Receptes fusterianes per a una llengua saludable

«Quan tracten d’inculcar-nos la sospita que la llengua és una “qüestió secundària” ens volen induir a creure que una de les llengües en col·lisió és essencialment subalterna: no “la” llengua ―la “qüestió”―, doncs, sinó, “una” llengua concreta». Fuster escrivia això l’any 1971, i, com moltes de les seves reflexions, és d’una vigència indiscutible. Aquesta consideració de la llengua, en el cas del català, és un dels grans mals que en compromet el futur: en el millor dels casos, quan se la considera una qüestió secundària, deslligada d’altres temes «polítics» de primer ordre ―i, en conseqüència, amb uns drets que n’emanen i que, sovint, són concebuts amb un rang d’inferioritat respecte a altres drets considerats preeminents―, o, fins i tot, quan se la defineix com un mer vehicle que facilita la comunicació entre persones, buidada de qualsevol funció social, com serien la integració i cohesió d’una comunitat.

Però tornem a Fuster. De l’assagista i poeta de Sueca se n’han escrit un grapat d’articles, ressenyes i obres, i ha estat protagonista d’homenatges, presentacions, xerrades i taules rodones; especialment enguany, que commemorem 100 anys del seu naixement i 30 de la seva mort. Se n’ha destacat, especialment, la seva vasta contribució a la concepció del projecte dels Països Catalans com una realitat dinàmica i en construcció, un projecte de passat i present, però, sobretot, de futur, en el qual la llengua constitueix un element fonamental.

Són força compartides i conegudes les seves anàlisis pel que fa a l’ús de la llengua i les consideracions sobre l’estatus que hauria d’adoptar arreu del territori que conforma el domini lingüístic. Afirmava que, per poder sobreviure, la llengua catalana havia de ser entesa i parlada per tothom a tot arreu i sempre. Aquí és on assenyalava la trampa del bilingüisme, que és clarament perceptible en la interferència quotidiana d’una altra llengua, hegemònica «per raons de classe, de prepotència administrativa».

Aquesta prepotència es fa evident dia rere dia amb els atacs i les amenaces constants que rep el català a tot el territori ―que omplen reculls i llistats de casos de denúncia―, i també amb la manca d’estructures, compartides arreu dels Països Catalans, cabdals per a l’aprenentatge i la propagació de la llengua: l’escola, el cine, la ràdio i els diaris. No hem tingut ni tenim una escola per a tot el territori, o uns diaris que arribin d’una punta a l’altra, i ni el cinema ni la ràdio no han tingut una funció uniformadora. Fuster ja apuntava a aquestes mancances com a causes de la situació de relegació que patia la llengua catalana, en gran mesura.

També va contribuir a desmuntar el mite que el català és una llengua de la burgesia: és el castellà l’idioma que compta amb un estat al darrere, amb tot un entramat de dominació centralista i amb estructura d’assimilació lingüística i cultural i, en definitiva, ideològica. Això, de fet, explica el mimetisme existent de les classes populars respecte a les elits i també l’espanyolisme lingüístic que s’imposa per autoodi, que aquest país ha patit i pateix de manera desacomplexada.

La recepta per recuperar la llengua a la vida col·lectiva, i intrínsecament lligada a la unitat del país, dels Països, no és senzilla ni ràpida. D’entrada, Fuster ja reclamava la necessitat de solucions polítiques, que han de recollir les reclamacions de les classes populars: catalanoparlants i neoparlants units sota una mateixa concepció nacional. Convé recordar-ho i insistir-hi de manera recurrent, perquè, més enllà de generar i reforçar la consciència lingüística, i de la tasca lloable i valenta de docents, entitats, col·lectius i organitzacions, la defensa de la llengua no pot quedar en mans del voluntarisme. No pertoca ara aquí fer una proposta exhaustiva d’aquestes «solucions polítiques», que alguns experts en la matèria ja han exposat ben encertadament els darrers temps, però sí que cal insistir en la responsabilitat indefugible que tenen els qui governen a l’hora de salvaguardar la llengua dels atacs en l’àmbit públic, i de posar totes les eines a l’abast per garantir l’aprenentatge del català a totes les esferes, i especialment allà on manquen més recursos o en entorns on hi ha més dificultats d’accés. I això s’ha de fer, si cal, desobeint lleis i sentències.

Així doncs, fem que les paraules del mestre de Sueca prenguin un sentit pràctic i no omplin només díptics, pancartes i discursos: «Una llengua com la nostra, afligida per una depauperació secular i per l’hostilitat oficia d’uns règims centralistes, només pot salvar-se a través d’un intent dignificador radicalment assumit per la societat. I en això no podem fer concessions».

Queralt Badia, correctora i assessora lingüística, militant d’Endavant Horta-Guinardó. Article publicat a Frontissa.

A foc contra el capital, encenem la flama per la llengua

Butlletí andreuenc n. 06 (2a època) – Juny 2022

A foc contra el capital, encenem la flama per la llengua

Aquest mes de juny, a part de la falç, hem tingut el cor en un puny: per les nostres veïnes amb la vida en risc per tenir un sostre, per les nostres companyes represaliades, per les persones migrades assassinades a les fronteres de l’Europa fortalesa. I tanquem el puny ben fort per lluitar contra aquestes i totes les violències del sistema capitalista als Països Catalans.

