Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

Ningú ha dit que fer una revolució sigui tasca fàcil, de poca volada. I fer-ho en ple món occidental al segle XXI, tampoc. Amb tot, un procés d’alliberament és l’única opció plausible per albirar algun tipus de futur per al conjunt de qualsevol societat d’aquest entorn geogràfic, polític, cultural, econòmic…

I quan parlem d’alliberament no podem reduir-ho exclusivament a la construcció d’un estat, a la independència formal, aquell estadi que, fa encara no 40 anys, esdevenia garantia de transformació perquè les elits no estaven per modificar res: el negoci funcionava.

Avui, les coses han canviat. La vella Europa, descentrada i amb poca projecció en el conjunt globalitzat, i molt fràgil davant la pressió que exerceixen ingents masses humanes provinents de l’exterior de la imaginada inexpugnable fortalesa de la UE, busca fórmules per garantir un paper més actiu en la nova reordenació del capital. Avui, un estat de grans dimensions i feixucs moviments, no és útil per a les accions immediates a les quals cal recórrer per aconseguir bons preus i millors guanys en el mercat, tant el més alambinat tecnològicament, com el més precari i a peu de carrer.

Els estats protectors, tan útils en temps d’industrialització i de combat a peu de fàbrica, avui han desmuntat els serveis i la memòria de la força col·lectiva, i els seus organitzadors es dediquen a vendre drets a través de la mal anomenada externalització. Avui, el capital demana eficàcia i despotisme a sacs plens, tot parlant de democràcia com a sinònim de seguretat per a unes classes mitjanes cada cop més pobres, espantades i convertides en simple excusa del que podria haver estat i ara ja no és.

La vella Europa fa anys que utilitza les seves regions per anar guanyant terreny a la llibertat, a la justícia, a la solidaritat, a la revolució cultural… al desig d’un futur col·lectiu per a ser viscut i gaudit.

La Polònia de Solidarność, les repúbliques bàltiques, el desmantellament de l’URSS o de la gran Sèrbia…, juntament amb els informes de la Fundació Carnegie sobre la importància del reconeixement de les realitats dels pobles d’Europa si aquests seguien les pautes del capitalisme, ens marquen les pautes a seguir.

Fa ben poc, una de les garanties que tenia qualsevol plantejament a Europa era el marc democràtic imperant que impedia determinades aventures militars i violentes. Bòsnia i Ucraïna ha estat les mostres que el plantejament democràtic no té res a veure amb tot això, i que l’únic que val és l’interès de la dreta per garantir el control dels recursos i del moviment del diner.

D’altra banda, l’Europa de la llibertat i la democràcia ha servit d’empara per al manteniment del feixisme on ha convingut —a casa nostra, al País Valencià—, com a altra eina d’organització de la imposició, el control i la planificació del poder.

El nostre cas, a l’estat espanyol

Per situar-nos en el moment actual, cal que fem una breu repassada als antecedents més propers i que han condicionat els darrers quaranta anys de l’anomenada etapa democràtica —o millor, tardofranquista.

Precisament, el pacte de la transició espanyola del franquisme té dos elements centrals: la garantia de l’assumpció “democràtica” del capitalisme i el manteniment de la unitat d’Espanya. Ambdues coses queden ben explicitades en la vigent Constitució espanyola i per fer-les possibles es van fer un seguit de gestos que van permetre l’aval a la proposta des del PCE fins a CDC-PNV. I és en el terreny nacional on la maquinària ve fer un esforç especial i ben clar per intentar evitar que el “problema” basc i català enviés en orris el traspàs de la clau de la caixa de les mans dels franquistes genuïns a l’aliança postfranquista liberal i socialdemòcrata. D’una banda, canviar regions per nacionalitats i regions i passar-les a la categoria de comunitats autònomes. D’una altra, oferir privilegis als interlocutors de CDC-PNV via política econòmica exterior i règim foral, respectivament. En el cantó del garrot, articles constitucionals restrictius, amenaçadors i impositius, i accions d’estat com la Batalla de València o la repressió damunt dels moviments socials i l’esquerra independentista o la prohibició de qualsevol referència a l’autodeterminació.

