[Sant Andreu] Crònica de la xerrada 'El camí més enllà de les institucions’

La xerrada ‘El camí més enllà de les institucions’, celebrada el passat divendres 4 de desembre al Casal Independentista El Noi Baliarda, durant la 12a Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu de Palomar, va comptar amb la participació de n’Isabel Vallet i en Massoud Sharifi Dryaz. L’objectiu de l’acte era mantenir viu el debat entorn com s’articulen les lluites al carrer i la participació en la lluita institucional dels moviments populars i revolucionaris.

Vallet, exdiputada per la CUP-AE des del 2013 al 2015 i militant d’Endavant (OSAN), va situar quins eren els plantejaments de l’organització respecte a la construcció del poder popular, concretat en el projecte polític de la Unitat Popular, així com el paper de la lluita institucional respecte a la lluita al carrer. Va iniciar la seva ponència amb la premissa bàsica que no es poden reformar les institucions burgeses només amb la participació dins d’elles. Una idea que era vàlida quaranta anys enrere i ho segueix sent en l’actualitat. Endavant ha fet seva aquesta tesi i ha estat pionera, en l’etapa més moderna dels moviments polítics catalans, en ressaltar-la en la seva praxi política. Però no és cap tesi original d’Endavant, aquesta ja la tenien molt clara alguns partits com el PSUC, tot i que la història ja ens ha ensenyat com poden acabar projectes de participació institucional. La combinació de la reforma i la ruptura és l’objectiu principal d’aquesta.

Tot moviment polític i social revolucionari que participi en les institucions ha de tenir molt clar què hi anirà a fer. Ha de ser conscient d’on es troba, de quins objectius estratègics té i de quines forces té per a encarar la lluita. Una de les estratègies clau per a la lluita institucional és la descrita per Gramsci, en l’anomenada guerra de posicions, amb l’objectiu de fer avançar les lluites cap a posicions més avantatjades per a prendre el poder. Es tracta de poder construir el poder popular des de dins i, sobretot, des de fora de la institució. Ara bé, n’Isabel ens alerta dels riscos que comporta la nostra participació institucional, alguns de més coneguts, d’altres que no tenim els hi tenim prou consideració.

El risc que tothom té present és el de la pròpia legitimació del sistema burgès a través de la mateixa participació en les reformes. Però parem molt poca atenció a un risc molt important, i és que el poder té major capacitat d’avaluar-te un cop ets a dins. I el risc més gran, del qual ens ha alertat a l’inici, és el de la pròpia dinàmica institucional: aquesta condueix al fet que els partits s’estructurin institucionalment per a poder-hi respondre. A més, la institució desdibuixa la correlació de forces en la lluita de classes.

Així, l’aposta política d’Endavant com acció institucional és la que descriu Leilo Basso en la participació antagònica, aquella que té com a objectiu principal el de com posar-li difícil al poder. De com desenvolupem la nostra participació en la institució per a fer avançar la consciència nacional de classe i de gènere en la guerra de posicions. Tanmateix, n’Isabel ens ha fet reflexionar sobre si la nostra pràctica real compleix amb aquest objectiu, i si aconseguim mantenir el centre de gravetat del moviment fora de les institucions, o aquest fet ens queda molt clar en la vessant teòrica, només. Per a concloure la seva ponència, ens va remarcar que tinguem clar què fem i què no fem dins de les institucions, que mantinguem viva la participació antagonista dins d’aquestes, que mai desmobilitzem la lluita del carrer en favor de la lluita institucional i, sobretot, que tinguem ben clar que no ens espera cap camí fàcil per assolir els nostres objectius estratègics.

En Massoud, sociòleg i investigador associat de CADIS (Centro de Anàlisis e Intervenció Sociològiques/ EHESS –Paris), ens va fer un repàs històric del moviment kurd des del segle passat fins a l’actualitat i una anàlisi crítica de la situació del procés revolucionari en el Kurdistan situat en l’Estat sirià, Rojava. La història del Kurdistan, ens va explicar, ve marcada per una forta repressió per part dels estats ocupants. La imatge que tenen els i les kurdes de l’Estat és d’un instrument violent, que ha assassinat fins a 300.000 habitants. Els i les kurdes han estat perseguides i assassinades per tots els estats ocupants. Per aquest motiu, dins del moviment kurd existeix un corrent que no en vol saber res de crear un nou Estat, però també hi conviu amb una altra part del moviment que vol crear un Estat independent.

Per arribar fins aquesta situació, de dualitat, per simplificar-ho, dins el moviment kurd, en Massoud va fer un repàs històric. Ens va explicar que abans de la creació dels Estats-nació, previ a la primera Guerra Mundial, el territori kurd es trobava repartit i ocupat pels Imperis Otomà i Sefardí. Dins d’aquests Imperis, el Kurdistan gaudia d’un Estatut que li garantia certa autonomia, es podien considerar gairebé independents de les seves decisions però pagaven uns tributs a l’Imperi. Posteriorment a la primera Guerra Mundial, s’inicià el repartiment entre les potències imperialistes de les regions del territori conegut com a Orient Mitjà, entre altres regions del món. Aquest repartiment es va dur a terme sota la lògica de crear zones d’influència de cada potència imperialista, com França, Regne Unit, Itàlia i Rússia. Amb tot, s’acaba dividint el Kurdistan entre quatre Estats-nació, amb fronteres dictades en les negociacions d’aquestes potències; així es creen els Estats turc, siri, iraquià i iranià. En aquest període, el lobby kurd present a Europa intenta pressionar aquestes potències per a poder crear el seu propi Estat però la seva estratègia va fracassar.

