Skip to content
Endavant Osan

Davant la retallada de drets civils, polítics i socials: Tombem el règim!

Els sindicats, organitzacions, entitats i col·lectius sotassignants ens manifestem novament davant la constant retallada de drets civils i polítics per part de l’Estat espanyol. Una retallada que no va deslligada de l’obstinació, per part de les institucions de l’Estat i de les seves elits econòmiques, polítiques, judicials i militars d’aquest mateix Estat, en unes determinades polítiques orientades a protegir els seus privilegis i mantenir a qualsevol preu la unitat territorial de l’Estat.

Una crisi que ve de lluny…

Durant els darrers anys, la crisi econòmica i social, d’origen global, s’ha retroalimentat amb una crisi institucional i de règim a l’Estat espanyol. Han estat moltes les polítiques i les mesures dels successius governs estatals i autonòmics en línia amb les directrius neoliberals provinents de la Unió Europea, que avalaven retallades i privatitzacions en l’àmbit dels serveis públics, prioritzant el pagament del deute als bancs per sobre del finançament de polítiques que poguessin respondre a les creixents necessitats socials. Per això van canviar la Constitució de la nit al dia, modificant el 135 a petició de la Unió Europea per prioritzar els bancs a la gent; i de la mateixa manera, d’esquenes a les treballadores, han modificat les lleis laborals i de les pensions en favor d’empresaris i multinacionals.

I alhora que creixia el descontentament amb aquestes polítiques antisocials, creixia també la necessitat, per cada vegada més sectors socials, d’alternatives polítiques i institucionals: d’aquí les reivindicacions de més democràcia real, de més capacitat, per part de les classes populars, per decidir sobre el seu present i futur, i l’organització i la lluita per part de les dones davant l’ofensiva general del patriarcat.

Retallar drets civils i polítics contra la dissidència…

I en comptes de donar resposta a aquestes demandes i a aquestes necessitats, les institucions de l’Estat s’han tancat en banda, i a través de lleis clarament regressives en l’àmbit dels drets civils i polítics com la Llei Mordassa o en el seu moment la Llei de Partits, i d’uns tribunals d’excepció i polititzats com l’Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, han utilitzat tots els instruments jurídics al seu abast per blindar un règim, el de la Monarquia Constitucional, que en el darrer any ha patit la crisi més important de les últimes dècades.

Per això ha hagut de desgastar-se amb nous empresonaments polítics, en aquest cas de membres d’un govern democràtic i de líders d’organitzacions civils, acusats d’una rebel·lió violenta. Però cal recordar que la resposta repressiva de l’Estat davant conflictes de caràcter polític i democràtic no és nova. Al País Basc porten dècades patint detencions, tortures i empresonaments de tipus polític, igual com també ha passat, potser en menor mesura, als mateixos Països Catalans. Tampoc podem oblidar que ara mateix encara romanen empresonats (en diversos graus) activistes polítics o sindicals com Alfon, Fran Molero o els joves d’Altsasua. Que cantants de rap com Valtonyc o Pablo Hassel s’enfronten de formes diferents a condemnes de presó, un des de l’exili a Brusel·les, l’altre des de la seva Lleida natal. Que encara hi ha casos oberts amb amenaça de presó contra múltiples activistes per les Vagues Generals de 2012. I que han estat nombroses i constants en les darreres dècades les operacions policíaques i judicials contra el moviment llibertari, l’esquerra sindical o l’esquerra independentista. Finalment, no podem oblidar la invenció de múltiples operacions suposadament antiterroristes com la del Comando Dixan, l’únic efecte de les quals ha estat incentivar la criminalització de la població musulmana.

No volem deixar de subratllar, tampoc, que aquesta repressió i aquesta retallada de drets i llibertats ha vingut impulsada pels aparells de l’Estat espanyol, però que també el cos dels Mossos d’Esquadra i els successius Governs de la Generalitat de Catalunya també n’han estat partícips en bona part, malgrat que ara, membres d’un d’aquests Governs en són víctimes.

I amb el replegament del règim cap als seus principios fundamentales, reapareix un franquisme que mai no va marxar. El que està incrustat en els aparells d’estat, judicials i policíacs, i que es manifesta en sentències masclistes contra totes les dones com la dels violadors de la Manada, o en operacions policials com la que va comportar la detenció sense ordre judicial dels alcaldes de Celrà i de Verges, d’un fotoperiodista, i de fins a un total de 15 activistes polítics i sindicals a Girona. Però també hi ha l’extrema dreta que creix en situacions de crisi, que ho està fent arreu d’Europa i del món, i que a l’Estat espanyol es veu afavorida pels aparells d’estat i pels poders econòmics amb l’objectiu de fer recular les reivindicacions populars, tot atiant el masclisme, el racisme i l’odi contra tot el diferent.

Comença un judici contra l’autodeterminació…

És en aquest context que ha començat un judici contra l’autodeterminació, un judici contra la democràcia – paradoxalment en nom d’una democràcia i d’un Estat de Dret. Un judici contra el poble català i, per extensió, contra tots els pobles de l’Estat espanyol.

El seu objectiu és castigar de forma exemplar els responsables del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 per tal que mai ningú no gosi intentar de nou una via política i democràtica que pugui posar en qüestió la seva unitat territorial. Impedir, en resum, qualsevol via d’apoderament popular que comporti una amenaça per als poders polítics, judicials i econòmics d’aquest Estat, i les prebendes i privilegis que garanteix.

No només estan en joc la llibertat i els drets civils i polítics de les persones que es jutjaran en els processos emmarcats en aquesta Causa General. Ens juguem la possibilitat d’exercir el legítim dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret del nostre poble i de qualsevol altre poble a governar-nos, i a decidir amb llibertat, sobre el futur, sobre la vida, sobre l’economia i sobre el treball.

I davant d’això proposem…

Davant tot això, cal que ens mobilitzem. Davant la retallada de drets socials i laborals, especialment greus per les dones de classe treballadora, i per les migrades; davant la retallada de drets civils i polítics i davant les continues agressions contra els drets nacionals i socials dels Països Catalans i la resta de pobles de l’Estat, cal una onada de mobilitzacions populars que posi el règim en escac i ens possibiliti exercir els nostres drets civils, polítics, socials i laborals. Des del nostre país, però també de forma coordinada amb la resta de pobles treballadors de l’Estat.

Aquesta involució democràtica, les causes polítiques que estan en joc, només poden guanyar-se des del carrer. Proposem, doncs, organitzar-nos, perquè aquests judicis contra el poble tinguin l’efecte d’un boomerang polític. Perquè són l’Estat i les seves institucions les que haurien de respondre per la vulneració sistemàtica de drets polítics, civils i socials.

Per això fem una crida,

A trobar-nos des d’ara mateix a tots els pobles i barris, com ja s’està fent a molts llocs, per organitzar-nos. A convocar, si cal, espais de trobada i de coordinació poble a poble, ciutat a ciutat, que ens permetin sumar totes les forces disponibles. A mobilitzar-nos en un nou cicle de mobilitzacions arreu del país i arreu de l’Estat per fer tremolar el règim.

Per això participarem amb veu pròpia en la mobilització de Barcelona, el proper 16 de febrer, a la Vaga General el proper 21 de febrer, i en la mobilització a Madrid, el proper 16 de març.

Ocupem les places i els carrers!
Organitzem comitès de vaga i de mobilització general a tots els pobles i barris!
Per l’autodeterminació, els drets polítics, civils i socials!

El municipalisme d’unitat popular | Jornades de debat d’Endavant (OSAN)

A Endavant OSAN entenem el municipalisme com una aposta estratègica per a la transformació social i la construcció nacional, que enllaça tot allò que afecta políticament la vida de les persones en el seu entorn proper, i la lluita per millorar aquestes condicions, amb les diferents expressions d’autoorganització popular i de base, per poder bastir aliances i contrapoder per transformar socialment i políticament les nostres viles i ciutats.

És a partir d’aquesta aposta que l’Esquerra Independentista ha experimentat els darrers anys un creixement en l’àmbit institucional, fruit, en gran part, de la implementació de candidatures municipalistes arreu dels Països Catalans, però sobretot al Principat. També la presència en equips de govern i alcaldies ha portat a plantejar nous reptes, però sobretot nous debats i contradiccions a afrontar.

És a partir d’aquí que Endavant OSAN plantegem unes jornades de debat municipalista que abordin des de l’espai local un debat necessari en el si de l’Esquerra Independentista i, alhora, des d’una perspectiva nacional, quin és el nostre paper en el nou cicle polític als Països Catalans. Per aquest motiu, la primera taula de debat la formen alcaldes, alcaldesses i regidors que formen part d’equips de govern de poblacions amb grandàries i problemàtiques diferents: Montse Venturós (alcaldessa de Berga), Fabià Díaz (regidor de l’equip de govern de Barberà del Vallès), Jaume Casals “Tai” (alcalde de Navàs) i Robert Sabater (alcalde de Viladamat), amb la moderació de l’actual regidora de la CUP Barcelona, Maria Rovira.

Per acabar, diferents persones de l’Esquerra Independentista posaran sobre la taula matisos i propostes per avançar en el nou cicle polític. Així, participaran en aquest debat Carles Riera, militant d’Endavant OSAN i diputat actual de la CUP-CC; Núria Gibert, exportaveu del SN de la CUP i membre de la CUP de Sant Cugat del Vallès; Mireia Vehí, exdiputada de la CUP-CC la passada legislatura i actual membre del SN de la CUP; Anna Saliente, militant d’Endavant OSAN i cap de llista de la CUP Barcelona per a les eleccions municipals i, finalment, Julià de Jòdar, exdiputat de la CUP-CC. La taula serà moderada per la periodista Laia Altarriba.

Inscripció Jornades de debat municipalista

L’autodeterminació no es negocia, s’exerceix! Els pactes i les sentències es tomben als carrers!

Pocs dies abans de començar el judici contra persones encausades pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, incloses 9 preses polítiques, és necessari recordar algunes coses.

Els judicis no són cap exercici de democràcia dins l’estat, sinó un acte de revenja i càstig col·lectiu per part seva. Són, en definitiva, un judici polític. I ho són tant per la inconsistència absoluta de les seves acusacions, fins i tot dins del seu propi entramat jurídic i penal, com per les circumstàncies en què aquest judici es desenvoluparà: des de la prohibició que hi hagi observadores internacionals, fins al trasllat de les preses polítiques -molts dies abans del que la mateixa norma marca-, passant per l’ajustament a la carta dels temps d’inici, desenvolupament i final del judici. Tot plegat respon a una raó d’estat, ben allunyada de la democràcia i dels drets.

Qualsevol persona que vulgui exercir l’autodeterminació del nostre poble serà culpable davant l’estat. Per tant, aquí no hi ha res a dirimir entre culpables i innocents. L’entramat jurídic espanyol no permet l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació, reconegut, en canvi, en nombrosos tractats internacionals. L’estat espanyol superposa la llei contra les llibertats, quan han estat precisament, sempre, els moviments pels drets i les llibertats els que han modificat les lleis. En aquest sentit, el judici no és només contra les persones citades, sinó contra el més d’un miler de persones encausades per accions relacionades amb el referèndum d’autodeterminació de l’1-O.

Cal entendre el judici com l’atzucac on l’estat espanyol situa el moviment sobiranista: legalitat o ruptura, repressió o desobediència, recentralització o autodeterminació. L’única oferta que l’estat pot oferir al poble català és afluixar la cadena de manera que no se’n percebi tant la submissió. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, com deien al segle XVIII. La cruïlla en què es troba el moviment independentista, doncs, és entre pactar amb l’estat aquestes engrunes cada cop més resseques i amb regust franquista o trencar les cadenes per guanyar el pa sencer.

La disjuntiva entre ruptura amb l’estat o renovació del pacte autonòmic posa de manifest els interessos contraposats que existeixen en el si del moviment independentista transversal. La ruptura obre la porta a canvis polítics i socials profunds que potencialment poden alterar les relacions de poder dins la societat principatina; el pacte a la baixa permet salvar els mobles i mantenir alguns dels privilegis i àrees de poder dels partits polítics que poden aspirar a governar la Generalitat i, el més important, assegura l’estabilitat necessària perquè es mantinguin les relacions de poder que beneficien l’oligarquia empresarial que forma la classe dominant.

Cap de les dues alternatives de la disjuntiva no és senzilla ni còmoda. D’una banda, la ruptura amb l’estat implica costos repressius i obre un període d’inestabilitat política i econòmica com no hem conegut en els últims quaranta anys. De l’altra, la renovació del pacte autonòmic implica una rendició en tota regla i acceptar condicions que empitjoren la situació de subordinació política i econòmica respecte a l’estat de les autonomies sorgit de la reforma del franquisme.

L’aposta de l’Esquerra Independentista davant aquesta disjuntiva és clarament la ruptura amb l’estat, perquè dins de l’estat espanyol les classes populars no tenim garantida una vida digna, ni des d’un punt de vista econòmic, ni nacional, una situació molt més agreujada en el cas de les dones. Encara que els costos puguin ser grans, la classe treballadora i la resta de les classes populars tenim molt a guanyar amb la independència. Només qui té privilegis econòmics i polítics es pot plantejar l’opció de renovar el pacte autonòmic.

Pensem que només la mobilització pot frenar tant l’avanç del feixisme, revestit de recentralització de l’estat, com la rendició del pacte amb l’estat. Només la mobilització als carrers pot retornar el protagonisme a les classes populars per decidir sobre tots els aspectes de la nostra vida. Tenim per endavant un calendari de mobilitzacions que només és un tret de sortida: jornada de lluita el dia que comencin els judicis, una vaga general que desbordi el pactisme i reivindiqui la desobediència i l’autodeterminació com a eixos centrals de l’acció política, i una vaga general feminista el 8 de març com a màxima expressió que sintetitza les principals reivindicacions que guien la lluita de l’Esquerra Independentista.

Fem una crida a impulsar i participar en mobilitzacions que serveixin per impedir el procés de reforma i de negociació amb l’estat, i que permetin iniciar un nou cicle de lluites que situï els mínims per viure dignament al centre: recuperant sobiranies, defensant i guanyant drets, i exercint l’autodeterminació.

Els pactes i les sentències es tomben als carrers: l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!

100 anys de la vaga de la Canadenca. Els drets es guanyen lluitant!

Aquest 5 de febrer fa 100 anys de l’inici de la vaga de La Canadenca. Aquesta vaga obrera fou una de les fites del moviment obrer dels Països Catalans i aconseguí que per primera vegada a l’estat espanyol es legislés la jornada laboral de 8 hores.

