El passat dissabte, 28 de gener la CUP-CC va decidir votar favorablement els pressupostos plantejats pel govern de Junts pel Sí amb l’objectiu d’obrir via lliure al referèndum. Des del respecte a la decisió presa, i partint del reconeixement al procediment democràtic i assembleari que ha portat a aquesta decisió, Endavant (OSAN) volem manifestar públicament els motius que ens van portar a votar en contra d’aquesta decisió, exposar els arguments que motiven aquesta posició, i assenyalar el que per nosaltres són les prioritats en els properes mesos.
Abans de res volem subratllar que compartim amb una àmplia majoria de les integrants de la candidatura de la CUP-CC que aquests pressupostos són uns pressupostos antisocials, liberals i continuistes; que són uns pressupostos que ni tant sols exploren els límits de l’actual sistema autonòmic quan ja s’acumulen 7 anys de polítiques d’austeritat que han castigat durament les classes populars; i que són uns pressupostos que Junts pel Sí no ha dissenyat per obligació, sinó per convicció.
Però diferim de la CUP-CC amb la decisió presa i amb l’anàlisi de les conseqüències que pot comportar: és evident que a curt termini l’aprovació dels pressupostos pot permetre una major capacitat d’acció a la CUP-CC en el terreny de la política parlamentària. Però més enllà de l’àmbit institucional, en el terreny de la construcció d’una alternativa política global, les conseqüències de la decisió presa poden ser molt importants més aviat que tard.

Perquè entenem que calia dir NO als pressupostos?

El referèndum, unilateral i efectiu, ha estat la proposta que l’esquerra independentista i Endavant hem estat defensant des de 2012 com a materialització de les demandes expressades multitudinàriament al carrer. I malgrat que va desaparèixer de l’anomenat full de ruta independentista, la CUP-CC va portar el govern a haver de fer la promesa d’un referèndum per aquest 2017 després de rebutjar la investidura d’Artur Mas i els pressupostos de l’any passat.
Però en els darrers mesos, el govern ha utilitzat el referèndum com un instrument per a un nou xantatge per continuar alimentant els privilegis i les prebendes de l’autonomisme, les polítiques antisocials i d’austeritat i la perpetuació de la doble explotació de les dones, a casa i al treball, justament allò que l’esquerra independentista havia assenyalat com a un dels pilars de l’autonomisme que aquest procés d’autodeterminació havia d’ajudar a enterrar.
Com no podia ser d’una altra manera, la nostra posició ha consistit en rebutjar el xantatge practicat pel govern de condicionar el referèndum, una reivindicació i una necessitat sustentada per una majoria social, a uns pressupostos definits d’acord amb els interessos d’una minoria. Entenem que la consigna del govern «sense pressupostos no hi ha referèndum» consistia en una vinculació absolutament arbitrària que tenia com a únic objectiu perpetuar el programa econòmic liberal i els privilegis blindats durant 37 anys d’autonomia.
Per contra, entenem que supeditar el referèndum al manteniment del status quo i dels privilegis de l’autonomisme, i per tant al manteniment de la sobreexplotació de les classes populars, i en major mesura de les dones, és a la pràctica atacar el referèndum i, sobretot, les possibilitats de guanyar-lo.
Per celebrar el referèndum no era necessària l’aprovació dels pressupostos. Aquesta legislatura, anomenada excepcional, no va constituir-se per gestionar una autonomia que està esgotada i que no serveix per resoldre els problemes de la societat catalana, sinó per exercir l’autodeterminació. No rebutgem, ni hem rebutjat mai, cap aliança que ens permeti organitzar el referèndum, inclosa l’aliança amb les classes socials a qui representa el PDECat: però el contingut polític i social d’aquesta aliança, això és, el punt d’unió de l’independentisme, no és ni pot ser un acord en el model polític, social i econòmic que hi ha darrere d’un acord pressupostari. L’únic punt d’unió només pot ser el referèndum vinculant d’independència. Voler forçar tot l’independentisme a un acord en matèria pressupostària no ajuda a ampliar-ne la seva base social, sinó que la contrau, i la contrau justament per l’esquerra, que és per on l’independentisme pot i ha de créixer per esdevenir majoritari dins la societat catalana.
Per guanyar el referèndum, les classes populars han de veure en la independència una opció per millorar les seves condicions materials de vida. Una opció que queda en entredit amb cada passa processista dilatòria, que únicament afirma els interessos de la classe benestant. Com vam dir, alguns volen la independència perquè res no canviï; nosaltres necessitem la independència per canviar-ho tot.

