La situació de crisi socioeconòmica ha posat en evidència el reconeixement del dret a l’habitatge, com a quelcom bàsic i universal. Famílies desnonades, lloguers abusius i condicions d’infrahabitatge són, a dia d’avui, una constant en les nostres vides. La gravetat de la situació i la pressió social ha portat a determinats governs autonòmics a legislar amb la pretensió de pal·liar aquesta conjuntura.

L’avantprojecte de la llei de l’habitatge del Govern de les Illes Balears es presentà com a l’inici d’un canvi, però ben aviat despertà reaccions contràries per part de diferents sectors socials. La PAH Mallorca, organització de referència en la reivindicació del dret a l’habitatge, fou una de les primeres en alçar la veu, en tant que l’avantprojecte no inclou cap de les seves demandes. Segons aquesta plataforma, l’avantprojecte no ofereix mesures concretes que donin resposta a la situació actual i que garanteixin un habitatge digne per a totes les persones de les Illes Balears. L’avantprojecte és més aviat una llista de bones intencions que no s’arriben a desplegar ni a concretar.

Un dels punts més destacats de l’avantprojecte és la penalització a les entitats financeres per la tinença de pisos desocupats. Aquesta mesura és un avanç envers la situació actual però queda lluny de representar una batalla real contra les entitats financeres que es nodreixen de la misèria de les persones especulant en l’habitatge. Pel que fa als desnonaments, en el document s’esmenta que la legislació estatal ja cobreix aquesta problemàtica, legislació que la mateixa PAH va recórrer al Tribunal Constitucional en tant que no garanteix drets fonamentals en l’accés en l’habitatge i en la gestió dels desnonaments.

L’habitatge protegit és un dels altres puntals de l’avantprojecte, presentant-se com a alterativa en tant que es regulen els seus lloguers i dipòsits. Com s’ha vist aquests darreres anys, aquet model d’habitatge no implica un canvi en la situació, ja que hi ha famílies que no poden fer front a les hipoteques estipulades i no es poden donar en dació de pagament i per tant, alliberar-se dels seus deutes. A més, no representa un canvi de concepció pel que fa a l’habitatge, entenent-lo com a un dret social bàsic, al marge del mercat i que engloba altres serveis bàsics, com l’accés a l’aigua, llum i calefacció (aspectes que ni s’esmenten en l’avantprojecte).

Enfront de la mercantilització de l’habitatge o de determinades reformes pal·liatives, s’ha de caminar cap a un concepte d’habitatge social que engloba diferents drets socials bàsics i una nova noció de vida en comunitat. A més, la construcció d’aquest nou model d’habitatge ha de comptar amb la participació popular, sobretot d’aquelles entitats, com la PAH, que s’han deixat la pell tant en la lluita en la defensa delsdret a l’habitatge com en la proposta d’alternatives.

La qualitat dels serveis públics de la comunitat, com l’educació, la sanitat i els serveis socials està íntimament lligat al concepte d’un habitatge digne, ja que en conjunt representen les diferents esferes de reproducció i desenvolupament social. Les constants retallades i devaluació d’aquests serveis bàsics, és el que està empitjorant a un ritme esgarrifosament accelerat les nostres condicions de vida. El blindatge dels serveis públics bàsics i mesures concretes per frenar la situació de crisi humanitària i de retrocés de drets socials actual, són el punt de partida de qualsevol proposta a llarg termini. És a dir, es requereix d’un pla d’emergència social. Amb relació a l’habitatge aquest passa per l’impediment de desnonaments per motius econòmics, el reallotjament de les famílies afectades i mesures per fer front a la pobresa energètica com, l’impediment dels talls de subministrament d’aigua, llum i gas i obligar a les empreses a assumir-ne el cost. A més, es fa imprescindible la mobilització del patrimoni en desús i la construcció d’habitatge públic basat en formes de tinença alternatives a la propietat, que s’adaptin a la realitat del moment, com per exemple, la cessió d’ús. El pla d’emergència social també ha de tenir com objectiu acabar amb l’exclusió social i la pobresa, amb mesures com proveir una renda mínima o assegurar tres menjades diàries a totes les persones.

El canvi de legislatura ha portat als partits socialdemòcrates de retorn al govern de les Illes Balears, aquesta reaparició no ha anat acompanyada de les mesures socials que aquests mateixos trobaven a faltar en l’anterior govern, presidit pel Partit Popular. La manca de polítiques de canvi amb cara i ulls de l’actual govern i sobretot, l’absència d’un pla d’emergència social, posa en entredit la seva voluntat de transformadora i manifesta la superficialitat en que es tracten els drames humans que resulten d’aquesta situació de crisi socioecòmica.

Davant de l’estancament de les institucions parlamentàries, segueix sent la tasca dels diferents moviments socials la reivindicació i la creació d’alternatives per avançar en el canvi de la situació actual. La PAH ha estat un dels referents en el treball de formiga, combatiu, constant i sobretot efectiu en els problemes sistèmics del model actual d’habitatge. A més, la PAH ha estat un dels principals responsables en la difusió de la problemàtica, aconseguint posar-la a l’ordre del dia en l’agenda política. Altres experiències, en altres sectors, també ens ensenyen que la lluita de base i incessant és la que porta a la victòria en les batalles per l’empoderament dels drets socials. La derogació del TIL és un dels exemples més propers, en que amb la confluència, la valentia i la feina constant dels diferents sectors del món educatiu, s’aconseguí una de les victòries polítiques més representatives dels darrers anys. Així, la mobilització des de la base serà l’eix central i tendrá la potencialitat transformadora per a la construcció d’un nou model d’habitatge social i garantir una vida digna a tota la població.