LA LLUITA DE CLASSES ÉS L’ÚNIC CAMÍ. CAP A LA CONSTRUCCIÓ DEL SOCIALISME FEMINISTA ALS PAÏSOS CATALANS.
Un any més Endavant tornem a estar presents als carrers dels Països Catalans en més d’una dotzena de poblacions per seguir reivindicant la lluita de la classe treballadora. Enfortint el moviment de l’Esquerra Independentista i potenciant plataformes anticapitalistes i feministes.
Un altre any de crisi aprofitada per la patronal per augmentar beneficis a costa de l’explotació: convertint l’alternativa a l’atur en treballs cada cop més precaris; aprofitant la reforma laboral per abaratir acomiadaments i eliminar convenis col·lectius; augmentant les hores de treball de cures recaigudes sobre les dones amb el desmantellament de serveis públics; sobreexplotant treballadores etiquetades d’estrangeres; expulsant joves per falta de perspectives de futur…
Un altre any de traspàs de recursos públics a empreses privades a través de privatitzacions, corrupció política-empresarial, i frau fiscal. Un altre any de guerres imperialistes per l’espoli i el control dels recursos naturals, alimentant el feixisme i el fonamentalisme europeu i de l’Orient Mitjà. Un altre any on la barbàrie del sistema capitalista patriarcal ens ha mostrat el seu caràcter de classe, masclista, racista i insostenible a nivell mediambiental.
Des de fa uns mesos ens estan bombardejant amb el discurs de la recuperació econòmica. L’augment de llocs de treball és només un augment relatiu. Aquests llocs de treball són gairebé en la seva totalitat llocs temporals i més mal pagats que en anys anteriors. El resultat és l’aparició d’una nova categoria social: la pobresa assalariada. També ens diuen que les retallades en sanitat i educació s’han acabat, però el resultat són uns serveis precaris i assistencials, i un immens camp abonat per al sector privat i, per tant, per la fractura social.
Tot això no és res més que l’intent de normalització dels efectes de la crisi. Una societat on ser assalariat a jornada completa ja no impedeix estar en la pobresa. Una societat amb serveis públics precaris, l’objectiu dels quals ja no serà en molts anys créixer, sinó intentar mantenir-se, mentre qui s’ho pot pagar fuig en massa cap a l’educació i la sanitat privada. Una societat on les dones, malgrat tots els drets i llibertats aparentment conquerits, augmentem les hores dedicades a les cures i a la llar.
Davant d’això, les més mínimes mesures d’emergència social són presentades per la socialdemocràcia i molts dels nous actors polítics com radicalismes que distreuen de l’objectiu de recuperar el poder. Unes mesures que qualsevol progressista occidental hagués acceptat a ulls clucs trenta anys enrere. Mentrestant, se’ns promet revertir la situació amb “transparència”, “honradesa” o “participació”. És urgent imposar des del carrer a totes les institucions un programa irrenunciable per a fer front a l’emergència social.
És urgent continuar amb l’autoorganització, que és l’única garantia d’autodefensa de la classe treballadora. En aquests anys de crisi, la classe treballadora només hem pogut defensar-nos a través de les plataformes d’afectades per les hipoteques, a través de l’acció sindical directa o de l’acció concertada d’usuàries i treballadores en defensa dels serveis públics. Centenars i centenars de persones que no ens hem quedat al carrer, sense feina o amb els serveis d’urgències o la línia de l’escola tancada gràcies a l’acció col·lectiva.
Doncs aquest, ha sigut un altre any on la classe treballadora hem recuperat les nostres eines de sempre, la combativitat i la lluita per defensar els nostres drets laborals amb vagues i acció sindical; per denunciar l’explotació patriarcal amb la Vaga de totes; per mantenir i recuperar habitatges okupant i aturant desnonaments; per defensar el territori amb sabotatges i mobilitzacions.
Un altre any on s’ha fet palès que la lluita de classes és l’únic camí per frenar la sagnia social que ens condemna a l’explotació, la pobresa i l’exclusió social, i a la vegada és l’únic camí cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans: necessària per anar ensorrant els ciments del sistema capitalista patriarcal; necessària per desmuntar les institucions burgeses catalanes, espanyoles, europees i mundials; necessària per donar un sentit global a les diferents lluites socials i les petites experiències de contrapoder popular; necessària per fer de la planificació socialista i l’economia feminista els elements cabdals pel repartiment de la riquesa i el treball; necessària per dotar als Països Catalans d’una plena sobirania que ens permeti posar en pràctica l’internacionalisme de classe.
Deslliurar-nos de l’explotació capitalista patriarcal és la nostra responsabilitat i està a les nostres mans, als nostres punys, als nostres caps. Està en la nostra capacitat d’organitzar-nos.
I repetim,
La lluita de classes és l’únic camí!
Cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans!
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
1r de Maig de 2015
 

Des d’Endavant OSAN fem una crida a donar suport a la vaga indefinida de treballadors i treballadores de Movistar. Aquesta vaga posa damunt la taula tant l’extrema precarització de la classe treballadora com les conseqüències reals dels processos de privatització. Guanyar aquesta vaga és molt important per a generar un efecte contagi que permeti estendre la lluita contra la precarietat en altres sectors.
