Parlament d’Anna Gabriel, candidata de la CUP al parlament autonòmic, a l’acte final de la manifestació de l’esquerra independentista a Barcelona el passat Onze de Setembre de 2015.
Parlament d'Isabel Vallet – Onze de Setembre 2015 a Barcelona
Intervenció d’Isabel Vallet a l’acte final de la manifestació de l’esquerra independentista de l’Onze de Setembre de 2015.
Declaració política – Onze de setembre de 2015
Les batalles es guanyen al carrer
Organitzem el poder popular
Fa just un any ens trobàvem a les portes del 9N. Un escenari ple d’oportunitats, sobretot d’un desbordament popular en la confrontació amb l’estat. Malauradament, Convergència va decidir postposar un possible escenari de ruptura i ara, gairebé un any després, ens proposa unes eleccions on hi concorre havent domesticat tots els altres actors del sobiranisme, excepte l’esquerra independentista, i amb una proposta política que no conté cap compromís clar amb la ruptura i sí moltes ombres sobre la gestió dels resultats electorals.
Aquest 2015 farà ja sis anys d’un augment de la consciència social i nacional, fruit de la crisi del capitalisme i de tots els efectes derivats que ha tingut, tant pel que fa a la qüestió nacional com a la social i de gènere. Aquest augment de consciència s’ha traduït en grans mobilitzacions socials i en el creixement d’alternatives polítiques. Cal ser conscients, però, que l’onada mobilitzadora no ha aconseguit aturar o modificar cap de les mesures que l’estat espanyol ha dut a terme en matèria de política antiobrera o de restricció de la sobirania dels pobles.
Aquesta fortalesa dels estats a l’hora de fer front a les mobilitzacions ha estat aprofitada per les diverses corrents reformistes per a presentar-se com a dipositàries de l’únic canvi possible. És en aquest context que en els darrers dos anys s’han reforçat tot de dinàmiques possibilistes: el «processisme» com a reconversió de l’autonomisme per a forçar una nova negociació amb l’estat, els tripartits com a úniques (i moderades) alternatives als governs autonòmics del PP, i tota la retòrica al voltant dels processos constituents i la nova política. Així mateix, l’estat guarda a la recàmera la sortida de la reforma constitucional, lloc cap a on voldrà reconduir aquestes dinàmiques reformistes si aquestes aconsegueixen amenaçar electoralment l’estabilitat del sistema.
Totes aquestes vies, que aparentment semblen les més viables per assolir canvis a curt termini, són vies mortes perquè no afronten la qüestió essencial. Sense la destrucció de l’actual ordenament constitucional, i la dominació nacional, patriarcal i de classe que aquest ordenament expressa, no és possible ni la independència, ni el reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans ni canvis socials en profunditat.
Sense la independència per canviar-ho tot no podrem donar resposta immediata a les condicions d’explotació i precarietat laboral, exclusió social i discriminació de gènere. Les condicions d’empobriment de la classe treballadora, de regressió dels drets de les dones, de destrucció del territori i d’ofensiva contra la nostra identitat només es podran combatre amb un nou poder polític constituït sobre les bases i els interessos de les classes populars.
La tasca més a curt termini com a moviment és treballar perquè la CUP obtingui el proper 27 de setembre un molt bon resultat electoral. La trinxera del parlament autonòmic ens ha de servir per a fer precipitar esdeveniments i escenaris de ruptura, desemmascarar la incapacitat de la dreta regionalista per a concretar la independència i evitar les temptacions d’un nou pacte constitucional que reformi l’actual règim del 1978.
Però per a revertir l’actual escenari, encara és més important treballar en les altres trinxeres, perquè només amb autoorganització al carrer podrem aspirar a aconseguir victòries. La ràpida successió d’esdeveniments polítics i electorals dels darrers dos anys ha descol·locat una bona part de les iniciatives de lluita al carrer, i creiem que és tasca de l’esquerra independentista tornar a assentar i ressituar aquestes lluites en el nou context. En aquest sentit, llancem quatre propostes al conjunt del moviment:
- Reemprendre l’agitació i l’extensió del discurs sobre la independència per canviar-ho tot i combatre qualsevol intent de nou pacte constitucional.