A partir dels anys 60 del segle passat, el moviment kurd es començà a associar amb les esquerres dels diferents estats, en les lluites anti-colonialistes. Més tard, a la dècada dels 70, el moviment kurd va crear les seves pròpies organitzacions, per a combinar la lluita anti-colonialista amb el nacionalisme. Aquestes tenien l’objectiu de reforçar la identitat kurda. En els anys següents el poder intenta crear una dualitat enfrontada dins del moviment kurd, parlant dels good kurds i els bad kurds. Els primers eren els que es trobaven sota domini de l’Estat iraquià, que cercaven la creació d’un Estat kurd i tenien ple suport de les potències imperialistes occidentals. En canvi, els bad kurds eren els que trobant-se sota el domini de l’Estat turc duien a terme una lluita de guerrilles intensa i combinada amb una lluita de reivindicació política per a obtenir major autonomia a la regió, per aconseguir una democratització de Turquia.

Aquesta dinàmica de divisió i enfrontament entre els i les kurdes se segueixen aplicant fins als dies actuals. Però a partir dels 2000, hi ha un fort canvi de paradigma en el moviment nacionalista kurd, aquest té una major llibertat per a participar en les institucions (ajuntaments, sobretot), neix la idea del Confederalisme Democràtic. A més, es produeix una renovació de l’ideari, a partir de la integració i reflexió d’idees d’origen marxista, anarquista, ecologista,… i d’una important reflexió sobre quin ha de ser el paper de les dones en el moviment. S’ha de remarcar que els projectes d’autogestió propulsats per les dones kurdes es troben molt més avançades en la seva vessant pràctica, que no tan teòrica, la seva pràctica parla per elles.

En els anys més propers, es produeixen successos importants, del 2009 al 2011 l’Estat turc deté vora uns 9000 militants kurds de totes les associacions pro-kurdes, la repressió d’aquest Estat augmenta en veure com avança la lluita democràtica i política del Kurdistan. També en 2011, s’obre una finestra d’oportunitat a Rojava (regió kurda de l’Estat sirià), es produeix un procés revolucionari. Es mouen per la utopia (de caminar cap a un món millor), es comença a organitzar el poder popular, amb un funcionament democràtic des de baix cap a dalt i de dalt cap a baix, s’organitza en tres cantons… però es troba en una zona totalment conflictiva i en crisi. És important que aquest procés ens ensenya que es pot mobilitzar i organitzar la població sense la necessitat d’un Estat. Però també té limitacions, sobretot pel context de violència quotidiana i pel caràcter dels actors implicats. Cal estar atentes en no caure en la partitocràcia revolucionària, quan el propi partit revolucionari es converteix en Estat.

[Castelló de la Plana] Mobilització pels 83 anys de les Normes de Castelló

L’assemblea comarcal de la Plana d’Endavant (OSAN), conjuntament amb la resta de l’Esquerra Independentista de la Plana, participa activament a la plataforma Castelló per la llengua, des d’on s’ha organitzat tot un seguit d’actes per commemorar el 83 aniversari de les normes ortogràfiques que unificaren la llengua catalana al País Valencià, les anomenades Normes del 32 o Normes de Castelló.
dissabte 12 desembre
ESDEVENIMENT al Facebook:
https://www.facebook.com/events/870027969760997/
11:00 fira d’entitats, amb tallers i animació infantil.
Plaça Santa Clara.
14:00 dinar amb opció vegetariana 8€. Actuació de Toni de l’Hostal.
Plaça Santa Clara.
18:00 MANIFESTACIÓ.
Plaça de la Independència.
21:00 concert: Talps, Orgull de Classe i El Diluvi 3€.
La Pèrgola.
Manifestació pel 80è aniversari les Normes de Castelló (2012):

Endavant – Organització Socialista d’Alliberament Nacional
Assemblea comarcal de la Plana

[Sant Andreu] Butlletí n. 49 – Vives i amb vides dignes amb el poder popular

Butlletí andreuenc n. 49 – Novembre 2015

Vives i amb vides dignes amb el poder popular

Breu i necessària aturada per seguir endavant. Amb el país sencer al traç. Un país que valgui la pena viure, viure-hi, i ser-hi viscut. Perquè ens volem vives i amb vides dignes.

L’aturada no era pas un fre, sinó el necessari avituallament per seguir el camí. El 31 d’octubre i l’1 de novembre, Endavant (OSAN) celebràvem la vuitena Assemblea Nacional. Sants es convertia en l’epicentre de l’organització, acollint militants d’arreu del país. D’Alacant a Banyoles, passant per Manacor, València, Mataró i Reus. I tantes altres comarques. I tantes altres realitats diverses que construeixen un futur, el d’un poble i una terra, els Països Catalans. Allí ens marcàvem les prioritats i reptes per als propers dos anys.

I entremig, una pausa. Solidària i obligada. El mateix dia 31 ens concentràvem a la plaça de Sants per mostrar el nostre suport a les detingudes per l’Operació Pandora. Totes en llibertat, tret d’una, veïna del barri, que va restar en presó preventiva durant tres setmanes.

Perquè sortir al carrer i posar-hi el cos és necessari. Imprescindible. Com quan el dia 18, de la mà del PTAC vam sortir colze a colze amb la Taula d’Habitatge de Sant Andreu, per aturar un desnonament. Un altre. Una sagnia que no s’atura malgrat l’aprovació de la ILP d’habitatge, i que només el carrer la fa complir.

És al carrer, també, on podrem guanyar la batalla contra els feminicidis, és a dir, contra el patriarcat. Recordem que els feminicidis són la punta de l’iceberg d’un sistema molt més complex, el capitalisme patriarcal o patriarco-capitalisme, qui estructura la violència sistèmica contra les dones. Des de les pressions estètiques i l’objectivació sexual de les dones, fins a les dobles escales salarials, la sobrecàrrega de tasques concretes o les múltiples agressions, entre moltes altres, arribant a l’assassinat. Només aquest mes de novembre ens vam mobilitzar els dilluns 9 i 16 per denunciar feminicidis que eleven a 34 les dones assassinades als Països Catalans. Abans, Endavant Barcelonès havia organitzat la xerrada sobre l’Estat feminista, per anar apuntant cap on volem arribar. I per mobilitzar gent de cara a la manifestació del 25N, l’Esquerra Independentista de Sant Andreu i del Barcelonès vam sortir a denunciar-ho al carrer. A visibilitzar que ens volem vives i amb vides dignes!

