Skip to content
Endavant Osan

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Comunicat d’Endavant (OSAN) en relació als XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2018

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018 ja són aquí. Esportistes de tot el món es donen cita a la ciutat durant les properes dues setmanes en un esdeveniment que tant l’Ajuntament de Tarragona, com la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol s’han esforçat a defensar com un gran èxit de país i, especialment, per a la ciutat i per als seus veïns i veïnes.

Inversions milionàries en infraestructures, la visibilitat de la ciutat i de Catalunya al món, la promoció de l’esport o el foment dels valors de la pau, la diversitat i la multiculturalitat de la Mediterrània han servit, des del primer moment, com a teló de fons dels Jocs de Tarragona 2018. Parlem d’inversions milionàries que endeutaran la ciutat i que impossibilitaran que es faci front a problemes socials molt més importants i de primera magnitud en pobresa i precarietat laboral, habitatge, sanitat o educació, entre altres. L’alcalde Ballesteros va demanar un préstec de 12 milions d’euros a CaixaBank, mentre que l’endeutament total pot suposar més de 50 milions d’euros. Una convocatòria internacional que han unit, de nou, a la major part de dirigents polítics i dels grans poders locals, silenciant-se qualsevol tipus de crítica, esmena o mostra de rebuig a un esdeveniment que no només amaga grans negocis lucratius per a alguns i rentats d’imatge pública per a d’altres, sinó també un mar de dubtes i incògnites sobre la necessitat de la seva celebració, en aquests moments, a casa nostra.

Els mateixos representants polítics i caps d’Estat que s’uneixen per celebrar l’esdeveniment són responsables directes que el Mar Mediterrani, que dóna nom a aquests jocs, s’estigui convertint en el major cementiri de persones humanes de les darreres dècades. Un cementiri que no només amaga la passivitat d’Europa davant la crisi dels refugiats i refugiades, sinó també la participació directa i indirecta en les guerres que provoquen l’èxode de milers de persones que acaben sepultades sota l’aigua, malvivint sense drets, lluny de casa seva i de les seves famílies, o violentades per l’acció de les forces de l’ordre dels països receptors. De veritat a ningú li remou la consciència estar parlant de diversitat i intercanvi mentre la xenofòbia i el racisme s’apoderen de les accions polítiques i policials davant els fluxos migratoris? A cap dels màxims representants polítics que han fomentat aquests jocs no se’ls cau la cara de vergonya en parlar de pau mentre els exèrcits dels estat representats en els Jocs s’embruten les mans en les guerres imperialistes i el saqueig de pobles i nacions?

La poca vergonya dels ‘nostres’ governants polítics no té límits. I és que si en el terreny material s’evidencia que els valors d’aquest jocs només serveixen com a cortina de fum per a d’altres interessos, en el terreny simbòlic la hipocresia pren dimensions descomunals. Quina justificació té que l’arribada dels Jocs Mediterranis s’hagi celebrat amb una exhibició militar de l’Exèrcit de l’Aire al cel de Tarragona o que el major buc de guerra fabricat a l’Estat espanyol atraqui al Port de Tarragona per donar la benvinguda dels Jocs? Es tracta d’una macabra mostra de poder i supèrbia per part de l’Estat? Potser una nova forma d’intimidació cap a la població catalana que pogués tenir la intenció de mostrar el seu rebuig? De fet, aquest divendres 22 de juny el mateix rei d’Espanya, el monarca Felipe VI, serà un dels encarregats d’inaugurar els Jocs. El mateix home que va donar via lliure a la violència contra el referèndum de l’1 d’Octubre serà a Tarragona, acompanyat de l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, del president espanyol, Pedro Sánchez, i, en funció de negociacions i tacticismes polítics, veurem si finalment també del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra.

Cap excusa pot ser vàlida per legitimar un monarca que no només ha donat via lliure a la violència desfermada contra la població catalana, sinó que ja representava, representa i representarà la manca de dret civils i democràtics a bona part dels Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol, la connivència amb elits i dictadures d’arreu del món, la més rància herència del franquisme i el feixisme a casa nostra o els valors catòlics i patriarcals que segueixen impregnant les principals institucions de l’Estat.

