Sobiranies, drets, autodeterminació.

Aquest matí Endavant OSAN hem penjat a les vies d’entrada a les principals ciutats dels Països Catalans un seguit de pancartes denunciant diferents aspectes que ens oprimeixen com a nació, com a treballadores i treballadors i com a dones. A Barcelona, les pancartes penjades al nus de la Trinitat i a l’accés per la Gran Via denunciaven la baixada de salaris de la classe treballadora en contrast amb la pujada dels beneficis empresarials. A Girona la pancarta penjada al Pont de Pedra denunciava la doble explotació que patim les dones. A Tarragona, la pancarta penjada a l’accés de l’A7 denunciava les retallades en sanitat. A Palma la pancarta penjada al passeig Mallorca denunciava aquells que fan benefici econòmic de la destrucció del territori. I finalment, la pancarta penjada al Pont de les Arts de València assenyalava que dins l’estat espanyol i la Unió Europea no tenim futur, recordant el lema amb què Endavant convoquem a la manifestació del proper dissabte a la capital del País Valencià.
Aquesta és la primera acció d’una campanya política que porta per lema “Sobiranies, drets i autodeterminació”. Amb aquesta campanya, Endavant volem donar un impuls a l’activisme i la propaganda al carrer, com a primer pas per a poder articular espais organitzats amplis que permetin plantar més i millor cara a tot allò que impedeix i nega una vida digna a les classes populars dels Països Catalans.
Quin és el plantejament polític de la campanya?
La crisi dels darrers anys ha demostrat els límits i la incapacitat de l’actual model polític i econòmic a l’hora de ser eines per a una major justícia social, llibertat nacional i igualtat de gènere. El capitalisme aconsegueix mantenir els seus beneficis a costa de la nostra precarització com a treballadors i treballadores. El patriarcat es reforça per a fer que les dones continuem fent viable el capitalisme a través de la doble explotació. El nacionalisme espanyol i francès continuen implacablement en la seva via assimiladora, recentralitzadora i negadora de drets democràtics. Aquest model és irreformable. Ni els estats espanyol i francès ni la Unió Europea podran ser mai eines que respectin els drets socials, nacionals i de gènere de les classes populars dels Països Catalans. Totes les vies de reforma que han sorgit en aquests anys de crisi estan abocades a topar amb els mateixos límits.
L’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garanteixin les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenqui amb l’arquitectura institucional dels estats espanyol i francès i la Unió Europea.
Ara i aquí podem començar a construir els Països Catalans del futur. La conquesta de sobiranies, drets i autodeterminació és un procés que no podem postergar al dia D. És un procés que cal començar des d’ara. Som-hi!

València
Tarragona
Palma
Girona
Barcelona
Barcelona

25 d'abril 2017 – Dins l'estat espanyol i l'Europa del capital no tenim futur.

