Per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

En Jose ha treballat durant 30 anys en una fàbrica venuda a una multinacional. Han deslocalitzat la producció a un país amb la mà d’obra més barata. Fa més de dos anys que està a l’atur i està pendent d’un desnonament. La multinacional segueix acumulant beneficis.

La Fàtima va emigrar d’un país empobrit pels Plans d’Ajust Estructural del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Actualment treballa per sota del salari mínim en tasques de la llar. Viu en un barri degradat i sovint se sent rebutjada per mirades de racisme.

La Júlia ha canviat de feina més de deu vegades en els últims dos anys, treballa on pot per pagar-se els estudis universitaris cada cop més costosos. Després d’estudiar i treballar ha d’assumir les feines de la casa. Està pensant en emigrar, com ha fet la seva germana, ja que no preveu un futur clar i no vol dependre més dels també minvats recursos familiars.

El Vicent sembla que hagi de donar gràcies per tenir una feina. Cada any li prenen drets i li rebaixen el salari. L’empresa li diu que si no li agrada hi ha molta gent disposada a treballar. Les companyes de feina no volen protestar perquè cadascuna mira pel seu cantó.

Aquests són quatre exemples que podrien il·lustrar el panorama laboral que s’ha anat consolidant als Països Catalans. Amb dades que ens parlen d’un 24% d’atur, un 21% de la població afectada per la pobresa, uns 40.000 desnonaments anuals, l’augment de les llars sostingudes per membres d’entre 50 i 64 anys i l’augment d’un 38% del consum d’antidepressius en l’última dècada. Tot això acompanyat de retallades socials que contribueixen al desmantellament i a la decadència de serveis públics tan importants com la sanitat, mentre es promouen mútues per fer negoci i acabar privatitzant els serveis que puguin ser solvents. També amb un aprofundiment de l’explotació patriarcal: la dona continua sent menys remunerada pel mateix treball que l’home, i recauen sobre ella els treballs de cures familiars, agreujats pel procés de desmantellament dels serveis públics.

A la vegada, veiem com la majoria de grans empreses que apliquen els ERO ho fan tot i tenir beneficis, com pugen els impostos que graven les rendes del treball i el consum i baixen els impostos que graven les rendes del capital, com el 2013 les empreses de l’IBEX-35 guanyen 19.000 milions d’euros, el 2010 les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans obtenen uns guanys de 10.969 milions d’euros, les 38 fortunes més grans dels Països Catalans acumulen 43.575 milions d’euros el 2014, el frau fiscal estimat de les grans corporacions amb matriu catalana se situa en uns 18.720 milions d’euros anuals (el 72% del total) i que en els últims 3 anys, amb els impostos de la població dels Països Catalans s’han pagat 14.798 milions d’euros anuals en interessos de deutes bancaris.

Però si hem de parlar de la classe treballadora dels Països Catalans, no hem d’oblidar-ne altres exemples. Com el d’en Xiang Li, que treballa en una fàbrica de components electrònics a la Xina, 12 hores al dia per 120 euros al mes, o el de la Shapla, supervivent de l’esfondrament d’un taller tèxtil a Bangladesh, i que ara es pot quedar sense feina perquè la multinacional que els feia els encàrrecs s’està plantejant traslladar la producció a un altre país, després que el govern, condicionat per l’escàndol mundial dels esfondraments, es plantegi millorar les condicions laborals. Els productes que elles manipulen arriben a un preu econòmic arreu del món, i amb la marca de prestigioses multinacionals. Aquestes són dues de les milions de proletàries que avui ens fabriquen gran part dels nostres productes de consum.

És per això que ens hem de referir al capitalisme patriarcal com un sistema d’apartheid social globalitzat i hem d’analitzar-lo, perquè tot i mantenir diferències considerables entre els tradicionals “països enriquits” i els “països empobrits”, tant l’explotació laboral com les desigualtats i les bosses d’exclusió social, s’estan estenent mundialment.

Estat del benestar i neoliberalisme: la història de la lluita de classes

Ens trobem davant una reconfiguració dels pactes socials assumits entre la classe treballadora europea i el seu empresariat des de finals de la Segona Guerra Mundial. Després d’aquest episodi bèl·lic, les burgesies estatunidenques i europees tenien un interès en la reconstrucció industrial dels països europeus de l’òrbita capitalista, i necessitaven una mà d’obra local massiva i estable.

