva.” També diu: “aquest és el nostre repte: posar la cultura en primer pla i unir-nos per ser més fortes.” Prenent-nos al peu de la lletra aquestes afirmacions només podem emplaçar a la cooperativa a una taula de diàleg on puguin prendre consciència de quin dels costats de la corda és el seu. És un joc de mal gust on se’ns ha obligat a jugar a contracor però, per molt tensa que estigui, la corda no es trenca mai. A una banda hi ha La Caixa, totes les forces sistèmiques i el dret legal a la multipropietat d’uns pocs que implica la despossesió de molts. A l’altre hi som nosaltres: les qui aturem desnonaments, les qui tenim zel per l’educació i la sanitat publiques, les qui diem “gràcies” i “sisplau” a qui ens serveix un cafè, les qui vam possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos i, fins i tot, les qui van possibilitar l’1 d’octubre posant-hi els cossos siguent migrants sense dret a vot… la majoria de la bona gent. La gent amb voluntat social. Nosaltres també SOM?

Article d’opinió de Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 21/02/2020

Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular!

Endavant (OSAN) encara la seva X Assemblea Nacional a Ribesalbes amb una actualització de l’organització i de la lluita política

A punt de fer els 20 anys de vida de l’organització, Endavant (OSAN) celebrarà la seva X Assemblea Nacional a Ribesalbes el 22 i 23 de febrer. Amb el lema ‘Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular!’, Endavant aposta per una actualització tant de l’organització com de la lluita política per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes

Els propers 22 i 23 de febrer, la població de Ribesalbes (la Plana Baixa) acollirà la X Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN). Prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular! és el lema que porten unes jornades que marcaran el rumb de l’organització per als propers 2 anys. Amb l’horitzó immediat dels 20 anys d’existència de l’organització, Endavant aposta per una actualització tant de l’organització com de la lluita política per a poder materialitzar els objectius polítics estratègics d’independència, socialisme i feminisme als Països Catalans.

Endavant (OSAN) situa la unitat popular i la lluita per l’autodeterminació al conjunt de la nació com a eines fonamentals per al conjunt de les classes populars a l’hora de confrontar el sistema capitalista patriarcal global. En aquest sentit, l’estructuració de la mateixa unitat popular i del moviment de l’esquerra independentista, així com el mateix paper d’Endavant, centren gran part del debat.

Les apostes polítiques a desenvolupar prioritzen el feminisme com a eina de transformació social, la lluita per l’habitatge, la lluita laboral i contra la misèria en les condicions de vida, i la lluita institucional al servei de la unitat popular com a eixos principals a desenvolupar. La lluita antifeixista, l’antirepressiva i l’ecologista també formen part de l’agenda política d’Endavant (OSAN), que busca encarrilar-les en la construcció nacional i popular dels Països Catalans.

Més de 200 militants s’han inscrit ja en una assemblea nacional on, per segon cop, no hi podrà ser la nostra companya Anna Gabriel. L’assemblea comarcal de la Plana Baixa serà l’amfitriona de l’assemblea prèvia a la celebració dels 20 anys de l’organització, nascuda a Vilafranca del Penedès el juliol del 2000.

Èxit d’assistència i participació a l’escola nacional de formació d’hivern

El cap de setmana de l’1 i 2 de febrer, Endavant (OSAN) hem celebrat l’escola nacional de formació d’hivern, a Gràcia, Barcelona. Vora 200 persones han passat per l’escola durant tot el cap de setmana, que ha abordat qüestions teòriques i pràctiques centrals en la lluita de la nostra organització i de l’esquerra independentista, en ple 2020.

Podeu recuperar-ne el fil sencer de l’escola aquí.