Declaració política d’Endavant en motiu del 25 d’abril, Diada del País Valencià

Amb la investidura de Rajoy com a president del govern espanyol, la crisi política entra en un nou escenari en què ha calgut la concertació explícita dels partits d’estat per desencallar el bloqueig parlamentari. La ficció de l’alternança parlamentària com a mostra de pluralitat  s’ha acabat. El PSOE, el partit que durant tres dècades ha amalgamat el relat que des de l’esquerra relligava progrés social, europeisme i autonomisme al règim sortit de la transició, s’ha autoliquidat com a projecte polític autònom.
La crisi política, social i econòmica dels darrers 8 anys ha demostrat que la crítica que des del minut zero l’esquerra independentista va fer al règim del 78 era totalment encertada.
• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans, ni és capaç d’exercir de contrapès efectiu al projecte nacionalista espanyol, que passa per la destrucció de la nostra identitat.
• L’autonomisme no és útil per millorar les condicions de vida de les classes populars ni de les dones de les classes populars. L’actual fase del capitalisme patriarcal porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió.
• Els estats espanyol i francès i la UE no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó que són institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seua aplicació.
8 anys de crisi capitalista i 20 anys de govern del PP han deixat les classes populars  valencianes en una situació alarmant de precarietat. Situació alarmant i plenament normalitzada promoguda per les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals.
Aquestes últimes, simples «gestores» de les decisions i imposicions de Madrid contra els treballadors i les treballadores valencianes: venda del Banc de València, destrucció de la immensa majoria de les caixes d’estalvi valencianes, infraestructures pensant en Madrid, desballestament del teixit industrial i agrari, etc. Espanya ens furta i ens tracta com una colònia, és cert, però no hi ha prou amb eixe discurs. La burgesia valenciana, els empresaris valencians -els Roig, els Lladró, els Boluda…- ens exploten i precaritzen, també ens furten a les classes populars dels País Valencià.
En definitiva, hem defensat que capitalisme patriarcal i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i  llibertats nacionals també. I creiem que els fets actuals validen aquestes hipòtesis.
Així la resposta a la normalització dels efectes de la crisi per part del Tripartit és la d’ocupar el camí de l’autonomisme reivindicatiu, la de reclamar un millor finançament de  l’autonomia per part de l’Estat, un paper executat i esgotat per l’autonomisme del Principat.
En el context de les reformes que haurà d’abordar l’Estat, el PSPV està prenent posicions per a esdevenir un actor important. Si bé aquesta estratègia pot servir-li a Ximo Puig per consolidar un lideratge que ajude al tripartit imposar-se a les properes eleccions, no li servirà per assolir quotes de sobirania real per al País Valencià.
No és el mateix un govern del PP que un altre del PSOE-Compromís amb el suport de Podemos. Però la realitat és que 1.000.400 de valencianes es troben per sota del llindar de risc de pobresa el 20’5% de la població. I sí, s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, però això és possible a costa de la seua precarització, ja que els contractes són temporals (els contractes d’una setmana o menys suposen ja més del 26% del total) i els sous més baixos consolidant la pobresa assalariada, i en concret la pobresa femenina assalariada. No hi ha intenció de revertir el model econòmic de monocultiu immobiliari i turístic, ni de regular el sòl que durant dècades ha servir per especular, construir i alimentar el monstre de la bombolla immobiliària. Mentre la classe treballadora del País Valencià s’empobreix cada vegada més, les grans empreses i els seus accionistes s’enriqueixen encara més.
El tripartit més enllà de les polítiques d’aparador o d’higiene democràtica, continua fent polítiques sense eixir dels paràmetres marcats per les institucions europees i l’estat espanyol. I tot i les gesticulacions sobre RTTV, i l’avançada en la recuperació d’un dels Hospitals privatitzat (només un), la realitat és continuisme en la gestió de les institucions. El marge per a practicar polítiques redistributives l’estem patint i és escàs. I el que veiem que segueix intacte són aquelles polítiques favorables als interessos de les burgesies locals sense trencar la disciplina austeritària i degradadora de condicions materials de vida de les treballadores imposada per la UE i l’Estat. En aquest sentit, l’únic instrument que tenen per a poder justificar el discurs progressista-socialdemòcrata està sent la propaganda i certes polítiques d’aparador.
De cara als propers temps la situació que se’ns planteja és la següent:
•Tancament per part de l’estat (per) a l’obertura d’una reforma controlada des de dalt.
•Enduriment de les polítiques d’austeritat, amb la normalització dels efectes de la crisi i l’establiment de noves retallades. Retallades que recauen sobre les dones que han d’assumir amb el seu treball, totalment invisibilitzat dins de casa, tot el que els serveis públics deixen de fer.
•Impossibilitat de les eixides reformistes a la crisi de materialitzar les seues receptes.
Davant d’això, l’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garantisquen les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenque amb l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, necessitem la ruptura amb els estats espanyol i francès, la Unió Europea i el capitalisme. Ara i ací podem començar a construir els Països Catalans del futur. La conquesta de sobiranies, drets i autodeterminació és un procés que no podem ajornar. És un procés que cal començar, ací i ara.
Cartell25A_ok-01

