Skip to content
Endavant Osan

[Horta-Guinardó] Crida urgent a la ciutat: Salvem Torre Garcini!

Crida urgent a la ciutat: Salvem Torre Garcini!

Malgrat l’acord assolit fa prop d’un any amb el govern de la ciutat per a la permuta dels terrenys de Torre Garcini, avui Núñez i Navarro ha penjat a la façana el cartell de demolició de la Masia.

Després d’un any i mig de pressió de la Plataforma Salvem Can Carcini a l’Ajuntament, i malgrat els acords assolits per recuperar-la com a patrimoni públic, el govern de la ciutat s’ha mostrat incapaç de trobar una solució per a la preservació de la masia i els seus jardins. Un edifici amb gairebé quatre segles d’història i un dels pocs testimonis del passat històric del nostre barri, que els veïns i veïnes hem reclamat amb tanta empenta.

Després de dècades de creixement urbanístic accelerat, manca d’inversions i infraestructures al Guinardó, desastres urbanístics, absència estructural de zones verdes i espais de trobada, i polítiques d’empobriment i destrucció del teixit associatiu i comercial, no permetrem ara la demolició d’un dels pocs vestigis patrimonials del nostre barri. I avisem els partits polítics, empreses i institucions que han permès aquesta situació: SI GARCINI VA A TERRA, EL GUINARDÓ EN PEU DE GUERRA.

Dissabte al matí, Xavier Trias vindrà al Passatge Llívia a inaugurar el nou Mercat del Guinardó. Un equipament que, per cert, arriba amb anys de retard, amb la meitat dels equipaments promesos i al mig d’un barri desertitzat i empobrit. Demanem el màxim suport per tal de rebre’l com es mereix i fer-li arribar les nostres demandes: us esperem a les 10h davant de les portes del Mercat.​

Salvem Torre Garcini i el barri del Guinardó!!

10441013_10152958408804516_3496484397494422304_n

10428610_10205714503207029_6921055897999336851_n

[Sant Andreu] Desobediències com a vies de victòria

El passat dijous 4 de desembre, i en el marc de l’11a Festa Major Reivindicativa, l’assemblea d’Endavant (OSAN) Sant Andreu vam organitzar una xerrada al Casal Independentista El Noi Baliarda. Sota el títol Desobediències, vies de victòria!, vam convidar tres col•lectius perquè ens expliquessin les seves experiències i en poguéssim debatre. Hi van assistir una quinzena de persones.

Les experiències de lluita i de desobediència distaven força, en la forma, però de seguida vam poder constar com hi ha elements en comú en totes elles. La mobilització popular, la determinació de l’objectiu a assolir, l’estratègia de suports i aliances, així com la pràctica de facto d’actuar com a contrapoder popular, esdevenen les claus perquè la desobediència esdevingui victoriosa. De fet, vam obrir la xerrada afirmant “Hem volgut mostrar aquests casos perquè si la gent lluita, si la gent desobeeix, es pot guanyar i es guanya”.

El primer en parlar fou n’Agustí Barrera, membre del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), col•lectiu impulsor de la consulta d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009. Barrera va palesar que la consulta fou exercici de radicalitat democràtica, remarcant que ja hi havia hagut altres episodis d’autodeterminació en matèria de reivindicació nacional catalana: la constitució de l’Havana del 1928; la proclamació de la república del 1931 o la de l’Estat català el 1934.

Per a Barrera, la consulta fou el resultat d’un procés d’acumulació de forces. Van aconseguir un context favorable a la independència, arrelat en el teixit social del poble. Es va entendre que sense desobediència no hi havia independencia. Barrera entenia que amb aquesta consulta s’inicià un nou cicle històric, fou punt d’inflexió: fortíssima capacitat d’autoorganització del poble. Passaren a ser protagonistes els sectors populars.

Barrera entenia que és impossible canviar les coses atenent-se a la legalitat, ja que l’Estat juga amb cartes marcades. “El seu sistema afavoreix bancs, corruptes, etc, tenen lleis fetes a mides amb les que sempre guanyen i guanyaran. És imprescindible desobeir; sinó, sempre hi haurà cartes marcades”.

Tot seguit, va parlar n’Elisenda, membre del col•lectiu que va okupar el CSA Can Vies el 1997, i que, tot i haver-ne marxat, sempre n’ha seguit vinculada. El context del naixement de Can Vies tingué a veure amb el desallotament del CSO Princesa, i l’okupació de l’Hamsa, el 1997. Allò foren accions descentralitzades: s’okupà Can Vies el mateix dia que el CSO El Palomar, a Sant Andreu.

“Les persones que okupàvem Can Vies, ho fèiem per posar en evidència una contradicció que recull la pròpia llei espanyola. La contradicció entre el dret a la propietat i el dret a l’habitatge. Okupàvem sent-ne conscients”, afirmà n’Elisenda. Tenien clar i del cert que era un acte de desobediència, que podia ser efímer i tenir conseqüències legals. Eren joves compromeses i treballadores, amb capacitat de sacrifici i que volien donar un volar col•lectiu i social a un espai. “Vist en perspectiva, el temps ens dóna la raó: especulació, bombolla immobiliària, embutxacament de diners…”. Des d’un principi tenien clar que havien de treballar amb el territori, així com la necessitat clara de fer-ho amb col•lectius que hi havia al barri.

El desallotjament fou just l’endemà de les eleccions europees. La majoria d’accions judicials contra Can Vies són de TMB. El president, Joaquim Forn, és primer tinent d’alcalde de Barcelona.

A continuació, n’Emma Giné va explicar com la PAHC de Sabadell havia aconseguit expropiar un edifici a la SAREB. Durant més d’un any i mig, van batallar per aturar el desallotjament, perquè finalment la SAREB cedís l’edifici a la Generalitat i així poder formalitzar lloguers. Aquesta acció formava part de la campanya ‘Obra Social’, que fa la PAH quan esgota les vies legals que fa com a moviment. Això sorgeix després de la ILP, de reclamacions a nivell europeu, de mocions als ajuntaments, etc., en resum, quan s’esgoten totes les vies legals i administratives i no hi ha disiminució d’ordres de desnonament.