La classe obrera, per la seva banda, era qui havia posat les morts a la guerra, i també qui havia liderat la resistència contra el nazisme i el feixisme. Es dotava de sindicats i partits polítics forts, i tenia com a miratge un seguit de països de l’Europa de l’Est que s’organitzaven a partir d’un model econòmic molt diferent, on pràcticament no existia l’atur, els serveis socials eren assumits per l’estat i encara hi predominava una retòrica de comunisme i poder obrer.

Davant d’aquest panorama, les burgesies europees, a imatge de les estatunidenques, van recórrer als coneguts “pactes socials”, seguint un premissa ben clara: les grans organitzacions obreres renunciaven als seus ideals revolucionaris de control obrer de les terres i les fàbriques, i a canvi es reconeixien oficialment els sindicats en les negociacions col·lectives, es cedia un espai parlamentari als partits obrers, i s’acceptaven l’assumpció de certs serveis socials per part de l’Estat i d’augments salarials condicionats a la productivitat.

Aquests pactes van provocar una millora de les condicions de vida material de gran part de la població de l’Europa occidental, mentre el gran empresariat i la banca continuaven acumulant beneficis en les noves indústries europees, i en gran part sufragaven les despeses socials del continent europeu amb la sobreexplotació de les velles colònies que políticament s’anaven independitzant i que al mateix temps s’anaven endeutant i continuaven venent els recursos a preu de saldo als conglomerats multinacionals.

Però aquest model ja fa anys que s’ha anat estancant i quedant caduc. Per una banda, per la reconfiguració del capitalisme mundial, on els grans centres productius s’han anat desplaçant a països amb la mà d’obra més barata, gràcies a la millora del sistema de transport comercial global i l’abaratiment de l’energia, a la vegada que uns segments importants de la població dels anomenats “països emergents” han anat reclamant i aconseguint més capacitat de consum, tot convertint-se en potencials mercats solvents. Per l’altra banda, per la debilitat dels grans sindicats i partits obrers europeus, que s’han anat convertint en simples gestories incapaces d’enfrontar-se al model econòmic liberal global, així com per la desaparició del bloc soviètic, que ideològicament ha deixat el camí lliure al capitalisme patriarcal global.

L’esclat de la bombolla financera, que ha ensorrat de cop i volta el nivell de consum basat en l’endeutament continu d’una bona part de la classe treballadora, simplement ha significat una darrera empenta.

Tot aquest procés ha provocat un desequilibri en la lluita de classes que ha permès al gran empresariat anar desmuntant a diferents ritmes l’Estat del benestar dels països europeus per abaratir despeses destinades a salaris i serveis socials, i per obligar a la classe treballadora europea a adaptar-se al nou model de treballadora necessària pel capitalisme: la treballadora precària, disposada a adaptar-se a canvis de feina, de lloc de residència, pagant-se ella mateixa les necessitats socials. I evidentment, deixant tota aquella població que les empreses ja no necessiten ni per treballar ni per consumir engrossir les bosses d’exclusió social.

Qui s’ha enriquit amb tot aquest procés és una classe empresarial representada per tenir la propietat i la direcció de grans hòldings de bancs i empreses multinacionals, aprofitant globalment la mà d’obra més barata, apropiant-se de terres i de recursos naturals, controlant el transport mundial de mercaderies, oferint la major part de productes de consum i dominant els mercats i l’economia financera. Lògicament, els grans aparells polítics i militars de les grans potències mundials, com la Unió Europea i tractats com el TTIP, o l’OTAN, funcionen garantint els seus interessos regionals.

Les protestes socials i les sortides liberals i socialdemòcrates de la crisi

Aquest cop a la classe treballadora no és que hagi quedat i que avanci sense cap tipus de resposta. Als Països Catalans, petits sectors provinents de les organitzacions obreres antifranquistes sotmeses als Pactes de la Moncloa, el renovat moviment de l’Esquerra Independentista, diferents sectors llibertaris i una amalgama de moviments socials centrats en reivindicacions sectorials, ja fa anys que s’oposen als efectes del capitalisme patriarcal: liderant l’oposició a la precarització laboral, amb les lluites contra les Empreses de Treball Temporal, i amb la denúncia de la precarització social, amb les lluites contra l’especulació immobiliària en els anys 90 i inicis dels 2000; defensant el territori contra la barbàrie ambiental de les centrals nuclears o de plans hidrològics i urbanístics; reclamant el dret d’autodeterminació i reivindicant la participació activa de la societat en la vida política i social; acusant les grans empreses i els organismes multinacionals de beneficiar-se d’una globalització a costa de les misèries de gran part de la humanitat, tot dient “no” a les seves guerres imperials…

I a partir dels anys d’inici d’aquesta última crisi econòmica, nous sectors socials empobrits i precaritzats s’han unit a les diferents lluites, creant també nous moviments socials i de protesta que conviuen de diferent forma amb les organitzacions i moviments ja existents, com el fenomen del 15M, les Plataformes d’Afectades per les Hipoteques, diverses xarxes de suport mutu, etc.