Hem començat i acabat el mes concentrant-nos per denunciar assassinats capitalistes disfressats de desgràcies personals o tragèdies inevitables. Als nostres carrers, denunciàvem que un suïcidi previ a un desnonament és un assassinat immobiliari. I a Barcelona, ens mobilitzàvem per denunciar que l’Estat espanyol i la Unió Europea són tan responsables com l’Estat marroquí de l’assassinat de desenes de persones i les pallisses contra d’altres centenars més. L’Europa fortalesa és una estructura criminal i assassina al servei del capital, amb l’OTAN com a braç armat. Precisament, per entendre “L’alliberament nacional davant l’ofensiva capitalista”, amb les companyes d’Endavant Barcelonès vam organitzar una xerrada entre el camarada Arnau Carné, d’Ítaca, i el marxista abertzale basc Iñaki Gil de San Vicente. Tot això, sense perdre de vista com ens afectaran les recents eleccions a l’Estat que ocupa i domina el nord del nostre país.

Per enfortir i estendre la consciència de classe, a principis de mes vam assistir a l’XI Congrés de la COS, el sindicat referent de l’Esquerra Independentista. També als llocs de feina ens cal organitzar-nos i sindicar-nos i desplegar lluites per evidenciar el conflicte de classe que patim.

I perquè on hi ha lluita, hi ha repressió, i on hi ha repressió, hi ha solidaritat, aquest mes de juny, l’Esquerra Independentista vam presentar la Marató Antirepressiva. Tothom hem d’aportar-hi perquè ens toca a tothom! Sense anar més lluny, a la nostra assemblea, un company ha rebut una multa de l’Ajuntament per concentrar-se donant suport a una okupació, mentre que l’Agència Tributària de Catalunya l’embargarà 720€ per una identificació ja prescrita a Meridiana Resisteix. Malgrat tot, hi ha notícies de celebració: les quatre companyes i camarades d’Endavant encausades pel cas del Holi Festival van sortir del judici com hi havien entrat: amb el cap ben alt, la dignitat per bandera i lliures, perquè les van absoldre allà mateix! Victòria antifeixista!

El judici va tenir lloc enmig d’un gran desplegament a Sant Andreu en la defensa de la nostra llengua. Així, el 19 de juny fèiem l’acte final de la campanya Per Sant Jordi, #LlegimEnCatalà; consulta si te n’ha tocat cap premi! El dia 22, el Casal acollia un altre club de lectura sobre Joan Fuster; aquest cop, Escrits de combat. A l’endemà, el mateix Casal celebrava la revetlla del 24 de juny, Diada nacional dels Països Catalans. Un Casal, per cert, que ha estat d’enhorabona: a principis de mes, el projecte del Noi Baliarda va celebrar el seu aniversari: per 9 anys i molts més! I enmig de tot plegat, encara vam tenir temps d’escriure sobre parets i fulls en blanc: en defensa de la nostra llengua i a l’entorn del primer club de lectura del Casal, Nosaltres, els valencians.

Finalment, el mes l’acabàvem, com no podia ser de cap altra manera, lluitant pels drets de tothom, en favor de l’alliberament LGBTI, perquè “Només la garantia de les necessitats materials de la classe treballadora pot permetre un combat real contra la LGBTI-fòbia: la garantia del dret a la salut, al treball, a l’habitatge i l’educació“. Assistíem a la manifestació històrica de Barcelona, a l’acte de la Crida LGBTI i ho imprimíem als carrers de Sant Andreu. Perquè orgull és lluitar!

I és que qui lluita, pot guanyar: hem tombat els JJOO d’Hivern 2030! Enhorabona, companyes!

Així mateix, volem recordar que la violència masclista va matar una dona a Alzira. Aquests assassinats augmenten les víctimes d’aquesta xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Juny 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Immersió lingüística, conflicte i resposta popular davant els cops dels tribunals

La immersió lingüística al Principat viu l’enèsima batalla entre sentències i reformes de llei, retallant drets col·lectius i mostrant una vegada més els límits de l’autonomisme. Per articular una resposta, cal entendre el conflicte lingüístic i social dels tribunals i els governs com un conflicte de l’estat contra el poble català.

Si anem uns anys enrere i preguntem per la immersió lingüística, estarem tots d’acord que és un consens i el model d’escola és d’èxit. Potser alguna veu, amb encert, alertaria d’algunes febleses. I bé, tots no estaríem d’acord: hi ha determinats grups als quals no agrada que es parli català, que són els que no els agrada que es parli. També hi hauria altres veus que preferirien un model diferent, en què la llengua catalana no en fos la base principal; és pel joc d’aquests que s’escolta més als qui volen negar la llengua i per aquests que, avui, el català fa un pas enrere. Perquè n’hi ha uns altres que ara abaixen el cap.

En altres ocasions ja hem dit cap on ens condueix apostar per la igualtat lingüística quan no hi ha una realitat igualitària en l’ús, el coneixement i l’estatus de les llengües en contacte, les dominants i el català -tenint present que als Països Catalans se’n parlen més de tres-centes. Aquesta visió porta a consolidar el procés de substitució lingüística, amb la conseqüent assimilació del català, que, en els millors dels casos, queda com un element folklòric i no com el que és: l’eix vertebrador d’una comunitat històrica amb el potencial de ser la llengua de cohesió i integració per a tots, i fer de pont entre altres llengües i cultures.

Cal entendre l’ofensiva espanyolista contra el català com una dinàmica nacional. No és un fet concret i aïllat: s’aplica de diferents maneres, però respon a una mateixa lògica de disciplinament. No cal mirar gaire enrere. Trobem una dinàmica judicial constant en què es busca augmentar l’ús del castellà i disminuir les competències i drets lingüístics de les comunitats autònomes en matèria educativa allà on hi ha més d’una llengua oficial.