- Recuperar la iniciativa en les mobilitzacions socials, denunciant el segrest de la sobirania popular per part dels estats espanyol i francès, la UE i les institucions del capitalisme.
- Començar a relligar tot el treball de base, tant des del teixit associatiu com des de les institucions locals, en una Assemblea Municipalista dels Països Catalans que sigui l’embrió d’una institució de poder popular.
- Avançar en l’elaboració d’un programa polític de ruptura a tots els Països Catalans i difondre’l massivament entre les classes populars.
Reflexions i propostes d'acció sobre els feminicidis
La violència de gènere, o potser hauríem de dir violència masclista cap a les dones per ser més clares , és un problema que afecta de forma global a tota la humanitat. Forma part de la construcció de la masculinitat i d’aquest sistema capitalista-patriarcal que en fa ús.
La violència masclista es pot expressar en múltiples formes i àmbits però, tots tenen com a element comú concebre el cos de la dona com quelcom susceptible a ser menyspreat, cosificat, insultat, venut, marginat, desvaloritzat, rebaixat, colpejat, utilitzat, mutilat i en últim terme assassinat. Sense que cap d’aquestes coses trenqui les nostres rutines, com el pa de cada dia.
Aquest estiu als Països Catalans està resultant ser especialment sanguinari. Ja són 29 les dones assassinades, l’última d’elles una jove de 17 anys veïna de Perpinyà. Dades superiors a les que es comptabilitzen segons la llei de violència de gènere. Aquesta llei tan sols contempla aquelles víctimes que hagin tingut una relació sentimental duradora amb l’assassí, i així deixa amagades les altres víctimes: els fills i filles que sempre en són víctimes; els amics i amigues, les prostitutes, les mares… Reclamem saber què s’amaga sota l’estora de d’aquesta societat nostra, fortament impregnada en tots els seus àmbits d’una cultura patriarcal i misògina.
Ja n’estem fartes que any rere any els feminicidis formin part del nostre dia a dia. La violència masclista no és un fenomen natural. No són fets aïllats, sinó la conseqüència més nefasta d’un model ideològic i cultural concret. I, per tant, això és modificable. I per a començar a modificar-ho ens cal anar a l’arrel de les causes i denunciar-les, però també mesures urgents des de l’àmbit públic i autoorganització feminista.
Ja n’hi ha prou de lamentar-ne les conseqüències, cal començar a abordar-ne les causes. I això vol dir assenyalar tots aquells estaments que en són còmplices, tan des dels àmbits polítics, com empresarials, com judicials, com mediàtics. Els feminicidis són la conseqüència final i més greu d’un seguit d’actituds i accions masclistes a les que no podem disculpar la seva responsabilitat en la violència masclista.
D’altra banda, també hi ha un seguit de mesures que es podrien aplicar de forma urgent per evitar els assassinats. Algunes de les que des del moviment feminista es proposen són, per exemple:
-
Que els serveis d’atenció a les víctimes no depenguin de si la denúncia judicial segueix endavant o no, i que hi hagi serveis d’atenció oberts les 24 hores.
-
Que es donin més ordres de protecció, ja que actualment el nombre és molt baix respecte el nombre de dones que pateixen maltractaments.
-
Detectar millor els casos amb personal especialitzat, que no recaigui en mans dels cossos policials avaluar el risc i la gravetat de cada cas.
-
Un cos judicial especialitzat en violència masclista que no revictimitzi a la dona denunciant.
-
Canvis legals que obliguin a testificar els familiars dels agressors, així com la possibilitat que altres testimonis puguin exercir la denúncia d’agressions.
-
Que totes aquelles mostres de masclisme que es manifestin en la vida diària siguin reprovades, penalitzades i castigades.
-
Que les campanyes de prevenció es dirigeixin als homes, que en són la causa del problema.
-
Que s’obrin les portes de les escoles per tractar els diferents models de relacions sexo-afectives i de masculinitat i feminitat.