Precisament, la xerrada sobre l’Estat feminista tenia lloc el mateix dia que recordem que no hem perdut el nord, perquè som Països Catalans. Coincidint amb la data de la signatura del Tractat dels Pirineus, que el 1659 va esquarter el nostre país, va tenir lloc a Perpinyà la manifestació que reclama la integritat i sobirania de la Catalunya Nord.

Un altre país que reclama que s’aturin les ingerències imperialistes i pugui exercir la seva sobirania política i econòmica és la Veneçuela bolivariana. El país sud-americà, que celebra eleccions el 6 de desembre, va explicar el context polític i social al Casal El Noi Baliarda, el divendres 20 de novembre. Música i bon ambient van cloure la jornada internacionalista. Sant Andreu també batega amb la Revolució bolivariana!

De l’internacionalisme, a la lluita per l’emancipació de les classes populars catalanes. El dimarts 24 de novembre, el Casal va acollir una assemblea oberta informativa en què un diputat i dues membres del secretariat nacional de la CUP explicaven les negociacions sobre la investidura, el pla de xoc i el procés constituent. Aquesta trobada va ser l’avantsala de la jornada nacional de debat que la CUP va celebrar a Manresa el 28 de novembre, on va acordar seguir negociant els punts del programa amb una candidatura alternativa a Mas, o bé anar a eleccions el març, com a segona opció. Dies abans, la nostra organització havia fet pública la valoració en relació a la situació política al Principat. El missatge és nítid i clar: la independència del poble o un nou pacte entre elits.

I com deia aquell, a Sant Andreu invertim la frase mítica: “lluita sí, festa també!” és la nostra manera de dir que de tant en tant també hi ha espai per a l’oci reivindicatiu, per a la politització de la festa major. Al poble ho fem de la mà de la Festa Major Reivindicativa, que enguany arriba a la 12a edició, i que ha servit per donar a conèixer l’eina comunicativa de l’Esquerra Independentista a les xarxes: EI Sant Andreu. Ens veiem al carrer i a les xarxes!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Novembre 2015. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9b.org

[Alacant] Ens volem vives! Intensa setmana de lluita

L’Esquerra Independentista del Sud va cloure ahir divendres 27 els diferents actes que, amb motiu del Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, va organitzar al llarg de tota la setmana a Alacant. Mobilització, debat, reflexió i música van ser els instruments que van vertebrar la proposta política que Endavant (OSAN), Arran i el Sepc van impulsar per a aquesta nova diada de lluita.
El divendres 20 de novembre militants d’Arran i Sepc van compartir taula en una xarrada que, amb el títol «El carrer i la nit són nostres», explicava els elements que han portat a l’Esquerra Independentista a impulsar aquesta campanya, des de la necessitat de les dones de conquerir espais públics, posar límits i autoconscienciar-nos sobre els micromasclismes quotidians, fins a la transcendència de l’autofensa feminista i l’organització. El Casal Popular Tio Cuc exposava, també, algunes de les imatges recollides en la pròpia campanya (https://www.facebook.com/carrerinitsonnostres/).
DSC_1858 IMG_20151128_114446_-1038177667 IMG_20151128_114504_241296840
Després de la reflexió i el debat, arribà el temps de la música i la festa de la mà del rap combatiu de Pupil·les Dilatives, amb el seu compromís de classe i feminista. Una excel·lent oportunitat per a continuar formant-nos i discutint els estereotips heteropatriarcals des de la música i les lletres intel·ligents.
IMG_20151128_114526_1852195633
El 25 de Novembre, diverses militants de l’Esquerra Independentista acudírem a la concentració convocada per la Plataforma Feminista a Alacant, que a la Plaça de la Muntanyeta aplegà més de 150 persones en una nova denúncia de les violències masclistes
Finalment, el divendres 27 se celebrà una marxa de torxes que, impulsada des de la campanya El carrer i la nit són nostres, pretenia incidir en la mobilització popular, la combativitat i l’autoorganització, així com complementar la resta d’activitats formatives i de mobilització que s’havien esdevingut al llarg de la setmana. A la convocatòria s’hi afegiren o donaren el seu suport, a més d’Endavant, Arran i el Sepc, Entrepobles, la Comissió de Dones de la Universitat d’Alacant, Alacant Antifeixista i la Plataforma Feminista. Encapçala per una quinzena de torxes i per la pancarta «Envolem vives i amb vides dignes, unes 70 persones recorregueren els carrers cèntrics de la ciutat cridant, sense descans, lemes com ara «El carrer i la nit, també són nostres», «Patriarcat i capital, aliança criminal», «Visca visca visca, la lluita feminista», «No ens morim, ens estan assassinant» o «Si ens toquen a una, ens toquen a totes», per a acabar en la Plaça de la Santa Faç, a esquenes de l’Ajuntament, amb la lectura del manifest.
IMG_20151128_110020_1109267933 IMG_20151128_110032_470646947

25 de novembre: Ens volem vives i amb vides dignes!

Manifest de l’Esquerra Independentista

Disculpin les molèsties, però ens estan assassinant! Totes hem llegit els titulars dels principals diaris, ells asseguren que “morim en mans de les nostres parelles o exparelles”, asseguren que la “víctima” no havia denunciat al seu company i que els veïns al·legaven sorpresos que “era un bon home”. Però senyors, perdonau que siguem unes pesades, que estiguem enfadades, no, furioses, que ens hàgim cansat de callar i decidit no fer-ho més, que és hora de parlar clar, mor que ens pesi, volem dir alt i clar que no morim, ens estan assassinant i continuaran fent-ho si no feim res, perquè ja són 34 les dones assassinades als Països Catalans aquest any i direm ben alt sense que ens tremoli la veu que no són morts aïllades, és un feminicidi!

