8 de març de 2019 | Que les dones treballadores tinguem una vida digna és de mínims!

Manifest d’Endavant amb motiu del 8 de març de 2019

  • Dona, tens dificultats per arribar a final de mes o consideres que les teves condicions de vida són cada cop més precàries?
  • Tens la sensació que no tens temps per dedicar-te a tu mateixa?
  • Has patit situacions incòmodes/violentes pel fet de ser dona?

La situació que vivim la majoria de dones als Països Catalans ens porta a respondre afirmativament com a mínim en una d’aquestes preguntes. Si mirem algunes dades, aquestes parlen per si soles. 31 dones assassinades per homes als Països Catalans durant el 2018, i això només és la punta de l’iceberg de tota la violència estructural que és la violència masclista. El 25% de les dones assalariades cobrem a l’any un salari inferior a 11.800 euros bruts, cosa que situa la nostra mensualitat en 840 euros. Les dones cobrem cada any entre 4.800 i 7.000 euros menys que els homes. Això s’explica per diferències injustes entre els complements salarials, categories professionals o la menor presència en els càrrecs de responsabilitat que tenim. També influeix que el 72% dels contractes a temps parcial els tenim les dones, en bona mesura per poder batallar amb les obligacions familiars, perquè ens hem d’encarregar de la mainada, de malalts o de persones d’edat avançada. Aquesta situació ens empobreix com a dones durant l’edat de treballar, i també ho farà en el futur, quan cobrem la pensió o rebem una prestació per estar a l’atur. A banda, les dones dediquem, cada dia, gairebé 2 hores més que els homes als treballs de la llar, de cures i reproductius.

No obstant això, els beneficis empresarials a l’estat espanyol van créixer en el 2016 un 200% respecte a l’any anterior, mentre els salaris continuen estancats des del 2012. Durant el 2018, aquesta disparitat encara s’ha fet més visible: l’1% més ric va capturar el 40% de tota la riquesa creada; mentre el 50% més pobre, amb prou feines el 7%.

Revertir aquesta situació perquè les dones treballadores tinguem una vida digna és de mínims! Per això, exigim una sèrie de mesures concretes que permetin avançar cap a l’assoliment d’aquesta vida digna per a totes les dones:

1. Salari mínim interprofessional de 1.200 euros i jornada laboral de 30 hores. Pensions dignes garantides. Equiparació salarial real entre homes i dones.

2. Serveis públics bàsics 100% garantits per a totes les persones. Gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència. Exigim el retorn dels diners públics “prestats” il·legítimament als bancs per al rescat bancari i que s’inverteixin en serveis públics.

3. Aigua, telecomunicacions i energia públiques per garantir els serveis bàsics.

4. Regulació del lloguer, com a màxim del 10% del salari. Expropiar els habitatges buits als bancs i als grans tenidors per generar un parc d’habitatge públic, especialment per a les dones en risc de pobresa.

5. Una banca pública per cobrir els serveis bàsics, per no ser esclaves del capital financer.

6. Eliminació de la llei d’estrangeria i tancament dels CIES. Sortim de la Unió Europea i de l’OTAN.

7. Avortament lliure, gratuït, segur i sense límit d’edat. Prohibició de la utilització de ventres de lloguer.

8. Prevenció i eliminació de la violència masclista. Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació, i formació específica de violència masclista per a totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública. Garantia d’una xarxa d’atenció a dones víctimes de violència masclista. Garantia d’habitatge, de condicions laborals dignes i socials per a les dones que han patit violència masclista.

9. Exigim el compliment i la implementació de la llei contra la LGBTIfòbia, i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Exigim la llibertat i la fi de la repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques, i la derogació de la llei mordassa. Exigim el dret a l’autodeterminació.

Cal reivindicar aquestes mesures ja avui per exigir i fer complir immediatament els canvis necessaris que vagin en la direcció de fer que aquestes demandes siguin realitzables i, així, avançar cap a una societat més justa i igualitària. Hem d’exigir una millora real de les nostres condicions materials de vida, i això només és possible si ens organitzem i ens mobilitzem per construir una societat que posi al centre les necessitats humanes i permeti una vida digna, i no els beneficis econòmics d’uns pocs.

L’any passat, el 8 de març es va tenyir de lila, i és que, mitjançant la resposta feminista a multitud de pobles i ciutats, vam evidenciar que les dones volem canviar el funcionament d’aquesta societat. Aquest any serem més! Busca el comitè de vaga del teu barri i participa en l’organització de la Vaga General Feminista. El 8 de març, fem vaga general de producció i de consum, estudiantil i de cures per exigir la millora de les nostres condicions de vida. Això vol dir que aquell dia no anem a la feina, no comprem, no anem a classe i no ens fem càrrec de les feines de casa. Les dones treballadores fem vaga perquè és una de les eines més útils que tenim per conquerir els nostres drets. perquè amenaça l’economia i ens permet pressionar governs i patronals, alhora que fem visible la importància de les tasques de cura.

Que les dones treballadores tinguem una vida digna és de mínims!

8 de març de 2019 | Vaga General Feminista

Divendres 1 de març | Acte central de campanya cap a la Vaga General Feminista del 8M

Seminari de formació política

Endavant (OSAN) és una organització política que lluita per la independència, el socialisme, el feminisme i l’alliberament de les persones LGBTI dels Països Catalans. Forma part del moviment de l’Esquerra Independentista, i treballa per construir un subjecte polític, la Unitat Popular, que representi un contrapoder al capitalisme, al patriarcat i als estats espanyol i francés.

Des del nucli de Nou Barris organitzem aquest cicle de xerrades es proposa promoure el debat i la formació en teoria marxista, un conjunt d’eines que ens han d’ajudar a comprendre críticament la realitat, i també, a transformar-la.

MARXISME

Seminari de formació política

Filosofia i marxisme

Anna Saliente

19 de febrer 19.30 h

Teoria de l’explotació

Xabier Gràcia

26 de febrer 19.30 h

Debats per un  feminisme de classe

Xabier Gràcia

26 de febrer 19.30 h

Marxisme i alliberament nacional

Joan Sebastià Colomer

12 de març 19.30 h

Més informació

8 de març de 2019 | Vaga General Feminista

10 reivindicacions per a la vaga feminista

1. Treballem totes, treballem menys. Salaris i pensions de 1.200 €, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i assolir una reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per a la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata dels articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones. Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits. Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic, especialment per a les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% públiques i laiques amb perspectiva feminista. Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes, som antifeixistes i antiracistes. Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de l’OTAN.

6. Dret al propi cos. Avortament lliure, gratuït i segur, i sense límit d’edat, i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge i eliminació de la violència masclista. Pla de xoc contra la violència masclista i per garantir una vida digna i els drets de les dones en risc de feminització de la pobresa, de violència masclista o que l’hagin patida. Especialment, millorem-ne el dret a habitatge i les condicions laborals i socials.

8. Pla de prevenció de la violència masclista. Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i en la formació específica de violència masclista per a totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia. Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10 Contra la repressió política i a la llibertat d’expressió, i pels drets democràtics. Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la de la doble repressió. Llibertat preses polítiques i lliure retorn de les exiliades.

Descarrega-te’n el díptic

Alerta ultra a Borriana per una manifestació d’España 2000

Aquest dissabte 23, el grupuscle neofeixista España 2000 pretén portar el seu missatge d’odi i intolerància als carrers de Borriana on, autoritzats per la Subdelegació del Govern (oh, sorpresa!), ha convocat una manifestació per a atacar la immigració, tot seguint la seua línia discursiva d’assenyalar les nouvingudes, les més desafavorides, com a origen i causa de tots els mals que ens afecten com a poble treballador.

La seua estratègia és ben vella i coneguda; davall d’eslògans sobre la inseguretat ciutadana, sobre la usurpació de llocs de treball, sobre el col·lapse dels serveis públics o les ajudes socials desmesurades, camuflen la seua vertadera motivació: el racisme cru i pelat. Totes aquestes acusacions són ben senzilles de desmuntar per poc que acudim a dades reals d’organismes competents i no a les fake news que aquesta ultradreta 2.0 fa servir per a manipular l’opinió de la gent més desinformada i per a fer-se un lloc en l’espai polític.

Des de l’assemblea comarcal d’Endavant (OSAN) a la Plana Baixa tenim ben clar que, com a classe obrera, el nostre enemic no es troba entre la nostra classe, vinga d’on vinga i tinga el color de pell que tinga, sinó que es troba entre els amos del capital, els grans especuladors i la burgesia explotadora que, curiosament, tan propera és a aquests moviments feixistes i neonazis. Cal recordar que José Luis Roberto, el líder suprem d’aquesta formació convocant, és secretari general tècnic i advocat de l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA), la major associació de proxenetes de l’Estat espanyol. Aquest només n’és un exemple entre molts més casos. Per a explotar-les i enriquir-se a costa d’elles sí que volen immigrants. Sempre ha estat així.