Laboralment també s’ha viscut un enfortiment del sindicalisme combatiu, des de l’expansió del sindicat de l’Esquerra Independentista COS, fins a l’augment de l’afiliació del sindicat CGT o l’increment de l’activitat de la CNT.

Tot i així, excepte casos exemplars com la lluita de les treballadores de Panrico i d’altres empreses de menor envergadura, la població ha anat acceptant i assumint submisament la precarització de les condicions laborals, i el protagonisme de les protestes socials s’ha centrat més fora dels llocs de treball, on el discurs ha basculat sobretot entorn a la problemàtica de l’habitatge, un dels àmbits més afectats per l’especulació financera, i entorn a les retallades socials, tot tenint una base important en el funcionariat, que a dia d’avui és el sector que queda més similar a la tradicional classe obrera industrial (feina fixa, identificada amb moltes treballadores de la mateixa empresa, i amb un salari i una capacitat d’endeutament que li permet un nivell estable de consum).

En els darrers anys també hem viscut el fenomen de la institucionalització de part d’aquests sectors de protesta. Des de l’Esquerra Independentista, les Candidatures d’Unitat Popular, que a poc a poc ja s’havien anat consolidant municipalment com a eina del propi moviment de l’EI i d’altres moviments socials per incidir en aquestes institucions municipals, han crescut considerablement i han fet el salt al Parlament del Principat de Catalunya. En un àmbit més autonòmic i metropolità també han sorgit o s’han enfortit partits socialdemòcrates que plantegen ser una alternativa als desgastats partits tradicionals, esquitxats per múltiples casos de corrupció. En el mateix sentit, a l’Estat s’ha viscut la irrupció de Podemos, un gegant amb peus de fang que ha sabut captar un electorat afectat per la crisi, dominat per un òrgan directiu provinent de l’àmbit universitari i amb un programa econòmic que es va estovant a marxes forçades.

Aquesta institucionalització, amb les grans diferències respectives, enlloc de reforçar les protestes socials i les experiències de contrapoder popular, sembla que n’ha desviat els esforços i les esperances, i ha situat un altre cop les administracions burgeses de l’Estat com l’espai des d’on impulsar els canvis socials.

En l’àmbit ideològic, el bombardeig mediàtic per superar aquesta crisi s’ha seguit basant en les premisses liberals, situant l’empresariat com a protagonista de la creació de riquesa i la classe treballadora com qui s’ha d’adaptar a les seves condicions, tant per mantenir les empreses locals com per seduir la inversió estrangera. Conceptes com competitivitat i emprenedoria s’han convertit en dogmes de fe, i davant l’esclat de múltiples casos de corrupció política i mala gestió econòmica, s’està promovent la tecnocràcia, per despolititzar la política i fer-la més servil a les necessitats tècniques i administratives de les grans empreses. I aquestes premisses no només han penetrat dins els plantejaments i discursos de la dreta política, sinó que tant la vella pseudoesquerra com aquests nous partits socialdemòcrates i postmoderns han caigut en l’assumpció de part d’aquests plantejaments, assumint com a naturals elements com la propietat privada dels recursos i els mitjans de producció, el treball assalariat i el no-reconeixement del treball de cures gratuït que recau sobre la dona.

A través del procés sobiranista del Principat de Catalunya, el xovinisme també hi ha jugat un paper important, tant per a la dreta i per a la pseudoesquerra espanyola, que s’han aferrat a un interès nacional desclassat espanyol mentre justifiquen tot un procés de recentralització, com per a la dreta i per a la pseudoesquerra catalanista, que s’han valgut del discurs de l’espoli fiscal i fins i tot de retòrica racista pròpia de grups feixistes com “els de casa”, per justificar les retallades i el desmantellament dels serveis públics autonòmics.

La tasca d’Endavant: tres línies de treball

Davant d’aquest panorama, la principal tasca d’Endavant respecte de la lluita sociolaboral que ens proposem marcar en els propers anys és l’enfortiment i la radicalització discursiva i pràctica del moviment de resistència a les mesures socioeconònomiques que ens estan aplicant, i que permeti l’articulació i la construcció d’un contrapoder popular que faciliti tenir la societat al màxim d’organitzada possible per, en un estadi més avançat de la lluita, poder forçar una veritable transformació social al marge de les institucions.

