[Bages] El món en guerra

EL MÓN EN GUERRA

Les urpes de l’imperialisme al segle XXI

marçantip

Sí, vivim en un món en guerra. La indústria militar és un dels negocis amb més pes econòmic, juntament amb la indústria del petroli i el narcotràfic. I no és casual que tan el petroli com les drogues vagin aparellades a multitud de conflictes armats. I evidentment, el “negoci de les armes” no té la seva importància econòmica degut a mesures únicament “defensives”.

Ens pot semblar que la guerra és una cosa llunyana, en els últims anys ens l’han mostrat a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, Síria, Palestina… Inclús la guerra que va desmembrar Iugoslàvia als anys ’90 del segle XX, o la que ha resultat del cop d’Estat a Ucraïna aquests darrers anys, tot i ser en aquest continent anomenat Europa, ens les presenten com a llunyanes. I efectivament, avui, de moment, els conflictes bèl·lics ocorren a una certa distància dels nostres barris. Però hem de tenir en compte dos elements quan fem aquest tipus de plantejament: el primer, que el fet de que les accions bèl·liques ocorrin lluny, no vol dir que no hi tinguem una responsabilitat o paper actiu; i segon, que el fet d’anar intervenint militarment en altres territoris, junt a la situació cada cop més dramàtica de crisi capitalista mundial, no ens allunya de les guerres, sinó tot el contrari, ens les aproxima.

Certament, els Estats Units segueix sent la gran potència militar mundial, amb bases i tropes terrestres, navals i aèries desplegades per intervenir ràpidament en qualsevol racó del planeta, i la Unió Europea, el seu soci i/o vassall transatlàntic, ha adquirit una imatge més “humanitària”. Però a la pràctica, la Unió Europea i els Estats que la integren, al formar part de l’OTAN, tenen tota la responsabilitat en les seves diferents intervencions, i considerant la Unió Europea com un bloc, el podem situar com a primer exportador d’armes del món, amb més d’un 30% del total, seguit per EUA i Rússia.

Però per què la guerra i el seu negoci?

Guerra, política i interessos econòmics

El militar prussià Carl von Clausewitz, referent de la teoria de la ciència militar moderna, ens va deixar la màxima de que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Posteriorment, el filòsof Michel Foucault, sentenciava que “la política és la continuació de la guerra per altres mitjans”.

És a dir, la guerra no és més que un instrument per l’afiançament de poder. I el poder, en el sistema-món on ens trobem, seguint les pautes del capitalisme patriarcal, està estretament vinculat a l’economia.

Un grup de preses polítiques de la guerrilla colombiana de l’ELN de la presó de Bellavista (Medellín), en el marc d’un estudi sobre la possibilitat d’obertura d’un procés de negociació amb el govern, plantegen que “l’origen de les guerres no és aliè a l’origen de la propietat privada i les disputes per l’acumulació, i podem afirmar que històricament fa referència a les discòrdies pel poder, pel control de territoris i l’economia, per ideologies, per creences religioses, per la lluita de classes expressada en la lluita dels oprimits contra els opressors, així com per condicions d’injustícia i de violació de drets i llibertats”.

Aquest anàlisi no es limita a les organitzacions marxistes, que en els debats públics sempre posem al centre l’aspecte de la lluita de classes. L’any 1935 un dels generals de l’exèrcit dels Estats Units més condecorats de la història, Smedley Butler, escrivia una obra, “La guerra és un robatori”, on denunciava que totes aquelles operacions militars dutes a terme per l’exèrcit dels Estats Units en nom de la “democràcia”, no havien sigut altra cosa que un instrument pel benefici de les grans corporacions privades.

Smedley, qui havia participat en guerres geogràficament tan distants com la guerra hispano-estatunidenca a Cuba, les guerres bananeres d’Amèrica Central, la ocupació d’Haití i la de Veracruz a Mèxic, la guerra de les Filipines, i la de Xina contra l’aixecament dels boxers, en un dels seus actes de denúncia un cop retirat de la vida militar, va plantejar el següent:

He servit durant 30 anys i quatre mesos a les unitats més combatives de les Forces Armades estatunidenques: a la Infanteria de Marina. Tinc la sensació d’haver actuat durant tot aquest temps com un bandit altament qualificat al servei de les grans empreses de Wall Street i els seus banquers. En una paraula, he sigut un pandiller al servei del capitalisme. […]

Vaig ser premiat amb honors, medalles i ascensos. Però quan miro cap enrere considero que podria haver donat alguns suggeriments a Al Capone. Ell, com a gàngster, va operar a tres districtes d’una ciutat. Jo, com a Marine, he operat a tres continents. El problema és que quan el dòlar americà amb prou feines guanya el sis per cent, aquí es posen impacients i van a l’estranger per guanyar el cent per cent. La bandera segueix al dòlar i els soldats segueixen a la bandera”.

Trenta anys més tard, en el discurs final del seu mandat, l’any 1961, el president dels EUA Dwight Eisenhower, qui a través de la seva política anticomunista havia permès i encoratjat múltiples missions militars arreu del món, donava un toc d’alerta en el que ell mateix anomenà“el complex militar-industrial” dels EUA, un entramat d’empreses de la indústria militar que havia pres tal magnitud que semblava que elles mateixes eren qui dictaven la política exterior dels EUA seguint els seus interessos econòmics basats en el bel·licisme.