Cent anys després, necessitem reivindicar aquella lluita i reforçar el fil roig de la nostra història. En una època de disgregació de la consciència obrera, de retrocés de drets però, tanmateix, d’una certa mobilització política, també podem extreure algunes lliçons d’aquella gran mobilització obrera que ens permeten reflexionar sobre les lluites presents:

  • Els drets dels treballadors i les treballadores no neixen d’un repartiment automàtic de la riquesa en èpoques de creixement econòmic sinó de la lluita de la classe treballadora. La lluita de La Canadenca va estar precedida per uns anys d’enorme enriquiment de la burgesia, mentre augmentava la precarietat de la classe treballadora. Només la lluita del moviment obrer i l’espantall de la revolució van poder obligar la burgesia a fer concessions.
  • Els drets dels treballadors i les treballadores no es guanyen per esclats espontanis de malestar davant una injustícia, sinó perquè prèviament a aquests esclats hi ha hagut una organització massiva de la classe treballadora. En la lluita de la Canadenca va ser vital el nou model d’organització obrera de la CNT, el sindicat únic, que va permetre que en l’any anterior els seus afiliats a Catalunya passessin de 75.000 a 350.000.
  • El control de la informació és clau per a disputar-li el poder a l’estat. Durant la vaga de La Canadenca, els treballadors i les treballadores de les rotatives es negaren a publicar les ordes militars i qualsevol altra intoxicació informativa del govern.
  • La lluita per un futur millor no comença ni s’acaba amb les grans fites. A la vaga de La Canadenca s’hi arribà després de dècades d’organització del moviment obrer i després de derrotes i assajos fallits. I amb la vaga de La Canadenca no s’acabà res. La repressió posterior contra el moviment obrer fou brutal, però també ho fou la fortalesa d’aquest moviment a l’hora de continuar forçant canvis i sobretot, a l’hora de mantenir la perspectiva de la necessitat d’un canvi revolucionari.
  • Els grans canvis no vénen del joc parlamentari i electoral, sinó de les mobilitzacions massives, sostingudes i conflictives dels moviments populars. El paper dels partits d’esquerra de les corts espanyoles no anava més enllà de la denúncia d’un sistema aparentment democràtic, però podrit fins als fonaments i creat per a conservar els privilegis dels capitalistes. Va ser l’organització obrera i, més tard -amb el sorgiment de l’independentisme-, l’estratègia insurreccional de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera els factors que van amenaçar i posar fi al règim de la restauració.

Internacionalistes, sempre

No fa ni una setmana que esclatà la notícia: el passat 23 d’un senyor anomenat Juan Guaidó s’autoproclamava President de Veneçuela. Com un llamp, l’oncle Sam el reconeixia com a tal, i al darrere la resta d’estats governats per la dreta o extrema dreta al sud del continent americà, l’Església Catòlica i altres poders fàctics. En una calculada segona filera, la Unió Europea envia ultimàtums i balla, a un altre ritme, la mateixa cançó que Trump. És el cop d’estat 2.0 —com molt bé ha explicat a Gara Luismi Uharte—, on davant la impossibilitat a curt termini de controlar el territori, s’opta pel shock and awe mediàtic.

Veneçuela ha estat durant anys un autèntic referent per a tot allò situat a l’esquerra de la socialdemocràcia. Nacionalització de sectors estratègics, polítiques de xoc contra la pobresa, expressions de poder popular com els Consells Comunals, una actitud ferma davant la ingerència dels EUA… la Revolució Bolivariana portà il·lusió a una esquerra revolucionària europea en crisi existencial com a mínim des dels 90.

El que vaig veure, però, entre tuit i article poques hores després de l’intent de cop, va ser una mescla de rebuig a Guaidó i subtil qüestionament del govern de Maduro. Moltes anàlisis —algunes molt bones, per cert— i molt interès a explicar perquè el Socialisme del Segle XXI passa per hores baixes. En assenyalar les contradiccions i errades del Govern Bolivarià. Vaig veure lamentacions —com si el cop ja hagués triomfat—, i gent que gairebé apuntava ja Veneçuela a la llista de derrotes recents al continent (Brasil, Ecuador…).

Jo em deman: és el moment? No toca ara centrar-nos a donar suport al govern legítim encapçalat pel PSUV? Tot plegat em fa pensar que potser necessitam fer una reflexió profunda al voltant del que vol dir l’internacionalisme. Sembla que és molt fàcil pujar-se al carro d’una revolució quan les coses li van bé, però no hi estem tan còmodes quan les coses li van malament. Veneçuela està contra les cordes i és evident que se li acumulen les contradiccions de tota mena. Potser, però, no és ara quan ens necessita més que mai?

I ep! Ser solidàries no vol dir renunciar a ser crítiques, no. Però sempre des del màxim respecte —cada poble lluita com vol (i pot!)— i conscients de la nostra posició a Europa occidental—i (ex)imperial—, on l’esquerra no col·lecciona èxits precisament. Assenyalar contradiccions sense pietat a l’altra banda de l’Atlàntic, mirant el panorama que tenim aquí, no sembla gaire internacionalista. Menys quan les companyes d’allà es preparen per a una batalla on s’ho juguen tot i que segur que els hi costarà cara. Tal vegada és el moment de tancar files, donar tot el suport possible a Veneçuela, i treballar més que mai a ca nostra. Sense perdre el realisme, ni tampoc l’esperança.

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 29/01/2019

L’única alternativa a la repressió és exercir l’autodeterminació!