En aquest sentit ens marquem tres línies de treball: introduir dins dels espais de lluita la crítica al capitalisme patriarcal com a sistema culpable de les explotacions i opressions, analitzant-hi el paper dels estats i de les empreses; apostar per la lluita organitzada i l’enfortiment de les estructures de contrapoder (Unitat Popular) introduint-hi la visió de globalitat i la necessitat de la desobediència; i plantejar un programa polític com a alternativa al sistema (socialisme feminista) que comprengui tant elements econòmics, com polítics i filosòfics.

1- El capitalisme patriarcal ens explota, genera desigualtats i és insostenible

El capitalisme i el patriarcat actualment no són sistemes paral·lels, sinó transversals, funcionals l’un per l’altre. Per això podem parlar d’un sol sistema de “capitalisme patriarcal” basat en l’explotació de les persones treballadores com a classe i de la dona com a gènere per maximitzar els beneficis empresarials privats.

Aquest model és el que genera les desigualtats, com a classe i com a gènere, tant internament com mundialment, i a la vegada és insostenible pel que fa a l’explotació dels recursos naturals i la preservació del medi ambient.

Hem de saber vincular el sentiment d’injustícia material (no arribar a final de mes, que et facin fora de casa, que t’explotin a la feina…) amb el sentiment d’injustícia ètica (rebuig a les desigualtats socials, defensa del medi ambient i del territori…), i orientar-lo cap al rebuig al sistema que funciona buscant “l’interés empresarial privat”.

2- La lluita desobedient i l’enfortiment dels espais de contrapoder són l’únic camí

Per trencar qualsevol de les seves explotacions i/o desigualtats, és indispensable la lluita política i social contra el sistema en si. Per això cal potenciar les diferents lluites contra aquestes explotacions i/o desigualtats, a la vegada que enfortim espais de contrapoder que ens poden servir d’experiències de gestió col·lectiva.

Donar suport a les vagues de treballadores i a la lluita dels sindicats combatius; enfortir les lluites socials entorn a l’habitatge, la sanitat, l’educació, la defensa del territori…; consolidar les xarxes de suport mutu.

El nostre paper dins d’aquests espais, a part de contribuir al seu bon funcionament i assumir-ne les tasques diàries, ha de ser el d’introduir-hi la visió i el discurs que és necessari un canvi de sistema en el seu conjunt, més enllà de reivindicacions sectorials, i que aquest canvi no pot venir del model socialdemòcrata.

En aquest sentit, la necessitat d’apostar per la desobediència, amb tota la responsabilitat que comporta, serà imprescindible per aturar l’ofensiva liberal i anar guanyant espais de contrapoder.

Davant el qüestionament dels atacs del capitalisme patriarcal a la classe treballadora hem d’impedir que la socialdemocràcia torni a apoderar-se dels espais de protesta i a desinflar-los. Per això, intentant fer un discurs el més assumible possible per la població, hem de potenciar un discurs de classe, defugir aliances estratègiques amb la vella i la nova socialdemocràcia i incidir amb el nostre discurs tant dins de l’Esquerra Independentista com en els diferents moviments de protesta social. Evidentment, i seguint la nostra pràctica política, el que farà que els plantejaments d’Endavant siguin acceptats dins dels espais unitaris, serà la participació activa i l’exemple amb que les nostres militants compleixen amb el compromís del treball pràctic assumit.

3- Per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans

Només podrem trencar definitivament amb el capitalisme patriarcal mitjançant la construcció d’un sistema contrari als seus interessos i que englobi les diferents reivindicacions socials i nacionals en un model transversal. Plantejar la construcció del socialisme feminista als Països Catalans situa aquest sistema que trenqui amb les explotacions de classe i de gènere de forma conjunta, i que el situï en el marc nacional dels Països Catalans.

S’ha de deixar ben clar que per defensar un model que busqui el “benefici social col·lectiu”, i que per tant sigui contrari al “benefici empresarial privat”, necessitem el poder polític i el poder econòmic, i que suposa un replantejament de l’organització i les relacions del treball productiu i reproductiu, un canvi en l’escala de valors i en la confiança de l’acció col·lectiva, i una responsabilitat i compromís conseqüent. La juxtaposició dels plantejaments socialistes i de la visió de l’economia feminista, en un marc d’alliberament nacional i de desenvolupament o decreixement sostenible, serà imprescindible per bastir uns fonaments sòlids per avançar cap a la nova societat.

