Si les treballadores en vaga per una sanitat realment pública guanyen, totes hi guanyarem!

La pandèmia ens ha demostrat, i seguirà demostrant, el perill de deixar la sanitat en mans de la patronal sanitària: desabastament d’EPI, manca de personal, pèssimes condicions laborals, desorganització, manca d’inversió en l’atenció primària, tracte de favor, retallades, corrupteles, etc. A Catalunya, tot això és fruit de trenta-cinc anys de governs PSC-CiU que, en apostar per un model clarament neoliberal, van crear l’actual sistema sanitari publicoprivat: el sistema sanitari integral d’utilització pública, conegut com a SISCAT, regit per criteris mercantilistes i no de salut pública. Aquest model s’ha caracteritzat, en els darrers temps, per fets tan greus com l’opacitat en la contractació i per la incapacitat de garantir el dret a l’avortament a tot el territori català.

Enfront d’això, és totalment necessària la convocatòria de vaga del 10 de març de les treballadores de la sanitat, en els àmbits de l’atenció primària, domiciliària, continuada i urgent, l’hospitalària, d’emergències, salut mental i sociosanitària. Organitzada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, la vaga s’estendrà tant als centres públics com privats i pretén aconseguir una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública; la igualtat de condicions laborals; protegir la salut de les treballadores en el lloc de feina; el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional per a totes les categories laborals; el dret a la jubilació anticipada a causa de la perillositat del lloc de treball; la reversió dels efectes del Decret Llei del 2010, que va retallar els drets laborals del personal sanitari; el reconeixement de les categories professionals i de les seves competències; augmentar la contractació estable i facilitar la conciliació del treball i la vida personal; revertir les externalitzacions de serveis; destinar el 25% del pressupost a l’atenció sanitària i, per últim, augmentar la despesa sanitària fins a arribar a estàndards europeus.

Els objectius de la vaga del personal sanitari entronquen amb les necessitats més vitals de les classes populars en l’actual context de crisi econòmica capitalista. L’èxit de la vaga pot significar avançar en la voluntat de la gran majoria social que reclama una sanitat pública que possibiliti una vida digna. Per tot plegat, Endavant OSAN ens solidaritzem i donem suport a la vaga convocada pels sindicats combatius de la sanitat i posem els mitjans de l’organització al seu servei.

Alhora, apostem per l’expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. Cal garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. A més, cal reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones dels Països Catalans. Per un enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i la cobertura universal de la dependència.

Si les treballadores en vaga per una sanitat realment pública guanyen, totes hi guanyarem!

Plantem-nos per la salut!
#HiHaUnaAltraManeraDeViure

Per seguir avançant en l’estratègia de la Unitat Popular en el front institucional

Endavant volem expressar la nostra preocupació davant el pacte electoral establert entre la CUP i Guanyem per concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC). Pensem que aquest pacte és un pas important en una direcció equivocada si el que es vol és articular un projecte d’Unitat Popular amb vocació de projecte rupturista amb els estats espanyol i francès i el capitalisme patriarcal al conjunt dels Països Catalans.

En primer lloc, intentar ampliar el projecte de la Unitat Popular partint de pactes des de dalt amb altres forces polítiques en el context de propostes electorals és ineficaç perquè, d’una banda, supedita la necessària discussió sobre el projecte polític a les qüestions pràctiques derivades de la representació institucional (sous, repartiment de diners i alliberats, mecanismes de presa de decisions en el marc de l’acció parlamentària) i, de l’altra, trenca la dinàmica de creixement i construcció de la Unitat Popular des de baix, que és la que ha portat la CUP a ser un agent polític rellevant en el context de la CAC.

Aquests tipus de pactes limiten les possibilitats de creixement només en clau electoral i allà on es pot pactar amb altres forces polítiques ja establertes, com és el cas del Principat de Catalunya, i en canvi dificulten la possibilitat de créixer per baix, sumant militants i projectes municipalistes locals, a la resta dels Països Catalans. Una de les grans assignatures pendents de la CUP és la implantació al conjunt dels Països Catalans, i el pacte amb Guanyem posa el focus en el curt termini i en els resultats electorals a la CAC, i deixa en un discret segon pla la formulació d’un projecte polític institucional en clau d’Unitat Popular que sigui atractiu i útil al conjunt del país.

En segon lloc, la falta de debat sobre el projecte polític que ha de guiar l’acció política institucional de la coalició fa que no estigui gens clar com casaran les diferents perspectives sobre què cal fer a mitjà termini. L’aposta clarament independentista, anticapitalista i feminista de la CUP, a parer nostre imprescindible per enfocar el nou cicle polític, pot quedar diluïda en el plantejament de front ampli d’esquerres en clau sobiranista que propugna Guanyem. En la conjuntura actual no ens podem plantejar renunciar al discurs clarament independentista i rupturista en pro d’una entesa en un front ampli d’esquerres que posi al mateix nivell l’aposta federalista i la independentista.