Durant les últimes dècades ja hem deixat de sentir aquests tocs d’alerta de grans representants de les cúpules militars i política, i les crítiques només han provingut de soldats i agents de poca envergadura, com la soldat Chelsea Manning, qui va filtrar documents classificats sobre les guerres d’Afanistan i l’Iraq, mostrant operacions de massacre contra població civil, o John Perkins, autodefinit com un “sicari econòmic”, qui havia treballat per empreses vinculades a la CIA per tal d’aconseguir contractes empresarials a altres Estats, i que denuncià diferents formes de guerra bruta dutes a terme per la CIA i l’exèrcit dels EUA contra aquells mandataris dels Estats que es negaven a seguir els seus dictats.

La qüestió és que els grans representants de l’estament militar i polític ara també formen part de l’entramat empresarial del complex militar-industrial i d’altres corporacions vinculades de l’àmbit de l’energia, les finances o les consultories. L’expresident dels EUA, George W. Bush, qui ja provenia de la indústria del petroli abans d’assolir la presidència, és accionista de multinacionals petrolieres com BP o Exxon, i de mineres com Newmont Gold Mining, entre altres. James Logan Jones, qui fou Comandant Suprem de la OTAN de 2003 a 2007 i Conseller de Seguretat Nacional de 2008 a 2010, ha passat pels consells d’administració de grans corporacions de la indústria militar com Boeing i General Dynamics, de petroleres com Chevron o de consultores com Deloitte.

Així, l’interès directe evita possibles problemes morals…

I així, cent anys després de les campanyes militars en les que participà Smedley Butler, soldats de diferents països capitanejats pels Estats Units i per la Unió Europea envaeixen l’Afganistan per assegurar rutes del petroli, envaeixen l’Iraq per evitar que es deixin d’utilitzar els petrodòlars en les transaccions petrolieres, envaeixen Mali per controlar les mines d’urani que proveeixen les centrals nuclears franceses, envaeixen les costes de Somàlia per assegurar el saqueig de peix de les pesqueres espanyoles, estableixen un pla de “guerra-i-pau” a Colòmbia per depredar els seus recursos naturals i desestabilitzar la zona, promouen un cop d’Estat a Hondures per evitar l’expansió d’aliances regionals que atempten contra els interessos empresarials de les multinacionals, i recolzen un cop d’Estat que provoca una guerra civil a Ucraïna per expandir la influència econòmica i militar davant de Rússia.

Lenin, en el seu moment ja va plantejar que l’imperialisme no era res més que una fase superior del capitalisme, on els monopolis econòmics batallaven per fer-se amb negocis i influències arreu del món. I efectivament, retornant a la cita de Carl von Clausewitz (“la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”), veiem com els conflictes bèl·lics són creats, orientats i dirigits cap a aquestes voluntats.

La seva resolució, per tant, ha de passar inevitablement per solucionar aquestes causes. Perquè sinó, caiem en el parany del “negoci de la pau”, que entén la pau com “la continuació de la guerra per altres mitjans”. I que en cap cas és una alternativa o oposició a la guerra, sinó el seu complement. Sovint necessari per tancar un cicle i treure’n els resultats, ja que les grans corporacions tenen negocis que rutllen millor en estat de guerra, i d’altres que rutllen millor en estat de pau (estat de pau entès com un clima de llibertat d’espoli i explotació per aquestes empreses, clar, que a vegades és facilitada per un període previ de guerra), i els negocis de la guerra, com alguns de la pau, també es poden anar movent per la geografia del planeta.

En aquest sentit, les resolucions que als anys ’30 es plantejava l’ex general Butler per acabar amb les guerres, com el fet d’enviar de soldat ras als dirigents polítics i empresarials, sabent qui eren els promotors i interessats en les guerres, o les resolucions que el marxisme revolucionari ha plantejat en el marc d’una lluita de classes que no pretén hipòcritament extraure-li el contingut polític i social dels conflictes, s’allunyen molt de les resolucions dels acadèmics professionals de la “gestió de conflictes”, com el venerat Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui assumint el paper d’acadèmic acomodat en no molestar els cercles de poder, el març de 2011, en sintonia amb els congressistes del PP, PSOE, CiU, ERC i ICV, va recolzar els bombardeigs de l’OTAN a Líbia, els quals van deixar milers de morts, i un país devastat, en el caos, i en mans de diferents grups armats.

I que qualsevol ciutadana desinformada, preocupada per la dificultat d’arribar a finals de mes, o per les demés quotidianitats de la nostra societat, de cop vegi per la televisió un règim governat per un tirà que maltracta la seva població, i que se li presenti la solució en forma d’una intervenció d’un exèrcit al servei dels països “desenvolupats” o “civilitzats”, que disposa d’una tecnologia militar tan poderosa i precisa que li permet anomenar les seves operacions com a“quirúrgiques”, com les que mostren les pel·lícules on tan sols mor la gent “dolenta”, és un fet que podem acceptar com a “realitat”, i que en tot cas, podem pensar com trencar aquest atontament mediàtic. Però el que no podem tolerar és que des de les cúpules econòmiques, polítiques, militars i acadèmiques, s’assumeixi aquest discurs racista i imperialista de les intervencions militars.

Estem en un món en guerra, al servei i resultat de les urpes de l’imperialisme del segle XXI, i n’hem de ser conscients per afrontar-lo d’una forma que no reforci aquestes urpes. El combat contra l’imperialisme és la millor aposta per una pau que a la vegada nega la guerra i els sistemes d’explotació, opressió i depredació.

Compartir: