L’objectiu de l’esquerra independentista és l’exercici del dret a l’autodeterminació als Països Catalans. En la perspectiva actual al Principat de Catalunya, això passa no només per convocar el referèndum sinó sobretot per realitzar-lo, guanyar-lo i aplicar-ne els resultats. Qualsevol altre escenari que no contempli aquests tres elements suposa o bé una porta a reeditar un pacte amb l’estat o bé via lliure a una ofensiva recentralitzadora.
L’autodeterminació només la podem exercir des de la desobediència i la ruptura amb l’ordenament constitucional. L’autodeterminació és un dret que no pot estar subjecte a la voluntat de l’altra part. L’estat espanyol és un estat fundat sobre els principis renovats del nacionalisme espanyol i del franquisme, on entre d’altres es consagra la unitat de l’estat com un bé superior a qualsevol principi democràtic. Supeditar el dret a l’autodeterminació a un acord amb l’estat espanyol és actuar contra l’exercici d’aquest dret, perquè és impossible un acord amb l’estat per a exercir l’autodeterminació. És per això que la desobediència és una eina no només legítima sinó imprescindible per a poder trencar amb un estat edificat sobre principis que van contra els drets dels pobles.
La convocatòria d’un referèndum d’independència per la propera tardor obre la porta a poder disputar un enfrontament democràtic contra l’estat i a posar fi al processisme com a model de contenció de la mobilització popular. Allò important, però, és l’exercici del dret a l’autodeterminació i el referèndum només és una de les eines per a poder exercir-lo. Caldrà mobilitzar-nos i organitzar-nos no només per a l’exercici puntual del referèndum sinó per a que s’apliqui el resultat en cas de victòria del sí i la sobirania retorni al poble. Així mateix, caldrà organitzar-nos per tal que el referèndum actuï afavorint l’obertura d’un procés d’autodeterminació al conjunt dels Països Catalans.
El referèndum unilateral és un compromís arrancat per l’esquerra independentista i altres sectors del sobiranisme al govern de Junts pel Sí. La materialització d’aquest referèndum, però, serà responsabilitat exclusiva del govern autonòmic. Creiem important tenir presents aquests dos elements i totes les experiències polítiques acumulades en els darrers cinc anys per tal de discernir quines han de ser les nostres línies d’acció com a moviment.