D’ara en endavant…

Endavant (OSAN) manifestem la nostra preocupació perquè la dinàmica del xantatge permanent i de l’ús dels anhels d’autodeterminació per a sustentar el regim autonomista s’acabi imposant definitivament, com ho ha fet en aquesta ocasió sobre la CUP-CC. La CUP-CC va presentar-se com una eina que venia a accelerar i fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació, i alhora, com una eina per plantar cara a un sistema polític corrupte, a denunciar sense embuts la màfia capitalista i la seva aliança amb el patriarcat, i a construir una alternativa perquè les treballadores tinguem una vida que valgui la pena viure. Amb la decisió d’aquest dissabte, aquesta eina queda tocada.
Aprovant els pressupostos de Junts pel Sí, la CUP-CC assumeix subordinar a la pràctica, encara que sigui condicionalment i de forma temporal, la reivindicació d’un nou sistema de relacions socials i econòmiques a la reivindicació nacional; amb la decisió de donar suport a uns pressupostos regressius socialment i econòmica a canvi de facilitar un referèndum d’autodeterminació, la CUP-CC carrega involuntàriament d’arguments aquelles opcions que defensen la regeneració i la reforma de l’estat i dóna pas a un nou escenari polític bipolaritzat entre el sobiranisme liberal i l’esquerra dels comuns -una esquerra socialment inofensiva i nacionalment inhibida-, que reediti la vella divisió del país entre CiU i PSC-PSOE. Aquest escenari podria provocar, a mig termini, que una gran massa de població desconnecti de nou de tot allò que pugui sonar a «política».
Per tots aquests motius, Endavant OSAN no pot sinó discrepar de la decisió de la CUP-CC.
Ho fem públicament des de la independència que ens dóna ser una organització autònoma i amb capacitat política pròpia, i no pas un corrent intern d’una altra organització. I des de la posició de qui ha mantingut un silenci respectuós amb les organitzacions i la militància de la CUP-CC durant tot el procés deliberatiu i de debat.
Ho fem també des de l’autocrítica per la insuficient capacitat que hem tingut per contribuir a l’organització popular, la construcció d’un contrapoder popular capaç de posar fre als xantatges de les classes dominants, i d’afirmar al carrer allò que no hem sabut consolidar al Parlament. Avui és ja una urgència, per al conjunt de l’esquerra independentista, però també pel conjunt del moviment popular, recuperar els carrers, i no deixar en mans de les institucions la resolució dels conflictes polítics i socials del nostre temps.
I ho fem, en definitiva, per contribuir, des de la nostra modesta posició, a sacsejar els espais polítics que tenen la clau de la defensa de fer indestriable alliberament nacional, social i de gènere.
Per tots aquests motius:

• ­D’entrada, i donada, la resolució del debat pressupostari, és evident que és el govern de Puigdemont i de Junqueras qui passa a carregar amb tota la responsabilitat per implicar el conjunt l’administració autonòmica en la celebració del Referèndum. Cap nou aplaçament i cap reculada no serà justificable: si el setembre no hi ha referèndum, el govern haurà d’assumir tota la responsabilitat, i el moviment popular per la independència haurà de ser el primer en exigir-li-la.
• Fem una crida a plantar cara a les retallades i renúncies que es deriven de tots els pressupostos de les grans institucions dels Països Catalans. Cal que l’esquerra independentista ajudi a la mobilització i l’autoorganització per combatre el tancament de línies escolars, els col·lapses a les urgències, les privatitzacions i externalitzacions encobertes, l’impacte d’aquestes privatitzacions sobre la vida de les dones, la pressió especulativa sobre l’habitatge i els talls de subministraments bàsics. Si diem que aquests pressupostos són en essència iguals que els que fa 7 anys que regeixen l’autonomia, cal continuar plantant-los cara, amb la mateixa o encara més intensitat del que ho hem fet durant aquests 7 anys.
• Cal començar a treballar des d’ara en la reconstrucció d’un programa d’autodeterminació en clau popular i per al conjunt dels Països Catalans, que combati el muntatge processista de perpetuació del règim autonomista en «transició nacional», i que refaci el lligam entre alliberament nacional, alliberament social i alliberament de gènere. La construcció d’aquest programa haurà de partir d’una autocrítica profunda del conjunt de l’esquerra independentista i la unitat popular, i probablement també haurà de comportar en un futur proper un procés de refundació de tot aquest espai polític.

