Que la maquinària repressiva de l’estat es posa en marxa quan s’ataca als principis del projecte nacionalista espanyol i al normal funcionament del capitalisme patriarcal ho tenim prou clar, i que sempre respon als mateixos interessos de classe, també. Ara, davant d’això, la nostra actitud i l’actitud de la resta d’agents polítics, partits polítics inclosos, amb unes mínimes coordenades de salut democràtica no pot ser la de normalitzar-ho, la de mirar cap a una altra banda o la de no respondre de manera contundent. Per desgràcia la història repressiva de l’Estat Espanyol és llarga i fonda com una claveguera.

No podem normalitzar portades com la de l’ABC d’avui perquè forma part de l’estratègia repressiva de generar un relat que sustenti un estat mitjà d’opinió, un estat mitjà d’opinió basat en falsedats directament o arguments descontextualitzats que ajudi a construir un enemic en l’imaginari col·lectiu. La tàctica no és nova, es du a terme per aconseguir el control, la neutralització i l’eliminació dels “enemics polítics i socials” del sistema. Tots els comportaments contraris a preservar l’ordre derivat del règim del 78 són considerats contraris al sistema. De la mateixa manera, s’està usant la legislació penal i l’administrativa per imposar un ordre ètic, per preservar i per restaurar determinats valors: propietat (dins de la lògica del capitalisme), jerarquia i ordre (passivitat i submissió a les polítiques d’espoli que patim les classes populars), control sobre les dones o blindatge del projecte nacionalista espanyol. Els principis que inspiren aquestes polítiques es mouen al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització a les classes populars de les desigualtats creades pel model econòmic i la necessitat de gravamen a la classe treballadora i en concret a les dones de la classe treballadora a causa de la crisi econòmica capitalista.
Possiblement ens trobem en una de les etapes, si prenem com a referència els darrers 30 anys, de més i més ràpida regressió en els drets i les llibertats individuals i col·lectius. I això no és casualitat, és conseqüència majoritàriament de la gestió que diferents governs de l’estat espanyol i de les autonomies han fet de la crisi econòmica que el capitalisme ha provocat. Als Països Catalans s’ha traduït en una retallada aberrant en tots els serveis públics, fins i tot en els bàsics, privatitzacions en serveis públics com són la sanitat i l’educació, juntament amb el retrocés i la flexibilització dels drets de les treballadores i treballadors imposats per la reforma laboral, la retallada en el sistema públic de pensions, l’encariment de la vida, l’especulació amb l’habitatge, el rescat als bancs, el monocultiu turístic… En definitiva, la creació d’unes condicions de vida que han col·locat les classes populars en una situació molt dràstica d’ofegament econòmic i social i que alhora suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el qual s’han d’armar. Tot allò que soni potencialment a ruptura, tot allò que desestabilitzi l’entramat lligat entre l’oligarquia espanyola i dels països catalans i el projecte nacionalista espanyol és un enemic, un projecte a eliminar i justificarà qualsevol actuació d’excepció.
La maquinària de l’espanyolisme més ranci està en marxa. Accelerarà a mesura que s’aprope la data de celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya i també si es posa en risc els interessos econòmics dels de sempre, dels quèhan guanyat abans, durant i després de la crisi capitalista. Davant d’això la nostra actitud no pot ser de passivitat o la d’assumir amb resignació la inevitabilitat del comportament intoxicador, fals i delictiu d’alguna premsa espanyola, no ho podem fer perquè ni som màrtirs ni ens quedarem amb els braços plegats mirant com usen la seva maquinària per justificar accions repressives contra organitzacions que realitzem la nostra acció política de manera legítima.
