Més enllà de la precarietat laboral

conscients0
[Dona, Barcelonès]

Després del batxillerat vaig estudiar un cicle formatiu de grau superior en realització multimèdia. Des que vaig començar a treballar, als 16 anys, fent classes particulars i cangurs, com moltes joves, fins a l’actualitat, he treballat d’auxiliar administrativa, recepcionista, cobradora, pizzera, repartidora de pizzes, becària de disseny, dissenyadora gràfica, tècnica d’imatge i cambrera. Actualment sóc caixera i reposadora en una de les principals cadenes de supermercats a nivell europeu.

Imagino que no sorprendré ningú si dic que ser caixera és sinònim de precarietat: horaris variables, sous de misèria, torns rotatius, hores extres, caps de setmana… Aquesta precarietat, tot i ser àmpliament coneguda, és compartida per moltíssims altres lloc de treball.

Quan vaig acceptar aquesta feina ja sabia quines condicions laborals m’esperaven; el que potser no podia imaginar eren les opressions que viuria des de l’altra banda de la caixa.

Potser per la precarietat, sobradament coneguda, implícita del treball i els estereotips marcats, l’imaginari col·lectiu pensa en la caixera sense recursos, sense estudis, sense cultura, sense educació…

Repassem alguns mites amb alguns exemples que he viscut:

– Les caixeres no sabem català.

Moltes han sigut les situacions en què tot i saludar la clienta amb un “bon dia!”, catalanoparlants s’han dirigit a mi en castellà, fent esforços titànics.

És tan surrealista la situació, que arriba a l’extrem que una dona gran em va donar dos caramelets de recompensa pel fet de respondre-li en català, acompanyat d’un: “Oi! Si que parles bé català!”

– Les caixeres no sabem comptar.

Després de donar-me un bitllet qualsevol per pagar la compra, les clientes tenen per costum donar-me monedes per arrodonir el canvi. Moltes són les situacions en què aquestes monedes van acompanyades d’un: “Ho veus, oi?”, “Segur?”, “Et queda clar, eh?”, “Segur, eh!?”, “No vull fer-te embolicar”… després de respondre “Sí” a cada pregunta. Tot i així m’expliquen el procés mental matemàtic que han fet, no fos cas que jo soleta no hi hagués arribat.

Si a tot això, hi afegim el fet de ser dona, la cosa ja es dispara.

– Les caixeres sabem de tot sobre la llar i els productes cosmètics.

És normal que les clientes que tinguin dubtes sobre algun producte li preguntin a la dependenta, però a mi no em pregunten sobre eines o accessoris per al cotxe. En canvi em fan tercers graus sobre detergents, cremes anti-arrugues, plantes, quilocalories.

En una ocasió em van demanar un lleixiu per la roba, vaig acompanyar al client fins als productes de neteja i li vaig mostrar els diferents productes què disposava. La conversa va anar així:

– Comprador (C): Quina és millor? Jo d’això no en sé, però tu com que ets dona…

– Jo (J): Jo tampoc ho controlo, a casa meva això ho acostuma a fer la meva parella.

– (J): ¿?¿?¿? almenys estarà a l’atur…

– (C): No, treballa més hores que jo…

– (J): ¿?¿?¿?¿?¿?¿?

Més tòpics:

– Les dones som caixeres, els homes reposadors.

A la feina fem de caixer i de reposador indistintament, ja que la nostra categoria laboral és caixer/reposador. Doncs en ocasions alguns clients han arribat a oferir-me ajuda quan estic movent un traspalet, tot i que no estigui mostrant cap tipus de dificultat, cosa que òbviament no he vist que li ho ofereixin mai als meus companys homes.

Per acabar, m’agradaria reflexionar també, no només sobre el meu entorn laboral sinó també en el meu entorn personal, i les impressions en saber de la meva nova feina.

En explicar al meu entorn més immediat que treballo en un supermercat, majoritàriament les reaccions inicials són de llàstima, acompanyades d’un: “Bé, mentre busques alguna cosa millor…”

Per què no he de poder treballar en un supermercat? Per què no és per a mi?

Amb això , no vull dir que sigui la feina de la meva vida, ni molt menys, ni era el que imaginava quan de petita em preguntaven que volia ser de gran. Però aquesta ha de ser la meva decisió i ha de respondre a les meves necessitats, i no la d’una societat classista que vol la classe treballadora enfrontada.

Tinc companyes a la feina que porten 15 i 20 anys treballant en supermercats. Això les fa indignes?

Per què aquest rebuig, des de la burgesia més pedant a la militància més conscient, cap a aquest tipus de feines? Tenim un problema molt greu dins els moviments socials amb l’elitització del treball. Com deia Mao Tse Tung, el pitjor enemic de la revolució, és el burgés que totes portem dins, i contra això lluito i hem de lluitar cada dia.