L’alarmant augment d’assassinats masclistes no ha generat ni monogràfics als mitjans de comunicació per a conscienciar-nos ni respostes institucionals per a fer-hi front. Al contrari, els últims cinc anys l’Estat espanyol ha disminuït un 31,6% la despesa prevenció de la violència masclista i mesures per aconseguir la igualtat seguint la mateixa dinàmica que els governs autonòmics. Tant el govern de l’estat com els governs autonòmics han aprovat lleis que pretenen garantir la seguretat de les Dones però, nosaltres, que som les que patim violència cada dia fa temps que hem entès que la justícia no està, en cap cas, del bàndol de les dones. Ni la justícia ni cap dels estaments públics d’aquest estat capitalista-patriarcal. La violència és l’eina fonamental de control i submissió de les dones treballadores, i és que la nostra submissió és indispensable per mantenir l’estatus quo. El patriarcat i el capital en crisi ens volem submises i tancades a casa per tal de reproduir de franc el doble sistema que ens oprimeix i ens explota. I és per aquest motiu que els nostres governs ignoren les nostres denuncies; que es qüestiona la veridicitat de les nostres paraules i passen a ser el centre del debat fets com no haver romput la relació amb el nostre agressor, en lloc del fet que ell ens assassinés; que els mas media, presenten els assassinats de dones com a morts aïllades i anecdòtiques en lloc de mostrar-nos la transcendència del fenomen, els feminicidis, és a dir, l’assassinat sistemàtic de dones en mans d’homes de proporcions epidèmiques i d’abast mundial.

El canvi de cicle polític que s’ha encetat a tot els Països Catalans, l’ensorrament dels partits tradicionals tant al principat arran del procés sobiranista com al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses amb la derrota del PP, ens ha de servir per posar sobre la taula la violència masclista com a prioritat i plantejar la construcció d’un nou estat amb unes polítiques feministes realment efectives per l’eradicació de la violència masclista.

En primer lloc, davant la urgència que estem vivim, des de l’Esquerra Independentista, exigim que els feminicidis siguin una qüestió d’estat; cal una proposta feminista transversal, que afecti les polítiques públiques i les lleis que ens regeixen. Aquesta exigència implica que cal desenvolupar polítiques de prevenció basades en la coeducació i en el foment d’una nova manera de relacionar-nos, d’igual a igual i des del respecte, que trenqui amb els rols de gènere heteropatriarcals i amb el mite de l’amor romàntic que ens han ensenyat des de ben petits i petites i que posa els fonaments perquè aparegui la violència masclista i desemboca en el feminici que està patint la nostra societat. Exigim que les lleis no es quedin en un calaix com ha succeït amb les anteriors, necessitam que deixin de ser lleis simbòliques que només s’aproven per complir un programa electoral i que es dotin de recursos reals per poder ser aplicades, per tal que comencin a protegir-nos. Hem de començar a entendre que només amb la pèrdua real de privilegis patriarcals dels homes, un empoderament real de les dones i legitimant l’autodefensa feminista podrem avançar cap a una societat feminista. Finalment, no hem d’oblidar que les violències físiques són la punta de l’iceberg del patriarcat, la cara més visible, mediàtica i cruel d’aquest. Un heteropatriarcat que es reforça amb un sistema capitalista que ens utilitza per a benefici de les grans elits i ens fa les úniques responsables – des de la precarietat i el menyspreu – d’allò que els mercats mai podran cobrir: la vida.

Hem d’entendre el patriarcat mateix com a violència masclista i totes les seves formes i expressions a la societat, com un intent d’autoperpetuació contra el que hem de lluitar. Perquè ens volem vives, però amb unes vides dignes. Unes vides governades única i exclusivament per nosaltres mateixes. On puguem decidir sobre els nostres cossos i la nostra manera de relacionar-nos. On puguem decidir sobre si volem tenir o no criatures i que això no ens suposi un impediment per tirar endavant la resta dels nostres projectes. On no hàgim de ser les úniques responsables de la cura de les persones que ens estimem. On puguem caminar pel carrer sense por i anar a la feina sense perill a ser assetjades o menyspreades pel sol fet de ser dones. Perquè és només així, dignament, com ens mereixem viure.

Des de l’Esquerra Independentista seguirem denunciant aquesta situació d’emergència portant el feminisme als carrers, a les aules, a les nostres pròpies llars i a les institucions. Combatent totes les cares del masclisme, des de les més perverses a les subtileses que interioritzem dia a dia i assenyalant també la complicitat dels governs, els mitjans de comunicació i el sistema judicial. Per nosaltres, trencar amb el patriarcat no és un capritx o una lluita secundària o relegada en diades puntuals. Enguany, més que mai, sabem que és qüestió de vida o mort. I nosaltres, triem la vida i la vestim de dignitat rebel!

ensvol5

La independència del poble o un nou pacte entre elits. Valoració d'Endavant OSAN en relació a la situació política al Principat.

Avui, la CUP, i amb ella l’esquerra independentista i anticapitalista, estan lliurant una batalla clau que pot ser decisiva en la propera etapa política al Principat de Catalunya. En funció d’aquesta batalla, la confrontació amb l’estat podria orientar-se cap a una ruptura capaç d’obrir les portes a transformacions més profundes; o bé, s’orientarà, pràcticament de forma definitiva, cap a escenaris de pacte entre elits.

Després de les eleccions del passat 27 de setembre, i donada la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent iniciaren una ronda de converses polítiques. Els objectius de la CUP-Crida Constituent per aquesta ronda eren 1) garantir, el més aviat possible, algun acte de ruptura amb la legalitat estatal; 2) possibilitar una sèrie de mesures en clau de ruptura i desconnexió amb l’estat, de pla de xoc per fer front a la situació d’emergència social i ampliar la base social dels sectors disposats a la ruptura amb l’estat, i de disseny del procés de construcció de la nova república; i 3) consensuar els noms oportuns per al lideratge institucional del procés de ruptura.