Però sobretot, el que pensem que és més important és reforçar i potenciar el moviment feminista dels Països Catalans. La lluita feminista és l’únic garant per acabar amb la impunitat del masclisme, i cal que sigui assumida amb totes les seves conseqüències per totes les organitzacions polítiques i socials i per la societat en general. I és l’única força capaç d’impulsar les xarxes de suport i solidaritat entre dones i d’autodefensa feminista, que permetin que la por canviï de bàndol.
Comissió antipatriarcal d’Endavant OSAN
Manifest de l'esquerra independentista per l'Onze de Setembre de 2015
Manifest unitari de l’esquerra independentista
Països Catalans, camí a la llibertat. Tirem pel dret!
En aquests temps en què la voluntat de canvis topa amb el mur del règim i el sistema, els Països Catalans afrontem algunes cruïlles decisives en el camí cap a la construcció d’una república independent, socialista i feminista. Uns ens prometen un viatge ràpid i legalista cap a la independència… sempre i quan la legalitat ho permeti, no toquem cap dels seus privilegis i tanquem els ulls davant la situació d’empobriment generalitzat de les classes populars. Uns altres ens prometen tot de canvis… sense tocar però cap dels pilars fonamentals del règim: monarquia, unitat d’Espanya i Unió Europea.
A Catalunya, Convergència ha imposat el seu lideratge a una part de l’independentisme a canvi de la promesa de pilotar una part dels Països Catalans cap a la independència. Però, com ja van demostrar amb el 9N, no estan disposats a desobeir l’ordenament constitucional. I cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I tot el seu nou programa polític “amb sensibilitat social” contrasta amb les seves polítiques d’aplicació de retallades, compliment dels dictats econòmics de la troica i el seu suport al TTIP. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.
D’altra banda, els intents d’aliança entre Podemos i sectors de l’esquerra autonomista (ICV, Compromís) ha vingut a perpetrar una operació ja coneguda per tots i totes. La promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema. Podemos no es planteja qüestionar la monarquia, no refusa el pagament del deute, no reconeix el dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, no qüestiona la permanència dins la Unió Europea. Quins canvis es poden fer sense qüestionar tot això? Cap. És la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans per Felipe González i Alfonso Guerra. Amb un matís rellevant: el seu actual programa polític és molt més moderat que el del PSOE de 1979.
Davant d’això, la Unitat Popular ha de continuar teixint el seu programa i la seva organització. I dir ben alt i clar que la independència és possible i que canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible , per a fer avançar la ruptura, és important tenir clar què possibilita el canvi i què és maquillatge i la propaganda. Nosaltres arreu dels Països Catalans ho tenim clar:
- Amb l’autonomisme no hi ha futur, és una via morta.
- Sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació.
- Sense independència no hi podrà haver transformació social.
- Sense socialisme no serà possible la plena sobirania.
- Sense feminisme no serà possible eliminar les desigualtats.
- La nostra llibertat nacional no serà completa sense la construcció dels Països Catalans.
Relliguem tot això i continuem construint, al carrer, a la feina i a les institucions l’alternativa que aglutini una majoria social de les classes populars dels Països Catalans.
Cap a la independència, el socialisme i el feminisme!
Països Catalans, 11 de setembre de 2015
[Sant Andreu] Butlletí n. 46 – Assalts anticapitalistes des del carrer
Butlletí andreuenc n. 46 – Juliol 2015
Assalts anticapitalistes des del carrer
Setanta-nou anys després, i aquí no ha canviat res. Seguim plantant cara al feixisme al carrer. Avui, però, en lloc d’assaltar les casernes, assaltem les institucions per combatre-les i destruir-les des de dins, mentre fora seguim construint moviment popular: la nostra veritable força, el carrer.
Per això, a principis de mes sortíem al carrer per cridar ben fort que volem la llibertat del Sergi, perquè ser antifeixista no és cap delicte, ans al contrari: és un deure. Una setmana després, en Sergi rebia la notificació de l’ingrés a presó. La petició d’indult ha aturat momentàniament aquest ingrés, però les mostres de suport no s’aturen, i s’estenen arreu dels Països Catalans.