Situar els Països Catalans dins “l’economia-món” (divisió internacional del treball, espoli de recursos, i especulació financera global) i des d’una perspectiva de sostenibilitat ecològica nacional i mundial, també ha de ser imprescindible per trencar amb la socialdemocràcia i omplir de contingut internacionalista i ecologista el projecte del socialisme feminista als Països Catalans.

O com avançar des del feminisme cap a la construcció d’un projecte socialista, independentista i feminista per canviar-ho tot.

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

El patriarcat el podríem definir, de forma ràpida i esquemàtica, com el sistema de dominació social, polític, econòmic i simbòlic basat en la jerarquia entre els sexes de forma primordial (tot i que també hi ha altres jerarquies d’edat i origen que hi interactuen), en què l’home blanc, heterosexual i cap de família restaria en l’esglaó més alt. El patriarcat s’ha combinat històricament i geogràficament amb diferents sistemes econòmics, amb variacions en els seus mecanismes de dominació. En aquests moments d’implantació del mode de producció capitalista a escala global, el patriarcat per existir necessita de l’acumulació capitalista, i per tant, és indestriable del sistema d’explotació i les relacions de dominació capitalistes. El “progrés” de la humanitat ha beneficiat històricament, tant sols, la meitat masculina de la població. La pèrdua de filiació materna, és a dir, el procés d’implantació del patriarcat, va ser la gran derrota històrica del sexe femení que transformà aquest en un mer instrument de reproducció, com assenyalà Friedrich Engels en la seua anàlisi de la família, l’Estat i la propietat privada.

Tant la divisió sexual i social del treball com la precarietat social i laboral són elements essencials per al desenvolupament capitalista. En aquest sentit, la lluita per un lloc de treball digne ens permet plantejar la qüestió de la reducció de la jornada laboral i la necessitat del temps per a l’alliberament personal i social, com ha remarcat Silvia Federici.
El sistema capitalista en crisi necessita formes noves d’acumulació de capital, basades en la baixada generalitzada dels salaris, l’empitjorament de les condicions laborals i en la despossessió dels béns comuns i públics: sanitat, educació, serveis socials i comunitaris. Despossessió que afecta més directament les dones ja que són les dones qui principalment s’ocupen de la cura dels altres. L’any 2011 el 93,8% dels permisos d’excedència per a la cura dels fills i filles varen ser atribuïts a dones, i són el 83% de les persones ocupades a temps parcial per cuidar altres persones dependents. L’ofensiva contra les dones i, sobretot, contra aquelles dones més combatives organitzades col·lectivament és un objectiu central pel manteniment del sistema patriarco-capitalista.

Agafant l’anàlisi de Cristina Carrasco i el canvi de paradigma que suposa l’economia feminista, que no tan sols té en compte la riquesa que es produeix en el sistema de mercat sinó també tota aquella riquesa difícilment quantificable que suposa el treball de cures, el treball que sustenta el treball productiu. Resulta clar que el model d’acumulació capitalista i patriarcal està significant una redistribució salvatge de la renda i la riquesa contra les classes treballadores que treballen al mercat laboral a canvi d’un salari. Aquest model depredador està afectant, encara més, la població migrada, les joves i les dones. En situacions de crisi capitalista induïda, com l’actual, el sistema provoca la reducció de la població productiva excedent. Per aconseguir-ho, el poder fa servir diverses estratègies, com son la precarització generalitzada mitjançant polítiques antinatalistes directes i indirectes, al costat de l’aplicació de polítiques genocides com les retallades en salut i sanitat, l’incentiu al mal ús dels aliments, alcohol, tabac, etc., amb una estratègia, prèviament definida, per controlar el conflicte social mitjançant el control ideològic, amb la seva màxima expressió en el consumisme compulsiu de la gent. No cal oblidar que les dones joves pateixen una precarietat laboral molt alta i que són elles les principals protagonistes de la simbiosi entre classisme, racisme i sexisme.

Al sistema patriarco-capitalista li cal la creació de “còmplices necessaris” per a mantenir el sistema d’opressió i explotació. Aquests còmplices han estat al llarg de gairebé tot el segle XX la socialdemocràcia i els seus sindicats afins. Així, van signar els pressupostos de les guerres imperialistes amb les seves burgesies nacionals durant la primera guerra mundial en un contracte de divisió social i sexual del treball (els homes a la guerra i les dones a la fàbrica) que va significar la derrota de les diverses revolucions europees, especialment l’alemanya, l’ascens dels feixismes després de la Gran Depressió del 1929, el pacte social després de la II guerra mundial o l’abandonament dels partisans antifeixistes a Grècia. Com a torna de l’avortament dels processos revolucionaris, la socialdemocràcia, els partits comunistes d’obediència soviètica i els sindicats van certificar un pacte contra les dones que suposava el seu retorn a les tasques domèstiques a canvi d’un “estat del benestar” que invisibilitzava les feines domèstiques gratuïtes de les dones. No va ser fins els anys 70, amb la segona onada feminista, que les dones van aconseguir el dret “formal” a la incorporació al mercat laboral i el dret a decidir sobre el seu cos (tot i que encara amb terminis i supòsits). Com ha remarcat Silvia Federici, la lluita feminista per la incorporació de les dones al mercat laboral va significar la conquesta de la independència econòmica, condició necessària, tot i que no l’única, per evitar la transacció de relacions sexuals per béns i serveis. Al mateix temps, va permetre abocar una gran part de la feina domèstica al mercat laboral i la creació de llocs de treball ocupats per dones, en aquest cas llocs de treball sovint dins l’economia submergida, que invisibilitzen i precaritzen per enèsima vegada el treball reproductiu. Perquè el que està devaluat en el sistema ideològic i simbòlic patriarcal són les dones, en conseqüència també el treball a elles assignat.

Malgrat la força del moviment feminista dels anys 70, la socialdemocràcia governant va aconseguir la institucionalització d’una part important dels col·lectius feministes, de tal manera que l’essència dialèctica basada en la confrontació del moviment amb el poder polític es va perdre mitjançant la cooptació de les “líders” feministes. La aculturació ideològica del gènere femení, l’ocultació del feminisme de classe, la subordinació de les lluites de les dones de classe treballadora afavorida per un sindicalisme pactista amb el capital, es troben entre els principals elements que van afavorir la domesticació del feminisme i la invisibilitat del feminisme de classe i revolucionari.

La necessitat d’una nova acumulació capitalista mitjançant baixades salarials massives, retallades en les condicions laborals i despossessió dels serveis comuns i públics, ha provocat una commoció traumàtica. L’ofensiva capitalista està provocant l’expulsió de milers de dones del mercat laboral, la precarització de la feina, la migració massiva de joves, la implementació de la cultura de la por, la pèrdua de drets i llibertats individuals i col·lectives i, de manera especial, la repressió de les dissidències. Alhora, aquesta mena d’estat d’excepció permanent també genera respostes contra el sistema. En aquests moments, després de la relativa aturada de la dècada dels noranta i primers 2000, s’està produint un procés de renovació generacional del feminisme que es vincula i fa seu el llegat del feminisme de classe i confrontació dels anys setanta i que ha d’assegurar la continuïtat de la lluita de les dones per la seva pròpia emancipació en contra del patriarcat i del capitalisme. Múltiples col·lectius de joves feministes (i no tan joves) arreu dels Països Catalans s’han anat creant al llarg dels últims anys (Cau de Llunes, Gatamaula, la Ruda, Malapècora, Justa Revolta, Dones Llibertàries, Feministes Indignades, Grup de dones Feministes de Gràcia, Hora Bruixa etc.). El més rellevant és, sobretot, que aquesta renovació és clarament de caràcter antipatriarcal, anticapitalista i amb voluntat de confrontació. Aquesta és la principal força de la renovació del feminisme de classe als Països Catalans, i la seva pervivència i creixement s’ha de convertir en un dels nostres grans reptes.

Construir el feminisme de classe revolucionari i tres voltes rebel

Si partim del fet que el nostre feminisme revolucionari ha de ser tres voltes rebel, agafant la divisa de Maria Mercè Marçal, i que els nous col·lectius de dones s’estan definint com a “feministes i anticapitalistes, hereves del feminisme de classe”, tal com ho fa el col·lectiu Malapècora de Girona i Salt, quines han de ser les nostres línies d’acció i reflexió per a consolidar i fer créixer el feminisme de classe als Països Catalans?

En primer lloc, la construcció de la memòria històrica de les lluites de les dones arreu dels Països Catalans i del món, i més concretament, de la memòria de les lluites de les dones de classes treballadores. Des de Louise Michel a Flora Tristán, des de Teresa Claramunt a Emma Goldman, Alexandra Kollontaï, Sylvia Pankhurst, Rosa Luxemburg fins a totes les lluites corals i col·lectives de les dones per l’emancipació en la nostra història recent.