Aquest matí s’ha fet el trasllat de 9 presos polítics cap a Madrid de cara al judici-farsa contra l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Un procés que, aleshores, encara no tenia data, però que és una farsa des del seu inici, i contravé fins i tot les mateixes normes de la façana democràtica amb què es disfressa l’estat espanyol. Un procés en què, darrere la pèrdua de la llibertat individual dels acusats i acusades, vindrà també la pèrdua de més llibertats col·lectives i més màniga ampla a la repressió.

El trasllat dels presos polítics també ha tornat a suposar una nova mostra de submissió del govern autonòmic. Aquell govern votat el 21-D per a fer la República ha fet entregar els presos de les mans de la seva policia. Fent això, aquest govern ha blanquejat la imatge de la guàrdia civil i ha evitat que aquest cos hagués de fer tot el trasllat i s’hagués d’enfrontar directament als manifestants. Per a fer això, no han dubtat a tornar a ordenar als mossos d’esquadra que carreguessin contra els manifestants independentistes. La intervenció s’ha saldat amb diversos ferits. Ja no és que no desobeeixin l’estat, sinó que hi col·laboren obertament. No esperem res d’aquest govern; ja no els demanem res.

Endavant OSAN volem agrair i donar suport a totes les persones que s’han mobilitzat i que han desafiat la repressió del govern autonòmic i la campanya d’intoxicacions i por dels darrers dos dies. El poble mobilitzat, organitzat i combatiu és ara l’única estructura a partir de la qual sostenir el torcebraç amb l’estat.

En aquest judici-farsa ens hi juguem molt: la llibertat de totes les persones represaliades -més de mil- durant l’1 d’octubre, posar dics a l’escalada autoritària de l’estat i evitar que ningú no signi cap rendició política ni cap pacte amb l’estat en nom de l’independentisme. Per a fer-ho, només ens queda la mobilització i l’autoorganització. És per això que fem una crida a preparar un inici de judici mogut als carrers de casa nostra, i que tothom que avui ha sentit profunda vergonya s’organitzi en aquelles estructures del moviment independentista que volen continuar plantant cara.

L’única alternativa a la repressió és exercir l’autodeterminació!

L’alternativa a la repressió és l’autodeterminació!

Ni sentències ni renúncies, els judicis i els pactes es tomben als carrers!

Pocs dies abans de l’inici del judici contra diverses preses i presos polítics catalans, Endavant OSAN ens volem reafirmar en la necessitat de convertir-lo en un nou camp de batalla per a la defensa del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Des de fa mesos, un conjunt d’agents polítics i socials estem treballant amb l’objectiu de mobilitzar el poble contra aquest judici-farsa. Davant la proximitat d’aquest dia, volem fer públiques una sèrie de reflexions.

La repressió no comença ni s’acaba amb les 9 persones preses ni amb el conjunt d’acusats d’aquesta vista. La repressió abasta cada vegada més persones, com vam poder constatar dies enrere al Gironès i l’Empordà. La repressió contra l’1 d’octubre ja ha afectat més d’un miler de persones, entre investigats, detinguts, empresonats i exiliats. La repressió ha superat el miler de persones ferides per l’acció policial. I aquest judici és un element clau en l’estratègia de l’estat per a destruir el moviment independentista i per a legitimar qualsevol repressió futura contra tot moviment que qüestioni algun dels pilars d’aquesta monarquia corrupta.

La repressió contra l’1 d’octubre és un fet de màxima gravetat, però no és un fet aïllat. Davant la creixent protesta política i social, l’estat no dubta a fer servir tot el seu aparell repressiu per a espantar la població i truncar qualsevol procés de canvi. Quan l’estat jutja drets bàsics i fonamentals, quan serveix els dictats econòmics de la UE i l’Ibex 35, quan la violència patriarcal és protegida pel sistema judicial, és perquè aquest estat és completament oposat a la democràcia. N’hi diuen democràcia i no ho és.

En aquest judici no es dirimeix la innocència o culpabilitat d’uns acusats pel delicte de rebel·lió. Qualsevol persona que vulgui exercir l’autodeterminació del nostre poble serà culpable davant la llei de l’estat. Que les acusacions siguin un muntatge escandalós no ens ha de fer perdre de vista que només amb la revolta serà possible trencar el mur antidemocràtic de l’estat.

Durant aquests últims temps hem repetit que ni la repressió pot ser l’excusa per a evitar la crítica política, ni la crítica política pot ser l’excusa per a inhibir-se de la mobilització antirepressiva. Per això ens mobilitzem per reclamar l’alliberament de persones que han format part de governs que han fet polítiques antisocials, a les quals ens hem oposat frontalment i, fins i tot, de qui hem patit sovint la repressió. I per això, també, diem que, si algú, des de l’espai sobiranista, pretén convertir el judici en una peça més d’una partida per a refer un escenari de pacte amb l’estat per a un nou repartiment del poder autonòmic, no dubtarem a denunciar-ho públicament.