Aquest Sant Jordi difondrem al carrer la necessitat de la desobediència per a poder exercir el nostre dret a l'autodeterminació

Aquest Sant Jordi repartirem milers d’octavetes i adhesius amb el lema “Sense desobediència no hi ha independència”. Sabent que només serà possible obrir l’escletxa de la ruptura amb l’estat a través de la desobediència, i desconfiant d’aquells que durant 30 anys han estat el puntal de l’estat a casa nostra, creiem que cal una mobilització permanent que exigeixi el compliment d’allò que des de fa anys una majoria social dels catalans i les catalanes del Principat porten exigint al carrer: l’exercici de l’autodeterminació.
El text de l’octaveta que repartirem és el següent:
Defensar l’autodeterminació. Referèndum sí o sí.
Els estats espanyol i francès són estats antidemocràtics de dominació i explotació dels Països Catalans i de les seves classes populars. És per això que les llibertats nacionals i socials del nostre poble no són possibles al sí d’aquests estats. Per tant, només podem exercir l’autodeterminació des de la desobediència.
El dret a l’autodeterminació no és un dret que es pugui negociar ni que cap estat pugui atorgar o retirar. El dret a l’autodeterminació pertany a cada nació, diguin el que diguin les lleis i les constitucions que la subjuguin. Renunciar a exercir aquest dret a l’espera de poder pactar-ho amb l’estat és treballar per impedir l’autodeterminació.
Una part de la nostra nació s’està mobilitzant per exercir la seva autodeterminació i ha aconseguit arrancar del govern autonòmic del Principat el compromís de convocatòria d’un referèndum d’independència. És obligació d’aquest govern convocar i fer possible la celebració d’aquest referèndum. No acceptarem l’excusa de les prohibicions judicials ni tampoc nous xantatges que obliguin l’independentisme a callar i empassar-se la perpetuació de les xarxes i els privilegis del corrupte règim autonòmic dels darrers 37 anys.
En aquests propers mesos veurem com tant els que han ocupat el poder autonòmic en les darreres dècades com els que desitgen ocupar-lo en breu intenten aigualir l’autodeterminació amb excuses legalistes. Li diguin “referèndum acordat” o la idea de passar “de la llei a la llei”. Vagin disfressats de patriotes o de nova política. Com sempre, voldran supeditar la llibertat del nostre poble a la no alteració de l’ordre establert -és a dir, dels seus privilegis i poder-. Caldrà mobilitzar-nos per evitar-ho, i no fer cas dels cants de sirena sobre “unitats” que només pretenen deixar les mans lliures per a possibles pactes amb l’estat.
La independència només serà possible amb una veritable revolució política que suposi la ruptura amb l’estat espanyol i l’autonomisme. Exercir l’autodeterminació només serà possible des d’un carrer activat i indomable.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
desobediencia_independencia_xarxes

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol | 3a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol

Els diferents mapes polítics i parlamentaris derivats de les actuals legislatures representen un repte per a l’esquerra independentista a l’hora d’intervenir-hi en clau revolucionària i d’alliberament nacional. A redós dels anomenats “governs de canvi” i de les “majories sobiranistes”, s’han construït unes realitats i imaginaris amb capacitat de reconduir el nostre moviment cap a estratègies de pacte i reforma contràries als interessos de classe del poble treballador català. Analitzem críticament aquestes realitats i debatem sobre la necessitat de construir una agenda pròpia de lluita.

Amb:
Isabel Vallet (militant d’Endavant OSAN)
Lluc Gayà (militant d’Endavant OSAN)
Carles Riera (diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)

Què poden esperar els moviments populars de les institucions? | 2a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

Què poden esperar els moviments populars de les institucions?

Debatem sobre les limitacions derivades d’un aparell institucional burgès concebut per frenar, anular o cooptar les potencialitats transformadores de les lluites populars. Des d’aquesta perspectiva, cal plantejar-nos com els moviments socials i populars es plantegen la consecució dels seus objectius mitjançant l’acció institucional, per tal d’evitar riscos com el clientelisme i la desmobilització.