En aquesta situació és on s’emmarca la resolució del TSJC: imposar el 25% com a mínim per a cada llengua, des del criteri judicial i no pedagògic. Res de nou. Abans de l’aprovació de la Llei del Plurilingüisme també via tribunals; s’havien tombat les primeres propostes, i ara la cosa està en percentatges de llengües i autonomia de centres. Es fa retrocedir el català a l’escola amb la mateixa estratègia: ho imposa un tribunal, la dreta genera el marc ideològic propici i ho apliquen els governs autonòmics. La dinàmica és nacional i centralista, i respon a uns interessos concrets. No contraposar-ho és amagar el cap sota l’ala.

Introduir el castellà com a llengua vehicular vol dir trencar amb l’ús central del català. El canvi que suposa la sentència és dins el marc legislatiu i polític, així com de la capacitat d’acció de la normalització del català. Hi ha qui diu que la sentència no diu res de nou i que la realitat als centres ja és així. No. És un canvi jurídic estructural amb un ordenament d’execució. Ras i curt, una imposició directa d’un canvi perquè «els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials.»

És més, introduir el castellà com a llengua vehicular amb una mínim del 25% obre les portes a fer que tingui encara més presència i, sobretot, minoritza el català. Això és el que la proposta de llei d’usos lingüístics acordada per ERC, Junts, PSC i els comuns no evita. Sota declaracions de ser un gran acord i de consens s’amaguen alguns detalls. No té el suport de la comunitat educativa, les principals organitzacions de docents i estudiants des de la plataforma Pública i en Català han mostrat el seu rebuig. Tampoc té el suport Plataforma per la Llengua o la CAL. Més, la portaveu del PSC ha exposat que introduir el castellà com a llengua curricular garanteix que es compleixi la sentència, condició necessària perquè signessin l’acord, i que no serà tractat com a llengua estrangera, per tant, a efectes pràctics, serà vehicular. A banda, el fet que sigui en els projectes educatius de cada centre on es fixaran els usos lingüístics genera una diferenciació que no respon a una política educativa conjunta i facilitarà la segregació per raó de llengua. L’autonomia de centres no tanca la porta a l’aplicació del 25% i, sobretot, no és una reforma que defensi i protegeixi el català en tota la qüestió, sinó que busca esquivar l’embat que des de l’estat es cuina a foc lent i insistentment. Fugir d’estudi.

Tornant a la sentència, el compliment anirà a càrrec de l’estat espanyol, a través de l’alta inspecció educativa, des de Madrid, no fos cas que algú parlés més català del compte. La portaveu del gobierno ha estat clara quan ha dit que «les sentències s’han de complir.»  I des de la conselleria d’Educació també, tot i manifestar que la seva prioritat és protegir la direcció, s’acaba enviant instruccions per complir la sentència i que el castellà sigui llengua curricular i educatiu en el projecte educatiu, la responsabilitat del qual recaurà en la conselleria com dicta el decret llei aprovat dilluns. Però no es protegeix a cap docent per continuar defensant el model d’escola en català. En comptes d’assumir políticament la responsabilitat, el conseller d’Ensenyament el que fa és evadir-la sense cap mena d’oposició a la sentència: s’accepta, es converteix en llei i s’envien instruccions per acatar-la. On queda la protecció dels docents i directius? Qui no accepti la imposició queda desprotegit. La retòrica de les exigències són paraules buides, no es consuma l’acte i de facto la partida de la defensa de la llengua es busca jugar sobre un tauler sense jugadors. 

Els plantejaments de “consens” han volgut sempre reduir tot element conflictiu, afirmant que només des de la despolitització de la llengua es poden unir els marcs de convivència, o que judicialitzant-la no es podrà explicar la importància i els avantatges de la centralitat del català. Abans ja hem situat les coordenades de l’embat. No és una mesura arbitrària i desintencionada, sinó que té un recorregut i està lligada a altres resolucions judicials amb una voluntat assimiladora. El conflicte lingüístic té una explicació política i social associada al caràcter de la llengua dominant, la de l’estat. Respon a unes polítiques centralistes, i un dels objectius és l’homogeneïtzació de la llengua i la cultura nacional a tot el territori sota el seu domini; tot, en el marc d’un mercat capitalista a escala global, per mantenir el control productiu i ideològic de la població. La resposta no ha de ser la judicialització de la llengua: cal assenyalar que el conflicte no és entre tribunals i governs, sinó entre l’estat i el poble.

Si el marc de confrontació parteix del pactisme i les limitacions del govern autonòmic, estem abocats a l’abisme. És el terreny de joc de l’estat, les seves normes per executar el seu poder. Les respostes, iniciatives i declaracions al voltant de tota aquesta qüestió evidencien que no hi ha una sobirania per poder desenvolupar estratègies i canvis estructurals enfocats a caminar cap a la normalització del català i també de les altres llengües minoritzades. No hi ha escletxes, no hi ha competències, i per cada victòria aconseguida, una sentència acaba fent retrocedir posicions. Mentrestant, l’extrema dreta encapçalada per VOX continua aprofitant tota oportunitat per imposar-se més. Si continuem operant des dels límits de l’autonomisme, el resultat és la imposició i l’assimilació. La disputa als tribunals a partir de decrets, reformes i lleis no aborda el problema, que rau en les competències autonòmiques i la manca de sobirania pròpia.

A poc a poc s’observa com es va acceptant el domini cultural i nacional espanyol i la posició de subjugació del poble català, cada vegada més lluny dels consensos socials provinents de la lluita antifranquista en favor de la llengua des de la reivindicació de la seva centralitat en la comunitat catalana i com a element de cohesió de la societat. Tornar a aquestes coordenades passa per la mobilització i la desobediència col·lectiva, pel contrapoder popular.