En tercer lloc, a parer nostre, el paper de la CUP la pròxima legislatura ha d’anar en consonància amb el programa polític aprovat abans de l’acord amb Guanyem, és a dir, la CUP ha de plantejar una acció institucional d’oposició tant al sobiranisme governamental com als fronts d’esquerres a l’estil del govern espanyol del PSOE i Podemos, i dels pactes del Botànic valencià i del Bellver balear. En canvi, la pràctica política de Guanyem es caracteritza per una vocació pragmàtica respecte a la governabilitat, una voluntat explícita de participar en la gestió de govern i una aposta pragmàtica per fronts amplis basant-se en programes de mínims. La tensió entre aquests dos plantejaments no s’ha discutit en el marc de l’acord electoral i explotarà davant de cada decisió important que calgui prendre durant la pròxima legislatura (com la investidura, la participació en algun govern o l’aprovació dels pressupostos).

Finalment, tot i que Guanyem és un projecte format només per unes quantes candidatures municipalistes, la CUP hi ha negociat en peu d’igualtat per concórrer a les eleccions autonòmiques i ha deixat de banda les organitzacions de l’Esquerra Independentista i la resta d’organitzacions que han donat suport a la CUP els últims anys. La prominència de tenir la cap de llista per Barcelona permetrà a Guanyem tenir un protagonisme i un marge de maniobra, fins i tot una capacitat d’acció unilateral independent del que decideixi la CUP, que poden ser utilitzats per a objectius polítics que no vagin en consonància amb el projecte de construcció de la Unitat Popular com a bloc de ruptura independentista, anticapitalista i feminista als Països Catalans.

Per tot això, pensem que el pacte electoral entre la CUP i Guanyem no contribueix a encarar els reptes que es plantegen en el nou cicle polític que es va obrir després de la derrota de la tardor del 2017 al Principat i que s’ha consolidat amb l’ascens al govern espanyol del PSOE, de la mà del pacte d’esquerres amb Unidas Podemos. Aquest nou cicle polític, tot i la sacsejada que ha suposat l’impacte de la pandèmia de la Covid-19, es caracteritza per un reassentament de l’estat i un reforçament del règim del 78. El front d’esquerres del govern espanyol s’ha convertit en el màxim defensor de la constitució espanyola com a dic de contenció de les apostes cada cop més descaradament feixistes de les dretes espanyoles.

En aquest context, els fronts amplis d’esquerres que tenen com a objectiu respondre als impactes de la pandèmia i construir dics de contenció contra l’auge de les dretes espanyoles, per molt que es qualifiquin retòricament com a “sobiranistes”, sempre tendeixen a buscar l’encaix i l’acord amb el govern espanyol del PSOE i Podemos. I, així, es veuen abocats a la defensa tàcita del règim del 78 com a mal menor i a ajornar indefinidament qualsevol intent de transformació social profunda i de trencament amb l’ordenament jurídic constitucional.

Al Principat de Catalunya, la confrontació entre els dos corrents principals del sobiranisme governamental té com a objectiu principal aconseguir el control de les institucions autonòmiques i, de retruc, l’hegemonia en l’espai del sobiranisme transversal. Tant el sobiranisme de Junts per Catalunya, pretesament de confrontació amb l’estat, ple de gesticulacions i proclames simbòliques, però buit d’accions polítiques concretes, com el pragmatisme d’ERC, ple de renúncies i revestit d’un discurs assenyat d’acumulació de forces independentistes, són projectes polítics als quals cal confrontar en termes d’oposició frontal i no pas arribar-hi a acords i, encara menys, participar en els seus governs.

Només si la CUP planteja el projecte polític de la Unitat Popular com a alternativa rupturista al reassentament de l’estat i assumeix el paper d’oposició frontal tant als fronts d’esquerres socialdemòcrates del mal menor com al sobiranisme governamental de la gestió autonòmica podrem avançar en la construcció d’un bloc polític i social de ruptura als Països Catalans que ens permeti aspirar a transformacions socials profundes i a una ruptura política real amb el règim del 78.

