Espanya, capitalisme i patriarcat, eixa és la seua democràcia: en diuen democràcia i no ho és!

Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista, i que l’anomenada ‘transició’ fou una farsa que només va servir per a maquillar un règim no democràtic. Aquesta anàlisi ha estat compartida des d’aleshores per les forces anticapitalistes i rupturistes, aquelles que no es van vendre per uns escons, i cada dia ha anat guanyant més força entre sectors més amplis de la població. Les diverses lluites dutes a terme arreu del País Valencià i dels Països Catalans, així com a la resta de l’estat espanyol, així ho palesen: la lluita per l’autodeterminació, la lluita feminista, la lluita pel dret a un treball digne, pel dret a l’habitatge o per la llibertat d’expressió han actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’estat.

Des de la mort del dictador fins a hores d’ara, l’estat espanyol ha fet servir la violència quan ho ha considerat necessari per a mantenir els privilegis de les elits econòmiques i les oligarquies, i no ha dubtat a fer servir les clavegueres de l’estat i la guerra bruta. Al País Valencià, i especialment a la ciutat de València, ho vam patir en l’anomenada batalla de València, quan els feixistes van actuar amb total impunitat i amb la connivència dels aparells de l’estat, així com amb l’encobriment dels mitjans de comunicació. L’assassinat de Miquel Grau el 1977 n’és un exemple, però durant eixos anys es van produir centenars d’agressions a les forces d’esquerra. Tot i que els atacs van continuar, el 1993 vam haver de patir un nou assassinat, el de Guillem Agulló, un jove independentista i antifeixista, i una vegada més vam constatar de quina manera els feixistes, la policia, l’aparell judicial i els mitjans de comunicació actuaven amb complicitat. I un altre exemple va tindre lloc durant la primavera valenciana, el febrer del 2012, quan als carrers València es van viure escenes de violència policial totalment gratuïta i desproporcionada contra un jovent que protestava per les retallades en educació.

Així doncs, la violència viscuda a Catalunya des del referèndum de l’1-O no és nova i no ens pot sorprendre. Tanmateix, la sentència del procés ha estat una espurna. Més de 300 persones ferides per l’abús policial, unes 200 persones detingudes (28 en presó preventiva), 4 persones que han perdut un ull i un jove que ha perdut un testicle. A això cal afegir-hi les 68 periodistes ferides. Tot plegat ha estat el detonant d’un esclat de mobilitzacions populars arreu dels Països Catalans, i també des d’altres pobles solidaris de l’estat espanyol. Milers de persones han eixit als carrers per a denunciar la repressió patida, perquè han constatat que les autonomies són una ficció i que la democràcia a l’estat espanyol és un miratge. La protesta popular ha dut l’estat a llevar-se la màscara i actuar obertament com un estat ocupant, com hem pogut veure amb les càrregues policials als carrers de Barcelona, però també als de València, durant la manifestació contra la sentència de fa pocs dies.

Quina és la seua democràcia? Una democràcia amb una monarquia que ningú no ha votat? La d’un estat opressor que no respecta el dret d’autodeterminació dels pobles? Una democràcia amb un exèrcit hereu dels colpistes feixistes? Una democràcia amb un entramat de jutges, policies i polítics hereus del règim franquista? Una democràcia on els grups feixistes actuen amb total impunitat? Una democràcia amb un aparell judicial patriarcal que tolera i fins i tot estimula les agressions masclistes i la cultura de la violació? Una democràcia on les grans empreses acaparen cada vegada més beneficis mentre cada vegada més gent viu en la precarietat i en la misèria? Una democràcia que depreda i destrueix el nostre territori? Una democràcia on les grans corporacions mediàtiques manipulen les masses i afavoreixen la seua alienació? Una democràcia que minoritza, discrimina i menysprea les cultures no espanyoles? Tot plegat forma un entramat fora del control realment democràtic, fora del control de la majoria de la gent. Les decisions importants, les que afecten les nostres vides, es prenen d’esquena al poble. A hores d’ara, l’estat espanyol és el garant del capitalisme i del patriarcat. Espanya, el capitalisme, el patriarcat, l’estat espanyol són antagònics a una democràcia real, a una democràcia de debò. Eixa és la seua democràcia: en diuen democràcia i no ho és.

Nosaltres defensem una altra democràcia. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. Per això som ací, dempeus i sense por de perdre el poc que ens queda. Amb el convenciment que estem prenent el camí correcte, el que ens dona l’organització i la lluita als nostres barris i als nostres pobles, als centres de treball i als centres educatius, al carrer. És per això que volem construir una vertadera democràcia, en la qual posem la vida al centre. Per aconseguir-ho cal que ens organitzem, cal omplir els carrers de lluita i construir la Unitat Popular.

València, 8 de novembre de 2019

Mobilitzacions a les principals ciutats dels Països Catalans l’últim dia de la campanya electoral espanyola

Les capitals dels Països Catalans seran escenari de mobilitzacions  aquest divendres 8 de novembre, a dos dies de les eleccions generals a l’Estat espanyol. A Barcelona i València, i també a Lleida, la protesta es desenvoluparà sota el lema “Li diuen democràcia i no  ho és”, mentre que a Palma ho farà amb el lema “Per la llibertat i contra la repressió, autodeterminació”.

Les manifestacions han estat convocades pel conjunt de les organitzacions de l’Esquerra Independentista: Endavant, Arran, SEPC, COS, CUP, Alerta Solidària i en la qual s’han adherit col·lectius independentistes, feministes, anticapitalistes o antifeixistes d’arreu del territori. Col·lectius i organitzacions en defensa el dret a una vida digna, a l’autodeterminació, al propi cos i a la protesta. Així doncs a València, per exemple, més de 70 col·lectius i organitzacions donen suport a aquesta manifestació.

Durant aquestes setmanes hem vist com la resposta a les sentències que condemna a gairebé 100 anys de presó a l’anterior presidenta del Govern i l’anterior Govern autonòmic així com els dirigents d’ANC i Òmnium ha estat l’espurna que ha encès mobilitzacions i manifestacions arreu, dibuixant així el mapa del conjunt dels Països Catalans i evidenciant que aquests són la nació sencera. Al mateix temps, aquestes mobilitzacions han estat contestades des dels diferents poders judicials i cossos  de seguretat autonòmics i estatals amb una onada repressiva i brutalitat policial que ha significat més de 2000 detingudes  que han suposat tenir actualment més de 30 presos i preses polítiques més, més d’un miler de persones ferides, 4 persones que han perdut i dos persones amb greus lesions testiculars.

Així doncs, es torna a evidenciar que li diuen democràcia i no ho és, que l’Estat utilitzarà totes les eines que estiguin al seu abast per continuar mantenint el seu projecte d’unitat territorial així com per seguir perpetuant el sistema capitalista patriarcal que oprimeix al conjunt de la classe treballadora, buidant-la de la sobirania necessària per decidir el seu present i futur. De fet, aquesta mateixa setmana coneixíem el Decret de Llei d’excepció digital que apuntala l’Estat antidemocràtic en el que ja ens trobem. A aquest fet s’hi sumava les denúncies per part de sindicats policials a un programa d’humor de la Televisió Pública, així com les filtracions de les declaracions de les persones dels CDRs detingudes el passat 23 de setembre. D’aquesta manera veiem com la llibertat d’expressió, la separació de poders i la sobirania són inexistents en el marc de l’estat espanyol.