Tot i la necessitat, urgent, de revisar la política lingüística a través del Pacte Nacional per la Llengua, sense una sobirania pròpia tot pot quedar en paper mullat. Com hem dit més amunt, mentre el Pacte es mogui en els límits de l’autonomisme, cada cop més restringits, pot acabar esdevenint un pegat necessari, però insuficient. No només calen mesures estructurals en matèria lingüística, sinó que cal trencar amb els límits actuals si volem desenvolupar-les i això comporta la desobediència i la independència. Perquè les polítiques públiques sobre el paper de les llengües responen al poder, centralista, de l’estat i sota aquest marc no hi ha possibilitat d’avançar.

Els atacs lingüístics no s’han d’entendre des de la qüestió de drets individuals: això va de drets col·lectius. El paper social de la llengua és el de la cohesió i la integració, de generar i articular una comunitat. Va més enllà dels centres educatius, de la comunitat de docents i alumnes; ens afecta i interpel·la al conjunt de la societat. Per tant, el marc per a la defensa de la llengua és obligatòriament col·lectiu, i comença per no sotmetre’s a les imposicions i desobeir. Mantenir-nos en el possibilisme governamental té un recorregut exhaurit. Avui com ahir, la defensa del català recau en les classes populars, veiem com la classe dirigent vetlla només pels interessos de la burgesia dominant i que respon a una lògica regional i provinciana. Per això, pretendre fer els canvis necessaris des del règim autonòmic ens és insuficient com a classe i com a poble.

Les eines col·lectives són l’organització, la mobilització i la lluita per avançar. Situem en el poder de la resposta popular la capacitat de transformar la societat i aplicar amb èxit les mesures necessàries perquè el català sigui la llengua vehicular i recuperi els seus àmbits d’ús. Aturar-ho tot, recuperar els grups de defensa de la llengua, fer caixes de resistència… No demanar ni exigir canvis: provocar-los. Precisament amb respostes així s’és capaç de generar transformacions de matriu estructurals en l’organització social que permetin avançar cap a la restauració de les llengües, cap a la normalització. L’encadenament de les militants del SEPC a la delegació del govern espanyol, l’ocupació de la Universitat Pompeu Fabra d’aquesta setmana, les concentracions de rebuig a les places d’arreu del país dels darrers dies contra la sentència i la proposta de llei de la Generalitat i l’organització en plataformes locals de defensa de la llengua o la crida de la COS amb el suport d’Alerta Solidària per organitzar-se a tots els centres educatius són una primera passa per articular la desobediència col·lectiva i apostar per la força d’una vaga, com la de les Illes Balears del 2013, per aturar els intents d’espanyolització i reafirmar el paper del català a l’escola. Tenim la tasca d’aprofundir dins i fora de les institucions en les contradiccions del paper del govern i oposar-nos, no garantir la pau social acatant renúncies que condueixen a la nostra desaparició com a poble. I l’objectiu final és clar: la ruptura amb l’estat a través de l’autodeterminació.

La immersió lingüística no és només un model pedagògic. És un model inclusiu per trencar amb les diferències per origen de procedència i garantir l’aprenentatge en totes les llengües. Per això, la vigència avui d’una escola pública per a tothom, de qualitat i en català és i ha de ser inqüestionable com una de les pedres angulars de la societat. Només així garantim la cohesió i evitem la segregació, al mateix temps que afavorim el coneixement i ús del català en el seu propi territori. Cal plantar-se i fer una aposta que no només blindi la immersió, sinó que l’actualitzi i la faci avançar, que en millori la implementació. I cal també anar més enllà de l’ensenyament.

Ara la sentència afecta la immersió lingüística al Principat, però l’ofensiva és simultània a tots els territoris dels Països Catalans. Per tant, si volem salvar-la a tots els nivells i territoris, generar una dinàmica nacional de defensa de la llengua és imprescindible. Perquè un atac a la llengua en un dels seus territoris és un atac al conjunt de la nació, i ja són massa anys que ens hem deixat governar i regir per la separació entre autonomies, províncies i països. Ara, més que mai, la defensa de la llengua ha d’implicar la unitat del poble: per la resposta popular, la desobediència i l’autodeterminació.

Article d’opinió deRoger Campdelacreu i Sibina (fisioterapeuta, estudiant de filologia catalana, Endavant Vallès Oriental), militants del grup nacional de Llengua d’Endavant (OSAN), publicat a Catarsi Magazine.

Visita la pàgina principal de la campanya nacional Als Països Catalans, en català!

Nosaltres, els lectors andreuencs

Aquesta primavera, el Noi Baliarda ens va obrir les portes de ca seva per a llegir, comentar i compartir una de les obres magnes del savi de Sueca, Nosaltres, els valencians. Repartides en dues sessions, per a poder aprofundir més tranquil·lament en aquesta obra, la casualitat va fer que la segona d’elles tingués lloc just un dia abans que es complissin 60 anys de la publicació de l’obra, el 12 de maig de 1962. No debades, el llibre va ser l’opera prima de l’editorial que hi naixia: Edicions 62.

Ens ho vam fer venir bé perquè l’espai fos amable, còmode i fàcilment agradable per a tothom. Al cap i a la fi, ningú no neix ensenyat i si ens trobàvem era, precisament, per a compartir i aprendre. En aquest sentit, tot i tenir un guió que analitzava amb profunditat l’obra a través de preguntes ben encertades, les primeres intervencions les vam destinar a coses prou més prosaiques: si havíem llegit Fuster abans, i què ens havia semblat —tant en l’obra en qüestió com en d’altres. La coincidència va ser doble: d’una banda, les lectures anteriors de Fuster havien estat escasses o nul·les, entre les assistents. De l’altra, compartíem la senzillesa i manera planera amb què el savi de Sueca escrivia, de la qual en resultava una lectura ben fàcil i agradable. I això, sense anar en detriment de la qualitat o profunditat del contingut que escrivia.

