A quatre anys de l’inici del procés sobiranista i a deu mesos del límit per a materialitzar el mandat del 27S, creiem interessant compartir un seguit de reflexions sobre el què ha estat, és i hauria de ser el procés sobiranista i l’acció política de l’esquerra independentista.
L’estratègia del bloc dominant del sobiranisme
Aquests quatre anys de procés ens han mostrat, al nostre entendre, que l’acció estratègia del bloc dominant dins el sobiranisme és la de plantejar un procés d’acumulació de forces per a negociar amb l’estat. Aquesta negociació té com a objectiu final òptim la convocatòria d’un referèndum d’independència o, en el seu defecte, una renegociació a l’alça de l’estatus de Catalunya dins l’estat.
Aquest procés, malgrat les gesticulacions periòdiques, té com a línia vermella fer-se dins els paràmetres legals. El bloc dominant no està disposat a posar en risc la seva posició social dirigent i la seva inserció en les estructures del capitalisme europeu.
La perspectiva d’una independència a molt curt termini -motiu inicial i central de l’extensa mobilització al carrer- ha estat usada com a eina per a governar en temps de crisi pel bloc que fins ara articulava CDC, i per a disciplinar i subordinar gairebé tot el moviment independentista. A tota aquesta estratègia ja se l’ha batejada com a processisme.
Endavant considerem l’estratègia del bloc dominant del sobiranisme com a inviable i contrària als interessos de les classes populars. L’estat espanyol no té ni voluntat ni necessitat de negociar la independència del Principat a partir d’un pols com el que li vol plantejar el bloc dominant del sobiranisme. Així mateix, l’ús del procés com a forma de govern del mentrestant afavoreix les opcions ideològiques identificades amb les polítiques capitalistes de la UE.
Tot i així, cal no oblidar que l’actual situació política a Catalunya cavalca damunt una mobilització popular molt extensa que ha sacsejat les bases ideològiques i socials de l’autonomisme. Això ha fet que allò que es coneix com a procés pugui contenir alhora estratègies polítiques de manteniment de l’status quo i estratègies rupturistes.
Cal reconèixer que aquesta mobilització no ha estat tan fàcil de reconduir per a l’autonomisme com des d’Endavant suposàvem cinc anys enrere. Ara mateix, entre totes aquelles persones que s’han mobilitzat al Principat per la independència, hi observem tres tendències: una tendència a la desmobilització, una altra a exercir el paper d’infanteria de JxS, i una altra a exigir acabar amb el processisme i materialitzar la ruptura amb l’estat. És en l’evolució d’aquesta dinàmica on es jugaran les opcions de ruptura en els propers 10 mesos al Principat.
L’estratègia d’Unitat Popular per a guanyar la independència dels Països Catalans
L’estratègia de l’esquerra independentista plantejada al llarg de la primera dècada del segle XXI era radicalment diferent a la plantejada pel bloc dominant del sobiranisme. D’entrada, perquè partia d’un marc nacional -i no d’un marc regional-. També perquè es basava en la construcció d’una institucionalitat alternativa, i no en la transformació d’una autonomia en estat. I finalment perquè considerava que només a través d’una estratègia i d’un programa d’unitat popular era possible reconquerir la sobirania en el context de l’Europa occidental.
És en la relació entre aquesta estratègia i la intervenció en el nou escenari polític del Principat on s’han gestat els debats al sí de l’esquerra independentista. Des d’Endavant creiem que aquesta estratègia continua essent la via més efectiva per a guanyar la independència dels Països Catalans. Però tampoc renunciem a intervenir en l’actual situació política al Principat i explorar qualsevol oportunitat de ruptura, que permetria un escenari més favorable per al nostre projecte polític.
Seguint el raonament fet en el primer apartat, creiem que cal fer una denúncia clara del processisme i apostar per materialitzar la ruptura de forma immediata. És per això que considerem que l’esquerra independentista ha de ser inflexible a l’hora d’exigir que es materialitzi la ruptura independentista al Principat que les urnes van refrendar el passat 27 de setembre, i que això sigui abans de juny de 2017.
El termini per a nosaltres és important. En primer lloc, perquè com més avancen els mesos, més avança la desmobilització i, per tant, les opcions de ruptura disminueixen. I en segon lloc perquè donar suport de facto al processisme és anar en contra del nostre propi projecte polític i de l’articulació dels Països Catalans. Creiem que l’esquerra independentista no pot continuar donant crèdit al procés si aquest no materialitza una opció de ruptura abans de juny de 2017.
Procés constituent i referèndum unilateral d’independència
A partir d’aquest marc d’anàlisi volem compartir també una lectura i unes reflexions d’alguns fets del curt termini: el procés constituent i la proposta de RUI.
Pensem que l’episodi viscut la setmana passada al parlament regional amb l’aprovació de les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent és una nova mostra de les fortes contradiccions que travessen el procés.
El desenvolupament d’aquesta comissió ha estat també una seqüència de renúncies destinades a esquivar l’enfrontament amb l’estat. En primer lloc, la renúncia a crear una comissió legislativa i substituir-ho per una comissió d’estudi. En segon lloc, la negativa de la presidència del Parlament d’introduir-ho de forma ordinària a l’ordre del dia i optar pel subterfugi de la incorporació sota sol·licitud. En tercer lloc, l’intent -avortat- de votar les conclusions a través del vot secret i no identificable. Allò aprovat pel parlament de Catalunya és, a hores d’ara, una nova declaració d’intencions.
En canvi, la càrrega política que s’insinua a les conclusions i l’opció imposada per la CUP-CC de limitar els subterfugis legals poden desencadenar una acció repressiva de l’estat que permeti amortitzar aquesta comissió en forma d’acumulació de forces per a l’independentisme.
Aquesta dinàmica, que ja hem vist en altres ocasions, té un efecte molt limitat i controlat. Només un acte clar de ruptura amb l’estat pot convertir aquesta declaració en una realitat concreta.
És per això que valorem molt positivament la carrega rupturista i d’enfrontament real amb l’estat que conté la proposta d’un referèndum unilateral sobre la independència. Aquesta és la primera proposta de calat provinent de diversos sectors que posa en qüestió les bases del processisme.
El referèndum unilateral té la virtut de plantejar la desobediència com una condició indispensable per a poder aconseguir la independència. Així mateix, valorem molt positivament que els seus promotors parlin obertament de dret d’autodeterminació i abandonin la retòrica del “dret a decidir”.
Sense aquest acte de ruptura, pensem que tota l’articulació declarativa al voltant del procés constituent i del full de ruta esdevindrà una eina al servei del processisme per a continuar la campanya d’acumulació de forces per a una renegociació a mitjà termini del repartiment del poder a l’estat.
Alhora, considerem que tampoc la proposta del RUI no està exempta de ser recuperada pel processisme com una pantalla més del llarg camí. Ja ho hem vist en anteriors ocasions. Creiem que només des del convenciment que qualsevol rebaixa en aquesta aposta és la liquidació de les opcions d’independència a curt termini i deixar el camí lliure al processisme, es podrà afrontar aquesta etapa que s’obre en els propers mesos.