Les lliçons de les darreres etapes del procés

La fitxa de l’exercici del dret d’autodeterminació torna a estar al mateix punt de partida que a l’estiu de 2014. El que ha passat des d’octubre de 2014 fins a dia d’avui té poc a veure amb la idea d’acumular forces i superar fases cap a l’exercici de l’autodeterminació i molt a veure amb la disputa sobre com utilitzar el capital polític mobilitzat entre 2012 i 2014.
El 9 de novembre de 2014 el govern de la Generalitat no va desobeir l’estat. El potencial rupturista de la consulta va ser desactivat en dues maniobres paral·leles. La primera, quan es va aconseguir fer desistir el món sobiranista d’exigir caràcter vinculant al resultat. La segona, quan es va renunciar a fer un acte de desobediència contra la prohibició del Tribunal Constitucional i es va substituir per un acte d’astúcia.
Un acte d’astúcia no és un acte de desobediència. El primer és simplement enganyar l’adversari per a interessos personals. El segon és impugnar obertament l’ordre legal vigent perquè es considera que té un caràcter il·legítim i antidemocràtic. De l’acte d’astúcia només se’n va derivar una única conseqüència real: Artur Mas i CDC van poder fer creure a àmplies capes de la població que havien complert la seva paraula en convocar la consulta. Això els va permetre jugar amb molt avantatge la partida que es va obrir entre novembre de 2014 i juliol de 2015 per la disputa del capital electoral del sobiranisme i la supervivència del projecte polític de CDC. Però a banda d’això no se’n va derivar cap altre efecte polític. Un acte de desobediència, en canvi, hagués suposat un punt de no retorn que hagués esquerdat profundament l’ordenament constitucional, facilitant així l’exercici del dret d’autodeterminació.
La mobilització popular del 9N, però, va demostrar que hi havia un gruix social que exigia avançar decididament cap a la independència. Com afirmàvem en un comunicat pocs dies abans, «cal promoure l’únic escenari que pot tancar o dificultar el desplegament d’un nou pacte entre Estat i Generalitat, és a dir, una participació massiva en la consulta del 9-N en forma de vots a favor de la independència». La participació massiva és la que va tancar qualsevol vel·leïtat de retorn a un autonomisme normalitzat.
El que es va viure des del novembre de 2014 al gener de 2016 va ser una ofensiva total per a garantir la supervivència del projecte polític de CDC i els seus ressorts de poder. Amb estratègies i propostes canviants que tenien com a doble objectiu canalitzar tot el suport electoral de l’independentisme cap a una candidatura controlada per CDC i postposar qualsevol desobediència real a l’estat. Per exemple, la llista única, unes plebiscitàries sense marc d’interpretació i aplicació del resultat, el full de ruta dels 18 mesos i el xantatge contra la CUP per a que investís Artur Mas. Són fets que en aquell moment la pressió mediàtica aconseguia presentar com d’importància vital per a les opcions d’independència però que amb la perspectiva de gairebé dos anys mostren les seves veritables intencions.
En tot aquest període l’esquerra independentista hem comès encerts i errors. A parer nostre, hem estat acceleradors del procés quan hem dinamitat parcialment l’estratègia de perpetuació de CDC al poder, quan ens hem negat a aprovar els pressupostos de 2016, quan hem posat al descobert tota l’estratègia processista i quan vam situar el referèndum unilateral com a única sortida a la legislatura.
Per contra, creiem que ens hem equivocat o no hem tingut prou força quan no hem estat capaços de posar sobre la taula un full de ruta alternatiu al de la majoria sobiranista, quan ens hem corresponsabilitzat de l’acció de govern o hem cedit a alguns xantatges polítics que no han fet més que dilatar l’exercici del dret a l’autodeterminació i han posat en qüestió la nostra autonomia política.
De tot allò que ha passat entre 2014 i 2017, creiem que en podrem extreure lliçons molt útils per a l’escenari que ara s’obre:

• Les opcions de “xutar la pilota endavant” per evitar afrontar el moment de ruptura sempre estan obertes i sovint es poden presentar com el mal menor i no tenir cap cost per a qui les realitza, sinó tot el contrari. Cal ser conscients que l’actual referèndum no està immunitzat d’esdevenir a la pràctica la legitimació d’un nou govern autonòmic formalment independentista, en un nou allargament del procés.
• L’esquerra independentista és una eina útil quan actua des de l’autonomia política. En canvi, quan es veu obligada a actuar des del seguidisme al govern, el context polític no avança en clau de ruptura.
• L’acumulació de forces al voltant de la ruptura es produeix quan aquesta perspectiva de ruptura es va materialitzant i avança. Per contra, l’acumulació de forces s’estanca i dóna via lliure a la demagògia de l’espanyolisme i a les maniobres del processisme quan s’intueix que darrera les proclames rupturistes hi ha una estratègia de caminar en cercle per a reforçar l’hegemonia política d’un espai determinat.

Reflexions al voltant del referèndum i del context polític actual

El referèndum es farà? És molt recorrent escoltar aquesta pregunta en converses de tot tipus. Com a moviment polític creiem que no ens pertoca entrar en aquest tipus d’especulacions, sinó exigir que es facilitin les condicions necessàries per a que es realitzi i mobilitzar-nos per fer-lo realitat. Això no vol dir abonar interpretacions naïfs del moment, sinó tot el contrari, ser conscients de les enormes dificultats que l’objectiu de celebrar el referèndum afronta. El condicionant de suport social juga a favor del referèndum, la correlació de forces en les estructures de poder hi juga en contra.
L’adhesió popular a la idea del referèndum unilateral és consistent, i l’únic que la debilita és el dubte més que raonat sobre si aquesta consistència també existeix entre els responsables del govern. La dinàmica d’acumulació de forces per a la desobediència no es pot fer des de l’especulació sobre escenaris que no s’han produït encara. Al contrari, pensem que s’ha de fer des de la pràctica de fets desobedients que contraposin la legitimitat del poble a la legalitat il·legítima de l’estat. Aquest ha estat el camí que ha intentat obrir l’esquerra independentista a l’hora de respondre els embats judicials de l’estat, i creiem que el resultat ha estat enormement positiu. En primer lloc, per la credibilitat sobre la nostra determinació per a afrontar l’embat de l’estat; en segon lloc, per la capacitat de tensionar l’escenari polític i demostrar la cara antidemocràtica de l’estat; i en tercer lloc, per la capacitat d’obligar altres actors sobiranistes a apujar el llistó del discurs sobre la desobediència.
Pel que fa a la correlació de forces en les estructures de poder, però, l’escenari és ben diferent. Si en l’objectiu teòric de celebrar un referèndum d’autodeterminació s’hi aplega un ampli espectre de les direccions dels espais polítics, aquest disminueix quan es planteja convocar-lo unilateralment sense acord amb l’estat. I són encara menors els dirigents i quadres polítics disposats a practicar la desobediència per a assolir aquest objectiu, que és l’únic escenari en que aquest es pot fer realitat.
Actualment estem assistint a una reconfiguració de determinats espais polítics -la refundació de CDC, l’opa dels comuns a l’espai socialista, la reconfiguració d’ERC com el gran partit centrista- des d’una lògica de continuïtat autonomista que refreda molt les expectatives sobre una ruptura real a la tardor. De manera més explícita, podem observar com la direcció dels «comuns» ha abandonat la defensa de l’autodeterminació per consagrar-se a la refundació d’un espai polític equivalent i hereu del maragallisme. També es pot observar com les resistències de la direcció de l’antiga CDC a qualsevol escenari desobedient deixen al descobert la seva estratègia processista d’usar la mobilització independentista per a forçar un escenari negociador amb l’estat.
L’escenari d’un pacte -nominalment per a un referèndum pactat- ha estat tan o més present en el debat polític que l’escenari unilateral en els darrers mesos. Cal recordar que en paral·lel amb el compromís de fer un referèndum al setembre, el govern de JxS va reobrir la cerca d’un pacte amb l’estat per a exercir aquest referèndum. La creació del Pacte Nacional pel Referèndum i la campanya de recollida de signatures respon a aquesta lògica.
El doble joc protagonitzat pel govern de JxS al voltant de la via pactada o unilateral ha ajudat a desdibuixar l’horitzó rupturista i ha servit perquè la lògica autonomista tornés a penetrar al centre de l’escena política. La reinstal·lació d’un marc tendent a lamentar la manca d’una «oferta alternativa» de l’estat situa l’autodeterminació no com un dret inalienable, sinó com una moneda de canvi, com una amenaça desesperada de l’autonomisme per frenar la recentralització. Perquè «l’oferta alternativa de l’estat» no pot ser altra que una reconfiguració del sistema autonòmic.
Així mateix, observem amb preocupació l’ocupació dels principals òrgans de direcció del procés per part de dirigents autonomistes que van ser responsables directes de la negociació-rebaixa de l’estatut del 2006 i que són clars representants dels interessos d’unes elits econòmiques radicalment contràries a la idea de l’exercici real de l’autodeterminació.
L’anunci de data i pregunta no neutralitza per si sol els perills de no realització del referèndum o de reconducció del xoc contra l’estat a una nova pantalla. Però l’anunci de data i pregunta obre l’oportunitat de desbordar els límits de l’ordenament constitucional i de l’autonomisme. I l’esquerra independentista ha d’apostar inequívocament per aquesta oportunitat.