– Defensa dels llocs de treball. La majoria de les dones catalanes treballen al sector serveis, on s’accentua la precarietat laboral i de la vida. Resulta més necessari que mai el suport mutu a les lluites de les dones en defensa dels llocs de treball. La lluita contra la precarietat laboral (baixades de sou, augment d’hores de treball, treballar en diumenges i festius sense cobrar, impossibilitat de conciliar la vida laboral i personal-familiar, feines a temps parcial, horaris irregulars, alta càrrega de treball, tensió laboral, assetjament laboral i sexual, foment de la cultura de la por) i contra l’economia submergida han de ser elements centrals de la lluita feminista. La lluita de les treballadores de la llar, de Panrico, FNAC, Caprabo, etc., son només alguns casos que mostren la necessitat de reforçar les lluites des del feminisme i la potencialitat que ambdues poden produir.

– Defensa dels serveis públics. La lluita contra les retallades i les privatitzacions dels serveis públics universals contenen una clara dimensió sexista al costat del component classista i racista. Per tant, la defensa d’uns serveis públics de qualitat i de gestió plenament pública ha de passar pel suport i l’activació de les lluites de les treballadores i usuàries de la sanitat, l’ensenyament, les escoles bressol i els serveis socials. Tots aquests sectors tenen un altíssim nivell de feminització que converteix en una prioritat més que peremptòria la necessitat de portar a la pràctica la defensa dels serveis públics des de la lluita feminista. Igualment, en la lluita per unes pensions dignes i públiques, la lluita de les dones que no han cotitzat a la Seguretat Social però que han treballat de manera permanent pot ser un eix de lluita idoni per a conjuminar la defensa dels serveis públics i la lluita feminista.

– Avortament i dret al propi cos. La proposta de reforma de la Llei de l’avortament del 2010 era profundament classista i afectava, sobretot, les dones treballadores, pobres i empobrides. La contrareforma suposava una nova retallada al dret a l’atenció sanitària que impossibilita la interrupció de l’embaràs de forma segura per a les dones i les professionals que fins ara, amb limitacions importants de terminis i supòsits, a més de l’objecció de consciència, es podia realitzar. Si la reforma s’hagués aprovat al parlament espanyol, gran part de les dones que fins ara podien avortar haurien quedat expulsades del sistema sanitari públic, i s’haurien vist forçades a avortar clandestinament, o bé forçosament fora dels Països Catalans. De manera especial i intencionada, la retallada del dret a l’avortament afectaria novament les dones pobres, sobretot joves i migrades, sense recursos per pagar un avortament a les clíniques privades.

El dret al propi cos ha estat sempre una reivindicació de la lluita feminista i el control dels cossos de les dones és un dels pilars fonamentals del sistema patriarco-capitalista. Tot i que aquesta reforma de llei s’ha tirat endarrere, el moviment feminista s’ha de mantenir sempre en tensió per mantenir les quotes de drets arrabassades al poder i a les elits ultracatòliques, molt vinculades a lobbies econòmics influents.

El mateix sistema que ens precaritza i fa impossible conciliar la vida laboral amb la maternitat, ens obliga a ser mares en defensa d’uns valors patriarcals de moral fonamentalista cristiana. Les dones feministes tenim entre els nostres eixos centrals de lluita el dret a l’avortament lliure i gratuït, sense supòsits ni terminis, sense objecció de consciència, a càrrec dels pressupostos públics, gestionat per les professionals de la salut i el moviment feminista. Cal apostar per l’autogestió del dret a la salut i l’accés als serveis sanitaris, experiències històriques com la llei de la revolució catalana de 1936 i el dret a l’autodeterminació de les dones, o bé el decàleg del moviment feminista del 1984 per l’avortament lliure i gratuït. Cal obrir el debat sobre la necessitat de tenir una llei catalana de drets sexuals i reproductius o si volem que el dret a l’avortament sigui una prestació més de la sanitat pública a partir dels 16 anys i sense tuteles de pares, mares, jutges ni psiquiatres. I cal declarar la insubmissió i la desobediència a qualsevol llei que no defensi el dret a decidir de les dones. El suport mutu i la creació de xarxes feministes són claus en la lluita per exigir el dret a una vida on la maternitat sigui lliure.

– La lluita contra les violències patriarcals. Els factors que perpetuen i mantenen la violència cap a les dones van més enllà de les situacions econòmiques concretes de cada moment. Però és clar que qui pateix les pitjors conseqüències de la crisi i la precarietat sempre són aquelles persones que parteixen d’una situació d’inferioritat, com és el cas de les dones i els infants, i s’incrementen els casos de violència masclista i la seva virulència en la mesura que les dones que la pateixen no tenen recursos propis i depenen de les seves parelles, de tal manera que és molt més complicat el trencament amb la relació abusiva.