FEIXISME | “O plantegem alternativa al sistema, o serà l’Estat qui se la plantejarà, i serà a base d’hòsties i de forma autoritària. Cal plantejar un projecte revolucionari per a la classe treballadora” @JoanSebastiaC, militant d’@endavantcv, a l’escola de #FormacióEndavant
.
Recupereu tot el fil de la ponència aquí
.
ORGANITZACIÓ, MOVIMENT I UNITAT POPULAR | “Cal una força social capaç de disputar-li el poder i la força coercitiva a l’estat. Això l’organització sola no pot fer-ho, per això cal construir la unitat popular”

@annasaliente, militant d’@EndavantHG, a l’escola de #FormacióEndavant
.
Recupereu tot el fil de la ponència aquí
.
CONSTRUCCIÓ NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS | “En el nostre cas, només la classe treballadora dels Països Catalans pot ser dirigent i capaç de construir al seu entorn un bloc nacional de ruptura per la formulació de la conquesta del poder” #ManelLópez, militant d’ @EndavantGracia
.
Recupereu tot el fil de la ponència aquí
.
CRISI ECOLÒGICA, SOCIALISME I LLUITES PEL TERRITORI | “El discurs ecologista ha d’anar amb compte de no carregar les culpes a les classes populars. L’ecologisme ha de tenir sempre visió de classe i ha d’anar lligat a la defensa de la sobirania i l’autodeterminació dels pobles”
.
Recupereu aquí tot el fil de la ponència d’en #Martí, militant d’@EndavantHG i en @PauPirineus, militant d’@EndavantAU
.
FEMINISME DE CLASSE | “El moviment feminista està plantejant el problema central, dins del capitalisme, de la reproducció social. I s’ho planteja a través de la vaga. Després de la derrota sindical, el moviment feminista planteja la vaga com a eina de lluita” @andreadatri
.
Aquí podeu recuperar la ponència a tres veus entre n’#AdaHoste, militant d’@endavantcv, n’#OlivaSerra, militant d’@Endavant_BaixLl, i la fundadora de @PanyRosas_Arg, #AndreadAtri
.
COMUNICACIÓ | “La comunicació ha de tenir capacitat ofensiva, d’entrar en conflicte. Això vol dir també capacitat per sintetitzar les idees. Hem de poder definir el camp de batalla i, fins i tot, definir els nostres enemics” #ÀxelAltadill, membre @RavalSindicat i @endavantcv
.
Recupereu el fil sencer del taller aquí

Escola nacional de Formació d’Hivern 2020

ESCOLA NACIONAL DE FORMACIÓ D’HIVERN
#FormacióEndavant

📆Dissabte #1F

🕚11 h | Anàlisi i estratègia de lluita davant l’ascens del feixisme i el racisme
🕓16 h | Organització, moviment i unitat popular
🕕18 h | Esquerra Independentista i construcció nacional dels Països Catalans

📆Diumenge #2F

🕙10 h | Crisi ecològica, ecosocialisme i lluites pel territori als Països Catalans
🕛12 h | Feminisme de classe

[taller]
🕓16 h | Comunicació, agitació i propaganda

📌Orfeó Gracienc @orfeogracienc
c. Astúries, 83, Barcelona

👉🏿Inscriu-t’hi!

Aviat, més informació.

El futur el guanyem en el present!

Manifest de l’esquerra independentista amb motiu del dijous 30 de gener, jornada de lluita als Països Catalans

El futur el guanyem en el present
Feina · Pensions · Territori · Autodeterminació

“Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Les velles receptes no poden entusiasmar més que aquells qui no volen que tot quedi igual. Però les qui patim, les qui tenim necessitats i urgències que no poden trigar més a solucionar-se, no podem confiar en brindis al sol ni cants de sirena de qui mai no s’ha preocupat pel nostre benestar. I avui, a gener de 2020, la terra on vivim no pot tampoc esperar gaire temps que les coses canviïn: estem matant el planeta.

A ca nostra, veiem com l’ofensiva neoliberal contra els nostres drets i serveis uneix, de nou, els Països Catalans a banda i banda de l’Albera, malgrat que hi responguem diferent. A Catalunya Nord, la classe treballadora i les classes populars de l’estat francès fa més d’un mes que fan vaga en defensa de les seves pensions. Mentrestant, a l’estat espanyol, el règim del 78 es tanca escorat a la dreta amb l’aplaudiment de l’esquerra. L’amenaça del feixisme és un espantall utilitzat pel règim per justificar els retrocessos socials, econòmics i territorials que aplicaran. Dit d’una altra manera: utilitzen el feixisme per no millorar les condicions de vida de la classe treballadora i les classes populars.