Just aquell mateix dijous 9, la PAH aconseguia que la ILP sobre mesures urgents per fer front a l’emergència d’habitatge i la pobresa energètica es debatés al Parlament del Principat. El debat arribava després d’una intensa campanya de recollida de signatures, a principis d’any. El PTAC va ser un dels col·lectius col·laboradors, tot fent parades setmanals durant tres mesos a plaça Comerç i recollint més de 1.300 signatures. Finalment, dues setmanes després, el 23 de juliol, la ILP era aprovada per la totalitat del Parlament, que també va aprovar mesures contra els CIE, la vergonya dels Centre d’Internament d’Estrangers, presons encobertes per a persones a qui una falta administrativa se’ls torna en delicte pel sol fet de consider-les il·legals.
Entremig, la lluita institucional amb un clar enfocament rupturista seguia construint-se passa a passa, com les formiguetes que treballen poc a poc. El dissabte 4, la CUP Capgirem Barcelona feia una assemblea oberta de ciutat que tindria continuïtat tres setmanes després, tot posant-se les piles per encarar el nou curs. I és que ja el dimarts 29 es constituirien els districtes, n’Ivan Altimira va ser l’encarregat de fer el discurs de la candidatura rupturista a Sant Andreu.
Just l’endemà, la CUP-Crida Constituent feia públics els resultats de les votacions de les primàries per les eleccions del 27S al Parlament del Principat. Al poble, el Casal Independentista El Noi Baliarda havia estat punt de votació per qui hagués de fer-ho presencialment. La llista, encapçalada per Antonio Baños, tindrà la militant d’Endavant (OSAN) Anna Gabriel com a número 2 per Barcelona.
Precisament, tant ell i ella com el número 3, l’economista i pastisser Josep Manel Busqueta, havien estat algunes de les protagonistes de l’acte polític organitzat per Endavant (OSAN) del Barcelonès una setmana abans, amb el títol Lluita institucional, unitat popular i veritable ruptura als Països Catalans. L’acte, que va aplegar més de 150 persones, va comptar també amb la presència de les alcaldesses Montse Venturós (Berga) i Aleix Auber (Capellades), així com el regidor per Barcelona i conductor d’autobusos Josep Garganté. Totes les ponències van anar encaminades a la crítica implacable del poder institucional establert i a la creació de les nostres pròpies institucions, populars.
I és que sabem que és al carrer on es guanyen les lluites. I on es pateix la repressió: parlant de busos i lluita, el dissabte 18, Stop Pujades feia una botifarrada popular a Sant Andreu per tal de fer diners per fer front a la repressió que estan patint algunes de les activistes que van formar part de l’exitosa lluita de l’any passat, que va aconseguir una rebaixa mínima del preu del bitllet, per contra del sempre augment de preu anual.
Que la lluita comporta repressió també ho estan veient i patint a la #ResistènciaMovistar. A finals de mes, van fer públic un comunicat on denunciaven un “precoupant i intolerable augment de la repressió després de la vaga indefinida”. I tot això, mentre Telefónica no para de guanyar milers de milons d’euros.
El proper curs, doncs, tocarà tornar al carrer amb Movistar i totes les vaguistes en lluita per una vida digna. I ho farem, també, de la mà del PTAC, que acaba el segon any d’existència fent una valoració crítica i tota una declaració d’intencions: A poc a poc però amb bona lletra. Només amb humilitat i honestedat es pot créixer i anar consolidant projectes populars!
La lluita és l’únic camí!
Sant Andreu de Palomar, Juliol 2015. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)
endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org
Acte a Barcelona aquest dijous sobre lluita institucional i unitat popular
Després del 24 de maig, el 27 de setembre. En aquest calendari electoral, l’esquerra independentista i la Unitat Popular estem esdevenint actors importants de la política institucional. Enmig de la voràgine de les campanyes i del pim-pam-pum de les declaracions sobre la marxa, és bo aturar-se a reflexionar sobre què fem a les institucions i perquè ho fem. Sobretot per encertar en el què farem i perquè ho farem.