És per això que fem una crida a mobilitzar-nos. A organitzar mobilitzacions des d’ara mateix. A participar en la jornada de lluita i en la vaga general del primer dia de judici. A mantenir l’estratègia de denúncia del caràcter antidemocràtic de l’estat durant les setmanes del judici.

Ni sentències ni renúncies, els judicis i els pactes es tomben als carrers!
L’alternativa a la repressió és l’autodeterminació!

Per la sobirania dels pobles, aturem el cop d’estat a Veneçuela!

Comunicat d’Endavant (OSAN) amb relació a l’intent de cop d’Estat a Veneçuela

Veneçuela viu l’enèsim intent de cop d’estat des que el projecte bolivarià va assolir el poder amb la victòria electoral de 1998 i l’ha revalidat a les urnes ininterrompudament al llarg de 20 anys.

Si l’intent de cop d’estat de 2002 es produïa en plena escalada bel·licista del trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar), aquest nou cop es produeix en ple auge de l’extrema dreta al continent americà (Trump, Bolsonaro, Duque). Que les operacions dures es facin en contextos de creixement de la dreta més dura no ens ha de fer perdre de vista, però, que tant l’esquerra capitalista com el liberalisme han treballat constantment, també, al servei de les multinacionals per la desestabilització del país caribeny.

Veneçuela és el país que té les principals reserves de petroli del món, però també és un país que fa 20 anys que està assajant un model polític que posa la sobirania del poble per damunt dels interessos de les multinacionals. El cop d’estat no té l’origen ni la motivació en la crisi econòmica que viu des de fa uns anys Veneçuela, sinó en l’intent sistemàtic de derrotar un model polític que posa en qüestió la manera com l’imperialisme americà i el capitalisme occidental exploten els pobles llatinoamericans.

Encara que els contextos siguin molt diferents, el fons de la qüestió als Països Catalans i a Veneçuela és el mateix: el dret a la sobirania política i econòmica d’un poble és un principi inalienable de qualsevol societat veritablement democràtica. Per això, els moviments llatinoamericans defensors de la sobirania popular han estat el principal suport internacional al procés català d’autodeterminació. I, per això, ni l’estat espanyol ni la Unió Europea no són cap democràcia.

El nacionalisme espanyol en ple, de Felipe González a VOX, passant per Ciutadans i el PP, ha donat suport actiu al colpisme. La defensa dels interessos de les multinacionals espanyoles -des de PRISA fins al Banco Santander- ha passat per sobre de la voluntat del poble veneçolà. En retorn, l’oposició veneçolana i les màfies que li donen suport s’han alineat en tot moment amb l’estat espanyol en contra dels drets i les reivindicacions tant dels pobles com de les classes populars que viuen sota aquest estat.

És per tot això que, als Països Catalans, totes aquelles persones que creiem que el futur polític i econòmic dels pobles l’han de decidir aquests mateixos pobles sense cap ingerència ni sense cap amenaça hem de fer front al cop d’estat contra el poble de Veneçuela. I la millor manera de fer-ho és plantant cara a aquells que des de casa nostra el patrocinen.

Defensem la sobirania del poble! Els Països Catalans amb Veneçuela

Comunicat de l’Esquerra Independentista i Ítaca, organització internacionalista dels Països Catalans

Ahir, 23 de gener de 2019, el poble de Veneçuela va patir un fort cop a la seva sobirania. Ahir, 23 de gener, el president del Parlament Juan Guaidó va donar un cop d’estat per autoproclamar-se president també del poder executiu, fet que deslegitima allò que el poble veneçolà va decidir i revalidar a les urnes: l’únic president és Nicolás Maduro.

L’Esquerra Independentista rebutgem aquesta violació de la sobirania del poble de Veneçuela i assenyalem com a principal responsable els Estats Units. Critiquem frontalment qualsevol ingerència externa en la vida política d’un poble lliure i sobirà, i animen a participar en totes les mobilitzacions que es convoquin d’ara endavant per donar suport explícit al legítim govern de Veneçuela.

Veneçuela se respeta!

Sobre la sobirania popular i legitimitat democràtica
El 20 de maig del 2018, Veneçuela va celebrar les eleccions presidencials en un context de tensió política, en què part de l’oposició va decidir cridar a l’abstenció i no presentar-se als comicis, amb l’objectiu de deslegitimar el procés electoral, tal com havien fet anteriorment. Va ser un context marcat, també, per la violència contra les institucions i les ingerències exteriors per part de Colòmbia, els Estats Units i la mateixa Unió Europea.

Malgrat aquest context, les eleccions es van comptar amb una participació total del 46,07% i un suport al President Maduro del 67,8% (el que representa un 31,7% del cens electoral total). Hi van participar 16 partits polítics i 3 van decidir no fer-ho pel fet de considerar il·legítim el procés electoral, malgrat que es va decidir avançar-lo a petició de la mateixa oposició.

Aquests comicis van ser monitorats per unes 150 persones, entre elles 14 comissions electorals de vuit països; dues missions tècniques electorals; 18 periodistes internacionals; un Europarlamentari, i una delegació tecnicoelectoral de la Central Electoral de Rússia.