Les autònomes també som classe treballadora

conscients0
[Dona, Baix Llobregat]

La quota mínima d’autònoms a l’Estat Espanyol és de 267,03€ mensuals. La majoria d’autònomes dels Països Catalans ens trobem en una situació d’autònomes dependents o falses autònomes. Som aquelles que depenem únicament d’una empresa o client a qui li fem una factura cada mes i amb qui hem pactat unes condicions laborals (que no deixen de ser al capdavall una relació laboral). Posem, per exemple, que el pacte és per 30h setmanals (desplaçaments a banda). Rebre una retribució de 1.050€ + IVA (21%), pot semblar un bon pacte, però desgranem-lo:

  • Amb els 220,5€ d’IVA que li he de sumar a la factura, no hi puc comptar, els hauré de pagar d’aquí a 3 mesos quan toqui fer la declaració d’IVA.
  • Dels 1.050€ de la base de la factura, n’he de retenir un 15% (IRPF) que se’n van directament a la seguretat social.
  • Podem dir que el total real de la meva factura és de 892,5€.
  • Restem d’aquí els 267,03€ de la quota mensual d’autònoms.
  • Restem també 60€ de despeses mensuals en gestories (perquè clar, una persona com jo, poc familiaritzada amb la burocràcia administrativa és incapaç de fer segons quins tràmits sense que això li suposi una pèrdua brutal de temps i de paciència).
  • Restem també uns 25€ setmanals de benzina que són els que inverteixes per arribar a la teva feina a 30km de casa, a la mateixa comarca. I que gastes gràcies a la fantàstica xarxa de transport públic que ens ofereix la Generalitat de la CAC impossibilitant-me anar amb transport públic als pobles del sud de la meva comarca.

Arribem al resultat de 465,47€ per viure dignament un mes més mentre algun patró, de no sé ben bé on, m’està fent més pobra a base de l’augment de la seva riquesa.

Si tot acabés aquí, podríem discutir molt sobre què és o no digne, si hi ha treballadores més explotades, si hi ha condicions pitjors… però no, no acaba aquí.

No és cap secret dir que els capitalistes han trobat amb la “crisi” l’excusa perfecta per redistribuir la seva riquesa i concentrar-la encara més. I les mesures en forma de reformes laborals, retallades en drets socials… empeses pel govern estatal i de la Generalitat de la CAC no han ajudat precisament a la classe treballadora dels PPCC. Al contrari, han fet que el capitalisme, les capitalistes, la patronal i la classe burgesa busquin noves formes d’explotació més econòmicament rendibles per a elles i el seu sistema: les autònomes. Les autònomes som la nova classe treballadora, som treballadores que hem d’assumir ser explotades sense que l’empresari tingui cap “deure” sobre nosaltres.

Les autònomes som aquelles treballadores que paguem 267,03€ al mes per treballar. Som aquelles treballadores que no ens podem posar malaltes perquè no tenim baixa (per malaltia comuna o per un refredat de 2 dies) i en el cas que l’haguem d’agafar, la retribució és mínima si fem la comparativa amb qualsevol persona assalariada. Som aquelles treballadores que val més que si ens quedem embarassades, tinguem una parella que pugui agafar el permís de paternitat o maternitat, assumint que t’hauràs de separar del teu nadó molt abans del que voldries i pràcticament sense opcions a oferir-li la lactància que tu voldries. Som aquelles persones que no cobrem ni pagues extres ni vacances (això sí, si tens la sort de fer vacances un mes sencer, no et descuidis de pagar la teva quota). Som aquelles treballadores considerades empresàries per l’Estat sense que aquest es digni a revisar ni valorar la teva declaració de la renda o els teus ingressos anuals.

Autònomes dels Països Catalans, organitzem-nos!

Si el capitalisme i l’status quo han trobat en les autònomes una nova forma d’establir relacions de poder és perquè realment tenir relacions laborals amb autònomes els és avantatjós. En l’ideari social les autònomes som aquelles treballadores que tenim autonomia sobre el nostre treball i sí, de vegades podem tenir més o menys llibertat a l’hora de desenvolupar la nostra tasca. Som aquelles persones que podem treballar per qui volem (o per qui ens ofereix feina). Però, a menys que no siguis un gran empresari, la majoria d’autònomes que conec passen les mateixes penúries que jo. Per tant, els beneficis que segons l’ideari social tenim són realment beneficis per al capitalisme.

Ser autònoma és beneficiós per a l’Estat Espanyol, que garanteix poder omplir les arques públiques cada mes a costa de les quotes de milers de treballadores, sense haver de témer per si mai aquestes han de necessitar la prestació d’atur, per exemple, ja que la retribució és aplicable un màxim de 12 mesos i havent cotitzat molt més que qualsevol treballadora. És beneficiós per a l’empresari que estalvia un bon grapat de diners a l’hora de contractar una treballadora, amb la tranquil·litat que pot prescindir dels seus “serveis” en qualsevol moment. És beneficiós per a l’empresari també perquè pot desgravar el 21% de totes les factures que li fa l’autònom cada trimestre quan aquest faci la declaració d’IVA de la seva empresa. També els és beneficiós perquè moltes vegades les autònomes no tenim la capacitat d’organitzar-nos, ja que moltes vegades ens enfrontem a un tracte unidireccional sense conèixer les nostres companyes de feina. M’atreveixo a dir que és beneficiós fins i tot pel sindicalisme groc que evita tenir debats en aquest sentit.