A parer nostre, la lluita a les institucions és un element clau de la construcció del projecte polític de la Unitat Popular, però no és l’únic ni tan sols el principal. L’articulació de lluites polítiques i socials, l’organització als llocs de treball, la lluita feminista i, en definitiva, la construcció d’un autèntic contrapoder popular als Països Catalans requereix una planificació i un treball en tots els àmbits per tal d’avançar en la construcció d’un projecte polític realment rupturista, que sigui netament independentista, anticapitalista i feminista. Així doncs, no podem subordinar els objectius polítics de llarg termini del projecte de la Unitat Popular a les necessitats electorals a curt termini. I molt ens temem que això és precisament el que suposa el pacte electoral CUP-Guanyem.

A Endavant continuem pensant que la CUP és una eina no només útil, sinó que és imprescindible per a la construcció de la Unitat Popular. Per això, continuarem treballant per revertir allò que, a parer nostre, és un pas en la direcció equivocada. Seguirem treballant per:

  • Fer créixer el municipalisme popular i transformador arreu dels Països Catalans i desenvolupar la seva capacitat d’articular espais de poder popular que ens permetin confrontar l’estat i millorar les condicions de vida de les classes populars.

  • Inserir la CUP en una estratègia global d’Unitat Popular que, amb un peu al carrer i un peu a les institucions, plantegi una oposició frontal al reassentament de l’estat i de les institucions autonòmiques, a partir d’un projecte polític clarament anticapitalista i feminista.

  • Posar al centre del projecte d’Unitat Popular l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques, polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, per tal de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador.

[Onda] Endavant – la Plana Baixa, davant la instal·lació d’Amazon en la comarca.

La notícia de l’arribada d’Amazon a Onda mitjançant l’establiment d’una planta logística de la multinacional nord-americana en un dels polígons industrials de la localitat de la Plana Baixa ha provocat una gran expectació entre la classe treballadora de la comarca, ja que la informació va vindre acompanyada de l’anunci de 1.000 llocs de treball. Tota una carta de presentació del gegant del comerç electrònic.

Som conscients que, en l’actual situació de crisi econòmica, l’oferta de 1.000 llocs de treball pot generar un entusiasme molt gran en la població, però cal analitzar fredament el que pot suposar l’establiment d’Amazon a la nostra comarca. Per aquest motiu, i guiant-nos per la manera de funcionar de la multinacional als seus centres logístics arreu del món, l’assemblea d’Endavant OSAN a la Plana Baixa volem mostrar el nostre posicionament polític respecte d’aquest assumpte.

En primer lloc, observem que l’empresa de Jeff Bezos s’acollirà a unes bonificacions fiscals, a iniciativa de l’Ajuntament d’Onda, en les quals se li descomptarà un 50% en l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, un incentiu del qual deu estar agraïda una companyia que va facturar milions de dòlars l’any 2019, i que segurament necessita més que cap altra empresa aquesta rebaixa, encara que siga a costa de les arques municipals, que deixen d’ingressar el que els pertoca.

Tampoc podem ignorar les queixes de les treballadores i els treballadors als centres logístics repartits per Europa i els Estats Units, ja que malgrat les diverses legislacions i contextos econòmics i socials, es repeteixen situacions d’allò més preocupants: l’excessiva utilització de les ETT, la falta de promoció interna, la vulneració de convenis laborals, la pressió psicològica per a complir els terminis, la temporalitat, la repressió cap al moviment sindical, la impossibilitat de gaudir d’una conciliació laboral, la manca de mesures de prevenció, l’incompliment de directives pel que fa a les baixes laborals, etc.

Així és com la multinacional es pot permetre competir en la guerra de preus amb les altres grans companyies del sector, a costa de la devaluació dels costos laborals fins al punt de pagar sous de subsistència, tot aprofitant la gran demanda de treball existent i que en la majoria de casos no deixa marge per a la negociació entre l’empresa i la gent que hi treballa per tal d’aconseguir unes condicions laborals dignes, ja que, finalment, per la situació de vulnerabilitat de la classe treballadora, s’accepten aquests treballs, cosa que retroalimenta aquest model de negoci. Un model que ja s’està assentant a tot arreu i que ara aterra a la nostra comarca amb una planta que ocuparà 200.000 metres quadrats, i pel que tot pareix indicar per les dimensions, esdevindrà un dels centres logístics d’Amazon més grans d’Europa.

Lluny de celebrar l’arribada de la multinacional a Onda, tal com han fet els partits del règim, des de l’Esquerra Independentista volem reivindicar la lluita sindical i la unió de les treballadores i treballadors com una eina essencial per a la defensa dels drets laborals, que de segur seran atacats des del minut 1 de l’establiment de la companyia, així com reivindicar l’existència del xicotet comerç als nostres barris i pobles, que fomenta l’economia circular i garanteix la prosperitat del veïnat.