La campanya ‘Obra Social’ és la recuperació per part de la ciutadania d’edificis buits. A Sabadell hi ha tres edifics recuperats: el primer, el maig 2012, on hi viuen tres famílies; al segon, del novembre 2012, hi viuen cinc famílies. Degut a l’allau de casos, per necessitat, havien d’okupar quelcom més gran: el tercer edifici, l’abril 2013, té 40 pisos.

“A la PAHC de Sabadell sempre hem treballat en xarxa, això ens va ajudar per la campanya d’adhesions i per pressionar Ajuntament”, explicà Giné. “Havíem d’anar a judici, però la fiscalia va tornar a demanar el desallotjament preventiu; era un escenari que no havíem previst”. I explicà que a partir d’aquell moment s’inicià una campanya potent: recollida d’adhesions, converses amb diputades, fer que l’Ajuntament es posicionés… Passat l’estiu, arriba la notícia que SAREB cedeix alguns pisos a la Generalitat; pressionen perquè incloguin l’edifici okupat.

Giné comentà que “tenim la Generalitat entre l’espasa i la paret, no hem hagut de batallar gaire”. Les famílies ara viuen al blog de Gràcia pagant lloguer social. I amb tot, ella assegurà que “a Sabadell okupem amb K perquè entenem que som hereves del moviment okupa i ens en sentim orgulloses”.

En el debat compartit, Barrera comentà que l’acció desobedient començà en entrar la consulta, en tirar-la endavant, i que la por pel record de la Falange es va afrontar, sobretot, gràcies a la solidaritat de la gent d’altres llocs de Catalunya. També van tenir aliança amb l’Ajuntament, que va donar infrastructura legal i organitzativa, així com amb el suport del govern, “per molt que fos d’un grup reaccionari, però catalanista”.

A Can Vies, l’acció ja va néixer desobedient. Les seves aliances van ser participant en lluites veïnals d’aleshores, amb el Centre Socials de Sants, el Casal Independentista, etc. “Teníem clar que ens havíem de vincular molt amb el veïnat”, afirmà n’Elisenda, “i amb el pas dels anys, no hem fet més que sumar i generar complicitats”.

Per a Giné, “portem la desobediència a l’ADN, cada acció que fem, la té. Vam okupar per necessitat. A la PAHC de Sabadell hem apostat molt fort per l’Obra Social: ens ho plantegem perquè entenem que és l’alternativa”. Fan feina prèvia de formació i informació a nivell legal perquè tothom n’estigui al cas, així com sempre han tingut clar claríssim que calia treballar amb els moviments socials de la ciutat i tenir-hi una estreta relació.

“Victòries? Moltíssimes. Com haver recuperat el CSA després d’una setmana de lluita i tota la criminalització”, assegurà n’Elisenda rotundament. La convocatòria de dissabte per reconstruir Can Vies va desbordar l’expectativa inicial. L’Ajuntament va intentar que Can Batlló es desvinculés de Can Vies, però en canvi va fer comunicat de suport al CSA.

Giné considerà que la feina que han fet a la ciutat, nodrint altres col•lectius, entoma fantàsticament la seva acció. Amb les guàrdies allà, el col•lectiu, la gent, es coneix des d’una altra manera: el col•lectiu en surt més reforçat; “convoques molta gent per fer l’okupació, això genera emoció i sentiment. No només amb els blocs, també ocupant 17 dies la seu del BBVA o l’ocupació de Torre Romeu”. Pèrdues? “En moments de tensió surten conflictes personals, el ritme de presa de decisions és molt més ràpid, etc. Però quan ha calgut hem parlat amb col•lectius per dotar-nos d’eines”, assegurà.

Pel que fa a les xarxes socials, Barrera considerà que van jugar més paper després, en veure que hi havia ressò internacional, mentre que a Can Vies van servir per contrarrestar la campanya de criminalització i denunciar càrregues, etc. Les eines, però, no ho són tot: “també hi ha una part de valor humà, no econòmic, en la reconstrucció: gent que aporta coneixements”, afirmà n’Elisenda.

A Sabadell, feren servir les xarxes socials per anunciar okupació, per fer campanya contra desallotjament, etc., però també repartien cartes, com abans. Pel que fa als diners, Giné assegurà que són autogestionades: “tenim samarretes, calendaris, xapes, muntem barraca per Festa Major”. Per l’okupació, “hem tingut solidaritat de la gent: menjar, panys de les portes, materials necessari…”

Les relacions amb les administracions són d’allò ben diverses, per bé que de tu a tu. A Sants, quan s’anava a parlar amb el districte es feia com a Plataforma de suport al CSA, no s’hi anava a negociar, sinó a pressionar, i tot i així, aquesta situació generava contradiccions dins el CSA Can Vies. A Arenys, es necessitava cobertura institucional i infrastructura organitzativa, i l’ajuntament era qui tenia el fil conductor. “Aquestes contradiccions les vam viure malament, però la tàctica política t’obliga a tenir aliats estranys”, afirmà Barrera.

Mentrestant, a Sabadell, Giné conclou que “la PAH té demandes potser reformistes, però praxis molt revolucionària. Tenim reunions temàtiques amb l’Ajuntament i la Generalitat, però mai com a aliats. Posem entre espasa i paret a l’administració pública, que vegi que no pot assumir la demanda que hi ha al municipi. Tenim relació amb administració… però des de poder.” Així, assegurà que no els tenen com a aliats, però que basculen entre negociació i mobilització. Intenten buscar l’equilibri perquè puguin seguir pressionant sempre que els interessi.