Ja per acabar, ens adrecem a tot el poble treballador perquè no acudisca a la crida a l’odi d’aquests lacais del capital, de qui pretén trencar la convivència amb les nostres germanes de classe. Cal girar l’esquena al seu missatge racista, masclista i homòfob i respondre massivament a la concentració que la Plataforma per la Tolerància de Borriana ha convocat el dissabte 2 de març a les 18.30 h, a la plaça de la Mercè, amb el lema «Fora racistes del nostre poble».

FEIXISME, NI A BORRIANA NI ENLLOC!

Assemblea comarcal d’Endavant (OSAN) la Plana Baixa.

21-02-2019, la Plana Baixa, Països Catalans.

El xoc de trens mortal de la precarietat

Crònica d’un «accident» que no es pot considerar com a tal

Divendres 8 de febrer de 2019 anava camí d’agafar el tren de Rodalies Renfe. Quan arribava a l’estació de Manresa, es comentava que el tren anava amb retard. Per a les usuàries més o menys habituals de Renfe, malauradament aquest ja no és un fet extraordinari. Però, aquest cop, el tren va arribar a l’hora. Semblava, doncs, que no n’hauríem de patir. Vaig buscar un vagó que no estigués molt ple, seguint aquell costum d’anar a la meva sense haver d’interactuar gaire amb ningú. Vaig seure en un dels seients plegables laterals. Em vaig posar els auriculars, vaig treure el llibre biogràfic de la sufragista i socialista Sylvia Pankhurst de la motxilla, i vaig començar a llegir. El tren va arrencar. Tot en ordre.

De sobte, al cap d’uns 10 minuts, tot es va parar en sec. No sé com definir l’efecte d’un xoc frontal de trens. Se sent un soroll estrident mentre la força de la inèrcia se t’endú bruscament el cos passadís avall. Quan t’adones de la situació, ets a terra, els llums s’han apagat, respires mentre comproves que estàs bé i et preocupes per la gent atordida que tens al teu voltant. T’adones que hi ha hagut un «accident».

Accident? En aquell mateix moment no saps ben bé què ha passat. De fet, tot el que en sé ara és pels mitjans de comunicació, ja que encara és hora que algú d’Adif/Renfe, almenys a mi, em doni cap explicació de què ha passat. A hores d’ara encara s’especula en els diversos motius possibles. Motius per justificar la vergonya que, amb les tecnologies avançades del ple segle XXI xoquin dos trens que anaven frontalment pel mateix carril, en un tram de dos carrils on sempre n’hi ha un d’anada i un de tornada.

Però jo ja no hi penso dir «accident». Ni si ha estat per un «error humà» o per un «error mecànic». Aquesta, per mi, ja no és la gran qüestió. El tema de fons és la degradació generalitzada del servei de Rodalies de Renfe i la precarietat laboral de les treballadores ferroviàries. I els dos aspectes van molt units.

El passat mes de març de 2018 ja hi va haver amenaces de vaga de les maquinistes de Renfe, que denunciaven la mala conservació de les infraestructures i del material rodant, així com mala la gestió de la mateixa empresa. També denunciaven el bloqueig en la contractació de maquinistes per cobrir les baixes. L’octubre de 2018 hi va haver una vaga a Renfe i a Adif en defensa del transport públic i per la implantació de la jornada de 37,5 hores setmanals. I el desembre de 2018, el col·lectiu de controladors ferroviaris d’Adif cridava a una vaga per denunciar la falta de personal per cobrir els torns de treball en els centres de control de circulació de trens i el notable abandonament de la infraestructura ferroviària.

Un portaveu sindical anunciava que, a només dos anys vista per a la liberalització ferroviària, Renfe «està en una mala posició de sortida i no està preparada per competir». A causa de les directrius privatitzadores de la Unió Europea, l’Estat espanyol té de marge fins l’any 2020 per iniciar la liberalització del servei ferroviari de l’AVE i de la llarga distància, i entre deu i quinze anys més per liberalitzar el sector de Rodalies i de Mitjana Distància.

És un manual bàsic de la privatització dels serveis públics: deixar-los degradar per facilitar-hi l’entrada de l’empresa privada. I quina part és millor deixar degradar? Els trens de Rodalies utilitzats per la classe treballadora. La resposta és òbvia.

