[TANYADA 14] La crisi capitalista als Països Catalans avui

La crisi capitalista ha tingut un cost enorme per a les classes populars dels Països Catalans. Les retallades i privatitzacions han estat el preu que l’estat ha decidit fer-nos pagar per a fer front als rescats bancaris i al deute sense afectar les classes benestants. Així mateix, la destrucció del teixit productiu i les seves conseqüències ha donat força a la patronal i l’estat per a devaluar encara més les condicions laborals i el poder adquisitiu de la classe treballadora.

Durant aquesta crisi capitalista la taxa d’atur s’ha doblat, el poder adquisitiu ha caigut un 20% entre la classe treballadora, els costos d’alguns serveis bàsics s’han disparat. La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970. Aquest panorama ha afectat especialment la gent jove i les dones. La precarització en aquests sectors ha estat tan intensa que no només constitueixen bona part de les bosses de pobresa (juntament amb una part de la gent gran), sinó que han donat lloc al fenomen de la pobresa assalariada: persones amb un treball a jornada completa que no poden arribar a final de mes.

« La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970»

Un altre aspecte en què la crisi capitalista ha afectat profundament ha estat en el camp dels serveis públics. Tot i que l’aprimament de l’estat ja s’apuntava des de principis dels 90, la crisi ha servit per a accelerar la penetració de capital privat i lògiques mercantilistes al sí dels serveis públics. Això, a més, a l’estat espanyol s’ha fet a través d’un procés de recentralització que ha disciplinat, a través del FLA, les diverses comunitats autònomes a fer les retallades i les polítiques d’austeritat marcades per la UE.

Més enllà de les xifres multimilionàries de retallades, també s’ha produït una crisi d’horitzó col·lectiu. En els consensos polítics que bona part de la població legitimava s’hi dibuixaven fa una dècada un seguit d’horitzons col·lectius de creixement de la cobertura social en diversos àmbits. Només cal recordar com la Llei d’Educació de Catalunya de 2006 situava en el seu articulat l’objectiu d’assolir un 6% del PIB en inversió educativa, quan actualment amb prou feines sobrepassa el 2%, o el projecte avortat de la Llei de Dependència com a quarta pota de l’estat del benestar. Actualment, els horitzons que el consens polític prova de fabricar porten implícit el reconeixement que des del sector públic només es donarà cobertura a allò bàsic i essencial, o la fantasia que la millora del servei públic es pot fer al marge de la inversió econòmica.

La crisi s’ha acabat?

Tot i que la conjuntura electoral i un cert context econòmic havien fet proclamar a alguns que les retallades ja havien arribat a la seva fi i que fins i tot podria començar una certa recuperació, el cert és que ara mateix la UE té previst imposar a l’estat espanyol retallades per valor d’uns 18.000 milions d’euros en els propers dos anys. Així mateix, el dèficit acumulat per la caixa de la Seguretat Social és previsible que sigui usat de doctrina de xoc per a imposar canvis substancials en el sistema de pensions i de prestacions d’atur.

Les proclames de recuperació econòmica es basen sobretot en l’augment del PIB i en alguns indicadors parcials d’ocupació. Aquest augment no és fruit d’una expansió productiva i d’ocupació, sinó de la sobreexplotació del treball. Abaratiment de la mà d’obra i precarització extrema en la nova contractació. El 94% dels contractes signats el setembre de 2016 eren temporals; el 25% no arribaven ni tan sols a una setmana de durada.

«La crisi no ha estat una davallada temporal. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi»

Així mateix, malgrat tota la propaganda feta als inicis de la crisi sobre la necessitat d’abandonar models especulatius, els indicadors de creixement econòmic actuals demostren un repunt del binomi immobiliari-turístic. Les inversions estrangeres en habitatge i l’arribada de milions de nous turistes fruit de la situació explosiva en altres indrets de la Mediterrània han ajudat a maquillar les xifres macroeconòmiques.

Aquestes dades que pretenen fer passar per creixement econòmic topen amb la realitat. Classe treballadora que treballa més per menys en un context d’encariment dels serveis bàsics, de l’habitatge, dels estudis… I un gruix d’aturats que només aconsegueixen accedir temporalment a treballs infrapagats. Res d’això no és creixement econòmic entès com la regeneració de riquesa redistribuïda, ni que sigui parcialment. És enriquiment dels de dalt a costa dels de baix, cada vegada més explotats. La crisi no ha estat una davallada temporal, sinó l’inici d’un escenari amb més devalució de les condicions socials. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi.

Hi ha alternativa dins del sistema capitalista?

L’etapa capitalista de redistribució d’una part de la taxa de beneficis cap a les classes populars en forma d’augment del poder adquisitiu i serveis públics no tornarà. Ni hi ha les condicions econòmiques dins el capitalisme per a que això pugui ser així, ni hi ha les condicions polítiques a nivell mundial per a poder forçar el capitalisme a adoptar polítiques de redistribució parcial. Per tant, els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs. Pel camí encara tindran ganxo electoral i podran generar suports amplis, però la seva inviabilitat està destinada a demostrar-se des del minut u en que tinguin responsabilitat de gestió.

«Els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs»

Davant d’aquesta constatació, estem observant dos fenòmens polítics paral·lels. En primer lloc, la desaparició de l’alternança entre la cara amable i la cara dura del capitalisme; la socialdemocràcia desapareix i es mimetitza amb el liberalisme ortodox. En segon lloc, el creixement de propostes d’extrema dreta, que sota l’autoritarisme i la xenofòbia -i una aparent defensa de la classe treballadora-, no només no qüestionen les bases del sistema social i econòmic sinó que poden ser una eina perfecta per al capitalisme en els convulsos anys que estan per venir.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.