En conclusió, sembla evident que el fet de “donar” 1.000 llocs de treball no compensa el treball temporal precari que es crearà ni la destrucció del xicotet comerç.

 

Endavant (OSAN) – Assemblea comarcal de la Plana Baixa.

17 de novembre de 2020

Endavant Ponent denunciem la gestió nefasta de la pandèmia per part de la Generalitat de Catalunya assenyalant la seu d’ERC Lleida

 

La saturació de la web d’ajudes d’autònoms, la nova contractació de Ferrovial per valor de 17 milions d’euros, la pràctica de desnonaments diaris, la falta de recursos sanitaris, el tancament total de la cultura sense cap tipus d’ajuda… són mesures acordades per la generalitat en aquesta segona onada de la pandèmia que han posat de manifest de nou que el nostre govern no té cap tipus de dubte alhora de passar per davant els interessos econòmics que la vida de les persones per gestionar aquesta crisi.

Considerem que les mesures adoptades durant aquesta segona onada perjudiquen encara més la crítica situació de milers de treballadors d’aquest país que ja es trobaven en situació de vulnerabilitat i pobresa de forma prèvia a l’existència de la pandèmia i que amb la gestió de la COVID-19 s’han vist encara més empobrits. Les mesures adoptades pel govern de la Generalitat de Catalunya es troben dirigides a únicament a salvaguardar els interessos del sistema econòmic i els interessos de les grans empreses.

Per tot això doncs, exigimque de forma immediata es reverteixin les mesures adoptades i es procedeixin a acordar mesures que situïn la vida de les persones al centre, concretament:

  • La suspensió de pagaments de lloguers, hipoteques i rebuts de serveis bàsics i la immediata condonació de tots els deutes contrets a causa de la situació de vulnerabilitat.
  • La immediata reversió de totes les injustes mesures restrictives imposades sobre el sector de la Cultura sense previ consens, ni consulta, ni negociació, i la convocatòriad’ajudes pels treballadors culturals.
  • Inspeccions laborals ràpides i eficaces per revisar la pràctica del teletreball i les mesures de seguretat adoptades en matèria de prevenció de riscos laborals i la vulneració dels drets de les treballadores.
  • La revisió del sistema de transport públic, augmentant les freqüències de les línies i mitjans de transport més utilitzats, també en el cas de Lleida.
  • La nul·litat de tots els ERTO i ERO realitzats per empreses amb beneficis i acomiadaments vinculats a les conseqüències de la Covid-19 i que siguin aquestes empreses qui es facin càrrec dels salaris de les treballadores.
  • L’aplicació d’una renda universal garantida efectiva que permeti el sosteniment de lavida per a tota la classe treballadora, treballadors autònoms inclosos.

Plantem-nos! Només lluitant tenim futur

La pandèmia no afluixa i segueix infectant centenars de persones cada dia, i el capitalisme tampoc no ho fa i segueix empitjorant les nostres condicions de vida, cada dia també.

Les darreres setmanes hem pogut veure i ser partícips d’un increment de la resposta mobilitzadora en contra de les mesures actuals per mirar de controlar el virus, reduint els contagis, i posar fre a la sagnia econòmica i social que està sofrint l’economia i que paga la classe treballadora. Cada vegada més gent se sent desemparada: perquè no pot pagar el lloguer, perquè se l’ha acomiadat de la feina, perquè està malalta i la sanitat no pot atendre-la com necessita, perquè veu com les factures de la compra, la llum i el gas no paren de créixer i ara els bancs s’embutxacaran milers de milions d’euros per l’escàndol del Castor de Florentino.

I què ens toca fer a les revolucionàries?

Ens toca una tasca difícil, a l’altura de la complexitat que vivim. Treballar per generar conflicte aquí i ara, en moments en què s’ha de reduir el contacte social per tal de frenar la propagació del virus. Ens toca ser inventives, audaces i repensar els mecanismes clàssics amb els quals actuem en la societat, però la urgència social ens mana: cal lluitar ja per cobrir les necessitats bàsiques de tota la classe treballadora. Ja vàrem pagar les conseqüències de la crisi del 2008 i ara ens enfrontem a una nova crisi en pitjors condicions que llavors, i aquesta batalla no la podem perdre. Hem de forçar la maquinària del capitalisme, que no regala res i encara menys ara. Només si som capaces de generar un conflicte suficientment gran, fer por al capital, mostrar la nostra força, serem capaces d’imposar mesures urgents per garantir la vida a la classe treballadora dels Països Catalans.