A dia d’avui, només el primer d’aquests objectius ha estat assolit parcialment. La Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre, malgrat no ser un acte de ruptura definitiu respecte l’estat espanyol, malgrat deixar de banda la perspectiva de la construcció dels Països Catalans, i malgrat no garantir mesures que assegurin una vida digna per a les classes populars, no deixa de ser un acte rellevant a nivell polític: per primera vegada, una majoria parlamentària defineix el Tribunal Constitucional espanyol com un òrgan sense legitimitat ni competència. El Regim del 78, la Constitució espanyola i tota la seva arquitectura institucional i jurídica deixen d’estar per sobre del Parlament i aquest pretén situar-se en un llimb jurídic en tant que no és un Parlament independent, però tampoc no accepta la jurisdicció constitucional espanyola.

Però més enllà d’aquest acord en relació a la primera Declaració del Parlament, les dificultats per poder articular posicions comunes entre Junts pel Sí i la CUP-CC, especialment en relació al pla de xoc i la presidència, poden fer molt difícil l’assoliment de nous acords en les properes setmanes. Aquestes dificultats no poden explicar-se en absolut per una posició maximalista de la CUP-CC. Al contrari.

La CUP ha renunciat a plantejar en les negociacions qüestions estructurals del seu programa, proposant mesures de mínims no només assumibles per a la majoria de Junts pel Sí, sinó també presents en el seu programa polític.

En primer lloc, perquè en aquests moments, Junts pel Sí, i especialment les veus vinculades a CDC, entenen que la materialització dels compromisos establerts en la declaració queden suspesos fins que no s’investeixi el President de la Generalitat. Però sobretot, perquè, en contra del plantejament que havia aprovat anteriorment a les eleccions del 27S, la CUP-CC ha presentat un programa de mesures de mínims, que renuncia a plantejar qüestions estructurals del seu programa i que serien assumibles tant per ERC com per la majoria de Junts pel Sí. De fet, les mesures que es contenen en el pla d’emergència presentat són, en bona mesura, mesures que ja contenia el programa electoral de Junts pel Sí. Allò que alguns anomenen el «xantatge de la CUP», no deixa de ser, en part, que la CUP està esdevenint garantia de compliment del propi programa de Junts pel Sí.

Tampoc en les taules de converses relatives a la ruptura amb l’estat o a l’articulació del procés constituent, s’ha posat com a condició indestriable l’impuls de l’articulació dels Països Catalans. Finalment, les propostes que han fet públiques les portaveus de la CUP-CC en relació a la presidència no semblen inassumibles a priori per a una candidatura, Junts per Sí, que està presentant el número 4 de la seva llista per Barcelona com a candidat a President de la Generalitat, un candidat que no va participar de cap debat públic amb cap de les altres forces polítiques durant tota la campanya.

En comptes de posar sobre la taula el seu programa polític, el programa de l’esquerra independentista i la unitat popular, de reivindicació de la independència per al conjunt dels Països Catalans, de desconnexió de la dictadura del deute i les multinacionals de la Unió Europea en el camí de la construcció d’una plena sobirania política i econòmica per al conjunt dels Països Catalans, i en el camí de la construcció d’una república feminista i socialista, la CUP-CC va proposar mesures totalment de mínims que, malgrat que qüestionen alguns privilegis de classe i qüestionen el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol, no estan a l’alçada dels acords fundacionals de la CUP-Crida Constituent.

Allò que explica les dificultats per arribar a acords en relació a les propostes de pla de xoc presentades per la CUP-CC i en la possibilitat d’acordar una presidència de consens no és la suposada posició de màxims de la CUP-CC, sinó més aviat els interessos partidistes de CDC, la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de la coalició de Junts pel Sí de no discutir-los.

Allò que explica les dificultats per arribar a acords són els interessos partidistes de CDC i la seva condició de representants de determinats sectors de les classes dominants, i la voluntat del conjunt de Junts pel Sí de no discutir-los.

Ara més que mai es posen al descobert els interessos de classe que vertebren la Catalunya autonòmica, un dels elements claus per a l’articulació del projecte capitalista espanyol i europeu de les classes dominants catalanes i espanyola. Uns interessos que ara mateix només pot garantir Artur Mas en la posició clau de President de la Generalitat per tal de canalitzar cap a una sortida pactada amb l’Estat – si cal facilitada per la Unió Europea – a bona part del descontentament polític i social que està cristal·litzant en suport a una sortida independentista al Principat. Contràriament a qui creu que Artur Mas representa un sector allunyat de les veus crítiques del seu executiu, Mas és la persona que millor representa els interessos d’aquestes veus, malgrat que en un complex joc de miralls, apostin ara per dibuixar perfils diferenciats. En aquest context, la funció de l’esquerra independentista consisteix en desvetllar aquests interessos, en assenyalar que és justament Artur Mas qui ara mateix representa la baula d’unió entre el projecte de refundació de l’Estat espanyol i les aspiracions de la majoria de Catalunya a la sobirania, i explicar, de forma ben clara i ben nítida, que només apartant-lo de la presidència de la Generalitat serà possible avançar en la ruptura amb l’estat.

No és casualitat el fet que Ciutadans, PSC i PP s’oferissin a Mas com a suport per a la investidura: els tres partits compromesos amb la unitat de l’Estat espanyol varen coincidir a instar Mas a deixar de perseguir l’adhesió de la CUP, a abandonar la via unilateral i a retornar a la recerca d’un pacte d’estat dins la legalitat i dins la Constitució. És evident que aquest emplaçament opera en el terreny de la retòrica, i en la recerca dels votants més conservadors de CDC. És evident també que els partits unionistes condicionen molt nítidament el seu possible suport a que Mas abandoni la via oberta per la Declaració que declarava «il·legítim i sense competència el Tribunal Constitucional» aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. I, finalment, és evident també que Mas no pot – ni vol – fer això ara mateix. No deixa de ser significatiu, però, que tots tres partits reconeguin a Mas com una figura necessària i útil – potser imprescindible? – per a reconduir la situació actual en benefici dels interessos de l’estat.

Mas, doncs, no es pot desdir de la Declaració aprovada. La necessita. No perquè es cregui el seu contingut. Sinó perquè és útil per a la seva estratègia. Mas no pretén aconseguir el suport de la CUP per avançar cap a una ruptura amb l’estat. Mas pretén assegurar-ne la seva submissió, possibilitar a través de la seva investidura la desactivació de tot el seu potencial rupturista i de la seva credibilitat davant les classes populars, per garantir-se una legislatura sense destorbs parlamentaris. Una legislatura que vol orientar a sostenir un pols polític amb l’estat basat en actuacions declaratòries que li permetin augmentar la tensió de forma controlada, però que alhora li permeti dur a terme una gestió basada en la legalitat i en la seguretat jurídica d’acord amb els interessos de classe que ell representa. El seu objectiu final: facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

L’objectiu final de CDC és facilitar una intervenció discreta de la Unió Europea i facilitar un pacte d’estat.

CDC i Mas necessiten un pacte per aturar la sagnia que les convulsions dels darrers anys els està causant: una sagnia electoral, perdent vots procés electoral rere procés electoral; i una sagnia política i de legitimitat. En la mesura en què han hagut d’augmentar el tensament amb l’estat, davant la necessitat d’assumir l’onada mobilitzadora i davant la necessitat d’augmentar el sostre competencial de l’autonomia, l’estat ha deixat de protegir la xarxa clientelar del seu partit, tot posant-la al descobert. Però per facilitar una resolució acordada d’aquest plet que el bloc de poder que controla l’Estat manté amb els sectors dominants al Principat a qui CDC representa, Mas necessita controlar amb mà de ferro tots els agents que hi estan intervenint – cosa que sembla tenir feta avui: anul·lada ERC amb compromisos que van donar lloc a Junts pel Sí i controlada l’ANC amb mà de ferro a través de Jordi Sánchez, només queda la CUP fora dels dominis de CDC. Sotmetre la CUP-CC en la investidura, significaria per CDC demostrar-se que les campanyes de pressing – incloent insults i amenaces – són senzilles de fer, i efectives i podrien ser utilitzades en qualsevol moment.

En aquest context, la CUP-CC es juga quedar finalment subsumida en un procés hegemonitzat per CDC, un procés que no respon als interessos populars, i del qual la CUP es convertiria en la seva vessant esquerranosa. L’alternativa és desbordar aquest procés i disputar des de l’esquerra i des del carrer el seu lideratge a la dreta a partir de la defensa d’un projecte de societat diferenciat, que respongui als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que respongui al marc nacional dels Països Catalans. Amb ERC fagocitada per CDC, i la resta de l’esquerra catalana incapaç d’articular un projecte propi al marge de les lògiques estatals, la CUP-CC disposa de la possibilitat d’afirmar la seva aposta per liderar l’espai de l’esquerra catalana amb un projecte transformador i de base. Resistir l’embat de la investidura de Mas significaria afirmar aquesta voluntat de projecte de societat antagonista.

Cal que l’esquerra independentista resisteixi l’embat que li han plantejat els sectors més conservadors i immobilistes de Junts pel Sí.

Per això la consigna per a l’esquerra independentista no pot ser una altra que resistir a l’embat que estan plantejant els sectors més conservadors i immobilistes de Junts per Sí i de Convergència Democràtica de Catalunya contra la CUP i contra la seva posició defensada públicament des de prou abans de les eleccions del 27 de setembre, i des de la mateixa nit electoral: si ara mateix hi ha una majoria social al Principat de Catalunya disposada a avançar cap a una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, l’única possibilitat de fer-ho és garantint un lideratge institucional que sigui capaç de generar una mínima confiança en la vinculació d’un projecte independentista i, alhora, de transformació social; algú que, com ja s’ha dit, no estigui vinculat, als ulls de la gran majoria, a la corrupció, les retallades, les privatitzacions i, com no s’ha dit tant, a la repressió política. Algú que no tingui deutes, i no representi interessos inconfessables; algú en definitiva, que no treballi per sotmetre la resta d’independentistes per facilitar un nou pacte amb l’Estat; algú que no hagi operat des de la imposició, i algú que no hagi vinculat, de forma personalíssima, els esdeveniments ocorreguts els darrers anys a la seva posició institucional.

Sense Mas en la casella central del poder autonòmic i del lideratge d’un procés institucionalitzat cap a la reproducció de les mateixes estructures de poder existents avui, desapareixeria l’efecte del cordó sanitari que s’ha construït al seu voltant amb les retallades i la corrupció, es diluiria en part un efecte retroalimentador entre CDC i PP en què el Procés els dóna una certa immunitat davant els diversos casos de corrupció que els afecten, i dificultaria el creixement de les opcions unionistes a les àrees metropolitanes del Principat, legitimant la CUP com a força autònoma de les classes treballadores i populars: es dissoldria el discurs segons el qual, en el fons, votar la CUP és votar CDC; i es dissoldria també el discurs segons el qual, en el fons, l’independentisme és una excusa per tapar la corrupció.

Estem probablement en el moment més transcendent i decisiu que ha viscut l’esquerra independentista: un doble pols que està lliurant amb l’estat espanyol i amb les classes dominants catalanes. El debat d’investidura és un dels actes més decisius d’aquesta batalla, ja que es decideix si qui liderarà la institució serà algú compromès amb la ruptura i amb la sobirania popular, o si serà algú que pretén canalitzar aquesta força reivindicativa en benefici d’interessos partidistes, i d’uns interessos de classe ben determinats.