Per tot això, fem una crida a participar al conjunt de mobilitzacions arreu dels Països Catalans, perquè només des de l’organització i des de la mobilització permanent podrem continuar treballant per assolir la independència, el socialisme i el feminisme pel conjunt dels Països Catalans. 

Lleida
Palma
Barcelona
València

“El feminisme ha de lluitar contra l’opressió dels pobles i solidaritzar-se amb el poble català”

Parlem amb Oliva Serra, militant de l’esquerra independentista i del col·lectiu Olesa feminista. Ens parla de la situació dels Països Catalans des d’una mirada feminista, la resposta de les dones enfront de la repressió i del posicionament del feminisme en referència a l’autodeterminació dels Països Catalans.

Oliva Serra és militant d’Endavant (OSAN), del col·lectiu Olesa feminista i membre de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics d’Olesa de Montserrat. Ens parla de la Llei Aragonès confeccionada per ERC. També ens explica sobre les organitzacions de dones que s’autoorganitzen contra la repressió, una repressió dirigida no sols des del Govern central sinó també del Govern català. Des d’una mirada feminista, fa una interessant reflexió sobre el posicionament del feminisme davant del dret d’Autodeterminació sota una crítica a les institucions del Règim del 78 com ho és la Justícia patriarcal.

Quina és la teva opinió sobre la repressió contra el poble català des del 14 d’octubre després de les mobilitzacions contra la sentència del procés, duta a terme tant pel Govern com pel Govern central?

Evidentment crec que és una repressió dels cossos repressius de l’Estat, però també del Govern de la Generalitat contra el poble català que surt als carrers davant d’una situació d’injustícia com ho és la sentència del judici contra els nou presos polítics del procés. Això va provocar que la gent, després d’aguantar dos anys de repressió i de pèrdua de drets polítics des de l’octubre del 2017, que recordem que va ser la primera vegada que ha vingut la policia espanyola a pegar-nos mentre estàvem intentant exercir el nostre dret democràtic a l’autodeterminació. I ara es torna a evidenciar que una vegada més l’Estat està actuant obertament com un Estat ocupant aquí a Catalunya enviant a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, però em sembla important subratllar que els mossos actuen colze a colze amb la Policia Nacional, per tant el Govern de la Generalitat és còmplice d’aquesta violència que s’està exercint.

Dit això, una cosa bona a ressaltar és que el missatge de la gent és claríssim, és que “no ens rendim i resistim”, perquè ja fa dues setmanes que el poble català es mobilitza cada dia de diferents maneres i amb accions de diferents tipus, però es manifesta i surt al carrer cada dia a rebutjar aquesta sentència. I que també s’està posant sobre la taula, que quan ens envien als cossos repressors a reprimir a la població, és quan comença la violència. La violència és clarament policial, per a mi és molt evident malgrat els relats que volen mostrar els mitjans de comunicació contra “els violents que cremen contenidors” o els relats sobre els “infiltrats”. No no, aquí hi ha una violència que és la policial i aquí el poble el que fa és defensar-se d’aquesta violència. I cal recordar que l’autodefensa és legítima, és una resposta a un atac.

També s’evidencia com actuen els mossos i aquest doble joc que està fent el govern de la Generalitat mostrant la via morta en la qual es troba el processisme. S’evidencia que el Govern també està fent el doble joc a l’Estat i que, tot i que els seus partits es defineixen com a independentistes, el que acaben fent és defensar l’ordre establert per davant dels drets del poble català que té dret a manifestar-se i sobretot a l’autodeterminació.

Quina és la resposta de les joves i les dones enfront de la repressió actual?

Jo penso que la repressió afecta a tothom per igual, però hi ha un canvi de paradigma perquè hi ha moltes dones joves que estan sortint als carrers en primera línia. I penso que aquí, en part és pel treball que es fa des del moviment feminista, perquè aquestes dones tan joves, possiblement les mobilitzacions més massives que han viscut en els últims anys després de l’1 d’Octubre has estat mobilitzacions feministes. Constantment s’ha vist als carrers a les dones, que ja no ens amaguem més, ja estem empoderades, anem cap a un pas endavant i per tant els carrers també són nostres. Aquest canvi de paradigma, en el qual hi ha moltes dones en primera línia en la mobilitzacions d’aquests dies a Barcelona i en el Principat de Catalunya, en part és gràcies a aquesta consciència feminista que a poc a poc ha anat calant entre les dones més joves.

D’altra banda, la resposta contra la repressió crec que d’alguna manera té connotacions o un rerefons molt feminista, pels col·lectius que s’estan organitzant per a fer front a aquesta repressió. Com el Col·lectiu de Mares per la República, que són les mares que quan els seus fills arriben ferits a les seves cases, s’autoorganitzen entre elles per dir, “no, no deixarem passar aquesta repressió”. Crec que això és un empoderament col·lectiu molt gran d’autoorganització de les dones en diferents pobles i comarques.

L’altre col·lectiu és “Cuidem-nos” que està posant sobre la taula és que és absolutament necessari gestionar les cures entre nosaltres i tenir eines per a fer front a la brutalitat policial que s’està vivint i això és el que han fet, un grup de professionals, psicòlegs, educadors… s’organitza i ofereix la seva ajuda.

Penso també que pot donar-li més tranquil·litat als joves que surten a manifestar-se, però també a les mares, organitzacions com Sanitaris per la República, que estan al peu de carrer curant i atenen les persones ferides. Totes aquestes organitzacions que van aparèixer davant d’aquest escenari de repressió, comparteixen un punt feminista molt integrat i organitzen a moltíssimes persones. I també atenen moltíssima gent.

Pel que fa a la repressió, la resiliència de les dones és molt més gran, perquè estem doble o triplement oprimides i aquestes opressions, que ja estem patint des d’abans, fan que la resiliència sigui més gran, per tant que estiguem més disposades que fa un temps a donar la cara i lluitar pels nostres drets.

A Madrid, el Partit Feminista liderat per Lídia Falcón s’ha pronunciat a favor de la sentència? Quina és la teva opinió crítica?

El comunicat a mi em sembla que no és feminista, perquè una persona que defensa a una Constitució i el Codi penal totalment patriarcal, no pot ser feminista. Qui defensa la justícia que no sols legitima l’ordre social patriarcal, sinó també el rerefons liberal per a mantenir al Règim del 78, em sembla poc feminista. No es pot defensar la Constitució com ho estan fent en aquesta declaració, quan és absolutament patriarcal, per posar un exemple, l’Article 35 que parla del treball, diu que el treballador home és el que ha de sostenir a la família econòmicament, això és un indici de que és absolutament patriarcal i per tant no es pot ser feminista i defensar la Constitució, com a tesi patriarcal que és. A més és un comunicat que està falsejant els fets per a avalar la sentència amb la mateixa justícia patriarcal que sofrim les dones. Per tant, jo penso que aquest comunicat no és feminista, perquè no ho és voler mantenir el Règim del 78, no ho és avalar la sentència del procés.