És així fins al punt que, mentre s’han destinat pressupostos multimilionaris a la construcció i al manteniment de les infraestructures de l’AVE, amb casos de corrupció i malversació d’Adif inclosos, s’han deixat degradar les infraestructures dels trens de Rodalies i s’han anat precaritzant les condicions laborals de les seves treballadores. I què comporta una degradació de les infraestructures viàries i precarietat laboral per a les treballadores ferroviàries? Aquests «accidents» que haurem d’anomenar d’una altra manera.

En el mateix tram de Manresa a Terrassa, fa uns pocs mesos, va descarrilar-hi un tren amb víctimes mortals. Ara, en aquest xoc frontal hi torna a haver morts (una maquinista de 26 anys) i ferides. Però segurament això no importa gaire als polítics responsables d’aquest sector, ja que, com en els altres, deuen estar preparant les seves portes giratòries que els duran a ser membres dels ben adinerats consells d’administració de les noves empreses privades ferroviàries, que es quedaran el pastís. Ha passat amb les empreses energètiques, el sector bancari, les telecomunicacions, la sanitat…

I, mentrestant, treballadores ferroviàries i usuàries de classe treballadora hi posem les morts, les ferides i els diners! Primer, pel mal plantejament pressupostari en l’aportació a les arques públiques, on qui més té més s’estalvia i estafa, i on el capitalisme de «marca España» destina milers de milions d’euros en rescats bancaris (modificant la seva sagrada Constitució, de manera expressa, en l’article 135), per mantenir una monarquia anacrònica, un Exèrcit utilitzat per bombardejar la classe treballadora d’altres pobles sobirans, megaprojectes per enriquir empresaris, com el cas Castor, etc. I, segon, pel preu del transport públic ferroviari, que en els últims anys ha augmentat considerablement i ens estem acostumant a haver de destinar cada vegada més diners a un servei públic que ben aviat serà privat i, per tant, amb ànim de lucre.

Ara fa 5 anys, el febrer de 2014, els antiavalots dels mossos d’esquadra desallotjaven violentament una protesta en defensa del transport públic i en contra de l’augment tarifari que, en coordinació amb altres ciutats, es va dur a terme a l’estació de Renfe de Manresa. Divendres passat, els antiavalots feien el cordó per separar les ambulàncies que atenien els ferits dels familiars que els anaven a veure. Una bona metàfora de com afrontar-ne les causes i les conseqüències. I una bona reflexió de la importància que tenen i el suport que necessiten les vagues i les protestes que busquen solucionar-ne les causes, així com la lluita política per defensar i socialitzar els serveis públics i els diferents sectors econòmics, és a dir, la sobirania real.

Així doncs, no és un «accident». És el xoc de trens mortal de la precarietat. Un xoc que només nosaltres, la classe treballadora, podem aturar. Perquè, per als interessos de l’altra classe, aquests xocs formen part de les conseqüències, dels «lamentables» danys col·laterals.

Finalment, m’agradaria també deixar la carta oberta per a una altra reflexió. Com és que tenim la carretera de Barcelona a Manresa amb un dels nivells de sinistralitat mortal més elevat i que va en paral·lel amb una de les autopistes de gestió privada més cares? No és només, doncs, «mala gestió»; no és un «error humà» o un «error tècnic». Aquí el que falla és el sistema, és el capitalisme de la barbàrie.

Article d’opinió d’Arnau Carné, militant d’Endavant Bages, publicat a L’Accent l’11/02/2019

Un programa per a una vida digna #ÉsDeMínims!

Endavant col·loquem desenes de caps a fonts per denunciar que estem #AmbLAiguaAlColl

Publiquem cinc mesures d’un programa que #ÉsDeMínims per a una vida digna arreu dels Països Catalans

El dilluns 18 de febrer, Endavant (OSAN) hem col·locat desenes de caps a fonts arreu dels Països Catalans per denunciar que la classe treballadora i les classes populars estem #AmbLAiguaAlColl. L’acció posa damunt de la taula la necessitat d’un programa que #ÉsDeMínims per a una vida digna, basat en cinc mesures bàsiques.