Però la lluita urgent per aquestes condicions de vida no pot deslligar-se de la lluita política revolucionària, perquè és aquella que aporta dues idees essencials: d’una banda, que en el sistema capitalista no existeix un horitzó que asseguri una vida digna per a la nostra classe i, per tant, que les reivindicacions socials que són clarament necessàries per al moment actual són insuficients per garantir la vida en el futur; de l’altra que només la perspectiva revolucionària és capaç d’aglutinar un plantejament polític que albiri un canvi de sistema. Una proposta revolucionària basada en la construcció d’un bloc polític al voltant del Programa Feminista de la Unitat Popular i una estratègia que marqui l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a marc polític per construir una forma diferent de gestionar els recursos, repartir el treball i la riquesa, la superació del capitalisme patriarcal com a marc d’explotació, exclusió i violència. La república socialista i feminista dels Països Catalans.

En aquest sentit, volem marcar tres principis polítics que ens permeten mirar el moment present i el futur a curt termini des de l’òptica revolucionària i des del clar lligam amb el moviment popular i la lluita social que desenvolupem en tots els fronts i àmbits:

Contra la tutela de la patronal!


Avui dia, el gran poder econòmic controla els passos que es fan tant per al control de la pandèmia, com per a la lluita contra la crisi econòmica capitalista. Mostra d’això és que, en els moments de quasi col·lapse sanitari, quan es va decretar una paralització total de l’economia, aquesta paralització va durar massa poc temps per fer abaixar el contagi d’una forma dràstica, perquè la patronal no ho acceptava. També n’és una mostra el fet que la protecció de l’estat està garantint principalment les grans empreses i sobretot l’Ibex, mentre que Pimes i autònoms tenen molts més problemes. Cal rompre amb aquesta lògica: els interessos de la patronal i els de les classes populars són contraposats i, per tant, són contraposats als de la immensa majoria de la població. La tutela de la patronal per formular les mesures sanitàries i socials per fer front a les diferents crisis significa posar la lògica del capital davant les necessitats de la vida; significa que manin els de sempre, que res no canviï i que, com sempre, siguem les treballadores qui paguem la crisi.

Repartim el treball, repartim la riquesa!


Si hem de seguir una màxima durant els mesos que ens han passat i els que venen, és la de garantir la vida davant de tot. Garantir la vida significa garantir l’accés a recursos bàsics per a la subsistència de la gent i les famílies que estan pagant d’una manera més virulenta la situació actual. En un moment d’ERTOs, EROs i persones sense accés a cap de les prestacions socials actuals, el que toca és lluitar perquè tothom tingui accés a unes mínimes condicions de vida, indiferentment d’on visqui, de la seva procedència i de si té accés al mercat laboral. L’Ingrés Mínim Vital, la publicitat del Gobierno com la política més progressista possible, s’ha mostrat fortament ineficaç, ja que, d’una banda, la majoria de la població que necessita una prestació com aquesta no hi té accés i, de l’altra, no va l’arrel del problema, que és la necessitat de repartir racionalment el treball productiu i de cures per tal construir una societat en què cadascú aporti segons les seves capacitats i rebi segons les seves necessitats. Només repartint el treball i la riquesa podrem garantir unes condicions materials de vida dignes per a tothom.

Propietat pública i social dels recursos que reprodueixen la vida!


La situació crítica que vivim, agreujada per la pandèmia i la crisi econòmica que l’acompanya, no té les seves arrels en aquesta situació extraordinària que vivim, sinó en la incompatibilitat del model neoliberal pel que fa a la provisió de serveis que tenen relació directa amb la reproducció de la vida. En aquests moments crítics hem de posar sobre la taula mesures de xoc com la suspensió dels pagaments de lloguers, de subministraments, una sanitat pública al 100% i moltes altres. Però no ens podem quedar en això: hem de partir de l’assumpció que tothom té dret a una llar amb salubritat, a serveis essencials, a uns ingressos que li permetin no patir per al manteniment de la seva vida i a uns serveis públics que garanteixin l’accés als serveis necessaris en cada edat de la vida. Cal posar en qüestió la propietat privada del sòl i dels habitatges buits, les empreses privades que exploten els serveis essencials i també les que col·laboren en els serveis públics o els gestionen. Només des de la propietat pública i el control social podrem garantir les condicions que permetin a totes les persones accedir als recursos que garanteixen una vida digna.

Toca plantar-se, toca sumar i toca esprémer al màxim les nostres capacitats militants.
Perquè la victòria és en el futur, però la lluita és en el present.

Plantem-nos, perquè només lluitant tenim futur

Dissabte 31 organitzàrem unes jornades d’acollida per la nova militància

La nova ofensiva capitalista agreujada per la pandèmia fan més necessària que mai l’organització de les treballadores dels Països Catalans.