I un altre membre de la PAHC present a la xerrada assegurà: “Qualsevol militant de la PAHC de Sabadell, un mes després de ser-hi, et dirà que el camí és la desobediència”. Una membre de la Plataforma de Suport a Can Vies també ho té clar: “el CSA està molt més legitimitat, ara, encara, que abans”.

[Sant Andreu] Butlletí n. 38 – Al carrer, al carrer, al carrer!

Butlletí andreuenc n. 38 – Novembre 2014

Al carrer, al carrer, al carrer!

Setmanes mogudes, escenaris diversos i lluites arreu. Múltiples fronts oberts, un peu a cada un d’ells. Ens tornem centpeus del carrer, de l’assemblearisme, de la base popular, de la lluita diària.

Començàvem novembre amb l’empenta cap al 9N. Una empenta per desbordar l’Estat espanyol i la submissió burgesa de CiU, empaperàvem carrers amb un crit clar: #Desobeïm. Ens costava la repressió econòmica: multes de la policia de l’ordre establert. Però a Sant Andreu arribàvem al 9N amb convicció: l’acte de la Taula pel Dret a Decidir del dia 2 era el preludi del diumenge següent. Aquell dia, l’Esquerra Independentista del poble (Endavant, Arran, CUP) es va coordinar per fer el seguiment a tots els centres del districte. I durant el dia, el Casal Independentista El Noi Baliarda era punt de trobada d’independentista, d’aquí i d’altres pobles solidaris, sobretot el vespre-nit, ja que la CUP hi feia el seguiment de la jornada. Un gest, el vot, que no és final de res, sinó baula més en aquesta cadena de lluita.

Però ni el 9, ni abans, ni després, oblidem que som Països Catalans i que són múltiples les lluites que ens donen raó de ser i que configuren aquest poble i aquesta terra. Així, el Grup de Suport 29M penjava una pancarta de suport a dos joves vaguistes mallorquins, que eren jutjats (i posteriorment condemnats) el dijous 6. A l’endemà, dia 7, era la Diada de la Catalunya Nord, que va celebrar la manifestació el dissabte 8, a Perpinyà, reivindicant la nació sencera.

La lluita social prenia especial rellevància les setmanes següents. Divendres 14, la Plataforma per la Promoció del Transport Públic i Stop Pujades presentaven les ombres de la T-Mobilitat, el nou negoci amb què ens volen seguir robant a través del transport públic i transferir beneficis cap a entitats privades, en aquest cas, La Caixa. I a l’endemà, una nova convocatòria de la COS a la Maquinista denunciava la situació de l’Àlex, acomiadat per McDonald’s per demanar millores laborals, i que tindria la vista judicial el dia 20.

Per aquelles dates, el PTAC feia públic un cas d’intent d’exclusió sanitària i racisme al CAP de Sant Andreu. La denúncia, penjada al blog i moguda per twitter i xarxes socials, va provocar gran rebombori a Internet. Fins i tot, el compte d’Assistència Primària de l’Institut Català de la Salut a Barcelona va respondre per twitter i amb un comunicat, acusant el PTAC de mentir. La qüestió, però, és que no han estat capaços de desmentir la denúncia del PTAC, ni per Internet ni en una reunió posterior, i per això el PTAC pensa seguir denunciant el cas perquè no torni a passar. De fet, gràcies a pressions d’altres col·lectius, com “Jo Sí Sanitat Universal”, s’ha aconseguit retirar els cartells que informaven que no s’atendria sense targeta sanitària.

Precisament, per tal que les lluites populars i de base tinguin un espai directe d’intervenció en l’àmbit institucional, va sorgir la proposta de la Trobada Popular Municipalista. En la seva tercera edició, la TPM tenia una primera part a Sant Andreu, divendres 21 a l’Harmonia, on es desenvolupaven els eixos temàtics. A l’endemà, tornava a la Barceloneta, on s’hi va realitzar la primera edició. En aquest context, la TPM decidia, entre altres, constituir candidatura pròpia, resseguint el camí esperat, iniciat el gener d’enguany. D’aquesta manera, les persones i lluites que en formem part són protagonistes directes de la configuració, en tots els sentits (objectius, llistes, metodologia, etc.) de l’acció institucional proposada de cara a les eleccions de 2015. I per no oblidar-nos de ningú, la TPM es feia foto solidària amb la Marina, presa política catalana que després d’anys en presó preventiva va començar a ser jutjada el dia 10.

Amb la victòria d’haver tombat la contrarreforma de l’avortament, però la derrota diària dels constants assassinats masclistes als Països Catalans i a l’Estat espanyol, arribàvem al 25 de novembre, dia internacional contra la violència cap a les dones i nenes. L’Esquerra Independentista sortia arreu del país per denunciar les múltiples violències (visibles o no, subtils o explícites, etc.) que les dones pateixen dins del sistema patriarco-capitalista en què vivim. El socialisme feminista s’esdevé l’única solució per acabar amb la doble opressió de classe i gènere.

Per sort, al carrer també hi riem i hi fem alegria col·lectiva. Amb la irreverència per bandera i sabent que sols el poble salva el poble, arriba a Sant Andreu, a finals de novembre, l’11a Festa Major Reivindicativa. I després del pregó oficial, la Taula per l’habitatge i l’emergència social, presentada públicament dies abans, va denunciar que a Sant Andreu es desnona i que caldrà ser al carrer per reivindicar els nostres drets.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Novembre 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