Entrant en matèria, vam reconèixer que el llibre ens havia descobert tot de coses que desconeixíem i que maleíem no haver conegut o après abans. Destacàvem l’enorme centralitat de València en l’edat mitjana, que es reflectia, per exemple, en el nombre d’autors catalans d’aquella època. Així mateix, també ens adonàvem de la centralitat del País Valencià en la construcció nacional dels Països Catalans.

Fèiem un salt del llibre a les darreries de la vida de Fuster per ubicar-nos en la batalla de València, l’envestida feixista de l’Estat i els seus tentacles que, durant els anys de la suposada transició, van comportar centenars d’agressions —físiques contra persones, culturals contra llengua i identitat, repressives, etc.— al País Valencià. El recompte d’aquells atacs inclouen des dels intents d’aniquilació cultural fins a l’assassinat de Guillem Agulló, passant per les bombes contra la casa del mateix Fuster.

Resseguint el fil que el savi de Sueca proposa al llibre, vam constatar la importància del model productiu —fet ineludible des d’una anàlisi marxista— en la configuració social i nacional del País Valencià. Així, també, veiem les contraposicions entre la proposta blasquista, de matriu castellana, i la del republicanisme valencià, que només es pot entendre dins d’uns Països Catalans conseqüents. Veiem com aquell republicanisme que cada cop tira més cap a l’espanyolisme és cada cop també més reaccionari en allò social.

És així també com veiem un cert autoodi i acomplexament en certs autors de la Renaixença valenciana que, a diferència de la catalana, fan només la poesia en català però la literatura en castellà. Ja aleshores veiem aquest error de pensar-se que només es fa política quan és en català quan, triïs la llengua que triïs, n’estàs fent. És aquest provincianisme i sucursalisme al qual Fuster atribueix curtesa de mires i no estar autocentrat. En aquest sentit, les desigualtats en els sentiments d’identificació provincial respecte de la qüestió nacional són també extrapolables a la qüestió de llengua.

Vam concloure, com es diu, que no es pot obviar l’anàlisi de Fuster: o hi vas en contra o t’hi sumes. Nosaltres hi volem seguir aprofundint i és per això que el proper club de lectura girarà al voltant dels seus Escrits de combat. T’hi esperem!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

 

D’un roig encès, per tots els nostres drets

Butlletí andreuenc n. 05 (2a època) – Maig 2022

D’un roig encès, per tots els nostres drets

Per solidaritat amb companyes antifeixistes. Per defensar la nostra terra. Per protegir i compartir la nostra llengua. Per tenir un sostre. I pels nostres drets laborals, clar. Aquest mes de maig, de cada dia n’hem fet de lluita un raig.

El mes començava denunciant l’essència del sistema capitalista: els seus beneficis són la nostra misèria. Aprofitàvem el Dia Internacional dels i les Treballadores per denunciar que l’encariment continuat de la vida està significant enormes beneficis per les grans empreses, mentre a la classe treballadora cada vegada ens costa més arribar a final de mes. Hem de prendre el poder!

Una setmana després, acompanyàvem en Baliarda a una nova excursió del Casal; aquest cop, vam fer cim al Turó de l’Home i Les Agudes! I ho fem perquè sabem que qui estima la terra, no la destrueix. Per això, una setmana després, ens desplaçàvem fins a Puigcerdà per participar a una manifestació històrica, la més gran que s’han fet al Pirineu. Amb les companyes del territori cridàvem que No als Jocs Olímpics d’hivern perquè volem un Pirineu viu!

Entremig de les mobilitzacions i les sortides, també vam trobar temps per a la lectura i el debat. Així, vam participar de la segona sessió del Club de lectura que organitzava en Baliarda al voltant de Nosaltres, els valencians, i al primer de la Comissió Civica del Centenari Joan Fuster. De fet, no només llegíem i parlàvem sinó que també escrivíem: el Cap a peus ens publicava el segon article sobre la figura de Joan Fuster. I encara uns dies després vam canviar la ploma pel pinzell per a poder immortalitzar la figura de Fuster a les parets del nostre poble: en el marc de les Festes de Primavera, vam pintar un mural amb motiu del centenari de Joan Fuster. I recordant que «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!».

Parlant de llengua, mai més ben dit, aquest mes de maig vam haver de tornar a sortir al carrer a defensar la nostra llengua. Davant de l’ofensiva espanyolista i la inhibició de les institucions, defensem l’escola pública, de qualitat i en català per a tothom. Perquè només així podrem garantir la cohesió social de tot el nostre poble, perquè només així garantim drets per a tothom i evitem la segregació social i l’aniquilació cultural. Ho vam denunciar a diferents escoles del poble. Organitzem-nos i defensem la llengua!

Precisament, l’organització per a defensar i exercir els nostres drets és la clau de volta a tot arreu; i també, clar, en l’accés a un habitatge digne. A mitjans de mes vam ser presents a peu de conflicte per evitar un desnonament a les mans de Càritas: els gossos repressors, com sempre, van actuar com a fidels lacais del capital i el van executar. Però clar que els que ens governen, ens empobreixen i ens desnonen ho tinguin clar: la classe treballadora sabem que hem d’organitzar-nos per prendre el poder i que els quedi clar que així ho farem!