Propostes al conjunt del moviment

Per afrontar els propers mesos, llancem un conjunt de propostes i reflexions a la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista. Pensem que cal:

• Iniciar i estendre una campanya política en favor de la desobediència com a única via per a exercir el dret d’autodeterminació i com a eina per a plantar cara al poder polític i econòmic que mercadeja amb les nostres vides i els nostres drets.
• Impulsar i participar en tots aquells espais de defensa de l’autodeterminació que es puguin crear a nivell local o sectorial que serveixin per a impulsar el debat al carrer i per a evitar qualsevol maniobra que recondueixi el referèndum d’un exercici d’autodeterminació a un exercici de propaganda política. En conseqüència, creiem que no hem de validar espais subordinats al govern de JxS o a l’estratègia del pacte amb l’estat.
• Mantenir l’autonomia política del moviment. L’esquerra independentista no s’ha de plegar a cap nou xantatge polític ni s’ha de corresponsabilitzar de les decisions del govern autonòmic. Des del minut zero, el govern ha obtingut de l’esquerra independentista el compromís amb tot allò necessari per a exercir l’autodeterminació. Però des del minut zero el govern ha fet xantatge a l’esquerra independentista amb qüestions que o bé no tenen cap relació amb l’exercici de l’autodeterminació o bé eren obstacles directes per a construir la majoria social. Així mateix, la responsabilitat d’anar fins al final amb el referèndum és exclusivament del govern, i l’esquerra independentista, lluny de rebaixar la pressió al govern, el que ha de fer és augmentar-la.
• Denunciar fermament tots els intents d’aigualir o desviar el referèndum cap a altres objectius com unes noves plebiscitàries o l’intent d’obertura d’espais negociadors amb l’estat en el context europeu. El mantra de la unitat esdevé enemic de la independència quan pel que serveix és per encobrir altres interessos que res tenen a veure amb l’autodeterminació.
• Defensar un projecte nacional. Creiem que no podem oblidar en cap moment que el nostre projecte polític és nacional, i que tota la nostra acció en relació al procés independentista del Principat s’ha d’entendre i ha d’encaixar tàcticament amb la nostra aposta de construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.

En els propers mesos tenim l’oportunitat d’obrir una esquerda important en la Constitució de 1978 i obrir el camí cap a l’autodeterminació dels Països Catalans. Per contra, també correm el risc de ser fagocitats com a projecte polític autònom i veure com s’obre la via del pacte amb l’estat. Només des de l’autonomia política de l’esquerra independentista, la voluntat de treball des del carrer i la mobilització, i parlant clar podrem ser una eina útil per a empènyer cap a la ruptura amb l’estat espanyol.
Països Catalans, 9 de juny de 2017
 

Des d’Endavant OSAN, davant de la convocatòria de la convocatòria de la manifestació «Crida pel Finançament valencià» a la ciutat de València el proper dissabte 10 de juny, vol compartir la següent anàlisi i unes reflexions.

• Aquesta manifestació ha estat convocada per diferents entitats i organitzacions arran del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat espanyol (PGE), que ha generat una reacció de rebuig per part de l’actual Govern Valencià i de les Corts Valencianes, així com també per part de determinats sectors de la població, fins i tot del PP i de les associacions de l’empresariat valencià (com la Confederación Empresarial Valenciana –CEV–, la Federación de Empresas de la Comunidad Valenciana –FECOVAL– i l’Asociación Valenciana de Empresarios –AVE– ).
• En aquest cas, les dades que han fet esclatar les protestes són dos. Per una banda, els PGE recullen com inversions territorialitzades 589 milions d’euros per al País Valencià, un 33% menys que els Pressupostos del 2016, mentre que la davallada en el conjunt estatal és del 22%. I per una altra, de mitjana cada habitant del País Valencià sols rebrà119€, quan la mitjana a l’estat espanyol serà de 185€ per habitant.
• Cal recordar que aquesta situació no és nova. En els pressupostos aprovats pels successius governs espanyols, tant de la desapareguda UCD, com del PSOE i el PP, el País Valencià i –la resta de territoris dels Països Catalans– han estat discriminats i marginats per l’Estat espanyol.
• A més a més, cal afegir l’espoli continuat de les comarques del País Valencià. En aquest cas, resulta paradoxal que el País Valencià tinga una renda per capita inferior en un 12% a la mitjana espanyola i que, tot i això, encara haja d’aportar més en impostos i cotitzacions que el que rep de l’Estat espanyol. Això provoca un dèficit del 2% del PIB del País Valencià, uns 2.000 milions d’euros anuals.

Des d’Endavant OSAN denunciem el tracte fiscal al qual es veuen sotmeses la majoria de persones que viuen al País Valencià, i al conjunt dels Països Catalans. I diem la majoria a consciència, perquè parlem de les classes populars, que suposen la majoria de la població de la nostra nació. Perquè no totes ens veiem afectades de la mateixa manera per l’infrafinançament, pels dèficits fiscals autonòmics. Perquè som les classes populars dels País Valencià i de tots els Països Catalans les que hem de patir i les retallades i les privatitzacions als serveis públics.
I quina és l’alternativa de l’Esquerra Independentista al País Valencià?
Vuit anys de crisi capitalista, 12 anys de govern del PSOE i 20 del PP han deixat les classes populars del País Valencià en una situació alarmant de precarietat, però plenament normalitzada. I d’aquesta situació, en són responsables les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals. La crisi política, social i econòmica actual demostra que la crítica sobre el règim sorgit del 78 que ha mantingut l’Esquerra Independentista era totalment encertada.
Ara portem dos anys de govern del «canvi» al País Valencià, i és clar que s’han produït alguns canvis, però són insuficients i molt superficials. Són canvis que no van més enllà d’una mera higiene democràtica. Són reformes que no s’atreveixen a plantar cara a l’estat espanyol ni a als grans poders econòmics.
El govern valencià vol aplicar una «nova» recepta, la de l’autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. No creiem que la solució als problemes de les classes populars empobrides, ni del País Valencià ni les de la resta dels Països Catalans, passe per un “pujolisme a la valenciana” amb un accent socialdemòcrata. Potser era això al que es referia Mónica Oltra quan parlava de «muntar un pollo».
Per això podem afirmar que:

• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans. La sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix en «espanya», ni aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ja sabem on ens porta: enlloc.
• L’autonomisme no és útil per millorar les condicions de vida de les classes populars, ni de les dones de les classes populars, ni de la majoria de les persones migrades que arriben als Països Catalans. L’actual fase del capitalisme patriarcal porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió. La via de la reforma capitalista és una via morta per als drets socials. Les polítiques del nou govern valencià sorgit arran del Pacte del Botànic – PSOE, Compromís i Podemos – no frenen la depauperació de les classes populars valencianes, sinó que serveixen de matalàs per frenar una resposta més contundent.
• Els estats espanyol i francès i la Unió Europea no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seua aplicació. Són la UE i l’estat espanyol, les que dicten els plans d’ajustament i fan les lleis d’estabilitat pressupostàries, les que ens ofeguen amb l’austericidi i ens assassinen amb les retallades.

La precarietat i l’empobriment que patim les classes populars del País Valencià – i la resta dels Països Catalans – no són conseqüència només d’un finançament poc just. El responsable és el capitalisme patriarcal, i s’anomenen estats espanyol i francès. I hi ha uns culpables amb noms i cognoms, els que s’enriqueixen del nostre patiment, de la nostra explotació, de la precarietat en els llocs de treball, els desnonaments, les privatitzacions i les retallades. I entre eixos culpables estan els empresaris valencians que demanen més inversions i un millor finançament a l’estat espanyol: Juan Roig – Mercadona -, Vicente Boluda – Corporación Marítima -, o Pedro López – Chocolates Valor -, Antonio Arias – Vectalia -, Andrés Ballester – Florazar -, Federico Félix – Helados Estiu-, Alfonso Jurado – Café Jurado -, Federico Michavila – Torrecid -, Agnès Noguera – Libertas 7 -, Adolfo Utor – Baleària -, etc. No volem fer-los el joc.
L’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garanteixin les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenqui amb l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, necessitem la ruptura amb els estats espanyol i francès, la Unió Europea i el capitalisme.
Ara i aci podem començar a construir els Països Catalans del futur. La conquesta de sobiranies, drets i autodeterminació és un procés que no podem postergar al dia D. És un procés que cal començar des d’ara. Ara toca posar fi a la desmobilització al carrer, ara toca recuperar l’organització i la lluita a les aules, als llocs de treball, als barris i pobles…
Cal que ens reapropiem del nostre futur.
És possible i necessari!