En la campanya política que Endavant estem duent a terme tenim clar que la crisi dels darrers anys ha demostrat els límits i la incapacitat de l’actual model polític i econòmic a l’hora de ser eines per a una major justícia social, llibertat nacional i igualtat de gènere. Des d’Endavant entenem que l’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això passa per conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida i conquerir drets que garanteixin les condicions de vida de les classes populars. Tot plegat només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenqui amb l’arquitectura institucional dels estats espanyol i francès i la Unió Europea. Reapropiar-nos del nostre futur és possible i necessari i això ho defensarem amb ungles i dents davant dels que amb intoxicacions i criminalitzacions volen contribuir a seguir deixant-ho tot lligat i ben lligat!

La pràctica del dret d’autodeterminació ha significat des de les seves primeres expressions una força revolucionària, transformadora, capaç d’ensorrar imperis, acabar amb estats fonamentats en una dominació injusta i fer avançar la sobirania popular, la igualtat individual i col·lectiva i la democràcia real en mans de la majoria del poble. Tant el dret com el principi d’autodeterminació des de les seves primeres formulacions han estat tant absolutament temut per les classes dominants i els Estats consolidats per una raó ben senzilla: exercir l’autodeterminació implica la possibilitat de la plena independència nacional i, per tant, també la possibilitat de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per les elits pròpies i foranes en el terreny econòmic, polític i social.
En l’actual situació, després de l’anunci per part del govern de la Generalitat de Catalunya de Junts pel Sí i el suport de la CUP de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació pel proper 1 d’octubre resulta necessari posar en clar diversos aspectes que, de ben segur, seran importants per fer avançar l’organització i la lluita popular en la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.
En primer lloc, com hem assenyalat en reiterades ocasions, un dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista és l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a pas cap a la plena independència nacional. Exercir l’autodeterminació significa en l’estat actual de coses materialitzar una autèntica revolució política. Fins i tot només pensant en l’exercici del dret d’autodeterminació per al Principat de Catalunya, tal i com ho fa el processisme i probablement també una part de l’Esquerra Independentista, aquest només és possible realitzant una revolució política que modifiqui, al mateix temps, el tipus de relacions socials i econòmiques sostingudes en l’arquitectura institucional de l’Espanya de les autonomies.
Resulta ben senzill: només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives. La lògica de l’exercici d’autodeterminació que va de la llei a la llei, de la superioritat de la legalitat catalana i de l’empara de la legislació internacional -principis amb els que es sosté la llei del referèndum d’autodeterminació de Junts pel Sí-, desenfoca allò essencial de l’exercici de l’autodeterminació: es tracta d’una qüestió de lluita pel poder, de lluita per la sobirania i de mobilització d’un poble i no d’una qüestió jurídica, legal ni formal. Per tant, per molt que els diversos tractats de Nacions Unides sobre drets humans reconeguin el dret dels pobles a l’autodeterminació, allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
En segon lloc, l’anunci de convocatòria del referèndum d’autodeterminació al Principat clarificarà cada cop més la voluntat i posició política real de conjunt de forces polítiques i socials en relació a la disjuntiva ruptura/reforma de l’Estat espanyol. Independentment que el referèndum s’acabi realitzant o no, tot el seguit de posicions polítiques que no apostin per exercir l’autodeterminació fins a les darreres conseqüències i de manera clara reforçaran l’statu quo i l’antidemocràcia de la raó d’Estat i es situaran en contra de la voluntat popular del poble català.
En aquest sentit, l’exercici de l’autodeterminació haurà d’enfrontar-se a dos obstacles fonamentals: 1) l’ofensiva repressiva de l’Estat en contra l’exercici del dret d’autodeterminació i la realització del referèndum anunciat pel govern del Principat i 2) les postures polítiques que persegueixen diluir el dret d’autodeterminació i la realització del referèndum, subordinant-los a interessos poc clars de tipus partidista, electoral i de classe. En aquest sentit, la posició de la cúpula de Catalunya en Comú il·lustra clarament aquesta posició: per als Comuns el pacte amb l’Estat, l’estabilitat institucional i el projecte d’Estat-nació espanyol estan per sobre del dret inalienable del poble català a exercir l’autodeterminació. En la pràctica la seva posició, tot i el llenguatge aparentment antisistèmic amb que és vesteix, reforça i dóna estabilitat a la posició dels poders econòmics i el govern de l’Estat en relació al dret d’autodeterminació dels catalans i catalanes: impossibilitar l’exercici d’aquest dret.