En defensa dels nostres drets, contra la repressió i contra el feixisme, vam acabar el mes mostrant la solidaritat amb les nostres companyes encausades per manifestar-se contra el sindicat policíac feixista Jusapol. I hi serem els cops que faci falta, perquè la lluita antifeixista és prioritària, perquè la solidaritat és imprescindible i perquè a les nostres quatre companyes no les deixarem mai soles ni un moment. I parlant de companyes: benvinguda a les de les Corts!

Així mateix, volem recordar que la violència masclista continua matant: aquest mes, com a mínim, hi ha hagut un feminicidi a Barcelona i de dues dones de Terrassa. Aquests assassinats augmenten les víctimes d’aquesta xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Maig 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Llengua, classe, Països Catalans

Butlletí andreuenc n. 04 (2a època) – Abril 2022

Llengua, classe, Països Catalans

Deia Joan Fuster que “la nostra llengua és la nostra pàtria”. I afirmava, també, que “el ‘conflicte lingüístic’ és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no?”. I aquest mes d’abril, prou que ens hi hem esmerçat en aquest context.

Ja el dissabte 2, tornàvem a sortir als carrers de Barcelona en defensa de la nostra llengua. I com que l’atac és nacional, les manifestacions també ho foren: València, Palma i Perpinyà també acolliren sengles mobilitzacions. Amb aquesta ofensiva en contra del català, durant el mes d’abril desplegaríem diferents accions en defensa de la nostra llengua i de l’extensió del seu ús social. Així, després de l’èxit de la campanya ‘Per Nadal, #LlegimEnCatalà’, repetíem la iniciativa emmarcada al voltant de la diada del llibre, el 23 d’abril. Justament, en aquesta data de reivindicació de la llengua, vam sortir als carrers tant de Sant Andreu com de Barcelona. I, com no podia ser d’altra manera, la nostra reivindicació literària era eminentment política.

La parada de Sant Andreu era del Casal, que va començar el mes havent d’ajornar l’excursió prevista per al diumenge 3 d’abril, degut al mal temps. La nova data és el diumenge 8 de maig, encara sou a temps d’anar-hi! I aquesta és només una de les iniciatives que estan sorgint al voltant del Casal. Justament, parlant de llengua i Països Catalans, i del savi de Sueca que obre aquest butlletí, el Baliarda va iniciar un club de lectura que vol estendre’s més enllà de l’Any Fuster. Estigueu-ne al cas!

I és que, parlant de Fuster i Països Catalans, una data ineludible del mes d’abril és la commemoració de la Diada del País Valencià, que enguany celebrarem amb dues jornades. Així, el passat dilluns 25 d’abril, València va ser el centre de les mobilitzacions i reivindicacions. D’aquí a pocs dies, el dissabte 7 de maig, Castelló de la Plana li’n prendrà el relleu a l’hora de reivindicar unitat i lluita com a classe i com a poble!

En defensa de la classe, precisament, vam encarar la recta final del mes. Així, d’una banda, vam fer agitació al centre comercial la Maquinista, un dels màxims exponents del capitalisme que vivim als Països Catalans del segle XXI. D’una banda, les treballadores hi són amb condicions de temporalitat, precarietat i vulneració de drets en la seva majoria. De l’altra, es fomenta un consum absurd, superflu i infinit per tal que fem girar la roda del capitalisme, tant com a treballadores com com a consumidores. Nosaltres ho tenim clar: la nostra vida no és un negoci! Per això, també, fem una crida a afiliar-se a la COS, el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans: sindicar-se és defensar-se! Així mateix, també hi vam repartir fulletons per socialitzar la idea que que cal treballar menys, treballar totes i repartir la riquesa.

Amb la vista posada al 1r de maig, Dia Internacional de la Classe Treballadora, vam voler dur també l’explicació de motius per sortir al carrer al poble. L’Esquerra Independentista fem una crida a la nostra classe, a les treballadores, a organitzar-nos i a prendre el poder! Així, amb les companyes d’Arran Sant Andreu vam organitzar una xerrada per entendre què és l’explotació laboral, què és la precarietat i com ens afecta als Països Catalans. I és que la síntesi és clara: els seus beneficis, la nostra misèria.

Tal com diu el manifest de l’Esquerra Independentista, “cridem a la unitat, organització i mobilització de la classe treballadora i les seves organitzacions entorn a unes reivindicacions urgents que orientin cap a un procés de transformació que garanteixi una vida digna de la classe treballadora dels Països Catalans”. Així mateix, volem recordar que la violència masclista continua matant: aquest mes han sigut 5 les víctimes d’aquesta xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Abril 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Un fuster de mots i mons

Ja és mala sort, tu. Al primer article d’aquesta sèrie citàvem l’IES Joan Fuster i ara ja ens n’han canviat el nom. Justament l’any que en commemorem el centenari del naixement, Fuster perd un institut al seu nom. I si bé els motius són ben diferents i aquí no venen al cas, sí que ens van bé per encarar el tema que ens ocupa: la llengua, la nostra i de Fuster, que volien i volen esborrar.

Ens trobem en plena ofensiva de l’Estat espanyol contra el català. I això ens afecta tant a Sant Andreu com a Sueca, perquè és una ofensiva contra la llengua arreu dels Països Catalans. Al nord de l’Albera, és l’Estat francès qui fa anys que s’encarrega d’intentar erradicar-la, de fer-la prescindible; Fuster tenia clar aquests dos nacionalismes imperialistes.

«Quan tracten d’inculcar-nos la sospita que la llengua és una “qüestió secundària”, ens volen induir a creure que una de les llengües en col·lisió és essencialment subalterna: no “la llengua” —la “qüestió”—, doncs, sinó “una” llengua concreta. I qui assegura que tant se val l’una com l’altra, només intenta convèncer-nos que l’una no val tant com l’altra, i que, per consegüent, “tant se val” si l’abandonem. L’argúcia té tot l’aire d’una invitació a abandonar-la, o pretén de justificar l’abandó consumat. Tampoc no és insòlit d’ensopegar-hi amb algun antropoide més sincer, que predica l’objectiva inferioritat d’un idioma respecte a l’altre.»