Com no podia ser d’altra manera, a més, en l’equació del poder polític i militar també hi havia d’entrar el capital privat. Empreses tan reconegudes a casa nostra per la seva sensibilitat social com CaixaBank, Repsol, Dow, Coca-Cola o Agbar són algunes de les patrocinadores d’aquesta edició dels Jocs Mediterranis. La llista de greuges socials i econòmics que aquestes corporacions acumulen és inacabable, però en el cas de Tarragona crida especialment l’atenció com, una vegada més, el pol petroquímic, responsable dels majors índex d’insalubritat en l’aire que respirem, netegi la seva imatge, de la mà de les nostres institucions públiques, participant d’un esdeveniment que també duu com a bandera el foment d’una vida saludable. La hipocresia que envolta els Jocs Mediterranis, efectivament, no té límits, tot i que en aquest cas, a la ciutat de Tarragona, ja hi estiguem més que acostumades.

Un altre dels grans arguments que hem sentit per defensar els Jocs Mediterranis són els beneficis que suposen per a la ciutat, en forma d’inversions milionàries, noves infraestructures, visibilitat al món i atracció turística fora de les fronteres de l’Estat. No hi ha dubte que els responsables de la comunicació política i social que envolta Jocs creuen, realment, que així es pot seduir i comprar la opinió pública tarragonina. Tanmateix, el cert és que el dia a dia de la gent treballadora està molt allunyat de grans les grans infraestructures esportives que s’estan construint: ni serviran realment per al foment de l’esport de base, ni estaran a l’abast de la població local en el seu dia a dia.

I no tinguem cap mena de dubte que, tard o d’hora, es començaran a destapar els tractes de favor, les comissions en forma de sobres, les requalificacions i els negocis immobiliaris que s’han mogut durant els darrers mesos i anys entre despatxos, en forma de concessions, subcontractes i concursos públics, acabin o no davant dels tribunals. Els tarragonins i tarragonines no necessiten, a més, les engrunes que ens ofereix el negoci turístic a costa de saturar el territori i destruir els nostres paratges, sinó solucions transversals a la precarietat laboral i el preu de l’habitatge, que s’agreugen, precisament, amb el foment del turisme com a punta de llança de la nostra economia.

En la vessant purament esportiva, cal denunciar la perpetuació del patriarcat que travessa tota la nostra societat. L’esport d’elit no escapa de mantenir unes desigualtats que, en aquest cas, es plasmen especialment en les diferències abismals de salaris, molt inferiors en el cas de les dones esportistes. Aquest, però, no serà l’únic reforç del patriarcat d’aquests Jocs: una economia centrada en el sector serveis impacta molt més en les dones treballadores. D’una banda, perquè la divisió sexual del treball es plasma al sector serveis i al turisme, on les dones ocupen les feines més precàries i pitjor pagades. De l’altra, perquè tot aquest endeutament suposarà menys diners per a serveis municipals públics, cosa que impactarà en vida de les dones i reblarà la doble explotació que patim.

Els Jocs Mediterranis no són fruit de cap consens, consulta ni debat al nostre territori ni al conjunt del país. Tot el contrari, la decisió de presentar la candidatura als Jocs, ja fracassada en 2017, va ser fruit d’un acord opac que en cap moment ha donat lloc a un debat territorial. Ni una consulta, ni una enquesta ni tan sols l’obertura d’un debat als mitjans de comunicació públics. Ni Tarragona està vivint un ambient de festa i expectació, ni el jovent de la ciutat s’ha llançat a apuntar-se al voluntariat pels Jocs. El més previsible, de fet, és que la societat tarragonina acabi hipotecant part del seu futur perquè uns quants puguin fer els seus negocis mentre es donen copets a l’esquena per un èxit mediàtic que ni tan sols serà tal.

Panem et circenses, pa i circ, es diu satíricament sobre els dirigents polítics que tenen com a costum amagar les vergonyes de la seva gestió amb l’espectacle i les engrunes per al poble. En aquest cas, però, el circ és l’únic que ens ofereixen perquè acotem el cap i tanquem els ulls. Que no es facin il·lusions.

Des d’Endavant (OSAN) rebutgem frontalment el model d’espectacle, econòmic i de societat que representen aquests ‘Jocs del Cinisme’. És per això que fem una crida a participar a totes les mobilitzacions populars que s’hi oposin.

Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Existim, fem història | Manifest de la TEI pel 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Als Països Catalans, sota les dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu benefici. Les persones LGBTI ens veim exposades no tan sols a una discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més, relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança sistèmica que representen els dos models. Seguir llegint “Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB”

No són suïcidis, són assassinats

No són suïcidis, són assassinats
Per una vida digna, prou desnonaments!

Quants mesos de lloguer valen les nostres vides? La d’en Jordi de Cornellà, set. Set mesos de lloguer impagat i dues notificacions de desallotjament després, Blackstone, l’empresa propietària del pis d’en Jordi ha aconseguit el que volia: quedar-se amb l’habitatge. El preu que ha pagat aquest fons voltor és el del mercat, el que marca la llei. A en Jordi li ha costat la vida. Seguir llegint “No són suïcidis, són assassinats”

Un nou cicle polític per a l’esquerra independentista

El juny del 2016, en una jornada de formació d’Endavant, vaig escoltar un dirigent d’Antarsya explicar com s’havien malbaratat les opcions d’una autèntica revolució a Grècia la tardor del 2012. Ens parlava del clima prerevolucionari i de com els grans partits i les grans centrals sindicals, en comptes de llançar-se a l’assalt dels cels, van cridar a l’ordre i enviar tothom a casa. Segons explicava, en aquell moment hauria estat possible assaltar les institucions, prendre els carrers i enderrocar el règim corrupte del 74. La història que ve a continuació ja és més coneguda: canalització del descontentament per la via electoral, accés de Syriza al govern, referèndum de juliol del 2015 i aplicació de l’opció perdedora.

Mentre l’escoltava, vaig pensar que tot allò que restava a l’esquerra de Syriza vivia revisitant una vegada i una altra el que hauria pogut ser però no va ser. Segurament és una percepció esbiaixada i injusta, però va ser la que vaig tenir en aquell moment.

Després de la tardor catalana del 2017, m’ha estat inevitable comparar la situació política del Principat amb la de la Grècia del 2015 i veure el risc d’acabar centrant tota l’acció política de l’esquerra independentista a entossudir-nos a recuperar el fil trencat el 27 d’octubre i obviar tot el que ha passat d’aleshores ençà. Amb més o menys encert, ho hem intentat de totes passades; per nosaltres no ha quedat, però el sobiranisme governamental ha decidit un nou escenari de continuïtat autonòmica, i és sobre aquest nou escenari que hem de construir la nostra posició política.

El mandat de l’1 d’octubre és mort. Més ben dit, el van matar entre el 27 d’octubre i el 30 de gener. Per molt que ens intentem convèncer del contrari, la coalició governamental no l’aplicarà. Perquè el mandat de l’1 d’octubre només era un: instaurar una república independent a Catalunya de manera immediata. Sabem que el nou govern no ho farà. Deixem de centrar tota l’acció política de l’esquerra independentista a pressionar perquè ho faci i de condicionar la nostra estratègia a l’«i si al final ho acaben fent?». No ho faran. Van malbaratar el mandat; fins i tot Quim Torra ha reconegut que el 10 d’octubre es va deixar escapar l’oportunitat. No tergiversem nosaltres el que significava el mandat de l’1 d’octubre convertint-lo en conceptes esotèrics com fer república. Aquesta legislatura per al sobiranisme governamental és un impàs en la batalla per l’hegemonia i en el trànsit cap a una estratègia d’autodeterminació negociada.

El que és molt viu i costarà d’esborrar és l’esperit de l’1 d’octubre. I aquest sí que l’hem de reivindicar i convertir en el centre de la nostra acció política. Malgrat tones i tones de propaganda processista —que si estructures d’estat, que si Europa no ho permetrà, que si de la llei a la llei, que si tots a casa i jugada mestra—, en el moment en què l’Estat va mostrar el seu veritable rostre repressiu, el poble va respondre de manera intuïtiva amb resistència activa i desobediència. L’instint rebel com a reacció a un estat autoritari. Aquell dia, milions de persones van aprendre o van confirmar tres coses: que l’estat espanyol era un estat autoritari, que el nostre poble no era un poble covard i que amb la resistència i l’autoorganització era possible vèncer l’Estat. És amb aquest esperit que hem de construir el nostre projecte polític. No tornarem enrere al 3 d’octubre, però tenim el deure de treballar per generar un escenari de ruptura encara més imponent que aquell.