Amb:
Anna Gabriel (diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)
Maria Rovira (regidora de la CUP-Capgirem Barcelona)
Bernat Sorinas (membre de la PAHC del Bages)

Ja disponibles els vídeos de la jornada de lluita institucional "Construint idees carregades de futur"

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora?

Pretenem aprofundir en el coneixement sobre les condicions necessàries que cal generar per a què la lluita institucional als ajuntaments reverteixi en la construcció d’un contrapoder popular organitzat i fort, de manera que ens permetin establir línies d’acció orientades a un avenç global en tots els àmbit de lluita.

Amb:
Laia Estrada (regidora de la CUP a Tarragona)
Xavier Pellicer (membre del Moviment Popular de Sabadell i de la Crida per Sabadell)
Montserrat Venturós (alcaldessa de la CUP a Berga)

Què poden esperar els moviments populars de les institucions?

Debatem sobre les limitacions derivades d’un aparell institucional burgès concebut per frenar, anular o cooptar les potencialitats transformadores de les lluites populars. Des d’aquesta perspectiva, cal plantejar-nos com els moviments socials i populars es plantegen la consecució dels seus objectius mitjançant l’acció institucional, per tal d’evitar riscos com el clientelisme i la desmobilització.

Amb:
Anna Gabriel (diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)
Maria Rovira (regidora de la CUP-Capgirem Barcelona)
Bernat Sorinas (membre de la PAHC del Bages)

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol

Els diferents mapes polítics i parlamentaris derivats de les actuals legislatures representen un repte per a l’esquerra independentista a l’hora d’intervenir-hi en clau revolucionària i d’alliberament nacional. A redós dels anomenats “governs de canvi” i de les “majories sobiranistes”, s’han construït unes realitats i imaginaris amb capacitat de reconduir el nostre moviment cap a estratègies de pacte i reforma contràries als interessos de classe del poble treballador català. Analitzem críticament aquestes realitats i debatem sobre la necessitat de construir una agenda pròpia de lluita.

Amb:
Isabel Vallet (militant d’Endavant OSAN)
Lluc Gayà (militant d’Endavant OSAN)
Carles Riera (diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora? | 1a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora?

Pretenem aprofundir en el coneixement sobre les condicions necessàries que cal generar per a què la lluita institucional als ajuntaments reverteixi en la construcció d’un contrapoder popular organitzat i fort, de manera que ens permetin establir línies d’acció orientades a un avenç global en tots els àmbit de lluita.

Amb:
Laia Estrada (regidora de la CUP a Tarragona)
Xavier Pellicer (membre del Moviment Popular de Sabadell i de la Crida per Sabadell)
Montserrat Venturós (alcaldessa de la CUP a Berga)

[Sants] Crònica: El Casal es queda petit amb la xerrada sobre relacions sexoafectives i monogàmies, d'Amors Plurals