El debat d’investidura decidirà si qui lidera la institució és algú compromès amb la ruptura i la sobirania popular, o algú que pretén canalitzar aquesta força en benefici d’interessos partidistes i de classe ben determinats.

Ara més que mai és imprescindible la força de les lluites i els moviments populars. Més enllà de debats institucionals sobre la correlació de forces a nivell parlamentari, cal recordar que un procés de ruptura amb els estats espanyol o francès; un procés de ruptura amb el sistema capitalista patriarcal; un procés de desconnexió d’institucions com la UE, l’OTAN o l’FMI; i alhora un procés de construcció de noves institucions populars i democràtiques per al conjunt dels Països Catalans només és possible amb un poble organitzat i mobilitzat, disposat a la confrontació amb un estat que no tindrà miraments en fer servir tots els mètodes – legals i il·legals – necessaris per combatre qualsevol que estigui en disposició d’amenaçar la seva integritat. No estem enmig d’una vulgar lluita entre partits; no podem esperar una independència que vingui exclusivament de processos legislatius i parlamentaris: estem enmig d’una una confrontació d’interessos d’un determinat segment de la burgesia catalana que pretén subordinar i anul·lar aquells que no volen reeditar un pacte amb l’estat, amb l’objectiu de facilitar-lo. Ens hi juguem, no només l’avenç d’una part del nostre país envers la independència, sinó justament la configuració d’un projecte polític, econòmic i cultural alternatiu al dominant als Països Catalans, un projecte de plena sobirania per al conjunt del nostre poble. Aquest últim és el compromís d’Endavant (OSAN) i entenem també, del conjunt de l’esquerra independentista.

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

a 23 de novembre de 2015

Països Catalans

Sortim al carrer contra la violència masclista! Ens volem vives!

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència masclista. En el que portem de 2015, 34 dones han estat assassinades als Països Catalans. És per això que l’esquerra independentista sortim al carrer.
Manifestació en motiu del dia internacional contra la violència masclista.
24 de novembre
Gràcia (Barcelona). 21 h. Marxa nocturna per a dones, lesbianes i trans. Plaça Virreina.
Mataró. 19.30h, Manifestació, inici a l’estació de tren. Tothom vestit de negre en senyal de dol.
25 de novembre
Banyoles. 19.30 h, Lectura de manifest i performance, a la Plaça Major.
Barcelona. 19 h, Manifestació, inici a Canaletes.
Sants. 18h. Marxa de torxes, a la plaça de Sants.
Castelló de  la Plana. 18 h, Performance a la plaça Santa Clara. A les 19 h, Manifestació.
Igualada. 20.30 h. Marxa de torxes, inici a La Kaserna.
Lleida. 18.30h, Manifestació, pl. de la Paeria.
Palma. 19.30 h. Manifestació, plaça de la Porta Pintada.
Premià de Mar. 18h. Marxa, inici a l’estació de tren.
Reus. 20 h. Concentració a la plaça Mercadal.
Tarragona. 19.30 h. Manifestació, Estàtua dels Despullats.
València. 19.30 h. Manifestació, des del Parterre.
27 de novembre
Alacant. 20 h, Marxa de Torxes a la Plaça Calvo Sotelo
Cardedeu. 18.30 h, Performance, a la plaça de l’Església.
 

[Sant Andreu] Butlletí n. 48 – El contrapoder es construeix al carrer

Butlletí andreuenc n. 48 – Octubre 2015

El contrapoder es construeix al carrer

De la pràctica compartida al relat comú. De les opinions compartides a la lluita conjunta i comuna. De la teoria a la pràctica, de la reflexió a l’acció. I sempre, amb el cap i cos al carrer.

Vam començar el mes d’octubre amb unes jornades preparades des de feia temps, amb moltes ganes, per poder retornar la centralitat de la lluita al carrer. Des dels barris a la ciutat, construïm el poder popular era el títol de les jornades que volien posar èmfasi en la unitat popular. Desenes i desenes de persones van participar-hi, tant divendres com dissabte, per afrontar debats tant vius i necessaris com la lluita feminista, la lluita per una vida digna, la construcció de casals i centres socials, el sindicalisme de territori i la concepció i creació del contrapoder popular. Aviat, en podrem publicar els reculls de les aportacions fetes als diferents debats.

Vam acomiadar les jornades convocant-ne unes altres: les antifeixistes del següent cap de setmana, preparades per la Plataforma Antifeixista de Barcelona. Debats sobre l’antifeixisme actual, música, esport, la lluita antifeixista i feminista que té a Kobanê, al Kurdistan, o un repàs històric sobre el feixisme dins del capitalisme van ser algunes de les activitats desenvolupades. Les jornades van acabar com no podia ser d’una altra manera: plantant cara al feixisme al carrer, en la manifestació de cada 12 d’octubre que denuncia la presència d’actes feixistes a la ciutat i la tolerància de l’Ajuntament en permetre’ls.

El dia que començaven les jornades, el 9 d’octubre, giràvem la vista cap al sud, que és el nostre nord, ja que era la Diada del País Valencià. I un cop més, l’Esquerra Independentista hi convocava milers de persones, per deixar clar que hui com ahir, la lluita és l’únic camí.

A l’endemà, 10 d’octubre, la vista i la presència es traslladaven fins al barri de Les Corts, on la gent de la Festa Major Reivindicativa convidava el Grup de Suport 29M, junt amb d’altres col·lectius antirepressius, per parlar de lluita, repressió i solidaritat. Vam compartir taula rodona amb Alerta Solidària, Absolució Carles, la COS del Barcelonès, Absolució Franz i Adrià i els companys de 29M Poblenou, que tot just havien celebrat l’absolució de les vaguistes encausades el dia abans.