Però, què passa quan diem prou? Què passa quan les companyes de Movistar diuen prou i s’organitzen autònomes i assalariades per reclamar unes condicions de treball dignes? Què passa quan assumim com a col·lectiu d’una vegada per totes que les autònomes som classe treballadora? Què passa quan perdem la por, igual com les companyes treballadores, perquè no tenim res?

Crec que ha arribat el moment en què ens és absolutament necessari, en els moviments anticapitalistes i revolucionaris, fer una anàlisi de la transformació de la classe treballadora i crec que comença a ser urgent que posem sobre la taula el debat sobre com podem lluitar contra aquest tipus de relacions laborals antisocials i igualment abusives perquè, si les autònomes, encara no som la classe treballadora, ho serem i com més companyes estiguem en aquestes situacions més terreny haurem de batallar al capitalisme.

[Mallorca] Lluitam pel dret a l'habitatge

maxresdefault

La situació de crisi socioeconòmica ha posat en evidència el reconeixement del dret a l’habitatge, com a quelcom bàsic i universal. Famílies desnonades, lloguers abusius i condicions d’infrahabitatge són, a dia d’avui, una constant en les nostres vides. La gravetat de la situació i la pressió social ha portat a determinats governs autonòmics a legislar amb la pretensió de pal·liar aquesta conjuntura.

L’avantprojecte de la llei de l’habitatge del Govern de les Illes Balears es presentà com a l’inici d’un canvi, però ben aviat despertà reaccions contràries per part de diferents sectors socials. La PAH Mallorca, organització de referència en la reivindicació del dret a l’habitatge, fou una de les primeres en alçar la veu, en tant que l’avantprojecte no inclou cap de les seves demandes. Segons aquesta plataforma, l’avantprojecte no ofereix mesures concretes que donin resposta a la situació actual i que garanteixin un habitatge digne per a totes les persones de les Illes Balears. L’avantprojecte és més aviat una llista de bones intencions que no s’arriben a desplegar ni a concretar.

Un dels punts més destacats de l’avantprojecte és la penalització a les entitats financeres per la tinença de pisos desocupats. Aquesta mesura és un avanç envers la situació actual però queda lluny de representar una batalla real contra les entitats financeres que es nodreixen de la misèria de les persones especulant en l’habitatge. Pel que fa als desnonaments, en el document s’esmenta que la legislació estatal ja cobreix aquesta problemàtica, legislació que la mateixa PAH va recórrer al Tribunal Constitucional en tant que no garanteix drets fonamentals en l’accés en l’habitatge i en la gestió dels desnonaments.

L’habitatge protegit és un dels altres puntals de l’avantprojecte, presentant-se com a alterativa en tant que es regulen els seus lloguers i dipòsits. Com s’ha vist aquests darreres anys, aquet model d’habitatge no implica un canvi en la situació, ja que hi ha famílies que no poden fer front a les hipoteques estipulades i no es poden donar en dació de pagament i per tant, alliberar-se dels seus deutes. A més, no representa un canvi de concepció pel que fa a l’habitatge, entenent-lo com a un dret social bàsic, al marge del mercat i que engloba altres serveis bàsics, com l’accés a l’aigua, llum i calefacció (aspectes que ni s’esmenten en l’avantprojecte).

 Enfront de la mercantilització de l’habitatge o de determinades reformes pal·liatives, s’ha de caminar cap a un concepte d’habitatge social que engloba diferents drets socials bàsics i una nova noció de vida en comunitat. A més, la construcció d’aquest nou model d’habitatge ha de comptar amb la participació popular, sobretot d’aquelles entitats, com la PAH, que s’han deixat la pell tant en la lluita en la defensa delsdret a l’habitatge com en la proposta d’alternatives.

pah-mallorca-en-cort

La qualitat dels serveis públics de la comunitat, com l’educació, la sanitat i els serveis socials està íntimament lligat al concepte d’un habitatge digne, ja que en conjunt representen les diferents esferes de reproducció i desenvolupament social. Les constants retallades i devaluació d’aquests serveis bàsics, és el que està empitjorant a un ritme esgarrifosament accelerat les nostres condicions de vida. El blindatge dels serveis públics bàsics i mesures concretes per frenar la situació de crisi humanitària i de retrocés de drets socials actual, són el punt de partida de qualsevol proposta a llarg termini. És a dir, es requereix d’un pla d’emergència social. Amb relació a l’habitatge aquest passa per l’impediment de desnonaments per motius econòmics, el reallotjament de les famílies afectades i mesures per fer front a la pobresa energètica com, l’impediment dels talls de subministrament d’aigua, llum i gas i obligar a les empreses a assumir-ne el cost. A més, es fa imprescindible la mobilització del patrimoni en desús i la construcció d’habitatge públic basat en formes de tinença alternatives a la propietat, que s’adaptin a la realitat del moment, com per exemple, la cessió d’ús. El pla d’emergència social també ha de tenir com objectiu acabar amb l’exclusió social i la pobresa, amb mesures com proveir una renda mínima o assegurar tres menjades diàries a totes les persones.