El pas del temps ha posat en evidència que aquesta pràctica fragmentadora de la realitat nacional dels Països Catalans no era fruit de la casualitat sinó que es tractava d’un línia de treball que, precisament, volia evitar que els drets nacionals esdevinguessin un element de trencament de l’Estat i, per a això, calia l’aquiescència de CDC i PNV. Amb tot, la lluita d’alliberament nacional a Euskal Herria i la resistència nacional i popular arreu dels Països Catalans han mostrat amb tota cruesa que el factor nacional no només no s’eliminava sinó que podia tenir un altre interès per als mateixos sectors que ja van pactar amb l’Estat amb la mort del dictador Franco. Ara calen nous reptes per al poder i Europa demana noves funcions als estats i als seus actors.

Conseqüents amb el pacte de la transició, els sectors més decidits i agressius de les elits catalunyeses reclamen un paper que la casposa jerarquia espanyola no té en compte. I davant d’això es posa en marxa una gran aposta per estar ben situats en el debat que inevitablement es prepara per als propers temps. El terreny de joc està marcat i no és altre que el que s’estableix en el pacte de la Transició: les comunitats autònomes. El combat serà dur, els interessos són de molt volum.

Curiosament, el nou escenari ens planteja uns decorats fa ben poc temps inimaginables, encara que potser no hauria estat difícil de considerar-los. D’una banda, una Esquerra Independentista molt combativa i amb una trajectòria llarga —i també amb moltes ferides— que no ha establert cap precís full de ruta per a la construcció nacional dels Països Catalans, més enllà de consignes i una inacabable cronologia de lluita. D’altra, els responsables de la pau “nacional” en el pacte amb el franquisme, ara esdevenen inspiradors i promotors d’un full de ruta “regional” que parla d’independència, i prenen de forma contundent el protagonisme en aquest discurs a la pròpia Esquerra Independentista.

La cruïlla

No hi ha dubte que l’actual procés que es viu a Catalunya planteja un seguit de facilitats discursives front als plantejaments de l’Esquerra Independentista:

• Un marc “nacional” que no trenca res amb l’estat/estats atès que s’adiu a una comunitat autònoma espanyola.
• Un marc “nacional” que confirma, amb diferents excuses i retòriques, que no s’aposta per la nació, els Països Catalans
• Una dinàmica sobiranista/independentista que es planteja i es desenvolupa per damunt de qualsevol ideologia
• Un discurs que no considera la diversitat del territori nacional i entronitza un model agitatiu essencialista molt lligat als sentiments.
• Un enemic extern, Madrid —més que l’Estat espanyol—, responsable de tots els mals i que permet amagar les males intencions de les elits catalunyeses.

En resum, un escenari adequat per a plantejar una dinàmica d’ambientació independentista sense cap projecte de construcció nacional que interessi la majoria de la població en la mesura que pugui representar una proposta de canvi social més enllà de les estructures d’estat.

Així doncs, l’Esquerra Independentista es troba en una cruïlla realment important que es podria resumir en dues opcions: continuar fent seguidisme d’un procés que no garanteix l’alliberament nacional i social o plantejar una proposta de construcció nacional adreçada a la majoria i en benefici d’aquesta.

La construcció nacional dels Països Catalans. Un procés popular

Des de l’Esquerra Independentista hem defensat sempre que l’alliberament nacional i social són indestriables i que no estan sotmesos, en l’elaboració d’un full de ruta, a conjuntures alienes als objectius plantejats. Avui, veiem com aquests objectius no han estat assumits pel procés catalunyès, i el tacticisme de certs sectors fa que s’hagin quedat ubicats en un terreny teòric i de desitjos, impropi de qualsevol proposta política transformadora, obrint una escletxa social que dóna ales a sectors oportunistes o espanyolistes, o simplement conjunturalistes, sobretot a les Illes i al País Valencià, i allunyen la majoria dels objectius d’alliberament nacional per als Països Catalans.

Cal partir del fet, en si mateix positiu, que els Països Catalans ni són ni han estat un país homogeni, uniforme —de fet com la immensa majoria de països del món!—, per la qual cosa no es poden fer plantejaments en aquest sentit, sinó, ben al contrari, cal partir de la riquesa i varietat de realitats territorials, socials, econòmiques, polítiques que conviuen al si de la nació. Diversitats lligades a la pròpia història però també d’altres fruit de la voluntat dels estats dominants d’impedir la cohesió nacional. No podem oblidar que el nostre país està dividit entre tres estats, que alhora s’organitzen en estructures regionals que subdivideixen el territori en diverses comunitats autònomes i departaments, i encara aquestes estructures es tornen a dividir en províncies…

A banda, la diversitat territorial i de realitats urbanes, rurals, industrials i agràries, de zones altament poblades mentre altres tenen una mínima densitat de població, configuren una realitat tan diversa que demana un plantejament nacional deslliurat de les pressions i les lògiques dels estats, per la qual cosa cal que definim les nostres necessitats en un relat de país que trenqui amb les dinàmiques imposades pels estats ocupants. L’única visió i opció que pot permetre construir unes tàctiques i estratègies adreçades a la construcció nacional i a l’alliberament, precisament perquè el seu centre de gravetat no gira a l’entorn de les lògiques alienes a les classes populars del país.

I parlar de diversitat i pluralitat al si dels Països Catalans no ha de ser excusa per justificar la fragmentació del país, sinó, ben al contrari, per dibuixar i desenvolupar un projecte nacional a favor de la majoria, ric i acollidor.

Com dèiem abans, al segle XXI, un procés d’alliberament només té sentit des de la perspectiva de les majories socials, per la qual cosa cal fer evident que les necessitats socials avançaran en la mesura que avanci un procés de trencament amb els interessos dels grups dominants, siguin estatals o regionals, i això passa per atacar on els fa més mal.

En aquest sentit, cal ser profundament crítics amb el procés que es desenvolupa a Catalunya, basat en una idea uniforme del país —pròpiament, la comunitat autònoma de Catalunya—, que reclama uns drets “nacionals” sense qüestionar el paper dirigent en el mateix procés dels responsables de les polítiques antisocials, i que situa la població com a subsidiària de les directrius i interessos de les institucions i les direccions polítiques.

Igualment, cal desemmascarar els sectors que volen ubicar el discurs social, en la conjuntura actual, com una concessió a l’espanyolisme. Precisament, l’única manera d’evitar el creixement de propostes que frenin l’alliberament nacional dels Països Catalans és desenvolupant un procés popular —d’unitat popular i no de frontpatriotisme— que estableixi les bases de la nova societat que ha de néixer a redós de la lluita i el procés d’alliberament nacional.

Per això, és fonamental fer visible el país en el seu conjunt, de forma clara i sense concessions, alhora que obertament plural i divers front a plantejaments uniformistes i utilitaristes. La cartografia, en aquest sentit, juga un paper fonamental, i ha de deixar de ser una anècdota lligada al temps que fa o farà. En les lluites d’alliberament nacional i de descolonització la lluita per la cartografia, pels mapes, ha estat sempre fonamental. D’Amèrica a l’Àfrica, del Vietnam al Kurdistan, passant per Palestina, i també a Europa, on, per exemple, el cas d’Irlanda en demostra la transcendència.
Lluitar contra els mapes i cartografies imposades ha estat sempre una tasca revolucionària i alliberadora, així com imposar i mantenir mapes ha estat i és també una tasca continuada per part d’estats i poders colonials i ocupants. Els mapes tenen un gran pes evident a nivell polític, legal i administratiu, econòmic, cultural, i, molt important, mental i emocional.

Un primer pas, per tant, és no donar mai per bo el mapa de l’adversari, confrontar les seves cartografies plenes de raons i referències pretesament històriques, jurídiques, identitàries i pragmàtiques. L’altre pas imprescindible és oposar-hi una cartografia alternativa, amb referències polítiques, culturals, socials i econòmiques contrahegemòniques, en què basar un projecte nacional alternatiu i revolucionari.

Aquest és també el cas dels Països Catalans, una cartografia contrahegemònica, alternativa i revolucionària, confrontada als mapes dels estats ocupants, als de l’autonomisme, i als dels sobiranismes que assumeixen les cartografies dels ocupants, dels regeneracionistes i de les oligarquies i elits autonòmiques.

Propostes

• Escampar i estabilitzar una xarxa de treball municipal al voltant de l’expansió de la CUP al conjunt dels Països Catalans. En aquest sentit, cal intensificar els contactes arreu del país per anar vinculant col·lectius diversos i animar la pròpia gent de l’Esquerra Independentista a crear nuclis municipalistes, independentment de si es presenten o no a les eleccions però amb clara voluntat d’intervenció política local, i fer efectiu, d’aquesta manera, el trencament dels límits administratius i dels codis polítics imposats.
• Crear i desenvolupar l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans com a eina de treball institucional en àmbits diversos com l’economia social, el turisme cultural, la potenciació i creació de serveis públics, l’estructuració de xarxes d’intercanvi territorial… Una institució nacional de construcció social, o sigui nacional, amb plantejaments indubtables per al conjunt del país, i obrint un nou front d’acció pràctica i efectiva arreu dels Països Catalans des de l’àmbit local.
• L’elaboració del currículum escolar dels Països Catalans. Una de les eines que ajuden de forma més efectiva a la consolidació de la referència nacional i a trencar les imposicions dels estats i les seves lògiques cal que comenci i es desenvolupi en l’àmbit escolar. Cal una feina planificada i concreta entre tots els sectors organitzats vinculats al món educatiu —sindicats de mestres i estudiants, col·lectius de mestres, associacions de pares i mares, moviments socials…— per crear aquesta eina on haurà de reflectir-se el país, plural i divers, que tenim i que som.
• Definició i potenciació de referències identificadores i de lluita nacional: diada, himne, bandera, mapa… Arreu del món, la construcció nacional comença amb la voluntat de disposar d’uns referents nacionals clars i comuns. La realitat tan fragmentada que viuen els Països Catalans demana un esforç afegit a aquesta tasca i ubicar cada manifestació i espai de reivindicació nacionals en el lloc adequat. Per això calen accions i iniciatives que permetin identificar quin és l’himne nacional dels Països Catalans, quin és el mapa nacional, quina és la bandera, el nom de la llengua i del país. Cal treballar en la proposta i generar un ampli debat que acabi consolidant unes imatges que ajudin a configurar un univers com a país, ara tan impossible de trobar.
• Potenciar estructures com la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans o Som Països Catalans. D’aquella vella consigna de “tot d’àmbit nacional”, cal reprendre’n la dinàmica i potenciar aquelles estructures que en si mateixes ja ens ajuden a configurar una realitat quotidiana on el marc nacional i la pràctica en aquest terreny esdevinguin indestriables i ben evidents. La xarxa de Casals i Ateneus és una eina bàsica, com a generadora de dinàmiques locals i nacionals i com a espai de trobada i d’organització d’importants sectors del país. Som Països Catalans és una altra eina fonamental per a aquesta tasca de posar el país damunt la taula.
• Consolidar una estructura sindical nacional. No se li escapa a ningú que la importància del treball sindical, adaptat als nous temps que ens toca viure, és fonamental. Per això, als Països Catalans ens cal consolidar eines i un espai sindical que treballi al servei de la construcció nacional posant les bases de com ha de ser la societat lliure que volem al servei de la majoria. La COS és avui la màxima expressió de tot això, i el creixent espai sindical alternatiu que augmenta arreu del país ha d’acabar de consolidar aquest àmbit.
• Utilitzar de forma prioritària espais com la presència al Parlament de Catalunya o altres per mostrar les lluites, les iniciatives o la repressió sobre el moviment popular arreu de la nació. Si actualment l’Esquerra Independentista disposa d’un espai de privilegi informatiu com el Parlament de Catalunya, cal que aquest sigui altaveu de la realitat nacional, d’allò que passa al carrer arreu del país, lluny de les dinàmiques regionals i de les lògiques de les polítiques regionals. Caldrà treballar per aconseguir que els Països Catalans es facin visibles al “faristol” del Parlament regional de la CAC.
• Promoure la coordinació sectorial nacional reivindicativa: urbanisme, defensa del territori, cooperativisme, defensa de la llengua, polítiques de gènere, drets socials. Massa sovint, el realisme ens porta a defensar, sense parar-nos a pensar-hi massa, que les lògiques polítiques van lligades als marcs administratius dominants. A banda de ser un argument inconsistent, la immensa majoria de les iniciatives socials no tenen cap més marc de referència que els objectius de la seva lluita i aquests sempre van per davant i sobrepassen els marcs establerts, per la qual cosa, cal potenciar i evidenciar que les lluites socials poden tenir el marc nacional de la forma més fàcil possible.
• Estructurar la nació en base a municipis i comarques. Darrerament, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic, es parla de reformes legals, sempre amb l’excusa de la despesa pública, per reduir el nombre de municipis o altres estructures com les comarques. Cal que des de l’Esquerra Independentista fem una clara aposta pel manteniment de les estructures municipals i la potenciació de les comarcals com a àmbits naturals d’organització territorial i institucional del país, i fem les apostes que calgui per la comarcalització i la seva institucionalització. D’aquesta manera, la lluita per l’organització territorial es traslladarà al nostre terreny, que és d’on el volen treure els defensor de les reduccions i de les estructures provincials —oficials o no—, autonòmiques i departamentals. Aquesta és una lluita estratègica que caldrà potenciar des de l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans.
• Impulsar mitjans de comunicació generalistes nacionals i potenciar els existents. Un altre dels terrenys d’intervenció prioritària per configurar un univers nacional compartit i per fer créixer la consciència nacional són els mitjans de comunicació, en general, però els de caire generalista, especialment. Per aquest motiu, cal treballar per potenciar els mitjans nacionals, però sobretot per aconseguir disposar de mitjans que parlin amb naturalitat d’allò que s’esdevé a qualsevol lloc del país i que arribi al màxim de gent. Les apostes locals, comarcals, regionals… són importants i poden ser necessàries però en cap cas assoleixen l’objectiu d’informar del conjunt.
• Animar la coordinació de les diferents associacions, grups, penyes esportives… d’arreu dels Països Catalans. En la línia d’altres vies de treball, cal començar a consolidar estructures nacionals en qualsevol àmbit, com ara les colles de diables, les penyes esportives o les penyes de bous al carrer, per posar exemples ben diversos, i controvertits. L’estructuració autonòmica potser serveix per temes de caire administratiu, però en cap cas serveix per ampliar i millorar la perspectiva de les pròpies necessitats i interessos.

Reflexions al voltant de l’emergència de noves forces polítiques i socials

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

La reflexió al voltant del municipalisme com a eina i com a espai de generació d’alternatives està ocupant una certa centralitat. Podrien explicar aquest fet factors com la crisi econòmica, social i institucional, i lligat a aquestes crisis, un cicle de lluites que ha vist créixer velles i noves resistències i l’aparició de nous actors polítics i socials. I potser també, molt especialment, el pòsit de descrèdit del sistema de representació vigent.

Des de les candidatures alternatives arreu del país, l’impuls renovat per les CUP com a aposta de l’Esquerra Independentista el 2002 i l’actual aparició de candidatures vinculades a Podem i Guanyem, les properes eleccions municipals del maig del 2015 sembla que esdevenen un escenari d’excepció. D’una banda, pel context polític i socioeconòmic existent, de l’altra, pel bagatge acumulat per les candidatures de l’Esquerra Independentista, i també i en darrer lloc, per l’expectativa que han generat les candidatures de Podem i Guanyem, sobretot a les ciutats més importants dels Països Catalans.

La més que satisfactòria constatació que centenars de persones es disposen a organitzar-se per tal de donar resposta col·lectiva a la situació generada, més enllà de les diferències, reforça aquella idea segons la qual tota política que no sigui feta per nosaltres pot ser feta contra nosaltres i permet constatar que ha anat molt més enllà dels nuclis militants i organitzats de les darreres dècades. A banda, les estructures existents, tant pel que fa a les organitzacions polítiques com dels moviments populars probablement també, han tingut dificultats per acollir un espectre social prou ampli, fent que hagin estat necessàries noves plataformes d’intervenció per a interpel·lar determinats sectors com a agents actius que fins ara no se n’havien sentit.

A banda, però, aquestes noves formacions, sorgeixen, justament, perquè les existents no els són útils, no s’adeqüen als objectius que es plantegen o no es basen en una mateixa lectura de la realitat. Tot alhora però en diferents dosis, segurament, és el que explica quines són les discrepàncies polítiques existents. Més enllà del debat que s’ha pretès tenir per les xarxes socials, i més enllà també de confrontacions allunyades del que hauria de ser propi d’una nova cultura política o del que podria semblar una comparativa d’encerts i greuges, mirarem de situar els tres grans eixos que diferencien l’aposta de les opcions electorals nascudes de Podem o Guanyem i les de les CUP i el municipalisme popular.

Els Països Catalans com a problema

En relació a la qüestió dels Països Catalans el debat sembla girar al voltant de dos projectes que, en certa manera, es retroalimenten i que són hegemònics encara avui entre els projectes que es pretenen alternatius al règim vigent: l’esquerra regeneracionista d’arrel estatal i el nacionalisme gradualista català. Aquests dos projectes es debaten avui entre la necessitat de buscar una nova articulació de l’Estat que tingui en compte els drets de les diferents nacionalitats, i la de fundar un estat per a Catalunya, que podria articular-se federalment amb la resta de l’Estat espanyol.

Constatem, doncs, que malgrat que l’articulació de múltiples lluites populars reforcen la virtualitat present i de futur del projecte dels Països Catalans, i en reforcen i hi subratllen el contingut rupturista, les propostes constituents alternatives a l’actual marc institucional i polític continuen sense contemplar l’articulació d’aquest subjecte nacional o, en molts casos, malden directament per combatre’l.

Podemos, per exemple, no planteja avui la ruptura amb l’arquitectura institucional forjada a la Constitució. És més, aposta per centralitzar el motor del canvi i situar el procés constituent a les corts espanyoles com a pas previ per a l’obertura d’altres processos constituents a la resta de pobles. El programa polític de la formació Podemos a les eleccions europees contenia, en el seu punt 2.2 “ampliació i extensió de la figura del referèndum vinculant, també per a totes les decisions sobre la forma d’Estat i les relacions a mantenir entre els diferents pobles si sol·licitessin el dret d’autodeterminació”. També, en el punt 5.7 “Reconeixement del dret a decidir”, s’apunta: “Reconeixement del dret dels diferents pobles d’Europa a constituir-se com a tals i decidir democràticament el seu futur”.¹

Cal acabar de veure com es resitua Podemos en el marc del debat sobre el dret a l’autodeterminació al conjunt dels Països Catalans. De moment, s’organitzarà d’acord amb el marc autonòmic dissenyat per la Constitució de 1978, i està per veure si reconeixerà d’alguna manera la realitat nacional dels Països Catalans. També caldrà veure en els propers temps com evoluciona el seu discurs i la seva pràctica en relació al dret a l’autodeterminació. Una idea que han defensat i que és coincident amb la idea i la pràctica de l’Esquerra Independentista es basa en la idea que el dret a decidir no es pot circumscriure a la qüestió de la independència, perquè sobirania significa dret a decidir sobre tots els afers polítics i socials que afecten un país; l’altra idea que Podemos ha defensat, i que en certa manera és contradictòria amb aquesta primera, és que el debat sobre l’autodeterminació, o com també s’hi han referit, “el debat nacionalista, el debat identitari” és un debat secundari respecte les qüestions socials, que són la seva prioritat.

Guanyem Barcelona, com a primera marca Guanyem que es presentà en públic, sí que es va posicionar favorable a la participació al procés del 9N, però en canvi, no planteja, en cap dels seus documents o plantejaments el subjecte polític dels Països Catalans ni fa cap posicionament favorable a la independència. A banda, utilitza el bilingüisme amb certa assiduïtat en les seves comunicacions públiques trobant la justificació en el fet que s’adrecen a majories de població i no tan sols a sectors militants.

Pel municipalisme de l’Esquerra Independentista, en canvi, l’esgotament a diversos nivells del mapa autonòmic forjat durant la Transició amb la guerra bruta estatal –i la connivència policial i de l’extrema dreta, encara ara– remet a la necessitat d’articular un projecte per al conjunt dels Països Catalans com a alternativa als marcs institucionals estatal i autonòmic, funcionals als interessos tant de les classes dominants espanyoles, com de les diferents classes dominants a escala regional.

Aquest és doncs un dels reptes i oportunitats que un municipalisme de ruptura pot assumir i ha d’assumir, i no tan sols des de la perspectiva de l’articulació institucional, sinó, sobretot, des de la perspectiva de la construcció nacional i social.

La reapropiació de les institucions com a resposta a l’emergència social

Les transformacions econòmiques impulsades des d’organismes internacionals opacs i antidemocràtics com la Unió Europea –ja abans de la crisi, però també amb les polítiques d’austeritat que utilitzen aquesta crisi com a coartada–, ens recorden que el capitalisme és crisi, i que és necessari un programa de transformació econòmica i social d’arrel que substitueixi un sistema basat en la mercantilització de tota forma de relació social amb el benefici com a únic horitzó, per un altre sistema de relacions socials i econòmiques que posi la satisfacció de les necessitats humanes com a motor principal de la vida.

Fins el moment, i sobretot en clau de municipalisme popular, les candidatures locals, però sobretot els moviments populars, sabien que difícilment podrien assentar bases sòlides de canvi només canviant la correlació de forces en les institucions. I al mateix temps, i malgrat que, fins i tot en els moments de bonança econòmica, el sistema capitalista manté percentatges alarmants de pobresa estructural, espais d’explotació i de precarietat laboral així com elevadíssimes dosis de consumisme i individualisme, existeix el convenciment que no hi ha encara les condicions subjectives, o per dir-ho més clarament, que la majoria social no està disposada a fer allò que requeriria un canvi de sistema i a la transició vers el socialisme.

Per les candidatures de municipalisme popular, doncs, l’objectiu final és el de desmuntar el discurs hegemònic traient gent al carrer i posant en marxa estructures de lluita i estructures de vincle social que permetin que la força popular generi canvis en l’estructura social i econòmica. I cap d’aquestes dues coses, en les darreres dècades, s’ha pogut fer de forma revolucionària ni ha trobat acollida en la majoria de la població.

Darrerament, en canvi, la lectura que es fa de la situació actual, en clau d’emergència social, apunta a la necessitat de “reapropiar-se les institucions per tal de posar-les al servei de les majories i del benestar comú”.²

A la pràctica, existeix una coincidència entre els discursos de Podemos i els de Guanyem en tant que consideren que hi ha les condicions polítiques i socials per guanyar unes eleccions que permetin iniciar un canvi polític i social important. Aquestes condicions responen a una situació d’emergència social que seria qualitativament diferent respecte a anys anteriors i que fan que el 2015 hagi de ser “l’any del canvi”, un canvi que no està programàticament definit, però que sí que ha posat molt d’èmfasi en els seus aspectes ètics o formals.

Aquesta concepció del canvi sembla consolidar una idea segons la qual el procés de “reapropiació” de les institucions sigui l’element fonamental que determina el canvi, enfront la idea defensada per l’Esquerra Independentista i també per l’autonomia social, segons la qual és la creació, l’articulació i l’ampliació d’un poder popular autònom de les institucions de l’estat i del capital l’element fonamental per construir una alternativa al capitalisme i a la resta de sistemes de dominació, i que és en aquest esquema estratègic on la participació a les institucions – àdhuc en el seu govern – ha d’encaixar.

La nova política, els de baix contra la casta

La crisi democràtica ha posat sobre la taula que els principis de la democràcia formal queden sense materialitat i que la construcció d’una societat realment democràtica passa per l’articulació des de baix d’una estructura de presa de decisions basada en l’autogestió popular, la responsabilitat i la democràcia directa. El municipalisme popular, sempre ha entès que no només no podia restar al marge d’una alternativa sistèmica que es basa, entre d’altres, en aquesta tríada, sinó que en podia ser un instrument fonamental. És per això que, al mateix temps que defensava que es podien forjar candidatures als ajuntaments, sobretot es treballava en experiències al voltant de l’economia social, la cultura i la defensa dels drets socials més bàsics i fonamentals.

Darrerament, mobilitzacions ciutadanes com les que va comportar el 15M, el darrer cicle de vagues generals o els continuats casos de corrupció als principals partits de govern i institucions del país, han generat una situació que inicialment s’identificava com a desafecció però que actualment és considerada com a crisi de sistema. L’altre element que va posar sobre la taula el 15M i que el municipalisme alternatiu feia anys que defensava, era el progressiu allunyament dels centres de decisió respecte de la gent, i la denúncia, constatada per amplis sectors de la població en els primers moments de la crisi amb el rescat milionari a la banca, que la classe política feia més de representant dels grans poders financers i empresarials, que no de la població a qui suposadament representava.

Aquesta crisi democràtica sembla haver trobat resposta en les formacions ja citades, especialment Podemos, que es postula com a força guanyadora a les properes eleccions estatals espanyoles. Sembla que la desafecció de la població, la manca de confiança en els representants i les crítiques envers un sistema que ha beneficiat determinades oligarquies i cúpules de partits i sindicats, es converteix en poc temps en l’aposta per una formació política que presenta un programa que es basa, sobretot, en la crítica a la casta i en la identificació de la formació amb el contrari a això: la nova política que fan els de baix contra els de dalt, defugint la vella dicotomia “esquerres” versus “dretes” i substituint-la per aquesta.