Endavant (OSAN) denunciem, així, que la classe treballadora i les classes populars als Països Catalans estem #AmbLAiguaAlColl, una situació encara més agreujada per a les dones treballadores. La situació de les treballadores no ha deixat d’empitjorar des de l’inici de la crisi financera, les condicions són actualment de més explotació, més perill de caure en la pobresa, més precarietat i més desigualtat. Considerem que les treballadores estem amb l’aigua al coll, i moltes dades ho demostren:

– Una quarta part de les dones treballadores cobra menys de 850 euros al mes, entre un 16 i un 25% menys que els homes.
– L’any 2018, l’1% més ric es va quedar amb el 40% de la riquesa creada, mentre el 50% més humil, amb el 7%.
– Als Països Catalans es destina, de mitjana, el 40% del minso salari a pagar l’habitatge.
– Des del 2009, els serveis sanitaris de caràcter públic han patit retallades entre 15.000 i 21.000 milions d’euros anuals.
– L’estat ha destinat 61.000 milions d’euros al rescat bancari: hi haurà 40.000 milions que no es recuperaran.

Davant d’aquesta situació, Endavant (OSAN) proposem la necessitat d’articular un programa de mínims que garanteixin una vida digna, no des de mesures pal·liatives, sectorials i sucursalistes, sinó mesures que toquin qüestions de fons del sistema capitalista patriarcal en el qual vivim. Considerem que es necessiten unes condicions mínimes per a una vida digna i posem damunt de la taula cinc mesures per a un programa que #ÉsDeMínims:

1. Salari mínim de 1200 euros per 30 h. Equiparació salarial real entre homes i dones, i pensions dignes.
2. Regulació del lloguer a un màxim del 10% del salari.
3. Aigua, llum, gas i telecomunicacions públics i a preus socials.
4. Serveis públics bàsics 100% garantits, sense privatitzacions ni repagaments.
5. Una banca pública.

L’acció s’ha fet a Cambrils, l’Espluga de Francolí, Lleida, Platja de Nules, Girona, la Selva del Camp, Mataró, Navàs, Palma, Reus, Sant Feliu de Llobregat, Manresa, Tarragona, la Seu d’Urgell, Vilafranca del Penedès i als barris de Gràcia, el Poblenou, Sants i el Baix Guinardó, a Barcelona. Al costat de les fonts s’hi han penjat pancartes i cartells reivindicant que aquest programa per a una vida digna #ÉsDeMínims.

la Seu d'Urgell
la Seu d'Urgell
la Seu d'Urgell
Sants, BCN
Sants, BCN
Sants, BCN
Sants, BCN
Sants, BCN
Sants, BCN
Manresa
Navàs
Navàs
Vilafranca del Penedès
Vilafranca del Penedès
Vilafranca del Penedès
Tarragona
Tarragona
Tarragona
Sant Feliu de Llobregat
Reus
Poblenou, BCN
Poblenou, BCN
Platja de Nules
Platja de Nules
Platja de Nules
Palma
Palma
Palma
Mataró
Mataró
Mataró
Lleida
Lleida
la Selva del Camp
el Baix Guinardó, BCN
el Baix Guinardó, BCN
el Baix Guinardó, BCN
Gràcia, BCN
Gràcia, BCN
Gràcia, BCN
Girona
Girona
Girona
l'Espluga de Francolí
l'Espluga de Francolí
l'Espluga de Francolí
Cambrils

Davant la retallada de drets civils, polítics i socials: Tombem el règim!

Els sindicats, organitzacions, entitats i col·lectius sotassignants ens manifestem novament davant la constant retallada de drets civils i polítics per part de l’Estat espanyol. Una retallada que no va deslligada de l’obstinació, per part de les institucions de l’Estat i de les seves elits econòmiques, polítiques, judicials i militars d’aquest mateix Estat, en unes determinades polítiques orientades a protegir els seus privilegis i mantenir a qualsevol preu la unitat territorial de l’Estat.

Una crisi que ve de lluny…

Durant els darrers anys, la crisi econòmica i social, d’origen global, s’ha retroalimentat amb una crisi institucional i de règim a l’Estat espanyol. Han estat moltes les polítiques i les mesures dels successius governs estatals i autonòmics en línia amb les directrius neoliberals provinents de la Unió Europea, que avalaven retallades i privatitzacions en l’àmbit dels serveis públics, prioritzant el pagament del deute als bancs per sobre del finançament de polítiques que poguessin respondre a les creixents necessitats socials. Per això van canviar la Constitució de la nit al dia, modificant el 135 a petició de la Unió Europea per prioritzar els bancs a la gent; i de la mateixa manera, d’esquenes a les treballadores, han modificat les lleis laborals i de les pensions en favor d’empresaris i multinacionals.

I alhora que creixia el descontentament amb aquestes polítiques antisocials, creixia també la necessitat, per cada vegada més sectors socials, d’alternatives polítiques i institucionals: d’aquí les reivindicacions de més democràcia real, de més capacitat, per part de les classes populars, per decidir sobre el seu present i futur, i l’organització i la lluita per part de les dones davant l’ofensiva general del patriarcat.

Retallar drets civils i polítics contra la dissidència…

I en comptes de donar resposta a aquestes demandes i a aquestes necessitats, les institucions de l’Estat s’han tancat en banda, i a través de lleis clarament regressives en l’àmbit dels drets civils i polítics com la Llei Mordassa o en el seu moment la Llei de Partits, i d’uns tribunals d’excepció i polititzats com l’Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, han utilitzat tots els instruments jurídics al seu abast per blindar un règim, el de la Monarquia Constitucional, que en el darrer any ha patit la crisi més important de les últimes dècades.

Per això ha hagut de desgastar-se amb nous empresonaments polítics, en aquest cas de membres d’un govern democràtic i de líders d’organitzacions civils, acusats d’una rebel·lió violenta. Però cal recordar que la resposta repressiva de l’Estat davant conflictes de caràcter polític i democràtic no és nova. Al País Basc porten dècades patint detencions, tortures i empresonaments de tipus polític, igual com també ha passat, potser en menor mesura, als mateixos Països Catalans. Tampoc podem oblidar que ara mateix encara romanen empresonats (en diversos graus) activistes polítics o sindicals com Alfon, Fran Molero o els joves d’Altsasua. Que cantants de rap com Valtonyc o Pablo Hassel s’enfronten de formes diferents a condemnes de presó, un des de l’exili a Brusel·les, l’altre des de la seva Lleida natal. Que encara hi ha casos oberts amb amenaça de presó contra múltiples activistes per les Vagues Generals de 2012. I que han estat nombroses i constants en les darreres dècades les operacions policíaques i judicials contra el moviment llibertari, l’esquerra sindical o l’esquerra independentista. Finalment, no podem oblidar la invenció de múltiples operacions suposadament antiterroristes com la del Comando Dixan, l’únic efecte de les quals ha estat incentivar la criminalització de la població musulmana.

No volem deixar de subratllar, tampoc, que aquesta repressió i aquesta retallada de drets i llibertats ha vingut impulsada pels aparells de l’Estat espanyol, però que també el cos dels Mossos d’Esquadra i els successius Governs de la Generalitat de Catalunya també n’han estat partícips en bona part, malgrat que ara, membres d’un d’aquests Governs en són víctimes.

I amb el replegament del règim cap als seus principios fundamentales, reapareix un franquisme que mai no va marxar. El que està incrustat en els aparells d’estat, judicials i policíacs, i que es manifesta en sentències masclistes contra totes les dones com la dels violadors de la Manada, o en operacions policials com la que va comportar la detenció sense ordre judicial dels alcaldes de Celrà i de Verges, d’un fotoperiodista, i de fins a un total de 15 activistes polítics i sindicals a Girona. Però també hi ha l’extrema dreta que creix en situacions de crisi, que ho està fent arreu d’Europa i del món, i que a l’Estat espanyol es veu afavorida pels aparells d’estat i pels poders econòmics amb l’objectiu de fer recular les reivindicacions populars, tot atiant el masclisme, el racisme i l’odi contra tot el diferent.

Comença un judici contra l’autodeterminació…

És en aquest context que ha començat un judici contra l’autodeterminació, un judici contra la democràcia – paradoxalment en nom d’una democràcia i d’un Estat de Dret. Un judici contra el poble català i, per extensió, contra tots els pobles de l’Estat espanyol.

El seu objectiu és castigar de forma exemplar els responsables del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 per tal que mai ningú no gosi intentar de nou una via política i democràtica que pugui posar en qüestió la seva unitat territorial. Impedir, en resum, qualsevol via d’apoderament popular que comporti una amenaça per als poders polítics, judicials i econòmics d’aquest Estat, i les prebendes i privilegis que garanteix.

No només estan en joc la llibertat i els drets civils i polítics de les persones que es jutjaran en els processos emmarcats en aquesta Causa General. Ens juguem la possibilitat d’exercir el legítim dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret del nostre poble i de qualsevol altre poble a governar-nos, i a decidir amb llibertat, sobre el futur, sobre la vida, sobre l’economia i sobre el treball.

I davant d’això proposem…

Davant tot això, cal que ens mobilitzem. Davant la retallada de drets socials i laborals, especialment greus per les dones de classe treballadora, i per les migrades; davant la retallada de drets civils i polítics i davant les continues agressions contra els drets nacionals i socials dels Països Catalans i la resta de pobles de l’Estat, cal una onada de mobilitzacions populars que posi el règim en escac i ens possibiliti exercir els nostres drets civils, polítics, socials i laborals. Des del nostre país, però també de forma coordinada amb la resta de pobles treballadors de l’Estat.

Aquesta involució democràtica, les causes polítiques que estan en joc, només poden guanyar-se des del carrer. Proposem, doncs, organitzar-nos, perquè aquests judicis contra el poble tinguin l’efecte d’un boomerang polític. Perquè són l’Estat i les seves institucions les que haurien de respondre per la vulneració sistemàtica de drets polítics, civils i socials.

Per això fem una crida,

A trobar-nos des d’ara mateix a tots els pobles i barris, com ja s’està fent a molts llocs, per organitzar-nos. A convocar, si cal, espais de trobada i de coordinació poble a poble, ciutat a ciutat, que ens permetin sumar totes les forces disponibles. A mobilitzar-nos en un nou cicle de mobilitzacions arreu del país i arreu de l’Estat per fer tremolar el règim.

Per això participarem amb veu pròpia en la mobilització de Barcelona, el proper 16 de febrer, a la Vaga General el proper 21 de febrer, i en la mobilització a Madrid, el proper 16 de març.

Ocupem les places i els carrers!
Organitzem comitès de vaga i de mobilització general a tots els pobles i barris!
Per l’autodeterminació, els drets polítics, civils i socials!

El municipalisme d’unitat popular | Jornades de debat d’Endavant (OSAN)

A Endavant OSAN entenem el municipalisme com una aposta estratègica per a la transformació social i la construcció nacional, que enllaça tot allò que afecta políticament la vida de les persones en el seu entorn proper, i la lluita per millorar aquestes condicions, amb les diferents expressions d’autoorganització popular i de base, per poder bastir aliances i contrapoder per transformar socialment i políticament les nostres viles i ciutats.

És a partir d’aquesta aposta que l’Esquerra Independentista ha experimentat els darrers anys un creixement en l’àmbit institucional, fruit, en gran part, de la implementació de candidatures municipalistes arreu dels Països Catalans, però sobretot al Principat. També la presència en equips de govern i alcaldies ha portat a plantejar nous reptes, però sobretot nous debats i contradiccions a afrontar.

És a partir d’aquí que Endavant OSAN plantegem unes jornades de debat municipalista que abordin des de l’espai local un debat necessari en el si de l’Esquerra Independentista i, alhora, des d’una perspectiva nacional, quin és el nostre paper en el nou cicle polític als Països Catalans. Per aquest motiu, la primera taula de debat la formen alcaldes, alcaldesses i regidors que formen part d’equips de govern de poblacions amb grandàries i problemàtiques diferents: Montse Venturós (alcaldessa de Berga), Fabià Díaz (regidor de l’equip de govern de Barberà del Vallès), Jaume Casals “Tai” (alcalde de Navàs) i Robert Sabater (alcalde de Viladamat), amb la moderació de l’actual regidora de la CUP Barcelona, Maria Rovira.

Per acabar, diferents persones de l’Esquerra Independentista posaran sobre la taula matisos i propostes per avançar en el nou cicle polític. Així, participaran en aquest debat Carles Riera, militant d’Endavant OSAN i diputat actual de la CUP-CC; Núria Gibert, exportaveu del SN de la CUP i membre de la CUP de Sant Cugat del Vallès; Mireia Vehí, exdiputada de la CUP-CC la passada legislatura i actual membre del SN de la CUP; Anna Saliente, militant d’Endavant OSAN i cap de llista de la CUP Barcelona per a les eleccions municipals i, finalment, Julià de Jòdar, exdiputat de la CUP-CC. La taula serà moderada per la periodista Laia Altarriba.

Inscripció Jornades de debat municipalista

L’autodeterminació no es negocia, s’exerceix! Els pactes i les sentències es tomben als carrers!

Pocs dies abans de començar el judici contra persones encausades pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, incloses 9 preses polítiques, és necessari recordar algunes coses.