El canvi de legislatura ha portat als partits socialdemòcrates de retorn al govern de les Illes Balears, aquesta reaparició no ha anat acompanyada de les mesures socials que aquests mateixos trobaven a faltar en l’anterior govern, presidit pel Partit Popular. La manca de polítiques de canvi amb cara i ulls de l’actual govern i sobretot, l’absència d’un pla d’emergència social, posa en entredit la seva voluntat de transformadora i manifesta la superficialitat en que es tracten els drames humans que resulten d’aquesta situació de crisi socioecòmica.

Davant de l’estancament de les institucions parlamentàries, segueix sent la tasca dels diferents moviments socials la reivindicació i la creació d’alternatives per avançar en el canvi de la situació actual. La PAH ha estat un dels referents en el treball de formiga, combatiu, constant i sobretot efectiu en els problemes sistèmics del model actual d’habitatge. A més, la PAH ha estat un dels principals responsables en la difusió de la problemàtica, aconseguint posar-la a l’ordre del dia en l’agenda política. Altres experiències, en altres sectors, també ens ensenyen que la lluita de base i incessant és la que porta a la victòria en les batalles per l’empoderament dels drets socials. La derogació del TIL és un dels exemples més propers, en que amb la confluència, la valentia i la feina constant dels diferents sectors del món educatiu, s’aconseguí una de les victòries polítiques més representatives dels darrers anys. Així, la mobilització des de la base serà l’eix central i tendrá la potencialitat transformadora per a la construcció d’un nou model d’habitatge social i garantir una vida digna a tota la població.

[Sant Andreu] Butlletí n. 54 – Amb el fil roig de la lluita social de principi a fi

Butlletí andreuenc n. 54 – Abril 2016

Amb el fil roig de la lluita social de principi a fi

A l’abril, lluites mil. Del primer a l’últim dia, al carrer pels nostres drets socials i laborals. I plantant cara a qui ens busca reprimir.

El divendres 1, el Grup de Suport 29M ens convocava per reclamar, un cop més, ‘Absolució Roger i Mercader’. Dues-centes persones ens manifestàvem pel poble i convocàvem a la concentració solidària del dimarts 5, dia del judici. Aquest cop, sí que es va fer. L’esperpent judicial, però, va ser digne d’una comèdia de mal gust: les principals acusacions queien abans de començar i els testimonis de l’acusació feien un ridícul exagerat. Ara, a esperar sentència.

Hi ha gent, però, que no té tanta sort. Per això, el diumenge 10 ens concentràvem a plaça Sant Jaume per exigir la manifestació d’Andrés Bódalo, militant del SAT -Sindicato Andaluz de Trabajadorxs- per lluitar per un treball digne. Solidaritat i internacionalisme de classe! I més a prop, el dissabte 16 visitàvem la Maquinista de la mà d’Arran i la COS per exigir condicions laborals dignes i que s’aturi la repressió contra qui fa lluita sindical.

Al piquet informatiu hi participaven, entre d’altres, companyes llibertàries del poble que, just dues setmanes abans, havien fet una cercavila ‘per un Palomar autònom’. La cercavila, preludi de diverses activitats lúdico-polítiques i culturals, acabava amb l’okupació dels antics cinemes Lauren que a partir d’ara s’anomena La Cinètika. Benvinguda al poble!

El mes d’abril ha servit per combinar, també, la teoria i la praxis. Si 8 de març és a cada dia i tenim clar que el feminisme ha de ser transversal en totes les nostres lluites i praxis, ens cal formació. Per això, des de l’assemblea comarcal d’Endavant al Barcelonès hem començat un cicle de formació feminista que, de moment, ha desenvolupat ja tres sessions aquest mes. Alta assistència, alt nivell i altíssim interès.

‘Sense València no hi ha independència’, diu un dels clàssics càntics de l’esquerra independentista. I a Endavant (OSAN) tenim clar que tenim un repte: la construcció nacional dels Països Catalans en clau socialista i feminista. El dissabte 16 d’abril, la Cruïlla acollia l’acte comarcal de la campanya prèvia a la diada del 25 d’abril. La dicotomia entre Procés sobiranista o construcció nacional, la consciència que el País Valencià forma un conjunt amb els Països Catalans i la necessitat de recuperar València com a Esquerra Independentista es van posar damunt la taula amb un viu i ric debat posterior.