El sistema electoral va ser el mateix que les eleccions parlamentàries del 2015 en què la Fundació Jimmy Carter va assegurar que era un sistema net i amb totes les garanties possibles, i en les que va resultar guanyadora l’oposició. Oposició que ara valora il·legítim el mateix sistema electoral i que ha trepitjat la sobirania del poble de Veneçuela. Cap dels candidats que va participar en el procés electoral va impugnar-ne els resultats.

Més enllà d’aquestes eleccions, a Veneçuela se n’han celebrat altres de locals en què els candidats de les organitzacions socialistes han sortit guanyadores, alhora que s’han continuat creant i reforçant Consejos Comunales com a espais de democràcia directa i participativa. Espais construïts des de la base que reforcen la sobirania popular i que fan avançar el projecte bolivarià.

Sobre les ingerències externes i els interessos geoestratègics i ideològics
Només 17 minuts després d’aquest atac a la democràcia, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer explícit el reconeixement a Juan Guaidó com a president interí. El van seguir els suports del Canadà, Colòmbia, l’Argentina, el Brasil i el president del Consell Europeu, Donald Tusk.

Aquesta ràpida reacció mostra de manera nítida la relació directa entre aquests estats, concretament els EUA, i l’oposició de dretes, que sempre ha gaudit del seu suport polític i econòmic. És una mostra més dels plans de la potència americana al continent, que ha incidit en els canvis a altres països: amb Sebastián Piñera a Xile, J.M. Santos a Colòmbia, Mauricio Macri a l’Argentina i, recentment, Jair Bolsonaro al Brasil. Un continent que queda en mans de l’extrema dreta aliada de l’espoli, l’imperialisme, el neoliberalisme i la repressió.

Així mateix, a l’estat espanyol, Partit Popular, Ciutadans i Vox van trigar pocs minuts a donar suport i demanar el reconeixement oficial i explícit a Juan Guaidó. Aquells mateixos partits que neguen els drets polítics i socials de tot un poble, que passen per sobre de la sobirania popular i la democràcia, donen suport a cops d’estat, tal com van fer el 2002 amb el fallit cop d’estat també a Veneçuela.

Aquests suports tenen una explicació geoestratègica clara: Veneçuela és el país amb més reserves de petroli al món i un aliat per als interessos a Llatinoamèrica de Rússia, país amb el qual negociava obrir una base militar al Carib aquest any, juntament, també, amb la Xina, que li va concedir un crèdit de 5.000 milions de dòlars al setembre per fer front a l’embargament econòmic i financer internacional en què es trobava.

La intenció de Donald Trump d’encaminar Veneçuela cap a un conflicte civil ens fa pensar en un altre model de Guerra Freda contra Rússia i la Xina i en una nova etapa internacional.

D’altra banda, Bolívia, Cuba, Urugay i Mèxic s’han posicionat clarament al costat de Maduro, ja que han previst, també, què pot significar aquesta amenaça per als respectius països i per al projecte polític de construcció d’alternatives al continent i al món.

En paraules de Pasqualina Curcio, Doctora en Ciències Polítiques per la Universitat Simón Bolívar:
“L’estratègia és clara, repetir mil vegades la mentida per convertir-la en veritat i destruir qualsevol alternativa que faci front a l’imperialisme.

Cal desmuntar la mentida. És il·legítim i constitueix un intent d’usurpació el fet que alguns sectors de l’oposició pretenguin sostenir-se en el suport de sectors estrangers provinents de governs imperialistes per poder exercir una autoritat que ni el poble ni la Constitució no els atorga.”

Repetim mil vegades aquestes veritats.

Detingut un militant d’Endavant per participar a la vaga del 8N

El 21 de gener de 2019, el nostre company Martí ha estat detingut pels mossos d’esquadra de paisà per no comparèixer a declarar davant del jutjat de Martorell, on va ser citat com a investigat qpel tall de l’autovia A2 a l’altura d’Abrera del 8 de novembre del 2017, dia de vaga general. Ha estat detingut, per tant, per una activitat totalment normal i legal, un dret fonamental establert en l’ordenament jurídic espanyol i internacional.

El cas d’en Martí és un dels centenars de casos repressius del darrer any. La gran operació repressiva desencadenada per l’estat espanyol contra els drets nacionals i socials del nostre país no apunta només a líders polítics i socials, com hi ha cert interès a fer creure, sinó que és un escarment contra la gent del carrer, contra el poble organitzat. Sense detencions ni actuacions policials, el degoteig constant de citacions i multes queda invisibilitzat a ulls de molta gent: la repressió aconsegueix el seu efecte sense cap cost per a la imatge de l’estat.

La decisió d’en Martí (i de tantes altres lluitadores que han pres aquest camí abans) de no anar a declarar és una acció valenta que obliga a fer visible la repressió de l’estat i, alhora, genera solidaritat i ens ajuda a elaborar una resposta col·lectiva.

La desobediència no és només un acte personal, sinó també un acte col·lectiu, i és, a més, l’eina que tenim per lluitar contra lleis i persecucions judicials injustes vers la mobilització popular i el procés cap a la independència.