És per això que animem el conjunt dels moviments populars i el teixit associatiu a recollir fons per a sostenir la vaga, i també a mobilitzar-se en accions de solidaritat amb els i les vaguistes. Tal com ja hem fet en anteriors ocasions, com en el cas de la vaga de docents de les Illes, cal que també ara la solidaritat de les classes populars permeti guanyar el pols a la multinacional Telefónica.
Més informació:
www.teleafonica.net
Les claus de la vaga de Movistar

El 25 d’abril de 1707 foren derrotades a Almansa les tropes austriacistes pels exèrcits dels Borbons; aquesta derrota obrí les portes a l’ocupació del Regne de València, però també marcà l’inici de l’ofensiva que, el mateix any, veuria caure les ciutats de Lleida i de Tortosa. Una derrota que, a la llarga, també significaria la consolidació de l’ocupació francesa del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. En termes històrics, doncs, el 25 d’Abril no és només una diada del País Valencià, sinó que ho és de tots els Països Catalans.
Així, el 25 d’Abril, els Països Catalans commemorem l’inici de l’ocupació que actualment perdura, però també recordem que fa més de 300 anys que estem resistint. La nostra resistència no és una evocació del passat, una mirada cap enrere, sinó que respon a la voluntat de construir un futur millor. I és aquest futur que volem construir el que ens defineix com a poble.
Al llarg dels anys, l’esquerra independentista s’ha dotat de diferents instruments de lluita per avançar en la construcció dels Països Catalans, principalment a partir de la unitat popular, és a dir, amb la creació d’un contrapoder a partir de l’aliança de les organitzacions i col·lectius anticapitalistes. Des d’Endavant, estem convençudes que la creació i consolidació d’un moviment popular fort al carrer, que no depenga de cap institució del sistema capitalista, pot permetre la classe treballadora generar un contrapoder que vetlle pels seus interessos independentment de qui estiga al capdavant de qualsevol govern del sistema. És aquest moviment popular fort, consolidat i desobedient, el que més temen el sistema capitalista i les seues gestores, perquè saben que pot esdevindre la llavor de totes les alternatives que possibilitarien la seua definitiva substitució,  destrucció i desaparició.
D’altra banda, la història ens ha ensenyat que la participació en qualsevol institució del sistema capitalista té un valor instrumental i conté un perill d’integració en el sistema.  Ho hem pogut comprovar en els poc més de 30 anys de democràcia burgesa a l’estat espanyol.   És cert que la lluita municipalista pot ser un instrument de construcció nacional i que cal tenir una pota dins les institucions en aquelles conjuntures que ho requereixen. Però no hem d’oblidar que només la constitució d’un moviment popular anticapitalista  fort i independent del sistema, possibilitarà  l’emancipació/alliberament de la classe treballadora i la construcció del socialisme feminista als Països Catalans. I aquest ha d’ésser i és el nostre objectiu prioritari als nostres pobles i comarques.
Així doncs, amb motiu del 25 d’Abril i en un context plenament electoral al conjunt dels Països Catalans, des d’Endavant volem recordar que hem de tindre ben present aquest objectiu. No ens sorprén que al País Valencià els més de 300 anys d’ocupació espanyola, els darrers vint anys de saqueig, destrucció del territori, depauperació de la classe treballadora (a principis dels 2000 la renda disponible dels treballadors i treballadores valencianes queia per sota de la mitjana estatal per primer cop en dècades) i la persecució cultural i lingüística perpetrats pel PP (el govern valencià inverteix una desena part en política lingüstica que el govern basc, i una cinquena part que el govern gal·lès), hagen impulsat molts valencians i valencianes a confiar en les properes eleccions per tal de revertir l’actual situació d’emergència social i nacional. Però, també, entenem i hem aprés, mitjançant els 12 anys previs de govern del PSOE al País Valencià (així com els respectius governs tripartits al Principat i les Illes), que aquesta no és ni serà mai la via per tal d’aconseguir l’alliberament social i nacional del nostre poble.
És per això que allà on no hi haja una alternativa electoral independentista i anticapitalista que se sostinga sobre la base d’un moviment popular fort l’abstenció és la posició coherent. En canvi, allà on ha estat possible bastir candidatures d’unitat popular que tenen el compromís de portar als ajuntaments projectes de ruptura en clau nacional, social i democràtica amb la perspectiva d’impulsar des del municipalisme un procés de construcció nacional i de transformació social per als Països Catalans, (i en tenim alguns exemples també al País Valencià), hi defensem la participació activa.
De la mateixa manera que els maulets, de fa 308 anys , lluitaren per poder garantir una vida digna als seus, les classes populars d’aleshores, nosaltres com a hereus i hereves d’aquells/es maulets lluitem per garantir una vida digna a la majoria social dels Països Catalans, la classe treballadora. Una vida digna on l’ensenyament, sanitat, habitatge, aliment, treball i el temps d’esbarjo estiguen garantits. Una vida digna lliure de dominació patriarcal, de discriminació i de masclisme. Una vida digna que mai serà possible sota el jou del capitalisme i els seus estats garants als Països Catalans, l’estat espanyol i francés. Una vida digna que sols serà possible mitjançant la consecució de la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Una independència, i un socialisme feminista que al seu temps, sols serà possible mitjançant la construcció d’un moviment popular anticapitalista fort i independent del sistema. Per tot això, treballem per la construcció d’aquest moviment popular.
Per la independència i el socialisme!
Visca el 25 d’abril! Visca la terra!