La violència és estructural al sistema patriarco-capitalista i les relacions de poder entre gèneres (patriarcat) i de classe (capitalisme) creen desigualtats per se. Les desigualtats comencen a la família patriarcal nuclear, que no és altra cosa que la unitat base del sistema dominant per crear persones submises i explotables. La denúncia permanent de la misogínia social, la creació de xarxes d’autodefensa feminista, la lluita contra el sistema patriarco-capitalista i per una societat d’iguals són les claus per a construir una societat lliure que permeti eliminar la violència i els assassinats contra les dones que poden ser caracteritzats, per la seva magnitud, com a feminicidi. Al mateix temps, sense la independència econòmica de les dones, el reconeixement de les tasques de la llar, els drets de les treballadores sexuals, el dret a les dissidències sexuals, la lluita activa contra tota mena de violències, des de les més subtils fins a les més evidents, no hi ha possibilitat d’avançar seriosament contra tots els tipus de violència patriarcal.

– Per una Vaga General Feminista. Cal organitzar l’articulació entre subjectes i les lluites en clau antipatriarcal, anticapitalista i contra totes les opressions i dominacions del sistema. Per decidir-ho tot ens cal una lluita constant, i en un sistema que ens individualitza, ens precaritza i ens nega el dret a viure amb dignitat cal evitar la jerarquització de les lluites, ja que totes les opressions ens afecten, i crear interseccions entre les lluites. Construir el subjecte revolucionari que unifiqui la lluita contra totes les opressions i explotacions és un dels gran reptes i una de les tasques necessàries per a canviar el sistema. La Vaga General és una de les eines de lluita sempre que prevegi el món productiu i el reproductiu. El món laboral però també el social, de cures, del territori, que aconsegueixi donar la volta a la situació de misèria en què vivim. Començar donant suport a les lluites concretes al món laboral, però també a les persones desnonades, excloses, aturades, pensionistes, en lluites en defensa dels serveis públics, etc.

És necessari ajuntar el món productiu i reproductiu, revaloritzar aquest segon i socialitzar-ne les tasques, aquest fet suposa fer un canvi de paradigma posant-nos unes ulleres feministes, integradores, empàtiques i creatives tot confluint amb diferents fronts i formes de lluita sempre des d’un punt de vista rupturista. Aquest fet ens ha de permetre aprendre d’un procés de confluència de lluites i de fer xarxa als barris i des dels barris, viles, pobles i ciutats, i donar valor no només al resultat sinó al procés en si mateix d’aglutinar forces i conscienciar diferents persones.

– La lluita contra les microviolències, els micromasclismes i totes les violències contra les dones. Si entenem el masclisme com la ideologia i les pràctiques de superioritat masculina en les seves formes de micropoders, ni els moviments socialistes, independentistes i feministes són immunes a reproduir les relacions de poder pròpies del sistema dominant patriarco-capitalista. Aquestes relacions de poder no són exclusives de les relacions heterosexuals sinó que es produeixen també entre homes i entre dones. Per tal de canviar els rols de dominació i poder cal treballar els rols de gènere als espais públics, implicar totes les persones en el qüestionament dels privilegis, trencar la divisió entre treball manual i intel·lectual, implicar els homes en la lluita feminista i contra la construcció dels gèneres, treballar les masculinitats, potenciar els col·lectius de dones feministes, potenciar els col·lectius LGTB, empoderar totes les persones i valorar les seves potencialitats, les relacions d’igualtat, potenciar la formació en gènere i donar a aquesta el mateix valor que la formació de classe i nacional. Però també defensar el dret a la privacitat personal i la no-dissolució en el grup, evitar les relacions endogàmiques i expandir les relacions fora del cercle d’amistats personals i polítiques, són altres maneres de tenir una vida militant saludable.

A manera de conclusió

Els reptes del feminisme de classe per la construcció d’un nou model de societat lliure d’explotacions i opressions s’han d’acomplir necessàriament des del trencament de les resistències patriarcals i del capitalisme, cal superar la poca visibilitat del feminisme de classe i enfortir-lo davant del sistema dominant però també ha d’exercir de motor del feminisme en general. La recuperació de la memòria històrica de les treballadores i el suport mutu a les lluites concretes de les dones treballadores és una eina per tal que això sigui així.