Per últim, en l’actual situació al Principat qualsevol moviment assumit pel govern de Junts pel Sí que passi per no anar fins al final en allò que ha anunciat, la realització d’un referèndum vinculant, convertirà també a aquest en un obstacle en l’exercici de l’autodeterminació dels catalans i catalanes. Només si s’està disposat a fer el que és diu serà possible la realització del referèndum sortint de la lògica del processisme que, precisament, s’ha basat en tot el contrari: fer veure que es feien passos efectius per exercir aquell eufemisme del “dret a decidir” quan sistemàticament s’intentava diluir la mobilització popular independentista amb maniobres de distracció com un 9N sense conseqüències, la llista única o unes eleccions plebiscitàries amb l’objectiu d’obtenir un xec en blanc per negociar amb l’Estat. Per tant, només si s’està disposat a sortir d’aquesta lògica s’esvairà el perill de diluir la proposta de referèndum en un nou marc negociador amb l’Estat que significaria, necessàriament, la renúncia a l’exercici de l’autodeterminació. Només el trencament de l’ambivalència processista en relació a l’exercici de l’autodeterminació, que la proposta de referèndum ha permès en part debilitar, farà possible portar cap a un punt decisiu de ruptura la mobilització popular independentista dels darrers anys.
Països Catalans, 28 de juliol de 2017

La Delegació del Govern espanyol al País Valencià ha promogut un recurs de prohibició d’algunes mesures del decret 61/2017 d’usos del valencià a l’administració pública, aprovat el passat mes de maig pel govern autonòmic.
En concret, es vol suspendre el fet d’adreçar-se a la resta d’autonomies dels Països Catalans en valencià, la preferència de contractació d’empreses que en allò que siga objecte de la contractació facen us del valencià, i el requisit de coneixement del valencià per part dels funcionaris.
Per a dur a terme aquest atac, el Govern espanyol s’ha aprofitat de les escletxes i debilitats dels governs autonòmics en matèria lingüística. D’una banda, l’ambigüitat en el reconeixement de la unitat de la llengua permet al govern espanyol al·legar que com que el valencià només és oficial al País Valencià, no es poden fer comunicació en aquesta llengua a cap altra comunitat autònoma. De l’altra, la cessió davant del discurs sobre les llibertats lingüístiques -que, com la llibertat de mercat, és una fal·làcia que afavoreix el fort contra el feble- és camp abonat per a la pràctica no poder exigir el valencià com a requisit en la majoria d’ocasions.
És per això que cal estendre la consciència que cada passa enrere en la defensa de la llengua, per molt que es presente com un moviment tàctic, és una escletxa que més tard o més prompte aprofitarà l’Estat espanyol per a continuar asfixiant el valencià.
D’altra banda, cal assenyalar l’actitud de Juan Carlos Moragues Ferrer, delegat del Govern espanyol al País Valencià, com la d’un botifler amb clares mostres d’autoodi cap a la seua pròpia llengua. Moragues Ferrer s’ha distingit per una política antivalenciana contra qualsevol presència del valencià al carrer ocupant el lloc que li correspon, el de la llengua pròpia del nostre país.
L’Estat espanyol és un estat que vol fer desaparèixer la nostra llengua per a poder-nos subjugar nacionalment de forma definitiva. Pe tant, el futur del valencià no passa per l’Estat espanyol i les seves autonomies, sinó per la conquesta de drets i sobiranies, per l’exercici de l’autodeterminació i per la construcció d’un Estat independent per al conjunt dels Països Catalans.