La crisi de 2008 va venir per quedar-se, i ara encara en paguem les conseqüències. La cronificació de l’empitjorament de les condicions de vida és una realitat estructural que travessa tota la nostra classe, amb especial greuge cap a les dones treballadores. Salaris cada cop més minsos; desregulació, flexibilització i temporalitat extremes; accidentalitat laboral en augment en feines extremadament precàries com les repartidores; situacions de semiesclavatge de les cuidadores familiars, la majoria d’elles dones migrades que pateixen també racisme institucional, i desmantellament de plantilles a través d’externalitzacions i subcontractacions que trenquen la solidaritat de classe i dificulten l’apoderament col·lectiu i l’acció sindical ofensiva.

A l’explotació dels llocs de feina cal sumar-hi l’acumulació per despossessió que també patim quan desmantellen serveis públics. Cada cop que privatitzen, cada cop que externalitzen serveis és com si ens rebaixessin part del salari. Els nostres drets socials formen part de la nostra garantia de vida digna: si ens els prenen, ens en resten. Ni el nou gobierno espanyol ni els pactes del Botànic 2.0 o el de Bellver —comparses totalment submises del PSOE— no tenen en la seva acció de govern la defensa dels nostres drets. Tampoc el govern del Principat, que, més enllà d’estar a la corda fluixa de la submissió constant, vol aprovar una ‘llei Aragonès’ que privatitzarà serveis que encara ara són públics.

També en el desmantellament dels serveis públics som les dones treballadores qui més en patim les conseqüències. Som dones la majoria de treballadores que n’ocupem les plantilles, som dones la majoria d’usuàries d’aquests serveis, i som dones les que, de forma majoritària, assumim les càrregues derivades de l’eliminació d’aquests drets i serveis. A conseqüència de tot plegat, les nostres cotitzacions són encara més baixes que les dels homes, fet que aprofundeix en l’escletxa salarial que, als Països Catalans, és del 26%. Això ens acaba deixant pensions encara més minses, ja que l’escletxa salarial és superior al 40%: ens condemnen a la misèria també al final de les nostres vides.

I és que, al final, la qüestió és si posar al centre la vida d’una majoria o els beneficis i el lucre d’una minoria. D’això parlem, per exemple, quan diem que ja n’hi ha prou de matar-nos a poc a poc amb l’aire contaminat del complex petroquímic de Tarragona, entre d’altres: l’accident de fa pocs dies és només la punta de l’iceberg d’un sistema productiu en el qual persones i territori som recursos a explotar per extreure’n benefici. També el pas del temporal Gloria ens alerta dels límits d’aquest sistema a l’hora de protegir i garantir la vida. Que la primera mort al nostre país fos una dona sensesostre a Gandia n’és el símptoma més clar. La lliçó a extreure’n és vella com anar a peu: l’ésser humà no pot pretendre dominar la terra. El capitalisme patriarcal no fa res més que destruir la vida del planeta oferint pa sec per a avui a una minoria i fam per a demà a la majoria. I això, si hi haurà demà al planeta.

Avui, plantar cara al sistema capitalista patriarcal vol dir fer-ho tenint en compte totes les arestes, tots els fronts de lluita per a una vida digna. I això vol dir, també, enfrontar-nos a un règim que persegueix, criminalitza i reprimeix la dissidència. La llibertat per a totes les preses polítiques i el retorn de les exiliades és una qüestió innegociable. La fi de la violència i la repressió, la retirada de tots els efectius de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil dels Països Catalans, i la dissolució de la BriMo és l’altra cara de la mateixa moneda.