El nostre rebuig frontal a la proposta de candidatura unitària d'Artur Mas

Davant els moviments que Artur Mas i el seu entorn polític han efectuat aquesta setmana, des d’Endavant OSAN volem comunicar que nosaltres, com a organització de l’esquerra independentista, no participarem ni de cap candidatura que sorgeixi arran de la proposta que Artur Mas va fer el passat dimarts ni de cap estratègia concertada amb CiU.
Vendre ara un full de ruta de 18 mesos cap a l’estat independent és una presa de pèl si tenim en compte el que ha passat des del desembre de 2012. Amb l’anomenat “Pacte per la llibertat”, CiU i ERC ja van pactar un full de ruta de construcció d’estructures d’estat i convocatòria d’un referèndum en el termini màxim de 24 mesos. Posteriorment, el desembre de 2013 es va acotar aquell mateix full de ruta, ara amb el suport de l’esquerra independentista tot i no compartir bona part dels plantejaments, a 11 mesos. 11 mesos que havien de dur a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I en aquest context, organismes com l’ANC van traçar un full de ruta que finalitzava l’abril de 2015 amb la proclamació de la independència del Principat de Catalunya.
Aquest full de ruta ha estat incomplert reiteradament, malgrat que cada cop que s’ha xutat la pilota endavant s’ha volgut vendre com una victòria. On són les estructures d’estat que tan pomposament s’anunciaven a finals de 2012 i que eren l’excusa per postposar, ja aleshores, el referèndum fins a 2014? On és el mandat polític sorgit del 9N? On queda la perspectiva de proclamar la independència del Principat l’abril de 2015?
Tot això resta esvaït per la negativa reiterada de CiU a trencar amb l’ordre constitucional. Una negativa que va culminar amb la reconversió del 9N en una gran mobilització que a la pràctica desactivava per molt temps l’opció d’un referèndum unilateral que trenqués la legalitat espanyola. I això en un context en que els sectors mobilitzats vam haver d’escollir entre sortir derrotats del pols del referèndum degut a la negativa de Mas a desobeir, o acceptar una convocatòria que convertia el referèndum en una mobilització popular.
Per quin motiu hem de creure que ara aquest full de ruta de 18 mesos serà el de debò? No tenim cap motiu per creure-ho i menys encara després d’analitzar els passos concrets que s’hi proposen. Perquè malgrat la posada en escena, el camí traçat per Mas esdevé el més poruc i mesell de tots els camins que fins ara ha proposat el sobiranisme oficial.
Desactivada ja l’opció d’un referèndum unilateral, ara Artur Mas pretén desactivar l’opció de trencament a través d’unes eleccions que condueixin directament a la proclamació de la independència. La fórmula és que, sota l’aparença d’unes eleccions plebiscitàries, s’esculli un govern de tecnòcrates i s’esborri la presència parlamentària diferenciada d’altres opcions independentistes. Un govern que tindrà com a encàrrec construir les estructures d’estat -ja en sabem el resultat en aquests 2 anys- i negociar amb la comunitat internacional un reconeixement de Catalunya com a futur estat independent. Amb quina força? Amb cap ni una. I què passa si la comunitat internacional, com tot sembla pressagiar, es tanca en banda? Aleshores s’obren les opcions per a un pacte amb l’estat per a major autonomia, apadrinat per la UE. I tot això sense oposició independentista al Parlament i implicant-hi totes les opcions independentistes de forma col·legiada a través del govern de tecnòcrates.
L’opció de la desobediència no és contemplada, com no ho ha estat en aquests darrers dos anys, i ara en tenim els resultats. Per tant, en la proposta de Mas no hi ha ni un sol element que permeti pensar que és un camí viable cap a la independència d’una part de la nació, i molt menys que aquest camí serveixi per, paral·lelament, anar acumulant forces a la resta de la nació per a obrir nous processos de ruptura.
CiU està barrejant el procés d’autodeterminació amb la recomposició del centre-dreta nacionalista, i està posant el primer factor al servei del segon. És així com creiem que cal desxifrar les claus ideològiques del discurs d’Artur Mas de dimarts passat.
L’embolcall polític amb què Mas planteja ara l’anomenada “llista de país” és un pupurri de retòrica gaullista. Això és, l’anul·lació de qualsevol oposició política a l’esquerra per la via d’erigir-se en defensor únic dels interessos nacionals. Els ideals per damunt de les ideologies és un concepte que ho exemplifica. La voluntat de Mas de situar-se per damunt dels partits és una còpia mimètica de la retòrica del general francès. Tot això culmina una seqüència propagandística que en els darrers mesos ha estat dirigida no a convèncer nous sectors socials de la necessitat de la independència, sinó a cohesionar els sectors ja existents al voltant d’una figura política i a dissoldre la pròpia idea de projectes socials contraposats al sí del sobiranisme.
La voluntat d’anul·lar totes les propostes independentistes d’esquerres i de centre-esquerra i subordinar-les a la seva estratègia és una necessitat vital del centre-dreta nacionalista per a poder-se recomposar i que un renovat bloc dirigent continuï gestionant durant dècades la societat catalana. Qualsevol organització, no ja de l’esquerra independentista, sinó situada a l’esquerra de CiU, que accepti l’esquema proposat per Mas, creiem que demostrarà d’una manera molt fefaent un nul sentit d’autonomia política, no creure’s el seu paper de representativitat d’unes classes socials determinades, i una acusada subsidiarietat respecte el catalunyisme d’arrel pujolista.
Què creiem que ha de fer l’esquerra independentista?
És públic i sabut que Endavant, i l’esquerra independentista, hem mantingut una crítica constant al disseny del procés sobiranista. Una crítica que es basa tant pel que té de fragmentador el procés polític endegat a Catalunya respecte al conjunt de Països Catalans, com pel seu disseny exclusivament en clau institucional-autonomista, i també pel seu enfocament al marge dels interessos de les classes populars.
Aquesta crítica ens ha posat molt sovint en grans contradiccions i ha suposat també un debat a voltes tens dins del moviment. L’opció majoritària, però, ha estat la d’explorar les oportunitats de ruptura que duia implícit el primer full de ruta del sobiranisme.
El nou rumb emprès per Artur Mas en els dos darrers mesos ha liquidat l’element de ruptura que ens conduïa a participar de l’anterior full de ruta: un referèndum d’autodeterminació que suposés un xoc de legitimitat entre una part del poble català i l’estat espanyol, i que alhora pogués servir per a descavalcar l’autonomisme de la seva posició dirigent al sí de la societat del Principat.
Al nou full de ruta proposat no hi ha cap element de ruptura real, només enfrontaments retòrics amb l’estat. I a això cal sumar-hi la lliçó extreta les darreres setmanes de com un president incapaç de desobeir l’estat ha pogut capitalitzar el rèdit polític de la mobilització popular.
Per tant, creiem que l’esquerra independentista no té cap motiu no ja per participar directament de la candidatura proposada per Mas, sinó tampoc de l’estratègia política que es voldrà concertar des dels sectors socials afins al nou sobiranisme convergent. Ara és l’hora d’intensificar el camí de la unitat popular.
Quin camí cap a la independència?
Recuperem un fragment del que ja vam publicar en un comunicat del passat 3 de novembre:
Si la direcció política del procés per part de les elits del Principat és incapaç de materialitzar qualsevol ruptura amb Espanya, haurà quedat demostrat un cop més que un procés popular com el que ha defensat històricament l’Esquerra Independentista és l’únic possible.
El procés popular que proposem és, a més, l’únic que, en passar per sobre de les lleis espanyoles, passa per sobre també de les fronteres espanyoles (entre comunitats i entre estats) i és part, per tant, del necessari procés de construcció nacional.
Aquesta estratègia d’alliberament nacional ha de ser vàlida per a tot el territori dels Països Catalans i passa necessàriament per la desobediència i la ruptura. Tan en la conjuntura de curt termini (el propi 9-N) com en escenaris posteriors, l’Esquerra Independentista s’ha dotat d’un instrument (Independència per Canviar-ho tot) i d’una campanya (Desobeïm) que han suposat un primer intent de bastir un moviment autònom de les classes populars per a intervenir en l’onada mobilitzadora independentista. Aquest model creiem que ha de ser reforçat per tot el moviment si no es vol caure en el simple seguidisme del full de ruta de les classes dirigents.
Quines característiques ha de tenir aquest procés popular cap a la independència?
La socialització del programa de la Unitat Popular
La construcció del subjecte revolucionari que ha de materialitzar aquest programa
La creació d’estructures d’abast nacional que constitueixin una alternativa a les estructures institucionals existents
La creació d’organitzacions sectorials d’abast nacional en tots els àmbits
La socialització d’una estratègia concreta adreçada a l’enderrocament de l’Estat espanyol
Posem fil a l’agulla!
La lluita és l’únic camí!
Països Catalans, 29 de novembre de 2014