Una setmana després, baixàvem al País Valencià. Al matí, a Sueca i a la tarda, a València, milers de manifestants omplien el bloc de l’esquerra independentista, en una demostració de força del moviment, en clau nacional, de ruptura independentista de la nació sencera, socialista i feminista. Com que enguany la diada se celebrava el mateix dia que la diada del llibre i la rosa, a Barcelona i a Sant Andreu -a través del casal ‘El Noi Baliarda’- muntàvem parades de llibres, difusió i material polítics. Just el dia abans, la nostra assemblea organitzava un concert a l’Harmonia que no oblidava que som poble i Països Catalans.

I a l’endemà, la consciència de classe obrera, antiracista i antifeixista per definició, ens duia fins a Sabadell. Juntament amb més de 2000 persones sortíem al carrer en contra del feixisme i en defensa de la convivència i del CSA L’Obrera. Hi pujarem els cops que facin falta, perquè no passaran!

Poc abans d’acabar el mes, ‘El Noi Baliarda’ acollia l’assemblea oberta de la campanya i manifestació #SensePor de la CUP. L’acte servia per explicar els motius per sortir el carrer a la manifestació convocada per al dissabte 7 de maig.

I just abans d’acabar el mes, tornàvem al carrer pels nostres drets socials i laborals. Com a prèvia de l’1 de maig, cercavila de Sant Andreu Anticapitalista per denunciar que capitalisme és misèria i que organitzades som futur!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Abril 2016. Assemblea d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org

El TTIP mossega, nosaltres remunicipalitzem

Article escrit per Isabel Vallet, militant d’Endavant OSAN, exdiputada de la CUP-AE i lletrada.
Publicat originalment a CatalunyaPlural.cat.

El dilluns  teníem accés de nou a filtracions sobre l’estat de les negociacions de l’Acord de Lliure Comerç i Inversions (TTIP, per les seves sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea. L’acord és un projecte que va més enllà del comerç. És un projecte polític, ideològic i social que tindrà conseqüències en el nostre dia a dia.

Un dels pitjors aspectes del tractat és l’obertura definitiva dels serveis a la inversió privada -també dels serveis públics amb greus conseqüències per la sanitat pública, les energies, l’alimentació, el medi ambient, la seguretat dels consumidors, i la salut pública. Per dur a terme aquesta ‘obertura’, és dir, per fer més atractius els serveis als possibles inversors, s’haurà d’eliminar tota ‘barrera’ (entesa barrera com tot allò que pugui desincentivar o afegir costos a les inversions d’empreses transnacionals).

El TTIP, com també el TISA i el CETA, estableix tres mecanismes per possibilitar l’entrada de capital privat a la gestió dels serveis públics: un primer de desregulació o equiparació normativament a la baixa de les legislacions europees i la dels EUA -que afavoreix l’entrada de transnacionals-; un segon que preveu que tot nou servei públic hagi de sortir de la contractació pública per ser gestionat per un ens diferent a l’administració -externalitzacions i privatitzacions-; i un tercer per incloure una clàusula d’irrevocabilitat de manera que un cop privatitzat un servei ja no podrà tornar a mans públiques.

Entre les clàusules d’irrevocabilitat, ens colen la nefasta ‘ratchet clause’ o clàusula trinquet. En un acord de comerç internacional, una clàusula d’irrevocabilitat implica que un país no pot reintroduir un obstacle a la privatització si l’ha eliminat de forma unilateral.

Però més enllà, el TTIP implica que qualsevol modificació legal que faci menys restrictiva la mesura consolidarà automàticament el nou nivell d’obertura. D’aquesta manera, s’estableix un principi de liberalització futura automàtica i autònoma denominat principi de cremallera. La ‘ratchet clause’ donaria lloc a que les empreses transnacionals tinguin el dret a demandar, a personar-se, en cas de la revocabilitat d’algun servei davant del que fins ara es coneixia com ISDS (mecanisme de resolució de conflictes del tractat) i que amb la nova informació passa a anomenar-se ICS. Aquesta mesura de protecció als inversors permetria a les empreses reclamar als països per les pèrdues de beneficis que pugui ocasionar la reversió de privatitzacions ja fetes.

El més perillós per tant, és la possibilitat de no recuperar el que, sense la signatura d’aquests tractats, s’ha anat externalitzant i privatitzant des dels anys 80. La clàusula bloquejaria els nivells actuals de liberalització dels serveis públics en cada estat, en cada municipi.

I per què és important la gestió dels serveis públics? Importa si el servei el presta el municipi o si el presta l’empresa privada de torn? La resposta és ‘sí’ perquè el model de prestació de serveis públics que es triï té implicacions directes al nostre dia a dia, en:

1. La possibilitat de garantir més drets, tendint a la universalitat i no condicionada als recursos econòmics dels quals es disposi.

2. Foragitar la cerca de benefici privat en la prestació del servei a costa de rebaixar la qualitat del mateix.

3. La vocació de servei comunitari universal adreçat, sense discriminacions, a totes les veïnes del municipi -amb o sense documentació, amb o sense recursos econòmics.