Construir el demà que volem implica que ho fem ja, avui, nosaltres, la classe treballadora i les classes populars. Plantant cara al feixisme i a les mesures neoliberals. Exigint un salari mínim interprofessional digne per a una jornada laboral de 30 h setmanals, cap al trencament de l’escletxa salarial, amb pensions universals que no estiguin lligades a la cotització. Amb uns serveis públics bàsics 100% garantits per a totes les persones. Amb la regulació del lloguer a un màxim del 10% del sou, perquè seguirem aturant desnonaments mentre calgui, però necessitem frenar ja aquesta carnisseria contra la gent de la nostra classe. Exigint l’eliminació de la llei d’estrangeria i el tancament dels CIES per posar fi al racisme institucional. Amb la nacionalització dels sectors estratègics. Pel dret al propi cos, l’avortament lliure, gratuït, segur i sense límit d’edat. Construir el demà que volem implica, ineludiblement, l’autodeterminació dels Països Catalans des de l’única opció possible, la que duem a terme el poble treballador.

En resum, pensions i condicions laborals dignes; posar el territori al centre i, amb ell, la vida, i exercir l’autodeterminació i poder decidir allò que volem ser. Al cap i a la fi, exigim el que necessitem: dignitat, justícia i llibertat. Perquè sabem que el futur ens el guanyem en el present, passem a l’ofensiva pels nostres drets! El 30 de gener comencem les mobilitzacions, la lluita continua el 8 de març i més enllà!

El padrí de les privatitzacions

Falta poc perquè el Parlament de Catalunya aprovi la Llei de contractació de serveis a les persones, la Llei Aragonès. Una llei que desenvolupa un marc legal capaç d’externalitat i privatitzar un seguit de serveis públics que fins ara es prestaven per l’administració i el cos funcionarial o que bé estaven externalitats al marge de la llei i amb el vistiplau de les administracions.

Sobre aquesta Llei, n’hem sentit algunes lloances per part dels impulsors, lloances que no aguanten gaire quan li posem la realitat al davant. Ni serà una llei antiFlorentino -perquè no pot evitar que les multinacionals es presentin a concurs-, ni millorarà les condicions de les treballadores, ni de les beneficiàries dels serveis -perquè el benefici només es crea reduint despesa i inversió-, i cap directiva europea ens obliga a tal desplegament legislatiu. Només cal tenir present que a Finlàndia no hi ha educació privada i per tant és absurd plantejar com s’ha de contractar aquest servei al país nòrdic. També cal tenir present que la majoria de serveis públics i privats d’atenció a les persones són llocs de treball altament feminitzats, és a dir, un cop més qui més patirà les privatitzacions i la manca d’inversió seran les dones de classe treballadora en funcions de divisió sexual del treball. Tot molt d’esquerres que diria la ironia.

El que hi ha de fons són molts interessos privats, per tal de regular i donar estabilitat als contractistes que fins ara operaven sense marc jurídic, per tal d’assegurar els guanys a futur. D’altra banda, però, hi ha un altre element a tenir en compte i que té com a beneficiari l’impulsor de la Llei. No hem de menystenir el fet que Esquerra Republicana (amb protagonisme destacat del vicepresident a la Generalitat de Catalunya i titular d’Economia) no és només el partit que governa, sinó que és el partit que vol desbancar l’hegemonia de Convergència dins del catalanisme d’orde.

És per això que darrerament hem pogut veure l’impulsor de la Llei acompanyant grans líders empresarials en actes privats. Esquerra Republicana sap com ningú que oferir milions d’euros de contractació li atorga el paper de Padrí. No cal ni sucar-hi un 3%, ni blanquejar diners mitjançant cap estructura paral·lela; n’hi ha prou en tenir el botó de les concessions per tenir lligats els grans empresaris amb una corda curta i així domesticar la crítica. Jo avui t’aplano el camí cap a la menjadora, tu demà em poses la catifa cap al govern. Cal recordar que quan l’Esquerra Republicana de Carod Rovira va pactar el tripartit amb PSC i Iniciativa, ho va fer contra Convergència i tots aquells que menjaven de la seva mà. Un altre cop sonen campanes de pactes tripartits a la Generalitat de Catalunya, i les negociacions a Madrid només en són un avançament. Esquerra s’està llaurant fillols obedients que no li moguin la cadira ara que els convergents van de baixa i el seu lideratge institucional sembla perdre pistonada.