I és que sabem que la repressió pot colpejar-nos en qualsevol moment, com ho van fer, de nou, els Mossos d’Esquadra i la seva operació Pandora 2. Si amb Pandora 1 ja es van endur un company segrestat el desembre passat, i amb Piñata, un altre aquesta primavera, amb Pandora 2 van ser dues companyes del Grup Elissa les segrestades durant dos dies. Vam concentrar-nos al carrer per protestar mentre ho feien, tant atemorint la població andreuenca, i ens vam manifestar aquella mateixa tarda, junt a milers més.

Si hi ha hagut, però, motius per manifestar-nos aquest mes han estat, malauradament, els feminicidis. Els dies 6, 23, 25 i 30 d’octubre, el col·lectiu Guerrilla Uterina de Nou Barris i activistes feministes andreuenques ens convocaven per denunciar el degoteig constant de dones assassinades, palesant que no són morts aïllades, sinó un feminicidi. Per visibilitzar la denúncia, i com ja es fa a diversos llocs dels Països Catalans, es fa l’acció de tallar una via principial; en el nostre cas, Fabra i Puig amb Meridiana. Tot i que són pocs minuts, el patriarcat de la nostra societat comporta agressivitat i agressions per part de conductors que no poden perdre deu minuts mentre ni s’immuten per una altra dona assassinada. Seguirem sortint al carrer per denunciar-ho i perquè #EnsVolemVives.

Com viu és el record i la lluita d’un lluitador andreuenc, en Jordi Martínez de Foix i Llorenç. Com cada 14 d’octubre, vam recordar la seva mort. I ho vam fer per com va viure i lluitar, que ve a ser el mateix. Perquè entenem la memòria com a eina de ruptura amb l’Estat i de construcció de poder popular.

Dos dies després, era un altre internacionalista qui visitava el casal. En Vittorio, activista italià represaliat per Israel, ens visitava per explicar-nos la situació d’apartheid i d’opressió que viu el poble palestí. Determinació, resistència, somriures i pedres per combatre l’invasor. Per acabar el mes, i després de veure i viure algunes alternatives possibles del dia a dia, gràcies a la IV edició de la FESC, la PAH ens convocar per aturar un nou desnonament. I és que amb la llei no n’hi ha prou: al carrer és on podem exercir poder sense dependre de governs. I això ho sabem des de fa anys!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Octubre 2015. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

VIII Assemblea Nacional: prioritats i reptes per als propers dos anys

Endavant OSAN vam celebrar el passat cap de setmana al barri de Sants de Barcelona la nostra vuitena Assemblea Nacional. En aquesta assemblea vam debatre un pla d’acció per als propers dos anys, que actualitza els acords de l’anterior assemblea nacional. En aquest pla d’acció es van concretar, entre d’altres, les següents línies de treball:

  • Treballar per a la constitució de l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, entès com a òrgan de contrapoder que teixeixi les iniciatives locals a nivell nacional.
  • Aportar el nostre gra d’arena a la construcció del moviment feminista als Països Catalans, a través del treball d’impuls a les experiències locals i de l’articulació d’una campanya nacional de denúncia dels feminicidis.
  • Impulsar un debat per a l’elaboració d’un programa de reformes que permeti confrontar la sobirania popular amb els límits legals cada vegada més estrets que imposa el capitalisme, i d’un programa de transició revolucionària que permeti difondre entre les classes populars una perspectiva clarament rupturista amb el capitalisme.
  • Contribuir al desplegament del projecte de “Sobiranies” com a eina de treball de base, especialment en la seva vessant pràctica per a fomentar la construcció des del món local de les diverses sobiranies que són necessàries per a garantir la vida digna.

Aquestes línies de treball es deriven d’una anàlisi política que ha estat debatuda dins l’organització en el darrer mes. En els darrers anys la crisi social i política ha deslegitimat profundament el sistema i l’estat. Tot i així, l’estat i el capitalisme han demostrat la seva fortalesa i moltes de les apostes de canvi nacional i social que han sorgit comencen a demostrar els seus límits. Això vol dir, a parer nostre, que les opcions de canvi real s’hauran de batallar molt més a mig termini i des de postulats i correlacions de forces completament diferents a les actuals, i que per tant cal treballar per a generar-les.
Aquesta anàlisi continua considerant essencial l’articulació de la Unitat Popular com el pol des del qual serà possible forçar canvis en profunditat i des del qual podrem construir contrapoder popular. I per a que això sigui possible, l’esquerra independentista s’ha d’enfortir fora de les institucions.
Seguint aquest fil, l’assemblea va tenir també un espai per a la discussió organitzativa. Vam refermar el compromís amb la nostra vocació com a organització nacional i vam debatre i aprovar canvis organitzatius per a poder donar cabuda al creixement que està experimentant l’esquerra independentista i la nostra organització. Creixement que volem incentivar en assenyalar l’expansió com una de les prioritats per als propers dos anys.

Presentem la nova assemblea a la Marina

El proper dissabte 7 de Novembre es presenta la nova assemblea d’Endavant OSAN de La Marina al centre autogestionat “ La Mistelera “ a La Xara-Dénia amb un homenatge a l’Ovidi Montllor en record al vinté aniversari de la mort del músic i actor alcoià.

L’acte consistirà en una breu presentació de l’assemblea i del treball que desenvoluparà a la comarca i un concert de “La Fera ferotge “coincidint amb l’Any Ovidi.
La formació, que actuarà la nit anterior a Castelló de Rugat i finalitzarà la gira per terres valencianes al Festivern el dia 30 de Desembre, està formada per membres d’ex-Inadaptats i d’Eina, i repassa en format acústic part del repertori del cantautor alcoià en una magistral combinació de l’acidesa i missatge crític de les lletres d’Ovidi amb l’energia i ràbia dels músics del Penedès.

El nucli de la Marina és el tercer nou nucli que hem presentat en el darrer mes, després del de Reus i el d’Igualada. Així mateix, des de la darrera assemblea nacional Endavant ens hem marcat com a prioritat el creixement de l’organització amb nova militància.

12138592_879378312140256_4839432778465585702_o-1