Un any sense RTVV

Demà, 29 de novembre de 2014, es complirà un any del tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). El Consell d’Alberto Fabra posava fi a 24 anys de ràdio i televisions públiques al País Valencià, amb la qual cosa la llengua catalana pràcticament desapareixia de l’espectre audiovisual al sud del Sénia. El cessament de les emissions d’RTVV va provocar la mobilització d’una part de la societat valenciana, que reclamava i reclama el dret a tenir uns mitjans de comunicació plurals, de qualitat, públics i en català, unes condicions que no acomplien ni Canal 9 ni Ràdio 9. Passat un any de la fi d’RTVV, l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN) vol fer públiques aquestes consideracions:

  • El tancament d’RTVV va ser una nova acció antidemocràtica, autoritària i antivalenciana del Partit Popular. El president Fabra va fer la seua particular aportació al procés de recentralització de l’Estat espanyol que impulsa el govern central i va esdevenir el primer president autonòmic que tanca uns mitjà de comunicació públic. El moviment, però, s’ha girat moltes voltes en contra de Fabra, ja que el Partit Popular s’ha quedat sense el seu principal mitjà de propaganda;
  • La desaparició de Canal 9 i Ràdio 9, unida al tancament forçat dels repetidors de TV3 i Catalunya Ràdio han sigut un colp dur a la normalització lingüística al País Valencià. Ara bé, hom no pot oblidar que en RTVV la programació mai no va ser completament en català, i el model de llengua emprat fou dialectitzant i fins i tot vulgar, tot incloent-hi paraules prohibides per ser massa “catalanes”. La tasca de normalització del valencià exercida per RTVV al llarg dels seus 24 anys d’existència ha sigut clarament insuficient;
  • RTVV podria haver sigut una eina de vertebració del País Valencià, però mai no ho va ser; ans al contrari, amb la seua creació es va voler contrarestar la influència de TV3 i la seua programació ha ajudat a difondre una identitat valenciana oposada al Principat i submisa a Espanya, a la qual sempre s’hi van ofrenar glòries;
  • Perquè el principal tret identitari de la televisió i la ràdio públiques al País Valencià ha sigut la submissió més absoluta al poder polític autonòmic, una submissió que es va materialitzar en un dels majors nivells de manipulació informativa que s’hagen vist mai en un mitjà presumptament democràtic, en l’ocultació sistemàtica d’aquelles persones, entitats o lluites que no combregaven amb les polítiques de la Generalitat Valenciana, en la defensa de valors reaccionaris i ultraespanyolistes, en el foment de l’enfrontament amb el Principat, un llarg etcètera de males pràctiques. RTVV va ser una arma contra les valencianes i el valencians;
  • El trist paper jugat per RTVV al llarg de la seua trajectòria no hauria sigut possible sense la col·laboració activa i passiva de tants i tants dels seus treballadors que van permetre que allò passara o que fins i tot van ajudar-hi, esdevenint-ne còmplices. Malauradament, foren poques les veus que dins la casa s’alçaren, dignes i discordants, contra la usurpació del que havien de ser una televisió i una ràdio de les valencianes i els valencians, malgrat que aquesta era l’obligació de tots els membres de l’ens com a servidors públics. Aquelles persones que van contribuir a fer d’RTVV un instrument al servei del PP, no són les més indicades per a reivindicar uns nous mitjans de comunicació públics, plurals, de qualitat i en valencià.