El dissabte 31 d’octubre Endavant OSAN realitzàrem unes jornades d’acollida de nova militància, que aplegaren a més de cinquanta noves militants de l’organització. Tot i que les jornades s’havien de dur a terme inicialment a Reus, les limitacions derivades de les noves mesures de prevenció contra la Covid-19, empreses pels diversos governs ho impediren i finalment la jornada s’hagué de celebrar a través de mitjans digitals.

Seguint els acords i el fil de la desena assemblea nacional; prenguem la iniciativa, endavant amb la unitat popular; va ser el títol d’aquestes jornades. Trobades com aquesta són una de les apostes d’Endavant per reforçar internament l’organització. Durant el dia es pogué treballar amb les darreres incorporacions militants:

  • El model organitzatiu d’Endavant i l’aposta pel partit-moviment
  • Els reptes estratègics i tàctics pels pròxims dos anys
  • El funcionament i les eines internes per millorar el treball militant
  • L’aposta per la feminització de l’organització

La jornada va finalitzar amb l’explicació del que s’espera de la nova militància. Endavant OSAN treballem per fer créixer i reforçar l’organització política.

Plantem-nos! Hi ha una altra manera de viure

Hi ha una altra manera de viure

Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el poble.

Mig any de pandèmia i milers de morts després, no s’ha reforçat el sistema sanitari ni s’han millorat les condicions de treball del personal sanitari. Tampoc no s’ha reforçat el sistema educatiu. Amb una economia paralitzada, no s’han suspès lloguers, ni hipoteques ni subministraments. Tampoc no s’han nacionalitzat els sectors estratègics ni s’han prohibit els acomiadaments. Mentre el poble acumulem deutes, angoixa i morts, els poderosos continuen acumulant propietats, beneficis i ajudes públiques. Ha arribat l’hora de plantar-se.

Una nova estafa està en marxa; la injecció de milers de milions d’euros en rescats per a un sistema econòmic en fallida provocarà el saqueig de tot allò públic i un endeutament massiu. Els somnis de l’Ibex 35 d’una nova onada d’austeritat, privatitzacions i retallades de drets socials, civils i polítics agafa forma. Institucions, mitjans i partits tanquen files amb el règim en els moments clau.

Aprofiten l’estat de xoc per estendre el control social i alhora tapar els efectes de les criminals retallades en sanitat que han deixat un sistema col·lapsat. Queda, confinament o restriccions dels drets de reunió i manifestació són les eines reciclades de la paperera de la història per domesticar-nos. Plantem-nos!

Perquè hi ha una altra manera de viure, en què l’economia estigui al servei del poble i no dels beneficis d’uns quants; en què la salut i l’educació siguin els pilars, i no la repressió i l’autoritarisme, en què habitatge i treball deixin de ser sinònim d’explotació per ser drets. Plantem-nos!

Als col·lectius i organitzacions d’arreu dels Països Catalans: Endavant OSAN fem una crida a sumar esforços i treballar per aturar l’ofensiva contra les classes populars. No és hora de resignar-se ni de deixar-se atrapar pel bombardeig de por amb què ens volen paralitzar. Plantem-nos i plantem cara a la queda i a l’onada repressiva.

Ni venuts, ni estafats, ni domesticats, ni silenciats: PLANTEM-NOS!
Hi ha una altra manera de viure.

Tombem el rei, tombem el règim!

La fugida del rei emèrit a principi d’agost va ser una estratègia del règim del 78 per protegir la monarquia borbònica. El govern de PSOE i Podemos va facilitar la fugida de Juan Carlos I en un moment de descrèdit públic a causa de les noves notícies de corrupteles i negocis bruts. El “govern més progressista de la història” de l’estat va permetre que l’hereu de Franco fugís i va defensar, així, el manteniment de la monarquia borbònica per damunt de la democràcia i de la legalitat.  A més, el fet que el rei hagi fugit a Aràbia Saudí reforça el lligam d’aquest personatge amb les dictadures criminals, que l’actual rei està lluny d’esmenar, més aviat al contrari: el sosté perseguint exactament els mateixos interessos personals i de classe.

De nou, el règim organitza tots els seus tentacles per sostenir una institució central per al manteniment del poder. La casa reial és, des de la transició, una cola que ajuda a mantenir unit l’estat, el règim i els diversos poders fàctics que conformen les seves elits: l’Ibex 35, els grans mitjans de comunicació, els principals partits i les cúpules dels sindicats grocs. Si, en aquest moment de gran desprestigi de la monarquia, aquests poders estan disposant tota la seva influència per protegir la institució borbònica, és perquè aquesta institució respon als seus interessos, i la seva caiguda podria qüestionar el règim del 78.