4. La garantia d’unes condicions de treball dignes per les treballadores i els treballadors que presten aquests serveis.

5. El control i la participació popular en la planificació del servei i en la gestió. Nosaltres hem de poder decidir com volem que siguin els nostres serveis públics.

Som conscients que, en aquest entorn, col·lisionen dos models de societat: el propi de la reproducció del capital, patriarcal, agressiu, autoritari, explotador i altament desposseïdor de la riquesa col·lectiva, i el de la societat que aspira a construir un entorn social del bon viure. Per a aquest segon model, és imprescindible que recuperem, que revertim les externalitzacions i privatitzacions que gestionen els nostres serveis públics com a simples negocis, quan es tracta de drets.

Ara, tenim l’obligació política de remunicipalitzar els serveis públics. No només de fer grans campanyes comunicatives, ni de fer estudis per veure com municipalitzar, sinó de municipalitzar-los. Tenim una amenaça latent, i no menor, i cal que acompanyem la lluita al carrer d’una accelerada institucional per la municipaliltzació perquè, literalment, ens hi va la vida, a la classe treballadora.

L'exposició contra el TTIP, al Barcelonès

Des de l’assemblea comarcal del Barcelonès d’Endavant (OSAN) hem coordinat un itinerari per tal que l’exposició contra el TTIP s’exposi a diversos casals de la comarca. D’aquesta manera, contribuïm a trencar el silenci mediàtic al voltant d’aquests nous atacs contra els drets socials, laborals, poblacionals i mediambientals.

L’exposició forma part de la campanya contra el TTIP que l’organització està duent a terme. L’Esquerra Independentista també denuncia el TTIP amb el recentment elaborat diari informatiu que s’ha repartit aquest passat 1 de maig.

exposTTIPbcnèsHz

[Mataró] Sempre al cantó de les que lluiten. Ni gent sense casa, ni cases sense gent.

A Mataró tenim un problema d’emergència social pel que fa a l’habitatge i l’Ajuntament de Mataró s’ho mira i no fa res. La fuga de capitals de la burgesia local cap a la importació ha deixat un teixit productiu destrossat. Ha deixat una ciutat dedicada als serveis i un consistori més preocupat en vendre fum promocionant esdeveniments que en enfortir l’economia productiva.
En aquest procés s’han destruït els llocs de treball qualificats de la indústria tèxtil, deixant una gran quantitat de treballadores amb molta experiència en l’atur, sovint de llarga durada. Amb el sector de la construcció sota mínims després de l’esclat de la bombolla immobiliària, les mataronines estem abocades a triar entre l’atur o el treball precari.
Mataró encara té una taxa d’atur al voltant del 20%, la més alta de les ciutats de Catalunya de més de 50.000 habitants. Aquesta xifra puja dramàticament si ens centrem en les joves, els aturats de llarga durada i majors de 45 anys. Molts d’ells no reben ara mateix cap tipus de prestació.
Font: http://www.mataro.cat/web/portal/contingut/document/publicacions/observatori/dades/150da.pdf
En aquest context l’accés a un dret bàsic com és l’habitatge es torna gairebé impossible. A Mataró en 2014 els lloguers costaven de mitjana 484 euros, representant més del 75% del salari mínim interprofessional i per sobre de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) de 420 euros.
Font: http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=731&t=2014
Amb la crisi iniciada en 2008 s’ha produït un procès de despossessió de la classe treballadora, de manera directa a través dels abusos hipotecaris i els desnonaments d’habitatges de propietat. En alguns moments a Mataró hi havia hagut fins a dos llançaments hipotecaris diaris. Un cop espoliada la classe treballadora, aquest procés s’ha traslladat ara als habitatges de lloguer. Avui en dia representen més de la meitat de casos de desnonament i el resultat acaba sent el mateix, tant si la casa és de propietat com de lloguer, la família es queda al carrer.
infografia-MAIG2016-Ni-gent-sense-casa,-ni-cases-sense-gent
 