 
Països Catalans, a 31 de gener de 2017

La nostra societat, devastada tant en l’àmbit social i de gènere com en el nacional

Han passat 8 anys de crisi capitalista i els successius governs retalladors de la troika han deixat les classes populars mallorquines en una situació alarmant de precarietat. Tanmateix, la situació social a Mallorca no és obra exclusiva d’un govern determinat ni de l’enèsima crisi capitalista, sinó que ha estat promoguda per les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals.
Aquestes últimes, com a simples «gestores» de les decisions i imposicions de Madrid contra els treballadors i les treballadores mallorquines: l’estructuració sociolaboral enfocada només al turisme i al sector serveis i la destrucció del poc teixit industrial que quedava. I és que el canvi institucional, que en l’àmbit municipal i autonòmic ha foragitat el PP de les principals institucions balears, ha situat els diversos pactes d’esquerres com a «salvadors» davant l’estat de devastació, tant en l’àmbit nacional com en el social, que pateix la societat mallorquina.
Aquest canvi, però, ja mostra les seves limitacions i no ofereix un horitzó de sortida de la presó de pobles que és l’estat espanyol i del sistema capitalista que condemna el nostre poble a la desigualtat i la injustícia. Entenem que no és moment de reclamar un millor finançament autonòmic quan ens trobem amb un model, el de les autonomies, intervingut i esgotat. No és moment de posar-nos de genolls i amb la mà parada davant el debat sobre la reforma constitucional que està obrint-se a l’Estat Espanyol. Deim clar que rebutgem la nova reforma constitucional i el reencaix de Mallorca en el projecte d’Estat-nació espanyol.
Les classes dirigents ens volen fer creure que sort en tenim del turisme, i que per això no es pot fer enfadar els hotelers, que ens hem d’aguantar amb la invasió estival dels nostres barris i pobles i que les principals infraestructures han de servir per satisfer les demandes del turisme:

• Noves autopistes, desdoblaments i desviacions per fer arribar més de pressa els turistes als seus llocs d’interès.
• Una nova xarxa de transport d’aigua per satisfer les zones hoteleres més seques.
• Noves línies d’alta tensió, per assegurar electricitat per al creixement turístic esperat.

Hipotecar el territori amb recursos públics, per establir i fer créixer un sistema econòmic basat en el monocultiu turístic, aboca la classe treballadora a la precarietat, la temporalitat i la incertesa i proporciona immensos guanys a una minoria, mentre redueix any rere any els salaris.
I aquesta generació de misèria que provoca el capitalisme, la patim en major mesura les dones mallorquines, amb la doble explotació, al nostre lloc de treball i a les llars assumint els treballs reproductius i de cures. Les dones joves mallorquines es troben en seriosos problemes a l’hora de construir-se un projecte de vida que no depengui econòmicament de tenir parella; i en el cas de les dones amb filles i parella, la doble jornada s’ha convertit en obligatòria, perquè es necessiten dos sous a la casa i no hi ha hagut avanços en el repartiment del treball reproductiu.
Els darrers governs del PP, a l’estat i a les institucions balears, han suposat també un atac conscient, premeditat i planificat contra la identitat de les mallorquines per a diluir-la en una identitat espanyola entroncada en el cicle de creixement econòmic, l’especulació i, directament, la corrupció. L’obsessió malaltissa de Bauzá i Rajoy en contra de la llengua, la cultura i l’educació en català, varen topar contra una barrera infranquejable en forma de mobilització i acció popular com mai s’havia vist a les Illes. De la victòria popular i la derrota del PP a les eleccions del maig del 2015, n’ha sorgit una pau social respecte al tema de la llengua, que ve donada per una majoria social àmplia, que veu la llengua catalana com la pròpia de Mallorca, que està a favor que sigui vehicular en l’educació i que en vol la seva normalització. Per això l’aposta clara de tota la societat ha d’anar encaminada cap a la normalització i la promoció lingüística del català, a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans, fent front a les mancances principals, especialment als àmbits de la premsa i judicial i a les discriminacions que encara es produeixen. També cal marginalitzar els discursos secessionistes lingüístics i aquells que falsament defensen “varietats illenques” quan realment destil·len espanyolisme. El català és la llengua comuna dels Països Catalans i ha de deixar de ser camp de batalla de l’espanyolisme.

Un canvi molt limitat

I és que el canvi institucional, que en l’àmbit municipal i autonòmic ha foragitat el PP de les principals institucions balears, ha situat els diversos pactes d’esquerres com a «salvadors» davant l’estat de devastació, tant en l’àmbit nacional com en el social, que pateix la societat mallorquina. Aquest canvi, però, ja mostra les seves limitacions i no ofereix un horitzó de sortida de la presó de pobles que és l’estat espanyol i del sistema capitalista que condemna el nostre poble a la desigualtat i la injustícia.
El Pacte de progrés arribà en un moment en què l’autonomia es trobava intervinguda pel Fons de Liquiditat Autonòmic de Montoro i la trama institucional, la del Govern i dels Ajuntaments, estava en depuració de les xarxes clientelars i corruptes del Partit Popular. Lluny de proposar canvis estructurals, aquell acord, que prometia posar els fonaments d’unes noves illes, se centrava a gestionar una miqueta millor la misèria i reclamar, com també feia el Partit Popular, un millor finançament autonòmic. En un segon terme quedava la voluntat d’acabar amb les privatitzacions, gestionar el turisme en pro del bé comú i recuperar els drets socials i nacional, excepte en pocs i puntuals casos.
És cert que l’arribada al poder del tripartit ha suposat acabar amb les qüestions més agressives, com el TIL, els atacs a la llengua o la normalització dels noms de Palma i Maó. Però més enllà d’aquestes qüestions, que podríem considerar de «salut pública», en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació del PP.
La principal passa dels “governs del canvi” en la construcció nacional de Mallorca, ha estat el canvi de data de la Diada de Mallorca, un fet que ha demostrat l’interès electoral que comanda totes les passes dels partits i que, mentre la societat organitzada fa quaranta anys que celebra la Diada i fa construcció nacional a Mallorca, el Govern actua en funció dels seus equilibris de poder.
La falta d’un programa de transformació econòmica i social i radicalment feminista que millori les condicions materials de vida de la classe treballadora i de les classes populars, que situï les dones al centre de les polítiques públiques i que comenci a construir una alternativa al monocultiu turístic, suposa, en definitiva, continuisme en la gestió de les institucions, i a excepció de la corrupció, demostren que aquest capitalisme no pot ser gestionat millor, perquè comandi qui comandi, hi ha explotació i pobresa per a la classe treballadora.

Necessitam la independència i una societat socialista i feminista

Entenem que no és moment de reclamar un millor finançament autonòmic quan ens trobem amb un model, el de les autonomies, intervingut i esgotat. No és moment de posar-nos de genolls i amb la mà parada davant el debat sobre la reforma constitucional que està obrint-se a l’Estat Espanyol. Deim clar que rebutgem la nova reforma constitucional i el reencaix de Mallorca en el projecte d’Estat-nació espanyol.
Afirmam la necessitat de la independència respecte de l’Estat Espanyol i de la construcció nacional dels Països Catalans com l’única via que afirma la plena sobirania pels mallorquins i les mallorquines.
Denunciem les polítiques d’austeritat i la submissió dels «governs del canvi» que només fan que aguditzar el procés de depauperació i degradació social dels treballadors i treballadores. La retòrica benintencionada de Més, Podemos i PSOE no frena ni atura l’explotació i l’empobriment sinó que, ben al contrari, les continua fent possibles amb un nivell de contestació molt més digerible pel sistema. Només amb la conquesta de la sobirania econòmica i amb la construcció del socialisme i d’una societat feminista podrem fer polítiques veritablement al servei de les classes populars mallorquines.
Assenyalem el nacionalisme espanyol com a element transversal, compartit per dretes i «esquerres», que impedeix qualsevol possibilitat de canvi. La construcció d’un projecte nacional per Mallorca fora del marc de l’espanyolisme -en totes les seves versions-, és una condició imprescindible per a fer que les coses canviïn; sense aquest projecte, Mallorca està condemnada a desaparèixer com a poble diferenciat.
Si volem que el nostre poble continuï existint, cal bastir un altre projecte, i aquest passa per l’articulació i la vertebració amb la resta dels Països Catalans.
Un futur digne per Mallorca.
Independència, socialisme i feminisme!
Endavant OSAN – Desembre de 2016