L’Esquerra Independentista hem d’apostar per aprofitar la conjuntura, per agrupar poder popular, confrontar i generar focus de ruptura amb el règim, i clarament, la denúncia de la monarquia ha de ser un d’aquests focus.

No existeixen a l’estat espanyol la correlació de forces ni els marcs polítics perquè la desaparició de la monarquia borbònica es produeixi en un context de transició plàcida de canvi de cap d’estat, sinó que necessàriament serà causada per un procés de caràcter rupturista amb el poder establert.

Podem assenyalar l’anacronisme que suposa la figura del rei en un règim que es defineix a si mateix com a democràtic, però no és en aquest punt on toca situar la batalla política. El canvi del cap d’estat espanyol no significa una conquesta democràtica, si no es transformen les estructures de poder social i econòmic, i es romp el forrellat que és el règim del 78. Aquest canvi però, no vindrà dels despatxos, sols vindrà d’un poble organitzat i de la mobilització popular: aquí rau el potencial rupturista.

El procés de construcció dels Països Catalans comporta que les classes populars conquerim el poder polític, i en aquest procés, tots els fronts de lluita que enforteixin el poble i esquerdin el poder de l’estat suposen un pas endavant.

Es pretén sembrar una falsa dicotomia entre la defensa de la independència política dels Països Catalans i fer caure peces angulars del règim del 78, com la monarquia. El camí de la independència dels Països Catalans prové necessàriament del soscavament del poder del règim del 78 i de l’estat espanyol. Paral·lelament a l’acumulació de poder popular al voltant d’un projecte polític rupturista com el de la Unitat Popular, és necessari aprofitar les escletxes de debilitat que es produeixin per debilitar la posició de l’estat opressor. L’estat espanyol encara és fort, es troba lluny de la derrota política; per tant, cal persistir en la lògica de construir un bloc polític de ruptura als Països Catalans i mentrestant curtcircuitar, sempre que sigui possible, el poder del règim. Per tant, el debat no és un referèndum espanyol sobre monarquia o república, sinó esquinçar tant com es pugui el poder polític del règim del 78 als Països Catalans.

Per això, Endavant OSAN apostem per:

  • Generar mobilitzacions i accions de rebuig cap a la monarquia, com a puntal del règim del 78.
  • Treballar apostes polítiques que aprofitin el clam de rebuig a la monarquia per acostar la derrota de l’estat espanyol als Països Catalans.
  • Situar l’autodeterminació dels Països Catalans com l’única alternativa política a la monarquia i al règim que representa.

Contra la repressió de l’Estat, Unitat Popular i independència

Comunicat d’Endavant OSAN davant la inhabilitació del president de la Generalitat.

Contra la repressió de l’Estat, Unitat Popular i independència

 

L’estat torna a intervenir en la política institucional del Principat mitjançant atacs judicials. Tot i l’acceptació del recurs de Quim Torra, el president serà finalment inhabilitat per un fet tan absurd com mantenir una pancarta que exigia la llibertat de les preses polítiques a la Generalitat. Que, per un fet tan intranscendent, es pugui inhabilitar un president autonòmic mostra la fragilitat de la pantalla de formalitat democràtica que emmascara el règim del 78 i l’aparell judicial de l’estat. Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.

El fet que el govern de la Generalitat de Catalunya no pugui decidir ni tan sols sobre la simbologia política que s’exhibeix a la façana de la seu del govern demostra que aquesta institució no és dipositària de cap mena de sobirania, que les institucions autonòmiques per si soles són una mera descentralització administrativa de l’estat espanyol, cada cop més constreta d’ençà de l’aplicació del 155.

Cal mostrar un rebuig explícit a una mostra més de la repressió. La crítica necessària a la gestió de l’actual govern autonòmic de Catalunya no pot ocultar la solidaritat necessària també davant d’aquest fet, i viceversa.

Allò que els dos partits de la coalició de govern van batejar propagandísticament com a govern efectiu s’ha mostrat completament incompetent per gestionar els reptes polítics que se li han presentat. La gestió social i sanitària de la Covid-19 ha estat nefasta, i les conseqüències les han pagades i les estan pagant les famílies més vulnerables de la nostra societat i la classe treballadora. Les treballadores posen en risc la seva vida quan van al lloc de feina, moltes vegades sense mesures correctes per salvaguardar la salut o sense els recursos per dur a terme correctament les seves funcions, en el cas del sector sanitari i de cures. Aquest tampoc no ha estat un govern que apostàs per polítiques dirigides a millorar la qualitat de vida de la població. Ben al contrari, s’ha distingit per iniciatives infames com la Llei Aragonès, que, afortunadament, va ser aturada després d’una mobilització social a favor dels serveis públics. En canvi, sí que és un govern “efectiu” per reprimir la població, i “efectiu” a l’hora de transferir diners públics a empreses privades, com en el contracte de Ferrovial.