Actualment a Mataró és un secret a veus que es produeixen més de 15 desnonaments per impagament de lloguers cada mes. A això hem de sumar els centenars de famílies que viuen ocupant pisos deshabitats, les anomenades ocupacions silencioses, difícils de quantificar i que representen en alguns casos un bon negoci per algunes màfies locals.
Així doncs, creiem que Mataró té una prioritat política, garantir la necessitat d’habitatge social. Tot això ocorre davant els ulls i la passivitat de l’Ajuntament de Mataró. Tot i haver aprovat que multaria les entitats financeres amb pisos buits:
Font: http://www.totmataro.cat/ciutat/societat/item/29029-mataro-tambe-sancionara-les-entitats-financeres-que-tinguin-pisos-buits
Cap d’aquestes sancions s’ha fet efectiva mai i ara davant de la creixent mobilització popular prometen modificar l’ordenança municipal per apujar els impostos als propietaris de pisos buits i bonificar aquells que els posin al mercat de lloguer:
Font: http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/950322-mataro-fara-una-ordenanca-per-gravar-els-pisos-buits.html
A més de no confiar en el compliment de la mesura, entenem que aquesta mesura és del tot insuficient i només alimenta el mercat immobiliari, ara mateix amb els preus a l’alça.
El que demostra la nul·la voluntat d’aplicar sancions és la nova proposta de l’Ajuntament de Mataró. Es tracta de salvaguardar el dret dels bancs a fer negoci del dret a l’habitatge en el cas de pisos amb valor al mercat. En lloc de penalitzar amb multes de fins a 100.000 euros per tenir-los buits i especular amb ells, podran a canvi finançar la rehabilitació d’habitatges privats per una quantitat no superior a 5000 euros per posar-los a disposició de Benestar Social, amb lloguers de 150 a 180 euros.
Font: http://capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=40083&sec=132&portada=1
El negoci a costa de la misèria està servit, doncs. Els bancs podran continuar especulant amb els nostres drets.
Tot això ocorre mentre hi ha més de 3.400 habitatges desocupats a Mataró, més de 860 en mans de constructors i entitats bancàries. Així ho va denunciar la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Mataró el darrer 5 de febrer en una acció a la seu de l’empresa municipal de promoció urbanística PUMSA reclamant més lloguer social a la ciutat.
Font: http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/939241-la-pac-vol-mes-pisos-socials-a-mataro.html
D’aquesta inoperància davant la injustícia en fem responsables tant els equips de govern anteriors de CIU com ara la Isabel Martínez, actual regidora de Benestar Social, Convivència i Política Social d’Habitatge i també en David Bote, alcalde de Mataró.
Així, fem nostres les reclamacions dels més de 300 famílies afectades i organitzades amb la PAC per forçar l’ajuntament a sancionar immediatament les entitats financeres que acumulin pisos desocupats i que quantifiqui i garanteixi un nombre suficient d’habitatges amb un lloguer social, que mai representi més del 20% de la renda familiar.
Per això donem tot el nostre suport a la concentració que convoca la PAC el pròxim dia 5 de maig a les 18.30 h davant l’ajuntament per forçar el consistori a afrontar d’una vegada per totes l’emergència social a la ciutat que diu governar o a admetre la seva incapacitat. Llavors les solucions hauran de venir de l’autogestió, la solidaritat i el suport mutu.
Sols el poble salva el poble. La lluita és l’únic camí!
Mataró, maig de 2016
cartell-MAIG2016-Ni-gent-sense-casa,-ni-cases-sense-gent

[Alacant] 1r maig combatiu i massiu als carrers de la ciutat

DSC_1797
Una vegada més, l’Esquerra Independentista del Sud participà en la manifestació del 1r de Maig convocada a Alacant. Darrere de la pancarta amb el lema nacional “La Unió Europea ens condemna a la precarietat”, desenes de persones s’uniren al bloc d’Endavant (OSAN), Arran i el Sepc, en un ambient combatiu i alegre, on no deixaren d’escoltar-se crits com ara “La Unió Europea ens furta i ens saqueja”, “Lluita, ruptura, independència, la història s’escriu amb desobediència”, “Unitat popular contra el capital” o “Lluitar, crear, poder popular”.
DSC_1801
La manifestació d’enguany aplegà milers de persones, en una resposta popular ben clara a que la crisi econòmica ha deixat en el conjunt de la classe treballadora una pèrdua absoluta de drets, l’aprofundiment en la precarietat i la misèria en les condicions de vida. En acabar la manifestació, l’Esquerra Independentista organitzà un dinar popular antirrepressiu a l’Hort Comunitari de Carolines, espai alliberat fa 8 anys.
DSC_1805

[Alacant] Construïnt els Països Catalans des del sud

El mes d’abril de 2016 ha suposat un nou pas endavant en la consolidació i treball de l’Esquerra Independentista al sud del País. Les dificultats per estendre el nostre projecte polític es veuen superades gràcies al compromís, la disciplina militant i l’existència d’una proposta política seriosa i vàlida per al conjunt del territori i per a la seua classe treballadora.
El passat 16 d’abril l’Assemblea Comarcal d’Endavant (OSAN) organitzàvem la presentació del documental “Un mapa en moviment”; el seu productor i guionista, Aure Silvestre, ens detallà les claus de perquè la iniciativa Som Països Catalans havia impulsat aquest projecte, que no era sinó mostrar la vitalitat d’un moviment popular que, arrelat al territori, impulsa milers d’activitats que tenen els Països Catalans com a marc d’incidència i perspectiva i que, gràcies a aquest treball diari i constant, construeixen des de la praxis els Països Catalans. Així, poguèrem veure i escoltar els arguments elaborats des de Mallorca, Berga, Eivissa, València i, com no, des del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant.
IMG_20160416_200104_-572705624
Dies més tard, concretament el 29 d’abril, el Casal Popular tornava a acollir una interessantíssima proposta de la iniciativa Som Països Catalans i de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. El Casal recollí l’oferiment d’encetar l’any dedicat a Montserrat Roig, amb una xarrada sobre la identitat nacional i de gènere present en l’obra de l’escriptora i periodista, de la qual es compleixen 25 anys del seu traspàs.
DSC_1778
La professora de la Universitat d’Alacant i cap del Departament de Filologia Catalana, Maria Àngels Francès, incidí en el compromís polític de Montserrat Roig, que la portà a donar veu a les silenciades, no només a milers de dones, autòctones o immigrades, sinó també a diversos col·lectius, com ara el dels deportats als camps nazis. La literatura de Roig no podia desvincular-se del seu activisme, així com la llengua utilitzada, el català, de la seua simbiòtica relació amb la seua terra i la seua gent.
DSC_1782
 