Per tot això ens sumem a la denúncia pel tancament d’RTVV i a la reivindicació d’uns mitjans de comunicació públics que han de ser necessàriament de qualitat, en català i al servei de les classes populars, amb un marc lingüístic i cultural complet, amb un vertader control democràtic i amb voluntat de servei públic.
 

Països Catalans, 28 de novembre de 2014

[Gràcia] I Jornada per l'educació pública a la Vila

El proper 29 de novembre a les 10 h. del matí el Grup d’Educació de l’AVdG/Assemblea Groga de Gràcia (https://assembleagrogadegracia.wordpress.com) convoquen a la comunitat educativa i a totes les veïnes i veïns en general interessades en la defensa de l’escola pública  i de qualitat; democràtica i participativa; justa i equitativa; inclusiva; en català i laica; a la I Jornada per l’Educació Pública a Gràcia.
Per a més informació consulteu: http://assembleadegracia.com/blog/i-jornada-per-leducacio-publica-a-gracia/
I: https://assembleagrogadegracia.wordpress.com/2014/11/18/i-jornada-per-leducacio-publica-a-gracia/
B3dkkbIIEAA_qkM

Piquet contra la liberalització dels horaris al centre comercial El Saler de València

Aquest matí, diumenge 23 de novembre, un grup de militants d’Endavant-OSAN han estat repartint tríptics i han enganxat adhesius al centre comercial Saler de València. Aquesta acció, que s’ha dut a terme a llarg d’una hora, està emmarcada dins de la campanya contra la liberalització del Bloc Unitari Anticapitalista (BUA).
Durant els mesos de novembre i desembre el BUA ha plantejat una campanya contra la liberalització dels horaris. Les darreres dècades hem vist com la classe treballadora ha anat perdent drets socials i laboral mentre una minoria s’enriquia. Aquest és l’enèsim atac als nostres drets, en aquest cas, s’ha materialitzat en la liberalització dels horaris comercials, que no respecten el dret al descans ni unes condicions dignes de treball en el sector del comerç.
Les empreses que més pressionen per liberalitzar els horaris són les que formen part de l’Asociacion Nacional de Grandes Empresas de Distribución (ANGED). Estem parlant de Carrefour, El Corte Inglés, IKEA, Leroy Merlin, C&A, Cortefiel, Alcampo, Inditext, Decathlon… Aquestes grans empreses i multinacionals promouen l’ampliació d’horaris i l’empitjorament de les nostres condicions laborals. Mentre augmenta la nostra misèria, ells continuen obtenint beneficis astronòmics. Privatitzen els beneficis, socialitzen les pèrdues i generen misèria.
Davant d’això, des d’Endavant i el BUA apostem per: el dret al treball o a cobrar una renda social, el dret a descansar, el dret a conciliar la vida laboral i familiar. I per prendre mesures que haurien de reduir l’atur i millorar les nostres condicions de treball. Per tot això us convidem als piquets que organitzarem les properes setmanes als diferents centres comercials, així com a les accions que hi durem a terme.
Ara, més que mai, cal la unitat d’acció, i cal construir-la dia a dia, lluitant al carrer i als llocs de treball, amb la solidaritat, el respecte mutu i la generositat revolucionària.


 
 
 
 
 

El masclisme mata, les dones diem prou! [25 de novembre – Dia internacional contra la violència masclista]

25nov2014Un any més, continuem eixint als carrers el 25 de novembre. I ho hem fem perquè les violències masclistes continuen presents en el nostre dia a dia. I enguany, aquest 25 de novembre, dia internacional contra les violències vers les dones i les nenes, ho tornarem a fer.
Núria, Maria, Anna…
Tres noms que potser no diuen res, però que ho diuen tot. Arreu de l’estat espanyol, 51 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles; un total de 500 dones assassinades en 8 anys. Al món, cada 15 segons una dona rep una pallissa. Cada 4 minuts una dona es violada. Cada any, 2 milions i mig de dones i nenes son traficades dins el mercat de la prostitució. No sols són xifres, és la realitat a la que les dones ens enfrontem cada dia.
Rosa, Isabel, MªDolores, Yolanda…
Les violències masclistes són un problema estructural d’origen sociocultural; el trobem a l’escola, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, dins de les nostres llars i també dins dels nostres moviments polítics i socials, i per tant, és necessari un canvi de mentalitat i de conducta per eradicar-lo, i no només avui, sinó cada dia de l’any. La violència física suposa la màxima expressió de la violència masclista vers les dones, però no és més que la punta del iceberg d’una piràmide de diferents formes d’opressió. A sota, tota una sèrie de diferents mecanismes de les violències masclistes, que prenen un caràcter més subtil i invisible, ens coaccionen dia a dia a la feina, al carrer, a casa…Mecanismes que estan totalment normalitzats i, per tant, socialment tolerats: mirades, insults, menyspreu, control, espiar, fer callar, expressions com “estàs boja, histèrica, exagerada”, desautoritzar, desvalorar, la culpabilització.
Les violències, en el seu sentit més ampli, vers les dones són una estratègia clau del sistema capitalista per mantenir el control sobre les dones. L’extrema feminització de la pobresa n’és un clar exemple: retallades en mesures i ajuts socials, en recursos d’ajudes a la diversitat funcional, en sanitat i educació…Tot recau en sobrecarregar a les dones les tasques reproductives i de cures; i ho fa a través de l’estat, que per tal de preservar la seva estructura capitalista i els seus privilegis masclistes i classistes, ens torna a ficar en casa per a que ens encarreguem d’elles.
Esperanza, Gisela, Gregoria…
10 noms d’una llista que arriba fins a 20. 20 dones han estat assassinades en el que portem d’any als Països Catalans. I no acaba ací. Lamentablement, el 70% de les denúncies per violència de gènere queden sense cap ordre de protecció als Països Catalans. I més lamentablement, són les centenars de dones que dia a dia pateixen aquestes violències sense oportunitat de denunciar-ho enlloc. Les lleis promulgades des de l’estat espanyol, tant de partits feixistes com de l’església catòlica, que afecten directament a les nostres vides perpetuen el masclisme essent la màxima expressió de la violència masclista tolerada per l’estat espanyol. No volem funerals d’estat per recordar la xacra social que suposa el masclisme, el que volem és una societat on aquestes pràctiques no hi tinguen cap mena de cabuda.
Les persones de les classes populars catalanes han de tenir present que no poden perpetuar ni posar en pràctica la violència masclista, en cap de les seves vessants, ni en espais públics ni en els nostres espais de participació política. Només amb la lluita feminista i adoptant postulats feministes i pràctiques conseqüents amb elles, podrem eradicar la violència masclista. I els moviments socials i polítics tenim una gran responsabilitat en això. No podem girar l’esquena a les violències que ocorren en els nostres espais, les hem de combatre dins i fora.
Prou violència masclista, prou víctimes del patriarcat. Tornarem a prendre els carrers, avui i cada cop que sigui necessari, i cridarem ben fort que no tolerarem més atacs a les nostres vides en cap de les expressions de l’opressió patriarcal. Perquè som plenament conscients de que el masclisme mata, i per tant, les dones diem prou! Visca l’autodefensa feminista!