Els discursos del municipalisme alternatiu i popular al voltant d’aquesta qüestió, en principi coincidents amb els de les noves formacions emergents, han estat molt clars, i han anat acompanyats d’una pràctica que ja ha generat una certa cultura política al nostre país abans de l’arribada de Podemos. Una cultura política que entén la política no com una professió orientada a la gestió, sinó com una pràctica popular orientada a la transformació de la societat; un cultura que es basa en l’assemblea com l’espai de debat i de decisió col·lectiva, i que, per tant, entén els càrrecs de representació com una funció que cal limitar temporalment, i que en el cas que hagi de ser retribuïda, ho sigui d’acord amb uns límits; una cultura política que entén els lideratges com a necessaris, però que els entén des de la lògica col·lectiva i no necessàriament lligats a la representació dins les institucions.

Una gestió socialdemòcrata de les institucions?

No són pocs els economistes que afirmen que en el desenvolupament actual del capitalisme, o en la seva nova adaptació després de la crisi, és impossible la reedició del projecte socialdemòcrata tal i com es va conèixer en alguns països europeus. Les normatives supranacionals dictades per la UE, les directrius del BCE i FMI, l’ingent endeutament dels governs, i la retirada de les administracions públiques de la prestació de molts serveis públics fan que qualsevol mesura que es pugui preveure per recuperar els serveis públics únics i sota gestió i propietat privada o bé per resituar el paper de l’estat com a planificador de l’economia, siguin mesures que contravinguin la llei (pagament del deute, compliment dels topalls de dèficit, liberalització dels serveis marcada per la UE, etc.) i/o suposin un cost econòmic inabastable per als governs de torn.

En el cas de Podemos, el programa sobre el qual estan treballant ha passat de parlar obertament del no-pagament d’una part del deute a “negociar amb els mercats pagaments flexibles del deute”, cosa que en la pràctica suposa una reestructuració. També ha passat de preveure la nacionalització dels sectors estratègics (telecomunicacions, energia, transport, sanitat, farmacèutiques i educació) a través d’una adquisició pública que pugui garantir la participació majoritària en aquestes empreses, a eliminar sobrecàrregues “procedents del monopoli en sectors com l’electricitat, energia, telecomunicacions, financer i altres serveis bàsics”. En el seu programa actual no es preveuria una renda bàsica sinó mínima, i es retornaria al sistema de pensions que preveu la jubilació als 65 anys.

En el cas de Guanyem, com que presenta un programa municipal, certs aspectes que no són competència municipals no s’hi tracten. Els que s’hi inclouen, com els serveis públics, es tracten en genèric on es parla obertament d’eliminar les privatitzacions dels serveis públics. En l’apartat sanitari, però, no es contempla acabar amb la cohabitació pública i privada, que no seria vist com una privatització de la sanitat per Guanyem. En el cas de l’ensenyament, igual que en la sanitat, es parla de disminuir els concerts però no d’eliminar la concertació de manera definitiva. També es parla de les externalitzacions com part del problema que ha generat precarietat laboral però no es contempla, almenys explícitament, com a externalització l’operació continuada de l’Ajuntament de Barcelona dels 30 últims anys de crear “ens instrumentals” (empreses, consorcis o agències) allunyats del control administratiu públic i que gestionen serveis públics com és el cas de TMB, o altres casos de serveis de gestió com Parcs i Jardins, Funeràries, etc. Sobre la gestió de l’aigua no hem sabut trobar l’aposta de Guanyem més enllà d’un article publicat a un diari d’un dels seus membres, que no deixa clar si s’aposta per la municipalització del servei o no.

En definitiva, la ubicació de les dues formacions en la “nova política que fan els de baix”, que supera els eixos clàssics esquerra/dreta, impregna la part tangible dels programes de les formacions per ara, programes que s’aniran desenvolupant i que caldrà seguir analitzant a fons. Sense renunciar a la dicotomia “nosaltres/ells”, “la gent de baix/la de dalt”, el municipalisme popular i alternatiu es segueix reivindicant nítidament d’esquerres, i prefereix introduir com a eix vertebrador dels seus programes transformadors la necessitat de superar el capitalisme.