Comunicat d’Endavant (OSAN) en relació als XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2018
Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!
Els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018 ja són aquí. Esportistes de tot el món es donen cita a la ciutat durant les properes dues setmanes en un esdeveniment que tant l’Ajuntament de Tarragona, com la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol s’han esforçat a defensar com un gran èxit de país i, especialment, per a la ciutat i per als seus veïns i veïnes.
Inversions milionàries en infraestructures, la visibilitat de la ciutat i de Catalunya al món, la promoció de l’esport o el foment dels valors de la pau, la diversitat i la multiculturalitat de la Mediterrània han servit, des del primer moment, com a teló de fons dels Jocs de Tarragona 2018. Parlem d’inversions milionàries que endeutaran la ciutat i que impossibilitaran que es faci front a problemes socials molt més importants i de primera magnitud en pobresa i precarietat laboral, habitatge, sanitat o educació, entre altres. L’alcalde Ballesteros va demanar un préstec de 12 milions d’euros a CaixaBank, mentre que l’endeutament total pot suposar més de 50 milions d’euros. Una convocatòria internacional que han unit, de nou, a la major part de dirigents polítics i dels grans poders locals, silenciant-se qualsevol tipus de crítica, esmena o mostra de rebuig a un esdeveniment que no només amaga grans negocis lucratius per a alguns i rentats d’imatge pública per a d’altres, sinó també un mar de dubtes i incògnites sobre la necessitat de la seva celebració, en aquests moments, a casa nostra.
Els mateixos representants polítics i caps d’Estat que s’uneixen per celebrar l’esdeveniment són responsables directes que el Mar Mediterrani, que dóna nom a aquests jocs, s’estigui convertint en el major cementiri de persones humanes de les darreres dècades. Un cementiri que no només amaga la passivitat d’Europa davant la crisi dels refugiats i refugiades, sinó també la participació directa i indirecta en les guerres que provoquen l’èxode de milers de persones que acaben sepultades sota l’aigua, malvivint sense drets, lluny de casa seva i de les seves famílies, o violentades per l’acció de les forces de l’ordre dels països receptors. De veritat a ningú li remou la consciència estar parlant de diversitat i intercanvi mentre la xenofòbia i el racisme s’apoderen de les accions polítiques i policials davant els fluxos migratoris? A cap dels màxims representants polítics que han fomentat aquests jocs no se’ls cau la cara de vergonya en parlar de pau mentre els exèrcits dels estat representats en els Jocs s’embruten les mans en les guerres imperialistes i el saqueig de pobles i nacions?
La poca vergonya dels ‘nostres’ governants polítics no té límits. I és que si en el terreny material s’evidencia que els valors d’aquest jocs només serveixen com a cortina de fum per a d’altres interessos, en el terreny simbòlic la hipocresia pren dimensions descomunals. Quina justificació té que l’arribada dels Jocs Mediterranis s’hagi celebrat amb una exhibició militar de l’Exèrcit de l’Aire al cel de Tarragona o que el major buc de guerra fabricat a l’Estat espanyol atraqui al Port de Tarragona per donar la benvinguda dels Jocs? Es tracta d’una macabra mostra de poder i supèrbia per part de l’Estat? Potser una nova forma d’intimidació cap a la població catalana que pogués tenir la intenció de mostrar el seu rebuig? De fet, aquest divendres 22 de juny el mateix rei d’Espanya, el monarca Felipe VI, serà un dels encarregats d’inaugurar els Jocs. El mateix home que va donar via lliure a la violència contra el referèndum de l’1 d’Octubre serà a Tarragona, acompanyat de l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, del president espanyol, Pedro Sánchez, i, en funció de negociacions i tacticismes polítics, veurem si finalment també del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra.
Cap excusa pot ser vàlida per legitimar un monarca que no només ha donat via lliure a la violència desfermada contra la població catalana, sinó que ja representava, representa i representarà la manca de dret civils i democràtics a bona part dels Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol, la connivència amb elits i dictadures d’arreu del món, la més rància herència del franquisme i el feixisme a casa nostra o els valors catòlics i patriarcals que segueixen impregnant les principals institucions de l’Estat.