L’actual govern de coalició de la Generalitat de Catalunya tampoc no és un govern que hagi perseguit afrontar el conflicte polític amb l’estat. Ha jugat durant més de dos anys a la gesticulació independentista, amb propòsits partidistes. D’una banda, ERC ha apostat per una taula de diàleg sense recorregut i ha aplanat el camí a Pedro Sánchez a canvi de res, i, de l’altra, Junts per Catalunya ha fet proclames buides de contingut polític real al voltant de l’1 d’octubre, la DUI o un nou referèndum. El govern efectiu de Torra és un govern caduc, incapaç i venedor de fum. Ja defensàvem aquesta posició en el comunicat fet públic el passat mes de maig ‘Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social’.

A més, no podem deixar de recordar i denunciar l’acció repressiva dels mossos d’esquadra contra el moviment independentista, el silenci còmplice davant d’accions repressives de l’estat contra independentistes ni el fet que la Generalitat es presenti com a acusació contra militants independentistes per la seva activitat política. La solidaritat antirepressiva no pot ser un mecanisme asimètric i partidista, que s’usi de manera interessada.

Aquest enèsim atac repressiu de l’estat, aquest cop contra el president del govern autonòmic, ha suscitat de nou debats sobre accions conjuntes i la unitat estratègica de l’independentisme. En aquest aspecte, volem constatar que, després de més de dos anys de govern efectiu, és més que evident que no existeix una estratègia comuna dins del sobiranisme governamental, i que la unitat independentista és una fal·làcia si no es té una estratègia conjunta de confrontació. El que realment hi ha darrere de les disputes entre els dos grans partits del sobiranisme és una batalla, no en relació amb una perspectiva d’embat rupturista amb l’estat, sinó per l’hegemonia electoral dins l’espai sobiranista. JxCat i ERC es troben enmig d’una guerra fratricida per guanyar vots, i utilitzen fins i tot la repressió com a arma llancívola.

La insistència de JxCat i ERC en vies de la llei a la llei, que ja s’han demostrat ineficients, en el fons encobreix la incapacitat d’afrontar (o la intenció d’ocultar) que l’única via cap a la independència serà mitjançat un conflicte polític i social sostingut en el temps als Països Catalans, contra l’estat. La independència només serà possible per mitjà d’una insurrecció democràtica popular que capgirarà les relacions de poder i les jerarquies de classe dins la nostra societat. Presentar el recurs per a la inhabilitació de Torra com un embat judicial contra l’estat és una fal·làcia, perquè aquest moviment no es troba inserit dins d’una estratègia real de confrontació amb l’estat, sinó amb la necessitat de JxCat d’estirar el xiclet d’una estratègia que saben que no acosta l’autodeterminació, però que els reporta un rendiment electoral.

L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular.

La Unitat Popular ha de mostrar una estratègia pròpia cap a l’autodeterminació dels Països Catalans i un relat propi sobre la confrontació derivada de l’1 d’Octubre. Cal reconèixer els errors en la lectura política d’aquell moment, assumint que no és possible una via ràpida i indolora cap a la independència. El cicle al voltant de l’1 d’Octubre va situar en les institucions el principal focus per avançar en la independència, però, com s’ha demostrat, les institucions autonòmiques són incapaces per si soles de desenvolupar un pols de poder amb l’estat. L’únic embat polític amb l’estat que pot fer arribar els Països Catalans a la independència és aquell que situa el focus principal en el poder popular. La base d’aquest poder és l’acumulació de forces al voltant de les lluites socials i populars, l’organització als llocs de treball i als barris, amb la Unitat Popular liderant un gran moviment de masses a favor de la independència. Només el poble salva el poble, i les elits polítiques del Principat ja han mostrat que no estan disposades a fer el que calgui per assolir la llibertat nacional.

Des d’Endavant instam a desenvolupar una confrontació amb l’estat espanyol a través d’una alternativa socialista i feminista al capitalisme patriarcal. La defensa dels drets de la classe treballadora mitjançant l’organització en el moviment popular i l’impuls d’un sindicalisme de classe i combatiu és la base per a l’articulació de la Unitat Popular com un projecte polític d’abast nacional capaç de disputar el poder a l’estat espanyol i de materialitzar l’autodeterminació arreu dels Països Catalans.

Ni desenes d’empresonaments ni centenars de detencions no aturaran l’autodeterminació dels Països Catalans.