Des d’Endavant OSAN hem apostat per la lluita institucional i el treball al sí de la CUP i també al sí d’altres candidatures alternatives. Per això aquest dijous hem convocat un acte amb alcaldes, regidors i participants a les primàries de la CUP pel 27S. Serà a dos quarts de vuit del vespre a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Us hi esperem!
[Sant Andreu] Butlletí n. 45 – Amb la ràbia de la vaga i la tendresa de la solidaritat
Butlletí andreuenc n. 45 – Juny 2015
Amb la ràbia de la vaga i la tendresa de la solidaritat
De vaga en vaga, i lluitem perquè no hi ha un altre camí: som classe treballadora. Mes de juny amb la falç al puny, la falç de la determinació, la solidaritat i la convicció que només lluitant tenim futur.
Iniciàvem el mes seguint la històrica vaga de Movistar. Històrica, perquè marca un abans i un després en la lluita contra les externalitzacions i la subcontractació, és a dir, el model extens de precarietat del segle XXI. Ho fèiem protestant contra la signatura del MWC. La reunió era just dos dies abans de la primera reunió entre vaguistes i patronal, amb la falsa mediació de Telefónica, l’autèntic culpable de tot plegat. A l’endemà, Sant Andreu seguia amb la lluita. I una setmana després, manifestació i ocupació incloses, les vaguistes es reunien de nou amb una empresa que els prendria el pèl perquè no té altra sortida dins la lògica il·lògica del capitalisme: la seva misèria són els seus beneficis. I tot i així, un portaveu encara hauria d’anar a judici per l’ocupació de la botiga #OccupyMovistar, pocs dies abans que les vaguistes anunciessin una aturada temporal de la vaga. Carreguen piles per la tardor.
Entremig, sortiríem al carrer a deixar ben clar que si ens reprimeixen per lluitar, #LluitantRespondrem. El dimarts 9, membres d’Endavant, el PTAC, Arran i el Grup Elissa repartíem fulls volants convocant a la manifestació del següent dissabte. I aquell dissabte 13, preníem contundentment els carrers de Sants fins que la BriMo rebentava, un altre cop, una manifestació que deixava clar que la repressió no ens aturaria. Aquell mateix dissabte 13, les formiguetes de la CUP Capgirem Barcelona entraven finalment a l’Ajuntament. I ho feien gràcies a les lluites del carrer, com la d’Stop Pujades, que a principis de mes havia estat jutjada per lluitar per un transport públic a preus populars. I per denunciar el que dos dies abans havíem denunciat en roda de premsa: la persecució contra l’antifeixisme combatiu.
A mitjans de mes recordaríem que la repressió, a vegades, s’allarga en el temps per convertir-se en un ‘càstig previ’, en una condemna encoberta. I així, tres anys després de la vaga general del 29M, arribava la convocatòria de judici per en Mercader i en Roger -aquest últim, militant de la nostra assemblea-. En només dues setmanes, el Grup de Suport 29M desplegava una campanya comunicativa, agitativa i mobilitzadora per tal de denunciar el cas i aconseguir la solidaritat necessària per denunciar una bajanada esperpèntica: que es pugui empresonar sis anys a un vaguista per fer vaga, i condemnar a dos anys a un altre per solidari amb el primer.
Des del dilluns 15 que llançaríem la campanya #AbsolucióVaguistes29M a les xarxes socials, l’activitat frenètica no va parar. Comunicats conjunts d’Endavant, CGT i COS, un altre de la CUP Sant Andreu, nombroses entrevistes i articles publicats arreu [Directa, Accent, Nació Digital, Catalunya Plural, Diari del Treball, El Singular], presència en revetlles d’arreu de Barcelona i una roda de premsa que aconseguia trencar el silenci mediàtic. Finalment, una concentració que es convertiria en manifestació amb més de 200 persones, i un judici que no es va arribar a celebrar perquè la jutgessa va donar la raó a la defensa: s’havien saltat els procediments legals. Ara, toca a esperar, de nou, sabent que la força de la raó és més que mai amb nosaltres, i que la primera batalla ja l’hem guanyat.