Podríem dir que els qui defensen aquesta sentència del Tribunal Suprem, estan posicionades més amb el bloc monàrquic -des del Rei, el PSOE i les institucions del Règim- contra el dret a decidir del poble català…

Exacte, no es pot ni defensar aquesta sentència ni al poder judicial, jo crec que les feministes el que hem de fer és una qüestionament a aquest poder judicial que és el que fa sentències absolutament en contra del feminisme, per posar un exemple, el de la Manada. O també contra les dones represaliades per la vaga feminista o altres exemples. A més podem incidir en el fet que les feministes som les que sabem que si volem canviar una situació d’injustícia, hem de sortir als carrers, això ho hem demostrat l’any 2013 contra la Llei Gallardón. També està el tema dels feminicidis, que són la punta de l’iceberg de tota la violència que se sosté gràcies a aquestes estructures d’Estat, sempre hem d’assenyalar-les i denunciar-les.

I a més penso que com a feministes i com a persones conscients que sofrim una opressió, no podem girar-li la cara a cap persona que sofreix altres opressions, com als Països Catalans les que lluitem pel dret a l’autodeterminació

Què opines de la Llei Aragonès i les seves conseqüències cap a la feminització de la pobresa?

Crec que hem de posar-li una mirada feminista a tots els arguments que han sorgit en contra de la Llei Aragonès. Em sembla que centrar el focus sobre quins serveis s’estan privatitzant amb aquesta llei era important, perquè són serveis d’atenció i cures, i aquestes tasques històricament són assignades a les dones. Actualment, encara que aquests serveis estan professionalitzats, les treballadores són majoria dones, amb plantilles molt feminitzades. Per tant aquesta llei significarà un augment de la feminització de la pobresa enfront de la privatització d’aquests serveis. Les empreses privades buscaran obtenir majors beneficis a costa de la precarietat de les treballadores.

Vull assenyalar qui dóna suport a aquesta llei. El PPC, PSC i Ciutadans donen suport a aquesta llei, però el que xoca és que, partits que es diuen d’esquerra i apel·len a la igualtat i mesures socials com a ERC, en el fons estan jugant una vegada més amb els drets de les treballadores.

Quin hauria de ser el posicionament de les feministes i el moviment feminista respecte a la sentència del Procés i la repressió?

Entenc que el feminisme ha d’avalar les mateixes condicions, drets i llibertats per a totes les persones i les classes populars i especialment les dones treballadores som les que ho tenim més difícil per a aconseguir els nostres drets, i com a persones oprimides hem de posicionar-nos a favor de l’autodeterminació de tots els pobles i denunciar totes les injustícies i els atacs als drets, siguin polítics, socials o laborals.

El feminisme ha de ser antifeixista, o no és feminisme. Ha de ser antiracista, o no és feminisme, per tant ha de ser internacionalista i lluitar en contra de l’opressió de tots els pobles del món, i per tant, en aquest cas concret dels Països Catalans, crec que a les feministes ens toca sortir als carrers a defensar els nostres drets perquè al cap i a la fi, això va de poder decidir sobre totes les qüestions que ens afectin, va de conquistar sobirania i de poder decidir també sobre els nostres cossos.

Molts col·lectius feministes dels Països Catalans s’han adherit a un manifest promogut pels mateixos, en contra la repressió i la sentència. Això és un pas, ara cal buscar suport de col·lectius feministes de la resta de l’estat i internacionals.

Entrevista feta per Esquerra Diari a Oliva Serra i publicada el 30/10/2019

La pell de l’esquirol

Fa unes setmanes, aprofitant el pas pel barri d’una manifestació convocada per Arran, el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic es va proposar omplir de vida i de famílies un edifici en desús propietat d’un fons voltor. L’acció, que en un primer moment semblava anar molt bé, es va trobar amb una dificultat que ningú no havia previst i que la va frustrar del tot: una dona brandant un bastó va aparèixer de les ombres d’aquell espai tapiat advertint que era casa seva i que la defensaria amb totes les seves forces. Després d’un diàleg encaminat a fer-li entendre que allí hi havia prou lloc per a ella i per a les famílies, que podien facilitar-li el benestar i el bon veïnatge, la dona va mostrar les seves cartes, del tot inflexibles: la propietat li havia entregat les claus i el permís per viure-hi discretament amb la condició que ningú més hi entrés. Si l’edifici s’okupava, va explicar amb vehemència, ella trencaria l’acord que li permetia viure-hi. En tal situació i davant la seva intransigència, el Sindicat va haver de tornar al seu racó assembleari amb les pancartes plegades i les famílies es van quedar amb les motxilles i una tristesa afegida carregades a l’esquena.

No era la primera vegada que el moviment per l’habitatge de Ciutat Vella es trobava amb casos així: des del desallotjament del casal La Galera del barri Gòtic per part d’una família a qui un altre fons voltor havia ofert exactament el mateix pacte fins a energumens seleccionats entre el veïnat per interpretar el paper de còpia barata de Desokupa, la intervenció d’individus sense consciència de classe subornats per propietaris ha jugat un rol important a l’hora de dificultar la bona marxa dels Sindicats d’Habitatge.

Es podria creure que cada barri és un món i que aquests fets només són anècdotes, però s’estaria caient, una altra vegada, en allò tan nostrat de posar el focus en les urgències i deixar els problemes de fons per més endavant. La història de les okupacions d’espais en desús als Països Catalans és un de tants reflexos de la lluita de classes al si del seu cos social, i no es limita a l’habitatge sinó que es relaciona amb qüestions de gran abast, com el conflicte entre la racionalitat i l’acumulació de riquesa. Només així es pot entendre que, des que una nit de novembre del 1984, quan un grup de punks adolescents van reivindicar-la per primera vegada, fins a dia d’avui, quan les okupacions i els desnonaments sovintegen cada setmana, un encreuament de persones i situacions vitals tan diverses com la pròpia societat en què això succeeix hagi marcat aquesta confrontació sense treva per l’espai físic durant dècades. Perquè aquesta lluita està supeditada a la desigualtat i mentre el so de la internacional no amoroseixi aquest món, continuarà insistint i adaptant-se a cada època i a les seves circumstàncies. La desigualtat no només és l’arrel: també és el tronc, les branques, les fulles i la gota de rosada que, a la punta de la fulla, ho emmiralla tot. Així, mentre un bàndol viu, dóna la cara i es relaciona amb l’immediat del lloc que reivindica, l’altre pot permetre’s mirar-s’ho de lluny, sense riscos i amb una oferta de complicitats a l’abast molt efectiva: tribunals, policia, grups feixistes, sicaris a sou…tots els números per guanyar la rifa. I tots, en aquest cas, és sinònim de moltíssims, d’incalculables i imprevisibles.

Les primeres cases o centres socials maquillaven les façanes amb lemes, grups d’afinitat o simbologies diverses que, encara ara, són el símbol de les virtuts que es pressuposen a la comunitat que els habita: voluntat de confrontar el capitalisme in situ i, encara més, de fer el socialisme en qualsevol de les seves formes de portes enfora, més enllà del casolà. Aviat van tenir consciència de conviure amb les anomenades “ocupacions amb c”, veïnat que, lluny de voler formar part de cap coordinació o cultura compartida, simplement ocupaven un habitatge de manera aïllada per solucionar el seu problema. És un fet que es beneficiaven íntimament de l’avanç d’un fenomen que posava el cos en altres fronts, on altres persones patien una repressió que ells s’estalviaven però, a part d’això, no feien cap mal a ningú. Ni el bé ni el mal els contemplaven i, mentre uns pretenien escriure la història, altres es conformaven refugiant-se a les seves notes marginals, a peu de pàgina, sense cap pretensió de molestar. El canvi de paradigma d’un moviment okupa més o menys censable a un d’incalculable, però, els ha acabat incloent en la història.