Els fils del Padrí ja es mouen, els pactes, les renuncies i les privatitzacions estan en marxa, només el temps ens dirà a qui li tocarà despertar-se amb un cap de cavall al llit. Ara com ara, les renúncies dels republicans afecten les de sempre, la classe treballadora que presta serveis i la classe treballadora a qui se li presten, en ambdós casos les més afectades, les dones de classe treballadora.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 22/01/2020

Els darrers cops de cua del peix al cove

Crònica d’una renúncia anunciada: ERC acaba d’aplanar el terreny per al pacte amb el PSOE de cara a la investidura de Pedro Sánchez. O el que és el mateix: per a garantir una estabilitat a l’estat espanyol que és un cop de porta als anhels de llibertat del poble català arreu de la nació, molt especialment al cicle obert l’octubre de 2017 i que va tenir rèpliques desestabilitzadores l’octubre de 2019. Si tenim clar que és quan desbordem des dels carrers quan més avancem, cal assumir també que és amb els pactes que garanteixen l’estabilitat governamental quan més s’estanca la situació. I en moments de crisi i recessió econòmica i de recentralització nacional, estancament vol dir retrocés.

Els episodis del 18 i 19 de desembre (mobilització popular i sentència TJUE), amb l’epíleg del 21 i 22 de desembre (congrés ERC i moviment de fiscalia espanyola), simplement han obert unes escletxes per donar pas a unes gesticulacions que afegeixen teatre a un guió ja escrit i que consolida les següents premisses:

  • La guerra partidista entre els 2 partits majoritaris del sobiranisme transversal és oberta i descarnada, i fa que els interessos de país quedin no només supeditats, sinó directament desapareguts.
  • Això fa que es cronifiqui l’existència de preses polítiques de diferents categories, i que l’alliberament de 5 d’elles no sigui motiu d’alegria màxima per part d’aquests 2 partits, que només vetllen pels seus i per allò que consideren defensable políticament, assumint de facto les tesis criminalitzadores de l’estat.
  • El poble conscient i mobilitzat llegeix també la tesi que és el govern efectiu el màxim responsable de la repressió contra l’independentisme i li planta cara, de nou, a la jornada de lluita dels voltants del Camp Nou, el dia del Barça-Madrid.
  • El govern no varia ni un mil·límetre la seva estratègia de repressió contra tota dissidència organitzada, sigui en clau nacional o social: a la brutal repressió dels mossos contra independentistes, tant en l’acció del Tsunami Democràtic com en la posterior resposta, cal sumar-hi un nou episodi de brutalitat policíaca en un desnonament, al barri de Gràcia de Barcelona. El govern efectiu ha declarat la guerra a la població organitzada que defensem els nostres drets més bàsics que aquest mateix govern hauria de garantir.
  • Alhora, l’estat veu la necessitat d’oferir una mínima pastanaga que permeti a ERC seguir negociant i tancar el pacte: de cara al poble, en general, la llibertat sota fiança de 3 de les detingudes 23-S; de cara al partit, en particular, la possibilitat que Oriol Junqueras surti de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat.

Tot amb tot, no hem de perdre perspectiva. En primer lloc, cal seguir fent una crítica implacable a la UE: la resolució del TJUE no la fa més democràtica, sinó que simplement evidencia l’extralimitació franquista del sistema judicial espanyol. Ara bé, cap solució per al nostre conflicte polític no vindrà de la mà d’un club d’estats que sempre s’encobriran entre ells per garantir els beneficis de les empreses de les quals són titelles.

En segon lloc, cal recuperar la tesi que dèiem al principi: és quan desbordem des dels carrers que podem guanyar drets. En aquest sentit, cal contraposar l’acció política d’ERC -en especial, però també de JxC, a la cerca de l’estabilitat-, amb el que està passant a ca nostra a l’altra banda dels Pirineus: la Catalunya Nord, com la resta de l’estat francès, viu més enllà del seu 20è dia de vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions de Macron.