La persecució contra la llengua no és casual: remet a la composició social dels Països Catalans. Ras i curt, a l’opressió espanyolista i francesista que patim, i que té, clar, aquest component d’aniquilació lingüística i cultural. «el “conflicte lingüístic” és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no? Al País Valencià, el desgavell, o la malícia, ve de l’època dels Trastàmara, prou abans de les Germanies». I afegeix el savi de Sueca que «entre els valencians, “el problema de la llengua és un epifenomen de la lluita de classes”».

Així, Fuster tenia clar que era una fal·làcia que el català fos llengua de la burgesia; són el castellà i el francès els que compten amb una estructura de dominació estatal capitalista al darrere. Per això, el conflicte lingüístic i les ofensives espanyolista i francesista contra el català demanen solucions polítiques. «La competència amb la llengua dominant no pot sostenir-se a través dels mitjans familiars, privats i generalment pobres que van ser útils fa 100 anys. El nostre món és tot un altre». Vaja, que la CCMA hauria de posar-se les piles.

En aquest mateix sentit, el suecà afirmava que l’immigrant de les classes subalternes no oposa gaire resistència a acceptar el català, sinó que són els immigrants petitburgesos o burgesos, la fauna burocràtica i acadèmica, els que s’irriten davant del fet idiomàtic català. Així, el futur de la llengua és a les nostres mans: la dels catalanoparlants i dels neoparlants que s’uneixin sota una mateixa concepció nacional. El català ens ha de reunir a les classes populars sota totes les reclamacions òbvies.

Endavant afirmem que hem de compartir la llengua i unir la classe, perquè el català és l’única manera de garantir la cohesió social. I perquè si bé la defensa del català ha d’anar més enllà de ser independentista —perquè ha de ser llengua de país—, la lluita per la llengua és també lluita per la independència. Fuster ho sintetitzava així: «La nostra pàtria és la nostra llengua».

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Els Països Catalans ara: vigència del pensament polític de Joan Fuster

Seminari de formació organitzat per Endavant OSAN i Tanyada, en el marc del centenari del naixement de Joan Fuster, celebrat el dissabte 26 de març de 2022 a València.
S’hi realitzen dues ponències:
– De la reconstrucció del País Valencià a la construcció nacional: el pensament polític de Joan Fuster. Amb Irene Mira i Aure Silvestre.
– Fuster en l’estratègia actual d’alliberament nacional. Amb Isabel Vallet i Borja García.

Tres voltes rebel, les voltes que calguin!

Butlletí andreuenc n. 03 (2a època) – Març 2022

Tres voltes rebel, les voltes que calguin!

Al mes de març, sempre hi ha una data que pren tota la centralitat i protagonisme: el dia internacional de les dones treballadores. I enguany, no ha estat una excepció. El 8M ens ha servit per sortir al carrer contra l’ofensiva capitalista.

A Sant Andreu, l’autodefensa feminista l’hem articulada al voltant del comitè de vaga, com els darrers anys. Dissabte 5, vam ser a plaça Orfila en una jornada que va incloure un intercanvi de llibres feministes, una performance contra els feminicidis i la presentació del llibre de Maria Ferotge Dolça fera que en l’il·lícit trobes el plaer. Al cap de dos dies, vam prendre els carrers amb la manifestació nocturna no mixta a Ciutat Meridiana. La mobilització era l’avantsala de la jornada de lluita de l’endemà. Així, el dimarts 8M vam prendre part del tall al lateral de la Gran Via, en coordinació amb Perifèria Nord (coordinadora de col·lectius feministes i comitès de vaga de la zona nord de Barcelona). Tot seguit, vam anar cap al piquet central (que va patir una forta presència i persecució policial) i després, a la convocatòria de la manifestació anticolonial i antiracista, a pl. Colon. Si bé la jornada va cloure’s amb la manifestació unitària del 8M a Barcelona, la lluita feminista i socialista continua fins a aconseguir una vida que pagui la pena ser viscuda!

El mes, però, l’havíem començat de la mateixa manera que l’acabaríem: en solidaritat amb Palestina. Així, el dijous 3 el Casal va projectar la pel·lícula 3000 nits, que narra el cas real d’una presa política palestina, i vam fer cinefòrum posterior amb dues convidades palestines. Dijous 31, va ser el torn del documental Fedayin, el combat de Georges Abdallah, que també va tenir cinefòrum amb un ex-pres polític palestí i un membre del grup de suport a Juani Rishmawi, cooperant internacional que ha estat 11 mesos empresonada per l’Estat racista i genocida d’Israel. També en clau internacionalista, vam fer que les parets parlessin per denunciar la situació al Sàhara i a Còrsega. I de l’agitació a l’anàlisi: la nostra organització ha editat un llibret que analitza la situació a Ucraïna, i que podreu trobar al Casal. Així mateix, us compartim la xerrada que ha fet Ítaca, organització internacionalista dels Països Catalans, sobre el conflicte.

Tornant a ca nostra, aquest mes de març ha estat prolífic, també, en clau de construcció nacional. D’una banda, com a nucli hem encetat les col·laboracions amb el Cap a peus per a anar parlant sobre la figura de Joan Fuster, en motiu del centenari del seu naixement. Així mateix, vam impulsar una reunió per a crear la comissió Any Fuster a Sant Andreu el mateix dia que el Casal donava el tret de sortida a la celebració de l’efemèride, amb llançament de club de lectura inclòs. I tot just 15 dies després, la nostra organització feia el seminari Països Catalans ara: la vigència del pensament polític de Joan Fuster, a València, i que podeu recuperar aquí.