N’hi ha que, per girar full després de tot això, compren el discurs de la manca de majoria social. Pocs arguments són tan perversos com aquest discurs. Se’ns demana que acreditem una majoria de vots com si haguéssim pogut fer un referèndum alhora que se’ns prohibeix fer aquest referèndum. Però tothom sap que, fins i tot si tinguéssim aquests vots, el problema continuaria essent essencialment el mateix: la negació de l’Estat a l’exercici de l’autodeterminació i, per postres, una direcció política del sobiranisme governamental que es negocia a sobre i abans d’hora.

Ampliar la base social és un deure permanent de tot projecte polític. Ara bé, per poder fer un nou embat a l’Estat amb garanties, cal també capgirar la correlació de forces. Només podrem tenir les eines i les capacitats per generar un nou octubre amb més garanties si l’independentisme rupturista i d’arrel popular esdevé hegemònic en el si del bloc favorable a l’autodeterminació.

L’autodeterminació és una veritable revolució política, i per construir independència cal construir unitat popular. No es tracta de reduir-ho al simplisme de «si voleu independència, voteu la CUP»; la CUP és només un dels punts de partida que ha de construir una unitat popular que sigui capaç d’aplegar una majoria social i política, no per la via de desfigurar els nostres principis polítics sinó fent-los útils al conjunt de les classes populars.

Això passa sobretot per carrer i més carrer, per posar en qüestió tots els elements que el sobiranisme governamental ha inoculat a la cultura política independentista i per plantejar el treball parlamentari com una denúncia contra la manca de sobirania de les institucions autonòmiques. Això és: ser i fer oposició a la gestió autonòmica del nou govern del sobiranisme governamental com una de les vies des d’on construir la unitat popular i barrar el pas als discursos lerrouxistes. Però caldrà construir sobretot al carrer, allà on sempre tot ha començat. Com quan ens van dir que féssim cua pacífica davant dels col·legis electorals tancats i el que vam fer va ser ocupar-los i obrir-los.

Article d’opinió d’Abel Caldera publicat al Diari Jornada el 19/05/2018.

Què fer en la nova etapa política al Principat? [Maig 2018]

En les resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant, vam plantejar una anàlisi de conjuntura nacional i un seguit de propostes polítiques tant per al conjunt dels Països Catalans com per a cadascun dels territoris. El present document desenvolupa la tàctica política per als pròxims mesos en relació amb la conjuntura del Principat de Catalunya, a partir dels elements debatuts i aprovats en l’Assemblea Nacional.

Descarregueu-vos el Quadern en PDF

https://issuu.com/endavantosan/docs/que_fer_nou_escenari_principat_maig

70 anys de la Nakba a Palestina

El 15 de maig de 1948 és l’inici de la #Nakba, la Catàstrofe palestina que va suposar l’expulsió de més 700.000 persones de casa seva. La creació de l’Estat d’Israel n’és la causa única. Des d’un inici, el desenvolupament d’Israel va lligat a la desaparició de Palestina. El moviment sionista brandava una consigna falsa sobre la qual construir la seva realitat: “una terra sense poble per a un poble sense terra”. També des d’un inici han mentit per construir el relat. Les forces paramilitars, abans, i l’exèrcit, ara, s’encarreguen de l’expulsió. Seguir llegint “70 anys de la Nakba a Palestina”

Un 1 de maig socialista i feminista arreu dels Països Catalans

Un 1 de maig socialista i feminista arreu dels Països Catalans

Endavant i l’Esquerra Independentista, amb el sindicat COS al capdavant, participem d’unes mobilitzacions arreu dels Països Catalans més impregnades que mai del feminisme de classe.

Aquest 1 de maig, l’Esquerra Independentista, amb el sindicat Coordinadora Obrera Sindical com a referent, vam sortir al carrer amb un lema clar: “Som una sola classe, som classe treballadora”. De nord a sud i d’est a oest dels Països Catalans, desenes de mobilitzacions van omplir la jornada del Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

Endavant (OSAN) ho fèiem, a més, denunciant que “Capitalisme patriarcal és explotació i espoli”. El tret de sortida per la jornada de l’1 de maig l’havíem donat el 27 d’abril amb una acció per denunciar l’escletxa salarial que patim les dones treballadores: entre un 16% i un 25% menys de salari que els homes, arreu dels Països Catalans. A ambdues jornades fèiem una crida a organitzar-nos i lluitar al carrer, a la feina, a casa o a classe. És en aquest sentit que apostem per situar les dones treballadores al centre de la lluita i treballar per la presa de consciència i l’apoderament en clau de gènere i classe.