Malauradament, però, aquells dies al poble vam perdre un espai: el dijous 25, i en el que era el tercer intentat d’aquest any, els Mossos d’Esquadra feien efectiu el desallotjament del CSO La Gordíssima. Aquella mateixa tarda una concentració va denunciar que Sant Andreu es quedi sense espai alliberat, regalant de nou un espai per al turisme i la gentrificació del poble.
Afortunadament, un espai que cada cop està més arrelat i rep més el caliu del poble és el Casal Independentista El Noi Baliarda. Per segon any consecutiu, el Casal ens recordava que som Països Catalans, tot celebrant la revetlla de Sant Joan, el solstici d’estiu, festa nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Una quarantena llarga de persones gaudiren d’un sopar popular a la fresca del carrer, que també va vestir-se amb pancarta solidària del 29M.
I acabàvem el mes, com no podia ser d’una altra manera, manifestant-nos tal i com som, així: rebentant tots els armaris. Conscients que sense alliberament personal i sexual no podrem construir un poble i terra lliures, sortiríem al carrer per deixar clar que els nostres cossos també són un camp de batalla!
La lluita és l’únic camí!
Sant Andreu de Palomar, Juny 2015. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)
endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org
Carles Salvador en la memòria
El 7 de juliol de 1955, fa 60 anys, moria el mestre i poeta valencià Carles Salvador i Gimeno. Nascut en una família de fusters del barri del Carme de València, fill de classe obrera, va exercir com a mestre a Aielo de Malferit, Benassal i Benimaclet. Com a docent, va impulsar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, que -com l’entitat homònima a Catalunya- exigia la normalització del català en l’ensenyament.
Apassionat de l’idioma, va ser un dels signants i màxims difusors de les Normes del 1932, l’ortografia de base fabriana que sancionava la unitat de la llengua als Països Catalans. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Carles Salvador va desenvolupar una important obra filològica i va impulsar l’ensenyament del valencià. En ple franquisme, va organitzar la secció filològica de Lo Rat Penat, i els cursos de català que allí s’impartien van ser un focus d’atracció i refugi per a joves d’esquerres i nacionalistes.
El compromís de Carles Salvador amb la cultura i la llengua pròpia és indestriable de la seua consciència nacional catalana. Carles Salvador es declarava “un català de València”, i defensava la integració del País Valencià com una entitat autònoma dins un estat català. Potser aquesta claredat en l’afirmació dels Països Catalans com a entitat política, ha fet que durant molts anys la seua figura haja estat oblidada pel sectarisme regionalista que fins ara ha imperat en les institucions autonòmiques, o fins i tot que incomodara a determinats sectors del valencianisme polític i els obviaren.
Des d’Endavant (OSAN), considerem profundament injust aquest oblit, i reivindiquem la figura de Carles Salvador en la seua plenitud. No només en la faceta literària, cultural o filològica, sinó també en la vessant nacional, doncs ja que unes i altres s’expliquen (entre si) indestriablement, i és impossible entendre el mestre de mestres sense aquesta perspectiva global. Són massa anys de desmemòria, i cal fer justícia a qui tant va treballar per la construcció nacional dels Països Catalans.
Assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN)
L'Esquerra Independentista de l'Horta, amb el poble grec
L’Assemblea d’Endavant de l’Horta es va afegir ahir a la concentració de suport al poble grec contra el xantatge de la Unió Europea . La concentració, que va reunir centenars de persones va estar convocada per la Campanya valenciana de solidaritat amb el poble grec, baix el lema “Grècia no estàs sola”. A l’acte van participar militants d’Endavant i d’altres organitzacions de l’Esquerra Independendista com al Coordinadora Obrera Sindical. Una pancarta amb el lema Per la sobirania del pobles, en català i grec, va servir per mostrar la solidaritat de l’EI amb aquest poble de la mediterrània.
Comunicat nacional d’Endavant (OSAN) davant la convocatòria del referèndum a Grècia