El passat 24 de març, l’organització de l’esquerra independentista Endavant OSAN va organitzar una xerrada al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, que va comptar amb la presència del col·lectiu Amors Plurals (http://amorsplurals.cat/) per tal de debatre al voltant de les relacions sexoafectives, monogàmies, i construcció políticosocial de l’amor romàntic.
Aquesta xerrada estava emmarcada dins la campanya nacional de la organització al voltant dels Feminicidis. Aquesta campanya, pretén assenyalar totes les violències contra les dones pel fet de ser-ho, i enquadrar-les dins un sistema patriarcal que contínuament genera aquesta espiral de diferents violències que desemboca en l’assassinat d’algunes d’elles: l’estructura del sistema capitalista patriarcal que cossifica, estigmatitza, empobreix, victimitza i emmalalteix.
La primera part de la campanya nacional anava adreçada a la lesbofòbia i a les no monogàmies i en aquest sentit es va desenvolupar la xerrada.
Primerament, la ponent va exposar d’una forma molt vivencial una situació que segurament ens és familiar, 11 anys de monogàmia clàssica i estàndard que posteriorment ella va identificar com inputs de repressió i violència cap a la seva persona. Seguidament d’aquesta part més vivencial, que va aconseguir que el públic – una setantena de persones – s’identifiqués i quedés captivat per la xerrada, va procedir a la definició d’alguns conceptes com ara “poliamor”, “jerarquies relacionals”, “relacions primàries i secundàries”, “solopoli”, “anarquia relacional”, “relació”, “parella”… totes aquestes paraules per definir, en definitiva, que no hi ha una sola manera d’estimar, que les persones som éssers socials, i que poden tenir relacions íntimes i intimar-hi sense que sigui una parella, que pot ser-hi amb o sense règim d’exclusivitat, sempre i quan hi hagi consentiment real.
En un segon plànol, un cop amb les definicions de les diferents maneres de relacionar-se sexoafectiament entre persones i no per això menys important, la ponent va posar sobre la taula els “mites de l’amor romàntic[1]”, el mite de la mitja taronja: creença que escollim a la parella que teníem predestinada d’alguna forma, i és la única elecció possible, el mite de l’aparellament: creença que la parella heterosexual és universal i natural , mite de l’exclusivitat: La creença que és impossible estar enamorat/da de dues persones a la vegada, el mite de la fidelitat: La creença que tots els desitjos passionals, romàntics, i eròtics han de satisfer-se exclusivament amb una única persona, la pròpia parella, el Mite de la castedat o de la sexualitat com una cosa bruta, pecaminosa… entre altres.
Per finalitzar la xerrada, la ponent va destacar també la interseccionalitat entre  la monogàmia i la bifòbia, homofobia, masclisme, sexisme i classisme. És a dir, que el combat contra la monogàmia no era per promocionar un consum de relacions sexuals d’usar i llençar, sinó que era una construcció comuna per tal de contraposar la independència personal contra la interdependència col·lectiva, contraris doncs a l’individualisme que fuig dels compromisos i les cures, que també te cura amb les persones neurodivergents (més d’un 50% de les persones que pateixen depressions són dones)
En definitiva, la ponent va transmetre que calia identificar les no-monogàmies (en qualsevol de les seves formes) com a dissidències front l’atomisme i aïllament que fomenten el capitalisme i el patriarcat, cap a la construcció d’una vida vivible, de forma comunal.
 
[1] ‘El amor desde la psicología social. Ni tan libres ni tan racionales’ de Carlos Yela)

[Sants] 4t informe sobre l’estat dels preus de l’habitatge als barris de Sants

Davant l’alarmant detecció de la pujada del preu de l’habitatge als nostres barris i a la ciutat, des del segon trimestre de 2016, el nucli local d’Endavant (OSAN) Sants hem vist la necessitat de començar a analitzar cíclicament aquestes dades a nivell dels barris de Sants: Badal, Sants, Hostrafrancs i Bordeta. Ara, us fem arribar la quarta onada de l’estudi, del qual hem constatat dades com ara:

  • Dels 12 indicadors estudiats, 9 mostren increments de preus aquest trimestre.
  • Respecte del gener del 2017, i si ho mirem des de l’agost 2016, són 10 els valors a l’alça.
  • A Hostafrancs i la Bordeta s’ha disparat el preu de compra un 30% des de l’agost. A Sants puja un 27%. Badal s’estanca respecte del preu registrat a l’agost del 2016
  • A Sants i Hostafrancs compartir pis té un preu mitjà superior als 450€ , un 20% més que a l’agost del 2016.
  • Els barris de Sants són, dins de Barcelona els que més pujada registren de l’oferta d’allotjaments turístics a AirBnB en els darrers nou mesos.
  • Si mirem la pressió de les ofertes a AirBnB sobre els pisos no ocupats com a habitatge principal, veiem que el districte de Sants-Montjuïc és el segon que més pressió rep, després de Ciutat Vella.

Podeu descarregar l’informe al següent enllaç:
Informe habitatge Sants abril 17