Més de dues-centes persones ens van acompanyar aquest 1 de maig a la manifestació de l’esquerra anticapitalista de Lleida. Amb la pancarta de capçalera composta únicament per dones sota el lema La lluita ens dóna el que el poder ens pren, la manifestació va iniciar-se com cada any a la Plaça del Treball i va finalitzar a la Plaça Sant Joan, on a més dels parlaments dels membres dels dos sindicats, CGT i CNT, aquest any comptàvem amb la intervenció d’una portaveu dels CDRs de la ciutat, la d’un grup de suport a les preses de Lleida i també d’en Pablo Hasél.

A Palma, l’Esquerra Independentista ens manifestàvem sota el lema Com a dones, com a poble, com a classe, #GuanyemFutur. La manifestació anticapitalista on participàvem es va haver de dissoldre en caure un diluvi a mitja mobilització. Les activitats, però, no s’acaben amb la jornada de l’1 de maig i se segueix treballant amb assemblees antipatriarcals de l’illa.

A la manifestació anticapitalista del Camp, a Tarragona, un miler de persones es mobilitzaren sota el lema Conquerim drets i llibertats, organitzem-nos!; hi hagué bloc de pensionistes, bloc de dones, bloc juvenil i bloc unitari. En acabar, el parlaments anaren a càrrec d’una membre de Cau de Llunes, una membre del moviment juvenil del camp, una dona sindicalista i una membre de la Marea Pensionista.

L’assemblea Nord-Oriental d’Endavant va participar de la taula rodona organitzada pel teixit social de la població a Sant Feliu de Guíxols; precisament, la nostra intervenció fou sobre l’escletxa salarial i el món laboral de les dones treballadores. A la tarda, donàrem suport a la manifestació de Girona, que contenia un discurs rupturista i de trencament amb l’Estat espanyol.

A València, la manifestació d’enguany fou al matí, a diferència d’altres anys. La mobilització aplegà vora 5000 persones.

A la Plana Baixa, Endavant i la COS ens vam sumar a la convocatòria que CGT Castelló va fer a Borriana. Al voltant d’un centenar de manifestants vam recórrer els carrers principals de la ciutat. En acabar es van llegir diversos manifests; un militant d’Endavant va llegir el de l’Esquerra Independentista. Com a cloenda es va fer un dinar de paiporta per fer germanor i es va valorar molt positivament la jornada, així com la necessitat de repetir-ho en futures mobilitzacions.

Unes 200 persones van participar en els actes previs, la manifestació i els parlaments organitzats per la Coordinadora de la Esquerra Independentista del Penedès, que agrupava ambdues comarques. Dues xerrades a Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia, sobre sindicalisme i pensions, respectivament, van escalfar l’ambient les setmanes prèvies. El mateix dia 1 de maig, la manifestació va recórrer els carrers de Vilafranca del Penedès. En acabar, va tenir lloc l’acte polític on es va llegir el manifest del 1 de Maig i hi van haver diferents intervencions que van denunciar la diferenciació salarial entre homes i dones o repassar les diferents condicions laborals amb perspectiva de gènere. També es va tenir un record pels presos, els rapers i pels professors del Sant Andreu i es va fer una referència a la infame i masclista sentència de la violació de ‘la manada’.

Al Vallès Oriental, 300 persones es van manifestar a Granollers. Durant la mobilització es van fer diferents parlaments i accions. Des de l’Esquerra Independentista, i en la línia de la denúncia contra l’escletxa salarial i la rebaixa de drets, es va assenyalar l’empresa Inditex. En acabat, la Porxada va acollir parlaments i un dinar en suport a Càrnies en Lluita.

L’Esquerra Independentista i Endavant també vam participar en mobilitzacions a Alacant, Barcelona (acte polític i manifestació), Castelló de la Plana, Manresa, Mataró, Sabadell, Sant Vicenç dels Horts o la Seu d’Urgell, entre altres.