És la inestabilitat que dona la lluita als carrers allò que pot fer trontollar l’estabilitat parlamentària que consolida el retrocés en els nostres drets. Així, cal seguir denunciant que el pacte que ERC negocia amb el PSOE només pot consolidar el règim del 78 i la constitució espanyola com a ‘mal menor’ davant de l’amenaça feixista. I ho farà en un context de recentralització que no solucionarà les necessitats que tenim la classe treballadora.

Un programa per a una vida digna, l’amnistia de preses polítiques i exiliades, i la lluita antirepressiva, tot consolidat en l’exercici de l’autodeterminació, són l’única sortida viable per a la classe treballadora dels Països Catalans. La resta, un peix al cove que ve podrit d’entrada.

Països Catalans, 26 de desembre de 2019

Peça a peça, construïm els Països Catalans | Diada de Mallorca 2019

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 31 de desembre de 2019, diada de Mallorca

Peça a peça, construïm els Països Catalans

La construcció dels Països Catalans és l’eina a partir de la qual les classes populars hem de poder assolir i conquerir les condicions materials que ens treguin de la misèria i ens assegurin unes vides que valguin la pena ser viscudes. La construcció dels Països Catalans dista molt de la idea romàntica i finalista de marcar a sobre del mapa, amb un altre color, un estat propi. És una lluita material per la supervivència. I precisament per això, l’alliberament no podrà ser si no és a través de l’enderrocament del capitalisme patriarcal. No en va, el trinomi independència, socialisme i feminisme marca l’estratègia de l’Esquerra Independentista, termes indissociables i interdependents per a la nostra lluita. És el que el moviment ha estat defensant des de fa ja molts anys.

I així, els últims temps s’han obert escletxes de batalla contra el règim, amb un estat espanyol que, lluny de morir, s’està reestructurant i està atacant amb especial violència els pocs drets i llibertats que encara gaudim. Ho demostra la seva reacció des de l’esclat de la crisi de 2008 i, en especial, des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Però, si filam a través de tanta repressió, veiem que queda clar quin és el camí, perquè, quan tocam les tecles encertades, el règim rugeix.

Per tant, la millor manera de fer fracassar la reestructuració de l’estat espanyol és avançar en la construcció dels Països Catalans, que no es pot fer d’altra manera que exercint sobiranies i configurant espais polítics forts que siguin capaços de mantenir l’embat. Cal exercir sobirania alimentària, energètica, residencial, sanitària, reproductiva o cultural. Això ens ha portat, entre d’altres, a la lluita en contra del model turístic, que encarna la pèrdua més gran de sobiranies de l’illa. I tan encertada era la tecla, que la conseqüència per a Arran ha suposat ser víctima del primer cas repressiu en contra del turisme de la història de Mallorca: demanen un total de 26 anys de presó per a membres de l’organització.

És per això que exercir sobiranies implica que el poble es faci seu el poder polític i econòmic, perquè l’última dècada hem vist com les decisions importants que afectaven el decurs del nostre poble han estat preses sense comptar amb nosaltres. Un model econòmic que juga en contra de les classes populars, un model que ens degrada el territori, amb tones i tones d’asfalt a l’illa.

En aquest sentit, perseguir el canvi implica assumir un gran repte, que és alhora l’única via per aconseguir una vida digna: l’articulació del moviment popular illenc, que lluita avui dia en tots els fronts, però que avança sense rumb estable i sense una cohesió estratègica.

I aquí caldrà combatre les forces autonomistes o no rupturistes, ja que són el garant per mantenir el poder de l’estat basant-se en pactes que ens deriven al colonialisme i a l’explotació. Projectes que venen de la suposada progressia mallorquina o sectors de l’esquerra espanyola, però que quan han estat al govern no han fet sinó ser una extensió del govern espanyol a casa nostra.