 

Manifest del Primer de Maig de l'esquerra independentista

Reformes laborals, dictadura del deute, concertines, TTIP…

La Unió Europea ens condemna a la precarietat

Aquest Primer de maig, diada internacional de la classe treballadora, des de l’Esquerra Independentista ens veiem obligades a assenyalar a la Unió Europea i la lògica capitalista-patriarcal que regeix la seua acció, com a culpables del que s’ha mal anomenat “crisi de les refugiades”. Lluny de trobar-nos enfront del que alguns consideren una qüestió transitòria que depén d’una bona gestió per part dels seus estats membre, nosaltres sabem que precisament és ara quan s’està manifestant el veritable rostre d’aquesta estructura imperialista.
S’evidencia així que aquella visió de la UE com a agent democratitzador i pacificador a Europa i al món no és més que una fal•làcia, ideologia al servei del capital. Enfront de tal visió, el conjunt del nostre moviment defensem que la principal funció de la UE és garantir l’acumulació de capital de les burgesies europees i fer-les més competitives dins una lògica global dominada per un capitalisme salvatge. És únicament des d’aquesta interpretació que podrem entendre la negociació i aplicació del tractat UE-Turquia que impedeix la lliure circulació de persones, aixecant barreres i fronteres racistes contra qui pateixen una guerra creada per l’imperialisme ianqui-europeu, així com contra les qui pateixen la misèria econòmica i social derivada dels plans d’ajust estructural imposats també per l’imperialisme atlantista.
I és també des d’aquesta mateixa interpretació que sabem que ja existeix una eixida planificada a l’actual crisi estructural del capitalisme. Una eixida que a costa de l’augment de l’explotació a la classe treballadora internacional permetria a les grans burgesies seguir acumulant capital. Es diu reformes laborals i pacte de la competitivitat, mitjançant les quals s’eliminen les poques garanties de defensa dels drets laborals amb què comptàvem la classe treballadora per pal•liar l’explotació en el treball assalariat. Es diu euro i dictadura del deute que imposa als governs titelles dels diferents estats d’Europa les condicions d’austericidi social per poder fer front al seu pagament. S’anomena també TTIP, TISA i qualsevol tractat que en definitiva perseguisca desposseir al màxim la classe treballadora, eliminar o privatitzar els pocs serveis públics dels quals encara gaudim, reduir salaris, aprofundir en reformes laborals encara més agressives. Tot pel pagament d’un deute il•legítim que les classes populars no hem generat i per ampliar els guanys de les grans corporacions multinacionals.
Les afectades com sempre som les mateixes, la classe treballadora. Les 880.000 joves a l’atur als Països Catalans. Les migrades, les ‘expulsades de la seua terra per les guerres imperialistes i posteriorment retornades a la mateixa per l’aplicació de lleis racistes o que, en els millors dels casos, sobreviuen en condicions de vida pèssimes a camps de refugiades. I les dones, les doblement explotades, les que cobren menys i treballen més, les invisibilitzades per un patriarcat que les obliga a assumir a la llar tots aquells serveis que el capitalisme privatitza.
No es tracta per tant de pensar quants noms i cognoms apareixen als papers de Panamà, això no converteix a la resta dels oligarques europeus que acumulen tota la riquesa i les propietats en menys explotadors. No és tampoc una qüestió de corrupció de les institucions, perquè mentre que aquestes formen part del sistema capitalista patriarcal seran inherentment corruptes i estaran al servei de les classes dominants. Es tracta de plantejar una alternativa real a l’Europa del capital i la seva estructura institucional, la Unió Europea, i aquesta és la màxima aspiració de l’Esquerra Independentista, la de construir un país internacionalista d’acollida en el marc d’una Mediterrània dels pobles. La d’eliminar qualsevol tipus d’explotació i alçar una societat sense classes ni patriarcat, en un món sense guerres.
Perquè la Unió Europea ens condemna a la precarietat!

Som classe treballadora, som Països Catalans!

1M2016_TEI_gran