Repartim 30.000 diaris per denunciar l’escletxa salarial que patim les dones treballadores

Endavant (OSAN) reparteix 30.000 diaris que denuncien l’escletxa salarial contra les dones treballadores, a més de 20 centres i eixos comercials dels Països Catalans

Amb l’acció #EscletxaSalarial1M, emmarcada en la campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació i encarada a l’1 de maig d’enguany, Endavant (OSAN) denuncia que les dones dels Països Catalans cobrem entre un 16 i un 25% menys que els homes així com els baixos salaris i les pèssimes condicions laborals de les dones treballadores en sectors amb grans beneficis pels empresaris.
Avui, l’organització política Endavant (OSAN) ha repartit 30.000 diaris informatius a més de 20 centres i eixos comercials dels Països Catalans. Sota el nom de #EscletxaSalarial1M, l’organització política de l’esquerra independentista han denunciat que les dones dels Països Catalans cobrem entre un 16 i un 25% menys que els homes. Així mateix, també s’han denunciat les precàries condicions laborals i els sous de misèria d’aquests establiments, condició indispensable per a l’enriquiment obscè dels empresaris propietaris de les cadenes comercials. La denúncia també subratlla la feminització d’aquest sector, ja que són majoritàriament dones qui pateixen aquestes pèssimes condicions. L’acció s’emmarca en la campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació enfocada a la jornada de l’1 de maig.

Divendres 27 d’abril, l’organització política Endavant (OSAN) ha repartit 30.000 diaris informatius a més de 20 centres i eixos comercials. L’acció s’emmarca en la campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació tot preparant la jornada de l’1 de maig i ha denunciat l’ #EscletxaSalarial1M que fa que les dones dels Països Catalans cobrem entre un 16 i un 25% menys que els homes.

Amb el repartiment del diari informatiu, l’organització política de l’esquerra independentista ha denunciat que als Països Catalans, les dones cobrem cada any entre 4.800 i 7.000 euros menys que els homes. Són, precisament, aquestes precàries condicions laborals i sous de misèria de les treballadores les que porten a un enriquiment obscè dels empresaris propietaris de les cadenes comercials. La denúncia també subratlla la feminització d’aquest sector, ja que són majoritàriament dones qui pateixen aquestes pèssimes condicions.

El diari, a més, inclou un decàleg de la Coordinadora Obrera Sindical -sindicat de l’Esquerra Independentista- a mode de breus consells per a l’autodefensa laboral. Així mateix, s’hi destaquen tot un seguit de dones lluitadores i sindicalistes d’ahir i d’avui d’arreu dels Països Catalans: un fil roig i lila que demostra que tenim passat i, sobretot, futur. L’acció té per objectiu situar les dones treballadores al centre de la lluita i treballar per la presa de consciència i l’apoderament en clau de gènere i classe.

L’acció s’ha dut a terme als centres i eixos comercials següents: centre urbà de Vila-real; a l’Splau de Cornellà de Llobregat; al Centre Comercial Martorell-Abrera; a l’eix comercial de Granollers; al Centre Comercial Parc Central i al centre Plaça Corsini de Tarragona; al carrer Guimerà i al passeig Pere III de Manresa; al centre comercial la Fira de Reus; al centre de Vilafranca del Penedès; al carrer Major de Lleida; al centre de Girona; al carrer Gran de Gràcia, Travessera de Gràcia, c/Verdi, al Portal de l’Àngel, al Mercat de Santa Caterina, i el Born, de Barcelona; a la Rambla de Sabadell; a Sueca; al centre comercial Fan Mallorca de Palma. En tots ells s’ha desenvolupat amb total normalitat i una bona rebuda per part de treballadores i consumidores dels centres comercials. L’acció tindrà continuïtat demà i abans de l’1 de maig en d’altres punts del país, com la Costera, l’Alacantí, el Ripollès, la Safor, l’Alt Urgell, l’Horta, el Maresme o Osona, entre altres comarques.

Denunciem l’escletxa salarial que patim les dones treballadores als Països Catalans

L’escleta salarial és la diferència entre el salari mitjà que cobren el conjunt dels homes i el que cobren el conjunt de les dones que estan en situació d’ocupació, que tenen contracte de treball. Als Països Catalans, les dones cobrem entre 4.800 i 7.000€ menys anualment.

Publicació editada per a l’acció #EscletxaSalarial1M amb motiu de l’1 de maig de 2018.

https://issuu.com/endavantosan/docs/diari_doble_explotacio__issuu>