Mentre nosaltres tenim dificultats per arribar a finals de mes… les tres majors fortunes dels Països Catalans acumulen 12.750 milions!

Any rere any, la publicació de la llista de les majors fortunes de la revista Forbes ens mostra la cara més salvatge del capitalisme. I és que mentre la classe treballadora dels Països Catalans patim les misèries de la crisi capitalista a casa nostra, se’ns mostra com les grans famílies catalanes segueixen acumulant enormes beneficis.
Aquest any, les tres fortunes que lideren el rànquing català són:
Juan Roig Alfonso (president de Mercadona), amb una fortuna de 6.000 milions d’euros. Vinculat al finançament de fundacions del PP i del PSOE. Els multimilionaris beneficis empresarials li provenen de la deslocalització i escanyament de les productores, l’explotació laboral i la política antisindical mafiosa. Provocant greus danys tan al teixit productiu català com al medi ambient.
Isak Andic (propietari de Mango), amb una fortuna de 4.250 milions d’euros provinent de l’explotació internacional del treball, amb empreses proveïdores subcontractades en països amb la mà d’obra barata i en condicions d’esclavitud i de l’especulació financera a través de les accions de Banc de Sabadell.
Juan i Carlos March (propietaris de la Banca March), amb una fortuna de 2.500 milions d’euros. L’imperi familiar ja prové del contraban de tabac, el finançament del cop d’estat franquista i els favors tornats del règim. Actualment amplien els beneficis a través de l’especulació financera amb la gestió de SICAV i inversions en multinacionals.
És la lògica del capitalisme la que ens porta a aquests extrems. Aquests són tres exemples tan de fortunes heretades com de models “d’emprenedoria”, tan de fortunes vinculades a l’explotació laboral com d’acumulades a través de l’especulació financera. I són tres exemples que des dels mitjans de comunicació s’han presentat com a models a seguir, premiats per diferents organismes empresarials i governamentals. Han sabut jugar el paper que els tocava: generar i acumular beneficis a costa d’explotar i competir amb els del seu voltant.
I tot això ha estat permès pel poder polític, cada cop més sotmès a la lògica liberal. Des dels governs central i autonòmics, sota la tutela de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, i amb l’aplaudiment de la patronal, apliquen reformes que precaritzen i aguditzen l’explotació laboral, retallen els serveis públics per destinar els pressupostos a salvar bancs i pagar el deute, permeten el frau fiscal de les grans empreses i liberalitzen el mercat desprotegint el teixit productiu i la sobirania del país. Dit d’una altra manera, s’afavoreix la despossessió a marxes forçades de la classe treballadora dels Països Catalans i de la classe treballadora internacional, que és el que permet que les grans fortunes catalanes, espanyoles, franceses i internacionals segueixin acumulant beneficis a costa de la misèria i l’explotació.
Des d’Endavant, remarquem la necessitat de la construcció del socialisme feminista per trencar amb la lògica del capitalisme patriarcal, de l’explotació i el benefici empresarial. Perquè necessitem un model socioeconòmic que ens permeti un repartiment just i equitatiu del treball i la riquesa, i aquest model no el podrem construir mentre ens regim per les lleis del mercat, per la competitivitat empresarial, mentre seguim deixant els recursos i les empreses en mans privades i depenent nosaltres del treball assalariat.
Pel repartiment del treball i la riquesa…
Construïm el socialisme feminista als Països Catalans!
 
Més informació:
Les 15 fortunes més grans dels Països Catalans superen tota la despesa social de 2014 (L’ACCENT)
El que Forbes oblida de les 10 fortunes més grans dels Països Catalans (CRÍTIC)