Les causes que empenyen un nombre creixent de gent a okupar no provenen d’un incident en concret: són una problemàtica de fons en què s’entrellacen i barregen una sèrie de disfuncions estructurals sense una solució puntual. L’hostilitat del mercat immobiliari ha provocat el benentès de la incorporació massiva d’una gran quantitat de famílies i individus a aquesta cultura de la desobediència. Un nombre progressiu de gent que l’ha dotat d’una qualitat humana molt heterogènia i que, des d’un ànim social molt divers i de cap manera unificat, sense una estratègia comuna i desproveït d’organitzacions formals estables o líders, l’ha convertit en una pràctica ambigua i impossible d’apagar amb solucions particulars. Això fa que sigui una eina funcional per plantar cara al mercat i que la cultura militant en el seu si sigui d’un interès irrenunciable. Però és una eina viva i, per tant, cada okupació i la seva defensa s’aborden des d’una perspectiva local, inèdita, que cada espai valora en funció de les persones que l’habiten i els seus principis. Aquí és on la desigualtat te ocasió de jugar a favor dels qui la promouen… Si entre les persones excloses d’un sostre n’hi ha que, a canvi d’un sostre efímer, es mostren disposades a entorpir una lluita que precisament reclama un sostre segur per ells i per tothom, tenim l’autolesió servida.

Tal com l’okupació evoluciona per fer front a noves adversitats la propietat, que és l’acció més visible de la ideologia del capital, la persegueix de prop en un marcatge evolutiu també. La voracitat desnonadora del mercat muta i es reforça com un virus i, a mode adaptatiu, ha acabat per integrar l’okupació com a part de les seves estratègies. L’idil·li gentrificador entre el BBVA i els anomenats narcopisos podria ser-ne un cas paradigmàtic però hi ha moltíssimes variants i no són fàcils d’agrupar. Més o menys freqüent és el suport logístic que alguns fons voltor ofereixen a l’hora “d’okupar” una propietat pròpia a elements conflictius amb la finalitat de violentar l’ambient d’un edifici. Sicaris disfressats d’okupes. Tampoc són anecdòtiques les famílies que ocupen un pis amb la finalitat d’embutxacar-se un feix de bitllets al cap de poc per entregar-lo sense conflictes. Lloguers d’habitacions en pisos ocupats, veïnat amb coneixements de serralleria i falsificacions de contractes que cobren per obrir un pis a gent de bona fe, after-hours sense llicència que per tot discurs ofereixen gintònics i ratlles de coca davant d’una caixa enregistradora… el circ de vividors que parasiten l’okupació no para de créixer a l’escalf d’una carpa que no és de lona ni franges de colors sinó que te tot l’aspecte de l’antiga pell de l’esquirol, renovada i llustrosa.

En aquest circ pot triar i remenar buscant la funció del dia tot l’entramat propagandista, que busca la construcció i alimentació permanent d’un espectacle mediàtic que justifiqui una resposta institucional basada en la repressió. Aquesta repressió i la seva coartada enganyosa no són més que una ganivetada per l’esquena a la realitat perquè ella, inevitablement, sempre mostra el que hi ha: allò més lúcid de l’okupació és posar sobre la taula el conflicte entre l’especulació i la necessitat d’un ampli sector de la població d’accedir a un lloc on viure. Posar-lo sobre la taula i denunciar el posicionament de totes les institucions a favor dels primers i en contra dels segons.

Mentre aquestes institucions i el monopoli de la violència que les emparen serveixin al mercat nosaltres seguirem practicant desacomplexadament el dret a decidir a qui serveixen les portes dels nostres carrers. Ho farem contra la voluntat dels enemics més poderosos i, si una varietat de farsants i d’impostors que s’abriguen amb la pell de l’esquirol ens usurpen aquest espai vital, ho haurem de fer també contra la voluntat dels vulnerables. Per tal d’aconseguir que siguin conscients de quina part del tot representen tot esforç valdrà la pena.

Això implica provar d’unir el que el capitalisme divideix, enfortint la unitat interna de la classe treballadora fora de la teoria, intervenint en la vida comunitària tot assumint la legitimitat que ens atorga ser un moviment veïnal amb plena voluntat de condicionar l’espai públic. Aquesta perspectiva, al costat del combat per expropiar els expropiadors, és l’única que pot permetre avançar cap a la nostra normalitat. Cap a la salut social. Això i, com diu la cançó, una immensa fe en certa gent.

*Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i de l’esquerra independentista. Article publicat a L’Accent el 30/10/2019

Congrés d’Habitatge: De l’atomització local a l’articulació d’un moviment plural: una victòria per a totes!

D’aquí menys d’un mes es celebrarà el Congrés d’Habitatge de Catalunya, concretament el 16 i 17 de novembre a la Nau Bostik del barri de la Sagrera de Barcelona. Després de més d’un any de preparació i d’un llarg procés de debat per representar totes les posicions, sembla que l’hora decisiva arriba.

Serà el primer Congrés d’Habitatge que s’ha realitzat mai a Catalunya. Salvant les distàncies, pren com a referència el Congrés de Sants que es va realitzar l’any 1918 i va servir per reestructurar el moviment obrer, fent un important salt qualitatiu en termes organitzatius i impulsant-lo com a instrument de combat per a les classes populars en els anys que van venir després, culminant en la Revolució de l’any 36. És evident que l’etapa actual de desenvolupament del moviment per l’habitatge és molt més embrionària que no pas el moviment obrer de l’època, però això no impedeix que el Congrés sigui una fita històrica per a preparar una ofensiva en el futur, ja que tot el moviment per l’habitatge hi prendrà part.

Per una banda, el conjunt de PAHs Catalanes, com a organització històrica del moviment amb més de 10 anys de recorregut i un gran nombre d’experiències acumulades a les espatlles. Per l’altra, les diferents seccions locals del Sindicat de Llogaters, que han aconseguit amb molta habilitat posar el problema del lloguer damunt de la taula i reflectir una problemàtica que viu la majoria de població d’aquest país. I finalment, la trentena de sindicats, grups, xarxes d’habitatge i PAC’s arrelades principalment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que han tingut la capacitat d’establir una àmplia xarxa comunitària i generar un gran consens en les zones on operen.

El principal repte a superar des del Congrés d’Habitatge de Catalunya és precisament la diversitat d’experiències i formes organitzatives dels col·lectius que el conformen. Ens trobem en un moment de forta atomització del moviment per l’habitatge; lluny ha quedat la centralitat mediàtica que va ocupar la PAH durant la campanya per la ILP al Congreso, així com els escratxes als polítics que s’oposaven a aprovar-la; o també la campanya “La Sareb es nuestra”, on es deixava molt clar que no havíem de demanar permís per tenir un sostre. Ara mateix, es dóna una situació de reflux en termes de moviment, però que no ha tingut per què significar un retrocés en termes locals. Molts d’aquests col·lectius d’habitatge s’han enfortit notablement a nivell local en els últims anys i han pogut profunditzar en alguns debats i pràctiques polítiques que abans quedaven excloses, o no havien sigut prou explorades en la seva potencialitat.

El Congrés ha de tenir la capacitat per a ajudar-nos a sortir d’aquesta etapa defensiva, fent una síntesi entre la consistència que s’ha assolit localment, i la visibilitat i capacitat que va aconseguir la PAH d’interpel·lar a la població, per constituir el moviment per l’habitatge com un actor rellevant en l’actual taulell polític. Els conceptes més importants a tenir en compte haurien de ser: diversitat, transversalitat i pluralitat. És a dir, fer del Congrés un espai on conèixer-nos, posar coneixements en comú, aprendre a confiar les unes de les altres i plantejar juntes els reptes dels pròxims anys. Resoldre l’impàs actual teixint un moviment que a poc a poc es vagi cohesionant, generant un sentit comú compartit i que es pugui plantejar a mitjà termini construir una organització on hi puguem cabre totes.

Tanmateix, ara per ara no es donen les condicions en l’aspecte organitzatiu per a fer apostes molt ambicioses més enllà de generar eines tècniques comunes. És a dir, les fortes identitats romanents en el moviment dificulten la confluència i per això serà molt important ser molt curosos i respectar-nos molt per poder anar apropant posicions. Seria un desencert reproduir la situació dels sindicats laborals de classe, que actualment es troben separats per qüestions moltes vegades més identitàries que polítiques. Per tant, sabent que aquesta és una tendència possible dins del moviment per l’habitatge, hem de posar totes les nostres habilitats en què això no succeeixi. Anar a poc a poc, des de la humilitat, aprenent a treballar juntes per assentar les bases de la construcció d’una futura organització per a la nostra classe.

En aquest sentit, el Congrés d’Habitatge també serà una oportunitat d’analitzar les problemàtiques d’habitatge en el seu conjunt. Durant anys la PAH s’ha centrat en el problema de les hipoteques, amb tot el sentit, tenint en compte que aquesta organització va néixer per donar resposta a la despossessió que patien moltes famílies de les seves cases, deixant deutes de per vida, a conseqüència de la crisi capitalista del 2008. No obstant això, ara ens trobem amb lloguers impossibles per a la majoria de les famílies de la nostra classe, on cada vegada l’emancipació juvenil resulta més difícil, i amb una situació de generalització de l’okupació per tal d’accedir a un habitatge. Lluny queda també l’okupació com a fenomen relacionat únicament amb entorns polítics, d’una estètica determinada i només dins dels sectors més radicalitzats de les lluites. El Congrés d’Habitatge ha de servir llavors per a posar sobre la taula totes aquestes problemàtiques que tenen una mateixa arrel: la propietat privada.

La disparitat organitzativa actual del moviment també es plasma en els diversos mètodes de funcionament intern, on els criteris acostumen a ser fins i tot contradictoris entre col·lectius: assemblees on no existeix cap delegació de tasques, fent-les inoperants; col·lectius que funcionen com assessories on les afectades fan cua per a consultes sobre el seu cas; col·lectius que fan assessorament fora de l’assemblea, prioritzant únicament els acompanyaments a Serveis Socials; jerarquies informals que passen per sobre de l’organització assembleària o on no es prioritza el debat polític a l’assemblea. Hi ha col·lectius que han apostat també per experiències de creació d’estructures populars, i altres que aposten fortament per campanyes de caire activista dirigides a les administracions. Analitzar i poder posar en comú els avantatges i els inconvenients de cada mètode, ser capaces de diferenciar els contextos locals per veure quin és més efectiu en cada cas i afinar en tots aquests mecanismes organitzatius, fa del Congrés un espai d’intercanvi imprescindible, d’acord amb l’aprenentatge i la posada en comú de diferents experiències.

La cohesió del moviment per l’habitatge és essencial per a poder passar a l’ofensiva, i el Congrés ha de poder posar sobre la taula una sèrie d’apostes per a ser debatudes, assumibles pel conjunt de col·lectius, plataformes i sindicats, buscant consensuar estratègies, campanyes i programa. En els documents de debat que s’han preparat des de la Comissió Redactora del Grup Motor del Congrés, les propostes busquen fer avançar el conflicte col·lectiu, en primer terme, aprofundint en la lluita sindical, la confrontació amb els propietaris, immobiliàries i fins i tot els grans monstres financers. En segon lloc, parlar també de les estratègies organitzatives: blocs de llogateres contra un mateix propietari, l’ocupació com a eina, i la creació d’estructures de poder popular. Aquest últim, un dels debats més interessants al nostre parer, ja que són aquestes estructures que arrelen fortament al territori, les que permeten transcendir la lluita sectorial per organitzar les nostres comunitats, en estructures paral·leles als col·lectius d’habitatge; grups de dones, gimnasos populars i escoles per a les més petites. Encara estem en una fase d’experimentació on referents com la PAHC Bages ens serveixen de guia, però les possibilitats sociopolítiques que parteixen de la lluita sectorial per l’habitatge obren finestres d’oportunitat que van des de la lluita sindical i la confrontació, passant per les campanyes polítiques activistes, fins a la conformació d’un programa de mínims, una brúixola que ens indiqui cap a on avançar.

En aquest procés de reflexió col·lectiva haurem de prioritzar trobar punts en comú, ser molt curosos en els processos de decisió, acceptar els dissensos, entendre la pluralitat i generar un ampli denominador comú, que no és un altre que el propi moviment per l’habitatge. Si estem a l’alçada de les circumstàncies i aprofitem l’oportunitat d’aquest moment històric que serà el 1er Congrés d’Habitatge de Catalunya, podrem fer un gran salt qualitatiu. Si assumim la responsabilitat que ens pertoca, i complim les nostres tasques, tot serà diferent després d’aquesta trobada, la nostra força es multiplicarà, així com la nostra projecció mediàtica. Portem anys picant pedra com ningú als barris i pobles, i ha arribat el moment d’agregar totes aquestes apostes locals per construir el poder popular al territori.

I la militància de l’Esquerra Independentista, estarem a l’alçada del que significarà el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya? La nostra participació fins a dia d’avui en el moviment per l’habitatge no ha estat ni molt menys homogènia: depenent del territori, més aviat fruit de les apostes d’algunes assemblees locals que no d’una aposta a nivell de moviment. És hora de revertir aquesta tendència, però serà del tot necessari seguir fent-ho des del treball de base, posant-nos a disposició dels col·lectius d’habitatge existents a les nostres respectives realitats. Perquè hem après que la legitimitat política dels nostres plantejaments és directament proporcional a l’efectivitat pràctica i material del dia a dia que sustentem als nostres col·lectius. No esperem poder reforçar el nostre moviment polític o que les nostres consignes programàtiques o ideològiques calin si som incapaços de generar victòries, cobrir col·lectivament les necessitats materials i simbòliques de cadascun dels membres del nostre Sindicat o PAH, així com ser nosaltres mateixes companyes que es guanyin el respecte i l’estima de la resta. Les apostes i estratègies que es posaran a debat durant el Congrés ens interpel·len en aquest sentit.

Atrevim-nos a ser un amb el poble, amb la nostra gent, amb la classe a la qual apel·lem per a la construcció del nostre projecte històric. No serà només un camí de sacrificis i penúries, sinó que amb l’entrega i la implicació pertinents a la lluita per l’habitatge estarem apropant-nos a allò que Marx afirmava com el més proper a la seva idea de felicitat: la lluita, sincera, honesta, victoriosa. Posem fil a l’agulla, ens veiem al 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.

*Àxel Altadill i Bàrbara Roch són membres del Sindicat d’Habitatge del Raval i de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militants de l’esquerra independentista de Ciutat Vella i Gràcia. Article publicat a L’Accent, el 24/10/2019

El futur és a la barricada

L’estiu de l’any 1996 sortia a la llum un dels llibres que m’han marcat. Justo de la Cueva havia publicat Comunismo o Caos: la depauperacion absoluta de la juventud vasca, un llibre que portava per subtítol Carta a una joven vasca que hace unos días quemó un autobús en Pamplona. Un llibre on l’autor li explica a aquella silueta encaputxada que va veure cremar un autobús el futur que li deparava si deixava de lluitar. Aquelles accions van merèixer la condemna dels sindicats Comissions Obreres i de la UGT. A aquesta reacció, reaccionària, Justo es preguntava: “Com és possible que no us llenceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies, tots els restaurants i gran magatzems i passar-nos a ganivet a tots els que tenim més de 30 anys i que som culpables, ja sigui com a autors o usuaris, ja sigui com a simples còmplices o encobridors o maldestres submisos consentidors o, en el millor dels casos, com a maldestres incapaços, incompetents i fracassats subvertidors de l’ordre bestial i injust que patiu”.

23 anys desprès d’aquella lectura, els carrers de la meva ciutat i del meu país cremen durant dies seguits, i una dona jove és entrevistada a Catalunya Ràdio enmig dels avalots. No hi ha només una dona, en Jordi Borràs fa poques hores ens ha dit que a la línia del front hi ha moltes noies joves.

El llibre del Justo li va posar context a una generació de joves que, a contracorrent, va lluitar als carrers amb l’esperança d’un món millor, una societat millor, una Euskal Herria lliure, socialista i feminista.

L’abisme teòric i generacional que ens separa amb l’intel·lectual basc d’origen madrileny -que fa poc vam acomiadar a EtxarriAranatz,- no m’impedeix intentar explicar perquè crec que avui en dia les seves paraules son vigents i imprescindibles.

En aquest cas, la meva no serà una carta adreçada a cap jove catalana que ahir alçava barricades a Urquinaona. Ella millor que ningú sap la realitat en la que viu. La meva és una carta a una decrèpita barcelonina que ahir afirmava a tuiter “Hijos, que lástima. Todo esto podríais haberlo hecho con Franco vivo”. Maruja Torres.

La Maruja es van passar la joventut entre gintònics i opiacis als clubs de la gauche divine mentre la seva generació era torturada salvatgement a les comissaries del règim per alçar-se als carrers.

Avui, aquesta joventut torna a prendre els carrers i no podem córrer el risc que la generació que va fracassar fa quaranta i fa vint anys, les que han permès aquest desastre, les que no han lluitat suficient, les que ho han intentat o les que ni tant sols ho han fet, li diguin a les joves com ho han de fer per revertir la situació. I és que tots els indicatius ens mostren que la nostra generació deixarà un món pitjor a les joves.

Quan, amb dinou anys, vaig marxar de casa del pares, pagava 60.000 pessetes (360€) pel lloguer compartit d’un pis de 80 metres al carrer de Sants i tenia un sou de més de 80.000 pessetes, una mica menys del que em costava el curs universitari, i anar fins a Bellaterra em costava menys de la meitat del que val actualment. I res era ideal, seguíem tenint motius per lluitar. Malgrat els nostres esforços no hem pogut aturar l’ofensiva patriarcal-capitalista ni estatal re-centralitzadora.

Avui, les joves de Barcelona que poden marxar de casa dels pares ho fan a costa de pagar 13.62 euros el metre quadrat, 1.000 euros per pis. Una xifra a l’abast de molt poques. L’atur juvenil –entre 16 i 19 anys és del 49% i del 31%, entre els 19 i 24 anys- és estructural i les que poden treballar estan abocades a un mercat on la temporalitat, la flexibilitat i la uberització les impossibilita cap ingrés regular, essent la mitjana de l’any 2017 per a menors de 25 anys un sou inferior als 13.000 euros bruts. Un mercat laboral en el qual les xifres d’accidents laborals és una constant. En els darrers anys a Catalunya hi ha hagut més de 500 accidents greus cada any i cada any moren més de 50 persones a la feina. Unes xifres que són filles de la precarietat en quèe vivim. La nova economia de plataforma fa treballar més de 1.500 joves fins durant 70 hores setmanals per sous mil·leuristes, jugant-se la vida dalt d’una bicicleta.

Avui, les joves catalanes paguen les taxes universitàries més cares de l’Estat i d’Europa. I malgrat que el Parlament ha votat congelar les taxes, aquesta no és la realitat, la dreta catalana manté els beneficis empresarials per davant de les necessitats socials. Des 2009 a 2015 el curs valia 2.100 euros, i la davallada en inversió pública universitària és del 17%. S’està creant una nova minoria elitista universitària a casa nostra. Hem passat de ser la cinquena comunitat en matricules universitàries a la novena. La Llei Wert va pujar un 66% les taxes i els crèdits són un 50% més cars que a la resta de l’Estat. El resultat és la pèrdua de 1.000 joves que no arriben a matricular-se cada any.

Unes joves que tenen mares i pares, avis i avies en el millor dels casos. Joves sanes i fortes a les qual els passa la vida pel davant i veuen que les grans de la família acumulen dies en llistes d’espera, pensions de merda que les condemnen al sector privat, mentre l’article 135 impossibilita ampliar la despesa pública. Resultant una transferència de diners públic al sector privat. A Catalunya, l’empresa pública Institut Català de la Salut només gestiona el 30% del pressupost en salut, per tant, el 70% aproximadament se’n va a consorcis, centres sanitaris privats, fundacions i mútues. A part de curar o prevenir, cal generar un benefici privat en un moment en què el PIB destinat a Sanitat ha passat del 5.6% al 5.3% del pressupost.

Davant d’aquest panorama esgarrifós a nivell socioeconòmic i sense futur, els tribunals espanyols neguen al Parlament català tramitar cap millora social des de fa anys, i l’octubre de 2017 van veure com la faula de la democràcia es convertia en tragèdia. Allò que van sentir a dir durant anys –sense violència es pot parlar de tot– s’esfondrava davant cada càrrega policial l’1 d’octubre. Avui, aquesta generació sap moltes coses. Sap que malgrat ser una de les generacions millor formades, no té futur. I el pitjor de tot és que potser ja no té present. Davant d’aquesta realitat, l’única sortida que els pot donar esperança és prendre la iniciativa. Aquests dies de carrers en flames no són dies de vandalisme, sinó jornades de saber-se protagonistes del seu destí sense mediació d’una classe política –i una societat– que, o bé els ha condemnat a la misèria, o bé se n’hi ha conformat. Elles, les joves que cremen els carrers, són la cangur a qui paguen en negre, la filla de la cambrera que fa hores extres que mai cobrarà, el net a qui se li ha negat la llei de la dependència, el nebot que ha deixat d’estudiar, la filla que veu com les manades són presents en el dia a dia, cadascun dels nostres joves a qui no deixem ni estudiar ni treballar. I malgrat tot, són el futur del nostre poble, són el millor present que les generacions que hem fracassat podem albirar. Fem-los costat, donem-los les gràcies, ajudem-les, curem-les, que malgrat les nostres renúncies i comoditats no esdevinguem nosaltres la gauche divine del s. XXI.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 24/10/2019

Amnistia total? Una resposta a la carta del moviment antirepressiu de Madrid

Primer d’Octubre de 2017. Un grup de joves del barri madrileny de Moratalaz apareixen a una de les escoles del Carmel a defensar el que, fins fa una setmana, va ser l’exercici més gran d’execució de poder popular viscut en els últims anys als Països Catalans. Mesos després, en plena onada repressiva desacomplexada de l’estat feixista al Principat, ens assabentàvem que un dels membres d’aquest col·lectiu, Distrito 14, estava a punt d’entrar a presó per aturar un desnonament. Repressió arreu, presos polítics arreu.

Començo així aquesta reflexió perquè vull explicar com va sorgir el Comitè de Solidaritat amb Distrito 14 als Països Catalans. D’una banda, perquè un grup de persones vam decidir correspondre la solidaritat mostrada aquell Primer d’Octubre. Però de l’altra, també, perquè aquest exemple de repressió a la ciutat governada pel nou ‘«republicanisme»’ espanyol era una mostra més de la naturalesa d’un estat que ens reprimeix i oprimeix a tots. Ho fa de diferents maneres i amb diferents intensitats segons el context polític, cert. Però, en definitiva, la naturalesa feixista de l’estat és una («i no cinquanta-una», com diria el nacionalisme espanyol).

Fa dues setmanes, el Moviment Antirepressiu de Madrid publicava una carta dirigida al moviment independentista català. Una carta que celebra l’establiment de l’amnistia dels presos polítics com una de les reivindicacions clau per part del moviment independentista. Una carta que conté, també, un toc d’atenció que volem destacar: «No obstant això, l’amnistia que comença a reivindicar-se a Catalunya és la continuació de la reivindicació que es limita únicament a la llibertat dels presos polítics i catalans, i el sobreseïment de les causes judicials lligades exclusivament al procés català d’autodeterminació».

Efectivament, i tal com s’explica a la carta, l’estat espanyol compta avui dia amb centenars de presos polítics anarquistes, comunistes, antifeixistes, independentistes, sindicalistes; també fora del nostre país. L’estat bressol del paramilitarisme, de la il·legalització de partits, dels muntatges policials; l’estat de la tortura, inclosa la violència sexual (perpetrada amb complicitat del flamant ―disculpeu el cinisme― ministre d’interior Grande Marlaska). L’estat fa anys que reprimeix de forma sanguinària tota persona i col·lectiu que hagi amenaçat la seva continuïtat.

Els últims dies sembla que s’ha posat de moda (o com a mínim s’ha fet més visible) això de classificar presos polítics. ERC fa unes setmanes que reclama la llibertat de nou presos polítics mentre continua oblidant els set companys detinguts el 23 de setembre, els quals tres dies després van entrar en presó preventiva. El partit tampoc no menciona, en la selecta llista de presos polítics de primera, les quasi 30 persones empresonades aquests darrers dies a casa nostra, és clar. Aquesta realitat, ben lluny de ser un descuit, ens arriba acompanyada de les declaracions amb les quals Joan Tardà avala el relat de la Guàrdia Civil i legitimava la presó preventiva per als detinguts del 23-S. Al costat de Tardà, molts altres representants dels partits processistes i del progressisme acomodat, com ara Ada Colau, estan contribuint de forma explícita a la criminalització de l’independentisme popular i, més concretament, del jovent que està protagonitzant la revolta catalana. Avui dia, i potser quan això es publiqui, les xifres ja es quedaran curtes: la xifra de presos polítics arran del procés independentista supera els 40. No obstant això, els autoanomenats partits independentistes prefereixen optar per la solidaritat selectiva. No ens sorprèn, però sí que cada vegada es fa més evident que, malgrat les diverses escenificacions, els seus interessos segueixen sent molt més propers a les elits espanyoles que no pas a les classes populars catalanes.

I per això escric aquest article, una mica en el meu nom però, sobretot, en nom del Comitè de Solidaritat amb Distrito 14 als Països Catalans. Perquè hem volgut recollir la crítica que plantejava el Moviment Antirepressiu a la seva carta, valorar la nostra responsabilitat i, finalment, sumar-nos a la reivindicació de l’amnistia total per a tots els presos i preses polítiques de l’estat. Quan ho pensàvem, no sabíem que aquesta setmana hi hauria desenes de concentracions a tot l’estat en solidaritat amb l’independentisme. Ni que, lamentablement, hauríem de sumar a la nostra llista de presos polítics en Dani, company de Madrid que s’afegeix a la llarga llista de persones en presó preventiva arran de les mobilitzacions d’aquesta setmana.

I, de la resistència, a l’ofensiva. Perquè la reivindicació de l’amnistia total és també el reconeixement que el règim s’ha construït sobre la base de l’explotació de la classe treballadora de tot l’estat, i que el sistema d’autonomies i l’opressió nacional són eines en favor de les oligarquies econòmiques i polítiques. Un sistema que sempre ha comptat, per cert, amb la complicitat de les elits dominants de les nacions oprimides dins aquest mateix estat. I això ens porta a la següent conclusió: la lluita per la independència debilita les elits econòmiques que conformen l’estat i, per tant, enforteix la seva classe treballadora. En definitiva, lluitem per la independència, sí, també en solidaritat amb les classes populars de la resta de l’estat.

Article d’opinió d’Anna Saliente, militant d’Endavant Horta-Guinardó i de la CUP Horta-Guinardó, i membre del Comitè de Solidaritat amb ‘Distrito 14’ als Països Catalans, publicat a L’Accent el 23/10/2019

Ni el govern ni el parlament no ens representen. Construïm poder popular!

Ni el govern ni el parlament no ens representen. Construïm poder popular!

Després d’una setmana de revolta, el govern i el parlament autonòmics han estat incapaços de posar-se al costat del poble.

El govern autonòmic es divideix entre els qui s’han fos, els qui busquen un pacte amb l’estat per apagar la revolta i els qui col·laboren amb l’estat a reprimir la revolta.

El parlament no té cap sobirania. Si les lleis que aprova volen canviar a fons les coses, es converteixen en paper mullat. Fins i tot els tribunals espanyols han decidit de què s’hi pot parlar.

Les cúpules dels partits processistes ens van enganyar una vegada dient que estaven preparant estructures d’estat. Ara ens han enganyat una segona vegada dient que tenien preparada la resposta a les sentències.

El poble només es té a si mateix. Ara és l’hora de construir poder popular. Per enfrontar-nos a l’estat, necessitem:

  • Una assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans que s’oposi a la paràlisi dels parlaments autonòmics i que obri camí cap a una institucionalitat pròpia.
  • Una Trobada de la Unitat Popular dels Països Catalans que agrupi tots els sectors i fronts de lluita social en una estratègia i un programa polític per canviar-ho tot.

Que no ens distreguin amb eleccions anticipades ni amb escenificacions de diàleg per intentar que tornem a casa. A l’estat només el pot derrotar un poble organitzat i al carrer. La lluita és l’únic camí!

Comunicat sobre els fets de la nit de la vaga general el 18-O a Girona

COMUNICAT SOBRE ELS FETS DE LA NIT DE LA VAGA GENERAL DEL 18-O A GIRONA

Ahir, a Girona, en el marc de la Vaga General del 18-O, es va convocar una concentració antifeixista a les sis de la tarda a Correus. L’objectiu era evitar que els feixistes campessin per la nostra ciutat, ja que havien fet una convocatòria a les vuit del vespre.

La plaça de Correus estava totalment ocupada, amb una victòria extraordinària de l’antifeixisme. Mentrestant, els feixistes s’anaven reunint davant la Subdelegació del Govern Espanyol, protegits per la policia nacional i mossos, campant impunement per Girona per arribar-hi.

En un moment de les convocatòries, la policia nacional decideix deixar anar el grup de feixistes de la subdelegació del govern espanyol, aproximadament unes 50 persones. Simultàniament, la policia espanyola es desplaça fins a la zona on hi ha els antifeixistes concentrats, mentre el grup d’extrema dreta es dispersa en grups.

La policia nacional, en arribar a la concentració antifeixista que es concentrava tranquil·lament, accelera a tot gas amb la furgoneta i comença a disparar indiscriminadament i sense avisar. Fins i tot els mossos de paisà es quedaren sorpreses i van demanar a la policia nacional que es retiressin, sense cap resposta. I més enllà, encara: la BRIMO no va trigar a començar a exercir la seva violència per ajudar la policia nacional.

Tot això va desembocar en una dissolució de la concentració antifeixista a causa de la càrrega policial i, per tant, una dispersió de la gent, mentre grups de nazis, alguns a peu i altres amb cotxes, començaven a fer ràtzies.

Per tot això, Endavant (OSAN) Nord Oriental, volem denunciar que tot el que va passar a Girona ahir va ser TERRORISME D’ESTAT. Va ser premeditat, ja que la policia nacional, amb el posterior suport dels mossos, va executar la tasca de dispersar els antifeixistes i, així, l’extrema dreta va poder anar a la cacera d’aquests, sembrant el caos i la por. Estava tot pactat.

D’altra banda, això no és un fet aïllat, sinó que està passant actualment arreu de les 4 capitals del Principat: hi ha constància d’agressions d’aquests tipus de forma sistemàtica, i la immensa majoria queden impunes. Aquesta actuació de la policia nacional espanyola, en especial de la UIP, no és cap novetat als Països Catalans. La seva conducta d’ahir als carrers de Girona, Tarragona, Barcelona, València, Lleida, etc. és una prova més d’això. La UIP sempre ha actuat de la mateixa manera, allà on ha tingut jurisdicció: violència desfermada i impune contra la dissidència política, periodistes i veïnes, que registren les seves accions repressives i arbitràries.
La policia nacional espanyola, però, compta amb col·laboradores: feixistes que protegeixen i a qui consenten i, també en el cas del Principat, un cos policial autonòmic que actua amb ells i com ells, els mossos d’esquadra i, en especial, la seva BRIMO. Aquest cos policial autonòmic, lluny de protegir el poble, s’alinea i treballa amb qui ataca el poble, la policia nacional espanyola i grupuscles feixistes com els que corrien ahir pels carrers de Girona. El cas flagrant més recent és quan dijous a la nit van deixar que un grup de feixistes recorregués 3 quilòmetres per Barcelona amb armes i amenaces, fins que van agredir brutalment un jove.

Per tant, qui són els violents? Ho són els cossos policials, portin la bandera que portin; ho són els feixistes que agredeixen impunement i brutal, i ho és el sistema en què sobrevivim i del qual tant feixistes com policia en formen part i defensen violentament. N’estem fartes que es criminalitzin les mobilitzacions populars d’autodefensa i de resistència. Els violents són ells, i es demostra cada dia amb tota aquesta violència exercida per l’estat, vinguda tant pels mossos d’esquadra del «nostre govern» com per la policia nacional, però també per les cronificacions d’atur, precarietat i inestabilitat laboral, i la negació del dret a l’autodeterminació, autèntiques causes i origen de tot plegat.

#BuchDimissió #terrorismedestat #alertaultra #SpainIsAFfascistState

Girona, 19 d’octubre de 2019

Full volant d’Endavant (OSAN) amb motiu de la Vaga General del 18/10/2019

Ni desenes d’empresonaments, ni centenars de detencions no aturaran l’autodeterminació dels Països Catalans.

El poble treballador sortim el carrer per defensar els nostres drets socials, laborals, nacionals i polítics i les nostres llibertats. Mentrestant, els governs ens volen fer callar a còpia de repressió i violència.

Després de les multitudinàries i combatives mobilitzacions de rebuig a les sentències del procés d’aquesta setmana, especialment al principat de Catalunya, però també arreu dels Països Catalans, ens trobem avui davant d’una jornada de vaga general, una de les eines més poderoses que tenim les treballadores per reivindicar els nostres drets. És una jornada de vaga que ve precedida de dies de lluita al carrer, on l’estat i el govern de la Generalitat han fet ús de la força i de la repressió de manera desmesurada i brutal.

Tenim davant un estat poderós que no dubtarà ni ha dubtat a fer ús de la violència per reprimir els drets del poble treballador. És una violència que no només pren forma de repressió, sinó que és estructural: quan se’ns nega el dret a exercir l’autodeterminació l’octubre de 2017, quan s’aproven reformes laborals que precaritzen les treballadores o quan no es consideren els feminicidis com un fet estructural que és conseqüència directa del capitalisme patriarcal.

Tota aquesta violència estructural, la brutalitat policial que hem vist aquests darrers dies i les declaracions institucionals que hem sentit evidencien que l’objectiu de l’estat és no cedir ni un mil·límetre i reforçar el seu caràcter autoritari. I això implica la recentralització del poder per enfortir el seu projecte i combatre l’independentisme o qualsevol dissidència política o social.

La recentralització es fa efectiva arreu dels Països Catalans i en tenim diversos exemples: la militarització del Principat per part de la policia nacional i la guardia civil i l’ús de la violència d’aquests cossos contra el poble treballador ens ressitua com a poble ocupat; l’aplicació de l’article 135 de la constitució ens condemna des de fa anys a prioritzar el deute enfront de l’emergència social, i la manca de voluntat per fer efectiu un nou pacte de finançament al País Valencià impossibilita millorar les condicions de vida de les valencianes.

D’altra banda, el govern del Principat continua escollint el camí de la submissió i el vassallatge en comptes del camí de la desobediència i la ruptura: s’omplen la boca de resposta a la sentència, però només responen contra qui sí que ho fa. Enviar els mossos a reprimir les mobilitzacions és jugar en contra del poble català i del dret a autodeterminació. Alhora, el mateix govern enforteix les tesis de l’estat quan parla de “minoria violenta”: aquí no hi ha cap minoria violenta més enllà dels mossos i la policia nacional: aquí hi ha un poble que fa ús de la legítima autodefensa quan se’ns neguen els nostres drets fonamentals i es deterioren les nostres condicions materials de vida.

Tota mobilització sostinguda ha de generar un programa reivindicatiu. Les mobilitzacions serveixen per assenyalar l’estat com un estat autoritari i ocupant, i per acumular forces i confiança. Però també han de servir per generar un programa polític que posi sobre la taula la fi de la repressió, la millora de les condicions de vida de les classes populars a través de l’exercici de la plena sobirania política i econòmica, i l’exercici del dret d’autodeterminació dels Països Catalans.

No és hora de tornar a casa, cal que seguim organitzades per conquerir sobiranies, que són el garant per avançar cap a una vida digna. És hora d’organitzar-nos als llocs de feina, a les plataformes contra la llei aragonès i en defensa dels serveis públics, a les assemblees de barri i als col·lectius feministes. És hora de sortir al carrer i defensar els nostres drets i llibertats com a dones, com a poble i com a classe.

No cedirem davant d’un estat repressor ni de cap govern que li faci el joc. Avui, com ahir, la lluita és l’únic camí!