En aquests termes, entenem la nostra demanda del dret a l’autodeterminació de Mallorca en majúscules i en tots els sentits. Partint de la unitat popular, partint de la suma de lluites dels diferents territoris, des de baix, com a unió d’interessos populars enfront del projecte imperialista espanyol. Perquè d’acord amb l’exercici de sobiranies encaixem el trencaclosques dels Països Catalans. Des de Mallorca, peça a peça, construïm els Països Catalans!

Cap govern autonòmic no ens farà lliures! | Diada de Mallorca 2019

Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu del 31 de desembre de 2019, diada de Mallorca

Cap govern autonòmic no ens farà lliures
Poder popular · Sobiranies · Països Catalans

L’alternativa política que s’inicià el 2015 a l’hegemonia del PP amb el pacte de progrés ha mostrat que no és una opció vàlida per a la classe treballadora de Mallorca i per garantir-li una vida digna. Després de més de quatre anys i mig de governs progressistes i de pactes pel canvi, el poble de Mallorca no ha avançat en drets, les condicions de les classes populars no han millorat i seguim molt lluny de recuperar, ni tan sols, les condicions prèvies a la crisi econòmica de 2008.

Les grans mobilitzacions en defensa de l’educació, la llengua, els serveis públics i els drets socials, i en contra del govern de Bauzá, dipositaren les esperances de canvi en un govern progressista que afrontàs grans reptes: la crisi del règim del 78, l’empobriment sostingut i calculat de les classes populars, el sistema econòmic basat en el monocultiu turístic, etc. Però la recepta ha estat completament errònia: el govern progressista ha promocionat el pacte entre les patronals i els grans sindicats per acordar mínimes millores laborals; ha impulsat la sostenibilitat dins de l’economia turística, ignorant el fet que sense decreixement turístic no hi ha futur; ha incrementat la despesa en serveis públics sense revertir privatitzacions , i ni tan sols exigeix un nou finançament autonòmic per finançar més l’administració pública, sense voler assumir que, si no s’entra a eliminar privilegis als rics, no es pot practicar cap repartiment real de riquesa. En definitiva, planteja el blindatge de la comunitat autònoma com a institució des d’on avançar en l’autogovern.

La realitat és que el règim autonòmic és incapaç de fer avançar Mallorca, les Balears o el conjunt dels Països Catalans en la sobirania política i econòmica necessàries per conquerir drets efectius per al conjunt de les classes populars. La conquesta de drets implica rompre amb els marcs imposats per la constitució espanyola i el sistema econòmic i social imperant. A més, s’aproxima una crisi econòmica i les treballadores ens trobam més desprotegides que el 2008, i l’estat autonòmic és incapaç de defensar la vida digna davant de l’ofensiva del capitalisme que s’aproxima. No hi ha una via autonòmica cap a la independència, la ruptura del règim o la transformació del sistema capitalista i patriarcal.

Per desbordar la via autonomista hem de plantejar una alternativa política efectiva revolucionària que ens permeti fer aflorar les contradiccions de l’estat autoritari espanyol i el sistema d’injustícia social europeu. Aquesta és la via de la Unitat Popular, l’única que és capaç d’agregar tota la classe treballadora en una sola estratègia i un programa de mesures per garantir una vida que valgui la pena ser viscuda, que posi les dones treballadores de tots els orígens al centre i que garanteixi una via emancipatòria contra totes les opressions.

Sense la Unitat Popular no hi haurà independència. Sense una majoria de les classes populars organitzades al voltant d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i poder popular, no hi ha força suficient per doblegar l’estat. Els pactes amb l’estat, les aliances federalistes i els nous finançaments autonòmics no tenen camí per recórrer en l’actual estat espanyol.

Davant dels grans reptes que vivim com a poble, ens toca enfortir l’Esquerra Independentista i ser valentes i arriscades en els plantejaments polítics. Ens toca apostar per construir trinxeres on el poder popular pugui aflorar i plantar cara, des del municipalisme, el feminisme, la lluita per l’habitatge, l’antifeixisme i l’ecologisme.

Perquè només lluitant tenim futur!