I és que no només la construcció nacional és un deure immediat, sinó també la defensa de la llengua arreu, i especialment, a l’educació. Així, aquest mes de març, el Principat ha viscut una jornada de vaga de la comunitat educativa exclusivament per aquesta qüestió, mentre que també n’ha viscut més 5 més en defensa d’una educació pública i qualitat. Com no podia ser d’altra manera, tot el suport i força a qui lluita pels drets de tothom! I encara, entremig, vam viure una primera mobilització en defensa de la llengua. I seguim i seguirem!

Perquè la defensa de la llengua és un dret tan material i necessari per a la vida digna com ho són els serveis públics. Per això, també vam participar a la manifestació en defensa del CAP de Cotxeres. Cal tenir en compte que els serveis públics estan en el punt de mira de la regeneració capitalista de la UE: en parlem i ho analitzem al primer número de la Tanyada; subscriviu-vos-hi!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Març 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Comunicat: Davant l’ofensiva espanyolista contra el català

Davant l’ofensiva espanyolista contra el català: o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble!

 

Les imposicions dels tribunals i la submissió per part dels diferents governs autonòmics dels Països Catalans tornen a ser les protagonistes de l’ofensiva espanyolista contra el català. L’acord entre ERC, Comuns, Junts i PSC carrega contra la immersió lingüística, imposa el castellà a les aules i arracona el català en un dels espais on tot just s’articula com a vehicle de cohesió social. A més, deixa oberta la porta a acatar la sentència del TSJC que obliga de fixar un 25% de docència en castellà. Aquest nou atac, però, no es pot entendre deslligat d’una dinàmica nacional comuna que persegueix la nostra llengua des de tots els fronts.

No és casual, per tant, que l’acord pivote al voltant de les sentències dels tribunals, la imposició de percentatges de docència en castellà i l’anomenada autonomia de centres: els tres elements sobre els quals va pivotar també l’aprovació de la llei de plurilingüisme al País Valencià, que s’ha començat a aplicar aquest curs. Una llei que va estar igualment precedida d’una sentència del TSJCV al 2018 que tombava els aspectes centrals del Decret perquè observava “discriminació del castellà a les aules”, i que recentment ha permès tombar els projectes lingüístics d’alguns centres educatius per “massa presència del valencià”. Mentrestant, a la Catalunya Nord, tot i aprovar-se la llei d’immersió lingüística de les llengües regionals, el model depèn de l’estat, i el francès és l’única llengua reconeguda com a oficial.

Hi ha dues lliçons que hem d’extreure de manera clara d’aquest procés. La primera és que operar des dels límits que possibilita l’arquitectura política dels governs autonòmics és condemnar a mort qualsevol mínim exercici de sobirania. De la mateixa manera, la falta d’unitat territorial en la política lingüística de les diferents administracions separa la comunitat lingüística, en facilita la disgregació i exposa la subordinació. La defensa del català té a veure amb la defensa d’un dret polític que entra en xoc directe amb els fonaments dels projectes nacionals dels estats espanyol i francès. I aquesta ofensiva serà permanent fins a assolir la independència política dels Països Catalans, única garantia de supervivència de la nostra llengua i del nostre poble.

La segona és que aquest embat que patim presenta una dinàmica nacional, independentment de quines siguen les ferramentes que l’estat utilitze per a aplicar-les. Perquè amb la trampa del bilingüisme s’imposa la dominació d’una llengua d’estat i la desaparició d’una altra. I perquè sota la retòrica de la llibertat d’elecció i l’autonomia dels centres s’acaba blindant jurídicament l’extrema dreta i s’aprofundeix en el desmantellament de l’escola pública.

PP i Vox els imposen el seu marc discursiu i mediatitzen una campanya d’assenyalament contra l’escola Turó del Drac a Canet de Mar, o bé apliquen la persecució del personal docent i la instrumentalització de les famílies al País Valencià. Pel camí, les forces autoanomenades sobiranistes o independentistes (Junts, ERC, Compromís, Més) i progressistes (Comuns, Podem) practiquen una política indistingible, en la pràctica, de la lògica centralista i uniformitzadora del PSOE en totes les seues expressions regionals. La lluita, la mobilització i la desobediència són, doncs, els únics camins possibles. Ens ho demostren els més de 70 instituts que al País Valencià es van oposar a la llei des de les comarques de la Safor, la Ribera o la Vall d’Albaida. I també totes i cadascuna de les experiències de desobediència que es comencen a dibuixar als centres educatius de Catalunya, com a Canet de Mar o com a Salt. Ens ho va demostrar la vaga de docents de les Illes Balears i la gran mobilització popular que va canalitzar, que no només va tombar el TIL, sinó també la possibilitat d’un nou govern del PP. També ens ho mostra la pressió que s’ha fet des d’entitats i col·lectius per rectificar la nova llei d’Educació balear i no incloure el castellà com a llengua vehicular.

Per això fem crida a treballadores, famílies, estudiants, sindicats de classe, plataformes i entitats en defensa de la llengua i l’educació pública, per tal que se sumen a les mobilitzacions de dissabte vinent, que tindran lloc a València, Palma, Barcelona i Perpinyà. I que aquest siga el primer pas per construir juntes un marc comú de lluita i desobediència que ens permeta que el català no puga retrocedir ni un pam més.

Davant l’ofensiva espanyolista contra el català: o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble!

31 de març de 2022, Països Catalans.