Els judicis no són cap exercici de democràcia dins l’estat, sinó un acte de revenja i càstig col·lectiu per part seva. Són, en definitiva, un judici polític. I ho són tant per la inconsistència absoluta de les seves acusacions, fins i tot dins del seu propi entramat jurídic i penal, com per les circumstàncies en què aquest judici es desenvoluparà: des de la prohibició que hi hagi observadores internacionals, fins al trasllat de les preses polítiques -molts dies abans del que la mateixa norma marca-, passant per l’ajustament a la carta dels temps d’inici, desenvolupament i final del judici. Tot plegat respon a una raó d’estat, ben allunyada de la democràcia i dels drets.

Qualsevol persona que vulgui exercir l’autodeterminació del nostre poble serà culpable davant l’estat. Per tant, aquí no hi ha res a dirimir entre culpables i innocents. L’entramat jurídic espanyol no permet l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació, reconegut, en canvi, en nombrosos tractats internacionals. L’estat espanyol superposa la llei contra les llibertats, quan han estat precisament, sempre, els moviments pels drets i les llibertats els que han modificat les lleis. En aquest sentit, el judici no és només contra les persones citades, sinó contra el més d’un miler de persones encausades per accions relacionades amb el referèndum d’autodeterminació de l’1-O.

Cal entendre el judici com l’atzucac on l’estat espanyol situa el moviment sobiranista: legalitat o ruptura, repressió o desobediència, recentralització o autodeterminació. L’única oferta que l’estat pot oferir al poble català és afluixar la cadena de manera que no se’n percebi tant la submissió. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, com deien al segle XVIII. La cruïlla en què es troba el moviment independentista, doncs, és entre pactar amb l’estat aquestes engrunes cada cop més resseques i amb regust franquista o trencar les cadenes per guanyar el pa sencer.

La disjuntiva entre ruptura amb l’estat o renovació del pacte autonòmic posa de manifest els interessos contraposats que existeixen en el si del moviment independentista transversal. La ruptura obre la porta a canvis polítics i socials profunds que potencialment poden alterar les relacions de poder dins la societat principatina; el pacte a la baixa permet salvar els mobles i mantenir alguns dels privilegis i àrees de poder dels partits polítics que poden aspirar a governar la Generalitat i, el més important, assegura l’estabilitat necessària perquè es mantinguin les relacions de poder que beneficien l’oligarquia empresarial que forma la classe dominant.

Cap de les dues alternatives de la disjuntiva no és senzilla ni còmoda. D’una banda, la ruptura amb l’estat implica costos repressius i obre un període d’inestabilitat política i econòmica com no hem conegut en els últims quaranta anys. De l’altra, la renovació del pacte autonòmic implica una rendició en tota regla i acceptar condicions que empitjoren la situació de subordinació política i econòmica respecte a l’estat de les autonomies sorgit de la reforma del franquisme.

L’aposta de l’Esquerra Independentista davant aquesta disjuntiva és clarament la ruptura amb l’estat, perquè dins de l’estat espanyol les classes populars no tenim garantida una vida digna, ni des d’un punt de vista econòmic, ni nacional, una situació molt més agreujada en el cas de les dones. Encara que els costos puguin ser grans, la classe treballadora i la resta de les classes populars tenim molt a guanyar amb la independència. Només qui té privilegis econòmics i polítics es pot plantejar l’opció de renovar el pacte autonòmic.

Pensem que només la mobilització pot frenar tant l’avanç del feixisme, revestit de recentralització de l’estat, com la rendició del pacte amb l’estat. Només la mobilització als carrers pot retornar el protagonisme a les classes populars per decidir sobre tots els aspectes de la nostra vida. Tenim per endavant un calendari de mobilitzacions que només és un tret de sortida: jornada de lluita el dia que comencin els judicis, una vaga general que desbordi el pactisme i reivindiqui la desobediència i l’autodeterminació com a eixos centrals de l’acció política, i una vaga general feminista el 8 de març com a màxima expressió que sintetitza les principals reivindicacions que guien la lluita de l’Esquerra Independentista.

Fem una crida a impulsar i participar en mobilitzacions que serveixin per impedir el procés de reforma i de negociació amb l’estat, i que permetin iniciar un nou cicle de lluites que situï els mínims per viure dignament al centre: recuperant sobiranies, defensant i guanyant drets, i exercint l’autodeterminació.

Els pactes i les sentències es tomben als carrers: l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!