9N: un punt i seguit en la lluita cap a la independència dels Països Catalans

La mobilització del passat 9 de novembre, amb 2,3 milions de vots desobeint les amenaces de l’estat i totes les traves provocades per la renúncia del govern de la Generalitat a dur fins al final la consulta pactada, és un triomf popular inapel·lable. Els 1,8 milions de vots favorables a la independència són un excel·lent resultat -fet que creiem que no ha de fer perdre de vista l’obligació d’ampliar-lo-.
Creiem que cal treballar perquè aquests vots es materialitzin en una direcció de ruptura amb l’estat espanyol i amb els altres elements que coarten la nostra llibertat com a poble i com a classe. Ara més que mai cal estar atents als intents de pacte entre elits. Com més augmenta el poble la seva pressió cap a la llibertat, més important és per a les elits la necessitat de pacte per a mantenir el seu poder intacte.
Nosaltres no oblidem que Artur Mas i el seu govern han dut a terme una política absolutament erràtica pel que fa a la celebració de la consulta. No oblidem que fent xantatge amb la consulta ha pogut dur a terme una de les polítiques més antisocials del sud d’Europa. No oblidem que a la reunió de partits del 3 d’octubre, un cop prohibida la consulta pel TC, va trencat tot compromís de fer-la igualment i va dir que fins allà havia arribat. No oblidem que durant els darrers mesos ha estat pressionant per transformar el 9N en una convocatòria electoral amb una llista única encapçalada per ell però sense la proclamació d’independència al programa. No oblidem l’operació Rigol per a intentar “domesticar” els ritmes del procés.
Només la mobilització de la gent va fer possible que el 9 de novembre una part dels Països Catalans poguessin votar. Només això. No podem deixar que aquest govern gestioni políticament el resultat d’aquesta consulta.
Proposem a l’esquerra independentista refixar la vista en els nostres objectius estratègics: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Això creiem que passa per dos elements clau. El primer, començar a treballar seriosament i de forma prioritària la construcció nacional. El segon, continuar teixint, més intensament que mai, la Unitat Popular.
Aquesta serà la nostra tasca, a la qual hem abocat i seguirem abocant tots els nostres esforços. En aquest sentit, considerem plenament vàlides les reflexions que fèiem pocs dies abans del 9N.
Pas a pas, cap a la victòria, pel camí de la lluita. Perquè la lluita és l’únic camí.
Països Catalans, 15 de novembre de 2014
 

 
Creiem que els següents textos són interessants per al debat entorn el procés sobiranista al Principat:
El procés sobiranista i l’esquerra independentista (llibret editat per Endavant)
La lluita nacional i social a partir del 10N. Opinions des de la Unitat Popular (article de L’ACCENT)
Després del 9N l’independentisme entra en una nova fase. Avenços i retrocessos (article de D. Escribano i A. Ferrero publicat a Espai Fàbrica)

[Sant Andreu] Desobediències, vies de victòria

DESOBEDIÈNCIES, vies de victòria

Deien K. Marx i F. Engels que el conflicte de classes és el motor de la història. I diu el saber popular, traduint aquesta frase a un llenguatge més planer, que si no haguéssim desobeït mai, encara seríem esclaves.

Ras i curt, podríem dir que la Humanitat ha avançat, en un sentit de progrés, a mesura que ha trencat les lleis que encorsetaven, respectivament, les societats contemporànies del moment. Dins d’aquestes, grups inicialment reduïts de gent impulsaven accions que es confrontaven directament amb l’ordre establert. Contra ells i elles, contra aquesta gent que no acatava, hi queia tot el pes de la repressió.

Però en tant que la seva era una acció compartida cada cop per més persones, la seva acció esdevenia espurna que encenia la revolta. Una revolta que es materialitzava de mil maneres diferents i que, tot sovint, aconseguia guanyar l’objectiu pel qual havia nascut. L’acció de confrontació, iniciada per poca gent, havia aconseguit guanyar la batalla de la legitimitat, tot trencant la legalitat.

Construir futur des de la il·legalitat. Des de la legitimitat de qui lluita sense obeir, sense por. Sense por, ni a perdre, ni a guanyar. La desobediència com a eina transformadora de la realitat i guanyadora de drets, socials, nacionals, humans. Drets col·lectius.

De tot plegat, en volem parlar amb tres casos que han dut a terme la desobediència per vies ben diferents, però aconseguint totes elles un èxit rotund.

Maig del 1997. Un grup de joves de Sants okupen un edifici abandonat al costat de l’estació de Mercat Nou. Neix el Centre Social Alliberat Can Vies i neix, de fet, ja desobeint: la propietat privada. Amb els anys, creix en espai (la capella del costat) i en gent, creant tot un entorn social al barri de Sants fruit de la seva acció social, política i cultural sempre desobeint. A finals de maig de 2014, després de nombrosos judicis guanyats i un de perdut, s’esdevé el desallotjament i parcial enderrocament, per part dels Mossos. Una revolta al carrer, que encén no només els carrers de Sants sinó de part de Barcelona, obliga l’alcalde a negociar, i el CSA Can Vies recupera l’espai. Victòria.

El 13 de setembre de 2009 va tenir lloc a Arenys de Munt la primera de les consultes per la independència del Principat de Catalunya. La proposta s’havia materialitzat a través de l’impuls de la CUP d’Arenys de Munt, en una idea treballada dins el MAPA (Moviment Arenyenc Per l’Autodeterminació). Aquell dia, ben lluny de saber-se que això seria l’inici de res, la consulta estava amenaçada per la prohibició de l’Estat i la presència d’elements feixistes. El poble hi va plantar cara, conjuntament amb molta gent solidària d’arreu. La consulta es va realitzar. Amb èxit aclaparador. I després d’aquesta, 550 més, en diferents onades arreu del Principat, incloent la de la ciutat de Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Victòria.

Any 2011, quart any de la crisi oficial, enèsim de la crisi real patida per la classe treballadora. Un grup de gent s’aplega per crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Ràpidament, la PAHC acull cada cop més famílies amb la problemàtica de l’habitatge. Cultura assembleària, acció col·lectiva i determinada, construint poder popular pas a pas, des de la base. La situació d’emergència habitacional és tal que okupen un edifici per allotjar-hi famílies en situació de risc. Temps després, un segon edifici. I encara un tercer, l’abril de 2013. Aquest, amenaçat de desallotjament, inicia campanya per aturar-ho. El setembre de 2014, la Sareb, propietària de l’edifici, cedeix l’edifici a la Generalitat. Victòria.

Tres històries que són present, tres lluites que són lliçons. I ens reafirmen que la lluita és l’únic camí per guanyar. Desobediències, vies de victòria.

—

En parlarem dijous 4 de desembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda, a la xerrada-debat que hem organitzat.