Com no podia ser d’altra manera, a més, en l’equació del poder polític i militar també hi havia d’entrar el capital privat. Empreses tan reconegudes a casa nostra per la seva sensibilitat social com CaixaBank, Repsol, Dow, Coca-Cola o Agbar són algunes de les patrocinadores d’aquesta edició dels Jocs Mediterranis. La llista de greuges socials i econòmics que aquestes corporacions acumulen és inacabable, però en el cas de Tarragona crida especialment l’atenció com, una vegada més, el pol petroquímic, responsable dels majors índex d’insalubritat en l’aire que respirem, netegi la seva imatge, de la mà de les nostres institucions públiques, participant d’un esdeveniment que també duu com a bandera el foment d’una vida saludable. La hipocresia que envolta els Jocs Mediterranis, efectivament, no té límits, tot i que en aquest cas, a la ciutat de Tarragona, ja hi estiguem més que acostumades.
Un altre dels grans arguments que hem sentit per defensar els Jocs Mediterranis són els beneficis que suposen per a la ciutat, en forma d’inversions milionàries, noves infraestructures, visibilitat al món i atracció turística fora de les fronteres de l’Estat. No hi ha dubte que els responsables de la comunicació política i social que envolta Jocs creuen, realment, que així es pot seduir i comprar la opinió pública tarragonina. Tanmateix, el cert és que el dia a dia de la gent treballadora està molt allunyat de grans les grans infraestructures esportives que s’estan construint: ni serviran realment per al foment de l’esport de base, ni estaran a l’abast de la població local en el seu dia a dia.
I no tinguem cap mena de dubte que, tard o d’hora, es començaran a destapar els tractes de favor, les comissions en forma de sobres, les requalificacions i els negocis immobiliaris que s’han mogut durant els darrers mesos i anys entre despatxos, en forma de concessions, subcontractes i concursos públics, acabin o no davant dels tribunals. Els tarragonins i tarragonines no necessiten, a més, les engrunes que ens ofereix el negoci turístic a costa de saturar el territori i destruir els nostres paratges, sinó solucions transversals a la precarietat laboral i el preu de l’habitatge, que s’agreugen, precisament, amb el foment del turisme com a punta de llança de la nostra economia.
En la vessant purament esportiva, cal denunciar la perpetuació del patriarcat que travessa tota la nostra societat. L’esport d’elit no escapa de mantenir unes desigualtats que, en aquest cas, es plasmen especialment en les diferències abismals de salaris, molt inferiors en el cas de les dones esportistes. Aquest, però, no serà l’únic reforç del patriarcat d’aquests Jocs: una economia centrada en el sector serveis impacta molt més en les dones treballadores. D’una banda, perquè la divisió sexual del treball es plasma al sector serveis i al turisme, on les dones ocupen les feines més precàries i pitjor pagades. De l’altra, perquè tot aquest endeutament suposarà menys diners per a serveis municipals públics, cosa que impactarà en vida de les dones i reblarà la doble explotació que patim.
Els Jocs Mediterranis no són fruit de cap consens, consulta ni debat al nostre territori ni al conjunt del país. Tot el contrari, la decisió de presentar la candidatura als Jocs, ja fracassada en 2017, va ser fruit d’un acord opac que en cap moment ha donat lloc a un debat territorial. Ni una consulta, ni una enquesta ni tan sols l’obertura d’un debat als mitjans de comunicació públics. Ni Tarragona està vivint un ambient de festa i expectació, ni el jovent de la ciutat s’ha llançat a apuntar-se al voluntariat pels Jocs. El més previsible, de fet, és que la societat tarragonina acabi hipotecant part del seu futur perquè uns quants puguin fer els seus negocis mentre es donen copets a l’esquena per un èxit mediàtic que ni tan sols serà tal.
Panem et circenses, pa i circ, es diu satíricament sobre els dirigents polítics que tenen com a costum amagar les vergonyes de la seva gestió amb l’espectacle i les engrunes per al poble. En aquest cas, però, el circ és l’únic que ens ofereixen perquè acotem el cap i tanquem els ulls. Que no es facin il·lusions.
Des d’Endavant (OSAN) rebutgem frontalment el model d’espectacle, econòmic i de societat que representen aquests ‘Jocs del Cinisme’. És per això que fem una crida a participar a totes les mobilitzacions populars que s’hi oposin.