Així mateix, volem tornar a alertar que la identificació del nostre company no es va produir in situ i que, per tant, podria respondre a altres canals judicials.

No oblidem tampoc que la situació repressiva que patim ens ve servida gràcies al paper hipòcrita i còmplice del conseller Buch (i de tot el «govern efectiu» que el sosté), al capdavant del Departament d’Interior i màxim responsable polític dels mossos d’esquadra.

Endavant (OSAN) volem enviar un missatge alt i clar: ni la criminalització dels mossos d’esquadra, clars col·laboracionistes de la repressió de l’estat ocupant, ni la persecució judicial, no aturaran la nostra determinació de defensar uns Països Catalans socialistes, feministes i independents. Per aquest motiu, no pensem col·laborar amb la suposada justícia de l’estat espanyol que ens vol callades i temoroses; al contrari, seguirem defensant amb dignitat i determinació els drets del poble treballador català i la seva llibertat.

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!

Ara fa 2 anys, amb motiu del dia internacional per l’alliberament LGBTI, editàvem un cartell on s’hi veien, dibuixades, la Moreneta i la Geperudeta besant-se. La tria de la imatge no era casual: l’església catòlica és una de les principals puntes de llança contra la llibertat sexual, a l’Estat espanyol i arreu. “Un cartell que és un cant a la vida, a la fraternitat i a la llibertat d’estimar com vulguem per sobre de normes morals inventades per homes. Sabíem que el cartell indignaria la jerarquia catòlica, perquè la llibertat que transmet la imatge del cartell deixa en evidència la foscor i l’odi que transmeten ells”, dèiem a principis de juny d’aquell 2016.

L’ofensiva patriarcal de l’església catòlica, de fet, no se cenyeix a l’atac contra les llibertats sexuals si no també a la defensa de la submissió de les dones com a objectes i no com a subjectes de ple dret. Com a mostra, un botó d’exemple: la persecució penal contra les feministes de Palma que van entrar a la catedral a reivindicar el dret al propi cos.

L’acció feminista de Mallorca va tenir lloc el febrer de 2014 i s’inseria en plena lluita contra la contrareforma del dret a l’avortament que volia impulsar el govern del PP amb l’aleshores ministre Ruiz Gallardón. Les feministes de Palma van ser condemnades, però el moviment feminista va guanyar en tombar la contrareforma.

“Sortim al carrer amb la plena consciència que els drets es conquereixen; que, potser, la igualtat formal, al nostre país, s’està guanyant gràcies a totes les lluites que ens han precedit, però sent conscients que la batalla tot just acaba de començar. Per la igualtat real, encara queda molt de camí i no podem deixar de dir ben alt que la nostra és una societat profundament travessada per les desigualtats de gènere i sexualitats dissidents”, afirmàvem al manifest d’aquell 28J.

Aquesta combinació d’Estat i església forma el tàndem repressiu contra les llibertats sexuals i personals a l’Estat espanyol. Com fa temps que denunciem: n’hi diuen democràcia i no ho és. Així, l’any 2016, poc després que publiquéssim el cartell, la resposta reaccionària de l’Església no es va fer esperar i el cardenal de València va convocar una missa multitudinària com a ‘desgreuge’. En paral·lel, els tentacles de l’Estat, l’extrema dreta, interposava una denúncia contra qui assenyalaven com a autor del cartell. De nou, la llibertat d’expressió rebia una amenaça directa per tal de censurar-la.

Tot plegat no és gratuït: l’ofensiva del règim del 78 no és només territorial -supressió de l’autonomia per limitar el dret a l’autodeterminació- o econòmica -intervenció dels comptes, preeminència del deute, retallades en drets i serveis socials-, si no també contra els drets i llibertats sexuals. I ho és, també, en una doble vessant: jurídica i institucional -denúncia, Església- i de carrer; és així com cal llegir les cada cop més constants agressions homòfobes que patim als Països Catalans.

Aquest cop, hem guanyat. I és una victòria triple: per la llibertat d’expressió, per les llibertats sexuals i contra el feixisme i l’ordre patriarcal que ens volen atemorir. Per això, no farem cap més pas enrere: no callarem ni demanarem permís per ser com som i expressar-nos-hi en consonància.

“Sortirem al carrer en tota la nostra diversitat, sabent-nos part de la classe treballadora i hereves d’una lluita contra totes les opressions que patim per voler viure les nostres vides dignament: en la lluita incansable per l’enderrocament del patriarcat capitalista, en la solidaritat i l’autodefensa per cada agressió que rebem com a persones LGTBI, en la ferma consciència que la construcció de la nostra identitat sexual és un exercici de plena autodeterminació, en la indestriabilitat de la lluita de classes amb la lluita per l’alliberament LGTBI, en l’ocupació de tots els espais que ens han sigut negats, en la determinació de saber que les nostres identitats són revolucionaries i dissidents, en la construcció d’un nou paradigma social inclusiu i divers per a totes les persones. Ens manifestarem en contra les opressions de l’Església i contra la Institució familiar obligatòria i defensem un model de convivència plural, perquè puguem decidir com volem que siguin les nostres famílies i per la creació de persones lliures.”

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!